Succedanis de la festa

Els viatges, la festa desplaçada

Actualment, es podria dir que el viatge constitueix una festa desplaçada. Aquí no es tractarà del viatge entès com a iniciació, o com a pelegrinatge, ja que aquestes modalitats constitueixen un paral·lel amb l’itinerari espiritual que fa la persona per a trobar la saviesa. Es fa referència, més aviat, al viatge com una sortida proposada per la societat de consum per tal d’omplir el buit que constitueix el lleure, en aquest cas el període de vacances.

La societat de consum ha de buscar constantment nous mercats per a prosperar, i s’escampa per tots els racons del món. Les vacances, doncs, no en podien pas restar al marge. Aquest període no s’entén com la possibilitat de participar en les festes, fins i tot desplaçant-se al poble d’origen des del lloc de treball, sinó com una escapada, o com un buit que aparentment cadascú és lliure d’omplir de contingut i que les agències de viatge s’han apressat a mostrar com fer-ho, tot prenent la imatge del viatge com a manifestació de riquesa i oci, i també, com a enriquiment intel·lectual.

Els viatges, doncs, han començat a desplaçar el xalet o la torreta, que amb un gran esforç i estalvi es van anar construint treballadors de tota mena, en les urbanitzacions, a les dècades de 1960 i de 1970, a imitació dels xalets o les vil·les o torres que les classes poderoses feia gairebé un segle que es construïen als afores dels pobles de moda. Però les urbanitzacions, moltes de les quals foren bastides en actuacions fraudulentes, van exhaurir aviat el seu propòsit, perquè altra volta les classes poderoses van canviar el contingut del seu lleure, en aquella espiral d’imitacions que segueixen els grups socials des de l’elit fins a la perifèria. Ara, l’estiueig prestigiós ja no consisteix a instal·lar-se en un balneari, en un poble de moda, durant totes les vacances, sinó a esbrinar nous horitzons que ningú més no podia somiar. I l’espiral de la difusió centrífuga va anar enrolant en aquesta expedició tothom, xic o gran, funcionari o pagès. I de mica en mica s’arribà a la creença que unes veritables vacances havien d’incloure un viatge sonat.

I vet aquí que aquella seguretat d’anar de vacances al poble, els desplaçaments a la ciutat, o al xalet més o menys proper, va anar experimentant un canvi de manera gradual. L’expressió On anireu aquest estiu? (o aquesta Setmana Santa o aquest pont) va substituint les destinacions gairebé intocables d’alguns anys abans.

Si antigament a Catalunya les persones demostraven la seva consciència i identitat ciutadana tot afirmant que havien participat en les festes principals de la població d’origen, ara la història ha canviat força, sobretot pel fet que no es tracta de festes realment viscudes, en què la gent participa perquè formen part de la seva pròpia referència; sovint, les festes locals són abandonades per sortir del lloc i anar a cercar la plenitud del lleure en un altre punt, si pot ser, ben llunyà. La diversitat d’ofertes en aquest camp ha substituït la fidelitat al lloc d’origen en molts casos.

Per què, doncs, el viatge ha pres el lloc de la festa? Hi ha punts en comú en les seves funcions que hagin facilitat aquest canvi? La festa s’entén com a porta que dóna a un temps en què la inversió de papers és la característica principal, i que condueix les persones al caos primigeni amb la possibilitat de crear-les de bell nou, tot resituant-les en la societat com a individus i com a grup. La festa juga amb el risc del desconegut, com a iniciació, cercant una saviesa desconeguda i que aboca, si més no idealment, a un sentiment de communitas, és a dir, de formar part d’un col·lectiu, i de sentir-se’n orgullós, tot traspassant l’àmbit de consciència comuna per a eixamplar-la en l’emoció i fins i tot en un quasitrànsit.

El viatge, com la festa, no és el contrari del treball, sinó de la quotidianitat, perquè els qui fan la festa es cansen en la preparació i en la realització, i els que viatgen arriben extenuats de l’esforç. Però és el quotidià el que s’inverteix, la rutina, que es transgredeix en l’un i l’altra.

El viatge també obre una porta a un altre món, a un temps fora del temps, perquè mentre es viatja, tot canvia, i fins el temps físic s’altera, com quan es va a un altre país, on l’hora no coincideix amb la del país d’origen, ni els costums horaris. Allò que es fa en un viatge té un ritme ben diferent del que es fa en la vida quotidiana. Passa com en aquella llegenda de l’home que és convidat per éssers del bosc a participar en unes noces sota terra. Ell creu que només hi ha passat una nit, però quan torna al seu poble s’adona que ha transcorregut tota una setmana. No obstant això, a diferència de la festa, en un viatge no es transforma l’espai quotidià en un espai festiu, simplement és l’espai que canvia.

En el viatge, la inversió de papers és evident. El qui viatja porta uns altres vestits, un altre calçat, les seves maletes el condicionen. Sovint, però, la gent que visita altres llocs es vesteix com mai no ho faria a casa seva. Molts consideren totes les altres ciutats com si fossin la platja, potser perquè, a partir de la seva experiència, és l’única comparació que poden fer. Altres adopten roba d’estil safari per assemblar-se a aquells viatgers idealitzats. No cal dir que les dones que viatgen a països islàmics estrictes han de canviar d’abillament. Els papers també canvien en el sentit que es passa d’estar segurs en el propi entorn a haver de demanar ajut per a orientar-se; de ser pagats pel propi treball a pagar a qui fa un servei.

L’ordre que s’ha abandonat en el lloc de procedència és substituït per un caos en què cadascú pot crear i repensar-se un mateix. Sovint, en el mateix grup de viatge o en els grups diversos que es van trobant, es pot dibuixar un nou ordre, una nova posició de relacions socials. El fet que en els viatges sorgeixin tants enamoraments mostra fins a quin punt és possible repensar-se i recrear-se un mateix.

El risc del viatge està garantit, des d’allò tan rutinari de perdre les maletes en un aeroport fins a la contractació de viatges de risc, com anar a llocs on hi ha costums perillosos per a la pròpia integritat, de la mateixa manera que anar a fer esports d’aventura. El risc de contagi de malalties desconegudes fa passar per la vacunació iniciàtica en el seu contacte amb la mort, ja sigui retòric o real. Perquè la mort real també hi és present, en els grups de viatgers, com els qui són segrestats en zones de conflicte, per exemple, o els qui són víctimes d’accidents. És a dir, que el contacte iniciàtic amb la mort pot esdevenir un contacte real.

La recerca de la saviesa és ben palesa en molts viatges, fins i tot en els programats. S’hi va a conèixer món. De fet, ja s’ha vist que la comunió entre viatge i iniciació és molt estreta, ja que tot viatge suposa aquest canvi intern que s’esdevé al llarg del camí. Seguint les peregrinacions, el viatge no pot acabar com ha començat. Els viatgers es van transformant pel camí, i aquest coneixement fa que enfoquin la vida quotidiana d’una altra manera. S’han omplert els ulls de nous paisatges, noves històries, nous companys, nous costums, i tot això fa pujar un graó de la personalitat.

