Les rondalles de paper

Rondalles per a explicar i rondalles per a llegir

Les rondalles, durant temps i temps transmeses de forma oral, van arribar al paper amb la difusió de la impremta i la feina dels recopiladors. Els canvis ocorreguts amb l’inici de la societat industrial van fer possible que la cultura que es transmetia oralment de generació en generació es recollís en forma escrita. Aquest fet va suposar grans canvis en la comunicació que afectaren també la rondallística, i així, a mesura que s’anaven deixant d’explicar rondalles i es començava a accedir a altres formes d’oci, alguns folkloristes i estudiosos les recolliren per escrit, moltes vegades amb la clara intenció que poguessin arribar a les generacions futures.

Els primers llibres de rondalles que es feren a Europa no eren destinats especialment als infants. Quan l’any 1697 Charles Perrault publicà Histoires ou contes du temps passé, les onze narracions que formen aquest conjunt eren llegides per les persones de la cort de Lluís XIV i en general per un públic adult i lletrat, àvid d’entreteniment. De manera deliberada contenien una moral adreçada especialment a les jovenetes i els cortesans. No va ser fins al final del segle XIX que aquests contes, juntament amb les rondalles recollides pels germans Jacob i Wilhelm Grimm i els relats de base folklòrica escrits per Hans Christian Andersen, van passar a formar part de les lectures favorites dels infants europeus.

Els primers llibres de rondalles que s’editaren a Catalunya tampoc no anaven destinats especialment al públic infantil. Però els mestres i els pedagogs que cercaven textos de qualitat per posar a l’abast dels infants trobaren en les rondalles una font inestimable de recursos. Els més grans, amb un cert domini de la lectura, podien accedir directament a les recopilacions de rondalles. Els petits no lectors o amb un domini escàs continuaven accedint a les rondalles a través de l’oralitat. Però els adults que contaven rondalles a aquests infants molt sovint ja les aprenien dels llibres. Això va ser més real a mesura que l’alfabetització arribà a capes més extenses de la societat.

L’any 1866 va aparèixer el llibre que ha estat considerat el primer llibre infantil en català. Es tracta de Lo llibre de la infantesa, de Terenci Thos i Codina, editat per Estampa i Llibreria de Verdaguer. Era un recull de contes literaris que imitava els arguments i els motius de les rondalles tradicionals amb la intenció de recrear-les, com ho havia fet Ch. Perrault a França al segle XVIII. Després aparegueren llibres de faules, de cançons i de jocs, com per exemple Jocs de la infància, de F. Maspons i Labrós (1874). El mateix autor publicà Lo rondallaire, entre el 1871 i el 1874. Eren vuitanta relats continguts en vuit volums. El 1896 es va editar a Mallorca el primer volum de les Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, que recollia mossèn Antoni M. Alcover. Tot aquest material que aplegaven els folkloristes no anava adreçat als infants, però va proporcionar el material per a molts llibres infantils posteriors.

Primera traducció catalana dels Contes d’en Perrault, il·lustrada per A. Mestres el 1907.

Enciclopèdia Catalana

L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana va ser creada a Catalunya el 1899. A partir d’aquí es veié la necessitat que els infants disposessin de llibres atractius, tant per afavorir les tasques escolars com en l’aspecte de lleure. El modernisme imperant en l’època mostrava un gust especial per al conte meravellós, i això afavorí que es posessin en marxa publicacions de rondalles en català recollides pels folkloristes o bé traduccions dels clàssics estrangers. A més a més, el progrés en les arts gràfiques i el treball dels il·lustradors modernistes van possibilitar la producció de llibres d’elevada qualitat artística. El 1907 la Biblioteca Joventut va editar la primera traducció dels contes de Charles Perrault al català, a càrrec d’Oriol Martí i Lluís Via, amb il·lustracions d’Apel·les Mestres. Entre els anys 1908 i 1909 s’edità el llibre Les rondalles populars catalanes, il·lustrades per Joan Vila, que corresponen a El rondallari català publicat l’any 1909, de Pau Bertran i Bros.

