Les llegendes en el folklore

La llegenda

La llegenda és una narració, oral o escrita, que forma part de l’imaginari popular. Amb una aparença més o menys històrica, de fet està cuinada amb una proporció més o menys considerable d’elements imaginatius. Generalment, les llegendes tenen relació amb una persona o amb un grup humà, o bé amb un monument, un lloc o un territori. Acostumen a agrupar-se en cicles a l’entorn d’un centre d’interès, ja sigui un personatge, una gesta o un esdeveniment.

Així com els mites se situen als orígens dels temps o al crepuscle de la història; així com les rondalles ens transporten a un incert “era i no era” o a “l’any tirorany”; les llegendes fan referència a temps reals i a llocs, viles, ciutats, països amb nom propi que es poden trobar en una geografia propera, o tal vegada llunyana. Així com els mites descriuen les gestes dels déus; així com a les rondalles meravelloses apareixen encantades i gegants; les llegendes, tot i intervenir-hi personatges fabulosos, narren fets, gestes o epopeies de personatges amb nom i cognom, herois admirats, avantpassats cèlebres i popularment celebrats. No abasten el sobrenatural com els mites, però sí el meravellós com les rondalles.

Llegendes del cel i de la terra, d’estanys i fonts i coves amagades: un teixit comunitari que sorgeix del fus de la filadora, amb l’ordit de la parla i el desig humà de cercar un destí inevitable. Dona filant, de J.Carrère, París 1787.

Enciclopèdia Catalana - J.Ll. Valls

Hi ha llegendes que sorgeixen de la suggestió d’un esdeveniment colpidor, d’altres de la necessitat d’explicar i de comprendre una realitat insòlita o misteriosa que reclama una explicació pel fet que ens és desconeguda. Hi ha llegendes creades pel poble, mentre que d’altres han estat popularitzades des d’un origen erudit. Si bé n’hi ha d’escrites, les llegendes formen part de la literatura transmesa oralment. Tot i que, etimològicament, llegenda ve de legere, llegir: coses que han de ser llegides. Potser es tracta de llegir la realitat d’una manera diferent.

Contenen, en molts casos, un nucli històric al voltant del qual s’ha format una excrescència més o menys considerable d’episodis imaginatius o procedents d’altres llegendes, si bé en alguna ocasió els elements històrics hi manquen del tot. L’aparició d’aquesta excrescència imaginativa pot provenir de motivacions involuntàries, d’errors o males interpretacions, o de la suggestió d’un fet excepcionalment colpidor; o bé de l’acció conscient d’una persona, o més d’una, que, per raons interessades o purament estètiques, desenvolupen l’embrió original.

Cal dir, d’altra banda, que la llegenda és un dels gèneres de la tradició que més bé han sabut fer el pas a l’actualitat. N’hi ha que s’expliquen i s’escolten avui com abans, i continuen mantenint el to de mitja veritat, mitja fantasia que des de sempre ha caracteritzat aquest gènere. Les actuals llegendes urbanes, que tanta curiositat i credulitat desperten en la gent, no són pas cap novetat en els seus continguts, encara que les formes siguin de plena actualitat. I si continua posant la pell de gallina a la gent del segle XXI, és perquè dins el relat trobem les nostres pors davant un món canviant cada cop més feréstec.

Vista de l’estany d’Engolasters, localització d’una llegenda que mostra el càstig rebut per manca de caritat: una ciutat negada i unes veus que supliquen en dies de tempesta.

Enciclopèdia Catalana

Així és com velles llegendes que semblaven oblidades reapareixen transformades, irreconeixibles, al segle XXI: els generosos vellets Filemó i Baucis que acullen Júpiter i Mercuri disfressats de captaires, són salvats abans que es cali foc a la seva pobra casa. I la vella d’Engolasters que negà un mos de pa a Nostre Senyor vestit de caminant va ser engolida per l’aiguat que convertí aquella petita vall andorrana en l’estany actual. Fent un salt en el temps, es diu que una dona que el 10 de setembre de 2001 va ajudar a pagar el cistell de la compra d’un àrab pobre a la caixa d’un supermercat de Nova York va sortir estàlvia de l’ensorrada de les torres bessones per haver fet cas del que l’àrab, agraït, li va advertir que no sortís de casa l’endemà.

Noves realitats, doncs, fan néixer noves llegendes, o bé les recuperen del bagul de l’empolsegat inconscient col·lectiu on les velles narracions semblaven oblidades. Avui, en ple remolí de l’era de la comunicació, els rumors en forma de llegendes urbanes s’escampen no sols a través del boca orella –en directe o per mòbil–, de les converses i xafarderies del veïnat o de la feina, sinó que s’amplifiquen a través de la ràdio, la televisió i la premsa, i es difonen en xarxa mitjançant Internet.

La manera de narrar canvia: els farciments són més simples, les històries es transmeten sense cuinar-les prou o sense acompanyar-les d’espècies variades; sovint es cou tot a l’olla a pressió, es penja a Internet i s’envia per correu electrònic o per mòbil. Ja no són els avis, com abans, sinó els adolescents el col·lectiu que més “trafica” amb aquests rumors, ja que són els consumidors més actius dels nous mitjans d’informació i difusió. Però, en el fons, els arguments són sempiterns.

Hi ha llegendes relacionades amb megàlits, roques, castells, masies, coves, estanys coneguts. En d’altres, hi intervenen esperits de la natura, follets, gnoms, encantades, bruixes, sirenes, dones d’aigua, monstres i gegants. N’hi ha que tenen com a protagonistes reis, comtes, cavallers, savis o sants, figures de la història o de la devoció popular, personatges llegendaris que realitzen gestes llegendàries.

Joan Amades les classifica en llegendes de la terra, de roques, de coves, d’estanys i fonts, de monuments megalítics, països i poblacions de llegenda, marineres, religioses, figures llegendàries, cavalleresques i de castells, de masies, genealògiques, tòpiques i heràldiques. Més que una classificació és una manera d’agrupar-ne i ordenar-ne l’enumeració. En canvi, el folklorista francès A. Van Gennep estableix tres grans grups: llegendes del món natural, del sobrenatural i històriques.

L’ordre en què es tracta aquí l’univers de les llegendes és sobretot expositiu. En primer lloc, les que tenen com a protagonistes els esperits i genis de lloc, els follets i les encantades, als quals seguiran les llegendes d’animals i éssers fantàstics. A continuació les llegendes de bruixes, del diable, i les de por, d’apareguts i d’ànimes damnades. En un tercer bloc, les llegendes de castells, de senyors feudals, de cavallers i espases de virtut i les de bandolers. En quart lloc, les geogràfiques. I, finalment, les llegendes i els rumors d’actualitat.

Els esperits i genis de lloc

La natura, el paisatge, s’intueixen animats per esperits subtils, genis incorporis i forces misterioses, per númens o divinitats menors que constitueixen una mena de “fauna espiritual”, com l’anomena Josefina Roma, i que es poden relacionar amb els quatre elements que són l’aire, l’aigua, la terra i el foc. Follets del vent, dones d’aigua, nans de sota terra forjadors de metalls, salamandres i monstres que treuen foc pels queixals… Herència del paganisme cèltic i de les mitologies grega i romana, per més que el cristianisme els va combatre sense treva, l’antic animisme de la natura ha mantingut la seva visió del món, sobretot el de la ruralia. Les fades continuen “enfadant” els mortals, i els follets continuen “enfollint-los”, sobretot en certes nits màgiques o temibles, en certs paisatges feréstecs o de gran bellesa, i també en llocs determinats de la vida quotidiana, com en el foc a terra, que és el nucli de la llar, sobre el qual es dreça la xemeneia per on el fum s’enfila cel amunt.

Els follets

Mapa que exemplifica alguns dels noms que reben els follets segons la zona geogràfica.

Quim Bou

Moltes de les llegendes de l’imaginari popular pouen d’una de les creences més esteses arreu del món: l’existència d’uns éssers diminuts, entremaliats i juganers, tinguts per esperits de la llar. Segons les tradicions de cada lloc reben noms diversos i presenten característiques diferents. Apel·les Mestres, a Tradicions, descriu el follet en aquests termes:

“Invisible, incoloro, impalpable, entra per las xemeneyas, pels forats dels panys, per las escletxas de las portas; tot ho mira y ho palpa y ho cerceneja. Visura si’ls plats son rentats, si son escorregudas las aygueras, si son escombradas las cuynas y ¡ay de la minyona que s’ha atrevit a ficarse al llit deixant alguna feyna a mig fer o mal feta! El Follet és inexorable: sens altre mirament la descotxa y li estira’ls peus o li dóna una surra com ell sap donarlas.”

A més de vetllar per l’ordre i la netedat de les cases, el follet sol tenir una altra dèria: té cura dels cavalls i altres animals de peu rodó. Manté el bestiar sa, arreglat i ben peixat, i li agrada trenar i destrenar les crineres i les cues de les cavalleries, les pentina, raspalla i les deixa lluents i amb el pèl ben llis.

L’Església, però, sempre ha considerat la creença en aquesta mena d’esperits com una superstició pròpia del paganisme. Una llegenda pretén mostrar que els follets no són sinó esperits demoníacs. Una de les versions més conegudes se situa al Clascar d’Osor. Una família, anant pel bosc, es va trobar una criatura molt petita que plorava i se l’endugué a casa. Ja enraonava, però es negava a resar el rosari i quan algú se senyava es ficava sota el banc. El rector els digué què havien de fer per esbrinar si venia de part dolenta: voltar el foc amb closques de nou plenes de sal o d’aigua beneita. Quan ho feren el nen digué que “recordava que Barcelona era un prat i que el bosc de la Tosca era ciutat, però no recordava haver vist mai cap olla amb tan poc cuinat; i que en aquella casa mai més no hi faltarien ni coixos ni esguerrats”. Es fongué en un gran terrabastall, i sempre més es va complir la maledicció.

Altres històries en remarquen el caràcter d’esperit protector de la llar. Una de les més conegudes conta que, tips de tenir el follet, una família va decidir canviar de casa i deixar-lo sol a la casa vella. Quan eren un tros lluny s’adonaren que s’havien descuidat la pala d’enfornar el pa i en girar-se per anar-la a buscar la van veure venir tota sola pel camí, mentre la veueta del follet cridava: “Ja us la porto!” Ni canviant de casa se’n van poder desprendre.

Segons com se’ls anomena, es coneix d’on són, com són i quines són les seves taleies. Els anomenats minairons, manairons o menairons són propis sobretot del Pallars i l’Alt Urgell. Són tan petits que milers d’ells caben en un canutet d’agulles o dins una capseta de polsar tabac. Quan surten de dins el canut han de treballar sense parar, i tant s’enutgen si no se’ls dóna feina que poden arribar a matar l’amo. Són constructors de tarteres i ponts i altres grans obres difícils de realitzar per la sola mà de l’home. Es diu que han sorgit de les llavors d’una planta collida a la mitjanit del dia de Sant Joan. Els boiets o diables boiets són propis de Mallorca, barreja de menairons i diables que solen anar de dos en dos per les masies a demanar feina. Si no se’ls en dóna, maltracten l’amo o la seva família, però si se’ls en dóna, la fan ràpid i malament. Per treure-se’ls de sobre calen solucions imaginatives com, per exemple, encarregar-los que tornin blanca una pell negra. Els fameliars o familiars són eivissencs, homenots lletjos i amb el cap gros, que viuen tancats dins d’una ampolla, dolents i geniüts però molt treballadors. Quan surten de l’ampolla se’ls ha de donar sempre feina o menjar. Els barruguets solen viure als pous i a les cisternes, a les carboneres i sota les teules de les cases de les Pitiüses. Si es vol que estiguin tranquils se’ls ha de donar pa amb formatge.

