“Digues un vers”

La memòria i la transmissió de coneixements

La memòria ha estat, tradicionalment, un instrument clau per a la conservació i la transmissió de coneixements, records i sentiments. També ho és ara a l’època informàtica, comptabilitzada en bits, megabits i gigabits. Juntament amb l’enteniment i la voluntat, la memòria era una de les “potències de l’ànima”. S’ubicava a la part inferoposterior del cap, com indiquen les expressions populars “caure de memòria” –d’esquena, pegant de cap a terra–, o “dormir de memòria”: ajagut panxa enlaire.

L’aprenentatge, abans dels llibres de text, era sobretot de memòria: calia exercitar-la mitjançant rodolins, frases rimades i cantarelles repetitives, que n’eren el millor suport. A escola s’aprenien de memòria les taules de multiplicar, els rius i les províncies d’Espanya, els reis gots, les batalles… i durant el batxillerat les llistes dels principals escriptors i pintors i de les seves obres, com també les figures escolàstiques del sil·logisme. A catecisme, els deu manaments, les obres de misericòrdia, els pecats capitals, les oracions més usuals… i, pel que fa a la història sagrada, els apòstols, els jutges o els profetes. Però també s’aprenien de cor històries i romanços i mostres de la saviesa ancestral a través del refranyer. Actualment, són alguns eslògans dels espots comercials els que pretenen ocupar un lloc en la memòria dels consumidors: “Ya es primavera en el Cortes Inglés”, “La chispa de la vida”, “San Miguel, allà on va, triomfa”…

Recitar era una capacitat en la qual s’ensinistraven els nois i les noies des de petits: es tractava de saber-se versos de memòria i dir-los en veu alta i en públic. Sovint se’ls feia recitar –”Digues un vers”– pel sant dels avis o dels pares, com un regal. O per Nadal: la “dècima”. Entre els més elementals que s’aprenien de més petits cal recordar el que feia “Com que sóc tan petitet / i encara no sé què dir…”, o “Mar endins va la barqueta, mar endins el pescador…”, i tota una colla d’altres poemes de glossador o autor anònim.

També formaven part del corpus memorístic de la bona educació una tirallonga de frases fetes en resposta a les propostes dels grans. Al “com et dius, maco?” el nen responia dient el nom i els dos cognoms seguit de l’estrambot que feia “per servir a Déu i a vostè (i aquí té una butxaqueta per si m’hi vol posar res)”. En donar les gràcies, es responia “no es mereixen”, o “a Déu sien dades”. A la salutació “Ave Maria puríssima”, s’hi afegia el “sens pecat fou concebuda”.

Altres fórmules memorístiques eren les cançonetes de joc, com ara “Sol, solet…”, “La lluna, la pruna…” o “Cargol, treu banya…”. O les de comptar i repartir en els jocs, com “Uni dori teri cateri mata la veri viri virom, compta’ls bé que dotze hi són…”, o el “Pito pito colorito…”. O les tonades de saltar a corda, “si la barqueta es tomba…”; de jugar a cavall fort, l’”un, dos, tres pilota que vinc!” o “fava de burot!”; de tirar la baldufa, el “gambes i gambarelles, qui no s’aparti li trenco les costelles”. O els rodolins de saltar i parar: “A la una, la mi mula, a les dos, el salt del gos…”.

Es recordaven igualment fragments de teatre en vers, dels Pastorets, fent de fúries de l’infern, de l’àngel de l’Anunciació, o de petits pastors… O d’altres obres de teatre infantil, com el “Potser sí, potser no, potser sí que n’era jo”, de La Ventafocs de Josep M. Folch i Torres.

A escola s’aprenien versos famosos de la literatura, més sovint castellana i en castellà: la rotunditat del “Con diez cañones por banda…” de José de Espronceda; la moral del “Cuentan de un sabio que un día…” i altres fragments de La vida es sueño de Calderón de la Barca; el populisme de Ramon de Campoamor, com “Escribidme una carta, señor cura…” “La primavera ha venido y nadie sabe cómo ha sido…” “En este mundo traidor nada es verdad ni mentira…”. Sense oblidar els d’exaltació als valors i les glòries del règim i a una determinada història d’Espanya que, durant el franquisme, s’aprenien –“la letra con sangre entra”, o bé “Oigo, Patria, tu aflicción…”.

