Jocs i espectacles festius

Jocs i competicions de festa

La festa, amb tots els components, símbols i funcions que li corresponen, té en el joc una de les seves expressions principals. El joc com a manifestació eminentment social apareix en el marc de la festa mostrant com la comunitat, a través dels seus actors, es relaciona, conviu i sent aquest moment de celebració col·lectiva.

Tal com afirmava l’historiador holandès Johan Huizinga en l’obra Homo ludens: “Entre la festa i el joc existeixen, per naturalesa de les coses, les més estretes relacions. Descartar la vida ordinària, el to, encara que no necessàriament, predominantment alegre de l’acció –també la festa pot ser molt seriosa–, la delimitació espacial i temporal, la coincidència de determinació rigorosa i d’autèntica llibertat, heus aquí els trets capitals comuns al joc i a la festa.”

Els jocs festius dels infants

En la societat tradicional, les festes populars no atorgaven un protagonisme destacat als jocs infantils. La festa era creada, caracteritzada i orientada per l’adult sense pensar en la canalla; els actes festius s’organitzaven per a entretenir els joves i la població adulta, de manera que els més petits i les persones de més edat quedaven en un paper molt secundari. No obstant això, en l’actualitat la situació ha canviat considerablement i els petits esdevenen actors actius de les festes, ja que sovint se’n reserva un dia o alguna franja horària específicament per a les diversions infantils.

En el context de les festes majors, els jocs infantils constitueixen un corpus força homogeni en la majoria de les poblacions de Catalunya. En general són pràctiques molt uniformes, de natura competitiva i que acostumen a atorgar un premi als guanyadors. La majoria dels desafiaments es fan en forma de concurs, és a dir, cada jugador actua sol quan li toca, tot exhibint davant el públic les seves capacitats amb la finalitat d’obtenir el premi desitjat.

Entre les competicions festives infantils, cal esmentar els jocs de la cucanya, en què els participants intenten arribar fins a l’extrem d’un pal relliscós (ensabonat o engreixat) per a obtenir un premi. El pal es planta en vertical al mig de la plaça o en un lloc de la vila molt concorregut; o bé, també, es disposa en horitzontal quan es fa en una superfície d’aigua; aquesta modalitat és molt coneguda a les Terres de l’Ebre i també a d’altres indrets com Roses i Barcelona, que per les festes de Sant Roc treu la seva cucanya horitzontal, considerada una de les més antigues de Catalunya. Un altre joc molt típic consisteix a agafar amb la boca monedes o caramels d’un recipient, ja sigui un plat, un gibrell o una paella plens d’aigua, de farina o bé emmascarats. Tothom gaudeix d’una estona divertida contemplant l’habilitat dels protagonistes per a vèncer les adversitats, la cara bruta, mullada o emmascarada dels quals en acabar la prova dóna testimoni de l’experiència viscuda. El joc de trencar l’olla o aixafar tupins també és present en les celebracions festives; en aquest cas, els protagonistes, amb els ulls tapats i amb un pal, intenten trencar l’olla o el tupí que penja d’una corda. Malgrat les dificultats aparents, finalment es deixa que la mainada assoleixi l’objectiu d’aixafar el tupí i aleshores cauen a terra les llaminadures i les petites joguines que conté.

De vegades tots els competidors hi participen alhora, però sense fer-se nosa, com per exemple en el joc de mossegar i menjar pomes que pengen d’uns cordills, sense emprar les mans. Cal esmentar també les nombroses modalitats de curses, com ara les d’ous portats amb una cullera, les curses de sacs, de carretons, de bicicletes, etc. Una altra diversió molt coneguda és el joc de les cadires, en què els participants, seguint el ritme de la música, han de seure en una cadira, tenint en compte que sempre en falta una.

Finalment, cal remarcar que de vegades es fan jocs de cooperació en què es tracta de gaudir veient com els participants vencen les dificultats. Aquest és el cas del joc d’“empapussar-se de xocolata”, en què dues persones amb els ulls tapats i assegudes l’una davant l’altra es donen xocolata amb melindros fins que acaben, i ho fan ben brutes.

Els antics jocs d’animals

Fins fa unes quantes dècades, en molts indrets de Catalunya els animals tenien força protagonisme en les celebracions festives. Aquestes commemoracions, acompanyades de vells simbolismes, funcions o rituals, han anat canviant el seu discurs rebaixant progresssivament el primitivisme elemental d’aquesta activitat.

Per Sant Nicolau (patró dels nois a la Catalunya Vella) era costum enterrar un gall viu, de manera que només li sortís el cap de terra; els nois havien de matar-lo a cops de pedra llançada amb fona o mandró, o d’un cop d’espasa de fusta, amb els ulls tapats. A Ripoll es feia per Santa Caterina. En moltes festes majors i amb motiu d’alguna fira, es feia el joc de tirar una pedra a un colom que estava lligat d’una pota; si l’encertaven es quedaven el colom com a premi.

La corrida del moltó, en molts pobles del Pallars i la Ribagorça, era un dels actes representatius de la festa major d’estiu. El llibre Etnologia pallaresa, de Ramon Violant i Simorra i altres autors, en recull una descripció: “S’adornava un moltó amb cintes i flors i se’l deixava anar pels carrers, essent perseguit i controlat pels majorals, que exercien de pastors. Un cop recorregut el poble, quan l’agafaven el portaven a la cambra, on el sacrificaven i se’l menjaven entre tots els joves del poble i d’altres pobles veïns.”

A les festes majors d’estiu, molts pobles de les Terres de l’Ebre organitzen nombrosos actes amb la presència de jocs amb animals, a part de les distraccions amb bous. Antigament, des d’una barca es llançava un ànec al riu, que havia de ser agafat nedant. En l’actualitat, l’animal és substituït per ànecs de plàstic o per globus inflats amb paperetes a dins, que un cop agafats i explotats indiquen si el nedador l’ha aconseguit. A la població de Flix, a la Ribera d’Ebre, dins la festa major d’agost s’organitzen diferents activitats al voltant de la festa del riu, que es remunta al principi del segle XIX. L’any 1962 s’inicià la competició de deixar anar un ànec a l’Ebre per atrapar-lo nedant. Els ànecs capturats es retornen a la ribera.

En moltes localitats catalanes durant les festes majors d’hivern i també per Sant Antoni s’organitzen divertides corrides de rucs, mules, matxos, cavalls o eugues. Aquestes curses també s’anomenen cóssos o corregudes, segons els indrets. Es tracta d’una competició per veure qui fa abans el recorregut establert. Les curses de rucs es poden realitzar amb l’albarda (davant-darrere), a pèl amb cabestre i ramal, agafats per la cua i amb la sàrria, etc., si bé totes les variants sovint cerquen la broma i la riota dels assistents. Ascó és una de les localitats catalanes que més bé ha sabut mantenir i estimular amb fermesa la tradició festiva de Sant Antoni, al voltant de diferents tipus de corrides de cavalls, rucs i matxos, que s’acompanyen d’altres actes lúdics com la trencada de tupins, la tirada de birles, el joc de la trisella o de la bola, la corrida de força, l’estirada de corda i el joc de les cintes. La corrida de Sant Antoni també és la festa més tradicional i més antiga de la població berguedana de Puig-reig. Actualment consta d’una cercavila amb cavalleries, xarrets, gegants, grallers, bandes de música i, sobretot, de les corrides de cavalleries. Acabades les corrides es fa el tradicional joc de les cintes, en què els genets, dalt dels seus cavalls, intenten aconseguir el màxim nombre de cintes enfilant-les en una anella.

Altres jocs i competicions

El caràcter integrador de la festa possibilita que tothom que ho vulgui tingui un paper actiu en la celebració; aquesta implicació pot anar des de presenciar els actes com a observador fins a viure’ls com a actor.

Cal esmentar la festa dels raiers de la Pobla de Segur o la del Coll de Nargó, inspirada en l’antic ofici de transportar troncs riu avall. Els rais neveguen pel riu tal com ho feien abans de la construcció de les preses i els embassaments. Aquesta festa atreu una gran quantitat de gent, que observa amb expectació el descens de les embarcacions construïdes amb troncs lligats, i conduïdes amb destresa pels raiers.

En altres actes festius, l’aigua de canals, pantans o rius també serveix d’escenari lúdic per a gaudir com a actor o espectador d’aquestes celebracions. Balaguer organitza la Transsegre, amb diferents etapes que van des de Camarasa fins a Llorenç de Montgai i també des de Gerb. Bellvís organitza la milla nàutica per les aigües del canal d’Urgell, per on baixen tota mena de vehicles flotants. De manera similar, Albesa celebra l’Albesaigua per la sèquia de la localitat amb motiu de la festa major d’agost.

La creativitat aplicada als jocs festius no té límit, com ho reflecteixen les nombroses i variades curses de llits, carretons o de qualsevol mitjà que serveixi per a traslladar els participants. A tall d’exemple, a Torrelles de Llobregat, per la festa grossa de Sant Pau, s’organitza una extraordinària baixada de carretons, mentre que a Alpicat aquesta competició s’anuncia com a gran baixada de cacharros pel Carrer Major.

La funció sociabilitzadora és una de les característiques principals del joc en el context de la festa. Serveix per a mantenir i estimular aliances de parentiu i lligams de veïnatge d’aquelles persones que articulen la seva relació quotidiana al voltant de la cooperació i la solidaritat. Un dels escenaris tradicionals ha estat la festa de la matança o festa del porc.

Enmig d’aquest escenari festiu que privilegia les relacions socials, els forasters també tenen l’oportunitat d’evidenciar que han superat la fase iniciàtica d’integrar-se en la comunitat local. Un bon exemple és el joc de cular o mantejar, molt present en els pobles de la Terra Alta. A la Pobla de Massaluca, després de la missa del segon dissabte de Setmana Santa, se celebra una romeria a l’ermita de Berrús, en què tots els forasters o veïns que s’hi inicien aquell dia, tant nens com adults, són mantejats. En el mateix sentit, a l’ermita de Vinebre, per la festa de Sant Miquel, es fa l’esperat joc de la corretja, en què els forasters esdevenen el centre d’atenció.