De vegades, la communitas, aquest sentiment de pertinença, s’esdevé per contrast. Es pot sentir la fiblada de la nostàlgia, sobretot si es troba algú de la mateixa procedència. L’emoció pot sorgir davant de la bellesa, davant de les imatges que entren pels ulls, per la verificació d’allò que se sabia i s’admirava d’un indret. Però aquesta communitas necessita comunicar-se amb el grup i aquest no hi és present. D’aquí la necessitat de postals, de fotografies per a mostrar als companys, de vídeos on guardar el record i compartir-lo.

Aquesta pseudocommunitas ve enterbolida per ser l’aparador de la pròpia excel·lència, no pas comunitària, sinó individual, ja que les pròpies emocions no es poden transmetre ni compartir, perquè els altres tan sols en veuran un reflex gràfic. En el seu lloc es genera competitivitat per anar cada vegada a llocs més exòtics i després poder fer comparances amb tots els coneguts. En altres ocasions, es forma una comunitat amb els benaurats que també han visitat el lloc, cosa que també projecta per sobre del grup general. Per tant, el mecanisme de sentir-se en comunitat amb altres és ben diferent del que resulta de la festa.

No obstant això, hi ha viatges que sí que comporten aquest sentiment de communitas, com ara la peregrinació vers la festa d’una altra communitas. Són les persones que, individualment o en un grup reduït, van a la recerca precisament d’aquesta communitas, i de tot cor volen esdevenir-ne part a través de la festa, perquè la festa és necessària per a l’individu i per a tota societat, i si la pròpia societat no proporciona aquesta satisfacció, se la cerca arreu.

Això explica l’èxit creixent de moltes festes que són visitades per forasters innocents de la cultura autòctona, però àvids de retrobar-s’hi. Moltes vegades, aquests forasters són un destorb per al seu bon funcionament, perquè no saben com comportar-s’hi, i reaccionen de manera diferent de la gent que celebra la festa i de les seves normes o costums. Aquesta és una preocupació creixent dels organitzadors de festes, que són víctimes del seu propi èxit, i intenten solucionar-ho desdoblant la festa: una per als vinguts de fora i una altra per als propis, o bé amb altres solucions imaginatives.

Però el cert és que si la mateixa societat no dóna sortida a la necessitat de festa, com en els vasos comunicants, la gent buscarà altres llocs on trobar-la. Aquest és un cas particular del viatge, diferent del viatge com a succedani de la festa, perquè el que se cerca és precisament la festa, encara que no en el propi entorn, sinó en altres llocs. L’anada massiva a festes com la Patum, els Sanfermines o el Carnaval de Vilanova en són exemples ben palesos.

Un altre cas particular és el d’un grup de persones amigues que viatgen plegades. Aquest grup pot sentir emoció tant pel que veu com pel que mostra com a conjunt, és a dir, la pròpia identitat. L’experiència que els participants conten als membres del grup que s’han quedat a casa modificarà la conducta i l’actitud de tot el grup, de manera més comunitària que el viatge individual o en petit nombre. El col·lectiu que es posa en moviment, combinant el viatge amb la comunitat que el celebra, es troba molt més en la línia de la festa que del viatge i per això s’ha anomenat succedani de la festa.

Es diu que el viatge entès com a substitutiu de la festa n’és un succedani perquè tracta d’arribar a la festa fugint del propi grup en lloc de celebrar-se en aquest. No pot arribar a sentir comunitat amb el grup d’origen, que no hi ha participat. Només la pot sentir amb els companys de viatge, davant de l’emoció per una visió extraordinària o pel risc compartit.

La festa és l’aparador de la comunitat davant dels forasters o els veïns. El viatge només esdevé l’aparador del nucli viatjant (família, amics…) davant de la seva veritable comunitat. De manera que s’inverteix ací la seva relació, intentant l’admiració no dels altres, entesos com a forasters, sinó dels semblants, entesos com a diferents del jo individual, però formant part del mateix grup. El sentiment del que s’ha viscut tan sols té la seva realització total, doncs, quan s’ha provocat l’admiració o l’enveja dels coneguts.

Per això, el viatge, en el sentit d’embrancar-se a omplir el buit del lleure o les vacances, no pot ser més que un succedani de la festa, malgrat compartir amb aquesta alguns dels seus trets, que la societat de consum s’apressa a mostrar-nos com un esquer, ja que la seva finalitat és individual, no col·lectiva, i la possibilitat de recreació es refereix, en tot cas, a la persona, no pas a la comunitat.

Els estadis

L’estadi olímpic de Montjuïc, remodelat amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992, és actualment camp oficial del Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona. També ha estat l’escenari de nombrosos espectacles musicals.

Fototeca.com - C. López

Al gener del 1939, quan les tropes franquistes entraren a Barcelona, el FC Barcelona havia esdevingut un club sospitós (el qui n’era president, en esclatar la guerra, havia mort afusellat per les tropes feixistes). El terreny de les Corts –l’estadi impulsat per Joan Gamper que va donar lloc a la denominació de “culé”– va ser requisat per un regiment d’infanteria. Un cap militar, des de la tribuna, planificava com s’havia de dividir en diferents unitats i seccions, però finalment els militars van buscar un altre lloc i no van profanar l’estadi en què, al cap d’uns anys, Kubala i els seus havien de tornar a fer meravelles, fins que a la dècada de 1950 s’edifiqués un Camp Nou. Al llarg del franquisme es van elaborar tot un seguit de teories sobre el Barça com a metàfora d’una nació sense estat: “més que un club”, “exèrcit desarmat”, “recinte sagrat”, “santuari profà”, etc. (aquestes són expressions recollides per M. Vázquez Montalbán a El Barça és el teu club, i per J. Burns, a Barça: la pasión de un pueblo). Aquestes analogies poden entendre’s millor en el marc de les aproximacions recents entre la sociologia de l’esport i l’antropologia religiosa. M. Augé s’ha demanat si “la timidesa de les ciències humanes en relació amb els grans rituals moderns no es deu al fet que els que els podrien observar i analitzar hi són massa a prop”. V. Padiglione ha contradit les teories sobre la secularització de l’esport: “Si el comparem amb altres institucions de la modernitat, resulta certament aquell que manté viva una major tensió magicoreligiosa. Fer el signe de la creu constitueix una pràctica corrent entre els jugadors. En la premsa esportiva apareixen molts termes de matriu religiosa (carisma, fe, mite, purificació, salvador, immolació, sacrifici, prodigi, transcendental, diabòlic, al·lucinant, llegendari, sobrehumà).” Alguns autors han observat que “la importància antropològica del futbol depèn de les seves fortes afinitats amb temes clàssics de la disciplina: el ritus, el sacrifici, la violència, la comunicació simbòlica”. C. Bromberger, en la seva completa etnografia de la passió pel futbol a Marsella, Nàpols i Torí, posa de manifest que les dimensions rituals dels estadis no són tan sols una metàfora: “El vincle que lliga els espectadors i el seu estadi és tan fort com el que uneix el pagès i el seu campanar.”

