Els rituals d’any nou

“Sempre és bell començar. Totes les coses haurien d’ésser començades amb festes, perquè en tot començament hi ha quelcom del gran misteri del món.”
JOAN MARAGALL, Escrits en prosa, “Començament” (18 de novembre de 1905)

L’any nou i la creació del món

El mitòleg romanès Mircea Eliade, en el seu estudi sobre el temps sagrat, assenyala que “el cosmos és concebut com una unitat vivent que neix, es desenvolupa i mor el darrer dia de l’any, per renéixer a l’any nou. El cosmos reneix cada any, perquè cada any nou el temps comença «ab initio»”. El món es renovella anualment: retroba cada any la seva puresa o santedat original, tal com va sorgir de les mans del Creador, perquè, amb la recreació anual del món, el temps recomença. I també l’home i la dona són creats de nou, comencen una nova existència, reben una altra oportunitat, amb el caràcter terapèutic que aquest recomençar simbòlic suposa. Així, cada nou any, els humans són contemporanis de l’acció cosmogònica de la creació, dels déus i dels avantpassats mítics. L’esdeveniment mític, el temps primordial, no és només commemorat sinó reactualitzat arquetípicament.

La creació del món comporta, doncs, la creació del temps, essent així que abans que el món vingués a l’existència, el temps no existia: tota creació té lloc al començament del temps. Els antics rituals, des de l’antiga Babilònia fins a la vetlla pasqual cristiana, inclouen com a element central la lectura o recitació solemne del poema de la Creació, que la Bíblia situa en el llibre del Gènesi: “Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu batia les ales sobre l’aigua. Déu digué: «Que hi hagi llum». I hi hagué llum. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia primer (Gn 1, 1-5).” Déu creà, doncs, del caos, i no pas del “no-res” com pretén la filosofia medieval escolàstica. La creació és el pas del caos al cosmos, sovint re-presentada –és a dir, feta present de bell nou– en forma d’un combat mític entre Déu i la Bèstia o el monstre de les aigües, entre els àngels i els dimonis, entre la llum i les tenebres, entre el bé i el mal, entre el dia i la nit.

Del desordre del caos a l’ordre de la creació

Cal insistir en aquesta idea bàsica: abans del món era el caos, i tots els rituals de creació parteixen de la prèvia representació del desordre, per anar després a un combat mític o espiritual de caràcter alhora còsmic, comunitari i personal entre les forces de la creació i les del caos.

Per això, amb motiu de l’any nou es procedeix a ritus diversos de purificació i d’expulsió dels pecats, dels dimonis o simplement d’un boc emissari, que porta damunt seu tots els pecats del poble. Més que d’una purificació ritual, es tracta de l’anul·lació dels pecats i les faltes de cada individu i de la comunitat, de l’abolició de l’any passat i del temps escolat, com si fos una fi del món, per reprendre el moment mític en què el món fou creat, en un temps pur, fort i sagrat. En el Nouruz –l’any nou de la religió persa– el rei proclamava:

“Heus aquí un nou dia d’un nou mes d’un nou any: cal renovar allò que el temps ha gastat.”

El ritu creador requeria prèviament la regressió al caos. Mircea Eliade, des de l’estudi històric de les religions del món, resumeix i sintetitza aquests ritus i representacions en:

• Purgues, purificacions, confessió dels pecats, foragitament dels dimonis, expulsió del mal fora de la ciutat, crema d’efígies de l’“any vell”, fetilleries.
• Destrucció i supressió del temps passat: extinció del foc i instauració de les tenebres, de la nit còsmica, en la qual totes les formes es confonen.
• Processons d’emmascarats, figurant les ànimes dels morts. Comunicació entre els vius i els difunts: recepció cerimonial dels morts, banquets, etc., i conducció fora de la localitat.
• Combats entre dos grups enemics representant la llum i les tenebres, el dia i la nit, el bé i el mal, Déu i el diable, herois i dracs.
• Intermedi carnavalesc, saturnal. L’orgia sexual i la inversió de l’ordre social, la llicència davant les prohibicions, la coincidència dels contraris, abolició de la creació i regressió al caos primordial. Perquè sense caos no hi ha creació.
• Restabliment de l’ordre significant la creació del cosmos.

