Els calendaris

Els fonaments del calendari actual

Des de temps molt reculats, i en tots els pobles i les cultures, s’ha experimentat la necessitat de distribuir el transcurs del temps d’una manera que tingués en compte els ritmes de la natura, les feines agrícoles i ramaderes, l’activitat comercial, la commemoració d’esdeveniments mítics i de fets històrics importants per a la comunitat i els actes col·lectius de culte religiós. Tot plegat va donar peu a la confecció dels anomenats calendaris, paraula que ve del mot llatí Kalendae amb què els romans designaven el primer dia de cada mes. Els grecs no tenien aquesta denominació, i d’aquí ve la locució llatina –encara vigent– utilitzada per a indicar un fet que no succeirà mai: ad Kalendas graecas. En un primer moment, la paraula kalendarium designava el llibre de comptes en què s’anotaven els interessos mensuals dels préstecs, que vencien a l’inici de cada mes. Més tard, va adquirir el sentit que se li dóna actualment, i que la Gran Enciclopèdia Catalana defineix així: “Sistema de distribució del temps en grups originats per les llunacions (els mesos), les fases de la lluna (les setmanes) i el moviment aparent del sol (els anys), prenent com a unitat de base el dia.” S’anomena calendari tant el sistema de distribució del temps en ell mateix, com cadascuna de les seves expressions literàries, gràfiques o electròniques en forma de llistes, quaderns, fulls, agendes, etc. També cal recordar que antigament s’anomenava calendari o calendar (o fins i tot canelar) el llibre en què s’inventariaven, ordenats per matèries i cronològicament, els documents pertanyents a una casa, una família o una corporació. El mot calenda s’aplica també a la lectura solemne del martirologi romà que es fa el dia de Nadal a moltes esglésies i monestirs, en què s’enumeren les principals dates de la història de la humanitat abans del naixement de Crist, tenint en compte els còmputs de la Bíblia.

Els calendaris es classifiquen en dos grans blocs: el “lunar”, determinat per les agrupacions temporals anomenades mesos, que tenen vint-i-vuit o vint-i-nou dies, i el “solar”, en el qual les agrupacions principals són els anys i les quatre estacions, marcades pels solsticis i els equinoccis. Els calendaris més antics són de tipus lunar, però en molts llocs es va acabar produint una mena de síntesi entre els calendaris lunars i els solars, ja que hi havia la necessitat d’ajustar el cicle de les llunacions al ritme de les estacions. Entre els primers calendaris lunisolars cal esmentar el caldeu, l’hebreu, l’àrab abans de Mahoma (l’actual calendari musulmà és simplement lunar) i els primers calendaris grecs i romans. Sembla que l’antecedent més llunyà del calendari que actualment es fa servir al món occidental és el caldeu, que tenia un any de 360 dies, repartits en dotze mesos de trenta dies. Cada sis anys s’hi afegia un tretzè mes, i un altre al cap d’intervals més llargs.

L’inici de l’any es va situar primer a l’equinocci de tardor, i més tard, al de primavera. Entre els egipcis, al començament el calendari era exclusivament lunar, amb mesos de vint-i-nou i trenta dies, però més endavant s’hi van introduir modificacions a fi d’ajustar-lo al cicle solar. Cal també tenir en compte que els egipcis no comptaven per setmanes, sinó que feien servir agrupacions de deu dies –les dècades–, tres de les quals formaven el mes, i trenta-sis, l’any. En certa manera, Grècia va unificar diversos calendaris, i Soló (segle VI aC) va trobar un cicle de vuit anys (cinc de lunars de 354 dies i tres amb el tretzè mes complementari). Ara bé, com que es produïren més desajustaments amb el pas del temps, l’any 432 aC Metó va instaurar el cicle que porta el seu nom i que és format per dinou anys equivalents a 235 llunacions. Més tard, els grecs van adoptar el calendari romà.

Molts altres pobles han fet servir calendaris que, malgrat diferir en punts importants, d’una manera o altra han hagut de tenir en compte els moviments del Sol i de la Lluna i el pas de les estacions, i així es poden observar les particularitats dels calendaris de l’Índia, la Xina o el Japó, o també les d’algunes civilitzacions del Món Nou, com l’asteca o la maia. Tanmateix, pot ser més útil centrar-se en l’anàlisi dels calendaris que han tingut una repercussió més directa en el que actualment se segueix, i, sobretot, tenir-ne en compte la manera com estableixen i distribueixen les festes al llarg de l’any, més que peculiaritats estrictament cronològiques. Aquesta és una de les finalitats principals de tot calendari i, especialment, de l’anomenat per antonomàsia calendari festiu.

Pel que fa al calendari modern actual, de tant en tant, sorgeixen veus que en reclamen la reforma, ja que conté un seguit de característiques (mesos desiguals en nombre de dies, no correspondència del ritme setmanal amb el mensual, variabilitat de certes dates festives com la Pasqua, etc.) que no el fan del tot racional, sense comptar amb les dificultats que presenten les variacions existents a molts països entre l’horari d’estiu i el d’hivern. El calendari modern actual té els fonaments en els calendaris cèltic, jueu, romà i cristià.

El calendari celta

Quan es tracta de veure els orígens de les festes que han arribat a l’actualitat, es poden observar dues tendències que tracten de validar les seves hipòtesis en les grans cultures antigues. D’aquestes tendències, la més habitual ha estat la referència al passat romà, fonamentada en la colonització de la Península Ibèrica i en l’assimilació de la cultura romana. Aquesta línia de recerca dels orígens disposa a bastament de fonts escrites, entre tota mena de textos que els romans van produir. Així, l’associació de les festes actuals a les Saturnalia, Lupercalia i tantes altres festes més han bastit molts dels primers estudis de celebracions. D’altra banda, aquesta via té una gran versemblança, perquè el fet de pertànyer a pobles molt propers i llargament comunicats podia haver generat celebracions i ritus semblants, si no comuns.

L’altra línia de recerca i justificació dels orígens prové d’una reacció o revolta contra el fonament clàssic. Pretén explicar-los en referència al món celta, que manté una relació amb el món germànic. En certs indrets de la Península, el passat celta és clarament justificat per l’arqueologia. Darrerament, però, els celtes han esdevingut objecte de moda, ressaltada fins i tot pel retorn d’un neopaganisme encunyat en països com Irlanda, Escòcia i Gal·les, i propagada per obres tan cabdals com la de Robert Graves i les de ficció èpica i mítica de J.R.R. Tolkien. Tanmateix, els orígens celtes de certes festes són avalats per la influència dels bisbes de la Gàl·lia en el cristianisme alt medieval, i de l’acció missionera dels monjos i homes sants irlandesos arreu d’Europa, fins i tot en la fixació de determinades celebracions en el calendari actual.