Estadis i ciutats

M. Vázquez Montalbán observà en una ocasió que: “…el crit de Barça, Barça, Barça, reproduït normalment tres vegades, té un paral·lelisme rítmic amb el Sanctus, Sanctus, Sanctus, com també el tingué el Franco, Franco, Franco. I és que els rituals s’interaccionen”. És un aspecte que cal tenir en compte.

Els recintes esportius han reemplaçat funcions simbòliques que històricament havien acomplert els edificis religiosos, de la mateixa manera que les celebracions dels campionats reprodueixen els itineraris d’antigues processons. El seu emplaçament en l’espai urbà expressa la connexió entre clubs i ciutats. Cada estadi té el seu mite d’origen, la seva història de victòries i derrotes, la seva mort (el Camp d’Esports de Lleida fou fundat per Joventut Republicana i requisat després de la guerra). En moltes ciutats es dóna una estructura segmentària: les fidelitats esportives es troben escindides entre dos clubs que representen identitats polítiques, religioses, socials o nacionals diferents: Celtic contra Rangers, Inter contra Milà, Lazio contra Roma, Atlético contra Real, Espanyol contra Barça, etc.

La identificació entre club i ciutat segueix camins tortuosos: el Barça fou en origen el club dels estrangers de religió protestant (els colors de l’equip són els de la bandera del cantó suís d’on era originari el fundador, que és enterrat en la secció del cementiri de Montjuïc juntament amb evangèlics, jueus i republicans, en una tomba sempre plena de senyeres i banderes blaugrana). Per això al principi els jugadors foren discriminats (per estrangers i no catòlics), fins al punt que els clubs rivals (el Català i l’Espanyol) van néixer amb uns certs aires xenòfobs. No fou fins a la Dictadura de Primo de Rivera que el Barça començà a identificar-se amb el catalanisme, mentre l’altre club de la ciutat (el Català s’integrà en l’Espanyol) començà a privilegiar la identitat hispànica i a acostar-se als immigrants de parla castellana. Sovint aquestes rivalitats reflecteixen la inviolabilitat dels estadis i els seu entorn (pocs aficionats s’atreveixen a profanar el territori de l’equip rival). La vinculació del club a l’estadi és tan intensa com la que es produeix entre l’aficionat i el seu seient. Quan el Barça va deixar les Corts, la sacralització del Camp Nou fou facilitada per la contigüitat física i la màgia de Kubala. Però quan l’Espanyol abandonà Sarrià es produí un daltabaix entre els seus aficionats, que no s’arribaren a identificar amb l’Estadi Olímpic, talismà durant els Jocs Olímpics del 1992, però massa fred per a un matx de futbol (els intents per rebatejar el club com a Olímpic de Barcelona fracassaren, malgrat la recatalanització del nom i la importància atorgada al planter dels joves futbolistes de casa).

La identificació amb el club s’expressa mitjançant coreografies d’estadi, basades en els himnes, els càntics, les banderes i les bengales. En el cas del Camp Nou, la bandera blaugrana va servir durant les dictadures (la de Primo de Rivera i la de Franco) com a succedani de la senyera, que abans de ser de nou permesa fou mostrada en públic a l’estadi. Per això alguns van viure com una profanació la invasió de banderes espanyoles arran de la final olímpica (igual que d’altres consideren un excés la proliferació d’estelades en els partits de la selecció nacional catalana). Dins del camp, diversos espais subratllen el caràcter sagrat de l’estadi: la capella amb la Mare de Déu de Montserrat, el museu on es guarden totes les copes (el més visitat de Catalunya), etc. Però és sobretot en les grans victòries quan el poble culé abandona l’estadi per ocupar els llocs simbòlics de la ciutat (la rambla de Canaletes, l’església de la Mercè, la plaça de Sant Jaume) i fins i tot el país (la pujada a Montserrat, les trobades de les Colles pertot el principat).

La litúrgia del futbol

R. Barnils, en el llibre Història crítica del Futbol Club Barcelona, assenyala que “…els fantasmes del barcelonisme passen per Wembley. Una pilota al pal de Stòitxkov –Berna– i l’agonia de la pròrroga i la consegüent tanda de penals –Sevilla– evoquen dues de les grans llegendes negres de l’aficionat culé. Però la falta que ‘tocarà Stòitxkov, pararà Bakero i xutarà Koeman’ representa un exorcisme col·lectiu contemplat pels 25 000 seguidors desplaçats a Anglaterra i els més de dos milions que ho segueixin per televisió.”

El 1992 –poc abans dels Jocs Olímpics– el Barça va guanyar la seva primera copa d’Europa a la catedral del futbol per antonomàsia: l’estadi de Wembley. Per a molts aficionats, aquella nit va ser una joiosa resurrecció després de gairebé un segle de penitència. La litúrgia del futbol s’expressà en els càntics, en els colors i els gestos. Amb la victòria es van desbordar totes les passions. Algú va haver de complir promeses: submergir-se al Tàmesi, en les aigües del qual es rebia un bateig de confirmació en la fe blaugrana. L’endemà, tots els diaris parlaven de la nit màgica de Wembley. El recorregut de l’equip de l’aeroport fins a la plaça de Sant Jaume recordava l’ambient fervorós d’algunes processons. Naturalment, primer de tot l’equip visità la basílica de la Mercè, on oferí la copa a la patrona de la ciutat i escoltà les paraules del rector. Al palau de la Generalitat les frases rituals de jugadors i president tenien ressons místics. Al cap d’unes setmanes, el Barça va guanyar la segona lliga consecutiva. Un perspicaç Lluís Armet, alcalde de Barcelona en funcions, va declarar: “L’ambient a l’estadi era màgic. Hi havia un silenci mai vist en un camp de futbol. Era un veritable santuari esportiu… Amb els gols del Tenerife va ser com si es passés de la mort a la vida… Més encara que a Wembley, es va viure un Sant Joan en primavera.” Mentre la comunió de l’equip de Cruyff amb l’afició podia ser descrita com unes noces, els rostres de Buyo, Mendoza o Benhaker eren vistos com la mostra d’una vetlla. L’ascensió en bicicleta dels jugadors a Montserrat en compliment d’una promesa representa la cloenda d’aquest cicle ritual.

Cultures d’estadi

Un camp de futbol pot ser vist com un microcosmos del cicle vital. La màxima il·lusió d’alguns pares és fer socis els seus fills poc després de néixer i acompanyar-los al lateral durant la seva infància. L’emergència d’algunes tribus urbanes (com la dels skins) s’ha relacionat directament amb les penyes de futbol (en aquest sentit, cal assenyalar la genealogia de les penyes del Barça que ha realitzat C. Viñas).