A l’antiga Babilònia el cerimonial de l’any nou durava dotze dies, en el curs dels quals es creaven els dotze mesos de l’any i s’establien les sorts de cadascun d’ells. També en la cultura tradicional catalana ha estat i és propi de l’any nou endevinar les sorts i desitjar bons auguris. L’abolició del vell ordre i la instauració del nou s’expressava també amb el destronament i la mort del rei vell i la coronació del seu successor tot significant l’entronització d’un nou regnat.

Una altra forma de celebrar l’any que comença consisteix en l’apropiació i la presa de possessió del territori amb processons entorn del terme, passejant-hi els déus, resseguint les pedres fites o les creus de terme, o bé amb romeries als llocs sagrats, com encara és tradició el Dilluns de Pasqua.

Creences i ritus d’any nou

Cada cultura té establert el propi calendari anyal, mesurant les llunacions o les estacions: calendaris lunars, solars o lunisolars, relacionant les llunacions amb el moviment aparent del sol. El calendari que se segueix a Catalunya és resultat de la irregular confluència dels cicles temporals de les diferents cultures que hi han influït històricament, des del calendari cèltic o preromà fins al romà i el judeocristià, amb el calendari litúrgic, que inclou, a més dels cicles festius, un santoral dens i insòlit. S’hi integren els calendaris agrícola, de la sembra a les collites, i ramader, de la transhumància en prats de muntanya al retorn a l’estable, i el de les fires i mercats. Fins al calendari laboral, que duu l’empremta de l’era industrial.

Encara es conserven en l’inconscient referències de la primavera com a estació en la qual comença l’any. El cicle zodiacal s’inicia amb Àries, la constel·lació primaveral. I encara, a l’hora d’enumerar les estacions de l’any comencem per la primavera i no pas per l’hivern; com quan, establint analogies entre el curs de l’any i el de la vida, relacionem la infància i l’adolescència amb la primavera i la vellesa amb l’hivern.

Creences i ritus d’any nou del calendari cèltic

S’ha vist que el calendari cèltic, preromà –les creences que els primers cristians anomenaven paganes, perquè romanien a pagès–, s’estructurava en dues grans festes que partien l’any en dues meitats que marcaven el temps fosc i el temps clar: el primer de novembre i el primer de maig, en especial les respectives vigílies, que corresponen a la nit de Halloween i la nit de Walpurgis.

El calendari cèltic, de caràcter solar, establia sobretot el treball dels pastors: quan l’estiu s’acosta els ramats es menen a muntanya per pasturar l’herba nova, i als rodals del fred són retornats a la terra baixa per a ser estabulats.

El primer de novembre marca el temps de sembrar, d’enterrar les llavors als solcs de la terra. Era dedicat a Samain, o Samuhin, déu dels morts. Començava l’any agrícola: s’emmagatzemava la collita, es netejava la casa i es presentaven ofrenes als difunts, els quals, balbs i famolencs, venien del fred i la foscor exteriors a escalfar-se a la llar de foc i confortar-se a taula amb els seus familiars. També el calendari romà situava al final d’any les Saturnalia, dedicades a Saturn, déu sembrador.

La nit del primer de novembre era anomenada All Hallow Even, el ‘Vespre de Tot el Sagrat’, denominació que amb el temps va passar a ser Halloween. La seva tardana cristianització sota l’advocació de Tots Sants i del dia dels fidels difunts –pels volts de l’any 1000–, fou deguda a Odiló, abat de Cluny, als monestirs benedictins i als bisbes de les Gàl·lies, un país de forta tradició cèltica.