Els pobles celtes, per la seva oposició a l’expansió romana, van merèixer atenció en els escrits de Juli César, que els va combatre. Però també se’n té coneixement a partir d’altres descripcions, sobretot perquè part de la seva cultura va continuar dins de la romanització i la posterior cristianització, de tal manera que moltes de les seves creences i festes –que el cristianisme ha titllat comunament i genèricament de “paganes”, és a dir, pròpies del món rural, on la tradició cèltica mantenia les seves arrels– es trasllueixen en la cultura tradicional dels llocs on predomina aquest origen.

Se sap per Juli Cèsar que els celtes comptaven el temps per nits i no per dies, tant els aniversaris de naixement com els inicis dels mesos i dels anys; que començaven a comptar a partir de la posta del sol i no de mitjanit, i que discutien molt sobre els astres i el curs que seguien (La guerra de les Gàl·lies, VI, 18). I Plini, en la seva Història Natural (XVI), conta que el sisè dia del cicle de la lluna marcava per a ells el començament dels mesos, dels anys i d’uns segles que duraven trenta anys.

La seva cultura era eminentment oral, perquè la religió no els permetia de posar per escrit els coneixements sagrats. Però l’any 1897 es van descobrir, a Coligny –a prop de l’antiga via romana de Lugdunum a Vesontio–, uns fragments d’una placa de bronze que corresponien a un calendari cèltic, d’escriptura i xifres llatines però amb les paraules en llengua gal·la. No se’n coneix la data exacta, però es pot situar entre el segle I aC i el II dC. També s’ignora quina finalitat tenia la llista o taula cronològica, que no pas text, d’aquest calendari, però mostra uns mesos, en nombre de 12, 30 o 29 dies, amb dos mesos intercalars per fer-hi encaixar el calendari lunar amb el solar. També sembla que hi havia mesos fastos (mat) i nefastos (anmat), els primers de 30 dies, i els segons de 29, encara que se n’assenyala un de 30 dies com a nefast. Els mesos estaven dividits en dues meitats, la primera de quinze dies i la segona de catorze o quinze. El mes començava el primer quart de la lluna i les dues quinzenes se situaven, l’una en la lluna nova, l’altra en la lluna plena. El quart minvant era el punt d’inflexió entre un període governat per la lluna plena i l’altre governat per la lluna nova.

Hi ha diverses teories per a interpretar el còmput del temps entre els celtes. A partir d’una tradició druídica que es remuntaria a l’any 2373 aC se sap que consideraven el curs del sol i l’any com una roda o, més ben dit, com una espiral que s’obria en el sentit de les agulles del rellotge. El cel girava sobre la terra al voltant d’un eix que, des del lloc sagrat, apuntava a l’estrella polar. Les estrelles, en girar, descrivien aquesta espiral, per la qual, cel amunt, pujaven les ànimes dels difunts al més enllà. Era una espiral sense principi ni fi, de tal manera que quan s’acabava un cicle en començava un altre. Aquest era el moviment de la creació i del creixement de l’Univers, sempre en expansió.

L’any començava el mes de samon, que correspondria al novembre actual. El calendari de Coligny assenyala, fins i tot, el nom de trinuxamo, el segon dia de la segona quinzena de samon, que es devia referir a les tres nits de samuhin o samain, una festa que celebraven els irlandesos pel novembre. L’any tindria 355 dies, i Mac Neill i altres estudiosos han formulat interpretacions per fer quadrar, al llarg de cinc anys, l’any solar i el curs del sol. Però, tot i ser la principal font d’informació de què es disposa, el calendari de Coligny no en forneix prou per a aclarir els punts foscos que resten de la visió del temps entre els celtes.

Una altra cosa és el coneixement de les quatre estacions, que es refereixen al curs de l’any solar. L’any es dividia en dues meitats: semorotlio o cicle de la sembra, i també de la claredat, que comprenia dues estacions, uesara i samos; i giiermorotlio o cicle del rebrot, i també de l’ombra, amb les estacions cengiamos i giamos. Es coneixen les quatre festes estacionals que eren les cabdals del seu calendari: Samain o Samuhin, que es correspondria amb el primer període de novembre; Imbolc, equivalent al primer de febrer; Beltene, al primer de maig, i Lugnasad als voltants del primer d’agost.

Samuhin –que lliscaria entre l’u i l’onze de novembre– seria la que obriria l’any. Es correspon amb el dia de Tots Sants del calendari actual i pot estendre’s fins a Sant Martí (11 de novembre), un sant que es va esmerçar en la conversió dels celtes i que, curiosament, esdevingué una icona de les mateixes creences celtes que tant va maldar per convertir a la fe. Per la festa de Samuhin s’obrien les portes de l’altre món, i els avantpassats tornaven a visitar els seus descendents, que els obsequiaven per tal de rebre’n l’aprovació i la benedicció.

La fixació de la festa de Tots Sants en el cristianisme mostra la influència dels bisbes de la Gàl·lia per retornar-la a l’època de l’any en què els antics celtes l’havien celebrada. L’Església dels primers temps no retia culte als avantpassats, i en això es mostrava ben diferent dels romans i dels altres pobles coetanis. Els veritables avantpassats, per als primers cristians, només podien ser els màrtirs, que fins al darrer moment havien confessat la seva fe. Precisament, el primer sant que va ser canonitzat sense ser màrtir fou sant Martí de Tours (316-397).

Quan l’Església va instaurar una festa commemorativa de Tots els Sants Màrtirs, va situar-la al mes de maig, coincidint amb les témpores o temps de penitència; i la data es va mantenir quan la commemoració es va estendre als fidels que havien portat una vida santa malgrat no haver mort màrtirs. Fins que al segle IX, quan els bisbes de la Gàl·lia –i, en nom seu, l’emperador Lluís el Pietós– van proposar de traslladar-la al primer de novembre, coincidint amb la celebració cèltica de Samuhin, i l’Església d’Occident ho va veure amb bons ulls.

Avui dia, amb la difusió de la festa de Halloween –“el vespre de tot allò sagrat”– que els emigrants irlandesos havien portat als Estats Units, actualment distorsionada per la influència del cinema nord-americà, es torna a celebrar el vespre de la vigília de Tots Sants, tal com s’entenia la celebració en el món celta. La nit dels antics revestiments d’ànimes, amb els llums dins de carbasses buides, i dels captiris per part dels nens s’ha convertit en una nit de disfresses fantasmals per a fer por. L’ús de carbasses buides il·luminades havia estat a Catalunya i Aragó un costum habitual fins a la meitat del segle XX, i ara s’ha reprès amb l’entusiasme de la novetat i l’exotisme, enfront de la castanyada i del costumari més propi de la commemoració dels difunts de la nostra cultura.