Al gorg de Llitons, a Folgueroles, es troben els nitons, llitons, nyetus, nyitus, o nitus. Poden entrar dins el cervell de qui s’apropa al gorg, se li mengen l’enteniment i la memòria. Quan una persona té aquests éssers a dins li costa d’entendre les coses i té moltes ganes de dormir. Per Carnestoltes i la matança del porc, a Folgueroles i a les masies del voltant, i a bona part de les Guilleries, hi havia el costum de ballar una dansa una mica esbojarrada, el ball dels nyetus. El ballava la gent gran quan tenien ganes de gresca. Semblants als nyitos però de sexe femení són les falugues, que viuen a Begur en coves prop de mar: es poden menjar el cuc de l’orella i causar una sordesa sense remei. Unes altres de semblants són les anomenades tunes, que viuen a la cova de Solius. I a l’Empordà es parla de les llufes, productores de l’eco, uns éssers sorneguers i empipadors: només és possible alliberar-se’n beneint-les o esquitxant-les amb aigua beneita.

A la vora dels cementiris, a vegades, es poden veure unes petites flamarades que surten de terra i corren quan una persona hi passa a prop, que sembla que la persegueixin. És el foc follet que, tal com surt, desapareix.

Cal esmentar igualment l’anomenat follet de la son, conegut també com la pesanta, pesadilla o pesantillo, que es posa “sobre la boca del cor” de qui dorm i li atura el respirar fins a ofegar-lo. Quasi sempre és invisible, però hi ha testimonis que asseguren que té forma de gat o de gos. La manera de fer-lo fora o, almenys, de tenir-lo ocupat és, sabent que té les mans foradades, posar-li un plat amb mill a la finestra o la porta per on entra, de manera que el traboqui i s’escampin les granes. Intentarà collir-les, però, no podent-ho fer amb les mans foradades, fugirà rabent. En canvi, per alliberar-se del follet del vent –un vent o mal aire anomenat bufarut–, cal fer una creu a terra i posar-s’hi a sobre.

Les encantades

Dins la variada població dels esperits de la natura hi ha el gènere de les encantades. Vénen a ser la versió popular de les nimfes del bosc, del camp i de l’aigua, en un extens ventall de versions: nàiades, nereides, sirenes, dríades, ondines… Són genis del lloc, guardianes de les aigües, dels cims i dels boscos. Tenen el poder de canviar de forma, de desaparèixer, de transformar objectes i fer-los invisibles, d’endevinar i preveure situacions. Estan sotmeses a la immortalitat, una condició que elles tenen com una sofrença inacabable. Dominen les arts d’encantament i són capaces d’“enfadar” o encisar els humans, per la seva bellesa. Així, al poema Canigó de Jacint Verdaguer, Gentil, seduït per Flordeneu, la reina de les fades, perd la voluntat i abandona els seus deures de combatre els sarraïns.

Entre les encantades, les més conegudes són les goges o aloges, les janes, les dones d’aigua i les sirenes, però també tenen denominacions específiques segons els llocs, tals com paitides al Montseny, bones dones al Maresme, blanquetes, sedetes, dragues o bagasses en certs llocs d’Occitània… I també fades, un nom estès a bona part del territori europeu però no pas el més propi del nostre llegendari: J. Amades diu que no l’ha sentit de boca de cap rondallaire, i M. Milà i Fontanals diu que no se sap que cap mena d’encantada usés la vareta màgica, però sí el fus: són filadores del destí dels humans.

Goja i aloja són els mots que sol utilitzar J. Verdaguer a Canigó i que va recollir de la rica tradició oral dels pastors de la Cerdanya, del Rosselló i del Vallespir. Les més conegudes són les que habiten els estanys de Lanós –per a Verdaguer, “el gran llac de les fades”, al fons del qual hi ha una ciutat d’encantades– i Carançà. També n’hi ha a les coves de Ribes. Aloja, segons J. Coromines, és un mot d’etimologia semiculta i fa referència a les encantades que viuen a les Estunes de l’estany de Banyoles. Jana –derivat de Djana o Diana, deessa de la lluna i de la nit– és un mot utilitzat al Pallars, i més concretament a l’alt Flamisell, a la Vall Fosca. Viuen en coves a mig aire dels cingles, en balmes, vora els megàlits, a les congestes pirinenques, als boscos, als estanys, vora les fonts o a les profunditats del mar. Les seves coves són palaus de cristall on guarden riqueses, tresors i objectes meravellosos.

Moltes llegendes parlen del gran desig que tenen de ser mares i de criar els propis fills. Com la de la llevadora de Vilanova de Sau, que va ajudar una encantada a fer ben néixer una criatura. La van dur a lloc de manera que no va saber mai on l’havien portat, però es va trobar dins una cova, en una sala molt gran amb una taula parada amb viandes de tota mena, però ella només volia anar per feina. Un cop nascuda la criatura li van donar com a paga una embosta de serradures i la van deixar al camí de vora el poble. Tota enutjada es va espolsar les serradures de les butxaques i se les va endur el vent. Llavors va sentir una forta rialla i va veure que el repussall que quedava als repunts de les butxaques era or. Ja no hi podia fer res.

Les encantades que habiten al voltant de les fonts, dels gorgs i els estanys són les conegudes amb el nom de dones d’aigua. Una llegenda explica que a la font de les Donzelles, prop de l’ermita de Sant Salvador de Bellver o d’Orís, a Sant Boi de Lluçanès, un pastor, tornant de guardar el ramat, va relliscar i va caure prop de la font. Va demanar auxili i se li van aparèixer set noies molt boniques que el van ajudar i el van curar, i tot seguit van desaparèixer i no les va veure més. Eren dones d’aigua.

Un tema comú de les llegendes de dones d’aigua és el costum que tenen de pentinar-se amb pintes d’or en el mirall de les aigües. I rentar roba de lli i estendre-la sobre els matolls vora l’estany. Una bugada tan neta que brilla a les nits de lluna i es pot veure de lluny. Si un mortal pot agafar-ne una peça tindrà sort per la vida: més d’una fortuna s’originà d’aquesta manera.

Arreu s’explica el casament d’algun xicot amb una dona d’aigua, com en la llegenda de la cova del Sorreigs, a mig cingle del gorg Negre, on van entrar uns carboners que hi havien vist bugada estesa. Un d’ells es va ben enamorar d’una encantada i es van casar, amb la condició que ell mai no fes esment de la seva naturalesa. Un dia, en una discussió, se li va escapar de dir-li: “No hauries de ser una dona d’aigua!” Ningú no la va tornar a veure, tot i que cada matí anava a vestir i pentinar les dues filles, i cada nit les acotxava.

Les nimfes de la mar són les sirenes. Des de la mitologia clàssica fins avui s’han explicat llegendes de sirenes que han encantat els mariners amb el seu cant i la seva bellesa. Es diu que habiten al fons del mar en coves i ciutats submergides com la de corall i d’estrelles de mar, sota les illes Medes, o la de nacre i cristalls de roca sota les illes Formigues. Al cap Norfeu hi ha dues roques anomenades dels Fadrins Encantats, tornats de pedra per una sirena.

Tal com hi ha dones d’aigua hi ha dones de fum, o bé de fum i d’aigua, com les que es troben per la Ribera Salada. En condicions normals solen ser juganeres i bromistes, però quan són molestades fan servir els poders malèfics. Amb el cos d’aigua es filtren per on els convé, o bé s’esfumen fent servir l’altra virtut corporal, el fum.

Animals i éssers fantàstics

Molts animals i plantes tenen una llegenda pròpia. S’explica que les caderneres tenen la cara tacada amb la sang dels claus de la creu de Crist, que els ratpenats xuclen la sang, i que el romaní té la virtut de florir durant tot l’any –per cada festa de la Mare de Déu– perquè li feia de coixí sota els peus quan va pujar en cos i ànima al cel. Es podria parlar del llop, de la guilla, de les cabres, de la farigola, de les romegueres… Però tan sols es parlarà d’uns quants éssers, fantàstics o no, envoltats de llegendes.

Segurament la serp ha estat l’animal que provoca més angúnia. Per la seva pell llefiscosa, per la força amb què s’entortolliga i estreny la presa, pel fet de reptar sinuosament sobre la pols, però sobretot perquè, com la serp del Paradís, és diabòlica i portadora de mal. Es creu que les serps xuclen l’alè i fan adormir les seves preses, i que els agrada molt la llet: s’explica el cas d’una serp que, quan la mare, tot alletant la seva criatura, s’adormia, posava la punta de la cua a la boca del nadó per entretenir-lo i xuclava el mugró de la mare, mentre la criatura es decandia i plorava tot el dia, inexplicablement.

Hi ha una mena de serps, llegendàries per la seva majestat, perquè s’aixequen dretes, llueixen una llarga cabellera i porten sobre el cap un diamant, anomenat també “pedra de serp”. Se n’han vist a la Vall d’Aro, a les Planes d’Hostoles, a Sant Llorenç del Munt, a l’Ebre, a Torelló… Un dels més coneguts és el Serpent de Manlleu. Vivia a la devesa, quan la devesa era un bosc, i baixava al Ter a beure aigua. Es treia el diamant per beure i se’l tornava a posar ajudant-se amb la cua. Una nena es va atrevir a prendre-l’hi mentre bevia. En arribar a casa, els pares es van ben esverar: “I ara, què passarà? Vindrà a buscar la pedra!” I tant, que hi va anar! Va fer petar la porta amb gran terrabastall i va entrar. Els pares havien amagat el diamant a sota d’un morter de pedra i van prometre que, si no els passava res, portarien aquella pedra a la Mare de Déu. El serpent prou que sabia que el diamant era sota el morter, però, per més fort que el va estrènyer, no el va poder aixecar, i se’n va tornar sense res. La família, llavors, va complir la prometença.

Però el llegendari més comú és el que presenta les serps a la boca d’una cova, guardant tresors fabulosos. Com el serpent de set caps de Carmany, a Quermançó.

Altres animals fantàstics que viuen dins l’imaginari són el basilisc, que mata amb la mirada; la Simanya, un animal esgarrifós i pelut que té la cova plena d’ossos; la cuca de la Mola, que devorava els passants i que, si no tenia cap presa per dinar, rosegava la penya del castell; el Lluert, envoltat de flames; la Tarasca, una serp enorme de sis potes i una cua immensa; la Magòria, que viu sota terra i pot portar ventura o desgràcia; el Llangardaix que vivia a Vallfogona del Ripollès; la Víbria, el drac femella; el Tamarro… Però entre tots cal destacar, pel pes llegendari, els dracs, entre els quals el de Sant Llorenç, contra el qual va combatre Guifré el Pelós; el de l’estany de Banyoles, apaivagat per sant Mer; i el de Montblanc o de Rocallaura vençut pel cavaller sant Jordi.

