La zoologia

Imatgeria zoològica

“Bim!… Bom!…
les campanes de Salou.
–Qui s’ha mort?
–Lo nostre porc.
–Qui l’enterra?
–L’hereu Serra.
–Qui se’n riu?
–La perdiu, la perdiu, la perdiu!”

El joc de la taba o marraquinca, els tres porquets i l’arri, arri, borriquet/ anirem a sant Benet/ te daran un formatget/ per dinar, per sopar…, el ratolí Pérez o la rateta que escombrava l’escaleta, Bambi, Pluto, Pepito Grillo, Tom i Jerry i l’ànec Donald; la mona xita, King Kong i Moby Dick; el Coiot, Fred Basset, Calvin i Hobbes, Snoopy, el gat Garfield, el Cant dels ocells i el burro català. Joguines, emblemes –o logotips– comercials i mascotes esportives: cavallets, ossets de peluix i cavalls de cartó o electrònics, lleons rampants, pumes, àguiles, cocodrils, licors del Mono i periquitos de l’Espanyol… Tothom hi ha crescut immers i es viu rodejat d’imatgeria zoològica. La fascinació per l’animal porta a la singularització, però també a la identificació, a la comparació. Davant l’animal la gent es mira –la humanitat s’hi ha mirat al llarg dels segles– com qui es mira al mirall. Cada època amb el seu esguard i amb el seu senderi. Però l’espill forneix imatges i qui s’hi contempla les ha d’interpretar. Vet aquí el problema: s’observa l’animal irracional i es malda per saber d’un mateix.

Un espill de capteniment: la moralització de la conducta animal

Per la seva feresa i posició culminant l’àguila i el lleó es constituïren en emblema de la reialesa, i com a tals apareixen en nombroses composicions heràldiques. De la seva vida, se’n contaven fets llegendaris. Al Teatre dels insectes (2003), l’entomòleg Xavier Bellés inicia el seu llibre de comentaris tocants a la història de les ciències naturals amb la reflexió següent, a propòsit d’un fragment d’un llibre de bèsties medieval:

“Començarem per parlar del lleó, rei de les feres i de tots els altres animals. És sabut que quan el lleó camina per la muntanya i sent la presència dels caçadors, esborra les seves petjades amb la cua per tal d’evitar que el descobreixin. Igual féu Nostre Senyor, que amagà la seva divinitat per salvar el gènere humà.”

Aquest text, tret d’un bestiari del segle XIV, mostra com “veia” els animals l’home medieval: com a símbols, com a missatgers d’ensenyances de moral… Vet aquí, doncs, la qüestió; perquè ara no es tracta –des del segle XXI–, de prendre’s al peu de la lletra les llegendes i les tradicions relatives als animals ni tampoc d’agafar la simbologia per la punta dels cabells. Allò que mostra el cas del lleó –que no és sinó un exemple– és que, sovint, les arrels de la tradició són més profundes que no sembla i els fets, tossuts. Durant segles i més segles perduraren els usos clàssics. La natura, les herbes i les bestioles foren la televisió del personal; i la seva premsa del cor; i la groga també, si feia al cas. Dels posats i abillaments de la salvatgina i la volatina, n’extreien conseqüències que els servien per a dibuixar caràcters fonamentats en morfologies o comportaments animals i, a partir d’aquelles conductes, en deduïen ensenyaments d’ordre moral. En una paraula, una visió antropocèntrica de la natura que Sebastián de Covarrubias, a l’inici del segle XVII, va deixar descrita d’una manera ben expressiva: “Muchas cosas parece avernos enseñado los animales brutos quadrúpedes, reptiles, aves y peces, concernientes a nuestro govierno y policía.”