La festa de l’Imbolc, el primer de febrer, assenyala el començament popular de la primavera: en el santoral cristià està dedicat a santa Brígida, una santa irlandesa afavoridora de la lactància dels corders i dels vedells, versió cristiana de la deessa celta Brighit, portadora de la llum. Amb ella comença un mes guarnit i acaramullat de festes que assenyalen el renaixement de la vida. Fins al punt que, entre els cercles que veuen antecedents cèltics en totes les festes cristianes, s’ha arribat a dir que l’Església va posar la Candelera el 2 de febrer per a emmascarar l’antiga festa de l’Imbolc, pròpia del començament de la sembra, que obria un mes anomenat del llop i dels difunts. Però el cert és que la Candelera, quaranta dies després de Nadal, festa de la Purificació de la Mare de Déu, va substituir la festa romana de les Lupercalia, que la gent celebrava fent processons amb torxes, tot cercant Prosèrpina que el déu dels Inferns s’havia endut. Els cristians van canviar-li el sentit i la van dedicar a la Presentació del Nen Jesús al temple. Així fou com la doble advocació de la Presentació del Nen Jesús i la Purificació de Maria va ser una de les primeres festes dedicades a la Mare de Déu. La coincidència de la festa cèltica i la romana en el temps no fa sinó expressar la concurrència de creences i celebracions arreu d’Europa que consideraven aquest mes essencial per a la continuïtat i el renaixement de la vida. No endebades s’escauen en aquest cicle les festes que després es convertiren en el Carnestoltes.

La tercera festa cèltica era la del primer de maig, anomenada Beltene, “situada sota els focs del sol”. S’hi abrandaven grans fogueres, a través de les quals es feien passar els ramats a fi de prevenir-los o deslliurar-los de malalties i maleficis. Les necessitats ramaderes i agrícoles es perpetuen a través dels canvis religiosos, de manera que uns determinats rituals de la Santa Creu de maig persegueixen una finalitat semblant: les creus beneïdes als sembrats i als estables com a protecció, i el fet de passar-les pel ventre del bestiar. També és temps d’aplecs a les ermites locals.

La festa de Lugnasad –l’assemblea de Lugh– era clarament solar i se celebrava el primer d’agost: era una festa de collita i de caràcter eminentment reial, ja que rememorava el matrimoni del déu Lugh –el lluminós, de la mateixa arrel que el llatí lux, el germànic licht. No hi podien faltar el pa ni els jocs de força o amb espasa. En el nostre calendari, Lugnasad no conserva una connotació tan clara amb relació al calendari cèltic com les anteriors, però el primer d’agost, Sant Feliu, obre un període curull de festes majors.

El calendari romà

Inicialment, el calendari romà era lunar, però al llarg del temps va anar adquirint trets de calendari solar a fi d’ajustar les llunacions al ritme de les estacions. Finalment, en temps de Juli Cèsar es va establir el calendari anomenat julià, que va introduir l’any bixest o de traspàs i que va continuar vigent amb el cristianisme fins al segle XVI, que va ser substituït pel gregorià. Una característica important del calendari romà era la manera de comptar la successió dels dies del mes, un sistema que ha subsistit fins als nostres dies en el còmput oficial de l’Església Catòlica. Segons aquesta nomenclatura, el primer dia de cada mes rep el nom de Kalendae; es dóna el nom de Nonae al dia 5 –llevat del març, maig, juliol i octubre, en què correspon al dia 7– i el nom d’Idus al dia 13 de cada mes –excepte en els mesos indicats, en què correspon al 15–. Els dies anteriors a les Kalendae, les Nonae i els Idus reben l’apel·lació de Pridie i els que s’intercalen entre els dies indicats van rebent una numeració descendent que marca els dies que falten per arribar al següent: així, per exemple, el dia 14 de gener s’anomena XIX Kalendas Februarias perquè falten dinou dies per arribar al dia 1 de febrer. Això mostra que els romans no feien servir la setmana per a dividir el transcurs de cada mes –encara que coneixien els set dies de la setmana i els donaven noms relacionats amb les divinitats astrals–, sinó que el dividien en tres parts desiguals: de les calendes a les nones, de les nones als idus, i dels idus a les calendes del mes següent. En la història de Roma són cèlebres els idus de març de l’any 44 aC, en què l’emperador Juli Cèsar va morir assassinat, i que han donat peu a la frase: “Guarda’t dels idus de març”, quan es vol advertir algú d’un perill imminent. Aquesta manera d’anomenar els dies explica també l’origen de l’expressió “any bixest o bisextil” aplicada a l’any en què el mes de febrer té vint-i-nou dies en lloc dels vint-i-vuit habituals: els romans donaven el mateix nom (VI Kalendas Martias) a dos dies seguits, i de bis sextum va sortir bisextilis o bixest.

Els romans celebraven moltes festes, algunes de les quals tenien un origen arcaic i eren típicament romanes, però d’altres provenien de cultures molt diverses, atès el caràcter sincrètic de la religió romana. Les més cèlebres i conegudes eren les Saturnalia o saturnals, en honor del déu Saturn, que tenien un caràcter molt popular i se celebraven a partir del dia XVI Kalendas Ianuarias (17 de desembre) al temple d’August. Acostumaven a durar tres dies i els qui hi participaven es lliuraven al desenfrenament i l’orgia, en una mena d’exaltació de la follia, s’intercanviaven regals i consideraven abolides les distàncies socials i la vigència de determinades lleis i normes. S’hi pot veure un antecedent de les que, en època cristiana, es conegueren com a “festes de folls” i també del Carnaval o Carnestoltes. També tenien importància les lupercalia o lupercals, unes festes de purificació que se celebraven el dia XV Kalendas Martias (15 de febrer), davant la gruta sagrada, al Palatí, on, segons la tradició, Fàustul va trobar els dos bessons, Ròmul i Rem, fundadors mítics de Roma que foren alletats per una lloba. En honor del déu Luperc –en figura de llop–, s’immolaven cabres i un gos. Després, dos nois, revestits de les pells dels animals sacrificats, corrien entorn del Palatí i fuetejaven amb vits o pells d’animals les dones que desitjaven ser fecundes. Aquestes festes, que van subsistir a Roma fins al segle V dC, és possible que, juntament amb la festa cèltica de l’Imbolc, influïssin en la festa cristiana de la Candelera, el 2 de febrer, que combina les idees de purificació i de fecunditat.

Altres dies importants eren els coneguts amb el nom de parentalia, que començaven als idus de febrer (dia 13) i duraven nou dies, i es dedicaven al record dels difunts de la família; el dia novè, anomenat de les feralia, es duien ofrenes florals i d’altra mena a les tombes, i l’endemà, que s’esqueia el VIII Kalendas Martias (22 de febrer), els familiars es reunien a casa i deixaven un seient buit (la cathedra), en memòria del darrer membre difunt de la família i de tots els avantpassats (la cara cognatio). Sembla que aquest és l’origen de la festa litúrgica romana de la Càtedra de Sant Pere, que se celebra encara avui el dia 22 de febrer, com una reminiscència del que, seguint el costum popular, devia fer la comunitat cristiana primitiva de Roma en record del seu membre difunt més il·lustre.