Segons J.G. Frazer, d’aquestes dues festes, els celtes consideraven la del primer de novembre com l’any nou, perquè s’acostumava a encendre el “foc nou” i es practicaven presagis i auguris. Però més encara per la seva associació amb la mort de la natura i amb l’enterrament de les llavors, i amb la creença que els difunts tornen a les seves antigues llars i els follets i les bruixes escampen maleficis pels aires, semblantment a com la nit de Sant Silvestre es creu que les bruixes ronden pels aires i celebren els seus sàbats.

La festa de Tots Sants i la commemoració dels morts contenen traces de ritus i creences de fi d’any de la tradició cèltica. Entre els elements rituals a l’entorn de la re-presentació de la confusió i el caos que antecedeixen l’any nou, identificaríem les creences i els ritus de comunicació dramàtica entre els vius i els difunts:

• Les pregàries i misses amb l’oferta de panets o panellets i espelmes.
• La visita als cementiris amb l’ofrena de cera i de flors de morts a les tombes.
• Els àpats funeraris en companyia dels difunts familiars, amb fruita seca i els panellets de l’oferta, a la claror dels ciris.
• La tradicional representació teatral del Convidado de Piedra i de Don Juan Tenorio, centrades en l’àpat al qual acut el fantasma del difunt convidat.
• Els ornaments de dol, el silenci imposat i la manca de músiques i manifestacions d’alegria.
• Les creences en la presència d’aparicions, fantasmes i ànimes en pena.
• La versió nord-americana del Halloween no fa sinó reblar, malgrat la banalitat que l’envolta i la marca d’importació, aquest context ritual.

Creences i ritus d’any nou del calendari judeocristià

Per al judaisme, el món hauria estat creat en el pleniluni del mes nissan, corresponent a la primavera. La Pasqua és la festa jueva de l’any nou: “Aquest mes serà per a vosaltres el primer entre els mesos de l’any” (Ex 12). En aquest moment tenia lloc el sacrifici de les primícies dels ramats i la collita primaveral de l’ordi i la civada. “Aquesta nit menjareu la carn rostida a la brasa, i amb àzims i herbes amargues. La menjareu així: amb la cintura cenyida, les sandàlies posades i el bastó a la mà. La menjareu de pressa: és la Pasqua de Jahvè.” Amb el temps, s’hi ajuntà una altra festa, la dels Àzims: “Durant set dies menjareu pa sense llevat. Des del primer dia fareu desaparèixer el llevat de les vostres cases.” Aquests pans són les primícies de la sega, i l’evacuació del llevat vell és un ritu de purificació i de renovellament propi de l’any nou. La celebració de la Pasqua incorpora als ritus ramaders de les tribus nòmades i als agrícoles del poble cananeu la commemoració de l’alliberament del poble d’Israel de l’esclavatge d’Egipte. Després, la Pasqua cristiana, tot assumint els ritus i la fe jueva, hi afegirà un altre esdeveniment històric que en vol ser l’acompliment: el memorial de la mort i resurrecció de Crist.

La Pasqua de la tradició judeocristiana aporta al calendari que es viu a Catalunya diversos elements rituals d’any nou: aquest se situa a la primavera i representa la coronació d’un cicle litúrgic que va de la Quaresma i la Setmana Santa a la Pasqua, precedit de les Carnestoltes tradicionals, relacionades alhora amb el calendari romà. Entre aquests elements presents en el calendari festiu, es poden destacar, en primer lloc, els que signifiquen la mort i la fi del temps o l’any vell:

• Les purificacions rituals consistents en dejunis, abstinències, mortificacions quaresmals, imposició de la cendra i confessió dels pecats.
• Els ritus infantils de “serrar la vella”, imaginada com una soca, com una vella de set peus, personificació de l’any vell, o com un bacallà sec del qual pengen set arengades.
• La destrucció i supressió del temps passat, amb l’extinció del foc i del pa eucarístic i la instauració de les tenebres, en els rituals religiosos de Setmana Santa: l’ofici de tenebres, l’ús dels colors morat i negre de penitència i dol, i de la cera groga, la imposició del silenci, la substitució dels tocs de campanes pel repic de matraques.
• La consideració del Dissabte Sant com a dia alitúrgic, sense eucaristia, temps desolat d’abstinència, fins a la celebració de la vetlla pasqual.
• Les processons penitencials de Setmana Santa anomenades “del silenci”, de “la sang”, de la “bona mort” o del “sant enterrament”, en les quals desfilen emmascarats o encaputxats i flagel·lants.
• Les representacions de la Passió, la Mort i la Resurrecció de Jesús, amb balls de diables a l’entorn de la mort de Judes. La dansa de la Mort de Verges, advertint que “lo temps és breu”.
• L’adoració de monuments assimilats a la tomba de Jesús, imitant els antics jardins d’Adonis que simbolitzaven la mort i la germinació cereal.

Altres elements festius tradicionals anuncien l’any nou, la resurrecció de la natura i de Crist, entesa com una nova creació i signifiquen la restauració de l’ordre del cosmos sobre el caos, de la primavera enfront de l’hivern. Alguns d’aquests ritus es realitzen en la celebració de la vetlla pasqual, i són més de caràcter litúrgic que no de tradició popular. Els altres contrasten vivament pel seu caràcter festiu i la seva popularitat:

• El ritual litúrgic de la llum: el foc nou i l’entronització del ciri pasqual; la lectura solemne del relat bíblic de la creació del món; i la institució de l’Eucaristia com a ritu del pa novell, amb el precepte de combregar per Pasqua.
• La tradicional cassolada de “matar jueus”, traques i salves de morterets, repics de campanes, cercaviles amb so estrident de gralles, cornetes i tambors, i colles de trabucaires, despertant la natura.
• Les cantades de caramelles per tot el terme. I l’abundància de la recapta dels caramellaires.
• La representació de l’ou com balla, figurant la creació del món: l’ou com a símbol de fecunditat i plenitud. Una tradició pasqual traspassada a la festa de Corpus amb simbologia eucarística.
• Les processons de l’Encontre, en què Maria retroba Jesús.
• La benedicció de rams i palmes i les enramades, expressió de la Pasqua Florida. El sacrifici del xai, l’àpat de Pasqua i la mona guarnida d’ous.
• Les romeries i els aplecs a les ermites del terme, com un acte d’apropiació del propi món.

Creences i ritus d’any nou del calendari romà i la seva cristianització

Els romans tenien, en un principi, un calendari lunar, i començaven l’any amb la lluna nova immediatament posterior al desglaç, que coincidia amb el primer dia de l’actual mes de març.

Però l’any 45 aC Juli Cèsar, seguint la proposta de l’astrònom Sosígenes, seguint el model del calendari egipci, va instaurar l’any solar que començava a les calendes de gener, el primer dia del mes: la data es convertí en una gran festa popular, de diversió i disbauxa, per tal d’honorar el nou any. Entre els costums de l’any nou hi havia –segons J. Caro Baroja– el de regalar strenae, presents en honor de la deessa sabina Strenia. Era un costum arcaic que ja es practicava quan el cap d’any era pel març, i que després, amb la implantació del calendari julià, es va traslladar de les calendes de març –el començament de la llunació–a les calendes de gener.

El nom del mes de gener prové de Janus, un antic déu solar anterior a Júpiter, relegat després a déu de les portes. D’aquí que s’anomenés januarius o gener el primer mes del calendari julià, considerat com la porta de l’any. Mentre que el darrer mes era dedicat a Saturn, déu dels sementers –sata–, que va ensenyar als humans a sembrar i cultivar la terra, assimilat després a Cronos, déu grec del temps. A la fi de l’any vell –el dissabte de l’any, Saturni dies–, coincidint amb el solstici d’hivern, tenien lloc les Saturnalia, unes festes en què dominava la inversió de l’ordre social, les mascarades i l’orgia. Entre els esclaus s’elegia un rei, que passava a ser servit per persones d’autoritat i que feia discursos burlescos, tot dictant al mateix temps normes capgiradores de l’ordre social.