També es repetien fragments del Don Juan Tenorio de José Zorrilla, que es representava cada any per Tots Sants, a càrrec d’actors professionals i d’elencs aficionats: “Cuál gritan esos malditos, pero mal rayo me parta…”, “Yo a las cabañas bajé, yo a los palacios subí…”, “¿No es verdad, ángel de amor…?”.

Endevinalles, poesies i cançons populars com “Cap a l’escola…” i “Ara ve Nadal” formen part dels llibres de la col·lecció “El meu mes”, de l’editorial La Galera, publicats el 2006 amb il·lustracions de Roser Calafell.

Enciclopèdia Catalana

En els eventuals períodes d’escola catalana, també se n’aprenien en català. El badaloní Antoni Bori i Fontestà, mestre i escriptor, n’havia elaborat de geografia i d’història corresponents a l’aprenentatge escolar oficial, publicats a Lo trobador català (1892). Per exemple:

Situació:

“De les regions espanyoles,
la més rica i estimada
és la de tots coneguda
per la terra catalana […]”

Rius i muntanyes:

“Rius i muntanyes notables
per Catalunya s’estenen,
donant-li fonts regalades
i més fresques salzeredes.
L’Ebre d’enllà Ribarroja
Per Flix i Mora travessa […]”

Clima:

“Situada Catalunya
entre el mar i les muntanyes,
mostra tot l’any en son clima
una riquesa variada […]”

Produccions:

“[…]
Frueix de gran nomenada
l’oli d’Olesa i de Lleida,
i són rics els vins de Sitges,
del Priorat i d’Alella […]”

Indústria i comerç:

“Riques i vàries indústries
ens mostra aquesta comarca,
on no es troba un pam de terra
sense un taller o una fàbrica.
[…]
Sos telers treuen la tela
que més volguda es treballa,
i són notables els panyos
de Sabadell i Terrassa […]”

L’obra d’A. Bori i Fontestà també incloïa poemes patriòtics, costumistes, d’exemples i moralitats, com “El camí de l’hospital”, “El renegaire”, “L’envejós”, “Amor de mare”, o “L’orfenet”. Però el seu poema més après i recordat, fins a les primeres generacions de la postguerra civil, és “L’escut de Catalunya”, que comença amb aquests versos:

“En la que sant Jordi empunya
bandera de color blanc
hi ha l’escut de Catalunya
amb quatre barres de sang.
D’aquestes barres la història
està escrita amb lletres d’or
per saber-la de memòria
i gravar-la en nostre cor […].”

També Joan Llongueres, pedagog de la dansa per a infants, incloïa cançonetes senzilles com “Les petites formiguetes a l’estiu…”, “Pica, pica la pedreta…”, “Quan tres oques van al camp…”, o la tan popular “Les figures del pessebre”:

“La dona que renta, la vella que fila
i el brau caçador que sempre vigila […]”

També Narcisa Freixes havia compost cançonetes per a nens i nenes, com “El cavallet de cartó” o “Un tresor que no té fi és l’agulla de cosir…”.

Però una de les vetes poètiques més generalitzada era l’anomenada “dècima” de Nadal. Cada any l’escola en proposava una de diferent, de llargada i dificultat creixent segons l’edat, per a ser recitada al llevant de taula davant de tota la família. L’encert de recordar-la sense errors ni entrebancs, i d’acompanyar-la amb la prosòdia i la gestualitat assajades, mereixia sonors aplaudiments i una estreneta del padrí i dels convidats. Entre l’extens mostrari, eren especialment conegudes, per exemple, la Nit de Nadal, d’Àngel Guimerà:

“Jo vull la taula parada
com al temps en què era nin…
[…]
Traieu la vaixella fina,
les estovalles de bri…
[…]
Poseu en un cap de taula
la cadira del padrí.”