A l’antiga Roma eren molt importants els dies dedicats a les lustracions, que tenien lloc a l’inici de la primavera i de la tardor o en altres èpoques de l’any, i que consistien en uns ritus de purificació destinats a alliberar de tota influència perniciosa un grup de persones, un espai habitat o un camp cultivat. Unes de les lustracions més solemnes eren les conegudes amb el nom d’ambarvalia, que se celebraven al final del mes de maig i consistien en una processó al voltant dels camps per demanar la protecció del déu Mart. Les lustracions, ritus pregonament arrelats en el poble, van subsistir fins ben entrada l’era cristiana. Així doncs, l’Església va intentar cristianitzar-les amb la instauració de les anomenades rogatives, vinculades a cadascuna de les Quatre Témpores. Una cosa semblant va passar amb la festa romana de les robigalia, que tenia lloc el dia VII Kalendas Maias (25 d’abril) i que constava, principalment, d’una processó que sortia de la ciutat per la porta Flamínia, s’adreçava al pont Milvius i acabava en un temple situat al costat de la via Clàudia, on s’immolava una ovella en honor del déu Robigus, protector dels conreus de blat. En temps del papa Gregori el Gran (segle VI) aquesta festa pagana es va convertir en les anomenades Lletanies Majors –vigents en el calendari litúrgic catòlic fins a la reforma de l’any 1969–, que tenien lloc el 25 d’abril i consistien en una processó acompanyada del cant de les lletanies dels sants i que seguia pràcticament el mateix itinerari de les robigalia.

Ara bé, la festa del calendari romà que ha tingut més influència en el calendari actual ha estat, sens dubte, la de Nadal. Com a commemoració del naixement de Crist es va instaurar a Roma a partir del segle IV, bo i substituint una antiga festa pagana, fixada el dia VIII Kalendas Ianuarias (25 de desembre) i anomenada Natalis Solis Invicti (‘naixement del Sol victoriós’). Estava vinculada al fet que, superat ja el solstici d’hivern, els dies es tornen a allargar i es pot considerar que la llum del Sol ha vençut les tenebres; era una festa arreladíssima en els costums populars, de manera que, malgrat el seu origen idolàtric, els cristians la van haver d’acceptar, si bé la convertiren en una celebració en honor de Crist.

El calendari jueu

Al principi era exclusivament lunar, format per dotze llunacions que feien un total de 354 dies, i un tretzè mes suplementari. Al segle IV dC fou modificat i es convertí en lunisolar, d’acord amb l’anomenat cicle de Metó del calendari grec. Els noms dels mesos, començant pel que correspon a la primavera, són aquests: nissan, iiar, sivan, tammuz, ab, elul, tixrí, heixvan, kislev, tebet, xebat i adar. Cal tenir present que entre els jueus el dia no comença a mitjanit sinó al capvespre, d’acord amb el relat dels dies de la creació segons el llibre del Gènesi: “hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia”, “hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia”, etc. (1,5.7).

La base principal del calendari hebreu és la institució del dissabte, o sàbat, el setè dia de la setmana, dedicat al repòs i el culte. La celebració comença el capvespre del divendres amb un àpat sagrat de tipus familiar, continua el matí del dissabte amb la reunió de lectures i pregàries a la sinagoga, i es conclou, altre cop a casa, després de la posta del sol. Una característica essencial és la prohibició absoluta de treballar, que en alguns moments es portà fins a límits extrems i, per això, Jesús mateix la relativitzà.

Els altres dies sagrats de l’any jueu es poden dividir en quatre grups: 1) Les tres antigues festes de la peregrinació al Temple de Jerusalem: Pasqua (Pessah), Pentecosta (Xabuot) i tabernacles o cabanyelles (Sukkot), seguida aquesta darrera de la festa de la Cloenda (Xeminí atsèret) i de la festa de la Llei (Simhat Torx). 2) Els dos dies “temibles” (yamin norayim), festes austeres: el Cap d’Any (Roix ha-xanà) i el dia de l’Expiació (Yom Kippur), també anomenat dia del Gran Perdó. 3) Festes de commemoració popular: Hanukà, o Dedicació, anomenada també festa de les Llums, i Purim, dia de les Sorts. 4) Dies de dejuni (taanit), que recorden diversos esdeveniments dolorosos del passat d’Israel, entre els quals destaca el dia 9 del mes ab (juliol-agost) (Tixà be-ab), dia de dol en record de la destrucció del primer Temple per Nabucodonosor i la del segon per Tit.

Les tres festes més importants es troben clarament establertes en el llibre del Levític, que conté les prescripcions reguladores del culte israelita. Així, en el capítol 23, hi ha aquestes normes: “El capvespre del dia catorzè del primer mes, celebrareu la Pasqua en honor del Senyor. El dia quinzè del mateix mes començarà la festa dels Àzims en honor del Senyor […] Quan entrareu al país que jo us dono i començareu la sega, porteu als sacerdots la primera garba, les primícies de la collita […] Des del dia que presentareu solemnement la primera garba, l’endemà del dissabte, compteu set setmanes senceres. D’aquesta manera, fins l’endemà del setè dissabte comptareu cinquanta dies. El dia cinquantè fareu al Senyor una ofrena de la nova collita […] El dia quinze del mes setè comença la festa dels Tabernacles, dedicada al Senyor durant una setmana. El primer dia és dia d’aplec sagrat i no fareu cap mena de treball. Cremeu una ofrena en honor del Senyor cada dia de la setmana. El vuitè torna a ser per a vosaltres un dia d’aplec sagrat i tornareu a cremar una ofrena en honor del Senyor. És l’aplec sagrat de cloenda: no heu de fer cap mena de treball” (versets 5-6.10.15-16.34-36).

La Pasqua o Pessah (que vol dir ‘pas’) comença el 14 del mes de nissan (març-abril), coincidint amb la primera lluna plena de primavera, i se celebra durant vuit dies. Commemora la sortida d’Egipte, el gran alliberament que marca el naixement d’Israel com a poble i que constitueix la penyora de l’alliberament que portarà el Messies. La Pasqua, tant pel que fa al sentit religiós com al sentiment popular, és la festa més important del calendari jueu. S’anomena també festa dels Àzims perquè una de les seves peculiaritats és l’ús exclusiu del pa àzim o sense llevat, en record de la sortida d’Egipte, quan els israelites no van tenir temps de preparar pa fermentat. Al principi, la Pasqua era una festa de primavera, quan la vegetació i tota la creació sembla ressorgir del fred i de l’esterilitat de l’hivern a una vida nova. En aquesta estació de l’any els pobles nòmades i pastors emprenien un viatge vers on hi havia noves pastures per als ramats. Els pastors escollien un anyell, l’immolaven en sacrifici i amb la seva sang untaven els pals de les tendes, com un ritu d’exorcisme contra els esperits malignes. Això mateix va fer Israel abans d’iniciar el pelegrinatge, quan sortí d’Egipte vers la terra promesa. En arribar a Canaan, Israel va assumir un altre ritu religiós de celebració primaveral: els àzims, propi de pobles agrícoles i sedentaris, pel qual s’ofereixen les primícies de la collita dels cereals. S’elimina el llevat vell i, amb els cereals de l’anterior collita, es fan pans àzims: és un símbol del renovellament que suposa la primavera, el començament de l’any, el signe de la renovació de tota la creació. Aquests dos ritus es van unir i Israel els va elevar com a memorial de l’Èxode, de l’alliberament de l’esclavitud, que va culminar en l’aliança del Sinaí. D’aquesta manera, la festa perdé el seu caràcter naturalista originari i prengué un aspecte de commemoració d’un fet de la història de la salvació, base de la fe d’Israel. Aquesta és una de les festes del calendari jueu que passarà al calendari cristià, en què la Pasqua serveix per a commemorar i reactualitzar el fet central de la fe cristiana: la resurrecció de Crist.