Cal esmentar, si més no, el grup dels Boixos Nois, que van néixer al principi dels anys vuitanta, la colla de l’ICC (Intercity Culé) –escindida dels Boixos—, l’anomenada Sang Culé i la dels qui es fan dir els Almogàvers. Segons alguns testimonis, aquest darrer grup va néixer al final dels anys vuitanta o al començament dels noranta. En un desplaçament amb motiu d’un partit de copa, en una final europea, en el viatge amb l’autocar gent jove que no pertanyia a cap colla van decidir formar-lo, i el nom ve d’això: la conquesta d’Europa.

Per a tots aquests grups, però, els rituals més importants són els grans partits, especialment els derbis locals (Barça-Espanyol) i els estatals (Barça-Madrid).

Concerts i macroconcerts

Si bé és cert que festa i música sempre han anat de la mà, l’aliança estratègica entre la situació festiva i el fet musical es potencià de manera espectacular a mesura que avançava el segle XX. Sempre han existit cançons amb missatges romàntics o adoctrinadors, himnes que acompanyaven processons, tonades que animaven el ball, passatges instrumentals per realçar la tensió d’un espectacle, etc., però aquestes manifestacions musicals patiren una dràstica transformació a partir de la dècada de 1950, quan els mitjans de comunicació de masses i la indústria discogràfica es consolidaren com a mediadors omnipresents de la música popular. I en aquest procés de canvi, la situació festiva entorn al fet musical serà una de les més renovades amb la consolidació del format d’un espectacle: el concert de pop rock.

Des d’aleshores, l’escena musical és tan àmplia i diversa que difícilment es pot generalitzar: serà ben diferent l’experiència de l’activitat festiva si es tracta d’un concert instrumental on es requereix una audició més atenta –per exemple de world music, rock simfònic, jazz…–, o bé d’un concert on el públic pot participar corejant les cançons dels seus ídols; si es tracta d’una música adreçada a un públic massiu o minoritari; si té lloc en recintes marginals o en un gran estadi de futbol, etc. Cada música s’acompanya d’un conjunt d’hàbits i de pautes de conducta que li són indissociables i que cal conèixer per a gaudir de l’esdeveniment: saber quan cal aplaudir, què es pot consumir durant el concert, si cal o no mantenir silenci durant l’actuació, etc. Com més relaxats siguin aquests hàbits (i en definitiva, més distants del format del concert de música “clàssica” del qual és hereu), més sentit festiu tindrà el concert.

Tot i que cada escena musical es regeix per criteris propis que determinen les característiques i la personalitat dels seus concerts, hi ha alguns elements bàsics que constitueixen les seves regles de funcionament. D’una banda, el concert es realitza en un recinte acotat, sigui delimitat per la mateixa estructura que l’acull –una sala de concerts, un pavelló d’esports, un bar…– o bé per la disposició dels músics i el públic –en una plaça a l’aire lliure, per exemple–. En el marc d’aquest recinte es presenten a escena un conjunt de peces musicals –generalment cançons, però també existeixen concerts únicament instrumentals–, que s’interpreten en directe davant del públic. No cal dir que aquest és el model ideal del concert, però que alguns intèrprets o bandes recorren sovint a l’ús d’enregistraments previs (l’anomenat playback) per assegurar-se la correcta interpretació de la part vocal o d’algunes parts instrumentals difícils de reproduir en directe, recurs que sovint és percebut com un frau en l’actuació. Un concert requereix focalització sobre l’escena musical, a diferència, per exemple, de l’activitat en una discoteca, on es va a ballar sense encarar-se físicament amb la font sonora. La posada en escena pot anar des de l’atrezzo més senzill –el típic escenari del cantautor “de cadira i guitarra”– fins a les escenografies més espectaculars d’un grup clàssic de heavy metal o del darrer cantant melòdic d’èxit. Però en qualsevol cas, l’espai que ocupen els músics –sovint en una tarima elevada que els permet ser vistos des de lluny– reclama l’atenció del públic: aquest balla, canta, beu… però sempre de cara a l’escenari (generalment disposat com un teatre a la italiana o en el centre del recinte) i amb l’atenció enfocada a l’escenari. El darrer element característic del concert és l’escolta activa que s’espera del públic que hi participa, acompanya i aprova o reprova les accions que se’ls proposen des de l’escenari amb aplaudiments, acompanyaments rítmics, gesticulacions mimètiques, ball i moviments corporals, etc.

Cartell de les Sis hores de cançó, el 1977, a Canet, població que acollí la intensa activitat musical de l’esdeveniment en un període de fortes reivindicacions polítiques.

Fototeca.com - G. Serra

Aquest tipus de concerts no representen cap novetat respecte al fet de reunir-se per ballar en una festa –sempre han existit els balls populars–, però de mica en mica, i sobretot entre la gent jove, la música va passant de ser un element primordial de la festa a convertir-se en el motor, la justificació i l’eix central de l’activitat festiva. El concert de rock –o de qualsevol altre tipus de música popular massiva– no és sinó la síntesi dels elements que es troben prèviament en la reunió social al voltant de la música –músics, cançons o melodies, participació popular, ball si s’escau–, potenciats i sobretot orientats absolutament cap al gaudi de la música i del ritme per sobre de qualsevol altra activitat paral·lela.

En el concert, l’intèrpret és tan important com el públic (a més, tot i que en un altre ordre, de l’equip tècnic que el fa possible). Així, l’èxit o el fracàs d’un concert poden mesurar-se en funció de la resposta, quantitativa i qualitativa, del públic: una gran resposta d’un públic lliurat i participant és una garantia d’èxit. I aquesta comunicació entre músics i assistents no és una relació unidireccional, sinó fruit d’una interacció continuada entre l’escenari i el públic. En funció del gènere musical i de les característiques de l’escena musical, aquesta interactuació pot ser de baixa intensitat –respondre a algunes de les cançons mostrant la flama de l’encenedor o corejar les tornades més populars– o constituir una relació molt més física –pujar dalt de l’escenari i llançar-se a la platea aterrant a sobre del públic–. Els espais també tenen una significació important en els concerts, i no solament per la separació entre músics i assistents. El públic s’organitza de manera espontània tot delimitant el seu espai: des dels fans més actius que coregen fins a la darrera estrofa de cada cançó i s’estrenyen en les primeres files per seguir de prop el concert, fins als espais més allunyats de l’escenari, en què la participació acostuma a ser més discreta i el seguiment, menys apassionat. Evidentment quan el concert busca un seguiment molt més reposat i confortable per als assistents, els programadors s’asseguren una sala amb seients, en la qual les regles són força diferents. De la mateixa manera que el gaudi de la música, la interactuació amb els músics i l’espai del recinte, en determinades situacions una part més del concert és el que es podria definir com una activitat de “consums simultanis” adreçats a tots els sentits: són aquells en què a l’extraordinària amplificació del so se suma el consum de substàncies que potenciïn el gaudi físic de la música (alcohol, cànnabis, etc.).