Durant el període de la Mancomunitat, els anys 1914-23, hi hagué molt interès a difondre els llibres a les escoles i biblioteques. La Mancomunitat va crear la Xarxa de Biblioteques Populars, i totes les biblioteques catalanes van passar a tenir una secció infantil. Junt amb aquest interès, aparegué l’Editorial Muntañola, que va iniciar col·leccions de llibres infantils simultàniament en català i en castellà. Per a aquesta editorial Josep Carner va reelaborar contes populars catalans i d’altres països com La guineu i el llop, il·lustrat per Joan Llaverias, i Contes i apòlegs de tots els països, il·lustrat per Lola Anglada. El 1919 l’Editorial Muntañola, per raons econòmiques, va deixar de publicar en català, però el mateix any l’Editorial Catalana va publicar la primera traducció dels contes de Grimm que, amb el títol Contes d’infants i de la llar, havia elaborat Carles Riba, els Contes d’Andersen en versió de Josep Carner i també les Rondalles meravelloses de Valeri Serra i Boldú.

Contes d’ahir i d’avui, de l’Editorial Mentora, amb narracions d’Andersen i Grimm, adaptades per V. Serra i Boldú i il·lustrades per J. Sànchez Tena.

Enciclopèdia Catalana

La dictadura de Primo de Rivera durant el període 1923-30 va suposar la interrupció de l’edició de llibres en català. Tot i això, aparegueren les Rondalles populars de Valeri Serra i Boldú a l’Editorial Políglota. Cada llibre contenia cinc o sis rondalles que l’autor havia anat aplegant a partir de col·laboradors de diversos pobles de Catalunya. L’any 1926 va començar la seva activitat l’Editorial Mentora, que després va esdevenir l’Editorial Joventut.

A partir de la Segona República (1931-39) van aparèixer nombrosos i excel·lents llibres de lectura escolar que moltes vegades incloïen rondalles, i molt bones traduccions, com les Rondalles d’Andersen traduïdes al català per Josep Carner i Marià Manent que l’Editorial Joventut va publicar el 1933. Aquesta mateixa editorial va fer reedicions dels llibres de contes d’èpoques anteriors. D’aquesta època, Teresa Rovira assenyala, en l’obra La literatura infantil i juvenil:

“Des de 1931, precisament en els moments que es guanya el català a l’escola, minva l’atenció cap al llibre infantil d’esplai i es produeix una certa crisi en la producció d’obres d’autor i dibuixant català. En canvi, les escoles públiques s’omplen d’excel·lents llibres de lectura i hi ha una important difusió del llibre infantil en general a través de les xarxes de biblioteques populars.”

Acabada la guerra civil de 1936-39 amb la imposició del règim franquista, el llibre infantil i juvenil en català passà per un període de prohibició, com qualsevol altra manifestació de la cultura catalana. La censura va afectar també els llibres infantils, que es consideraven contraris al règim només pel fet d’estar escrits en català. Se’n publicaren uns quants aprofitant escletxes de la censura, com la col·lecció “Rondalles” de l’editorial Ariel, publicada entre el 1948 i el 1954, que va constar de quatre volums. Als dos primers, Joan Sales realitzà adaptacions de rondalles i narracions de Gabriela Mistral, Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Esteve Casaponce i Antoni M. Alcover. El tercer volum va ser Rondalles gironines i valencianes i el quart, amb el títol Rondalles d’ahir i d’avui, aplegava una rondalla mallorquina, una de valenciana i una altra de catalana, amb la clara intenció d’emfatitzar la varietat i alhora la unitat de la llengua catalana.

Exemplars de les col·leccions “A poc a poc”, “Els contes populars” i “Teatre, joc d’equip”.

Enciclopèdia Catalana

Cap als voltants de la dècada de 1950 s’inicià un cert període de represa i es reeditaren alguns dels llibres de rondalles que s’havien publicat en èpoques anteriors. El 1951 començà a aparèixer la revista “L’Infantil”, editada al Seminari de Solsona. L’any 1952 Selecta reedità les versions d’Andersen publicades per l’Editorial Catalana. Més endavant, cap al 1954, s’editaren llibres “de quiosc”, en general emmotllats i senzills, que tingueren una àmplia difusió. Molts contenien contes populars. El 1961, amb l’aparició de la revista “Cavall Fort”, les rondalles en català van tornar a acostar-se als infants. El 1962, l’Editorial Estela publicà, en la col·lecció “Llibres Infantils Estela”, una selecció dels Albums du Père Castor, que havia editat a França l’editorial Flammarion el 1931. Entre altres contes populars, s’hi van incloure La cabra i els cabridets i Els tres porquets.

L’any 1963 Andreu Dòria creà l’editorial La Galera que, amb la seva col·lecció “Contes populars”, va editar i ho continua fent un bon grapat de rondalles i faules catalanes i d’altres tradicions europees. A partir dels anys setanta del segle XX començaren a publicar llibres en català altres editorials que fins aleshores només ho havien fet en castellà, i editorials de nova creació. Moltes d’aquestes incloïen als seus catàlegs títols de la rondallística popular.