Els bestiaris catalans

En aquell ordre de coses, importa destacar encara un altre fet cabdal: fins que a partir del Renaixement –de primer l’artístic i humanístic, el científic després– s’anaren gestant una nova visió de la natura i la consolidació de les modernes ciències positives, el més comparable a les enciclopèdies miscel·lànies d’història natural –salvant, si fos possible, totes les distàncies– van ser els bestiaris, els herbaris i els lapidaris; és a dir, els llibres que tractaven dels animals, de les plantes i de les pedres i les concrecions minerals. Tanmateix, el contingut d’aquelles obres no és pròpiament el d’un manual d’història natural ni s’adiu tampoc al que és més propi dels moderns escrits d’un determinat gènere literari que s’empara sota aquella denominació. De fet, els bestiaris medievals eren obres de teologia moral que prenien exemples del món animal –real o fantàstic– i els interpretaven d’una manera al·legòrica i alliçonadora. Segons vol la tradició, la majoria derivarien d’un llibre, el Physiologus, escrit probablement al segle II després de Crist, però potser no abans del V per un “naturalista”, qui sap si alexandrí, la precisa identitat del qual és desconeguda.

Els bestiaris catalans, com la resta dels bestiaris medievals, recullen tota la tradició grecollatina, per bé que els és especialment pròpia la preocupació moral; un neguit que ja es troba en els fabulistes Isop i Fedre, però també en Juvenal, i en polígrafs i filòsofs, notablement –per esmentar-ne només els més encaparrats per la zoologia– en Claudi Elià (Història dels animals), Plini el Vell (Història natural) o Aristòtil (Història dels animals), sense oblidar Plutarc (especialment, entre les seves Moralia, sobre la intel·ligència dels animals).

Val a dir també que aquella tradició, bàsicament derivada de la preocupació dels estoics per la conducta de l’home assenyat, fou fàcilment capgirada arran de l’adveniment del cristianisme en una interpretació al·legòrica fonamentada en els postulats de l’economia de la redempció. Ara bé, com si hi hagués un fil conductor, és possible resseguir la presència d’aquells elements des dels bestiaris medievals fins als compendis renaixentistes que, com la magna Història animalium (1551-1587), de Conrad Gesner, o la copiosa i lleugerament posterior producció editorial d’Ulisses Aldrovandi, intentaren la catalogació zoològica, començant per exemple amb el bestiari o Liber monstruorum de diversis generibus, de Philippe de Thaün, de la mateixa època (entre el 1121 i el 1152) en què fou copiat el Bestiari de Cambridge i contemporani, així mateix, de l’Imago mundi, d’Honorius Augustodunensis.

Del principi del segle XIII és el llibre de bèsties de Pierre de Beauvais –o Pierre de Picardia–, i també el de Guillem de Normandia. Igualment del segle XIII són el De animalibus, atribuït a sant Albert Magne, i el Llibre de les Bèsties, de Ramon Llull. El denominat Bestiaire d’Amour, de Richard de Fournival, tingué així mateix notable influència: fou traduït al provençal –Aiso son las naturas d’alcuns auzels e d’alcunas besties, del 1260– i inspirà el denominat Bestiari de Cambrai. També del segle XIII és l’obra De natura rerum, de Tomàs de Cantimpré. L’any 1419 van arribar a Florència, d’altra banda, els dos llibres de la Hieroglyphica, una aplicació de l’antic simbolisme animal egipci feta al segle V per Horapolus Nilíac. Sota el seu influx va néixer (ja al segle XVI) l’aplec de sentències que componen l’obra Emblematum libellus, d’Andrea Alciati; un dels més destacats best sellers de la història, ja que veié més de 150 edicions.

Els denominats bestiaris catalans són del segle XV, com el bestiari toscà amb què també emparenten; l’un i els altres mostren tot aquell aparell interpretatiu esmentat. A hores d’ara poden sobtar, i molt, les descripcions tan fabuloses que contenen (com la del capteniment del lleó, que n’és només un tast), però el cert és que molts dels seus elements moralitzadors (redreçats a conveniència de la nova ideologia dominant) romanen encara, per bé que de forma subjacent i parcial, en la cultura occidental.

Els bestiaris tracten dels animals però aquests hi són també com a símbol de la psique no humana, de l’infrahumà instintiu i, per dir-ho a la moderna, del psiquisme inconscient. L’animal hi és un significant, un signe que representa i connecta amb el seu significat –ja sigui per mitjà de qualitats anàlogues o de l’antítesi (el gripau i la granota; l’àguila i el mussol…), per associació de fets o de pensament. L’home tradicional volia creure que en la natura animal hi ha conductes similars a les que admetia per fe: si el fènix té poder de destruir-se i de tornar a la vida, a ningú podrà estranyar que Crist faci el mateix, al temps que, si Crist amagà la seva divinitat per salvar la humanitat, pot creure perfectament que el lleó s’esborra les petjades per evitar d’ésser descobert.