Tots aquests elements que afavoreixen la sociabilitat i la comunicació directa, no tan sols amb el grup musical sinó també entre els seguidors, permeten gaudir col·lectivament de la música i expliquen la raó per la qual, malgrat que les tecnologies de reproducció del so permeten escoltar la música en formats enregistrats de tota mena –des del reproductor de CD portàtil individual fins a la cadena d’alta fidelitat del saló de casa– amb una qualitat de so de més qualitat, els concerts no solament no han deixat de celebrar-se sinó que es mantenen com el referent incontestable de la majoria d’escenes de la música popular. La música en viu és sens dubte la condició ideal per a una bona part del seu públic.

En les darreres dècades, el progressiu desenvolupament tecnològic ha permès que els concerts anessin augmentant les seves possibilitats d’expansió acústica tot mantenint una certa qualitat en el so. Així, les reunions massives al voltant d’aquesta situació musical es van fent cada vegada més habituals fins a l’aparició d’un nou concepte: el macroconcert. Inevitablement aquest esdeveniment està lligat a una gran quantitat de persones –generalment joves– reunides al voltant d’un mateix solista o grup musical. D’altra banda, en el món de la música popular, com més a prop estiguin els intèrprets del concert dels gustos musicals més estesos i difosos –l’anomenat mainstream–, més capacitat de convocatòria tindran. Aquest és un altre dels motius pels quals les macroreunions no sempre són ben vistes pel sector de públic més purista. Els concerts, les gires i els macroconcerts, que són signe d’identitat de bona part de la música popular, són també part del procés de mercantilització que ha acompanyat aquesta al llarg de tot el segle XX. L’estreta relació que s’ha consolidat entre els mitjans de comunicació de masses i una part importantíssima de la indústria discogràfica més poderosa, les estratègies comercials basades en potents campanyes de promoció i/o patrocini, la producció massiva no sempre atenta a la qualitat o l’interès musical de les propostes que es promocionen, la “universalització” dels ídols musicals a causa de la internacionalització de les estratègies de promoció, la figura del fan i del món dels clubs de fans, han convertit la música en quelcom més que una proposta sonora basada en un criteri estètic per fer-la portadora i catalitzadora d’identitats generacionals, grupals i subculturals.

En nombroses ocasions, els macroconcerts depassen l’àmbit estrictament musical i permeten l’expressió de sensibilitats socials diferents. Un d’aquests concerts fou el realitzat per Lluís Llach el 1976.

Fototeca.com - G. Serra

El format del festival entès com a macroconcert és una pràctica popularitzada a la dècada de 1960, arran de les grans mobilitzacions socials en favor de polítiques progressistes –moviments en contra de la discriminació racial, a favor de la pau, la llibertat, la democràcia, etc.–. Festivals com el de Monterrey el 1967, Woodstock el 1969, l’edició del 1970 del de l’illa de Wight o tants altres, que reuniren el bo i millor de l’escena rock, soul, pop i cançó d’autor del moment, foren molt més que reunions musicals, tot i que la música sempre era a l’epicentre de les activitats. El ressò d’aquests moviments progressistes arribaren també a l’Espanya de les darreries del franquisme en forma de macroconcerts musicals, que s’organitzaren arreu de l’estat els anys setanta. D’entre tots aquests, cal destacar a Catalunya la intensa activitat musical que es concentrà al poble de Canet el decisiu estiu del 1975 amb els coneguts “Canet Rock” o amb “Les sis hores de cançó a Canet”, que tingueren lloc un any després, les quals reforçaren l’estret lligam de la música i l’activitat política en contra de la dictadura. En temps molt més recents els macroconcerts poden seguir transcendint l’esfera pròpiament musical per a convertir-se en esdeveniments d’un abast molt més ampli i que catalitzen sensibilitats socials o polítiques de signe ben divers. A Barcelona, per exemple, es recorda el concert del 6 de juliol de 1985, en el qual Lluís Llach, en una convocatòria en solitari, aconseguí omplir el Camp Nou en un acte que era tant un recital de cançons com una declaració obertament nacionalista. El mateix succeí alguns anys després, en plena eclosió del rock d’expressió catalana, quan tres propostes musicals d’estils tan diversos com Sau, Els Pets i Sangtraït –que en altres circumstàncies difícilment s’haurien reunit davant el mateix públic– aconseguiren la fita d’omplir el Palau Sant Jordi de públic i de banderes que reivindicaven el nou espai guanyat per la llengua catalana en el rock de producció local.

El format de macroconcerts que s’allarguen més de dos dies i se celebren sobretot a l’estiu són una de les fórmules més esteses a Catalunya entre els joves per a gaudir de la música en directe. Aquests festivals poden giran al voltant d’un sol gènere –heavy metal, música indie, hip-hop, etc.–, o servir d’exemple de tolerància i eclecticisme reunint escenes musicals abans impermeables entre elles –com el rock i el tecno–. De tota manera, el concert de rock no és l’única forma de reunió musical massiva actual: cal tenir cada vegada més presents les propostes que combinen la música enregistrada (com a les discoteques) amb la creació en directe del disc-jockey, que manipula els discs en un sessió de club o en una rave.

La festa com a atracció turística

En l’imaginari de la gent sovint s’associa festa i turisme. De fet, l’una i l’altre presenten similituds i convergències, però en realitat constitueixen dos fets socials obertament diferents i extremament complexos. Allò que porta a relacionar-los tan íntimament és la conjunció de dos factors: en primer lloc la suspensió, o excepcionalitat, temporal en què tant l’una com l’altre es produeixen, un fenomen estructural relacionat amb els estrats més profunds de la nostra percepció de la realitat i, en particular, del continuum temporal; en segon lloc, l’oci, el lleure, que, contràriament a l’anterior, s’entén com un fenomen recent i restringit fonamentalment a les societats desenvolupades, filles de la Revolució Industrial. Contribueix també a establir aquesta associació la secularització de la festa, que s’ha produït d’una manera progressiva però accelerada en el context de la mateixa secularització de la societat, la lògica de mercat i l’expansió del consum.

Per aquesta via, festa i turisme passen a formar part d’un nou concepte englobador, històricament recent i desigualment distribuït: les vacances. Les vacances s’identifiquen bàsicament amb els períodes no laborals de l’estiu, però també amb bona part de períodes festius relacionats amb celebracions litúrgiques, com Nadal i Setmana Santa i, pel mateix camí, han donat lloc a fenòmens com els caps de setmana i els ponts. Tots esdevenen a la pràctica períodes vacacionals de dimensió diversa. En aquest sentit, es pot dir que hi ha una continuïtat entre festa i turisme, però només això, perquè, mentre que la festa és comunitària i representa sempre integració i refundació, el turisme implica dispersió individual i desconnexió amb la realitat comunitària. La dinàmica de grup que es pot produir en els desplaçaments turístics (ja es tracti de grups preestablerts o de grups ad hoc) pot constituir un fenomen interessant, però incomparable i d’una dimensió molt inferior al caràcter comunitari de la festa.