Ara bé, probablement els jocs tradicionals que més bé representen l’espai propi i reconegut de relació social són els jocs ballats de festa major, ja que es realitzen en les condicions òptimes per a afavorir la relació entre la població masculina i la femenina. En totes les festes majors, tant d’hivern com d’estiu, hi ha una nit reservada al ball en què, tradicionalment, a part del ball més formal i seriós, també hi tenen un moment reservat els jocs ballats. Alguns exemples d’aquesta mena de jocs són el ball del fanalet (ball per parelles amb un fanalet encès), el ball robat (es pot demanar de ballar a un membre d’una parella constituïda i aquest no s’hi pot negar), el ball de l’escombra (canvi de parella de ball mentre es va passant una escombra), el ball de la maleta (canvi de parella en el ball mentre es va passant una maleta), el ball de la patata (la parella aguanta una patata amb el front tot ballant), el ball del mocador (la parella no pot trepitjar el mocador que es posa al mig, a terra), el ball dels ous (els nois ballen intentant no trepitjar els ous col·locats a terra, mentre les noies tracten de provocar-los perquè els aixafin), el ball del poll (els participants ballen individualment fent el màxim d’accions originals i creatives; el guanyador rep un pollastre), el ball de l’ou (es balla amb una cullera a la boca en què es posa un ou intentant que no caigui), el ball del gresol o de la llum (es balla amb un gresol encès intentant que no s’apagui), el ball del sac (es balla dins d’un sac sense caure).

La festa com a expressió viva dels costums i sentiments dels seus protagonistes s’ha anat transformant al llarg del temps. El joc, acompanyant fidel d’aquestes celebracions, també dóna testimoni dels canvis en mostrar, per exemple, la pèrdua del sentit magicoreligiós de vells costums festius. Aquest fet queda molt ben il·lustrat en les batalles o guerres de confits, caramels, fruita o llaminadures com a vestigis del vell Carnaval d’origen agrari en què es conjurava l’atzar i es propiciava l’arribada de la bona sort. En aquest sentit, en el seu llibre El carnaval. La festa de la transgressió popular, B. Moya assenyala: “Actualment són conegudes les batalles de caramels de Vilanova i la Geltrú, les de verdura entre Viladecans i Gavà, les de tomàquets, farina, guix o cendra d’algunes poblacions del Camp de Tarragona i poques més. En les poblacions del Garraf les comparses designen els participants de les batalles de caramels que se celebren el Diumenge de Carnaval.” La batalla simbòlica entre diferents grups apareix amb tots els honors a la localitat valenciana de Bunyol, que celebra des del 1944 la festa de la “tomatina” amb la participació de més de 30 000 persones. Diversos camions carregats amb més de 100 000 quilos de tomàquets madurs entren a la plaça de l’ajuntament i des d’allà els participants van vestint tots els carrers i façanes de vermell. L’acte s’ha volgut imitar en algunes localitats, com Alcarràs, que l’any 1991 incorporà a la seva festa grossa d’agost una guerra de tomàquets, tot esperant la complicitat dels veïns, que els llancen galledes d’aigua.

Una altra mostra viva de les transformacions que acompanyen la festa i el joc són les cada vegada més nombroses festes medievals, en què solen ser presents un bon grapat de jocs ambientats en l’època, com els malabars, el diàbolo, les xanques o alguna mena de justa.

En localitats grans, el fenomen contemporani de la immigració i la multiculturalitat ha originat la celebració de la festa de la diversitat. L’any 1989 aquesta festa s’inicià al Moll de la Fusta, a Barcelona, amb un gran nombre d’activitats. Hi tenen molt de ressò els jocs cooperatius i els jocs tradicionals de diferents països africans, asiàtics i centreamericans, els quals tenen com a missió sensibilitzar la població envers la riquesa dels intercanvis entre cultures.

Del joc a l’esport

En el marc de la festa, el joc apareix a través de formes i expressions ben diferents que van des de la distracció lúdica, momentània, espontània, efervescent, improvisada i viscuda en un temps present, fins als grans espectacles esportius, caracteritzats pel màxim nivell de programació, control i institucionalització.

Malgrat reconèixer la polisèmia del terme “joc”, en l’àmbit de la festa es pot conceptualitzar com una “pràctica motriu lúdica i amb regles”. Es tracta d’una pràctica motriu, ja que els seus actors s’expressen de forma activa, mitjançant accions com ara córrer, saltar o ballar. Considerar que és de condició lúdica suposa reconèixer-la com una manifestació voluntària, plaent, espontània, desinteressada, incerta, ambivalent, conscient, harmoniosa, fictícia i molt seriosa per als seus protagonistes. Finalment es tracta d’una pràctica amb regles, ja que és el resultat d’un pacte o acord establert pels participants amb la voluntat de respectar drets i prohibicions, és a dir, les condicions que tot joc estableix.

El concepte d’esport remet a una forma molt concreta d’organització i realització de competicions de jocs. En general, l’esport és el resultat de la transformació d’un joc tradicional ple de variants, de condicionants locals i acompanyat de regles creades i improvisades pels mateixos jugadors en una pràctica en què les normes han estat unificades i escrites per les institucions, sobre les quals en recau el control per tal que es realitzi en condicions igualitàries (en qualsevol lloc i moment) i així poder organitzar campionats de caràcter comarcal, regional, estatal, continental o mundial. Quan aquest esport solament es practica en una demarcació geogràfica molt concreta, com pot ser una comunitat autònoma, aleshores es correspon amb el concepte d’esport tradicional (per exemple el cas de les bitlles a Catalunya, la pilota a València o el llançament de barra a Aragó); ara bé, quan aquesta pràctica traspassa les fronteres culturals originàries i s’escampa per tot un estat o per països diferents, llavors s’incorpora el concepte d’esport de masses (com per exemple el futbol, el bàsquet o qualsevol altre esport olímpic). El terme esport, cal associar-lo amb el concepte de joc esportiu institucionalitzat, és a dir, es correspon amb aquells jocs que són organitzats, administrats i controlats per determinades institucions (associacions, agrupacions, federacions, comitès nacionals o internacionals), que estableixen els ideals i elaboren el reglament que haurà de ser respectat per tots els qui vulguin competir en aquell esport.

Aquest tipus d’organització, filla de la societat anglosaxona, ha homogeneïtzat i universalitzat una manera de competir que ha anat abandonant les característiques més locals per a esdevenir un autèntic espectacle de masses, en què els trets dominants d’aquesta lògica esportiva són la secularització, la igualtat, l’especialització, la racionalització, la burocratització, la quantificació i el rècord.

En el marc d’una societat bipolar, en què conviuen la tradició amb la modernitat i els trets autòctons amb la globalització, la festa expressa el seu caràcter integrador, obert i sistèmic amb diferents models i escenaris en què són presents tant els jocs i els esports tradicionals com els esports de masses.

Competicions festives: entre la tradició i l’espectacle

El primer estadi o nivell el constitueixen aquells jocs que es realitzen amb motiu de qualsevol celebració festiva local. En aquest escenari, els habitants de la localitat acostumen a participar molt activament lliurant-se en cos i ànima a la naturalesa lúdica i reglada d’aquestes pràctiques.

A la localitat de Palma d’Ebre, després de la processó de Divendres Sant, era costum que els homes juguessin a bitlles a la plaça. Al segle XXI la gent del poble segueix jugant al joc de bitlles de la mateixa manera que abans. Els més petits també hi participen apostant alguna llaminadura o objecte valuós per a ells.

Un cas semblant té lloc a Soleràs, on els habitants sempre han vist jugar al joc de les xapes el Divendres Sant. Un cop acaba la processó i després d’haver anat a esmorzar, els participants van al bar Esport de la plaça de l’església on, a la part del darrere, hi ha una petita terrassa condicionada per a jugar a les xapes. El propietari del bar facilita dues monedes de deu cèntims de coure, antigues. El joc consisteix a llançar a l’aire les dues monedes unides per la part de la creu i veure com cauen a terra; si surten dues cares guanya el llançador; si surten dues creus guanyen els apostadors, i si cauen cara i creu es torna a llançar.

Aquests escenaris del joc són plens de trets locals i donen testimoni dels signes d’identitat que caracteritzen els seus protagonistes. El mateix succeeix en aquelles competicions festives tan conegudes i practicades, com ara l’estirada de corda, que tan sols és una excusa per a veure actuar fadrins contra casats, fadrines contra casades i quintos entrants contra quintos sortints.

En aquest primer nivell de competicions festives també se situen les modalitats de corrides o cóssos. A tall d’exemple, cal indicar que a Baraguàs el tercer dia de festa es feia la cursa de la rosca o la res; el dia abans els mossos portaven un roscó d’ofrena a l’església, que després es mostrava al mig de la plaça guarnit amb cintes i flors. El guanyador de la cursa rebia el roscó, que repartia entre les mosses. En un sentit semblant hi havia les curses de cintes (de la forca o de l’anella), que consistien a recórrer dalt d’un animal un petit circuit pels carrers del poble intentant fer passar una forca pel mig d’una anella que penjava d’una cinta. Cada cinta aconseguida tenia premi, que de vegades consistia en el dret de ballar amb la seva propietària. La desaparició progressiva dels animals de muntura féu que el joc s’adaptés als nous mitjans de transport, i ha passat a fer-se dalt de bicicletes, motocicletes i, fins i tot, dalt de petits tractors.

Una de les localitats que viu amb més entusiasme els cóssos és Prat de Comte, on a la festa major d’estiu es fan curses de nens, joves, fadrins, fadrines, casats, casades i, també, per a la gent gran.

El mateix escenari es reprodueix en altres competicions inspirades en vells oficis o activitats domèstiques tradicionals. Un primer grup d’exemples, el componen els concursos d’aplegar olives, tallar llenya i serrar troncs, incorporats en programes de festes catalanes. La dona també és protagonista en alguna d’aquestes competicions; a tall d’exemple, en els pobles de la Ribera d’Ebre són conegudes les carreres de canteretes, molt habituals en les festes majors fins abans de la guerra civil de 1936-39. Aquestes curses nasqueren de l’activitat domèstica d’anar a cercar aigua al riu. L’any 1988 la Granja d’Escarp recuperà les curses de càntirs de dones i, actualment, Cadaqués les organitza per la festa grossa de setembre.

A Catalunya, el càntir té un clar referent d’espectacle festiu en la localitat d’Argentona, que des de la dècada del 1950 cada any celebra la festa del càntir, ben farcida d’actes lúdics com la xarbotada, que consisteix a bufar pel broc gros del càntir ple d’aigua per aconseguir que el raig que surt pel broc petit allargui més lluny que el dels altres concursants; o la gran aixecada d’aquests estris, en què els participants intenten alçar diferents càntirs cada vegada més grossos i amb més pes fins a arribar al més gran, que fa un metre d’alçada i pesa 200 kg.

Durant la fira de productes del camp català, Valls celebra a l’agost la cursa concurs de portadors de saques d’avellanes. Les dones tenen la seva cursa amb mitges saques. A la localitat de Torrefarrera, per la festivitat de Sant Antoni, també organitzen concursos de cavallons, que posen a prova l’habilitat i la rapidesa dels participants per fer-ne; els cavallons són lloms de terra que serveixen per a deturar l’aigua o variar-ne la direcció en els regatges.