Els esperits malèfics i la por

Si el món dels follets i de les encantades sorgeix de la fantasia popular, el món de les bruixes, els dimonis i les ànimes damnades deriva de la por, d’una versió temible de la predicació cristiana del mal i del càstig etern. Follets i encantades són herència del paganisme cèltic i de les mitologies grega i romana, de les velles creences animistes de la natura, mentre que les llegendes de bruixes i dimonis provenen de la predicació de la mateixa Església i de la praxi del Malleus maleficarum de la Inquisició. Ja no es tracta de l’animisme de la natura sinó d’ànimes en pena, d’apareguts i condemnats a les penes de l’Infern. La seva persecució converteix follets en dimoniets, les encantades en bruixes, la bellesa en lletjor, l’amor en pornografia, la claror en nocturnitat, l’encanteri en maldat.

A la baixa edat mitjana hi va haver un canvi radical en el tractament de la bruixeria per part de l’Església. Sant Tomàs d’Aquino, que predicà el realisme en el misteri eucarístic, també el predicà amb relació a la bruixeria: no són pas simples fantasmagories que afecten la fe poc formada de la gent, ni resultat d’al·lucinacions perverses, enraonies o rumors d’escassa credibilitat, ni fruit de la superstició del paganisme ancestral… Les bruixes són éssers reals, malèfics, servidores del diable amb forma física. I més tenint en compte que la dona està predestinada al mal més que no pas l’home… Fou, doncs, el Pontificat, en darrer terme, el responsable de la invenció del satanisme i de la repressió de la bruixeria com a culte al diable: un greu error judicial. I com que la imaginació popular pren qualsevol motiu estrany o no habitual per crear llegendes, no cal dir que la predicació i la praxi de l’Església, en aquest tema els en forní un gavadal.

Màgia i apareguts

La màgia –la màgica, com hi ha gent que en diu– és un tema encara viu en la memòria de la Catalunya rural. Són nombrosos els casos d’històries de por o de màgica en què es fan aparèixer i desaparèixer imatges i se senten fresses i grans terrabastalls, que encara s’expliquen com a verídics. Qui posseeix, doncs, l’art de la màgica, té molt poder. Hi havia llibres que tenien per a molts un valor màgic, com el Llibre de les Set Sivelles o el Llibre del Sant Reso, i si eren en llatí encara més: no era estrany, doncs, de trobar capellans actuant en ritus màgics. Es creia que havien estudiat per a dominar els esperits del bé i del mal.

L’hereu de can Guidanna, a Boadella, no podia dormir a causa d’un fantasma que habitava a casa seva i que cada nit feia soroll de cadenes al celler. Descartat que fossin lladres, els veïns donaren la culpa al rector, que els feia màgica perquè no havien pagat els funerals de l’últim difunt de la família. O el mossèn de Tavèrnoles, que feia por fent aparèixer figures amb la llanterna màgica, per obtenir diners o fer marxar els masovers d’una casa, si era això el que convenia. Però també els capellans podien fer servir els poders per aturar pedregades, comunir temporals, treure les rates d’un camp o fer marxar les erugues d’un hort, tot i que a vegades en demanaven molts diners.

Un tema proper a la màgia i la por és el dels apareguts i de les anomenades ànimes “externades” del cos, dels révénants, com diuen en francès, dels qui tornen. Una de les aparicions que més por causava era la de l’ànima d’en Rosegacebes, que venia de l’altre món per emportar-se els nens malcreients.

Moltes aparicions són d’ànimes de persones que han mort a la flor de l’edat, o violentament, en combat, en accident, assassinats. O que no han pogut rebre cristiana sepultura, els penjats, els ofegats, els morts en els camps de batalla o en desastres naturals… De vegades vaguen formant col·lectius, processons espectrals o s’agrupen en la barca de les Ànimes. També penen pel món les ànimes que han mort sense haver pogut reparar el dany d’un pecat que van cometre, com ara retornar uns diners robats. Una de les llegendes més famoses és la del mort convidat, en què un nuvi atrevit s’adreça a una calavera dient-li: “Escolta’m, testa, demà et convido a festa.” L’endemà el mort es presenta al casament i convida el nuvi a sopar: per primer plat, terra; per segon, cendra; pel tercer, ossos. El nuvi mor de l’espant. D’aquí provenen els drames El convidado de piedra de Tirso de Molina i Don Juan Tenorio de Zorrilla, que es representaven per Tots Sants i pel Dia dels Morts.

També es parla de moltes aparicions d’ànimes que no tenen repòs perquè no se’ls han fet els funerals o no es diuen misses per a la seva salvació. Les contalles d’apareguts no són pas cosa del passat. Les llegendes urbanes hi retornen. La noia vestida de blanc que s’apareix a un noi fent autoestop i que sobtadament, fent un gran crit, desapareix en el revolt mateix en què una noia havia mort d’accident, és la successora de les aparicions d’ànimes en pena d’abans. El lloc comú on s’apareix, un camí ple de boira, a mitjanit, la seva hora predilecta… el context no varia.

Les bruixes

Les llegendes de bruixes són les que es mantenen, malgrat el pas del temps i les circumstàncies, més invariables dins la tradició oral. La bruixa ha estat imaginada dona, vella, pobra, esparracada i mal pentinada, de veu estrafeta, solitària, socialment marginada. Tanmateix, la bruixa medieval exercia un paper força important en la societat pagesa: donava mal, si convenia, però també curava els mals amb plantes. Davant les grans epidèmies i els mals d’aquells segles –la lepra, l’epilèpsia i la sífilis eren malalties endimoniades–, que els metges es veien incapaços de guarir, s’anaven a buscar els socors miraculosos dels sants taumaturgs i les oracions, ritus i potingues de les bruixes. Curaven malalts i bèsties, amb oracions i llibres, i sobretot ajudaven a néixer les criatures, tot i que de vegades els canviaven: si era una nena la canviaven per un nen d’uns altres pares. Han estat, doncs, tolerades i alhora perseguides i cremades per la Santa Inquisició, i també han estat causa de llegendes.

Tres bruixes a la foguera, en un gravat anterior al s. XVI.

Enciclopèdia Catalana

Les bruixes constituïen l’encarnació humana del mal, se les considerava responsables de tota mena de danys. Molts dels mals que l’Església atribueix al diable eren considerats, per bona part del poble, propis de la bruixeria. El diable i les bruixes han format, en el més profund de l’imaginari col·lectiu, un binomi inseparable. Aquesta fou la raó més emprada pels inquisidors per a perseguir i incoar expedients a dones. La rigidesa religiosa i social va fer que la persecució obsessiva durés segles, i que es cremessin a la foguera moltes dones, especialment en les zones rurals. L’última bruixa executada a Catalunya fou la Napa, de Prats de Lluçanès, l’any 1767.

S’assegurava que s’era bruixa per pacte amb el diable, i que tota bruixa hi tenia tracte carnal. En el llibre de mossèn Antoni Pladevall sobre la persecució de bruixes al segle XVII a la Plana de Vic, hi consta la declaració d’una dona acusada de bruixeria que diu: “no’m recorda sinó que’ns juntàram al castell del Brull”, on es feien “juntes” de bruixes. Consta que, en un serrat prop del castell, el 1616 s’hi aplegaren bruixes i que el Dimoni tocà el flabiol i el tamborí, i ballaren: “[…] les feu trossar y les cavalcà a totas per lo detràs y després lo adoraren, ajanoladas al detràs, ab candelas ansesas de Sant Sagimon.”

També s’hi explica que, l’any 1618, una dona anomenada la Catònica, de Taradell, va anar a demanar caritat a la casa forta d’Espinzella i no n’hi volgueren fer, i que “Margaride Matheua y na Roca posaren dels ungüents que elles aportaven en l’aygua y totes les batérem ab vergas de sanguinyol […] y invocàrem lo dimoni y isqué un vapor y lo aire se ennuvolà y poc aprés caygué tanta pedregada que se’n portà tots los blats de dit Spinzella”.

No és pas estrany, doncs, que les llegendes de bruixes no s’allunyin gaire del que constava en les declaracions que els forçava a fer la Inquisició. Històries com la de la Calistra que encomanava golls pessigant; o de la Teresa de la Barca que es tornava eruga i enverinava el menjar; o de les bruixes de Miravet que volaven amb la barca de l’oncle Carico fins a la terra del pebre, és a dir l’Índia, en una sola nit per anar a fer mal…

El gorg Negre, a la riera de Sorreig al municipi de Sobremunt, és un dels espais naturals que han ofert recer a les dones d’aigua.

Enciclopèdia Catalana - Ramon Boladeras

Les bruixes fan ploure –si més no, tothom ha cantat: “Plou i fa sol, / les bruixes es pentinen…”–, però sempre quan i com no toca, sobre mullat, massa, o massa de cop, provocant desastres. Es deia que les bruixes tenien la facilitat de transformar-se en animal, fos una guilla, un gat o una oruga. Però els dies de temporals es transformaven en ocell per poder anar al davant de la tempesta. Una padrina explicava que, un dia, davant del temporal que venia del gorg Negre hi anaven tres ocellots molt grossos, semblava que el menessin. Quan el campaner de Tona va fer voleiar la campana grossa, un dels tres ocells va quedar enrere i el temporal es va desfer. Una altra vegada, els campaners van tocar de valent i tampoc no van poder entrar al terme ni als termes del voltant, i no podien descarregar enlloc, però allà on van quedar acorralades es va formar un remolí de vent tan fort que el turó boscós va quedar per sempre més pelat: és el serrat del Vent, a prop de Tona. Altres vegades, s’ajuntaven al serrat o al pla de les Bruixes, on ballaven i feien gran gatzara mentre es congriava el temporal.

Quan veien venir una bruixa, la gent creuava el dit gros entre l’índex i el llarg per salvar-se de les seves conjures: d’aquest gest se’n diu “fer la figa”. Però contra els temporals fer la figa no serveix. A part del toc de les campanes, a les cases de pagès tenien altres sistemes: encenien espelmes beneïdes per la Candelera, resaven i deien l’oració de beneir el temps, tot fent el senyal de la creu amb els rosaris cap on venia la tempestat. I cremaven llor beneït i posaven les eines en creu.

Si pedregava s’agafava una pedra de les que queia i es deixava desfer. Si un cop desfeta sortia un pèl, el pèl de la bruixa, era que la pedregada l’havien provocat elles, que és com feia més mal. La nit abans, les bruixes entraven a la casa, esquilaven les cabres i s’emportaven els pèls per a fer la pedra. Quan en una casa veien tondre les cabres a la nit, ja es preveia que l’endemà faria tempesta. Deien: “Ja han passat les bruixes!” Però sovint les bruixes provocaven malvestats molt pitjors que els temporals.

La creença que les bruixes podien donar mal embruixant les criatures era molt estesa. Els pares, per a saber-ho, havien d’agafar tres gats, un de negre, un de blanc i un de burell, ficar-los dins d’un sac i fer-lo voltar ben voltat per marejar-los. Llavors els engegaven, i allà on anava de dret el gat negre, era la casa on hi havia la bruixa.