Així, doncs, el cap d’any romà va traslladar-se del març, relacionat amb la primavera, al gener, en el context del solstici d’hivern. Amb tot, van restar els noms anteriors dels mesos com a testimoni de l’anterior inici de l’any: els darrers mesos han continuat anomenant-se de setembre –el setè– a desembre –el desè–, corroborant que el març era el primer. Després, malgrat que la figura de Janus va ser cristianitzada i incorporada al santoral com a Sant Joan –de Janus a Johannes– es va mantenir la referència solsticial: Joan Evangelista, el 27 de desembre, a la porta de l’hivern, la festa del Sol Nou; i Joan Baptista, el 24 de juny, a la porta de l’estiu, la festa del Sol Ple.

L’any nou romà va adoptar, doncs, un caràcter eminentment solar, solsticial: el 25 de desembre tenia lloc una festa de caràcter marcadament imperial, el Natalis Solis Invicti, el naixement del sol victoriós, quan el dia comença a créixer de bell nou. També una divinitat semítica, la Verge Celestial, paria un fill el 25 de desembre i en la religió mitraica, de procedència oriental i força estesa arreu del món romà, el déu solar Mitra naixia el 25 de desembre en una cova.

L’any 354, amb la cristianització de l’imperi –l’edicte de Milà es va promulgar el 313–, la festa solsticial del Natalis Solis va ser considerada el Natalis Domini Iesu Christi, tal com l’any 321 s’havia decretat que el Dies Solis, el primer de la setmana, també de simbolisme imperial, fos tingut com a Dies Domini, és a dir, diumenge. Alhora que el sincretisme constantinià va integrar al culte solar imperial el nou culte cristià, l’Església romana va optar per cristianitzar les festes saturnals. Del Nadal del Sol al Nadal del Nen Jesús.

La política integradora de l’Església romana va voler incorporar també la celebració oriental de l’any nou, centrada en l’Epifania –del grec epipháneia o manifestació de la llum–, a la seva litúrgia. Aquesta s’escau la nit del 6 de gener, i és la cristianització d’una festa en honor de Dionisos, en la qual destaca el simbolisme de la llum radiant. Els gnòstics d’Alexandria van començar a commemorar en aquesta data el baptisme de Jesús i el poder santificador de les aigües del Jordà, tal com els egipcis creien que aquella nit les aigües del Nil rebien d’Osiris una virtut miraculosa. En la versió de la litúrgia romana, l’Epifania commemora l’aparició de l’estrella als Reis d’Orient.

El calendari judaic, lunisolar, no tenia cap celebració pròpia pel que fa a solsticis o equinoccis. L’adopció del calendari romà va fer que la primera proposta d’establir en el calendari romà una festa commemorant el Naixement de Jesús –coincidint amb l’oficialització del cristianisme com a religió de l’imperi– es decantés a situar-la en l’equinocci de primavera, argumentant que el dia que va néixer Jesús havia de coincidir amb el dia en què el món fou creat: si el primer dia Déu va separar la llum de les tenebres, significava que va dividir el dia i la nit en dues parts iguals, i això té lloc en l’equinocci de primavera, data que el calendari romà fixava el 25 de març.

Però l’interès polític de situar el Naixement de Jesús al solstici d’hivern, la festa imperial del Natalis Solis, va fer argumentar als entesos, entre els quals Juli Africà en la seva Cronografia, que en l’equinocci de primavera –nou mesos abans– va tenir lloc l’Encarnació, i que el Naixement s’esqueia, doncs, el 25 de desembre.

L’actual dia de Cap d’Any –per més que sigui el primer de gener– representa, per a la litúrgia cristiana, la commemoració d’un fet circumstancial, més propi del judaisme que del cristianisme: la circumcisió de Jesús, a la setmana de néixer, segons la prescripció ritual jueva.