La festa de les Setmanes o Xabuot, que se celebra al cap de set setmanes de la Pasqua, és a dir, cinquanta dies (Pentekosté, en grec), conserva d’una manera més evident el seu significat agrícola original: és la festa de les collites. Més tard també va adquirir un significat nou mantenint l’antic: el d’una commemoració de la promulgació de la Llei de Moisès a la muntanya del Sinaí. També aquesta festa va passar al calendari cristià amb el nom de Pentecosta (també anomenada Cinquagesma o Cincogesma), que se celebra el cinquantè dia després de Pasqua i que commemora d’una manera especial el do de l’Esperit Sant a l’Església naixent, és a dir, la instauració de la nova Llei de Crist. Finalment, la festa dels Tabernacles o de les Cabanyelles, en hebreu Sukkot, se situa a la tardor i, a més de ser una festa d’acció de gràcies pels fruits de la terra, constitueix el record alegre de la protecció que Déu va atorgar al poble d’Israel durant la seva estada al desert, quan els israelites anaven amunt i avall vivint en tendes de campanya. Durant set dies, la gent viu en cabanyelles fetes amb branques vegetals, canta salms d’acció de gràcies i es lliura a altres mostres d’alegria. És una festa que no ha deixat cap empremta en el calendari cristià, com tampoc no ho han fet altres festes jueves, com ara Roix ha-xanà, Yom Kippur, Hanukà i Purim, les quals, tanmateix, mantenen la seva vigència entre els jueus actuals, tant els que les viuen amb el sentit religiós com els que només hi veuen una tradició cultural o ètnica.

El calendari cristià

Abans d’analitzar les característiques del calendari cristià, convé explicar com, al llarg de la història, s’ha establert el còmput dels anys partint d’un fet mític o històric important a partir del qual s’inicia el compte. És el que es coneix amb el nom d’era. Les principals són: l’“era de la creació”, utilitzada pels jueus de la diàspora i també a l’imperi Bizantí des del segle VII fins al XV i que, basant-se en els càlculs de la Bíblia, situa la creació del món l’any 5508 aC i compta els anys a partir d’aquesta data, o bé, segons uns altres càlculs, seguits pels jueus de Palestina i pel calendari hebreu actual, l’any 3760 aC; l’“era de la fundació de Roma”, usada pels historiadors romans i que comença el 753 aC; l’“era hispànica”, que comença l’any 38 aC, coincidint amb la pacificació de la Península Ibèrica per August; l’“era musulmana”, que compta els anys a partir de l’anomenada hègira o fugida de Mahoma de la Meca a Medina, que tingué lloc l’any 622 dC; finalment, l’“era cristiana”, dita també era vulgar o comuna, que considera l’any 1 el del naixement de Crist, el qual, segons els càlculs del monjo Dionís el Petit, fets el 532, corresponia al 753 de la fundació de Roma. Malgrat que aquests càlculs van sofrir un error d’uns cinc o set anys de menys, el costum de comptar els anys a partir del naixement de Crist es va estendre, a partir del segle VIII, per tot Europa, si bé durant l’edat mitjana en alguns llocs els comptaven a partir de l’Encarnació (25 de març) i en d’altres ho feien a partir de la Nativitat (25 de desembre).

La datació de l’Any Nou segons l’Encarnació o segons la Nativitat de Jesús va crear una duplicitat en el còmput del temps de la nova era cristiana. Els documents catalans, com els florentins i els pisans, eren datats segons “l’any de l’Encarnació”, a partir del 25 de març posterior a Nadal. Aquesta pràctica es va estendre als regnes de Mallorca i València i a tots els dominis mediterranis de la corona catalanoaragonesa. Tanmateix, en altres països els anys es comptaven partint de la Nativitat –anomenat any a Nativitate Domini i també any del Senyor i any de gràcia– i començaven, doncs, el 25 de desembre, set dies abans que el còmput actual.

No va ser fins l’any 1350 que, per una ordenança de Pere III, es va abandonar aquella cronologia arreu de la corona catalanoaragonesa. La pràctica de la Cancelleria pontifícia va ser decisiva en l’extensió de la datació segons la Nativitat a tot Europa: “Per ço que pus sovint la dita nativitat de Nostre Senyor en memòria sia hauda.”

L’era cristiana –que és la que es fa servir actualment als països occidentals– divideix la història en dos períodes: abans de Crist (aC) i després de Crist (dC). Com ja s’ha dit, en temps de la Revolució Francesa es va instituir l’“era republicana”; iniciada l’any 1793 i abolida per Napoleó el primer de gener de 1806, tenia la característica de designar els anys amb la numeració romana.

Pel que fa a les festes principals, el calendari cristià és hereu del jueu i, en molts altres aspectes, fill directe del romà, si bé incorpora algunes festes del calendari cèltic, com les celebracions de Tots Sants i dels Difunts. Així, per exemple, la solemnitat de Pasqua queda fixada segons el cicle lunar propi del calendari jueu, mentre que Nadal segueix el cicle solar, com la festa romana homònima.

La festa setmanal del diumenge cristià té punts de contacte amb el dissabte jueu, mentre que els noms dels mesos i, en alguns casos, els dels dies del mes, són els mateixos en el calendari cristià i en el romà. En el món cristià es va utilitzar l’anomenat calendari julià fins l’any 1582, en què el papa Gregori XIII va decidir corregir les anomalies que des de feia temps es detectaven en el pas de les estacions, per culpa d’un error de base que partia del còmput julià. La mesura que adoptà el papa Gregori, assessorat per alguns astrònoms, consistí a decretar que s’eliminessin deu dies d’aquell any, de manera que es passà directament del 5 d’octubre (que va coincidir amb el dia de la mort de santa Teresa de Jesús) al 15, i s’introduïren algunes modificacions a l’hora de determinar els anys de traspàs. Aquest nou calendari, anomenat gregorià, fou adoptat en primer lloc per tots els països catòlics, més tard també pels protestants i, molt més tardanament, per algunes comunitats d’ortodoxos. Així doncs, fins a la revolució del 1917, a Rússia es va mantenir vigent el calendari julià, el qual també és observat pel calendari litúrgic de la majoria de les esglésies ortodoxes, fins i tot en els països que, civilment, segueixen el calendari gregorià. Això explica que, llevat d’algunes ocasions, la data de la Pasqua catòlica no coincideixi amb la de l’ortodoxa.