Un escenari similar s’emplaça a Solsona, on per la fira de Sant Isidre, al maig, han estat presents els concursos de tala artística de troncs amb motoserra.

El joc de la trisella o trigella o de la bola és una pràctica molt singular recuperada a Ascó amb motiu de les festes locals. B. Pubill el recull en un article publicat a “Malpàs”, el 2003: “La trisella era una fusta, com un calaix, que es feia servir per a treballar amb els animals, per a portar terra; s’enganxava al collar dels animals i s’arrossegava la terra. El joc de la trisella tenia uns forats i s’havia de tirar una bola i encertar els forats. Era un joc en el qual dos jugadors apostaven diners. Es tirava la bola i si queia en un forat de color negre es guanyava, si queia en un forat roig, es perdia.”

Quan arriba el setembre, les comarques vinícoles comencen a preparar-se per a les feines de la verema i per a l’alegria de la festa i del vi. En diferents localitats aquesta festa es commemora amb la recollida del raïm tal com es feia al principi del segle XX, en què el públic espera amb interès la competició d’aixafar raïm, que posa a prova les parelles d’aixafadors o trepitjadors locals que desafien altres equips forasters en l’intent de fer que caigui el màxim de most possible durant el temps prefixat.

Un dels actes més vius de la festa major de Flix, Móra la Nova i Móra d’Ebre és la carrera de pontones i muletes, que tradicionalment donava testimoni de la competència que hi havia entre els llaguters que vivien del seu treball al riu, dedicats al transport fluvial d’Aragó a Catalunya, principalment d’aliments. Aquestes competicions també han fet acte de presència en altres indrets de les Terres de l’Ebre.

L’esport tradicional, primer estadi dels espectacles festius

La conversió d’alguns jocs en esport sovint comporta l’augment del nombre de participants, de públic espectador i, per tant, l’apropament a la noció d’espectacle festiu. En aquest cas, els esports tradicionals, tot i que tenen un reglament unificat, encara conserven elements característics i genuïns del seu context rural. Els participants acostumen a ser jugadors experts en l’esport tradicional que han conegut i practicat des que eren ben petits.

Relacionat amb l’apartat anterior, els concursos esportius de tir de fona a les Illes Balears, resultat de l’evolució d’antics jocs o habilitats típiques de pastors i caçadors, han donat pas a concursos de punteria en diferents modalitats i categories. Abans, el joc de punteria amb fona es practicava el Dilluns de Pasqua mentre que, actualment, com que és un joc esportiu institucionalitzat, té un calendari de competicions propi. Des de l’any 1979 existeix la Comissió Balear de Tir de fona o bassetja, amb seu a Mallorca, que en regula la pràctica.

Durant la festa major de juliol, Sant Carles de la Ràpita, tota vegada que organitza competicions de jocs a l’aigua, regates de muletes i concurs d’arrossegament amb cavalleries a la platja, també acull el campionat del joc de la morra. Seguint un plantejament d’organització clarament esportiu, els participants s’inscriuen en aquest campionat per a competir-hi per parelles; cada membre de l’equip competeix individualment fins que és eliminat i aleshores és substituït pel company. El joc consisteix que cada jugador mostri els dits d’una mà mentre diu en veu alta el nombre de dits que creu que hi haurà després de sumar els seus amb els del rival. Resulta espectacular veure com en aquest escenari conviuen els crits dels jugadors amb el silenci, com també la tensió i la relació desenfadada entre els actors. Es tracta d’un joc, abans diversió típica de pescadors, que amb un funcionament esportiu estableix que els participants superin diferents eliminatòries fins a arribar a la final en què es proclama el guanyador.

La conversió en esport del joc de bitlles ha escampat aquest joc per molts pobles de Catalunya, on a l’estiu se celebren les tirades festives. Malgrat que es practica força a les Terres de l’Ebre, a Barcelona i a les comarques de Girona, és a les comarques de Ponent on s’organitzen les tirades més espectaculars. En aquests indrets sovint es reuneixen més de 500 persones per a competir; homes, dones i infants participen en la categoria individual i, posteriorment, en la competició per equips, amb premis que van des d’un xai o pernil, una ampolla de xampany o una garrafa d’oli fins a diferents tipus de trofeus esportius. Veure tanta varietat de colors de samarretes, formes i bitlles, juntament amb el repertori tan extraordinari de premis, fa que la festa tingui tots els ingredients d’un espectacle festiu extraordinari.

Si bé en l’apartat anterior s’esmentava el cas dels jocs tradicionals que, inspirant-se en oficis, assoleixen la categoria d’espectacle festiu, els concursos de gossos d’atura representen la consolidació del fet esportiu com a espectacle. El ressò de la competició, el control per un comitè organitzador, el nivell d’afluència de públic que es trasllada des de molt lluny per assistir als concursos, la participació de gossos i pastors de diferents comunitats autònomes, bàsicament representants dels Pirineus, juntament amb la presència dels mitjans de comunicació, li atorguen el reconeixement d’espectacle de masses. Llavorsí i Castellar de n’Hug són dues seus emblemàtiques d’aquests concursos en què els pastors mostren les habilitats dels seus gossos a l’hora d’obeir-los amb lleialtat i saviesa en la conducció dels ramats de xais, d’acord amb els recorreguts i les proves establerts per les instàncies organitzadores.

Ara bé, l’escenari més representatiu pel que fa al reconeixement dels esports tradicionals com a espectacle festiu de massa està constituït pel fet casteller, que actualment “és un dels ingredients insubstituïbles dels models festius de moltes comarques de Catalunya”, com bé assenyala J. Bargalló. Les actuacions castelleres han esdevingut un espectacle de masses, amb tots els elements necessaris per a esdevenir atractius als ulls d’una societat postindustrial. Malgrat que pot ser conflictiu afirmar que es tracta d’un esport tradicional, els castells tenen tots els components característics de qualsevol joc esportiu institucionalitzat: planificació dels assaigs (introducció de la preparació física i entrenament per grups d’edats), cap de colla (entrenador), calendari d’actuacions (competicions) i classificació de les colles segons les construccions assolides (amb un codi de puntuació i categories), aspiració constant a la millora dels resultats (aixecar construccions humanes cada cop més fermes i més altes) i una gran presència dels representants de la institucionalització (coordinadora de colles castelleres de Catalunya, president, junta directiva, responsables de diferents seccions, assemblea general, relació amb els mitjans de comunicació que ja tenen programes específics, etc.). No obstant això, la manca de professionalització encara facilita la seva percepció com un producte molt autòcton i amb denominació d’origen, que segueix mantenint vius els trets distintius de la cultura catalana.

Un altre cas és el dels falcons, una exhibició gimnàstica que es va introduir a Catalunya al principi del segle XX. Són una còpia dels sokolstxecs, creats a Praga el 1862. Entenien l’esport com un fet de cultura. A Catalunya la seva finalitat era “promoure un moviment de la joventut catalana per al seu propi millorament en tots els aspectes, moral, intel·lectual, social i físic, i desvetllar el seu interès per totes les causes nobles”. Fins a la guerra civil de 1936-1939, a Catalunya hi va arribar a haver un miler de falcons. Actualment resten en actiu els grups de Vilafranca del Penedès, de Sant Vicenç dels Horts, de Llorenç del Penedès i els Falcons del Cava de Sant Sadurní d’Anoia. Participen en les cercaviles acompanyats de música de falcons creada recentment.

Al mateix temps que tenen lloc aquests espectacles festius de caràcter esportiu també hi ha escenaris que imiten el model seguit per l’esport de masses. Aquest és el cas d’aquelles localitats que contracten la presència dels millors esportistes d’algun esport tradicional, generalment del País Basc, per delectar tota la comunitat que participa de la festa. Els anys 1992 i 2004 respectivament, Balaguer i Alpicat organitzaren una exhibició d’esports tradicionals bascos, amb demostracions de tala de troncs i aixecaments de pedres.

L’esport de masses, màxim exponent de l’espectacle festiu

Quan es parla d’esport de masses es fa referència a situacions de jocs esportius uniformes, idèntics en totes les localitats de la geografia internacional. La institucionalització d’un joc significa controlar-lo i allunyar-lo de qualsevol situació imprevista i espontània, adaptant i fixant aquest joc esportiu a uns reglaments pensats des de les instàncies socials que tenen el poder i els mitjans per a implantar-lo hegemònicament.

En el context de la festa, les propostes institucionalitzades constitueixen un primer estadi o nivell de pràctica a través d’aquelles competicions “menors” que es fan en forma de campionats locals d’alguns dels esports de masses més coneguts (com el futbol o el bàsquet), farcits amb detalls característics de la vila organitzadora. En els programes festius d’aquestes localitats sovint s’inclouen competicions del tipus partit de futbol de fadrins contra casats, concursos de tir olímpic o de tir al plat, concursos de natació, de motocròs, de cotxes, de tennis de taula o de pesca, i també festivals (anomenats de vegades open) de patinatge o de qualsevol altre esport. Fins i tot hi són presents les competicions de jocs de taula tan institucionalitzats com els escacs.

En aquest primer estadi tenen un espai propi les competicions esportives que suposen l’evolució d’antics desafiaments, com ara la cursa atlètica, la cursa pedestre, la milla, el cros o la mitja marató, resultat de l’esportivització de les curses o els cóssos tradicionals.

Quan una vila cerca una màxima projecció de l’espectacle esportiu, pot decidir per contractar algun equip o esportista de renom. L’exemple més modest és l’organització d’un partit de futbol entre el club local i els veterans d’equips consagrats, com el FC Barcelona; una altra opció consisteix a contractar la participació de dos equips de màxim nivell (sobretot en les modalitats esportives de futbol o bàsquet).

L’altre extrem dels espectacles festius de caràcter esportiu es correspon amb l’organització d’un gran esdeveniment esportiu internacional (campionat del món, jocs olímpics, etc.). Lluny de sotmetre’s a les inèrcies locals, aquestes manifestacions superen totes les fronteres imaginables fins a arribar a la màxima expressió del terme espectacle, en aquesta combinació de festa i esport. La supraestructura organitzativa, la diversitat i complexitat dels impactes que genera sobre la seu on es realitza, la presència mediàtica i la mercantilització, la projecció turística i econòmica, com també la confluència de símbols transculturals amb nous símbols i valors, traslladen les competicions de màxim nivell a una altra dimensió festiva.