El cristianisme té els seus animals simbòlics, començant pel colom, el be i el peix i seguint pels que són emblemes dels evangelistes Joan, Lluc i Marc, i no hi ha, per tant, res d’estrany que aquests siguin, juntament amb el paó reial, la llebre, el lleó, el gall, la grua, la llagosta i la perdiu, alguns dels més representats en l’art romànic. Tanmateix, altres animals no entraren fàcilment als temples, de manera que romangueren petrificats a les teulades i els ràfecs de les catedrals. El barceloní Norbert Font i Sagué –geòleg, mossèn i polígraf– va deixar escrit (Les gàrgoles de Barcelona, 1898) que a la catedral del cap i casal n’hi ha prop de 250 de zoomorfes, 85 de les quals representen el drac i 22 el ratpenat, mentre que 63 tenen ales d’àguila. D’aquestes últimes, algunes tenen cap de gat, de guineu o de llop, per bé que d’altres –amb cos de quadrúpede: de gos, en ocasions, o d’àguila– tenen el cap d’home; d’altres encara recorden les mitològiques harpies i són mig dona mig drac.

Llibre de les bèsties, de Ramon Llull

El Llibre de les bèsties, de Ramon Llull (que constitueix el setè apartat del seu Llibre de meravelles per bé que probablement fou escrit amb anterioritat), també emparenta, pel caràcter pedagògic, amb la tradició dels bestiaris en què s’analitzen, amb el pretext de la caracterització humana dels animals, els defectes o les limitacions de la conducta personal i social de l’home d’acord amb les normes d’un aparell interpretatiu de teologia moral. De fet, el bestiari de Llull està relacionat, perquè s’hi inspira –com ho farà més tard, al principi del segle XV, la més burlesca i antimonàstica Disputa de l’ase, de fra Anselm Turmeda– amb el Calila i Dimna, que no és sinó el títol de la versió àrab d’una antiquíssima col·lecció d’apòlegs i faules animalesques d’origen indi –algunes d’emparentades amb el Panchatantra– que, d’ençà del segle XIII, tingué una gran repercussió en la literatura faulística del món occidental cristià.

Amb el Llibre de les bèsties, escriví Pere Bohigas, Llull “aspira a una reforma dels costums d’acord amb l’ideal cristià” sense que l’organització feudal de la seva època li’n sigui cap obstacle, per bé que l’empresa argumental de bastir una imatge de la societat humana a partir de l’assemblea dels animals que han d’elegir rei no mancava de dificultats; potser perquè, a diferència d’altres obres majors del mallorquí, la de les bèsties no passava de ser un lleure. Un entreteniment, més didàctic que apologètic.

L’animalari de Lo Crestià, de Francesc Eiximenis

El menoret Francesc Eiximenis és, juntament amb Ramon Llull, la figura medieval que més destaca en el panorama literari català de temàtica zoològica. A diferència de Llull, en la monumental per bé que inconclusa obra d’Eiximenis –Lo Crestià– els animals no són els protagonistes de cap llibre. Hi figuren –com ho assenyalà Xavier Fàbregas a Les arrels llegendàries de Catalunya, 1987– escampats aquí i allí, com a colofó educador “d’un procés demostratiu, per mostrar que la realitat pot exposar-se d’una manera gràfica i directa sense necessitat d’acudir a les abstraccions”.

El franciscà –prossegueix X. Fàbregas– pren manllevada la major part dels seus exemples. D’un total de setze faules amb contingut zoològic, els animals més esmentats són: la guineu (8 vegades), el llop (7), el lleó (6), l’ase i el gos (3), el corb, la somera i el gat (2); i un sol cop: el bou, la cabra, el cavall, el cérvol, el cigne, la cigonya, la grua, l’ovella, el papagai, la rata, la serp i el simi. Que la guilla i el llop encapçalin aquest rànquing és una pista prou sòlida per a conèixer que el seu erudit autor havia estat capaç de beure en obres anteriors, notablement del Roman de Renart, el recull, repetidament reelaborat, que havia iniciat dos segles abans Pierre de Saint-Cloud, que cap al 1175 començà a posar en vers les trifulgues d’aquells dos mamífers. Dotat d’una gran perspicàcia i valent-se de la disfressa de l’animal que parla, Saint-Cloud mostrava un precís retrat dels costums i els anhels humans, a més d’una minuciosa descripció del funcionament de la societat feudal, una societat de ferro presidida pel lleó.