Donaven mal amb el menjar; amb caramels o amb un tros de pa: a qui en menjava, li venien uns atacs molt forts que es repetien i feien rebolcar-se per terra o donar-se cops al cap com bojos. S’expliquen històries de bruixes que havien de fer mal encara que fos a la pròpia família, matant el millor cap de bestiar. Vet aquí que en una casa de pagès cada any a mitjanit de la festa major, se’ls moria un bou, rematat per una estocada, i era sempre el més bo. Fins que el nét de la casa va voler descobrir el perquè. Es va amagar a la cort i, quan van ser als voltants de la mitjanit, va veure un ocellàs negre, que va entrar per la finestra i a l’instant va sentir que el bou feia un bruel trist i dolorós i queia mort. L’ocellàs es va tornar a posar a la finestra per volar, i el noi li clavà escopetada: el va tocar però va poder fugir. L’endemà, festa major, tots els convidats eren a taula per dinar i la iaia no baixava. Van pujar a la seva habitació i la van veure ajaguda al llit amb una ferida de bala a la cuixa. Llavors va confessar-los que era bruixa i que havia de fer mal un cop l’any a casa seva. Quan va arribar el metge ja era morta.

Un fet semblant va passar fa ben pocs anys en una família que tenien un nen petit. Un dia li va sortir un hematoma i la mare es va quedar tota la nit vetllant-lo. Tot d’una, el nen va fer un gran plor, la mare va obrir el llum i va veure una grossa aranya al cap del seu fill i li va clavar un cop d’espardenya. A l’instant van sentir un crit que venia de l’habitació de l’àvia: just s’havia trencat una cama.

De bruixes encara n’hi ha avui en dia, però ja no són velles i despentinades sinó que posseeixen una aurèola especial que les fa estranyes i distants: sovint són persones d’aparença normal però portadores d’una gran “dolenteria” i d’un gran “poder”. Ningú no sap d’on els ha vingut la virtut de curar, de llançar encantaments, de donar mal o d’endevinar el futur, ni l’ús que en poden fer. Per això, des de sempre, han estat respectades, temudes i perseguides. Encara avui no hi ha poble sense una casa embruixada, i molts joves n’han sentit parlar. Expliquen que a una dona que era bruixa li van expropiar la terra, i ella, enfurismada, va maleir el solar dient que allí sempre hi hauria desgràcies s’hi fes el que s’hi fes. Hi van muntar una discoteca i l’empresa es va arruïnar, i s’hi va morir un jove en circumstàncies poc clares, com havia pronosticat la bruixa.

La rumorologia antiga i la maldiença tradicional detecta en el mapa català les viles amb nissaga de bruixes. Les més conegudes i reconegudes són Altafulla, Llers, Andorra la Vella, Arbúcies –“de Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes”–, Centelles, les Guilleries, Vallgorguina, Molins de Rei, Cadaqués, Tresserra, Solivella i Vimbodí –“de Solivella, les bruixes, d’on surten les pedregades…”–, Bellpuig i Guimerà. Darrerament, Cervera –on encara hi ha el carreró de les Bruixes– ha revindicat en una festa anyal caòtica i espaterrant la capitalitat de la bruixeria a Catalunya.

Bruixa cavalcant el boc entre flames.

Enciclopèdia Catalana

Molts topònims encara conserven el mot “bruixa”, o d’altres per l’estil: la memòria popular no oblida els llocs on acostumaven a trobar-se, a ordir els seus delictes. Són llocs enlairats, castells abandonats i paratges ocults a la vista de la gent. Les reunions, anomenades modernament sàbats o aquelarres –“vall del boc”, en basc–, on celebraven els seus rituals de bruixeria, presidits pel diable, en forma de boc de banyam recargolat, al voltant del qual feien un ball rodó. Les bruixes hi arribaven volant gràcies a uns untets que elles mateixes elaboraven, i n’hi havia que anaven a cavall d’una escombra.

Els llocs més emblemàtics i concorreguts per celebrar els seus sàbats són el cim del Canigó, el pla de Beret, l’estany d’Engolasters, Sant Joan de l’Erm, el cim del Turbó, el Pedraforca, el Puigsacalm, el puig Ventós i la muntanya de Verdera. Però també hi ha d’altres llocs: encreuaments de camins, al voltant de certs gorgs, en estanys ombrius, en clarianes del bosc, en pedregars inhòspits, en carboneres amagades, en castells abandonats, i en pedres fites i dòlmens, com el de Pedra Gentil, a Vallgorguina.

El diable

El diable ha estat protagonista de moltes llegendes. És un personatge amb un gran poder però sovint es comporta força innocentment. Segons el llegendari, el diable s’ha especialitzat en la construcció de ponts: molts dels grans ponts antics d’amples arcades d’arreu de Catalunya i Occitània són anomenats ponts del diable. Com el de Martorell i el de Gironella sobre el Llobregat; el pont Major de Sarrià, el de Sant Julià de Ramis i el de Camprodon sobre el Ter; el de Ceret sobre el Tec; el d’Organyà sobre el Segre; el de Cardona sobre el Cardener; el de Montagut sobre el Fluvià; l’aqüeducte romà de Tarragona; el d’Isòvol i el de Lles a la Cerdanya; el del Grau de la Clua a la Noguera; el de la Bastida de Bellera al Pallars, el de Torroella a Osona; i a Eivissa el de Santa Eulària des Riu. Cada pont té la pròpia llegenda, o bé la manlleva d’alguna de les principals.

Diu que un pagès menava uns camps a l’altra riba del riu i sovint el corrent se li emportava la passera. Feia temps que rumiava com fer-hi un pont que aguantés les revingudes del riu, i un mal dia, sense pensar-s’hi poc ni gaire, va exclamar: “Tant de bo que hi hagués un pont, aquí! Encara que fos obra del Dimoni!”, i tot d’una se li va acostar un home vestit de negre, que li va assegurar que faria el pont en una nit, abans no cantés el gall. El preu que hauria de pagar era la primera ànima que travessés el pont. Van començar a sortir dimonis de tot arreu i el pont creixia a ulls veients. El pagès, en veure-ho, va córrer espantat a explicar-ho a la seva dona. Ella li va dir que no patís, que ja ho arreglaria. Quan el pont gairebé estava llest i sols faltava la pedra del carener, va ben remullar un gall del galliner, i es va despertar tan de cop que es va posar a cantar creient que ja trencava el dia. En sentir-lo, el diable, donant l’aposta per perduda, va llençar l’última pedra daltabaix del riu, amb tanta força que va quedar ben clavada a terra, on encara s’aguanta.

Una altra llegenda varia en l’acabament: en lloc de fer cantar el gall abans de l’alba, la dona es posa en un cap del pont, agafa un gat negre, li escapça la cua i s’escapa rabent pel pont just acabat de bastir. I el diable, enganyat, s’ha de quedar amb l’ànima del gat. De variants, n’hi ha quasi tantes com ponts: en lloc d’un pagès, és un marxant que va a fira i es troba que un aiguat s’ha endut el pont; o bé és un mestre d’obres que té l’encàrrec de construir un pont en una sola nit, sota pena de la vida. A vegades la paga són les tres primeres ànimes que travessin el pont, que acaben essent les de tres escorpins.

Si en els ponts el diable no es va sortir amb la seva, en la pujada cap al pla de les Forques, prop dels Hostalets, sí que es va fer amb l’ànima d’un traginer que havia carregat més del compte el carro i no podia fer-lo seguir per renecs i garrotades que clavava a les mules: “No pujareu? Encara que m’hagi de donar al dimoni!” Se li presentà un senyor molt mudat, vestit de negre, que només de dir a les mules “au, petites, anem-hi!”, les va fer arrencar. Les ferradures treien foc i el carro va pujar fins dalt sense reposar. Llavors el traginer va veure que el senyoràs tenia peus de gall i es va espantar: “Vatuadés! T’ets donat al Dimoni!” En tornar a casa, es va ficar al llit sense dinar, dient que es trobava malament. La dona va anar a buscar el capellà, però ell no es va voler confessar. Va anar a buscar el metge i no li va trobar res, però aquella nit es va morir. Quan els fossers van anar a buscar el cos per encaixar-lo, van trobar el llit buit! No sabien què fer: van anar a cercar un buscall perquè la caixa pesés, el van ben travar i ningú va saber que enterraven un buscall en lloc del traginer. El Dimoni prou s’havia encarregat d’endur-se’l a l’infern.

Detall interior de la cova del Salnitre, a Collbató. Les formes capricioses de la natura també han col·laborat a proveir l’imaginari humà d’imatges fantasioses.

Enciclopèdia Catalana - Montse Catalán

La presència del diable en el món no és pas estranya, tot i que sovint és inesperada. Arreu se’n troben traces, a l’orografia: la coma de l’Infern a la serra de Talteüll, el barranc de l’Infern a la serra de Boumort, el clot del Diable a Canillo, el collet de l’Infern a Morella, el barranc del Diable de Puçol a la comarca de l’Horta, el pas del Diable a Binifaldó, a Mallorca, la cala de l’Infern prop de l’Alguer… Moltes són, també, les boques, els clots o les entrades de l’Infern: coves com la de Collbató sota Montserrat; estanys com el del Diable de Tavascan, o el de Sils; i els nombrosos gorgs Negres, a Gualba, al torrent de Rentadors, al riu Brugent, a la serra de Madres, a Ridaura, al Sorreigs… Un dia una pastora va voler saber quina fondària tenia el gorg Negre: va començar a filar i filar, i quan li va semblar que havia fet prou fil, va lligar una pedra a un cap del cabdell i vinga descabdellar sense que la pedra arribés mai al fons. Quan va tenir tot el fil descabdellat va sentir una veu de dins el gorg: “Fila que filaràs, que mai al cul arribaràs!”

El llegendari urbà diu que actualment és fàcil, contactar amb el diable: trucant al telèfon 666 al punt de la mitjanit de cap d’any, s’hi pot parlar directament.

Les ànimes damnades

Les ànimes damnades són les dels qui, pel seu mal comportament, han tingut una mala fi i han estat castigats a vagar eternament entre el cel i la terra sense obtenir el repòs de la mort, el requiescat in pace. Les raons de la condemnació són molt diverses, però el llegendari remarca el fet de no haver respectat un sagrament de l’Església, de no haver fet justícia, de no ser amable amb els necessitats i de no complir els tractes.

La llegenda del Mal Caçador és coneguda arreu d’Europa. És la d’un caçador castigat a perseguir una llebre diabòlica amb els seus gossos mentre el món sigui món. El seu fou un pecat de sacrilegi per haver deixat la missa a mig oir per seguir una llebre, mentre el capellà llevava l’hòstia consagrada. Joan Maragall descriu el fet:

“Al bell punt d’alçar Déu,
li bota allà al bell peu
la llebre endiastrada.
S’esventa el gos lladrant,
la llebre fuig botant
i el caçador al darrere.
«Corres i correràs,
mai més t’aturaràs».”

Un cas semblant és el dels dos joves caçadors imprudents que van sortir de cacera en una festa de precepte. Van quedar de pedra, formant la muntanya dels Encantats.