Si bé en la societat tradicional el ritme de vida ha estat establert en bona part per un calendari festiu que planifica les accions socials al llarg de l’any, ara són les mateixes competicions esportives d’elit les que estructuren un nou calendari i una nova programació festiva. Només cal fixar-se en la transcendència que va tenir la preparació dels Jocs Olímpics a Barcelona l’any 1992, per considerar aquesta nova realitat festiva. Estem veritablement en el pas del joc a l’esport, i de la festa a l’espectacle.

La fira i els cavallets

De forma periòdica, en molts llocs d’arreu de Catalunya s’instal·len encara avui dia, una vegada o dues l’any, les parades i atraccions de fira que durant uns quants dies capgiren la quotidianitat dels ciutadans de pobles i ciutats. Nens, joves i adults, durant el dia o la nit, es disposen a apropar-se a sensacions gens habituals. El capgirament, el vertigen, el risc i el desequilibri hi són presents en una mena de combinació d’estats físics agradables, emocionants, agressius i sorprenents, però en qualsevol cas desitjats pels protagonistes de l’espectacle, participants directes o espectadors. Segons J. Mañá, “les fires d’atraccions ambulants tenen els seus precedents en els espectacles i divertiments que se celebraven a redós de les fires i mercats que pagesos, artesans i mercaders començaren a organitzar sota la protecció de nobles i senyors en les viles i cruïlles de camins importants als segles XII i XIII”.

Les atraccions i els ginys per a petits i grans juguen amb experiències corporals properes al balanceig –tan pròxim als humans des del bressol–, la caiguda o el gir a gran velocitat i el moviment ondulant, en atraccions com les barquetes, les muntanyes russes, el balcó, la gran roda, les cadires, el pop gegant, les tassetes, el vaixell pirata, o el famós látigo. Els ginys per als infants són fets a petita escala i generalment ambientats en una estètica propera a la d’un conte de fades, follets o bruixots. Els artefactes per als joves i els adults generen un reguitzell de sensacions que es barregen en qui les experimenta, afectant la percepció quotidiana i provocant curioses sensacions per mitjà de personatges mecanitzats o de cartó pedra amb un aire fantàstic, quimèric o de llegenda.

Els vianants passegen embadalits, atrets pels crits, l’espectacle multicolor i la disbauxa, amb mirades llampants i somriures als llavis, tot amenitzant el recorregut amb les barbes de sucre filat, les brillants pomes caramel·litzades, els gelats gegants o les llaminadures adquirides en les nombroses paradetes del recinte firal.

Les parades on es posa a prova l’habilitat dels concursants recullen les barraques de tir, els llançaments de dards, el pim-pam-pum perseguint siluetes en moviment, la pesca dels aneguets… i involucren pares i fills en una cursa comuna competitiva i alhora de col·laboració.

Una de les atraccions estel·lars de les firetes és la dels cavallets, un artefacte de fira que consisteix en una sèrie de figures col·locades sobre una plataforma giratòria accionada mecànicament. Les temàtiques en què s’inspiren els diversos artificis varien segons èpoques i modes: les mítiques figures de Disney, reproduccions de mitjans de transports com ara helicòpters, avions, cotxes de bombers amb sirenes, descapotables, etc., en una mena de circ que convida a desplaçar-se contínuament d’un giny a un altre, passant del llom del tigre al de l’elefant, i d’aquest, al del camell… Tots aquests elements passen a formar part de l’imaginari infantil que de fet es va recreant des de la infantesa. N’hi ha que potencien exclusivament la figura del cavall, en diferents mides i colors, mascles, eugues, cavallets policromats que amb el seu moviment amunt i avall i la seva trajectòria de girs ens relaxen i ens porten a la contemplació agradable de tot el recinte per mitjà del seu recorregut circular, la seva particular volta al món. En les tradicionals firetes, els animals han estat convertits en motiu de distracció infantil. J. Mañá diu que “en aquestes fires no hi faltaven els jocs ni les parades de menjars, i en les més importants ja hi havia atraccions rudimentàries i improvisades: gronxadors, cucanyes, simples cavallets per als infants que emulaven els torneigs dels cavallers, petites rodes giratòries inspirades en els principis mecànics de sínies i molins, etc.”. Els cavallets han estat tractats i reelaborats poèticament per grans mestres de la paraula, com Paul Verlaine, qui a Romances sans paroles escriu el seu cèlebre poema “Chevaux de bois”:

Tournez, tournez, bons chevaux de bois,
Tournez cent tours, tournez mille tours,
Tournez souvent et tournez toujours,
Tournez, tournez au son des hautbois,

Els cavallets han estat font d’inspiració de nombroses joguines en èpoques passades i capses de música de delicada arquitectura.

Una altra invenció és l’indispensable tren de la bruixa, on tot l’univers fantàstic dels contes infantils pren vida amb personatges teatralitzats com el de la bruixa i els dimonis que, arrecerats en el darrer vagó, esbatussen petits i grans amb les carícies de les escombres, recreant un món que ens fa aguantar l’alè quan entrem en la foscor del túnel i ens deixen respirar més tranquils en sortir a l’exterior, jugant amb aquesta contradicció de sensacions que origina la dialèctica de les atraccions firals.

Al costat d’aquests personatges de carn i ossos, en trobem d’altres basats en la creació mecànica. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, l’autòmat és una màquina que imita la figura i els moviments d’un ésser animat. A més, designem amb el terme d’androide els autòmats amb figura humana que en les seves formes més reeixides estan dotats de moviments i dimensions que copien estretament la naturalesa. La construcció d’aquests autòmats prové dels artesans rellotgers enamorats de la medicina i les ciències naturals que, en l’Europa dels segles XVIII i XIX (època dominada per l’esperit científic i més concretament per la concepció biomecànica de l’ésser humà), tractaven de descobrir els secrets de la vida fent néixer criatures extraordinàries d’una gran complexitat mecànica. L’objectiu no era en alguns casos el divertiment, sinó la idea de fer progressar la ciència, per la qual cosa s’envoltaven de metges i cirurgians per a l’elaboració dels òrgans artificials. Els animals artificials que es crearen tenien un comportament que copiava de forma quasi perfecta el món animal. Paons, insectes, cignes, granotes, gossos, elefants, etc. constituïen aquest bestiari dels creadors zoòlegs. Entre els més famosos creadors, hi ha Vaucanson i Jacques-Droz, especialitzats en la creació d’androides, Abbé Mical i el baró Von Kempelen amb les seves màquines i els seus caps parlants, Henri Maillardet amb els seus autòmats, Robert Houdin –pare de la màgia moderna–, Stèvenard –considerat un dels més dotats per a la creació d’autòmats–, etc. Les obres d’aquests creadors eren peces úniques –autòmats escriptors, músics o dibuixants–, resultat d’un llarg procés d’elaboració. Un gran nombre d’automatistes de la primera meitat del segle XIX foren mags o creadors inspirats per l’il·lusionisme, espectacle aleshores molt de moda. Amb la Revolució Industrial, l’autòmat, com també les nines, esdevingué una indústria. Una desena d’artistes, instal·lats principalment al barri Marais de París, realitzaren moltes creacions inspirades en personatges del món de l’espectacle, de la màgia, el circ i el music-hall. Un dels màxims exponents a Catalunya sobre autòmats, el trobem al Museu d’Autòmats del Tibidabo de Barcelona, gran centre d’atracció del turisme internacional. Cal mencionar així mateix, a la ciutat de Lleida, un dels comerços per antonomàsia de la ciutat, desaparegut el 1978 i anomenat Lo Baratillo, la façana del qual exhibia joguines de fusta, llautó i plàstic, al costat d’alguns autòmats.

Un altre element per excel·lència associat amb les fires és la tómbola, amb els venedors cridant el “sempre toca” amb la característica cantarella que anuncia els articles del sorteig. Els jocs d’atzar i la roda de la fortuna es complementen amb tiradors de cartes, quiromàntics i les màquines escurabutxaques.

Les noves tecnologies i materials (plàstics, components electrònics, altaveus) durant aquests darrers anys han modificat substancialment la imatge de la fira tradicional. L’arquitectura, les pintures i els grafismes d’algunes parades i atraccions, per la seva expressivitat, bellesa i espontaneïtat, poden ser considerats veritables mostres d’art popular. En l’actualitat s’han introduït noves atraccions que aposten pel risc i les descàrregues d’adrenalina generades per les caigudes lliures, els llits elàstics amb arnesos, el tirador, el Booster –una gran roda amb dos braços, amb una cabina a cada extrem– o la muntanya russa d’alta velocitat, l’origen de la qual es remunta als trineus que al segle XVII lliscaven pels gels de Rússia, i que en la versió moderna nasqué als Estats Units al final del segle XIX.

A una certa distància del recinte de la fira i arrenglerats, hi ha aparcats els vehicles i les rulots, la ciutat transhumant dels firaires, els quals, amb la seva vida nòmada i la feina feixuga –pròxima a la dels artistes dels tradicionals circs itinerants–, fan possible que any rere any, en les diades de festa, l’alegria que passa s’hi aturi uns instants.

La teatralitat festiva

Des de l’antiguitat, els vincles entre el teatre i la festa han esdevingut força intensos. Les manifestacions artístiques teatrals han estat una forma més d’expressió de les emocions i d’emmirallament dels espectadors que en gaudeixen en festes majors, fires i festivals.

Curiosament, en època de festes, la teatralitat popular és feta pel poble i per al poble, que de manera amateur i voluntariosa representa l’espectacle teatral i, d’altra banda, també n’és el públic.

La teatralitat festiva té una funcionalitat mística (algú podria anomenar-la social, cívica o religiosa) que converteix el fet espectacular en un ritual anual: sabem el que succeirà, però l’efecte encisador neix de la manera com s’executa i com es viu. En canvi, en la teatralitat d’una companyia de teatre domina la funció artística: la creativitat és el motor d’allò que veuran els espectadors. No obstant això, en les formes de teatralitat festiva es poden trobar trets propis de la funcionalitat artística i, de la mateixa manera, la teatralitat festiva inspira les creacions d’algunes companyies contemporànies (Xarxa Teatre, La Fura dels Baus, Els Comediants, etc). Aquesta relació entre el teatre i la festa es manifesta sota un ampli ventall de possibilitats.

Pel que fa a la relació entre l’espai i l’espectacle teatralitzat, podríem distingir d’una banda les manifestacions teatrals que es realitzen en espais tancats edificats amb un objectiu explícitament teatral (teatres públics i privats, en moltes localitats encara en procés de reivindicació, rehabilitació o restauració); de l’altra, les manifestacions teatrals en espais improvisats, de vegades força impersonals (envelats, pavellons, poliesportius), i una altra encara, les representacions a l’aire lliure (en espais oberts, places i carrers).