L’any litúrgic pretén integrar aquesta duplicitat de tradicions en el calendari cristià establint dos grans cicles: el d’advent i Nadal –de tradició romana–, i el de Quaresma, Pasqua i Pentecosta –de tradició jueva–. Amb tot, el ric tradicionari popular reforça la consciència que l’any nou se situa a l’entorn de Nadal.

Entre els nombrosos ritus i creences que expressen aquesta tradició, cal destacar, en primer lloc, els que signifiquen la fi del temps o l’any vell:

• Els quatre diumenges d’advent com a temps penitencial de preparació per a Nadal, i l’antic precepte de dejunar la vigília fins a l’àpat o ressopó de la nit de Nadal.
• L’aparició dels difunts vora la llar de foc la nit de Nadal, i el record dels difunts familiars en l’àpat de Nadal.
• La creença en la presència de bruixes la darrera nit de l’any vell, per Sant Silvestre, i d’ànimes en pena. I de llufes o esperits de fum.
• L’enfrontament d’àngels i dimonis en la representació dels Pastorets, popularitzant el combat entre el bé i el mal, la llum i les tenebres.
• El cant de la Sibil·la anunciant el judici final a la fi dels temps.
• Restes d’elements saturnals d’inversió de l’ordre social, com la festa del bisbetó per sant Nicolau, les innocentades, la Mare de Déu Fumadora a l’Alt Maresme, les antigues llicències d’advent, els casaments de Cap d’Any a Durro, les minves de gener, i els àpats grassos i els tortells de Reis i de Sant Antoni amb la fava.

La presència misteriosa de nombrosos genis de l’any vell: els personatges barbuts, sant Nicolau, el Pare Noel, sant Silvestre, els Reis i els ermitans sant Antoni, sant Pau i sant Maur; en Fumera i l’home dels nassos, versió popular del Janus de dues cares, “ante et retro occulatus”, mirant endavant i enrere: la de l’any vell que acaba i la del nou que comença. Alhora, entre els símbols i ritus de creació propis de l’any nou hi ha:

• L’adveniment de la llum i el creixement del dia nou en la nit més llarga de l’any vell, i la presència de Santa Llúcia, la lluminosa.
• Els guarniments de verd enmig de l’hivern despullat de la natura: la molsa, els galzerans i el grèvol; l’arbre de Nadal. I la festa del Pi de Santa Coloma de Centelles.
• El pessebre com a expressió popular de la creació del propi món. Amb la presència del Bou, divinitat solar, i la Mula, divinitat cereal al pessebre.
• L’alegria de les cançons de Nadal, els repics de campanes i el galeig dels trabucs.
• El tió, vell ritual del foc nou infantilitzat, a l’entorn de la llar, i l’abundància de lluminàries guarnint les cases i els carrers. La festa de la Fia-Faia de Bagà amb falles enceses. I la tradició de fogueres a muntanya la nit de Nadal sortint de missa del Gall, i a la platja per rebre els Reis.
• Els antics ritus del pa i el vi novells en l’àpat de Nadal: el pa pastat de la farina de la primera garba de la sega anterior, i els redorts, les rabasses, els tortells i les neules; el vi del raïm collit a l’última verema.
• L’ofrena i el sacrifici d’animals: el gall, símbol solar, el porc i el xai.
• Les estrenes i els regals, símbol d’abundància per al nou any: regals del tió i de Reis, cistelles i lots d’aliments, torrons i licors, els tradicionals captiris de nicolaus i llucietes, la paga doble.
• Els auguris i pronòstics de prosperitat, felicitat i pau: el present de vesc, la tramesa de nadales, la sort de rifes i loteries, l’antiga creença que els dotze dies de Nadal a Epifania prefiguren el que succeirà cada mes de l’any. I els bons desigs la nit de Cap d’Any amb els brindis i els dotze grans de raïm.