El Sabater és un altre condemnat llegendari. Quan Nostre Senyor estava fent el viacrucis amb la creu al coll, va passar per davant l’obrador d’un sabater, jueu com tots els sabaters de llegenda. Cansat pel pes de la creu, es va asseure a una cadira buida que hi havia. “Anda d’aquí!”, li va etzibar, fent-lo fora, i Nostre Senyor li va contestar: “Tu andaràs i jo reposaré!” I així és que el sabater no ha pogut descansar mai. La llegenda també és coneguda, i més i tot, com la del Jueu errant.

Uns altres castigats són els músics o balladors que continuaren tocant o ballant sense respectar el pas del combregar: van ser engolits per la terra, on han de tocar i ballar per sempre més. Uns altres balladors van cometre el sacrilegi de ballar en Divendres Sant i en començar a ballar l’“agarrat” es va ensorrar la sala de ball i van quedar atrapats sota terra condemnats a ballar l’“agarrat” fins que s’acabi el món. Encara avui, tots els divendres de quaresma, es pot sentir que diuen: “Cansats érem, cansats som, ditxós dia de la fi del món.”

Al monestir de Sant Tomàs de Fluvià es conserva una escena de l’empresonament de Jesús (la il·lustració en mostra un detall), amb la representació del soldat Malcus, castigat per la seva manca d’agraïment.

Enciclopèdia Catalana - Francesc Tur

També són castigats Pilat i Malcus. Pilat, per no haver fet justícia a Jesús, és condemnat a donar voltes a una columna mentre el món sigui món. Malcus, el soldat a qui Pere va tallar l’orella, perquè, en lloc d’haver estat agraït amb Jesús que la hi va tornar a enganxar, li va clavar una bufetada. Fou condemnat a donar bufetades a una pedra per sempre més, al fons d’un pou, que és sota la muntanya de Montserrat.

Hi ha ciutats senceres castigades per haver comès un pecat greu. Davant la costa d’Empúries hi ha una ciutat enfonsada, per culpa del seu batlle que es va casar amb una infidel. També es diu que la muntanya de Montserrat són les arrels de la ciutat de Trencanous que, pels greus pecats dels seus habitants, va quedar soterrada cap per avall. Al fons de l’estany de Guils hi ha una ciutat submergida per culpa de Pilat, que n’era fill. També es diu dels estanys de Mal i de Malniu, d’on era fill el rei Herodes. De l’estany d’Engolasters s’explica que hi havia hagut una ciutat, i que una vegada Nostre Senyor, tot passant, disfressat de pobre va demanar pa a una dona que acabava d’enfornar. La fornera l’hi va negar per tres cops, dient que hi havia poca fornada. Al tercer cop, en obrir la comporta del forn, va començar a sortir un devessall d’aigua que no va parar fins que tota la ciutat quedà negada. Gent de les Escaldes i d’Encamp asseguren que en dies de tempesta se senten unes veus suplicants al fons de l’estany: “Feu caritat als pobres de Jesucrist!”

Prop de Prats de Molló hi ha el roc del Frare, amb l’aparença d’un caputxí agenollat pregant a Déu. Fra Miquel del convent de Santa Margarida, sota el coll d’Ares, ajudava els vianants perduts que passaven per aquelles muntanyes. Una vegada va socórrer un pobre home i la seva filla mig colgats a la neu. Ella era molt bonica i el frare se’n ben enamorà. Amb el temps es va anar tornant estrany, va buscar ajuda fins i tot a les bruixes del Canigó, i just quan el dimoni se li anava a endur l’ànima, el frare s’agenollà demanant perdó a Déu. Déu el perdonà, però fou castigat a restar sempre més agenollat, convertit en pedra, pregant pel seu pecat.

Església de Sant Pere de Mogrony i santuari de la Mare de Déu de Mogrony, adossat a la gran penya per la qual puja l’escala. Es diu que el comte Arnau féu alçar l’ermita, amb la capella penjada a mig cingle i els graons cavats en la roca.

Enciclopèdia Catalana - Tavisa/J. Todó

Però, de tots els damnats, el comte Arnau és el de més renom. Havia fet bastir moltes ermites i castells, però edificar l’ermita de Sant Pere de Mogrony, amb la capella de la Mare de Déu penjada a mig cingle i les escales cavades a la roca viva, era una feina molt dura i arriscada: va prometre als seus servents que per cada mesura de pedra que traguessin els en donaria una d’or ben curulla. Els obrers acceptaren, però el comte no va complir els tractes. També s’expliquen les seves relacions amoroses amb l’abadessa del monestir de Sant Joan i del de Sant Amanç. Amb el seu cavall entrava pel forat de Sant Ou, a prop de Mogrony, fins a les coves de Ribes, i d’allí a Sant Joan o a Sant Amanç. Se’l veia voltant per les serres amb l’abadessa, enmig de tempestes, muntant un cavall desbocat que treia foc, seguit de gossos clapidors, deixant pertot un tuf d’infern. Rossend Serra i Pagès, en un treball de camp datat el 1904, anota el comentari d’un pagès: “Lo que em va fer basarda una nit a l’anar-me cap a casa, va ser sentir com el comte l’Arnau passava entre la terra…” Moltes anelles, petjades i marques han deixat les galopades del comte Arnau arreu del Ripollès i el Berguedà. La seva supèrbia el va fer desafiar Déu, i Déu el condemnà a cavalcar eternament com una ànima damnada, però gràcies a la devoció que tenia a Sant Pere, Déu deixava que durant dues hores al dia pogués visitar la seva viuda al castell de les Dames o de Blancaflor. Arnau se li apareixia voltat de flames, amb la dèria d’endur-se-li les filles; la comtessa, però, previnguda per la Mare de Déu, mai no les hi deixava veure. Sembla que la creació del mite del comte Arnau va començar amb la cançó i que la cançó ha donat peu a la llegenda.

Llegendes de la història

Podríem dir que la llegenda fa la història entenedora i atractiva, tot apropiant-se-la a la seva manera, ja que el record dels esdeveniments i dels personatges reals no subsisteix en la memòria popular de forma veraç, sinó que només conserva allò que és extraordinari, admirable, temible, curiós o exemplar, allò que, com es diu avui, “és notícia”. Algú ha dit que la llegenda és la poesia de la història. Perquè sol referir-se a esdeveniments reals recreats per la fantasia, obra dels sentiments, de les pors i de la saviesa popular. La història explica el que ha succeït, i la llegenda allò que s’hauria volgut que succeís i com s’hauria volgut que succeís. En aquest sentit, Pere Català Roca diu que la llegenda és l’heura de la història, ja que s’arrapa al seu tronc i li xucla la saba.

J. Vidal i Alcover aporta un criteri prou interessant sobre l’origen de les llegendes, sobretot de les històriques. Segons ell, la llegenda no és necessàriament nascuda del poble ni transmesa pel poble, com ho és la rondalla. Pot servir una causa política, i els seus transmissors poden ser caps de fila compromesos en aquesta causa. D’altra banda, tot i ser popularitzant, la llegenda representa un text escrit, més o menys antic, que pot haver sofert variacions i modificacions importants a través del temps. Pot haver nascut en unes circumstàncies determinades i per a una determinada gent, i ser més tard aplicada a unes altres circumstàncies i destinada a un altre grup humà.

Una de les fonts d’expressió de les llegendes històriques és la literatura èpica. Tanmateix, Xavier Fàbregas observa:

“Els catalans, quan ens ha calgut buscar la nostra acta de naixement, no hem tingut els papers tan ben arreglats com els grecs i els romans. Ningú no s’ha molestat a rimar els nostres orígens, i hem hagut de dur a terme l’empresa tots sols i amb un cert retard.”

No hem tingut un rei Artús ni uns cavallers de la taula rodona; ni una Cançó de Rotllà, tot i que admirem Carlemany com a rei, cavaller i sant; ni un Cantar del Mío Cid… Ni el nostre Segle d’Or arribà a forjar una literatura èpica que mitifiqués els orígens catalans. Però X. Fàbregues continua dient que “no cal culpar ningú d’aquesta dissort. A partir del segle XIX hem fet veritables esforços per corregir-la i hem aconseguit de bastir una epopeia modesta, tot afaiçonant uns moments estel·lars”.

Efectivament, el romanticisme català ha estat fecund d’herois i gestes llegendàries, delerós d’exalçar l’antigor dels orígens de la nació i necessitat de reforçar una tradició pròpia que arrelés en l’època medieval o en temps més reculats encara. Com si antiguitat fos garantia d’autenticitat, al revés d’ara, en què l’atractiu ve de la novetat.

Guerres i amors de moros i cristians

S’explica que, a Catalunya, la relació entre berbers i cristians no sempre fou enfrontada, sinó que en més d’una ocasió lluitaren al costat dels cristians. Fins i tot es conten llegendes en què l’amor passava per damunt de les creences, com el que sorgí entre Lampègia, filla del duc d’Aquitània, i Alí Menussa, governador berber de la Cerdanya. Per amor d’ella, Menussa es féu amic del duc, es va casar amb la seva filla i se l’endugué al seu palau de Llívia. Però Abderraman va enviar les seves hosts contra el cabdill berber per fer-li pagar cara la traïció. Alí Menussa i Lampègia van escapar amb vida del setge musulmà, però els van sorprendre prop d’una font: a ell el van decapitar i a ella se l’endugueren en un cavall, que duia penjat a la cua el cap d’Alí Menussa com un trofeu i un escarment, a la cort d’Abderraman, que la féu entrar al seu harem. A Planés, prop de Llívia, fou enterrat Alí, vora la font anomenada avui dels Enamorats o de la Reina. Verdaguer conclou així la llegenda:

“Els vinents escatiran
si és mausoleu o mesquita,
si l’han feta cristians
o moros de Moreria;
mes en la tomba del moro
els cristians diuen missa,
que ja era mig cristià
qui en mans de moros moria.”

Una altra llegenda d’amors contrariats és la dels amors entre el fill del senyor d’Espinzella i la filla del senyor del castell de Gurb. L’enfrontament entre els pares feia que els fills no gosessin fer públic el seu amor. El noi pujava cada nit sota la finestra de la noia a festejar fins que un servent bocamoll ho va dir al senyor de Gurb, que li va parar una trampa i el féu penjar de la torre més alta, mentre la noia moria de sentiment. Diuen que els dissabtes a mitjanit i a les nits tempestuoses ronda pel castell una ombra pàl·lida amb un fanal a la mà: és l’ànima de la noia que busca l’aimador.

Els nobles Galceran de Pinós i Santserni de Sull, tot lluitant a les ordres de Ramon Berenguer en la conquesta d’Almeria, foren presos del rei moro, el qual va demanar un rescat de cent donzelles cristianes, cent mil dobles d’or, cent cavalls blancs, cent peces de brocat de Tuir i cent vaques bragades. El baró de Pinós i tot el poble van vendre béns i terres i es van empenyorar fins a obtenir el rescat. Però tots els pares es resistien a lliurar les seves filles al rei moro, fins que van acordar de donar una donzella, si en tenien dues, o dues si en tenien tres, fins a comptar les cent. El batlle del baró amb els seus soldats es van dirigir al port de Salou amb tot el rescat per embarcar-se en direcció a Granada, on jeien presos els dos cavallers. Mentrestant sant Esteve, patró de Bagà i de la família Pinós, es va aparèixer a Galceran a la presó envoltat d’una gran claror i el va treure a la llum del dia; el mateix va succeir a Sentserni amb sant Genís. No sabien pas on es trobaven fins que, preguntant a uns pescadors, van saber que eren al port de Salou. Van veure acostar-se un seguici format per cent cavalls blancs, cent vaques bragades, carros carregats amb cofres i farcells, i cent donzelles. Galceran els va preguntar qui eren i el batlle els ho va explicar amb tot detall. L’alegria fou enorme i, en agraïment, el baró va redimir de tot tribut les cases que havien lliurat les seves filles i va donar un dot a les donzelles per quan es casessin.