Aquesta relació de l’espectacle amb l’espai, especialment obert, pot trobar-se associada amb un espai fix permanent al qual l’espectador assisteix ocupant un seient o una zona (cavalcada o rua), o a un espai canviant on l’espectador s’incorpora a la proposta canviant d’espai físic, ja que l’espectacle es va traslladant i el públic es fa partícip d’aquest trasllat acompanyant el fet teatral; és el cas de les cercaviles i els espectacles de carrer que segueixen un itinerari. Aquesta relació entre la situació del públic receptor de l’espectacle i el lloc de la representació ens remet a tres tipologies d’escenes diferents: l’escena lineal o escena integrada envaïda pels espectadors, que se situen al voltant dels actors (representació de la Patum, batalla de moros i cristians de Lleida, els firals de Bellvís, etc.), l’escena lineal que situaríem en els carrers i places de les poblacions en forma de seguicis i processons (Setmana Santa, cavalcada de Reis, rua de Carnaval, etc.) i una tercera tipologia d’escena itinerant on els espectadors es desplacen per diversos indrets i gaudeixen de diferents quadres plantejats a partir d’escenaris a la italiana (els pessebres vivents, per exemple). Algunes formes inicialment desenvolupades en escenes centrals, com per exemple els balls parlats de Tarragona que se celebren el 23 de setembre, han adaptat l’escenari a la italiana per tal de permetre una visió més àmplia del fet teatral en determinats espais al carrer.

L’escenografia d’aquestes representacions, quan es realitzen al carrer, se serveix de vegades de l’espai urbà per a la celebració d’una festa: la Seu Vella en el cas dels moros i cristians a Lleida (festa recuperada en la dècada de 1990), els firals de diferents contrades de Catalunya, la Patum, etc. De vegades el poble és l’autor de les pròpies escenografies, com en el cas de l’ornamentació dels carrers en les festes de Gràcia, o de les enramades de Sallent i d’Arbúcies, fruit d’unes espontànies i arrelades aptituds estètiques i artesanes i del sentiment de pertinença, consciència i identificació d’un mateix espai. Recordem l’ofici d’adornista, precedent de l’escenògraf teatral actual.

Pel que fa a la relació de l’obra teatral amb el temps podem trobar formes teatrals emmarcades en diferents èpoques dramàtiques, algunes amb una tradició que es remunta a molts segles enrere. Els drames sobre l’Assumpció de la Mare de Déu; el Cant de la Sibil·la, de la qual es troben referències des del segle VI aC; així mateix, la festa de moros i cristians, una de les manifestacions commemoratives de la reconquesta més antigues, visqué la seva màxima esplendor durant els segles XVII i XVIII, i derivà en un ball de moros i cristians amb parlaments i música; les representacions de la Passió, de les més antigues d’Europa, que Cervera acull des de l’any 1481 i que ha arribat a assolir una reconeguda importància històrica en els seus cinc segles de vida; la Passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist d’Olesa de Montserrat, documentada des de l’any 1540, en què participa un gran nombre de vilatans que continuen la tradició heretada dels avantpassats; els misteris d’Olesa, representació amb imatges dels diferents moments de la Passió de Crist, documentada a partir del final del segle XVII, al llarg del segle XVIII, desapareguda durant la Guerra Civil Espanyola i recuperada l’any 1994, la Passió d’Esparreguera, i també la d’Ulldecona. Altres representacions de la Passió tenen un caràcter més modern, com la de Sant Climent Sescebes i la de Molins de Rei, obra contemporània i avantguardista adaptada als temps actuals.

En aquesta relació de la teatralització popular amb el temps, cal esmentar igualment les inspirades en la tradició de l’edat mitjana, en especial les fires i festes medievals, de les quals destaquen la Setmana Medieval de Sant Jordi a Montblanc i la festa de Sant Pere de Vilamajor, entre moltes d’altres.

Finalment, el caràcter espectacular de la teatralitat festiva ha adquirit un caràcter futurista i la seva màxima esplendor amb la incorporació de noves tecnologies, sobretot amb motiu d’esdeveniments de ressò mundial com ara en la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, amb La Fura dels Baus i en la clausura amb Els Comediants, i en la cerimònia festiva inaugural i altres representacions (algunes d’elles diàries) del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004.

Pel que fa a les emocions amb les quals va associada la festa, aquestes poden tenir, entre d’altres, un caràcter d’esperança, tendresa, il·lusió i màgia en el cas de representacions vinculades a la tradició, com per exemple Nadal (els pessebres, els pastorets i les cavalcades de Reis); en altres casos es tracta del sofriment, dolor, resurrecció i patiment en les representacions dramatúrgiques de la Passió; o bé d’amenaça i terror en alguns drames sacres musicals, com l’esmentat de la Sibil·la; o també de conflicte, antagonisme i oposició en la festa dels moros i cristians, la llegenda de Sant Jordi i el drac, la lluita entre el bé i el mal en les representacions parateatrals de les colles de diables de Catalunya, com la de Sant Miquel i els diables a Vilafranca del Penedès, etc.; igualment de catarsi, llum, vida, purificació, allunyament de les forces pertorbadores i celebració del foc en el cas de la Patum; en altres casos hi ha ostentació, caos, divertiment i invasió del carrer com en les rues, desfilades i comparses carnavalesques en les quals els participants es disfressen d’acord amb un model comú per donar relleu als quadres que representen, l’anonimat que propicien les màscares i les disfresses del Carnaval, la invasió pacífica dels carrers amb les batalles de farina (Godall, Lleida, Sallent), de caramels (Alcover, Vilanova i la Geltrú) o de tomàquets (Reus), i encara una certa comicitat, masclisme, frivolitat i lleugeresa en el cas de moltes festes majors que programen revista i vodevils.

Els balls parlats són un component primordial del teatre popular que històricament s’ha donat arreu del nostre país, en l’època medieval i en l’època moderna, especialment en la zona del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Penedès, tot i que s’estengueren fins al Priorat, el Maestrat, el Garraf o el Vallès, de la mateixa manera que altres mostres teatrals, com els misteris valencians o les consuetes mallorquines.

Entre els protagonistes de l’art teatral de carrers i places, hi ha personatges antropomòrfics com els ciutadans disfressats, els capgrossos i gegants, els xanquers, els dimonis, les bruixes, els éssers primaris i fantàstics… i d’altres, que es poden suposar més antics, zoomòrfics, com l’àliga i les guites de la Patum, el drac de Vilafranca del Penedès i lo Marraco de Lleida.

Els animals fantàstics que trobem a les desfilades estan confegits de maneres diverses: animals aconseguits per mitjà de vestit i maquillatge, com els óssos de Prats de Molló; animals aconseguits per mitjà de vestit i màscara, com l’ós de Sant Llorenç de Cerdans; animals aconseguits amb elements aplicats sobre el cos de qui es disfressa, o sigui amb pròtesis que el deformen, com la mula blanca pallaresa; animals aconseguits amb una carcassa semisòlida que de vegades serveix per a suggerir éssers híbrids com els centaures de Sant Feliu de Pallerols o els cavallets olotins, i encara animals aconseguits amb carcassa, que amaguen i protegeixen els qui els fan bellugar, com lo Marraco de Lleida, les guites de la Patum de Berga i molts dracs, àligues i cucaferes. Cal afegir els animals protectors que, com les mascotes (en forma de representació iconogràfica com el Cobi de les Olimpíades de Barcelona, de carcassa mòbil o fixa com la balena de Convergència i Unió en les eleccions del 1980, o d’exemplar zoològic real com l’elefant d’Esquerra Republicana en les eleccions del 1984), constitueixen una versió del totemisme contemporani dessacralitzat.

Pel que fa als personatges antropomòrfics, cal esmentar els que deriven de la imatgeria religiosa, els quals en molts casos han donat lloc a balls dramatitzats i veritables peces teatrals, com el ball de Sant Crist de Salomó; els que s’evoquen a partir de disfresses bé de forma itinerant com els patges i els Reis Mags de la cavalcada de Reis, o bé limitats per un espai en els pessebres vivents, en el terreny del teatre i la interpretació, i els que han desenvolupat la seva presència per mitjà d’una carcassa, les dues famílies més representatives dels quals són els capgrossos i els gegants, que representen personatges nobles, reis i reines, moros i cristians, o bé personatges populars de la localitat. L’antítesi del gegant és el titella, que reprodueix la figura humana a escala reduïda (tot i l’existència de grups que treballen amb titelles de mida natural), la qual, manipulada pel titellaire, aconsegueix transmetre tota l’expressió de l’ésser humà per a recrear un seguit d’històries emocionants davant de l’espectador que les contempla.

Els personatges i objectes de les representacions teatralitzades, sobretot als carrers, solen tenir una gran vistositat. Algunes parts del cos es prolonguen; les cames, mitjançant les xanques, i els braços, amb altres instruments; els rostres es deformen amb la utilització de màscares; els vestits són amples, majestuosos, de colors vius. Les dimensions d’aquests personatges els fan ràpidament perceptibles enmig d’una multitud… Hi ha altres característiques visuals, a més de la indumentària, que cal prendre en consideració: els trets ignis de les colles de diables, dels plens de la Patum de Berga, o lluminosos, evocadors de la necessitat d’il·luminar un espai en un inici i que han evolucionat com a trets utilitaris cap a una finalitat més estètica (torxes, espelmes, fanals, etc.).

De vegades, els protagonistes de l’acte teatral festiu van acompanyats de comparses, sobretot en les cercaviles o les processons, colles de personatges que assenyalen l’itinerari o el perímetre de l’acte festiu amb dues funcions que poden aparèixer juntes i per separat, com són la funció coreogràfica (rua, majorettes, etc.) o la funció sonora, que pot ser musical (bandes, grallers, etc.) o bé obeeixen a necessitats més primitives en el cas dels galejadors o trabucaires, com en la festa del pi de Centelles, en què serveixen per a allunyar els esperits del bosc. En algunes comparses la coreografia i el so van estretament units, com en el ball de bastons. Hi ha, doncs, comparses que actuen com a escenografia de fons, acompanyant personatges individualitzats, i comparses que actuen com a protagonistes sense que en quedi alterat el caràcter col·lectiu.

Algunes de les tradicions festives han enlairat els seus personatges a la categoria de protagonistes, com ara en Pau Pi en el Carnaval de Lleida o el tió de Nadal, o fins i tot han donat nom a la festa, com en el cas de sant Jordi i el drac, al voltant dels quals el món de la literatura ha generat multitud de pàgines que revisen la llegenda des d’interpretacions de tipus historicista, naturalista o bé psicologista.