En canvi, el retrat animalesc que resulta de la digressió d’Eiximenis és més ambigu. Espantadís, curt de mires, ancorat en el món ferreny de la baixa edat mitjana que és prop d’afonar. Tornant a la imatge que se n’han fet els estudiosos, val a dir que el consell fonamental que se’n derivaria “és que en aquesta vida allò que cal, abans que res, és anar amb peus de plom” perquè les conclusions que es desprenen de les seves faules no són ben bé les que s’esperarien de la prèdica moralista del segle XIV. Més que les d’un mer pastor d’ànimes, hi afloren les intencions del pragmàtic: la cerca d’una correspondència entre el sentit ètic de les accions i el resultat pràctic que comporten: està bé, allò que acaba bé.

Mitologia i simbolisme

De la relació múltiple de l’home primitiu amb els animals –de mutualisme ecològic al mateix temps que depredadora, de dependència i de conveniència–, en sorgiren el totemisme animal i la zoolatria dels temps reculats. I d’aquell antiquíssim interès per l’animal com a modalitat de la natura investida –més enllà de la mera existència– de significant, portadora d’expressions còsmiques, en derivà el simbolisme. Per als avantpassats, existia –era real– una analogia del món visible amb l’invisible (fins al punt que l’historiador romà Sal·lusti deixà dit que “el món és un objecte simbòlic”).

Per a l’home anterior al cristianisme, l’animal sovint representa una magnificació. Aquest era el sentit dels signes –signa– romans; les àguiles o els llops triomfants, col·locats simbòlicament –juntament amb el brau, el cavall i el senglar– sobre cubs i esferes expressen la idea d’una força dominant. Desproveïda de la precisió dels escalpels propis de la ciència actual, la ment humana s’havia abocat a l’observació de la natura, de les seves manifestacions, de la conducta del continu dels éssers que la integren, amb una profunditat que, avui dia, els homes de ciutat només poden entreveure en la ment de la gent gran que ha viscut tota la vida al camp. Però al mateix temps aquella cosmovisió –que era holística i simbòlica– pensava en figures (del simbolisme se n’ha dit l’art de pensar en imatges), tot mirant de representar allò que es considera general per mitjà del particular, “no com un somni ni com una ombra, sinó –tal com afirmà Goethe– com una viva i momentània revelació d’allò que és inescrutable”.

Dit d’una altra manera –ara en paraules de Juan Eduardo Cirlot (Diccionario de símbolos)–, l’home antic tenia la intuïció que “rere la metàfora, hi ha quelcom més que una substitució ornamental de la realitat”. I fou d’aquesta manera que les mitologies dels pobles mediterranis atenyeren el dramatisme, la plasticitat i el vigor tan notables que els és propi i que s’expressaren en l’art i també en els mites, les llegendes i les composicions dramàtiques. Fins arribar tant a l’omnipresent imatgeria religiosa –medieval i renaixentista– com, per exemple, a les zoològiques marques del paper (amb representació de paons, fènix, lleons, àguiles, cérvols, estruços, dragons, cignes, rinoceronts, tigres, camells, cigonyes, mosques, óssos, moixons, peixos, serps o guineus) que s’expandiren a l’Occident cristià des del final del segle XIII. Al dessota s’hi amaguen, en qualsevol cas, els grans contrastos i les transformacions que regeixen la vida còsmica i humana: des de les lleis naturals fins als principis morals.

Els fragments de la tradició

Tetramorf del Beatus de Girona. Hi és visible el conjunt dels quatre símbols tradicionals dels evangelistes: l’àngel de Mateu, l’àguila de Joan, el brau de Lluc i el lleó de Marc.