El calendari litúrgic catòlic

La formació del calendari litúrgic de l’Església Catòlica –és a dir, el catàleg de celebracions festives durant l’any– ha seguit un procés llarg i a vegades tortuós, des dels primers temps (aleshores l’única festa era el diumenge o Pasqua setmanal i, ben aviat, un diumenge especial que era la Pasqua anual) fins a l’actualitat, després de la reforma decretada pel concili II del Vaticà i vigent des de l’any 1969. Tot seguit s’analitzarà la situació actual d’aquest calendari, si bé no es poden oblidar algunes de les etapes anteriors, ja que han deixat empremta en la manera en què el poble celebra algunes festes, prescindint de la normativa oficial.

La finalitat del calendari litúrgic és establir les festes que els catòlics han de celebrar per tal de commemorar, d’una banda, els fets més cabdals de la vida de Jesús i, de l’altra, recordar els personatges més importants de la història del cristianisme, en primer lloc Maria –la mare de Jesús– i després, els altres sants i santes. D’aquí ve la divisió de les celebracions de l’any litúrgic en dos grans blocs: el “cicle temporal”, que conté les festes dedicades a Jesucrist, i el “cicle santoral”, que assenyala les commemoracions de la Mare de Déu i dels sants i les santes.

El cicle temporal

Es compon de tres seccions: el temps de Pasqua, el de Nadal i l’anomenat temps ordinari o “durant l’any”. El més important i central és el “temps de Pasqua”, marcat per la celebració de la gran festa de Pasqua –commemorativa de la Resurrecció de Crist– que cada any varia de data, ja que s’escau el diumenge posterior a la primera lluna plena de primavera, fet que pot succeir entre el 22 de març i el 25 d’abril. Aquest temps té un nucli central, l’anomenat tridu pasqual, un període de preparació, la Quaresma, i un altre de celebració, la Cinquantena pasqual, que culmina en la Pentecosta. El tridu –és a dir, tres dies– pasqual és format pel Divendres Sant, el Dissabte Sant i la Vetlla Pasqual, que se celebra la nit que va del dissabte al Diumenge de Pasqua, però que durant molt de temps s’havia anticipat al dissabte al matí, anomenat per això Dissabte de Glòria, caracteritzat per un seguit de costums populars. El tridu culmina l’anomenada Setmana Santa, que comença el Diumenge de Rams i conté també el Dijous Sant, amb la missa vespertina del qual –que commemora l’últim sopar de Jesús amb els seus deixebles– s’inicien els tres dies dedicats a commemorar la mort, la sepultura i la resurrecció de Crist. Durant força segles, les celebracions d’aquests dies sants tenien lloc al matí, mentre que, des de la reforma de la Setmana Santa establerta pel papa Pius XII l’any 1955, es fan en hores vespertines; tot i això, algunes de les manifestacions populars tradicionals a molts llocs, com les processons amb passos de la Passió, no tenen sempre en compte els horaris de les celebracions litúrgiques.

El temps de preparació per a la Pasqua s’anomena Quaresma, perquè consta de quaranta dies –o sigui, sis setmanes–, en record dels quaranta dies de dejuni que Jesús va passar al desert abans d’iniciar la seva vida pública. Al principi començava el primer diumenge de Quaresma, però més tard –a fi que els dies de dejuni fossin veritablement quaranta, ja que els diumenges no es podia dejunar– es va avançar al dimecres anterior, anomenat Dimecres de Cendra, per la cerimònia de la imposició de cendres al cap dels fidels, en senyal de penitència. Els tres dies anteriors a aquest dimecres, és costum popular celebrar el Carnaval o Carnestoltes, com un comiat a la carn, abans d’iniciar l’abstinència quaresmal, que avui ha quedat reduïda al mínim en la normativa oficial i pràcticament inexistent en la realitat. El sisè diumenge de Quaresma és el Diumenge de Rams, que recorda l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem i inicia la Setmana Santa, que té com a dies cabdals el Dijous –amb el record del darrer sopar de Jesús i la institució de l’eucaristia–, el Divendres –en memòria de la mort de Jesús en creu– i el Dissabte –que n’evoca la sepultura.

La celebració de Pasqua té lloc a la Vetlla Pasqual i el Diumenge de Pasqua, i es prolonga, primer, al llarg de l’octava –el primer dia de la qual, el dilluns, és festiu a molts indrets, i el diumenge que la clou rep en alguns llocs el nom de Pasqüetes– i, després, durant els cinquanta dies –o set setmanes– posteriors, fins arribar al diumenge de Pentecosta –paraula grega que significa precisament ‘cinquanta’–, que commemora d’una manera especial la vinguda de l’Esperit Sant sobre Maria i els apòstols, el dia que, per als jueus, era la festa del mateix nom. Aquesta festa rep popularment el nom de Segona Pasqua o Pasqua Granada, així com la primera o de Resurrecció s’anomena Pasqua Florida, tots dos noms relacionats amb l’origen agrari d’aquestes festes. Antigament, la festa de Pentecosta també tenia una octava, que ara ha quedat suprimida, a fi que es vegi ben clarament que el temps pasqual consta de cinquanta dies exactes: un vestigi d’aquesta octava ha quedat en el fet que en alguns llocs el dilluns després de Pentecosta es considera festiu. Cal dir també que el dijous que s’escau quaranta dies després de Pasqua se celebra la festa de l’Ascensió de Jesús al cel, la qual actualment, en alguns llocs, es trasllada al diumenge següent.

Segons les normes sobre l’any litúrgic vigents des de l’any 1969, “després de la celebració anual del misteri pasqual, l’Església res no té en major estima que la celebració de la memòria del Naixement del Senyor i de les seves primeres manifestacions: això té lloc al temps de Nadal”. Així com la Pasqua és una festa variable, Nadal se celebra sempre el mateix dia, el 25 de desembre, poc després del solstici d’hivern, data que no correspon històricament a la real del naixement de Jesús –que és desconeguda– sinó a l’antiga festa romana del Natalis Solis Invicti.