Molts artesans han actualitzat i experimentat amb materials, funcions i referents tant antropomòrfics com zoomòrfics a partir d’un acurat estudi de la tradició. Entre ells cal fer esment de Joan J. Guillén, especialista en la creació d’objectes o artefactes parateatrals, que apel·la a una sòlida vindicació de la tradició com a base d’una agosarada innovació pel que fa a les formes i artefactes de caràcter simbòlic que configuren l’imaginari col·lectiu i que el teatre, la cerimònia i la festa popular han emprat durant segles. Val a dir que de vegades trobem tota una estètica de la lletjor associada amb el disseny d’aquests éssers fantàstics, quimèrics i llegendaris (follets, dracs, monstres), basada en la imperfecció, l’exòtic, la amorfia, la asimetria, l’estrafet, la disharmonia, el grotesc, la desfiguració, en definitiva una exaltació de la lletjor artística.

També cal esmentar aquells actes festius que requereixen cerimònies d’inauguració i cerimònies de clausura i que han estat conduïts des de fa uns quants anys per companyies teatrals (cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 amb La Fura dels Baus i de clausura amb els Comediants, espectacle inaugural del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004, etc.) amb uns guions molt teatrals que trenaven imatges i narrativa.

Pel que fa a companyies que relacionen el teatre amb l’acte festiu, es pot assenyalar que a la dècada del 1970 es produí una autèntica explosió de grups, que, entroncant amb la tradició medieval i seguint el camí iniciat pels Comediants, s’abocaren a carrers i places buscant noves formes i nous espais d’expressió. Hi ha un bon cens de companyies expertes en animació, cercaviles, pirotècnia, ninots mecànics i inflables i molts d’aquests grups són més coneguts a l’estranger, pel fet que participen en festivals internacionals.

La renovació de la tradició del circ fa que en l’actualitat la relació de la festa i la teatralitat es manifesti amb aquesta modalitat artística o de l’anomenat teatre circ.

Pel que fa a les fires i els festivals, que durant uns quants dies converteixen el teatre en una celebració que intenta integrar-se en la realitat quotidiana de les persones i que amb una periodicitat generalment anual es van refent, assenyalaríem, el 1981, el començament de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, que, engegada per els Comediants i lligada a la Fira de Sant Eloi, convoca al voltant de 100 000 espectadors en cada edició i que des de fa alguns anys programa també espectacles de sala. Després nasqueren el Festival Internacional de Teatre i Animació de Viladecans i el Festus de Torelló, als quals l’any 2000 s’afegiren la Mostra Internacional de Teatre de Carrer de Terrassa i el Festival de Teatre de Carrer de Tarragona. Així mateix cal anomenar el festival bianual de Pallassos de Cornellà, la Fira del Circ de Catalunya Trapezi a Reus i Vilanova (des del 1997), el Memorial Internacional Li Chang de màgia de Badalona, el Festival Internacional de Mim i Teatre Gestual COS de Reus i la Fira de Titelles de Lleida, que ha celebrat ja els quinze anys d’existència omplint carrers, places i sales en magnífics aparadors de titelles, que prenen vida de la mà dels seus manipuladors.

Cal dir que la instauració de la democràcia afavorí la recuperació de la teatralitat popular antiga i que la nova era de les comunicacions ha influït en la variació de la distribució geogràfica de la teatralitat catalana, ja que ha facilitat el transvasament de la informació, incidint en la creació d’espectacles populars, fires i festivals propis d’una zona o una vila en d’altres on mai no havien tingut representació.

Les festes de bous

Les festes de bous (a Cardona es parla de toros, i en altres indrets, de braus) que se celebren a Catalunya de forma tradicional estan emparentades amb moltes festes i jocs festius de la mateixa mena que tenen lloc arreu de la Península Ibèrica: Andalusia, Aragó, Castella, Navarra, València, etc. Les uneixen un origen i una evolució compartits, si més no, des de la Baixa Edat Mitjana. Les festes de bous més meridionals de Catalunya, aquelles que se celebren a les comarques del Baix Ebre i el Montsià, i a la Terra Alta, estan estretament relacionades amb les festes de bous del Baix Aragó i del nord del País Valencià. Existeix entre les tres comunitats un estret intercanvi d’influències i de desplaçaments de bous i d’aficionats, que esdevingué encara més ferm a partir de l’aparició de la llei catalana de protecció dels animals. La proximitat geogràfica de les poblacions, el parentesc i l’amistat entre la gent, l’origen ramader dels animals i, molt especialment, la compartida percepció d’“atac exterior” a la pròpia cultura per la legislació estatal, de la legislació autonòmica, de les associacions defensores dels animals i dels mitjans de comunicació, han propiciat encara més aquest contacte i intercanvi festiu entre comunitats.

Unes festes populars envoltades de polèmica

L’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 3/1988, de 4 de març, de protecció dels animals, i les posteriors resolucions de 7 de juny de 1988 i de 12 de maig de 1989, sobre espectacles i festes tradicionals amb bous (correbous), que regulen les festes de bous sense mort de l’animal, iniciaren un debat públic sobre la moralitat de la festa, i una polèmica, encara oberta, tant individualment com col·lectivament, sobre l’acceptació o no d’aquest tipus de manifestacions populars, i sobre el grau de “civilització” o de cultura (en algun cas fins i tot sobre el grau de “catalanitat”) que es deriva d’assolir una posició o una altra.

Arreu de Catalunya, la defensa de les festes de bous s’ha anat convertint per als aficionats que les han viscut durant generacions, i també per a una part dels polítics, i part del món universitari i dels estudiosos locals de cada indret, en la defensa de la pròpia identitat, davant de les opinions d’aquells que no comparteixen les seves idees respecte a la festa. Segons afirmen els primers, els “altres” hi estan en contra perquè no comprenen l’abast mític i simbòlic de la festa, segurament perquè no han viscut mai les seves experiències de joc festiu amb els animals, ni tampoc les importants relacions interpersonals i familiars que es viuen durant les festes, al carrer, als bars, als cafès, a les cases i, sobretot, a la plaça. El ressò d’aquesta polèmica, encara actualment, genera cada any defenses i atacs, fins i tot arribats des de molt lluny, d’associacions o col·lectius que treballen en l’àmbit europeu, i fins i tot mundial.

Les festes de bous segueixen essent una tradició eminentment popular, que aplega cada any milers d’aficionats, especialment els mesos de juliol i agost, els quals concentren la major part de les festes majors catalanes. Es tracta d’una tradició que té una llarga història a Catalunya, i, consegüentment, un gran valor cultural i patrimonial; la discussió sobre la seva validesa en ple segle XXI, i sobre la necessitat o la conveniència de la continuïtat de les festes de bous en el futur, són una altra qüestió, perquè és evident que el fet d’existir tradició, per si mateix, no les converteix en acceptables, sense més reflexió.

Sens dubte, tant entre aquells que refusen les festes de bous, com els qui les viuen, les defensen o només n’han sentit a parlar, existeix desinformació sobre tot el que envolta aquest debat, i poc o escàs diàleg. I també és cert que, en els darrers vint anys, s’ha avançat molt, i tant les penyes com els aficionats als bous d’arreu de Catalunya s’esforcen perquè la festa sigui neta, és a dir, perquè no es produeixin accidents, ni brots de violència amb els animals. L’objectiu principal és passar-s’ho bé, divertir-se amb altra gent, i difondre els valors culturals i tradicionals de la festa; darrerament, també han entrat en debat els seus valors turístics. Cal assenyalar que, com en altres poblacions de Catalunya on se celebren festes de bous, les implicacions econòmiques i polítiques de la festa a les Terres de l’Ebre han estat i són importants. Les cinc úniques ramaderies de braus existents a Catalunya, per exemple, es troben a les Terres de l’Ebre.

Les repercussions immediates de la llei

La llei de protecció estipula que “es prohibeix l’ús d’animals en tot tipus d’espectacles, curses, lluites, etc.; queden expressament excloses d’aquesta prohibició les festes de toros on hi hagi places construïdes de manera fixa, i altres celebracions on no es produeixi la mort de l’animal, sempre que aquestes demostrin que és tradició la celebració”. Aquesta darrera condició és un punt molt important que ha tingut diferents influències en la festa.

Bellcaire, Golmés, la Granja d’Escarp, Juneda, el Palau d’Anglesola, la Sentiu de Sió i altres poblacions lleidatanes vivien, des de feia alguns anys, l’aparició especialment entre la gent jove d’una certa afició a les festes de bous, que havien inclòs en els seus programes de festa major. Es tractava de festes en les quals es deixaven anar bous en grup pels carrers, a imitació dels encierros que tenen lloc a Pamplona. El 1988, la Generalitat passà als ajuntaments una enquesta en la qual calia acreditar la tradicionalitat de la festa a la població. La tradició era, certament, molt recent, i demostrar-la resultà força complicat per als ajuntaments. Així, a l’estiu del 1988, a les comarques de Lleida ja només se celebraren festes de bous a Alcarràs, on s’havien iniciat el 1984, i a Sant Llorenç de Morunys.

En el cas de Cardona, on l’origen de les festes de bous es remunta a més de cinc segles, la festa combina una doble tradició, antigament molt estesa: la corrida (que finalitza amb la mort pública de l’animal) i el joc festiu amb el bou.

Així, una part important de la festa, la mort de l’animal per un matador professional (un torero i els seus subalterns, que abans el toregen i li posen banderilles, vestits de camperos, un costum que es remunta al 1908), quedà fora de l’àmbit festiu permès per la llei en places que no fossin fixes. Atès que una part de la plaça de braus de Cardona era construïda cada any pels veïns, davant mateix de l’ajuntament, la Generalitat de Catalunya imposà una multa al consistori, que recorregué davant del Tribunal Suprem, el qual ratificà la sentència, qualificant la festa de “fiesta de toros, más concretamente novillada sin picadores”.

A les Terres de l’Ebre, en canvi, la llei i la polèmica serviren per a reviscolar la passió dels aficionats i l’entusiasme popular per les festes de bous. Una bona part dels aficionats, i també de la gent que aleshores no ho era, veieren en perill una tradició molt arrelada que molts sentien com a pròpia, i com es posava en entredit la seva vàlua personal i cultural, i reaccionaren a favor de la festa; en alguns indrets on feia anys que no se celebrava, fins i tot clamaren per la seva recuperació.

A Arnes, per exemple, abans que el 1999 un magistrat declarés la tradicionalitat de la festa de bous a la població, l’ajuntament arribà a organitzar els bous a l’altre costat del riu Algars, ja en terres aragoneses, per tal d’evitar la sanció que li hauria imposat el govern de la Generalitat de Catalunya per organitzar la festa sense la concessió del permís.