Enciclopèdia Catalana – Gemma Llop

Amb tot, a hores d’ara, la història natural popular és un terreny minat. D’una banda perquè el simbolisme –de sintaxi barroca– tendeix a l’alambinament. En efecte, els símbols, en qualsevol de les seves aparicions, no solen presentar-se aïllats; al contrari –i seguint Cirlot–, s’uneixen entre si originant composicions simbòliques (per mitjà de la unió d’elements naturals o artificials), ben desenvolupades en el temps (relats), en l’espai (obres d’art, emblemes, símbols gràfics) o en l’espai i en el temps alhora (formes dramàtiques). Potser l’exemple més difós és el tetramorf cristià, o representació simbòlica dels quatre evangelistes canònics –àguila: Joan, lleó: Marc, bou: Lluc i home alat: Mateu–, arquers que defensen la veritat i l’ordre de Crist. Aquell mitograma –que respon a la visió de l’Apocalipsi de Sant Joan– s’inspirà en un passatge de l’Antic Testament, el del somni del profeta Ezequiel, que correspon, de fet, a una antiquíssima idea universal que té paral·lelismes a la Xina clàssica i que ja representaren les velles cultures sumèria i egípcia. En efecte, aquell tetramorf –l’au de presa que vola sobre una fera que es disposa a abatre’s sobre un bòvid que pastura… a les quals, més tard, se’ls addicionà el rostre humà–, no seria sinó una manifestació del principi de quaternitat, lligat a la idea de situació i a la intuïció de l’espai com a ordre (de la mateixa manera que el ternari és principi d’activitat).

D’una altra perquè, arran de la separació de la ciència acadèmica, la cultura popular (òrfena, per bé que hereva de la tradició; o caldria dir-ho a l’inrevés?) ha romàs –pràcticament per definició– no tipificada i/o no escrita. De manera que la manca d’estàndards de falsabilitat l’ha exposat a l’atzar de tota mena d’interpretacions i, per tant i també, de les visions més estrafolàries i miops. I encara hi ha més: la brutal ensulsiada i desballestament del món rural. Un món, el pagès, que dessota l’efímera temporalitat havia romàs pràcticament inalterat en molts dels seus costums fonamentals durant segles, si no mil·lennis. Davant d’aquell fet cataclísmic, la cultura popular (i em refereixo, és clar, a la relativa a la història natural) no ha parat de veure’s apartada i mistificada.

Ara, a un segle de distància i havent vist com s’ha esdevingut allò que intuí Pius Font i Quer, resulten plenes de sentit les paraules que va deixar escrites aquest il·lustre botànic en una de les seves primeres publicacions –La ciència d’en Sovatgé (Manresa, 1916)–, a propòsit dels sabers empírics d’un home rústic (en Sovatgé) la coneixença del qual tant l’impressionà: “La cultura popular en tot lo que fa referència a aquesta mena de coneixements […] és com una cultura fossilitzada, que viu entre nosaltres a gran distància de temps; per ella podem viure avui un ambient cultural de centúries enrere […]. Més endavant no sabem que passarà; aqueixa cultura popular que avui és encara verge, podrà ésser influenciada i malmesa quan l’educació del poble sigui més intervinguda. Certament que aleshores serà en va que cerquem la puresa […] serà una mescla de lo rutinari amb lo racional, de lo vell i de lo nou”.

La contribució de Cels Gomis i Mestre

Què no es donaria, doncs, un segle després, per recuperar la cultura popular en l’estat en què es trobava a l’època del jove Pius Font! Si només cal un sol exemple, es pot afirmar que –si més no pel que fa a la zoologia– això és possible, perquè en tenim alguns retrats, com la Zoologia popular catalana (1910), del reusenc Cels Gomis i Mestre.