Portades de les Rondaies Mallorquines (1935), il·lustrades per J. Moll.

Enciclopèdia Catalana

Cal destacar també les publicacions de rondalles recollides i publicades al País Valencià i a les Illes Balears. Enric Valor va reescriure les rondalles que havia sentit a contar de petit. No les va escriure especialment per als infants, sinó per als adults i per a ell mateix poder-les recordar. Es poden llegir en vuit volums titulats Rondalles Valencianes, publicats a València entre el 1950 i el 1958. I molt abans, a Mallorca, mossèn Antoni M. Alcover havia iniciat la gegantina tasca de recuperació de les Rondaies Mallorquines. La primera de les rondalles va ser publicada el 1880 a “La Ignorància”. El primer volum de l’aplec es va editar el 1896. Després de la mort de mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll en continuà l’edició a l’Editorial Moll. Entre el 1936 i el 1972 aparegueren els vint-i-quatre volums de què consta la col·lecció. Els seus reculls han estat durant molts anys els únics llibres en català presents en un gran nombre de llars mallorquines. També a Mallorca, l’arxiduc Lluís Salvador va realitzar una tasca important en la recollida de rondalles.

Igualment, a Menorca es disposa de les Rondaies de Menorca, recollides per Andreu Ferrer Ginard i publicades el 1914 a la col·lecció “Folklore Balear”, i a Eivissa Joan Castelló i Guasp va publicar les Rondalles eivissenques, entre els anys 1953 i 1976. Dins d’aquesta tasca de recuperació cal destacar la tasca de Joan Amades a Catalunya, recollida a Folklore de Catalunya. Rondallística, volum editat per Editorial Selecta, Barcelona, 1982. Les seves rondalles no han estat directament llegides pels infants, però han constituït una de les fonts principals en què les editorials de llibres infantils han pouat les rondalles catalanes.

Durant tot el segle XX, a més d’aparèixer als llibres, les rondalles també han trobat un bon suport en les revistes infantils. El 1904 va aparèixer “En Patufet”, que es publicà ininterrompudament fins al desembre del 1938, quan no va poder sobreviure més al desastre de la guerra civil de 1936-39. Al llarg de la seva trajectòria, la revista va esdevenir més juvenil que infantil, i per això entre el 1922 i el 1931 aparegué “Virolet”, com a suplement infantil d’“En Patufet”. L’any 1931 i fins al 1936 el suplement es va dir “Esquitx”. Actualment hi ha una revista infantil a Mallorca que duu aquest nom.

Portada de “Tretzevents”, anomenada a l’inici “L’infantil”.

Enciclopèdia Catalana

Però aquestes no van ser les úniques revistes infantils catalanes de l’inici del segle XX. Entre el 1904 i el 1939 aparegueren una trentena de revistes en català per a infants i joves. S’esmenten les que tingueren una especial dedicació a les rondalles: el 1906 es va publicar “L’escolanet”, que contenia contes, rondalles, històries i acudits; el 1907 va aparèixer “Una vegada…”, subtitulada Primer periòdic de folklore en català. Se’n publicaren nou números amb rondalles i contes il·lustrats de Catalunya i d’arreu del món. Entre el 1909 i el 1924 va aparèixer “La rondalla del dijous”, editada per la Biblioteca Popular l’Avenç i dirigida per Josep Massó Ventós. Contenia dos contes populars o literaris d’autors catalans i a vegades d’autors estrangers. A partir del 1924 es va continuar publicant, però aleshores editada per Editorial Catalana i dirigida per Valeri Serra i Boldú. També aparegué la revista “La Mainada” (1921-23), i el 1926 es publicaren quatre números d’En Manelic amb una secció que es deia Contes vells folrats de nou. Després de la desfeta de la Guerra Civil Espanyola calgué esperar fins a l’any 1951 per veure una revista infantil en català. Es tracta de “L’infantil”, que és l’origen de l’actual “Tretzevents” de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

El 1961 començà a publicar-se “Cavall Fort”, que s’ha mantingut amb bona salut fins avui i que, sota el guiatge d’Albert Jané, ha fet una gran tasca en la difusió de les rondalles i els contes populars catalans i altres racons del món.

Els llibres que expliquen rondalles

Actualment els llibres que expliquen rondalles són de diversos tipus, segons una gran varietat de criteris comercials i editorials.