La llei estableix els tràmits administratius que els ajuntaments han d’aprovar, i després presentar, al govern de Catalunya perquè aquest aprovi o no l’organització de la festa. Aquesta aprovació depèn bàsicament de dues qüestions: la seguretat a la plaça i els carrers (que inclou el servei mèdic i l’assegurança de responsabilitat civil), i la “tradicionalitat” de la festa a la població, perquè la llei només permet celebrar correbous en les dates i les poblacions on s’havia fet sempre.

Per celebrar festes de bous fora de les dates en què són tradicionals, encara avui la llei provoca cada any a les Terres de l’Ebre polèmiques i conflictes que han conduït, fins i tot, a la interposició de recursos contenciosos administratius. Poblacions com l’Ampolla, Camarles, Sant Carles de la Ràpita o Sant Jaume d’Enveja han programat, o, fins i tot, han organitzat festes de bous fora del marc de les festes majors, i han hagut de fer front a diverses multes, imposades per la Generalitat. És per això que el 1999 els representants ebrencs dels diferents grups parlamentaris presentaren a la Mesa del Parlament de Catalunya una proposició no de llei perquè es fes novament l’enquesta a tots els ajuntaments de les Terres de l’Ebre, per tal d’actualitzar la tradició i els dies en què es poden celebrar festes de bous, aprofitant que s’estava treballant en la modificació de la llei pel que feia a la tinença dels gossos considerats perillosos.

També les associacions proteccionistes, que continuen criticant amb força les festes de bous, presentaren al·legacions al Parlament de Catalunya, amb motiu de la revisió de la llei. Al febrer del 2002, l’Asociación Nacional para la Protección y Bienestar de los Animales (ANPBA) presentà al·legacions perquè l’avantprojecte de llei de protecció i benestar dels animals prohibís els espectacles amb bous embolats i capllaçats, i establís que els menors de setze anys no puguin participar en els correbous. En canvi, l’Associació per a la Defensa de la Tradició i Cultura dels Bous a les Terres de l’Ebre recull adhesions perquè la llei actual mantingui aquestes festes tradicionals.

L’Associació de Vaquibraus de les Terres de l’Ebre i l’Associació per a la Defensa de la Tradició i Cultura dels Bous a les Terres de l’Ebre encapçalen al territori la defensa de la festa i dels seus continguts. Organitzen xerrades, exposicions, sorteigs, etc. i, juntament amb diversos ajuntaments del Baix Ebre i del Montsià, les sis edicions anuals de les Jornades Populars dels Correbous a les Terres de l’Ebre, en les quals han participat aficionats i especialistes de diversos àmbits (historiadors, antropòlegs, crítics taurins, metges, veterinaris, ramaders, advocats, periodistes i polítics locals) amb l’objectiu d’analitzar els diferents aspectes de la festa, com ara la problemàtica sorgida amb l’aplicació de la normativa sobre trasllat, mort i consum dels animals sorgida a causa de la febre aftosa i, sobretot i molt especialment, reivindicar les festes de bous a les Terres de l’Ebre, des dels punts de vista històric i cultural.

La llarga tradició de les festes de bous a catalunya

La llarga tradició de les festes de bous a Catalunya està acreditada per la documentació històrica, i també per les notícies de caràcter folklòric i etnogràfic, des de ben antic. Així, la primera referència escrita que es coneix del corre de bou de Cardona data del segle XV, i està relacionada amb una despesa municipal motivada per la celebració del naixement d’un fill dels ducs de Cardona; la mort d’un bou per Carnestoltes, Corpus i Sant Pere, és datada a Reus al segle XVI, i les primeres referències a les festes de bous documentades a Olot i Ulldecona són del segle XVII. El document d’Ulldecona data del 1664 i esmenta un “corre de toros”, celebrat amb motiu de les festes en honor de la Mare de Déu de la Pietat. A Bagà, les referències més antigues són del segle XVIII, on en un document del 1724 apareix el pagament dels treballs per “tapar portelles a la plaça per fer corre la vaca”.

Pel que fa a l’evolució històrica de les festes de bous, podem destacar la més o menys lenta separació entre els bous de carrer (correbous) i la corrida (la cursa de bous “a la castellana”). La corrida es desenvolupà, com a festa amb reglament i símbols propis, arreu de l’estat durant el segle XVII i, especialment, el XVIII. A Reus tenim notícia de la celebració de corrides almenys des del 1733. Els monarques borbons fomentaren la corrida, i intentaren suprimir les corregudes i els jocs amb bous al carrer, perquè eren diversions perilloses que escapaven a l’autoritat; preferien la lidia, on es podia controlar més la gent.

Tot i així, fins ben entrat el segle XIX, les festes populars amb bous i les corrides no eren celebracions contraposades. La diferenciació entre ambdós jocs taurins, moltes vegades només l’establia el marc físic on se celebraven: el carrer o la plaça de bous; tampoc el marc festiu no els distingia, perquè molts se celebraven en ocasió de les festes majors, o de la diada d’alguna advocació, local o no. A Catalunya hi ha força notícies, fins ben entrat el segle XIX, sobre espectacles mixtos, de corrida i correbou (de vegades corrida i bou embolat), en els quals participaven toreros professionals i públic aficionat.

Aquest costum de barrejar corrida i correbou en un mateix espectacle, tal com es fa encara avui a Cardona i en certa manera a Olot, fou habitual en moltes places de bous a Catalunya fins a les darreres dècades del segle XIX, per exemple a Barcelona, Cardona, Figueres, Manlleu, Olot o Tortosa. A la plaça de bous de Gandesa, que no era una plaça fixa bastida d’obra com les anteriors, sinó que es construïa en cada ocasió utilitzant carros aportats pels mateixos veïns, se celebraren aquests espectacles mixtos fins els primers anys del segle XX.

La complexitat simbòlica i ritual tant de l’animal protagonista de la festa (el bou), com de la mateixa festa ha dut els estudiosos a plantejar hipòtesis que remunten els jocs festius amb bous i vedelles (a les Terres de l’Ebre s’usa el terme vaquetes) a suposats orígens sagrats dins el món grec o romà, la cultura àrab, o la prehistòria peninsular… Si bé és cert que certes formes de rituals sembla que persisteixen en el temps, les actuals formes i adaptacions locals sens dubte han estat fruit d’evolucions diferents, en funció de la canviant realitat econòmica, social, política i cultural de cada indret.

Les festes de bous a Cardona i Olot

Sens dubte, la de Cardona és una de les festes de bous més populars de Catalunya, i una de les poques que han perviscut a la Catalunya Vella. La festa major de Cardona se celebra en honor a la patrona Nostra Senyora Verge del Patrocini. El dissabte a les vuit del matí té lloc l’encierro dels bous pels carrers de la vila, fins a arribar als corrals de la plaça, i el diumenge a la tarda es fa el corre de bou, festa en la qual es munta una plaça de fusta, que en aquest cas no és rodona sinó amb quatre cantons, a la plaça de la Fira, davant mateix de l’ajuntament. L’import de l’entrada a la plaça depèn de la graderia que s’ocupi, de sol o d’ombra.

El corre de bou comença amb uns bous que són torejats per matadors professionals; després, els joves de Cardona, agrupats en colles, cadascuna abillada amb la samarreta d’un color i tots amb mocadors al coll, fan córrer el bou per la plaça, deixant-se empaitar, amb més o menys risc. Entre la plaça i les grades on se situa el públic que assisteix a la festa, hi ha una barana en la qual els joves lliguen més de cinc-centes cordes, ben gruixudes, que utilitzen per a escapar de l’escomesa de l’animal quan aquest els persegueix. Quan el bou corre pels quatre costats de la plaça provoca una onada característica de joves que pugen i baixen per les cordes. Abans de la sortida de cada bou, les colles s’agenollen de cara a les autoritats, que presideixen la festa des del balcó de l’ajuntament.

Les cordes amb nusos que pengen de la plaça són un element que antigament devien tenir totes les festes de bous al carrer. A les terres de l’Ebre, per exemple, en queden uns pocs testimonis fotogràfics de l’inici del segle XX, com ara a Ulldecona (del 1900) i a Tortosa (de la dècada del 1920), que mostren un gran nombre de cordes que pengen dels balcons de les cases, mentre el bou corre solt per un carrer tancat i els homes perseguits es refugien.

Dins el corre de bou se celebra la sort de la caragolera. La seva aparició a la plaça de bous és un dels moments més celebrats i excitants per al públic. Es tracta d’una enorme caragolera de vímet amb un home a dintre, que és sens dubte la forma de joc, o de confrontació amb l’animal, més coneguda fora de la població. Després d’incitar insistentment l’animal, aquest envesteix la caragolera, que volteja pels aires i rodola per terra.

Una altra població on la festa de bous s’ha mantingut és Olot. El seu correbou se celebra durant la festa major, en honor de la Mare de Déu del Tura. A Olot, el bou té, a més del paper festiu, un important paper simbòlic i iconogràfic. Un bou apareix als peus d’aquesta advocació mariana, tot recordant la seva participació en la troballa de la imatge de la Mare de Déu. La tradició d’aquesta festa és molt antiga.

El primer document que esmenta un correbou a Olot data del 1636 i fa constar que “corregueren lo dit brau sens corda en la Plassa”, per la qual cosa es pot suposar que els bous amb corda, capllaçats, ja devien ser tradicionals. El correbou perdurà a Olot fins a l’inici del segle XX, i patí només una breu interrupció els anys 1892 i 1893. El 1984, però, els olotins recuperaren la festa, fet que mai no ha estat exempt de debat i polèmica, perquè molts veïns en són contraris. Fins al punt que, durant les festes majors, i paral·lelament a les festes de bous, s’organitzen unes jornades antitaurines que inclouen activitats molt diverses, com ara concerts i actes reivindicatius en contra del tracte que es dóna als animals en la festa.

A Olot, fan córrer els bous al matí pels carrers de la població, en un itinerari que els condueix a la plaça que els és destinada, de titularitat municipal, on finalment els aficionats més atrevits els empaiten i hi juguen, provocant la seva escomesa i la diversió dels assistents. Al mig de la plaça els aficionats posaven diferents elements per quedar fora de l’abast de l’animal, des de cadires fins a un cotxe. Es tracta de la plaça de bous permanent més antiga que es conserva actualment a Catalunya, ja que fou construïda entre el 1858 i el 1859, substituint-ne una d’anterior, feta totalment de fusta.