Gomis –que es va significar així mateix pels seus escrits d’ideologia política, entre el republicanisme federal i l’anarquisme– havia seguit, a Madrid i fins el 1860, els estudis d’enginyer de camins, per bé que la incorporació immediata a la feina que li oferiren –la construcció de l’aleshores incipient xarxa ferroviària– motivà que no arribés a obtenir-ne el títol. Fins el 1893 ocupà càrrecs de responsabilitat –viatjant de manera gairebé ininterrompuda– en l’extensió del ferrocarril i altres obres públiques no solament a Catalunya sinó a altres territoris de l’Estat (Andalusia, Aragó, Castella, Extremadura…). Precisament, d’aquella intensa activitat itinerant, en derivà una multitud de notes i observacions de camp que permeteren que Gomis publiqués amb el pas dels anys una sòlida obra. De la seva producció destaquen, en el domini específic de la història natural, Lo llamp y’ls temporals (1884), La lluna segons lo poble (1884), Meteorologia i agricultura populars (1888), Botànica popular (1891) i Zoologia popular catalana (1910). A més, cal esmentar-ne així mateix una munió d’escrits excursionistes, faceta en què desplegà una activitat entusiasta. Sempre a la recerca del rigor en el coneixement, ja que, tal com ha escrit Llorenç Prats, entenia la ciència “com l’expressió més elaborada de la raó” i l’amor a la naturalesa –que constituí un dels seus afectes més intensos i constants–, no en funció “d’un sentiment indefinit sinó del coneixement racional de l’objecte”.

La zoologia popular catalana

La Zoologia popular catalana fou la més extensa de les obres de Cels Gomis. Impresa a Barcelona per la tipografia de L’Avenç, veié la llum al si de la “Biblioteca Folklòrica” del CEC l’any 1910, per bé que el gros de les observacions que conté –començades a aplegar l’any 1882– daten del final del segle XIX. De caràcter franc i lluny d’artificis interpretatius, el recull de Cels Gomis es limita a mostrar, a comparar. La Zoologia popular catalana –i d’aquí bona part del seu insubstituïble valor– és poc més que un inventari (sistematitzat per espècies) de creences, modismes, supersticions, aforismes, corrandes, cançons i comparances.

Acostuma a passar que es rememora un antic costum i, potser, es veu envellit, d’una altra època; se’n sent un altre i es pensa, quina bestiesa! I davant d’un ús remeier forassenyat no es pot sinó reprimir un sospir d’alleujament. Però en veure –en les pàgines d’un llibre com el de Cels Gomis– aplegats a mils les dites, els costums, les creences i els usos sanatoris vigents ara fa un segle, és possible adonar-se del pes i de la importància que tingueren en l’univers cultural del món dels avis i besavis. Però allò que la fa encara tant o més valuosa és que acompleix la funció –igual com pretén de si mateixa la novel·la del segle XIX– de mirall impol·lut que retorna la imatge captada (vet aquí la fotografia) sense a penes deformar-la. La zoologia de Cels Gomis retorna la realitat animalesca del final del segle XIX: “Avuy ningú creu que les besties parlin –és el mateix autor que ho afirma tot just a l’inici de l’obra–, mes encara n’hi ha molts que crehuen que en altre temps enrahonaven”; d’un temps en què es diria que les forces cegues de la natura, lluny d’haver estat del tot sotmeses, seguien posseint qualitats extraordinàries i sublims.

Cels Gomis retorna aquella realitat sense constrenyir-la amb l’habitual i rígida cotilla del cientifisme positivista ni amb el filtre educat (que hi és, per bé que s’hi nota ben poc) del poeta o del lletraferit saberut; i penso –anant-me’n, en fer-ho, d’un temps i d’una intencionalitat a unes altres de diferents– en reculls exemplars com El cant dels aucells de mossèn Cinto Verdaguer o en el gruix impagable de cultura popular “filtrada” que hi ha a les pàgines del diccionari Alcover-Moll. I és que la “transparència” zoològica de l’espill de Gomis confereix a la seva obra un valor testimonial de primera magnitud, que comparteix amb la dels folkloristes més amatents dels fets de la història natural com Joan Amades, Pau Bertran i Bros, Manel Milà i Fontanals o Ramon Violant i Simorra.

Llest com una fura i sol com un mussol

Tanmateix, ultra fets i fenòmens, allò que hi ha de més impressionant a l’obra d’aquells folkloristes és el llenguatge, el fris lingüístic. Perquè revela la petja que la tradició ja esmentada i els segles de frec rural han deixat en l’imaginari. És la llengua que ens fa ser com som, i és amb la llengua –com ha escrit el professor Joan Bastardas (Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots, 1996)– que “hem heretat una visió del món i tot un món”. Una visió en què els animals tenen molt més a veure del que avui sovint es concedeix.