L’organització del temps de Nadal resulta una mica complexa. En primer lloc, hi ha un període de preparació de quatre setmanes, anomenat temps d’Advent, amb el primer diumenge del qual comença oficialment l’any litúrgic cristià. Antigament, l’Advent tenia un caràcter penitencial que li va valer el nom de “quaresma d’hivern” i el sentit que la litúrgia ara li vol donar, a més d’una preparació per a la festa de Nadal, és el de l’esperança de la segona vinguda de Crist a la fi dels temps. Tanmateix, el que predomina en l’ambient extern és la propaganda comercial que incita a comprar productes destinats a les celebracions familiars típiques de les festes nadalenques. La celebració litúrgica de Nadal té lloc sobretot a la missa de mitjanit del 24 al 25 de desembre, anomenada popularment missa del gall, ja que acostumava a acabar-se al primer cant del gall de la matinada.

Nadal té també la seva octava, en què es commemoren alguns sants: així, el 26 de desembre –dia festiu a molts llocs d’Europa– és Sant Esteve; el 27, Sant Joan Evangelista, i el 28, els Sants Innocents, dia que abans es dedicava popularment a fer enganys o “innocentades”. El dia 1 de gener, que és l’octava de Nadal, se celebra litúrgicament la circumcisió de Jesús en compliment del ritu jueu, i la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, però en l’àmbit popular es viu molt més el fet de ser el primer dia de l’any civil. El dia 6 de gener se celebra una festa especial anomenada Epifania –que vol dir ‘manifestació’–, que antigament tenia el mateix objecte que Nadal. Més tard, però, es va concentrar en la commemoració de l’adoració dels Mags d’Orient –anomenats popularment els tres Reis– al nen Jesús. La festa té una gran repercussió ciutadana i familiar, amb el costum d’organitzar cavalcades i de fer regals als infants, com si els rebessin dels mateixos misteriosos personatges que van oferir dons a l’infant Jesús. El diumenge que segueix el dia 6 de gener se celebra la festa del Baptisme de Jesús, que clou el temps de Nadal. Tot i això el poble considera que el temps nadalenc s’acaba el dia 2 de febrer –quaranta dies després de Nadal– amb la festa de la Presentació de Jesús al temple, abans dita també de la Purificació de Maria i coneguda amb el nom de Candelera, perquè s’hi fa una processó amb candeles enceses, com a símbol de Crist, que és la llum del món.

El cicle temporal es completa amb l’anomenat temps ordinari o “durant l’any”, que és presentat així per les normes vigents des de l’any 1969: “Fora dels temps que tenen un caràcter propi, resten trenta-tres o trenta-quatre setmanes, en el curs de l’any, en les quals no se celebra cap aspecte peculiar del misteri de Crist; més aviat, aquest mateix misteri és viscut en la seva plenitud, particularment els diumenges. Aquest període de temps rep en llatí el nom de per annum. Comença amb el dilluns que segueix el diumenge després del 6 de gener i s’allarga fins al dimarts abans de la Quaresma inclusivament; torna a reprendre el dilluns després del diumenge de la Pentecosta i acaba el dissabte anterior al primer diumenge d’Advent.”

Antigament aquests diumenges es numeraven distribuint-los en dues sèries: després de l’Epifania, i després de la Pentecosta. Actualment reben una numeració seguida, si bé continuen distribuïts en dos períodes. El temps ordinari, que ocupa gairebé la meitat de l’any, també és important perquè fa palès el sentit profund del diumenge com a festa primordial de l’any litúrgic. El darrer diumenge del temps ordinari es dedica a la solemnitat de Crist Rei, i hi ha altres dies solemnes al llarg de l’any consagrats a alguns aspectes del misteri de Crist, els més importants dels quals són: “Corpus Christi”, festa d’exaltació de l’eucaristia, que va tenir en temps passats una gran repercussió ciutadana i se situa el dijous posterior a l’antiga octava de Pentecosta o bé el diumenge següent; l’“Anunciació”, anomenada també Encarnació, que recorda l’anunci fet per l’àngel a Maria que seria mare de Jesús i que s’escau el 25 de març –nou mesos exactes abans del 25 de desembre, festa del naixement–; la “Transfiguració”, en memòria de l’episodi evangèlic de la transfiguració de Jesús davant d’alguns deixebles: s’escau el dia 6 d’agost i és coneguda també com la festa de Sant Salvador, perquè era celebrada amb molta solemnitat a la basílica romana del Laterà, que ostenta aquest títol; l’“Exaltació de la Santa Creu”, en honor de la creu de Jesús que, segons la llegenda, va ser trobada per l’emperadriu Helena: té lloc el 14 de setembre i actualment ha absorbit una altra festa dedicada a la creu que se celebrava el 3 de maig –relacionada amb la festa cèltica de Beltene, d’on deriva el ritu de l’arbre de maig–, gaudia d’una gran popularitat i es conserva encara en algunes esglésies, com per exemple, a la catedral de Barcelona.

El cicle santoral

A més del cicle temporal, que gira a l’entorn de la memòria de Crist i els seus misteris, el calendari litúrgic inclou l’anomenat cicle santoral, a través del qual, com diu la Constitució de Litúrgia del concili II del Vaticà, d’una banda, “es venera amb un amor especial la benaurada Maria, Mare de Déu, unida indissolublement a l’obra salvadora del seu Fill” i, de l’altra, “es fa memòria dels màrtirs i dels altres sants”. Hi ha, per tant, dues grans classes de festes en aquest cicle: les dedicades directament a Maria –que és la primera santa– i les consagrades a commemorar els altres sants i santes que figuren en el santoral cristià.

Pel que fa al “cicle marià”, en primer lloc inclou les grans festes d’abast universal que commemoren fets o aspectes bàsics de Maria, sempre vinculats a la persona i l’obra del seu fill Jesucrist. Són aquestes: la Solemnitat de la Mare de Déu, que coincideix amb l’octava de Nadal i el dia de Cap d’Any (1 de gener) i que festeja d’una manera especial el fet mateix de la maternitat virginal de Maria; l’Assumpció de Maria, anomenada també antigament la Dormició, que s’escau el 15 d’agost i commemora el final de la vida de Maria i la seva pujada al cel en cos i ànima (és la festa titular de totes les esglésies dedicades a Santa Maria i coincideix en molts llocs amb les festes majors de l’estiu); la Nativitat de Maria, en memòria del naixement de la Mare de Déu, que té lloc el dia 8 de setembre i s’hi commemoren les diverses advocacions vinculades amb les anomenades marededéus trobades, com les de Núria, Meritxell, Queralt, Montgarri, la Fontcalda, Bellvitge, el Vinyet i moltes d’altres, i antigament també la de Montserrat; la Immaculada Concepció de Maria, celebrada el 8 de desembre, nou mesos exactes abans de la festa del seu naixement, i que commemora el fet que Maria fou preservada del pecat original des del mateix moment de la seva concepció en el si de la mare (rep també el nom de la Puríssima i ha estat sempre molt popular als Països Catalans).