El castell de Siurana, a desgrat del seu estat força malmès, és el més notable de la comarca per història i passat llegendari. Situat al cim d’una cinglera, era molt difícil de conquerir.

Enciclopèdia Catalana - J.A. Adell

Un dels últims baluards sarraïns a Catalunya fou el regne moro de Siurana, amb el castell sobre una alta cinglera que el feia inexpugnable. Malgrat el setge dels catalans, els moros resistien, gràcies a una mina secreta per on entraven les vitualles. Fins que van corrompre amb diners un jueu de la cort del valí perquè els donés la clau d’un portal de la muralla. Quan la tropa catalana entrà al castell, Abdelàzia, la bella reina mora, s’estava despullant per entrar al bany. Els assetjants, admirats de la seva bellesa, li prometeren que no la matarien si es convertia a la fe cristiana. Però, mentre esperaven que es vestís, Abdelàzia va baixar a la quadra, muntà a cavall bo i nua, l’esperonà i es llançà a l’abisme. Encara resta l’empremta del cavall a la roca, ran del cingle conegut com el salt de la Reina Mora.

Castells i senyors feudals

Tots els castells tenen la seva llegenda, d’amor, de guerra o de venjança. Hi ha castells bastits pel diable en canvi de l’ànima del noble o d’un vassall, com el de Balsareny, que havia de tenir cent cambres i, quan ja en tenia noranta-nou, el baró hi va posar una Mare de Déu que impedí que bastís la que feia cent i que així es pogués endur la seva ànima. També n’hi ha d’habitats per reis moros, gegants, bruixots, dimonis, animals estrafolaris, fantasmes i ànimes en pena, flamarades i follets.

Un dia el senyor d’un castell va acollir un pobre a la vora del foc; tant parlava de la mort, que el senyor va replicar-li que no volia morir mai. El pobre va dir-li que la seva vida estava lligada a un tió dels que havien de posar al foc, i ell el va fer amagar a les golfes on ningú no el pogués trobar. Els anys passaren, la gent del seu voltant es moria i ell cada cop se sentia més cansat. Ja no coneixia ningú, ni s’adaptava als nous costums, ni gairebé entenia la llengua que es parlava. Fins que va passar pel seu castell un estudiós de la llengua antiga i li va aconsellar que fes cremar el vell tió de roure. El senyor va morir plàcidament després de mil anys de vida. Per això el castell es coneix amb el nom de Milany.

Es creu que molts castells havien estat bastits pels sarraïns i per això són anomenats “castell dels moros”, com els de Sant Julià, Casserres, Sameda, Savellana, Brull, Cruïlles, Torroella, Sentfores, Orís… Es conta que una vegada que els moros es feren amos del castell de Sant Martí de Centelles, el setge cristià s’eternitzava. Fins que un pastor els va proposar de lligar a les banyes de les cabres del seu ramat unes teies i de menar-les de nit cap al castell: semblava una tropa de soldats que pujava a atacar-lo. Els moros es van ben espantar i van fugir corrents. D’aquella feta, el lloc s’anomenà Centelles per recordar l’estratagema de les cent teies que van fer fugir els enemics.

Cavallers i espases de virtut

“En lo principi fonc poc estimada justícia per defalliment de caritat, per què fon necessària cosa e condecent que justícia fos tornada en sa honor e prosperitat. E per aquesta causa, de tot lo poble foren fets milenars, e de cascun miler fon elet un home més amable e de més afabilitat, més savi, més lleal, més fort, e ab més noble ànimo, ab més virtuts e bones costumes que tots los altres.

E aprés feren cercar de totes les bèsties, qual seria més bella, més corrent e que pogués sostenir major treball, e qual fos més convinent per a la servitud de l’home, e de totes, elegiren lo cavall e donaren-lo a l’home qui fonc elet de mil hòmens u, per ço aquell home hagué nom cavaller, com haguessen ajustada la més noble bèstia ab lo més noble home.”

Tauler de teginat de sostre, amb figures de cavallers i escuts. Es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya i és dels s. XIII-XIV.

Enciclopèdia Catalana - Ramon Boladeras

Així l’ermità de Tirant lo Blanc explica com fou format el primer cavaller. El cavaller és el grau més baix de l’estament noble, però, per a excel·lir davant d’ells, els cavallers es van revestir d’una aurèola militar i religiosa i van assumir el deure de defensar la fe, el rei, les dames i els febles. L’acte d’armar cavaller esdevingué quasi un sagrament.

Entre els cavallers llegendaris, destaca l’anomenat Soler, del castell de Vilardell, prop de Sant Celoni: va occir un drac terrible que devorava el bestiar i molts viatgers de camí ral, gràcies a l’espasa de virtut que li va donar sant Martí disfressat de captaire. Però Soler va morir a causa de la sang verinosa del drac que regalimava espasa avall en alçar-la per celebrar la victòria. Això fou perquè es va errar en pronunciar la fórmula màgica: en lloc de dir “Espasa de virtut, braç de cavaller, roca i drac jo partiré”, va dir “Braç de virtut, espasa de cavaller…”. Aquella espasa de sant Martí, patró de cavalleria abans que ho fos sant Jordi, anomenada Vilardella, tenia la virtut de tallar la pedra i el ferro i de sortir sempre vencedora.

Un altre paladí de llegenda era el cavaller dels Miralls, per l’armadura de miralls que es va posar per batre’s amb el drac de Vallfogona, que es va aterrir en veure la seva horrorosa fesomia reflectida en els miralls. També el senyor de Mieres i el cavaller d’Olorda van vèncer el seu drac amb un escut mirall. Miguel de Cervantes, al Quixot, parla també del Caballero de los Espejos, i Serafí Pitarra dóna al senyor de El castell dels tres dragons el títol de “marquès de Mirallets”. El cavaller de Malmercat va matar el drac de Soriguera atiant contra ell els seus gossos, protegits amb collars de punxes, per a desencovar-lo: quan el drac va sortir, només el va haver de rematar.

A Tirant lo Blanc s’explica la divertida llegenda del cavaller Espèrcius, que de paraula es feia el valent enfront d’un drac, però que, en sentir els bramuls que sortien de la cova, es va agenollar i es va encomanar a Déu: era tan lleig que va tancar els ulls per no veure’l. Però el drac se li va acostar i li va fer un petó a la boca, i a l’instant es tornà una gentil donzella, que se’l va posar a la falda tot dient-li: “Cavaller virtuós, no tingueu temor de res i obriu els ulls i veureu com és de bo el que us espera.”

Estretament lligat amb l’astrologia, amb altres creences i amb la religió hi ha tota mena d’elements màgics: anells de virtut, sucre candi, escrits amb eixarms, oracions màgiques, relíquies, medalles, amulets, sortilegis, escuts i, molt especialment, espases de virtut. Segons Eiximenis, “tallen ferre com si tallaven una carabassa fresca”. Són forjades en condicions astrològiques propícies o han rebut una benedicció sagrada.

Es diu que l’espasa del Comte Arnau, forjada pels minairons, li fou lliurada per les encantades de la cova de Ribes, amb la virtut que “fereix sempre que la trau”. Altres espases de virtut són l’Excalibur del rei Artús, la Balmunga de Sígfrid, la Monjoie o Joiosa de Carlemany, la Durendal de Rotllà, l’Altaclara d’Oliver, les Tizona i Colada del Cid, la Tisó del rei En Jaume i la Vilardella. La del cavaller de Foixà era rovellada i només podia ser tocada pel pom, ja que tocar-la per la fulla comportava la mort.

Les donzelles soldat

Joan Serrallonga i la seva companya Joana Torrelles, segons un gravat de l’edició del drama de Víctor Balaguer Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerías, publicat a Barcelona el 1858.

Enciclopèdia Catalana - J. Gumí

Cal ressenyar igualment les llegendes de les noies que es fan passar per home, ja sigui formant part de colles de bandolers o anant a la guerra. La figura paradigmàtica de les noies bandoler és la de Joana Massissa, companya de Serrallonga, que la dramatúrgia del Siglo de Oro de la literatura castellana recrea com donya Joana de Torrellas, i que el romàntic Víctor Balaguer fa vídua d’un moliner. J. Maragall, en el poema La fi d’en Serrallonga, la fa companya en tot del bandoler:

“La Joana m’ha estat reina i esclava;
molts cops ella pensava per tots dos;
quan jo estava adormit, ella vetllava;
ella m’ha fet valent i poderós.

M’ha ajudat amb l’esguard, amb la paraula;
si ha calgut, amb la força del seu braç;
cada migdia m’ha llescat pa a taula
i cada vespre m’ha alegrat el jaç […]”

El tema de les noies soldat és també recurrent en les cançons de llegenda. Sempre disfressada de noi, ja que anar a la guerra no és pas cosa de noies. A vegades, ella, fent-se passar per noi, s’enrola a la milícia seguint el capità de qui està enamorada, però el cas més suggerent és el que narra la cançó Donzella qui va a la guerra, en què una de les filles d’un noble substitueix son pare, ja vell i sense forces i mancat de fill baró, disfressant-se amb les seves armes:

“–Doneu-me les armes, pare,
que jo hi aniré per vós.
–Massa te coneixerien
amb el cabell llarg i ros.
–Amb uns quants cops d’estisores
seran curts com los duis vós.
–Tens les mans i peus de nina,
foren prou coneixedors.
–Doneu-me les vostres botes,
ja m’hi posaré cotó.
–Tens el si de dona feta,
seria coneixedor.
–L’amagarà la cuirassa
i l’estrenyerà el gipó.
Deixeu-me’n anar a la guerra,
que no en quedareu felló.”

La donzella pren el nom de Carles d’Aragó, combat durant tres anys i té fama de valent guerrejador, fins al punt que el fill del rei “se’l mira i se’l remira d’un esguard tot amorós”, tot dient a sa mare la reina que “els ulls blaus que té don Carles són de dama i d’home no”. La reina l’aconsella que el porti a passejar al seu jardí i que, si és dona, no es resistirà a fer un pom de flors, però la donzella “cull taronges i llimons per tirar-ne a les cambreres que són dalt del mirador”. La reina la fa convidar a dinar, però ella llesca el pa com els homes, beu en porró “i de totes les viandes es posa el bocí millor”. També la porta a caçar, a jugar a la pilota… sense que es delati en cap gest. Fins que el príncep la convida a dormir amb ell, però ella es posa a tocar un guitarró fins que ell s’adorm. I arriba la notícia que la guerra és acabada i que son pare és a la mort. Ella decideix tornar perquè fa falta a casa, i el fill del rei l’acompanya. Però el pare és sa i bo i ella li deixa ben clar el seu comportament:

“Per vós, pare, he fet la guerra,
perquè us manca fill baró;
pels ulls blaus me va conèixer
el príncep, mon companyó;
si pels ulls m’ha coneguda,
per cap altra cosa no […]”

La cançó acaba dient que “no passaren gaires dies que casats foren tots dos”.