En la llengua es troben fixats centenars d’exemples d’aquella visió antropocèntrica de la natura que considera que mentre l’home és un ésser canviant, equívoc, emmascarat o, fins i tot, caragirat, l’animal posseeix –contràriament– qualitats constants o poc mutables, ja siguin positives o negatives. Qualitats que la tradició volgué considerar com a formes d’expressió còsmica i que l’home rural ha seguit derivant de l’observació etològica dels posats (morfologies i conductes) dels animals. Que serviren –serveixen encara– per a descriure temperaments i tarannàs, com a marques caracterològiques per a la diferenciació psicològica de les persones i els seus capteniments. Una observació tan precisa i arrapada a l’ecologia –“del mal que fan els llops, molt se n’alegren els corbs”– que avui dia és lluny del ciutadà comú, absent a tantes estratègies defensives i que potser no sap què és fer com l’alosa, o fer com l’enganyapastors.

Cada animal té la seva; fa la seva. Fins al punt –“l’home per la paraula, i el bou per la banya”– que se n’han derivat verbs com furetejar, gallejar o gatejar. I encara es parla d’anar a pas de llop –o, si s’escau, de formiga–, semblar un parell de tórtores, portar una vida de gos i dir el nom del porc. O, d’altra banda, de no dir ni ase ni bèstia, no cantar-se’n gall ni gallina; al temps que tenim un color de gos com fuig i alguns semblen tenir gallerets –o ocellets– al cap (o encara, tenir el cap ple de pardalets o tenir verderols al cap). I un be negre!, també. Haver vist el llop, o les orelles del llop, es diu dels escarmentats o advertits, mentre que una llopada és una colla de malvats reunits; al seu costat són, o han estat, habituals expressions com tornar-se, o quedar-se, fet una mona (faltar a la paraula, desdir-se), donar-se a les àligues (enfadar-se molt), pintar la cigonya (voler fer creure el que no és), anar de pastorella (caminar a salts, com el vol de la cuereta), anar a joca, o a joquer (anar a dormir com les gallines), caure a la ratera, volar alt, estar tocat de l’ala, treure del bec (fer dir, amb manyes, alguna cosa que es volia secreta) o pintar la lleona (voler enganyar algú).

Els animals “permeten” la caracterologia

Al mateix temps, el mer nom dels animals “permet” la caracterologia perquè la semàntica de molts dels seus apel·latius comuns ha crescut en un sentit figurat. Com capsigrany, conilla, esparver, estornell, fura, gall, galleret, guineu, mico –i mico filós–, mona (i monada), mussol, passerell, pollastre, porc o bacó, rateta –ratolí i ratolinet–, voltor i xut. D’altra banda, l’ús de la metàfora ha estat un recurs tan comú al llenguatge d’arrels zoològiques que sovint és polisèmica, tal com il·lustra –posem per cas– l’“ull de bou”, expressió que designa no tan sols la lluerna ovalada o circular, sinó també un grapat de plantes ben diverses i un moixó. Cal notar, però –vegeu “Micologia popular”, en aquest mateix volum del Tradicionari–, que no és infreqüent que allò que s’originà amb voluntat de plasmar una similitud, fent-la evident, hagi esdevingut opac, en desdibuixar-se per als parlants actuals aquella analogia, en uns sentits més que no pas en altres, pel que fa a l’exemple de l’ull de bou.

A més de la metaforització, en altres ocasions el nom de l’animal complementa –o es complementa ell mateix– per mitjà de l’atribució, originant substantivacions dobles (per aposició explicativa o especificativa) que són encara modismes comuns. Vet aquí una mostra agarbuixada d’uns i altres: barbes de boc, boca de siboc, canari d’alcova, cap de bou, coll de cigonya, coll de cigne, febre de cavall, gallina rossa, gat saumó o saumí, gat vell, gat escorxat, gata mixa, moixa o maula, nas de gos perdiguer, nierada de cucut, orelles de burro, orgue de gats, pell de gallina, picada d’oca, pota d’elefant, rata de sagristia, remei de cavall, tos de gat –o de gos–, ulls de gos, ulls de gat, ulls de be quan el degollen, ulls de linx, ungles de gat, vivesa de pollí, etc.