El carnestoltes, entre les saturnalia romanes i la quaresma cristiana

J. Caro Baroja considera que el Carnestoltes forma part del cicle saturnal. Tanmateix:

“Quiérase o no, es un hijo (aunque sea hijo pródigo) del cristianismo: mejor dicho, sin la idea de la Cuaresma, no existiría en la forma concreta en que ha existido desde fechas oscuras de la Edad Media europea. Entonces se fijaron sus caracteres. Ello no quita para que quedaran incluídas, dentro del ciclo carnavalesco, varias fiestas de raigambre pagana, para que el Carnaval no llegara a resultar un período en el que los que podríamos llamar «valores paganos de la vida» estaban puestos de relieve, en contraste con el período inmediato, de duelo, en que se exaltaban los «valores cristianos».”

Sovint, l’Església ha permès que, al llarg dels segles, com a adherències o apèndixs no dogmàtics als seus ritus, s’hagi mantingut una sèrie de costums dels quals ja hi havia antecedents en èpoques anteriors al triomf del cristianisme com a religió oficial. Costums i rituals d’inversió social que acomplien una funció, si no de temps litúrgic, de context precedent que donés argument a la predicació penitencial que el succeïa: ja que, perquè advingués l’ordre, abans havia de regnar el desordre; perquè el món fos creat, abans calia crear el caos.

Així, doncs, l’antic Carnestoltes formava part, almenys per contrast, del ritu de creació del món, del ritual de l’any nou. Tres festes de la tradició popular romana, ja d’arrels preromanes, són –segons Caro Baroja– als orígens del Carnaval: les Saturnalia, en què els esclaus, per un breu temps, manen per damunt dels amos; les Lupercalia, que procuren la fecunditat dels ramats; i les Matronalia, en què, també per uns breus dies, les dones manen sobre els homes.

De les tres inversions socials, la dels infants per damunt dels adults, la dels oprimits per damunt dels opressors i la de les dones per damunt dels homes, la primera conserva algunes traces en el cicle nadalenc, mentre que les dues restants tenen lloc en el de Carnestoltes. Així, doncs, ja des de les Saturnalia romanes –en el context de l’any nou romà i del cicle nadalenc– fins a la instauració de la Quaresma com a temps de purificació penitencial –en el context de la tradició cristiana de Pasqua–, el cicle pagà de Carnestoltes –entre el solstici d’hivern i l’equinocci de primavera– conté elements i ritus destacats de l’any nou, sobretot els que manifesten el caràcter confusionari i orgiàstic del caos primigeni:

• Instauració del regnat de Carnestoltes: inversió de l’ordre social, llicència davant les prohibicions, orgia sexual, menjar gras i embriaguesa.
• Abolició de la creació, destrucció i supressió del temps, instauració de la foscor en la qual totes les formes es confonen. Màscares i disfresses, regressió al caos.
• Combats entre contraris, representant la llum i les tenebres, el dia i la nit, el bé i el mal. El ball de l’Ós al Vallespir: persecució de l’Ós emmascarat de sutge a la Roseta, amb els barbers enfarinats de blanc que el volen castrar, representació de l’Hivernàs i figura de l’any vell, una vegada ha fecundat la Roseta, símbol de la primavera i de l’any nou. Lluites entre els diables i el vell sant Antoni a les santantonades.
• Els balls d’àngels i diables, de moros i cristians, el ball de maces de la Patum de Berga –en un altre context–, representen el combat entre forces antagòniques.
• Els balls de gitanes del Vallès, propis de Carnestoltes, amb la parella de nuvis, el vell i la vella i els diablots amb xurriaques.
• El judici i la crema del Carnestoltes, efígie de l’any vell, i la processó endolada de l’enterrament.
• Les moixigangues, amb figures pròpies de Carnestoltes o bé de la Passió.

Traces de ritus d’any nou en commemoracions institucionals?

Hi ha dues diades del calendari institucional, especialment destacades, de les quals es podria suposar que d’alguna manera conservarien traces dels rituals d’any nou, entre la història i la llegenda: Sant Jordi, patró de Catalunya, vencent el drac, símbol de la lluita del bé contra el mal, de la Pàtria contra els seus enemics també mitificats, i l’Onze de Setembre, commemoració de la derrota de la Nació –“fineixi la Nació amb glòria”– i alhora del seu redreçament.