Vacances, lleure i turisme tampoc no són el mateix. Els períodes vacacionals emmarquen les activitats de lleure, que, d’altra banda, els desborden en la mateixa quotidianitat (el lleure és present en el dia a dia), de manera que ni vacances equival necessàriament a lleure ni lleure exclusivament a vacances. El turisme es produeix sempre per lleure i en període vacacional (hi ha altres tipus de desplaçaments, produïts en altres períodes i no per motivacions de lleure, però difícilment es podrien considerar com a turístics més enllà dels interessos estrictament professionals de les empreses del sector, que utilitzen categories tan paradoxals com turisme de negocis). Les diverses manifestacions festives s’emplacen, o, més ben dit, generen també un temps de lleure, però no necessàriament vacacional, i el lleure no constitueix habitualment la principal de les seves motivacions. No hi ha res, doncs, que permeti assimilar el turisme a una mena de perllongació o evolució laica i consumista de la festa, si bé l’una i l’altre mantenen unes relacions intenses i complexes. D’una banda, la festa és un recurs de magnitud i situació variable per al turisme i, de l’altra, el turisme té efectes sobre la festa, fins i tot sobre el calendari festiu, de significació també diversa.

Per al turisme, la festa pot constituir des d’un motiu de compra principal fins a un mer reclam o un atractiu complementari. El mercat turístic funciona a base de productes (sui generis, però productes al capdavall) que es consumeixen en una destinació. Recurs i producte no són el mateix. Un recurs és un producte o part d’un producte en potència. Per a esdevenir veritablement un producte, el recurs s’ha d’habilitar, associar a uns serveis i comercialitzar-lo (vendre’l al mercat turístic), de manera que sigui consumible. La ignorància o el fet de no prendre en consideració aquests principis elementals i la confusió entre la comercialització (la venda) i la promoció (la publicitat) han frustrat les aspiracions turístiques de moltes iniciatives culturals.

Des del punt de vista del productor, de l’emprenedor, el producte turístic pot ser fragmentari (una activitat, un servei), però des del punt de vista del mercat, del venedor (operadors i agències de viatges) i del consumidor, no. Certament el consumidor pot adquirir, pel seu compte, activitats i serveis diversos utilitzant les mateixes agències de viatges o el que s’anomena canal directe, però finalment el consum es duu a terme d’una manera integrada amb els mateixos components, que es poden trobar en qualsevol pack. Així, es pot dir que un producte turístic, en la fase de consum, sempre està format per un atractiu o atractius principals que constitueixen el motiu de compra i uns atractius complementaris, que sovint ajuden a discriminar entre productes similars; un conjunt d’infraestructures i serveis, bàsicament d’allotjament i restauració, destinats a satisfer les necessitats bàsiques dels turistes; un escenari natural i cultural on es desenvolupa l’activitat turística; uns intangibles, que són elements procedents normalment de la història o la mitologia, que s’associen a qualsevol dels components anteriors, o a tots, i que constitueixen un valor afegit.

La festa pot tenir emplaçaments diversos dintre del producte turístic, sempre partint però d’una limitació estructural: l’estricta temporalitat (tant en el sentit de la durada com de la situació en el calendari). Així, la participació en determinades festes pot esdevenir el motiu principal de compra del desplaçament turístic. Tan sols cal pensar, per exemple, en el Carnaval de Rio de Janeiro. Altres vegades, la festa o les festes són tan sols un atractiu complementari que augmenten l’interès d’una estada o un viatge que es fa per altres motius turístics. La festa, en canvi, mai no forma part de les infraestructures i serveis d’allotjament i restauració, si bé se’n poden fer ressò mitjançant, per exemple, la gastronomia. D’altra banda, la festa sempre està present en l’escenari i els intangibles (que no deixen de constituir una mena d’escenari virtual) on es desenvolupa l’activitat turística. Això fa que la festa sempre aparegui com a reclam (només cal mirar els fullets de viatges) en la promoció turística de productes i destinacions (enteses com un conjunt d’infraestructures, serveis i activitats emplaçats en un mateix escenari i que integren productes diversos i no necessàriament excloents). Cal recordar que les festes formen part del patrimoni cultural d’un determinat indret i que, com a tal, són públiques i gratuïtes (en el benentès que cal diferenciar-les dels festivals i altres esdeveniments similars) i per tant poden ser utilitzades en la promoció turística de qualsevol producte i, d’una manera preferent, en la promoció pública de les destinacions turístiques.

La relació més freqüent entre el turisme i la festa és virtual. La majoria dels turistes viatgen per indrets on se celebren determinades festes, fins i tot visiten els llocs concrets i els museus que conserven elements que en formen part; de vegades hi compren records o envien postals amb imatges de festes en les quals de fet no han participat ni com a observadors, perquè no han coincidit amb el període de celebració. D’altres, però, viatgen per contemplar la festa o aprofiten l’avinentesa, si la celebració s’escau durant el període del seu viatge o estada vacacional, per a participar-hi. Això té unes altres conseqüències. La més notable és el desbordament de la capacitat de suport de l’espai i el temps festiu, un impacte agreujat per la no-pertinença a la comunitat i per la ignorància o la menysvaloració de la dinàmica i el capteniment propis de la festa. Casos com la Patum de Berga, les festes de Sant Joan de Ciutadella o les festes de San Fermín a Pamplona són prou coneguts per tothom en aquest sentit. Relacionat amb l’aspecte anterior, es produeix sovint una desvirtuació de la festa que pot provocar diferents mecanismes de resposta, des de l’acceptació del fenomen turístic i la readaptació de l’acte a la nova realitat (un procés que implica gairebé sempre una certa espectacularització i una pèrdua de significat), fins a formes diverses de resistència a la participació dels turistes, festes paral·leles, gairebé clandestines, reservades als autòctons (que els turistes miren de colonitzar precisament pel seu component impagable d’autenticitat), el desplaçament del calendari festiu (per no fer coincidir la celebració de la festa amb les temporades turístiques més àlgides), o la pèrdua definitiva de l’acte per desinterès de la població en alguns casos (rars, tot s’ha de dir). De vegades, tanmateix, segons els interessos, el desplaçament del calendari festiu es produeix en sentit invers per fer coincidir les festes amb els períodes de màxima afluència turística i augmentar així l’atractiu de la destinació. Correlativament a la desvirtuació de la festa en destinacions turístiques, s’ha produït el fenomen de la recuperació de festes, no tant per motius turístics com per la presència d’una població vacacional més estable, ja fidel, que s’ha implicat sovint en la dinamització de la vida cultural local, i que ha aconseguit, entre altres coses, en col·laboració normalment amb agents locals, que algunes festes que havien desaparegut, o gairebé, reviscolessin i agafessin una nova volada. Les falles d’Isil en són un exemple.