Els herois llegendaris

Dins les llegendes de la història n’hi ha que expliquen els orígens de la nació catalana i les gestes dels personatges, reals o imaginats, envoltats de l’aurèola dels herois, que en la consciència popular són els fundadors o pares de la pàtria. Com Otger Cataló, el Comte Arnau, Guifré el Pelós o Carlemany, l’emperador “de la barba florida”.

Algunes situen a la muntanya de Mogrony el nucli dur de la resistència catalana als moros invasors i de la conquesta i formació de Catalunya. Com la d’Otger Cataló i els nous Barons de la Fama, versió nostrada dels Dotze Pars de França. La llegenda, del 1418, és d’origen erudit i la seva intenció és explicar l’origen incert del nom de Catalunya i personificar l’anomenada reconquesta en un heroi de gesta imaginari, Otger, senyor del castell de Cataló, governador d’Aquitània. Quan els alarbs van travessar els Pirineus, fou l’únic que va resistir el seu embat. Es va refer en una cova de Mogrony, alimentat de fruits boscans i llet de cérvoles, i un gos llebrer li llepava les ferides. Cada dia esmolava l’espasa i provava de brandar la maça fins que, recobrades les forces, va tocar el corn de guerra convocant a la lluita, i el llebrer recorria els nuclis resistents. Van acudir nou barons, Dapifer de Montcada, Galceran de Pinós, Hug de Mataplana, Guillem de Cervera, Ramon de Cervelló, Pere d’Alemany, Gibert de Ribelles, Roger d’Erill i Ramon d’Anglesola. Davant la Mare de Déu de Mogrony van jurar batre’s fins a treure els invasors o morir. I, en record d’Otger Cataló, “per lo seu nom intitularen la terra de son nom, ço és Catalunya”.

També el comte Arnau ha estat tingut per l’iniciador de la conquesta catalana: va reunir un exèrcit a Coma Armada i va derrotar els moros als Closos, a la coma dels Moros o a la fossa dels Moros prop de Gombrèn.

El comte Guifré el Pelós és considerat l’iniciador de la dinastia del Casal de Barcelona, que governà Catalunya durant mig mil·lenni, i és tingut popularment com l’iniciador històric de la reconquesta catalana. La llegenda en destaca el caràcter heroic: va vèncer el drac de Sant Llorenç del Munt. Però la seva gesta més gloriosa és la de les quatre barres traçades sobre el seu escut daurat per les ditades del rei de França Carles el Calb, xopes de la sang de la seva ferida en combat, l’origen llegendari de l’escut de Catalunya. Es creu que la Nit d’Ànimes el comte Guifré s’aixeca de la tomba, munta damunt d’un cavall blanc lleuger com el vent i recorre els seus dominis vetllant que es mantinguin units i lliures d’invasors.

Carlemany és un altre personatge de llegenda per als catalans: se’l representa alt i fornit, però vell i majestuós, amb blanques barbes, cavalcant un cavall blanc i esgrimint la seva espasa Joiosa, envoltat dels seus Dotze Pars –cada un valia per dos– com Jesucrist dels seus dotze apòstols, alguns d’ells, com Oliver i Rotllà, incorporats al llegendari català. Va ser el creador de la Marca Hispànica, origen de Catalunya. D’un cop d’espasa va partir la serralada que separava l’Empordà del Gironès i va obrir el pas del Ter per Sant Julià de Ramis. Però ni ell ni cap dels seus Pars va poder vèncer el drac de Banyoles, que cada dia exigia el sacrifici d’una criatura: la Joiosa li va saltar a bocins. Només l’ermità sant Mer va aconseguir apaivagar-lo. Carlemany fins i tot va ser venerat com a sant en una capella de la catedral gironina durant més de cent anys, fins que el seu culte fou abolit pel papa Sixt IV, el 1484. Arreu hi ha traces de la seva presència: la Pedra de Carlemany, l’anella on deixà lligat el cavall, la petjada en la roca coneguda com la Sabata de Carlemany, el dolmen tingut per la seva Taula… I la Torre, la Cadira i el Calze de Carlemany a la catedral de Girona.

També el rei en Jaume, el Conqueridor de Mallorca i València, forjador, doncs, dels Països Catalans, ha estat un rei envoltat d’un autèntic corpus llegendari que ja consta en les cròniques, des del seu engendrament insòlit fins a la mort. Destaquen la seva valentia en les batalles, el seny i la magnanimitat en fer justícia. A ell s’apliquen fets que en altres cultures escauen a altres personatges: així, els del rei i els carboners, de com va encarar el furt d’una joia per part d’un dels seus cavallers, de com es disfressava de captaire per conèixer de prop com vivia el seu poble, de com escoltava els consells dels mestres d’oficis dels diferents gremis, com va proposar la resolució d’enigmes al prior d’Escala Dei, de com va guanyar una batalla ja mort, lligat al seu cavall… a més de les que ja consten al Llibre dels Feits i a la Crònica de Bernat Desclot. La seva fama s’estén a una potent virilitat, a les nombroses amistançades que tingué i a la quantitat de fills naturals, cosa que va impedir que fos proclamat sant, com sant Lluís rei de França i Ferran III de Castella, ambdós quasi coetanis. La llegenda conta que, quan va morir, el diable es volia endur la seva ànima, però va baixar del cel l’arcàngel sant Miquel amb les balances de pesar ànimes: els dimonis posaven en un plat els seus pecats i els àngels una pedra i una biga de cada església que havia fet bastir. Aquest plat va pesar més que l’altre i la seva ànima va pujar de dret al cel. Els trobadors que van cantar la seva vida deien que “era franc, humil, de poques paraules i grans fets”.

Més personatges de llegenda

Joan Garí en una talla anònima dels s. XVI-XVII.

Enciclopèdia Catalana

Tants personatges llegendaris hi ha dins el llegendari que no cabrien en aquest volum. Des del gegant Rotllà a mossèn Peire de la Vola i el rector de Vallfogona, del bon comte Ramon Berenguer al cavaller sant Jordi. Entre ells cal destacar la figura de fra Garí, un sant ermità que vivia a la muntanya de Montserrat. Era tal la seva santedat que quan, un cop l’any, anava a Roma, les campanes tocaven soles. Per al diable aconseguir temptar-lo era tot un repte: es disfressà d’ermità i va anar a viure prop de la seva cova procurant que Garí li agafés confiança. Tot seguit, el diable va endimoniar Riquilda, filla de Guifré el Pelós, i el comte la va portar amb fra Garí perquè li tragués els mals esperits del cos. Però la bellesa d’ella feia estralls en Garí, i aquest, ofuscat pels consells del fals ermità, violà Riquilda i, fora de si, la va matar. Penedit del seu crim, la va enterrar i va anar a confessar al papa de Roma el seu pecat, i aquest li imposà com a penitència que visqués com una bèstia fins que Déu el perdonés.

“Joan Garí ja no és un sant,
Joan Garí ja no és un home,
que és una fera dels camps
que per Montserrat pastora…”

Així el descriu Joan Maragall. Set anys més tard, uns cavallers van trobar un ésser pelut que caminava com una bèstia, el caçaren i el portaren a Barcelona, al palau del comte Guifré, on va malviure, menjant les sobres de la taula dels servents. Fins que en la festa del bateig de Miró, fill de Guifré, l’infant va dir amb veu ben clara: “Aixeca’t, fra Garí, que Déu t’ha perdonat!”

Garí explicà tota la història i va acompanyar Guifré on havia enterrat Riquilda: hi havia florit un roser de pastor i, en arrencar-lo, en sortí una veu prima. Riquilda era viva, sols amb el senyal del coltell al coll: cada dia la Mare de Déu de Montserrat li havia dut menjar i li feia companyia.

Bandolers i maquisards

Signatura del bandoler Perot Rocaguinarda.

Enciclopèdia Catalana

Cada terra té el seu bandoler convertit en heroi de llegenda, ja per la seva gosadia, pel seu cor noble o per les circumstàncies que envolten la seva mort. Entre els més recordats, siguin del bàndol dels nyerros o dels cadells, hi ha el Cabrer, el Serraller, en Tocasson, els Moreu, en Tallaferro, en Trucafort, els Coixart, en Capablanca, en Plançó, en Pau Gibert, en Pere Joan Sala, el Mansuet, l’hereu Perelló, el Carrasclet, rebel a la repressió de Felip V… I en Perot Rocaguinarda, “lo millor pillard del cristianisme”, segons el Rector de Vallfogona. Però per damunt de tots, en Serrallonga, exalçat pel romanticisme.

El bandoler solia començar a actuar fora de la llei per una injustícia comesa contra ell, com un rebel amb causa.

“Quan jo n’era petitet
festejava i presumia…
i ara que ne só grandet
m’he posat a mala vida,
me só posat a robar,
ofici de cada dia.”

Sovint prenia la figura del bandoler generós que es pren la justícia pel seu compte robant els rics i repartint el botí als pobres.

Els grans segles del bandolerisme popular a Catalunya són el XVI-XVII, “en estos segles inics” on, com novament apunta el Rector de Vallfogona, “són los bandolers barons i los barons bandolers”.

De Joan Sala, àlies Serrallonga, se’n conten moltes llegendes i se’n canten moltes cançons. De com campava per les Guilleries i es coneixia els boscos pam a pam, i de les coves on guardava els tresors. Però tenia cases de pagès que l’ajudaven quan ho necessitava. Era tanta la fama que es deia que sota la capa d’en Serrallonga se n’hi amagaven molts.

En Serraller era lladre de camí ral més que no pas nyerro o cadell, però es recorden les aventures i sobretot la fi que va tenir. Un dia, amb la seva quadrilla, jugaven a cartes a l’hostal del Bolló de Malla i l’hostaler es va estranyar de tants diners que corrien i va sentir que un d’ells deia: “Et toca tirar, Serraller”. L’hostaler va fer avisar el sometent i els Mossos d’Esquadra, i aquests van rodejar l’hostal. Quan el Serraller se n’adonà, va dir: “Au, minyons, a les armes: vosaltres aneu disparant, jo les aniré carregant!” Després d’hores de guerrejar, les municions s’acabaven i el Serraller es va fer colgar al femer, dient als seus que els salvaria, i que es deixessin agafar, i així ho van fer. Els lligaren de dos en dos i es van adonar que en faltava un: “Onze sou i dotze heu de ser, aquí falta en Serraller!” Van entrar a registrar l’hostal i el tinent, que era molt llest, va anar dret al femer, va veure que bullia i va enfonsar el sabre als fems. En Serraller llançà un crit, va voler disparar però la pólvora era molla. El van prendre, el van lligar a dos cavalls i el van esquarterar. Molt de temps el cap del Serraller va estar penjat en una gàbia, per escarment, al coll de Malla.

Quico Sabater a Barcelona el 1955 llançant propaganda amb un morter des d’un terrat.