Hi ha llibres sense text escrit, normalment amb una il·lustració a cada pàgina que representa els moments clau de la història. És el cas, per exemple, de la col·lecció “El caragol” de La Galera Editorial, o de la col·lecció “Explica’m un conte” de l’Editorial Cruïlla. Normalment, aquests llibres s’adrecen a infants petits i tenen unes característiques materials sòlides perquè puguin ser mirats i remirats sovint. Solen servir de suport perquè els adults expliquin la rondalla als infants, però també perquè després d’haver sentit la història oralment, l’infant petit se la pugui explicar ell mateix una vegada i una altra amb el suport de les imatges. Tenen un text molt reduït adreçat a l’adult perquè pugui explicar el conte.

Altres llibres amb predomini de la imatge i dirigits a infants petits inclouen un text molt breu perquè mentre s’inicia en la lectura el pugui llegir tot sol. És el cas, per exemple, de la col·lecció “Vull llegir” de l’Editorial Cruïlla. Les il·lustracions representen els moments clau de la narració. El text consta només d’una frase senzilla per a cada il·lustració escrita en dues tipologies de lletra, de manera que si un lector les sap llegir totes dues, llegeix dues vegades el mateix. En aquests llibres, els criteris didàctics passen clarament per damunt dels literaris. De totes maneres, és molt discutible que sigui un bon criteri didàctic suprimir elements narratius essencials o reduir una narració a unes quantes frases molt simples.

D’altra banda, hi ha llibres amb un text senzill però no tant, pensat perquè l’infant que ja té un cert domini del codi escrit el pugui llegir tot sol, i amb una clara predominança de la il·lustració. És el cas de la col·lecció “Contes populars” de La Galera, d’“El Sac” també de La Galera, o de la col·lecció “Tirurany” de l’Editorial Moll, de la col·lecció “Sopa de Contes” de l’Editorial Barcanova/Anaya, o dels “Contes de la Lluna, la Bruna” de l’Editorial Anaya. En aquest tipus de llibres pot passar que la dificultat lectora no s’adigui amb l’edat més adequada per llegir els contes, és a dir, que quan a l’infant li interessa aquella narració encara no sigui prou destre per llegir-la tot sol. En aquests casos, el sentit comú dels adults que posen els llibres a mans dels infants fa que siguin utilitzats també per a la narració o la lectura per l’adult, i que el llibre es transformi en un objecte compartit entre l’adult i l’infant. De fet, sovint no substitueixen la rondalla explicada, sinó que la possibiliten i la complementen.

Però també hi ha llibres de rondalles amb un text ja molt complex, adreçades a infants grans, com per exemple els de la col·lecció “Petit Esparver” d’Edicions de La Magrana o els de la col·lecció “La Xarxa” de Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Finalment, hi ha llibres que presenten el text complet de les rondalles. En la majoria dels casos també són il·lustrats, i encara que a la imatge hi correspongui a vegades un espai gran, són els llibres que normalment utilitzen els adults per aprendre contes i explicar-los o llegir-los als infants. En alguns casos també són els infants més grans, amb una bona competència lectora, els qui els utilitzen com a font de plaer per a llegir noves rondalles o recordar les que més els havien commogut quan eren més petits.

En tots aquests tipus de llibres la relació que s’estableix entre el text i la imatge és complexa. Es tracta de dos tipus de narració que es complementen mútuament. Si el text i la imatge són idèntics no s’aporten res l’un a l’altra, i es pot prescindir de l’un o de l’altra. En canvi, si el text diu coses que no es poden veure en la il·lustració, i si la imatge aporta detalls o maneres de veure la història i matisos que no són al text, això fa que el lector frueixi de la lectura del text i de la lectura de la il·lustració. Sortosament avui dia hi ha bons exemples d’aquesta complementarietat en el panorama editorial català i concretament en els llibres de rondalles.

Entre les editorials que actualment publiquen llibres de rondalles en català es poden esmentar Anaya, Barcanova, Bromera, Cercle de Lectors/Aura, Editorial Cruïlla, Combel Editorial, Editorial Corimbo, Ediciones Destino, Edebé, Eumo Editorial, Fondo de Cultura Económica, Hymsa, Editorial Joventut, Kalandraka Editora, La Galera, Edicions de La Magrana, Lumen, Editorial Moll, Onda, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Editorial Salvatella, Santillana, Susaeta i Vox.