Un altre efecte del turisme ha estat el desplaçament en el calendari d’algunes festes, no tan sols per atreure o evitar el turisme, sinó a causa de l’èxode de vacances que es produeix en moltes poblacions emissores. Així, moltes festes majors s’han traslladat perquè coincidien amb períodes en què la població es trobava majoritàriament fora, de vacances, i no hi podia participar. Un fenomen recurrent de moltes poblacions és el fet que s’ha trastocat la importància, el pes relatiu, de la festa major, i l’anomenada festa major petita o d’hivern, que no fa gaires anys passava gairebé desapercebuda, ha esdevingut en molts llocs la celebració comunitària per excel·lència.

El turisme també ha influït força en l’aparició de noves festes. En aquest cas caldria distingir dos fenòmens ben diferenciats: les festes pròpiament turístiques, nascudes del turisme, per al turisme i destinades a satisfer-ne els gustos –la població local normalment hi participa poc o gens–, i les nascudes al marge d’aquest, que es basen en una nova ordenació del calendari en la qual el lleure té un paper principal. En alguns casos, s’aprofita el retorn de les vacances de fills o altres familiars que estudien o treballen fora del poble, o de grups familiars que passen les vacances en cases de parents o en segones residències. Moltes zones d’interior, dels Pirineus i els Prepirineus, coneixen bé aquest fenomen.

Festa i turisme mantenen, doncs, una relació turbulenta. D’una banda, s’aprofiten les festes per atreure el turisme. D’una altra, és aquest qui de vegades malmet les festes, i la població se’n ressent i se’n lamenta. A tots els turistes els agrada coincidir amb les celebracions populars, sobretot amb les més autèntiques, menys conegudes i poc massificades, encara que això contribueixi a provocar uns efectes que, a casa seva, els semblen deplorables.

Tanmateix, la relació present i futura entre festa i turisme és un fet que no es pot ignorar i que no s’hauria de veure com un problema, sinó com una oportunitat. És cert que les festes per a turistes en destins massificats pocs beneficis poden aportar. Ara bé, n’hi ha tant de velles com de noves, que se celebren en entorns turístics i en temporada turística en les quals la interrelació sí que és important. El tractament que es doni a la presència i participació dels turistes en aquestes festes està íntimament relacionat amb la planificació de l’activitat turística a la zona.

Passejades turístiques per a conèixer la ciutat a cel obert: bus turístic de Barcelona fent parada a la Sagrada Família, un dels llocs preferents de visita que formen part del recorregut.

Montse Catalán

El turisme, a Catalunya i a l’estat espanyol particularment, s’ha caracteritzat per la manca de planificació, i d’aquí vénen molts dels seus mals. Ara, els costos d’aquesta manca de planificació es fan evidents fins i tot per a la població i les empreses del sector que més se n’han beneficiat. El turisme de sol i platja, basat en l’explotació intensiva, ha provocat una degradació no solament mediambiental i sociocultural, sinó també en les mateixes instal·lacions i en la imatge de les destinacions, fins al punt que en molts casos els preus han baixat en picat com a única estratègia possible per a competir en un mercat de baixa qualitat, i la repercussió econòmica a la zona és mínima. Des de fa uns quants anys, el sector turístic es comença a plantejar una profunda reconversió, i termes com qualitat i sostenibilitat sonen amb força. No deixa de ser significatiu (i preocupant) que, entre els operadors de turisme cultural europeu, siguin una minoria els qui ofereixin productes a l’estat espanyol, i encara menys a Catalunya (llevat de Barcelona).

La transformació del turisme implica, entre altres factors, l’activació, o posada en valor, del patrimoni en tota la seva magnitud: patrimoni natural i cultural, indrets i manifestacions (i entre aquestes darreres, les festes). Precisament la concentració en una oferta tancada i de baix cost –de sol, platja, alcohol i disbauxa– és el que ha fet proliferar determinats grups de turistes que comporten problemes i que s’identifiquen injustament amb el conjunt de la gernació de turistes que visita el país. Aquesta desitjada transformació del turisme i la implicació del patrimoni té, però, dues condicions que cal respectar escrupolosament: la dignificació del turista i la dignificació del patrimoni (en aquest cas de la festa). I això val tant per al turisme estranger que pernocta durant una setmana o quinze dies, com per al visitant del dia que acut de la metròpoli més propera a participar al Carnaval de Vilanova o en una festa de bous a les Terres de l’Ebre. L’estiuejant fidelitzat, habitualment en segones residències, és un fenomen que mereixeria una consideració a part.

El turista és una persona com els autòctons, que gaudeix durant uns quants dies d’unes vivències lúdiques en una destinació més o menys paradisíaca segons els seus gustos. La seva indumentària, adaptada a la relaxació d’aquest període excepcional, el seu afany per divertir-se o la seva capacitat per encantar-se, per distreure’s, perdre el temps o fer fotografies, de la manera més superficial, no ha de sorprendre, ja que forma part de la seva activitat. Un turista no és un antropòleg fent treball de camp ni un intel·lectual en viatge d’estudis. Però que aquest faci un ús lúdic del patrimoni (i per tant de les festes), no vol dir que sigui curt d’enteniment ni que calgui adaptar-ne el contingut al seu nivell. El que cal organitzar és la manera perquè pugui badoquejar, sense alterar ni les seves motivacions ni la forma o el contingut de la festa.

Relacionat amb això, cal mantenir la festa en els seus paràmetres propis (i si s’han perdut, recuperar-los), respectant l’evolució que comporta la seva mateixa dinàmica, però sense alterar-la a causa del turisme. Només la població que respecti el seu propi patrimoni, la seva cultura, pot aspirar a ser respectada i reclamar-ho als visitants. Cal veure, en cada cas, com es poden conjugar aquests dos factors i, si s’arriba a la conclusió que la festa no admet més participants que la pròpia població o ni tan sols admet espectadors, o només en un nombre molt limitat, cal obrar en conseqüència. La degradació de la festa pot donar resultats a curt termini, però a llarg termini, la preservació, en termes si es vol estrictament ecològics, del recurs, és sens dubte molt més rendible, fins i tot en termes econòmics i sobretot si es vol canviar el model de turisme que va imposar el desarrollismo franquista i que, amb vista al futur, sembla del tot inviable.

Els espais de supervivència festiva

Certament, seria una exageració dir que la festa ha desaparegut del tot. És viva en l’àmbit privat i familiar, que segueix trobant ocasions per a la celebració col·lectiva en els traspassos rituals, naixement, aparellaments i mort, però també en el reforçament periòdic dels vincles del grup en les dates assenyalades de les festes tradicionals. No sense problemes, és clar, a causa de la dificultat de trobar rituals de traspàs que siguin col·lectivament significatius, cosa que porta a l’experimentació poc o molt reeixida i, sovint, a l’accentuació de la percepció de la crisi. I la festa és viva en tota mena d’agrupacions, ja sigui per àmbits territorials, com els veïns d’un carrer; per afinitats ideològiques, com els membres d’una parròquia; per vinculacions institucionals, com els mestres, pares i alumnes d’una escola, o per aficions comunes, com els practicants d’un esport. En tots aquests casos, la festa segueix essent un mecanisme principal per a la supervivència del grup i el reforçament dels seus sentiments de solidaritat particulars.