Nadal, d’A. Bori i Fontestà:

“La nit de Nadal
és nit gebrada;
camps i sembrats
són plens de neu […]”

La Nadala, de J. Verdaguer:

“D’un roser a l’ombra,
d’un roser de maig,
n’ha florit un lliri
la nit de Nadal […]”

Nadal, de J. Maragall:

“Caieu fulles, caieu fulles,
que ja s’acosta Nadal […]”

Nit de Nadal, de Guerau de Liost:

“La gent reposa
colgada al llit,
el llop no gosa
moure brogit […]”

O El rústec villancet, de Carner:

“Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat […]”

O qualsevol fragment del Poema de Nadal de Sagarra, com ara:

“Els meus pastors de Betlem
havien sentit un àngel […]”

Hi havia també una considerable llista de poemes que els grans que volien presumir de rapsodes recitaven en cercles familiars, d’amistats, societaris, o bé en actes festius públics. Destacaven els patriòtics, com l’oda La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau:

“Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia […]”

o, d’Àngel Guimerà, l’abrandat:

“Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol […]”

o bé:

“Al fossar de les Moreres
no s’hi enterra cap traïdor […]”

o determinats fragments de Terra baixa, com el que conclou amb el vibrant “He mort el llop!”.

D’Antoni Maria Alcover gaudia de gran popularitat:

“La Balenguera fila, fila,
com una aranya d’art subtil […]”

De Frederic Soler, Pitarra, fragments d’El ferrer de tall, com el conegut:

“Esmola que esmola,
fes dagues, daguer,
fes dagues que passin
les malles d’acer […]”

De Francesc Pelai Briz, La cançó del mestre Jan:

“Mestre Jan és de la farga,
de la farga de Sant Joan,
Camprodon lo té a l’esquerra,
i Ripoll lo té al davant […]”

Però segurament el poeta de més ressò popular era J. Verdaguer. Entre els poemes més declamats hi havia L’emigrant:

“Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
qui de tu s’allunya
d’enyorança es mor […]”

Don Jaume a Sant Jeroni:

“Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d’Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora que surt el sol […]”

O Lo barretinaire:

“Só barretinaire
de Prats de Molló,
me diuen cantaire
mes no canto gaire,
mes no canto, no […]”

També Joan Maragall oferia als rapsodes un repertori d’èxit garantit. La vaca cega:

“Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve una vaca tota sola. És cega […]”

La fageda d’en Jordà:

“Saps on és la fageda d’en Jordà?
Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla […]”

La sardana:

“La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan […]”

i el Cant espiritual, transcrit a molts recordatoris de difunts:

“Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?”

Josep M. de Sagarra era un altre recurs habitual dels recitadors de versos. Entre els més antològics destacaven les Cançons de taverna i d’oblit, com La taverna d’en Mallol i la Cançó de traginer:

“Amb la clenxa ben partida
i un clavell vermell al trau,
i un gec per tota la vida
que de negre sembla blau,
me’n vaig a la rectoria,
les campanes van tocant,
però jo no les sentia.
Arri, Joan!
que la núvia s’està esperant […]”

Una altra veta era l’adreçada als valors intangibles de la tradició, com Sa Majestat el porró, premiat en els Jocs Florals Humorístics de l’Ateneu Democràtic, l’any 1910:

“A la taula catalana,
hi hagi bon o mal servei,
el porró no pot faltar-hi:
ell de la taula és el rei […]”

que acaba amb una asseveració tan patriòtica com aquesta:

“I consti que en nostra terra
el porró mai morirà,
que el porró serà de casa
mentre hi hagi un català.”

O els de caire moralista més o menys conservador, que anaven de dret als sentiments i a la llàgrima fàcil. Com El pobre pescador, que acaba amb aquesta moral:

“La felicitat que cerques
tan sols podran disfrutar-la
aquells que en el cor la portin
en premi de vida honrada.”