Actualment, hi ha també una gran varietat de llibres que expliquen contes basats en les rondalles tradicionals i que donen per descomptat que ja es coneixen. Per exemple, tota la col·lecció de contes de “Les Tres Bessones i…”, de Roser Capdevila, publicada per l’Editorial Arín, en què les protagonistes van a parar a un conte tradicional, necessiten saber tots els detalls de la versió original del conte per ser entesos. Igualment, les traduccions dels contes de Babette Cole, publicades en català per Ediciones Destino, en els quals capgira les situacions i els rols dels protagonistes de les rondalles més difoses, necessiten basar-se en les rondalles originals. Sovint, aquests contes arriben als infants sense que aquests hagin tingut l’oportunitat de conèixer prèviament les rondalles a les quals fan referència.

Molts contes actuals adreçats a un públic infantil i juvenil denoten una gran influència de les rondalles tradicionals, encara que de vegades no sigui evident. L’estructura, els motius, els personatges i els conflictes de les rondalles apareixen amb vestits nous en la producció literària actual. Aquest tema ha estat profusament treballat per Caterina Valriu i Llinàs al seu estudi Influència de les rondalles en la literatura infantil i juvenil catalana actual.

Logo de l’Editorial Joventut, del 1907.

Enciclopèdia Catalana

Els llibres de rondalles en català es troben en competència desigual amb l’edició en castellà. Les mateixes editorials que publiquen rondalles en català en fan una edició en castellà amb més gran tiratge que es distribueix arreu d’Espanya i Amèrica del Sud. Aquestes edicions en castellà també es distribueixen als Països Catalans, i això fa que en ocasions i per raons comercials el possible comprador d’un llibre hagi de fer un esforç suplementari per trobar el llibre que vol en català. A l’inici del segle XXI, les rondalles en castellà continuen suplint en molts casos els seus equivalents en català, i així hi ha molts infants que saben qui és “la Cenicienta” o “el gallo Quirico” i en canvi no saben res de “la Ventafocs” o del “gall Peret”.

De totes maneres, hi ha alguna col·lecció de rondalles per a infants que només s’ha editat en català, com és el cas de la col·lecció “Tirurany” de l’Editorial Moll, de Palma, que conté una selecció de rondalles mallorquines de mossèn Alcover.

També cal destacar l’auge que ha pres darrerament la publicació de rondalles d’arreu del món, que permet conèixer contes populars d’altres països i d’altres tradicions, i que contribueixen a fomentar els valors de la solidaritat. Un exemple d’això és la col·lecció “Contes d’arreu”, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Exemplar de la revista “Faristol”, publicada pel Consell Català del Llibre per a Infants.

Enciclopèdia Catalana

Els editors catalans, i també alguns autors i il·lustradors, participen en les grans fires del llibre infantil que es fan a Europa (a Bolonya, a la primavera, i a Frankfurt, a la tardor). Allà s’estableix contacte directe entre les editorials i s’hi poden veure els millors llibres il·lustrats del món. Aquests contactes han beneficiat el món editorial català, i per tant els llibres de rondalles que arriben actualment als infants. A més, al maig del 1982 es va crear el Consell Català del Llibre per a Infants, CCLIJ, una federació d’organismes amb l’objectiu de promoure i difondre el llibre infantil i la lectura. És representant als territoris de llengua catalana de l’International Board on Books for Young People, IBBY, i des del juliol del 1985 publica la revista “Faristol”, el seu òrgan de difusió.

Quines rondalles són als llibres per a infants

Il·lustració de B. Cole per al seu conte El príncep Ventafocs, on capgira els papers dels protagonistes tot basant-se en la rondalla original.

Enciclopèdia Catalana

Els criteris que han fet decidir quines són les rondalles que es posen a l’abast dels infants han anat variant segons l’època. Al final del segle XIX i principi del XX, les rondalles formaven part dels ideals romàntics i es considerava que eren les millors lectures per als infants sempre que continguessin elements moralitzadors i se’n poguessin extreure ensenyaments per a la vida quotidiana. Com que els recopiladors eren homes i a més vivien en una societat en què prevalien els valors masculins, sovint les rondalles que van arribar als llibres tenien protagonistes masculins, i si els tenien femenins solien ser passius i pendents de l’alliberament d’un heroi. De totes maneres, havien estat principalment dones les narradores que facilitaren les versions orals als diferents recopiladors. Això fa segurament que també es puguin trobar protagonistes femenines i valors considerats tradicionalment femenins. Sobre aquest tema del paper de la dona a les rondalles, C. Valriu assenyala:

“La nostra opinió és que les rondalles no són en realitat masclistes en si mateixes, ja que probablement per cada mostra de masclisme que poguéssim adduir no seria gaire dificultós trobar-ne la contrarèplica; és a dir, un altre relat on la protagonista fos femenina i el paper passiu correspongués a l’home. Cal recordar, per exemple, que tot el cicle de relats del tipus Eros i Psique podrien ser qualificats de feministes, car és gairebé sempre ella la qui du tota la càrrega de protagonisme, pren les decisions i realitza el desencantament que tornarà la forma humana al monstre, però fins i tot en aquest cicle a vegades els papers s’han invertit i el personatge a desencantar és la núvia i no el nuvi. Per tant, si hi ha unes rondalles no masclistes en una societat que es pot considerar globalment com a masclista, és probable que en bona part sigui a causa de la presència activa de la dona com a transmissora receptora d’aquests relats. Però també és cert que –com es veurà més endavant en parlar de les interpretacions psicoanalítiques– les rondalles parlen d’una realitat psíquica humana que sovint és comuna a ambdós sexes, d’uns processos psicològics, d’uns sentiments i unes reaccions que es donen per igual en els homes i les dones.”

A més, en la tasca d’escriure les rondalles, a vegades hi intervenien creences religioses pròpies o prevalents a l’època. Així, algunes fades bones de les versions orals antigues es transformen en la Mare de Déu, o els nans col·laboradors en angelets.

Els qui primer van escriure les rondalles en paper sovint aplicaven la seva pròpia censura segons els criteris personals. Per exemple, A.M. Alcover, clergue i fervorós creient en la fe catòlica, va escriure totes les rondalles que va poder arreplegar, o gairebé totes, però posant la seva concepció de la vida i del món per damunt de l’interès folklòric. Així ho explicà Francesc de Borja Moll a Un home de combat (Mossèn Alcover):

“Allò que realment el preocupava era la netedat moral de les rondalles. Mossèn Alcover era inflexible en matèria de castedat, i vetava sense contemplacions tot allò que pogués despertar pensaments d’ordre sexual. Els folkloristes professionals tenen motius per a lamentar que no vagi recollir aquests temes verdosencs, no per a divulgar-los, sinó per a il·lustració dels especialistes. Però ell tenia massa arrelat el sentit de la castedat per a condescendir ni tan sols amb els erudits en coses que afectassin el sisè manament.”

Cap al 1950 i fins ben entrada la dècada següent, la pedagogia en voga era de tipus racionalista: va considerar les rondalles com a expressió d’una societat en decadència i per tant en va rebutjar la difusió. Se les considerava reprovables des d’un punt de vista moral i des d’un punt de vista psicològic. Les rondalles es van modificar per introduir-hi valors, se’n van suprimir els finals durs, els episodis violents i tot allò que es podia considerar perjudicial per als infants vistos com a éssers vulnerables i manipulables.

Portada de Psicoanálisis de los cuentos de hadas, de Bruno Bettelheim.

Enciclopèdia Catalana

Calgué esperar fins ben entrats els anys setanta del segle XX perquè les rondalles fossin rescatades d’aquesta visió negativista i tornessin a ser valorades com a pilars importants en l’educació dels infants. El canvi de visió va venir de Bruno Bettelheim, amb la seva obra The Uses of Enchantement. The Meaning and Importance of Fairy Tales. Va ser traduïda al castellà amb el títol Psicoanálisis de los cuentos de hadas, i publicada per Grijalbo el 1977. A partir d’aquesta obra, els partidaris de donar als infants versions íntegres de les rondalles van expressar les seves opinions sense por de ser titllats d’antiquats. Es va anar reconeixent el poder educatiu dels relats populars i la seva força per ajudar els infants en la construcció de la personalitat. Els llibres per a infants es van tornar a poblar de monstres i dimonis, de madrastres dolentes i bruixes malvades, amb el convenciment que si l’heroi o l’heroïna supera tots els obstacles que els personatges malvats posen en el seu camí, s’ajuda l’infant lector a superar els propis temors, les pors i inseguretats.

Actualment, molts llibres per a infants narren bastant fidelment les rondalles segons les versions conegudes més antigues, i no suavitzen sistemàticament els episodis més escabrosos. Ara el llop es menja les cabretes, els pares de Hansel i Gretel els abandonen al bosc, i la madrastra fa la vida impossible a la Ventafocs.

Repassant les rondalles que actualment es poden trobar en els llibres per a infants, es pot veure que no totes han tingut la mateixa sort. N’hi ha que han estat repetidament publicades en editorials diferents, que se n’han fet versions per a cinema, teatre… i que per camins diversos han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu actual. I n’hi ha d’altres que han quedat adormides, igual com la protagonista de la Bella dorment, en les pàgines dels reculls fets pels diferents recopiladors, a l’espera d’algun príncep que les rescati de l’oblit.