De la mateixa manera, la festa és viva en els àmbits col·lectius més globals, al servei de l’ordre polític, com ara són uns jocs olímpics, unes eleccions generals o una commemoració històrica i patriòtica. En aquests casos, la festa es posa al servei de l’estructura política, generalment de l’estat, i esdevé un instrument per a la violència simbòlica que aconsegueix la identificació de l’individu amb l’espai polític del qual depèn. Molts dels conflictes que es van produir en el calendari festiu els primers anys de la transició a la democràcia i de l’establiment dels espais polítics autonòmics, tenien a veure amb aquesta necessitat de reflectir en termes de festa els nous àmbits de poder. I els representants de l’estat fan esforços titànics per a seguir mantenint la dimensió profundament festiva –és a dir, significativa– dels esdeveniments polítics, ja sigui a la recerca d’una participació electoral elevada per a legitimar un sistema de representació política, ja sigui mitjançant grans concentracions al carrer, com són les protestes davant de les guerres, dels atemptats terroristes, etc. Les dificultats, en aquest cas, rauen a evitar que l’esperit lúdic i mediàtic d’aquests tipus d’esdeveniments no esborri la seva significació profundament festiva i, convertits en espectacle banal, no perdin la seva força política.

Però en l’experiència de l’oci modern també es poden descobrir escletxes festives que li proporcionen, encara, una dimensió significativa considerable i, per tant, unes certes virtuts integradores. El temps lliure no és temps de festa, però l’oci recrea, de manera precària, experiències festives. Per exemple, i paradoxalment, la proposta d’oci que trenca amb la tradició, immediatament es vol constituir en nova tradició. El cinema es pot considerar com un dels portadors principals de les noves mitologies modernes que configuren els més amplis imaginaris col·lectius; per exemple, pel que fa al futur, per mitjà del gènere de ciència-ficció, i en aquest sentit, recrea o celebra noves estructures temporals col·lectives.

Així doncs, totes aquestes consideracions matisen però no alteren el procés de transformació radical, de la festa al lleure, que han viscut les societats occidentals, especialment a la segona meitat del segle XX.

La dependència mediàtica

En qualsevol cas, i més enllà de les transformacions en l’organització del treball que han estat determinants en el procés, l’acceleració de la crisi de la festa es produeix pel factor tecnològic que permet l’aparició dels mitjans de comunicació de masses i de la mateixa indústria cultural. El telèfon, la ràdio, el cinema, la televisió, entre d’altres, són les eines que modifiquen brutalment les formes tradicionals de relació personal i que introdueixen els nous llenguatges i les noves mitologies que, fabricades en un context cultural diferent del seu consum, creen noves formes de dependència i de colonització cultural.

El suposat veïnatge universal (global village), que havia de convertir el món en un poblet de cultura comuna, no ha estat altra cosa que un procés de subordinació cultural, de provincianització, aconseguit gràcies a la fragmentació dels grups i a l’establiment de les noves taxonomies classificatòries del mercat. Cada vegada existeix menys una cultura catalana definida pel seu espai de creació i més cultures universals compartides per segments del mercat de consumidors repartits arreu del món. I, per tant, una festa major local, avui dia, ha d’oferir un ventall d’ofertes culturals diferenciades que puguin satisfer cadascun d’aquests segments de mercat de consumidors, però cada vegada és més difícil que proporcioni cap element propi veritablement integrador de tota la comunitat.

En aquestes noves fronteres de la festa convertida en espectacle, el caràcter foraster de la celebració no la donen tan sols ni principalment l’origen dels continguts, sinó els agents intermediaris. Els que prenen les decisions ja no són els organitzadors ni els que la celebraran, sinó els intermediaris que controlen el mercat. En termes materials, els amos de la nova festa són els qui la cobren, els quals, d’altra banda, són els agents invisibles de tot el procés. I, entre els intermediaris, també cal considerar els mitjans de comunicació de masses, que n’esdevenen els principals còmplices.

Aquesta influència dels mitjans no tan sols caracteritza el temps d’oci sinó que també condiciona els espais residuals de la festa actual. La festa familiar o la de la colla d’amics tendeixen a reproduir, mimèticament, els models de la cultura hegemònica i, universalitzant-se, de fet, es tornen provincianes.

La festa tradicional en un context consumista

Potser la prova més evident d’aquesta situació, paradoxalment, la dóna el reviscolament i l’èxit que actualment tenen les festes tradicionals de tot tipus. Des del punt de vista antropològic, no cal dir que resulta molt interessant que es conservin vives expressions de cultura popular i tradicional. Però aquesta dinàmica no ha de fer oblidar que la festa tradicional recuperada es converteix, fonamentalment, en espectacle promogut, generalment, per interessos turístics i, per tant, comercials.

La recuperació de la festa, en la mesura que necessita establir codis i protocols estrictes poc o molt fonamentats en recerques etnogràfiques, es fa segons uns patrons encarcarats que marquen encara més la distància entre la festa viva i aquests museus de festes tan interessants com postissos des del punt de vista de la seva significació i de les seves antigues funcions integradores. No se sap, a hores d’ara, quant es pot tardar a veure incorporada al catàleg de festes tradicionals d’interès nacional una típica missa major de diumenge al migdia, en la qual es podrà descobrir tot l’exotisme d’una creença religiosa tradicional, vista des del mirador d’un laïcisme que només creu en allò que pot veure pagant una entrada.

Indicis de festa

Si es defineix la festa popular en un sentit sociològic estricte, no queda cap altre remei que afirmar que actualment és un objecte de museu o que és en camí de ser-ho. Això no vol dir que la societat d’avui no tingui les seves celebracions. Però, com s’ha exposat, responen a una altra lògica social de constitució de lleialtats parcials i especialitzades, mancades d’aquella força que integra el grup segons uns límits territorials i temporals. La celebració moderna –costa de dir-ne festa– ja no és la d’un lloc o la d’un temps, sinó la d’una oferta comercial que es pot celebrar a tot arreu i a tota hora. Ni cal esperar ni cal ser en un lloc concret. És la celebració del menjar ràpid, del comprar i emportar-s’ho. És la festa d’un sol ús.

I, tanmateix, la festa segueix essent possible quan s’aconsegueix trencar l’ordre que imposa el temps lliure mediatitzat. Potser és una festa invisible, o una festa privada i íntima, i segur que no és reconeguda pel nom de festa. I és que, de fet, la festa, tan conservadora, sempre ha tingut quelcom de subversiu.