Altres festes menors, però també d’abast general, són: la Mare de Déu de les Neus (5 d’agost), en record de la consagració de la basílica romana de Santa Maria la Major; la Mare de Déu de Lorda (11 de febrer), en memòria de les aparicions de Maria a Bernardeta Soubirous l’any 1858 a la gruta de Masabièla, prop de la localitat francesa de Lorda; la Visitació de la Mare de Déu (31 de maig), festa d’origen franciscà que recorda la visita que, després de l’Anunciació, va fer Maria a la seva cosina Elisabet, que duia ja en el si el seu fill Joan Baptista; la Mare de Déu del Carme (16 de juliol), que commemora l’aparició de Maria a sant Simó Stock i el lliurament de l’escapulari del Carme; la Mare de Déu Reina (22 d’agost), que ocupa el lloc de l’antiga octava de l’Assumpció i festeja el fet que Maria, al costat de Crist Rei, es pot considerar Reina dels àngels i dels sants; la Mare de Déu dels Dolors (15 de setembre), en record dels dolors que Maria va patir al llarg de la seva vida i, en especial, durant la passió i mort del seu fill Jesucrist (aquests dolors eren recordats antigament el divendres que s’escau vuit dies abans del Divendres Sant, de manera que així s’unien més estretament els dolors de Maria amb la passió de Jesús); la Mare de Déu del Roser, abans festejada el primer diumenge de maig i anomenada popularment el Roser de Maig i, a partir de l’any 1571, el 7 d’octubre, en commemoració de la victòria de Lepant que s’atribuí a la intercessió de Maria, invocada especialment a través de la devoció del rosari; la Presentació de la Mare de Déu (21 de novembre), festa d’origen bizantí que commemora el fet llegendari de la presentació de Maria al Temple de Jerusalem.

A més d’aquestes festes marianes del calendari universal, hi ha les pròpies de cada lloc, vinculades gairebé sempre amb històries de trobaments d’imatges o amb santuaris dedicats a Maria, molt sovint situats en indrets on, abans del cristianisme, es veneraven divinitats femenines estretament vinculades a la terra. Com s’ha dit, la major part d’aquestes festes se celebren el dia 8 de setembre, si bé n’hi ha que tenen una data pròpia, com la de Montserrat, patrona de Catalunya (27 d’abril); la del Claustre, patrona de Solsona (9 de setembre); la de la Mercè, patrona de Barcelona (24 de setembre); la de la Misericòrdia, patrona de Reus (25 de setembre), etc.

Juntament amb les festes dedicades a Maria, la “Reina dels Sants”, el calendari litúrgic inclou tot un seguit de festivitats en honor dels sants i les santes, és a dir, d’aquells membres difunts de l’Església que han estat reconeguts oficialment com a exemples de virtut i són invocats pels cristians que continuen vivint a la terra. El culte dels sants prové del record dels difunts, primerament dels màrtirs, és a dir, dels qui havien patit persecució i mort a causa de la seva fe, i, més tard, de tots els qui, sense haver vessat la sang, també van donar testimoniatge de la seva fe amb una vida exemplar, anomenats confessors. La comunitat cristiana feia memòria dels uns i els altres quan s’esqueia l’aniversari del seu martiri o de la seva mort –anomenat dies natalis, és a dir, ‘dia del seu naixement a la vida eterna’–, i aquesta ha estat la regla ordinària per determinar el dia en què se’n col·loca la festa en el calendari. Tanmateix, de vegades també es tenen en compte altres circumstàncies, com és ara el trasllat del cos o d’algunes relíquies a un lloc sagrat, la dedicació d’una església o santuari a la seva memòria, la proclamació de patronatge sobre un poble o ciutat, etc.

La reforma del calendari duta a terme l’any 1969 va intentar canviar les dates tradicionals de les festes d’alguns sants per tal de fer-les coincidir amb l’aniversari exacte de la seva mort, però sovint aquest canvi no ha tingut repercussió en el poble, que ha continuat celebrant-les com sempre s’havia fet. La data de la festa d’un sant o santa determinats és la que les persones que en porten el nom consideren com a pròpia, la seva “onomàstica” o el seu “sant”, tenint en compte que els anomenats noms de pila o de fonts s’acostumen a prendre del santoral cristià, si bé actualment també es fan servir altres tipus de noms. Als Països Catalans no és costum generalitzat el fet d’imposar als nadons el nom d’un dels sants que se celebren el dia del naixement, sinó que es tenen en compte altres criteris, encara que en això acostuma a haver-hi modes, tant en els noms masculins com en els femenins.

Els sants que tenen un abast més universal són els següents: Joan Baptista (24 de juny), que és l’únic, juntament amb Maria, de qui se celebra el naixement –si bé al calendari hi ha una altra data, el 29 d’agost, que en commemora la mort per degollació–. La festa de Sant Joan, que té lloc pocs dies després del solstici d’estiu, té una repercussió molt notable en els costums populars, i el seu nom era molt comú entre la població masculina. Pere i Pau (29 de juny), els dos apòstols que es consideren els puntals de l’Església; antigament la festa de Sant Pere tenia molta més popularitat que ara. Josep (19 de març), espòs de Maria, el culte específic del qual, tot i començar força tardanament, ha arribat a ser molt popular, de manera que els darrers reformadors del calendari no van gosar canviar-ne la data, malgrat que sempre s’escau en Quaresma, temps en què l’Església s’estima més no celebrar festivitats que distreguin l’atenció dels fidels. Miquel, Gabriel i Rafael (29 de setembre), arcàngels, que ara són venerats conjuntament aquest dia però abans tenien dates diferents: Miquel, el mateix 29 de setembre; Gabriel, el 24 de març, i Rafael, el 24 d’octubre. La festa tradicional de Sant Miquel, que s’escau pocs dies després de l’equinocci de tardor, havia tingut molta importància en els costums rurals, ja que cloïa un període de treball intens i marcava el temps per renovar diversos tipus de contractes.

Hi ha molts altres sants i santes que ocupen un lloc especial en els calendaris particulars de corporacions, gremis, pobles, viles i ciutats, ja que és costum que cadascuna d’aquestes entitats s’encomani al patronatge d’algun sant o d’alguna santa. Atès que és impossible donar raó de tots aquests patronatges, s’esmenten alguns dels més importants: sant Jordi, patró de Catalunya; santa Eulàlia, patrona de Barcelona; sant Ermengol, de la Seu d’Urgell; sant Eudald, de Ripoll; sant Narcís, de Girona; sant Bartomeu, de Sitges; santa Tecla, de Tarragona; sant Anastasi, de Lleida i de Badalona. A aquests sants es poden sumar els dels gremis i oficis: sant Galderic, patró de la pagesia; sant Eloi, dels ferrers i traginers; sant Martí, del bestiar de peu rodó; santa Bàrbara, dels miners; els sants Cosme i Damià, dels metges; santa Llúcia, de les modistes; santa Cecília, dels músics. El dia de la festa del patró o la patrona –i sovint també els dies anteriors i posteriors–, se celebren una colla d’actes que palesen que encara es conserva el record del sentit de la festa, com a expressió privilegiada de la vitalitat col·lectiva.