La festa primaveral de Sant Jordi té la rosa com a símbol d’amor i de pàtria. En el seu marc s’hi ha afegit el dia del Llibre, manifestació cívica a favor de la llengua i la cultura.

L’Onze de Setembre representa l’inici de l’any polític, en coincidir la data commemorativa amb la represa de la vida civil després de les vacances d’estiu. Els actes de la diada tenen caràcter de memorial laic, perquè fan memòria dels esdeveniments passats que es commemoren, alhora que el passat reforça la seva significació en la situació present i significa un reconeixement, un motiu cohesionador i un compromís de futur. Inclouen discursos i manifestacions alhora festius i reivindicatius, amb actes institucionals i ofrenes florals davant l’estàtua de Rafael Casanova, heroi exemplar de la defensa de la nació, i amb concentracions patriòtiques al Fossar de les Moreres –on “no s’enterra cap traïdor”– en homenatge als màrtirs de la guerra de Successió, en qualitat d’avantpassats mítics.

Any nou i començament de curs

Actualment, les velles tradicions de la cultura popular es mantenen d’any en any, de Nadal en Nadal, de Carnestoltes en Carnestoltes, de Pasqua en Pasqua, de Tots Sants en Tots Sants… però sense consciència formulada de rituals d’any nou. I, d’altra banda, el canvi d’any, la represa d’un nou cicle anyal, se situa en altres dates del calendari, i s’expressa i es realitza en formes diferents, amb rituals genèrics.

Fi d’any, la fi de l’any vell –en castellà, la Noche Vieja– s’escau el 31 de desembre, i cap d’any el primer de gener. Els darrers dies abans de les vacances de Nadal abunden els sopars i les festes d’amics i de companys de feina, amb intercanvi de regals segons la fórmula “l’amic invisible”, amb breus discursos o versos festius. Els brindis amb xampany han esdevingut el ritu més comú, acompanyant la formulació de bons desitjos i auguris favorables. D’una manera semblant se celebren sopars i refrigeris just abans de les vacances.

El mes de vacances d’estiu esdevé un temps buit d’activitats ordinàries, un parèntesi que deixa en suspens l’ordre diari, la quotidianitat. És el temps vell, confús, amb aparences regressives de retorn a la natura, a un determinat primitivisme i a la innocència original, que precedeix la represa de les activitats normals, del nou curs. La tradicionalitat d’aquest calendari ve confirmada per la cançó La viudeta, quan diu:

“Senyor mestre se n’és anat
cap allà a les seves terres,
però diuen que tornarà
per Sant Miquel de setembre.”

No es tracta d’un nou any sinó d’un nou curs, que no computa segons la numeració de l’any actual, sinó amb la de l’any vigent i alhora del vinent lligats amb un guió. El curs escolar s’ha estès de l’escola i la universitat a molts altres camps de l’activitat humana: el curs laboral, el curs polític i parlamentari –en cicles de legislatures quadriennals–, etc. Fins i tot s’implanten les agendes escolars a professionals d’altres àmbits. Amb el nou curs es reprèn tota l’activitat, la vida recomença, i al mateix temps els hotels passen de temporada alta a mitjana i baixa.

L’any cronològic, de primer de gener a 31 de desembre, manté la seva vigència en el calendari econòmic i fiscal, per als balanços, memòries i pressupostos, per als impostos i les declaracions de renda, etc. També els mitjans de comunicació resumeixen, al final de desembre, les notícies més remarcables de l’any que és a les acaballes, i els caps d’estat i de govern emeten els seus missatges institucionals a la ciutadania. El nou costum de dedicar l’any a determinats aniversaris i commemoracions, i a temes significatius o candents també pren l’any cronològic com a lapse de temps, bé que sense una gran precisió.