O bé com El plat de fusta, de Teodoro Baró, dedicat a la vellesa, que conclou:

“[…] que el fill es portarà amb tu
com tu et portis amb el pare […]”

També la vida sacrificada de La puntaire pel seu fill:

[…] “Fa molts anys que la perdia
i el dia dels morts encara
li porto una flor molt cara
que la mullo amb el meu plor
i així faci més olor
perquè fou la meva mare.”

I els versos ploraners de La pubilleta, d’en Pitarra:

“[…]
Quan està en perill
tot el goig del fill
ens mata la filla.
Viu tu, mon tresor,
i tu del meu cor
seràs la pubilla.
–Vaig, mare, sentint,
que ja em vaig morint;
vestiu-me blanqueta,
i l’hereu, després,
que us donga diners
per fer la caixeta […]”

Altres rams de poesies a què s’acudia sovint eren els de crítica social, polítics, eròtics o escatològics, entre els quals destacaven els atribuïts al rector de Vallfogona –similars als de Gracias y desgracias del ojo del culo, del poeta castellà Francisco de Quevedo–, com aquest titulat A una latrina que féu lo autor en lo hort de la sua rectoria:

“La monarquia regint
Felip Terç, qui la millora,
se féu esta cagadora,
essent papa Paulo Quint.
En sa traça artificiosa
no pose lo maliciós
la llengua, amb zel envejós,
perquè la traurà merdosa.
Aquí mil culs retronant
faran memòria perfeta
de l’assalt de la Goleta
i victòria de Llepant.”

Alguns ja del segle XIV, com ara aquest d’Anselm Turmeda:

“Diners de tort fan veritat
e de jutge fan advocat,
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja […]”

O bé també la picant Cançó de les dones, de Valeri Fuster, del segle XVI:

“Dones, l’hivern ja s’acosta;
si voldreu tenir delit,
prenga cascuna marit.
Si, dones, vostra campana
ab lo vent bruny per sonar,
lo batall, de bona gana
no lo hi deixeu de posar,
i ab el fervor del tocar
vos calfareu. Sens despit,
prenga cascuna marit […]”

D’altres, eren en clau simplement humorística. Com Lo Jepet i la Jepeta, d’À. Guimerà:

“Lo Jepet i la Jepeta
diuen que s’estimen tant:
ella es creu tota una dona
i ell presum que és home gran;
i per més que ni un ni l’altra
als nou anys arribaran,
tots tibats diuen pel poble
que aviat es casaran […]”

Els Goigs de Sant Taló, del Verdaguer seminarista:

“Puix del món, vall de tristor,
vós ne feu ball de tabola,
son, catxassa, vi i garjola
no deixeu a Sant Taló.”

El savi i el boig, d’Apel·les Mestres:

“El castell té dues torres
com dos guaites vetlladors;
l’una a dreta, a esquerra l’altra
cadascuna té el seu nom:
l’una és la torre del Savi,
l’altra és la torre del Boig […]”

Lo barret de copa, de Maragall:

“Alt monument de mal gust,
de la gràcia negre abisme,
ideal de l’estrambotisme,
d’etiqueta tirà injust […]

Tu, amb qui els homes petitons
semblen botigues tapades,
o carbasses coronades,
xemeneies amb talons […]”

També s’espigolaven en Els Cent consells del Consell de Cent, de Peius Gener:

“Quan un home té raó,
o diu que sí o diu que no.

No portis botes vermelles
ni et mosseguis les orelles.
Un passat ple de romanços,
un present ple de bunyols,
un futur d’aquells més mansos
i una escudella de cols,
què més vols?”

I els de l’Auca d’una resposta del senyor Gaudí, de Josep Carner:

“Tothom n’ha sentit a dir
d’aquest gran senyor Gaudí.
Que cada hora (no s’hi val)
fa una cosa genial […]”

O es recordava –un rodolí cadascú– l’Auca de Montserrat, d’autor anònim:

“Quan en Pau va dur l’Emília
eren quatre de família.
[…]
Ja ve el gos de la casilla,
prepareu la calderilla!
[…]
Quan la senyora arribava
està que no pot dir fava…”

D’altres peces d’autors anònims acabaven d’arrodonir el repertori comú, com el conegut, de J.M. de Sagarra:

“Per l’article 26,
el govern té atribucions
de passar-se pels… faldons
totes les lleis del país.”