Enciclopèdia Catalana - Gabriel Serra

Dels segles XVI i XVII al segle XX, dels bandolers als maquis, un moviment de guerrillers antifranquistes que actuà des de l’alliberament de França pels aliats fins a les acaballes dels anys cinquanta. Aprofitaven les zones frontereres, des d’on plantejaven accions ràpides d’infiltració i sabotatge. Els maquisards més famosos foren en Faceries, en Caracremada, en Massana i el llegendari Quico Sabater, actiu fins al 1960, en què fou mort a Sant Celoni després d’una espectacular persecució. Un romanç de J. Arnella ho explica amb tot detall:

La història d'un viatge

És la història d’un viatge,
el seu viatge darrer,
el d’un maquis llegendari:
el d’en Quico Sabater.
 

Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta-nou,
travessaven la frontera,
eren cinc homes i prou.
 

Si en venien de Costoja,
van passar pel lloc normal,
la taverna de la Muga,
que és un bon pas natural.
[…]
A Falgars, parada i fonda,
no s’ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.
[…]
Un carter rural passava,
cuit a l’ombra i força hostil,
mig fent l’orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.

Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l’enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l’altre fuig.

Però els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabater
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.
[…]
Van de dret al mas Clarà.
conegut anteriorment:
tot i que ara hi viu gent nova,
també els dónen acolliment.

Quan els vells de la masia
a l’hostal van a comprar
més menjar del que solien,
amb això els van delatar.

Els civils volten la casa
i dos assalts en van fer:
morí tota la quadrilla
menys en Quico Sabater,

que s’escapa arrossegant-se,
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
“No tireu, sóc el tinent!”

Passa el Ter, passa Girona,
com va fer-ho no s’entén,
amb la cama malferida,
però a Fornells assalta un tren.

Obligant-lo, a punta d’arma, a
no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.

A l’entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l’esperen les escopetes
dels civils i el sometent.

Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses,
cau en terra i ja no es mou.

Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu mort Quico Sabater.

Llegendes geogràfiques

Ja ha estat dit que, a diferència dels mites i les rondalles, les llegendes fan referència a temps reals i a llocs, viles, ciutats, països amb nom propi que es poden trobar en la geografia. Arreu del país, no hi ha lloc sense llegenda. Però hi ha indrets mítics que generen i concentren al seu entorn un corpus llegendari destacable. Com el massís del Canigó, la serralada dels Pirineus i la muntanya de Montserrat. En moltes cosmogonies hi ha muntanyes mítiques, més enlairades que els núvols, per damunt de les tempestes, sovint amb els cims coberts de neus immaculades, amb un cel ratllat pel vol de les àguiles. En aquests llocs sobirans el llegendari i la mitologia es confonen: la formació d’aquestes muntanyes remet a la creació del món, del nostre món, la mitologia les té com a muntanyes còsmiques, punts de trobament entre el cel i la terra, com ho poden ser el Sinaí o el Tabor, el mont Meru, l’Olimp grec, el Calvari, el místic Montsalvat on es guarda el Graal… També són el regne de follets i encantades, d’esperits de les aigües i les neus, com el mar n’és de les sirenes.

Portada de l’adaptació de Canigó, de J. Verdaguer, il·lustrada per Carme Peris i editada per Proa el 2002.

Enciclopèdia Catalana

El Canigó ha estat una de les muntanyes més atractives i misterioses de la serralada pirinenca, país de bruixes i encantades. Es conta que, la primera ascensió, la protagonitzà el rei Pere II el 1285. Fou una aventura ben particular, ja que en aquells temps no hi havia afecció de fer cims si no era per motius militars. Es diu que va veure un llac i un drac que sortia de les seves aigües fosques, que el monstre volà i amb l’alè enfosquí l’aire. Molts anys més tard, J. Verdaguer va anomenar el Canigó “Olimp de les goges”.

La llegenda que explica l’origen dels Pirineus té com a protagonistes Hèrcules i la princesa Pirene, i el malvat Gerió, el monstre de tres caps, que va incendiar els boscos on Pirene s’amagava. Hèrcules va salvar Pirene de les flames, però va morir als seus braços. Hèrcules va cobrir el cos mort de Pirene amb grans blocs de pedra, des del Cantàbric a Roses. Va llençar a mar les pedres que sobraren: foren el Cap de Creus i les Medes.

Hi ha llegendes que pretenen explicar la formació de la muntanya de Montserrat, tron geològic de la Mare de Déu. La del Virolai conta com els àngels baixaren a serrar el seu rocam per fer un palau a la Mare de Déu i que donaren als seus turons la forma que ara tenen i el nom de muntanya serrada. Una altra llegenda diu que hi vivien unes encantades que no permetien que ningú pugés a la muntanya: plantaren pomeres encantades a les vores dels camins i tothom qui en menjava una poma quedava convertit en pedra, i això explica les siluetes sorprenents dels penyals. Molts noms i llegendes expliquen el perquè de les formes del rocam: el Gegant Encantat, la roca dels Enamorats, els Frares Encantats o la processó dels Monjos, els Flautats, el Cavall Bernat, els Regirarocs i els Pallers de Pedra, el Cap de Mort, la roca del Diable… Es creu que a la mitjanit de Sant Joan aquestes figures de pedra es remouen i ballen.

El Cavall Bernat és el cim més conegut de tot el massís: una llegenda explica que un llenyataire va fer tractes amb el diable i aquest li va donar un cavall anomenat Bernat que corria com el vent. Al cap de deu anys el llenyataire li havia de tornar, però no va complir el tracte. La dona del pobre home va resar a la Mare de Déu i diable i cavall van desaparèixer i al seu lloc s’alçà aquella roca que assenyalava el cel. Però la llegenda més distintiva de Montserrat és la de la troballa de la imatge de la Mare de Déu. Els pastors del mas Riusec de Monistrol, pasturant el ramat, van veure una resplendor que es posava sobre la muntanya i sentiren uns cants que provenien d’una cova. Van avisar el rector de Monistrol i aquest el bisbe, i tota la clerecia, guiada pels pastors, van trobar una cova amb la imatge d’una marededéu negra. Volien portar la imatge a Manresa, però en arribar a un pla no van poder avançar per més que ho intentaven, com indicant que la Mare de Déu volia ser venerada a la muntanya. De Montserrat hi ha encara un bon gruix de llegendes que expliquen fets històrics, com la de fra Garí, ja esmentada, la del cavaller de Vallmala, la del timbaler del Bruc i la de la llàntia del rei moro que Lluís de Requesens, lloctinent a la batalla de Lepant, va prendre de la nau capitana del soldà turc Alí Patxà i que va oferir a la Mare de Déu com a trofeu. Però, en provar d’encendre-la, un àngel li advertí que, si mai cremés, vindria la fi del món.

Llegendes i rumors d’actualitat

Molts rumors actuals, amb equivalents escampats arreu del món –són més globals que no locals–, no semblen tenir un comportament gaire diferent de les velles llegendes recollides pels folkloristes del segle XIX, moltes de les quals no eren sinó rumors sorgits de les antigues pors. Ara els transmissors ja no són pagesos vells i de cultura àgrafa, sinó gent jove, il·lustrada i urbana, però continuen essent bàsicament de transmissió oral, de boca a orella o de mòbil a mòbil.

Els temes dominants tenen a veure amb els neguits que més preocupen la joventut actual: la ciutat oculta, les aventures a la carretera, els riscos en les relacions sexuals, l’estètica del cos i la cirurgia plàstica, el tràfic d’òrgans, el món de la droga… Les pors són unes altres, però el brou de cultiu dels rumors no és gaire diferent. Les llegendes transcrites a continuació provenen d’un recull realitzat pel Grup de Recerca Folklòrica d’Osona entre més de quatre mil joves.

Es diu que hi ha gent que llencen per la tassa del vàter certes cries d’animals “domèstics” quan es fan grans o fan nosa, que aleshores passen a pul·lular ocults pel clavegueram. Es diu que a Nova York, i també a Barcelona, s’hi han trobat cocodrils. Sembla que l’ambient en què es mouen és ideal per alimentar-se, créixer i reproduir-se, però es tornen cecs i esblanqueïts, pel fet que són mutants.

La carretera és escenari de no pas poques aventures, com la de l’automobilista que conduïa de nit per una autopista catalana, mentre una boira cada cop més espessa l’embolcallava i li feia perdre el sentit del lloc i del temps. Fins que, de mica en mica la boira es va anar escampant i es va parar a omplir el dipòsit a la primera benzinera que trobà. Quina no en fou que a la caixa no li van acceptar la moneda: no eren pesos. Havia anat a raure misteriosament a l’Argentina! Un altre risc de la carretera és aquell d’aturar-se davant de qualsevol que fa autoestop: pot passar com aquella noia del revolt, l’ànima en pena d’una noia morta en accident.

Les relacions sexuals presenten, tot i les recomanacions de sexe segur, riscos insospitats. Com el cas d’un noi que no trobava mai parella i una nit va conèixer una noia molt atractiva. La nit en una cambra d’hotel fou desavesada, però més ho fou per al noi en despertar-se l’endemà: la noia ja no hi era, però havia deixat un missatge escrit al mirall amb pintallavis: “Benvingut al club de la sida”. Un altre cas és el de la noia que va quedar prenyada a la piscina sense haver tingut aquells dies, segons ella, relacions sexuals amb cap noi: la causa hauria estat el semen ejaculat per un banyista anònim.

Al costat de les satisfaccions, l’estètica corporal comporta preocupacions. Una noia va prendre unes pastilles per aprimar-se que, segons una amiga, eren molt eficaces. S’havien de conservar al congelador, però un dia se les va deixar a prop dels fogons i de dins les càpsules van sortir milers de cuques. Si són tan eficaces és perquè s’instal·len a l’estómac i devoren tot el greix corporal. També la cirurgia plàstica pot comportar perills, com el cas d’un soldador que, amb les presses que ja era hora de plegar, es va posar a soldar sense la visera de protecció i les lents de contacte li van quedar soldades a la còrnia ocular. Vet aquí un cas aparatós: el d’una artista famosa que es va fer injectar silicona per augmentar el volum dels pits, i el primer cop que, després de l’operació, va pujar a un avió se li va rebentar la pitrera, que no va resistir el canvi de pressió.

Els rumors expressen també la preocupació pels trasplantaments d’òrgans i, sobretot, pel tràfic i contraban que es crea al seu entorn. Hi ha bandes especialitzades a raptar criatures de pocs mesos: un cop mortes, venen la sang per curar els tuberculosos rics. Una manera d’obtenir òrgans és la que li va succeir a un noi que va lligar amb una noia en una discoteca i, fent l’amor en un hotel, va perdre el coneixement. Quan es despertà es trobà tirat a una cuneta, amb una gran cicatriu al costat: li havien extirpat un ronyó per vendre’l.

La incitació al consum de drogues entre els infants i els joves produeix també rumors creadors d’incertesa. Per això cal anar amb compte amb els narcotraficants que, a l’entrada de les escoles, reparteixen gratuïtament calcomanies als infants, perquè poden estar untades amb droga. També es diu que cal sospitar d’algunes discoteques que unten els gots amb droga.

Aquest és, doncs, un nou camp de la narrativa popular: els rumors que fan presa de ments afanyoses de notícies desacostumades, més crèdules sovint si circulen per canals marginals i de continguts inverificables, i que s’escampen i es reprodueixen a desdir. Com deia un refrany tradicional, “De mentides i rondalles, d’una en neixen a senalles”.