L'Índex tipològic de la rondalla catalana (2003), un dels llibres que ha fet aportacions molt valorades a l’estudi de la rondallística.

Enciclopèdia Catalana

Les rondalles han sofert un procés de globalització semblant al que es dóna en altres aspectes de la cultura. Així com s’ha reduït la varietat de pomes al mercat, també s’ha reduït la varietat de rondalles que els infants i els adults coneixen. Quan les rondalles es transmetien de forma oral, cada terra tenia els seus gegants, bruixes dolentes, fades bones i princeses. De cada conte, en circulaven moltes versions i cada grup social en tenia la seva pròpia. Amb el pas al paper escrit totes aquestes versions es redueixen a una, i és només aquesta la que coneix la gent. La diversitat de personatges i també de temàtiques i de versions s’han reduït i empobrit, i els contes populars que saben els infants són gairebé els mateixos arreu del món occidental. El triangle format per Perrault, Grimm i Andersen ha estat el que més s’ha difós en els llibres de rondalles, i sovint ha desbancat les rondalles recollides pels folkloristes catalans. Per exemple, la Blancaneu que tothom coneix és na Magraneta al recull d’A.M. Alcover, o Hansel i Gretel es troben a na Tricafaldetes del mateix recull, i també a La caseta de sucre de les Rondalles Meravelloses de V. Serra i Boldú. Per conèixer més bé les equivalències entre les rondalles catalanes, es pot consultar l’obra de Carme Oriol i Josep M. Pujol, Índex tipològic de la rondalla catalana, publicada a Barcelona el 2003 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

La producció editorial catalana actual inclou igualment contes rescatats de la Rondallística de Joan Amades, com els d’en Patufet, en Joan de l’ós, el dels pèsols meravellosos o el del caragol que volia anar a veure el forat d’on surt el sol. Però n’hi ha molt pocs, per exemple, de Valeri Serra i Boldú o de Pau Beltran i Bros. No hi són, en els llibres actuals, ni la Mascota, ni les set cireres, ni la Niranureta, per posar només alguns exemples. També hi són molt escasses les rondalles valencianes o les illenques, que tan sols són presents a les editorials d’aquests respectius llocs i actualment en algunes publicacions fetes per institucions com ara ajuntaments, consells insulars, governs autonòmics…

El que es publica i no es publica actua com a filtre del que llavors arriba als infants de forma oral. Sobre això, a De la narrativa oral a la literatura per a infants, Gemma Lluch diu:

“L’acte de transcripció és alhora creatiu i destructiu. Les històries que formaven part de l’oralitat i d’una cultura reduïda, o pròxima, entren a formar part de l’escriptura i, amb ella, d’una literatura, d’una cultura i d’una civilització que havia crescut paral·lelament i sovint de manera aliena a l’anterior. Dues formes literàries d’entendre l’univers que tot i existir en el mateix temps, creixien ignorant-se, sense pràcticament barrejar-se. Les històries narrades eren diverses i contades a públics diferents, però quan comencen a interessar a aquells que dominen l’alfabet i es transcriuen per oferir-les a un públic lletrat, es decideix que moltes d’aquestes narracions no poden passar a la lletra impresa. En aquest cas, escriptura i filtre ideològic funcionen com a sinònims.”

Les rondalles en l’era digital

Des de la segona meitat del segle XX, les noves tecnologies han modificat la vida quotidiana en tots els àmbits, i també han canviat la relació personal que es manté amb les rondalles.

Ja a la dècada de 1960 del segle XX, la tecnologia començava a tenir un impacte que es feia notar en la transmissió dels contes. Algunes emissores radiofòniques incorporaven en la seva programació un espai infantil que en alguns casos consistia en la narració, lectura o dramatització d’un conte popular. Amb l’arribada dels reproductors de casset a les llars, es comercialitzaren diverses col·leccions de rondalles per a ser escoltades. És el cas de les Rondaies Mallorquines, de l’Editorial Moll, narrades pel mateix Francesc de Borja Moll amb la col·laboració dels actors del quadre escènic de Ràdio Popular que es començaren a editar a partir del 1960 i que encara ara formen part del ritual d’anar a dormir per a alguns infants, especialment els illencs. També cal esmentar la difusió de les rondalles tradicionals catalanes i també d’altres països que va fer el cantant i animador Xesco Boix, alternant-les mig contant i mig cantant en els seus recitals per a infants, en discs i cassets, que al llarg de la seva vida van ser més de trenta, i en els llibres recopilatoris del seu repertori.