A la tarda, té lloc l’altre vessant de la llarga tradició taurina d’Olot, de la qual existeixen nombroses referències històriques durant tot el segle XIX: la corrida de bous. Els animals són torejats per professionals, com en qualsevol plaça de bous de l’estat espanyol, si bé en un ambient molt més festiu. Un matador i els seus subalterns toregen els animals d’un en un, i, com a Cardona, van abillats amb el vestit de camp en comptes del de torero, com és habitual a les places de bous. La penya taurina de la Garrotxa col·labora en l’organització de la festa, a la qual acudeixen aficionats als bous de tota la comarca i també de les comarques veïnes; entre aquests darrers hi ha un gran nombre d’aficionats procedents de la Catalunya del Nord, on, encara avui, es fan corrides de bous (de taureaux) a quatre ciutats: la Guingueta d’Ix, Ceret, Cotlliure i Millàs, organitzades per les entitats següents: el Club Taurin de Cerdagne, l’ADAC Association des Aficionados de Ceret i el Syndicat d’Initiative de Millàs. A Perpinyà hi hagué manifestacions taurines fins a la dècada del 1950.

Les festes de bous a les terres de l’Ebre

A les terres de l’Ebre les festes de bous, los bous, que se celebren són el bou capllaçat, els bous de carrer i el bou embolat, els quals es corren pels carrers, els dos primers durant el dia i el tercer només a la nit; i els bous de plaça (o a la plaça), que el públic provoca i empaita. Les places són, generalment, redols construïts i desmuntats cada any pels mateixos veïns amb bastides (anomenades carafals), carros, furgonetes i caixes de camió i de tractor. Antigament, però, les places es construïen només amb fustes, taulons i carros, que els propietaris posaven els uns al costat dels altres. A la població marinera de l’Ampolla, fins a la inauguració de l’actual passeig i port esportiu, la plaça de bous es bastia amb carros i barques, oberta al mar.

Des de fa uns quants anys, però, ja no es fan subhastes com antigament sinó sorteigs, i la demanda és tan gran que, en poblacions on l’afició als bous és tan important, com Ulldecona, mai no es poden satisfer totes les peticions per a tenir un espai a la plaça. En el cas de les poques poblacions que tenen una plaça de fusta més o menys fixa (Aldover, Camarles, Deltebre), se sortegen els carafals. Colles d’amics, penyes i grups familiars obtenen així el que serà el seu espai a la plaça durant totes les festes; una propietat que tothom ha de respectar, i a la qual cal ser convidat per a accedir-hi.

Actualment, a l’Ampolla i Sant Carles de la Ràpita les places es construeixen entre la platja i el mar, de manera que els aficionats entren a l’aigua (de vegades també els animals) per refrescar-se i protegir-se, i a les Cases d’Alcanar, al port. A l’Ampolla se’n diuen bous a la mar. Del que es tracta, com arreu, és que els animals empaitin la gent: homes, dones i joves dels dos sexes (antigament només hi participaven els homes adults) corren i juguen davant dels animals, que poden tenir dimensions força considerables. A Amposta i altres poblacions, els braus arriben a pesar més de cinc-cents quilos. Només Masdenverge té una plaça fixa tota bastida d’obra; en el cas dels Valentins, mitja plaça és d’obra.

El bou capllaçat consisteix a córrer (passejar) un bou pels carrers de la població, mentre algunes persones en controlen els desplaçaments i frenen o incentiven les envestides, amb els dos extrems d’una corda llarga i molt gruixuda, el capllaç, que l’animal duu lligada a les banyes. Abans dels brots de febre aftosa, en algunes poblacions, l’animal capllaçat se sacrificava a l’escorxador, i amb la seva carn l’ajuntament organitzava una menjada popular: el bou estofat. Antigament, però, la carn del bou capllaçat se subhastava, i cadascú guisava a casa seva el tros adquirit. Avui dia, la menjada popular es fa a base d’anguila amb suc en les poblacions pròximes al delta de l’Ebre i de cabra hispànica, procedent del massís dels Ports, en poblacions més interiors.

El bou embolat es deixa córrer de nit per un o més carrers, o més freqüentment dins la plaça de bous, amb dues boles enceses, fetes de cànem, brea i altres ingredients que els emboladors guarden en secret, i subjectades una a cada banya mitjançant uns suports metàl·lics. L’animal arriba al carrer o a la plaça encaixonat i allí és conduït fins a un piló on, en un procés que ha de durar menys d’un minut, els emboladors li col·loquen les boles, després se’l deslliga i se’l deixa anar perquè evolucioni fins que s’apaguen; de vegades les boles duren enceses una hora i mitja. Quan acaba la festa l’animal torna a la seva ramaderia.

Els bous de carrer són de tradició molt antiga; també se’n diu entrada, prova o encierro. Consisteix a deixar anar els bous en grup (la vacada) per fer una o més corregudes amb la gent, per un o més carrers cèntrics, prèviament establerts. Aquests carrers es barren a la circulació amb tanques de fusta o bé metàl·liques, i els animals són envoltats per la gent, que els acompanya durant tot l’itinerari. Antigament, les festes majors s’iniciaven d’aquesta manera, anant a buscar els animals a les finques a primera hora del matí i portantlos fins a la població la vetlla de la festa; a l’entrada del poble els veïns els esperaven enmig d’una gran expectació, i els acompanyaven, conduint-los fins a la plaça.

Els bous de plaça (en realitat es tracta, majoritàriament, de vaquetes) consisteixen a deixar anar (soltar) al redol un animal darrere d’un altre, per tal que el públic intenti tocar-los entre les banyes i es deixi empaitar (abornar). Al mig de la plaça s’aixequen bastides de fusta o estructures de metall (anomenades gàbies o enganyadors), que serveixen per a posar-se fora de l’abast de l’animal en cas de perill. A Sant Carles de la Ràpita, antigament, els mariners posaven al mig de la plaça una barca de pesca amb aquesta mateixa finalitat. Una característica important d’aquest tipus de festes amb bous és el fons musical i gastronòmic. Hi ha música de xaranga, per crear més ambient de diversió, i es fa una mitja part perquè la gent pugui berenar: pernil, musclos, cargols i tota mena de guisats a la cassola. Quan acaba la festa, totes les vaquetes tornen a la seva ramaderia per ser torejades de nou en una pròxima ocasió, normalment en una altra població.

Els bous de plaça són una de les formes de joc amb aquests animals més freqüents i populars a les Terres de l’Ebre. Els animals no tenen més d’un any de vida, per la qual cosa les seves dimensions (tot i pesar entre cent i cent vint-i-cinc quilos) són a l’abast de molts aficionats, però de fet tenen experiència a la plaça, ja que en un espai de temps molt curt poden acudir a diferents festes majors. Així, la joventut i la picardia dels animals posa a prova les condicions físiques dels aficionats, el seu valor davant el risc i també la destresa, perquè en general la finalitat és que hi hagi joc i emoció. Tot i que sembla que cada vegada són menys els aficionats disposats a baixar a la plaça a deixar-se empaitar per les embranzides de l’animal, cada any es produeix algun ferit greu.

Nous camins per a les festes de bous

Als darrers anys, a les places de bous que es construeixen a Amposta, Sant Carles de la Ràpita i Sant Jaume d’Enveja també se celebren diverses proves i concursos, d’introducció recent, els quals tenen com a protagonistes els bous, les ramaderies i els aficionats. Així, en moltes poblacions els ajuntaments i les penyes organitzen el concurs del millor bou, el concurs de la millor ramaderia de Catalunya, els concursos de retalladors, etc. Aquests darrers, que se celebren al migdia, foren introduïts el 1990 a les festes majors d’Amposta per la Penya l’Afició, i han assolit una gran popularitat.

Els retalladors són homes joves que, dins el redol de la plaça, primer per parelles i després individualment, tracten de col·locar en tres minuts de temps la màxima quantitat d’anelles a les banyes de l’animal. Ho fan a cos descobert, és a dir, sense utilitzar una capa ni cap altra protecció, i del tot sols a la plaça. Aquests concursos tenen una dotació econòmica que premia el millor retallador, local o de fora, perquè encara que, en un principi, els participants eren de la localitat, darrerament a Amposta hi participen retalladors vinguts d’arreu de l’estat espanyol. Durant el concurs, també es premia amb una dotació econòmica la millor parella de retalladors de les Terres de l’Ebre.

Més recent encara és la introducció, el 1999, del concurs al millor retall artístic. En aquest cas, en quatre minuts el retallador ha de cridar el bou, deixant-se veure de cara, i emprendre la carrera perquè, en el moment en què el bou s’hi acosti, li hagi guanyat el terreny, de manera que, arquejant el cos, els pitons de l’animal passin només a uns quants centímetres de la seva esquena; algun retallador fins i tot aconsegueix posar un genoll en terra, quan ja ha guanyat el terreny al bou.

Aquests jocs amb els bous són força espectaculars i incruents, els animals no tenen contacte directe amb el públic i s’enfronten als aficionats o bé als retalladors professionals. Molts aficionats de les Terres de l’Ebre veuen en aquesta mena de jocs festius el futur de les festes de bous en aquest territori. Ramaders i penyes han fet proves per a introduir-los en altres indrets de Catalunya, però fins ara no han reeixit.

Pel que fa a les curses de bous, la corrida, la polèmica sobre si s’han de prohibir o no tampoc no és nova. El 2004 aquesta polèmica visqué un episodi significatiu. L’Ajuntament de Barcelona aprovà per majoria una moció en la qual es manifesta contrari a les curses de bous i declara Barcelona “ciutat antitaurina”. Ja el 2000 l’Ajuntament d’Olot acordà, arran d’una moció presentada per ERC i ICV, prohibir la celebració d’espectacles taurins amb agressió i mort de l’animal en la seva històrica plaça de bous; el 2001 i el 2002 no se’n celebraren; el 2003, però, el PP proposà una contramoció que fou aprovada amb els vots també del PSC i es recuperà la celebració. Mentrestant, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya anul·là la prohibició del 2000, perquè era contrària a la llei.

Avui dia, corrida i correbous són a Catalunya, respectivament, un espectacle (els aficionats més puristes en diuen un art) i una festa, ben diferenciats en els àmbits legislatiu i popular. Tot i no sortir de la polèmica, els uns i els altres tracten d’adaptar-se als nous temps. Potser ho aconseguiran millor els bous de les festes populars; les corrides de bous, molt més encotillades per les seves pròpies normatives i costums, poden tenir més dificultats per a evolucionar en una societat com la nostra. El Parlament de Catalunya es planteja actualment (2004) la creació d’una comissió d’experts per a estudiar la problemàtica dels correbous, amb vista a la modificació o ampliació de la llei de protecció del 1988.