O el divertit Un lloro, un moro i un mico i un senyor de Puerto Rico, que incloïa la gràcia de l’embarbussament:

“Un senyor de Puerto Rico
al balcó tenia un lloro
de rica ploma i bon pico.
Un lloro dels que fan oro,
dels lloros que costen pico.
Un veí seu, que era moro
de Tetuan, va rebre un mico;
amarra aquest mico, el moro,
al balcó, quedant el lloro
a l’altre, pro lluny del mico.
[…]
Veu això l’amo del lloro,
es tira damunt del mico,
mata el mico, mata el moro,
i mort moro, mico i lloro,
fa un farcell i… a Puerto Rico!”

O aquell altre, també anònim, d’un impostat italià macarrònic, de Il castel·lo maledetto:

“En un castel·lo perdutto
entre boscos i jardinos
tres gattis de pelo fino
facian mau marramiau…”

Després, a partir de la dècada de 1960, la memòria va començar a estar sotmesa, a l’escola, a un greu descrèdit: “aprendre com un lloro”, sense entendre res, es contraposava a la “pedagogia activa”. D’aquella davallada, n’han restat afectats des de les taules de multiplicar fins als versos més populars.

Aquest desús de l’exercitació memorística ha anat en detriment de la facultat de recordar els poemes tradicionals –que havien arribat a constituir una mena de patrimoni comú–, com tampoc no han tingut l’oportunitat d’entrar a l’enteranyinada sala de la memòria de cap infant o jove en aquell parnàs popular els poetes catalans posteriors i els nous estils i continguts poètics.

Una altra conseqüència d’aquest despropòsit ha estat la manca de destresa de memoritzar i de recitar, i expressar gestualment, un text literari. La pèrdua podria semblar irreparable, per mor del domini de les noves tecnologies de la comunicació i de la insistència de l’eslògan que una imatge val més que mil paraules: no serà fàcil recobrar el valor de la paraula dita de viva veu, i el de la paraula donada.

D’aquesta pèrdua només se n’havia salvat, tocada tanmateix per la pruïja de laïcitat de l’escola pública, la tradicional “dècima” de Nadal. Tanmateix, l’escola s’ha adonat finalment que, si no l’aprenentatge de memòria, sí que s’ha d’educar i exercitar la memòria. Des de l’Assaig de càntic en el temple de Salvador Espriu, L’ofici que més m’agrada de Joan Salvat-Papasseit, És quan dormo que hi veig clar de J.V. Foix, o qualsevol poema del Bestiari de Pere Quart, o d’altres de Rosselló-Pòrcel, de Palau i Fabra, de Clementina Arderiu, de Josep Vinyoli, de Maria Mercè Marçal, i, encara més ençà, de Miquel Desclot, de Joana Raspall o de Lola Casas, una bona colla de poemes circulen per les boques i els llavis de molts alumnes de primària amb força naturalitat. I cançons de Sisa, Lluís Llach i Pau Riba són taral·lejades per alguns adolescents. Ara que es parla tant de preservar la memòria col·lectiva, és bo, doncs, d’educar la tradicional facultat de la memòria.

I no sols és bo, sinó que resulta indispensable per a un retorn a l’oralitat i per a una recuperació de la tècnica de la narrativa popular i de l’art d’explicar contes, ja que la memòria fa la funció d’ordit en el teler sobre el qual el narrador, el tramador, la tramadora –”com una aranya d’art subtil” la seva teranyina– teixeix el conte, el text. Perquè textum, text, ve de teixit.

La memòria, doncs, és l’ordit necessari sobre el qual es trama el conte, la història, la llegenda, la comèdia, la tragèdia… és a dir, d’una manera o una altra, el fil, el sentit de la vida. Com ja deia fra Anselm Turmeda:

“Si en lo món hui se perdia
natural filosofia,
de llur cap ells la trauran
e lo text declararan
en la gran geometria…”