Qüento va, qüento vingue aplega deu contes tradicionals del Matarranya. En féu l’edició l’Associació Cultural del Matarranya, que el 2005 va rebre el premi Recercat per la seva tasca de difusió de la llengua catalana.

Enciclopèdia Catalana

Altres estudiosos de les rondalles han utilitzat igualment el suport d’àudio per a donar a conèixer els relats populars. És el cas, per exemple, de Qüento va, qüento vingue, disc que recull contes del Matarranya, publicat el 1998 per l’Associació Cultural del Matarranya.

Actualment no són gaires els contes populars que es poden trobar en vídeos i DVD per a infants en català. En aquests suports els contes populars han estat desbancats per les produccions originals d’altres països, per exemple els dibuixos animats japonesos. Hi ha també traduccions de contes anglesos o americans, i produccions pròpies com les ja populars Tres Bessones de Roser Capdevila, que sovint situen les seves aventures en el marc dels contes tradicionals.

Les pel·lícules basades en aquestes narracions que han estat més difoses són les de la productora Disney, que començaren a arribar en castellà als infants catalans des del 1935. N’hi ha que han estat doblades al català. Aquestes pel·lícules han tingut una gran influència en el públic, tant infantil com adult, i han generat una sèrie de subproductes (ninots, peces de roba, complements i també llibres) que s’han imposat al mercat. Per a molts infants representen el primer contacte amb les rondalles, i les accepten si no hi ha res millor. D’aquesta manera, alguns contes tradicionals han estat confosos amb les versions Disney, que traeixen l’esperit de les narracions tradicionals i el modifiquen. Qualsevol història es converteix en un conte de bons i dolents. Es creen personatges superflus, sovint animals, que prenen un protagonisme desmesurat que enfosqueix les accions dels herois i especialment de les heroïnes. Aquestes són sempre dependents i responen als estereotips femenins del masclisme més clàssic: són presumides, pendents de les joies i dels vestits, passives… Les pel·lícules de Disney han actuat com a filtre dels contes tradicionals que han versionat, i la seva interpretació ha substituït les més antigues en l’imaginari d’unes quantes generacions. Convé acudir a les versions autèntiques si es vol saber com era per exemple La sireneta d’Andersen o La Ventafocs, bé de Charles Perrault, bé dels germans Grimm, o qualsevol altre dels contes que han estat distorsionats per la versió cinematogràfica. Les pel·lícules de Disney han estat posades en qüestió per molts autors, i han estat acusades de masclistes, racistes i intolerants. Per exemple, Gemma Lluch, al llibre De la narrativa oral a la literatura infantil, diu:

“[…] en l’actualitat la versió de Walt Disney hi és omnipresent, no només en el cinema, sinó també en les múltiples reescriptures que de les rondalles meravelloses s’han fet. És evident que tant l’editor com l’autor no perden de vista que la seva versió és la que ha acabat creant l’imaginari popular més extens i que, per tant, la utilització de les seves versions assegura el beneplàcit del lector i, per tant, del comprador. Però les conseqüències no són minses, moltes versions desapareixen, molts detalls, moltes subtileses i moltes formes de narrar i consegüentment, moltes formes diferents de veure el món.”

Contes multimèdia va néixer el 1994 una col·lecció que combinava les versions de paper i multimèdia de diversos contes.

Enciclopèdia Catalana

Avui dia les rondalles també es presenten en un altre suport: la informàtica. Així com el conte enregistrat en disc o casset recull la narració en forma oral, la informàtica pot recollir-lo en forma oral i escrita a la vegada, i a més combina en molts casos aquests dos tipus de llenguatge textual, amb el llenguatge musical. Signifiquen un nou camí per al viatge de les rondalles a través dels temps. Hi ha editorials que han publicat jocs interactius basats en les rondalles tradicionals. És el cas de La Galera Editorial, Block mèdia, Barcelona Multimèdia, Benecé Produccions i Anaya, entre d’altres.

A Internet es disposa dels fons de les editorials, i això facilita el coneixement de quins llibres i productes audiovisuals hi ha al mercat. També s’hi pot consultar el fons de les biblioteques públiques, de manera que és més fàcil saber on cal adreçar-se per trobar el llibre desitjat. També hi ha alguns llibres en línia i jocs interactius sobre els contes.

Els llibres van substituir en part la narració oral, però no la van eliminar, sinó que la van complementar. Igualment, totes aquestes possibilitats que ofereix avui la tecnologia poden donar suport a la narració oral i poden representar altres camins per fer arribar les rondalles als infants d’avui.