D’altra banda, un ésser humà pot “semblar”: un isard, una arca de Noè, una garsa, un pollastre mullat. La gent pot “fer”: l’ànec, l’ós, lo camí del gos, lo xup, ulls de babeca (o xibeca), ulls de pioc, un gall, una gatada… I l’individu pot “ésser”, o –si s’escau– “no ésser” (tal vegada, ni carn ni peix): bec moll, de la primera volada, del bec groc, fill de la polla rossa, lo gall del poble, més dolent que carn de xinxa –o que un gat borni–, molt rata, un linx, un ós, un talp, un lleó, un burro de treball, un llop, un gat –o un gat dels frares–, un llop amb pell d’ovella, un matxo, un bernat pescaire, un pardal, un bon estornell, una àliga, una lleona, una (un) gallina, una meuca (per garsa), una hiena, una llúdriga, un lluç, una monada, una mosca balba –o morta–, etc. I què es pot dir de les comparances: “com” (alegre com un pinsà, brut com una guineu…) i “més” (més estarrufat que un gall dindi, més lladre que una garsa, més petit que un gafarró o més viciat que el cul del bacó…

Art i necessitat: dels presagis al treball i la salut

Els animals han estat fonamentals per al desenvolupament de la civilització. Durant mil·lennis han nodrit l’ésser humà, acompanyant-lo no solament en el païdor sinó també a la feina o al transport; multitud d’oficis s’han desenvolupat i perfeccionat a partir d’una observació atenta de les bèsties concernents a cada quefer; ramaders, traginers, basters i guarnicioners, manescals, caçadors o pescadors han acumulat observació naturalista (d’anatomia, fisiologia, etologia…) per a servir-se’n amb enginy. En ocasions d’una manera tan espectacular com en el vell art venatori de la falconeria.

Dermatòlegs i farmacèutics avalen actualment l’eficàcia de la bava de cargol per les seves propietats regeneradores i antioxidants.

Enciclopèdia Catalana – Jordi Gumí

Tal com s’ha esdevingut així mateix amb moltes activitats econòmiques relacionades amb la cria de determinats animals, que avui dia han periclitat però que havien exercit notable influència en el país. Com la sericicultura, una ocupació, la de “criar cucs” o “collir seda”, que generà un riquíssim ventall lèxic i dialectal (del qual és mostra la dita: “qui tingui cucs, que peli fulla”). Actualment –lluny del predomini japonès de mig segle enrere– prop del 95% de la seda prové de la Xina, però en el passat l’activitat sedera tingué una importància rellevant per a la Catalunya moderna, amb pics d’esplendor als segles XVII i XVIII. Per bé que iniciat el declivi, l’Europa mediterrània continuà, però, essent una potència sedera fins ben entrat el segle XIX, de manera que en plena revolució industrial, quan Itàlia i França en continuaven essent potències importants, molts petits productors de Catalunya i del País Valencià encara “feien anyades”. És el passat tanmateix, perquè, qui és, a hores d’ara –tret d’algun nostàlgic–, que recorda el “pèl de cuca” amb què es fermava l’ham a l’ormeig abans de l’arribada dels actuals fils de pescar sintètics?

Creences i usos remeiers

L’home antic volia veure en la gradació de la complexitat animal –que no concorda exactament amb la filogènia sinó en tot cas amb l’“escala de la natura o cadena dels éssers” de la filosofia natural– la jerarquia dels instints, des de la cuca i el rèptil fins al quadrúpede de sang calenta. Per motius paral·lels, els animals s’associaren amb els quatre elements i, per tant, amb els principis generals d’ús propis de les medicines –com la hipocràtica– dels humors: els aquàtics i amfibis amb l’aigua, els rèptils amb la terra, els ocells amb l’aire i els mamífers amb el foc, per bé que en considerar-ne alguns ambivalents en ocasions aquella adjudicació ballà, com és el cas de dragons i serps, que “poden” relacionar-se amb l’aigua, però també amb la terra i fins i tot amb el foc. O els animals dits lunars, és a dir, aquells que mostren en els seus cicles biològics una certa alternança, amb aparicions i desaparicions periòdiques.

En qualsevol cas, però, en la tradició zoològica occidental acabaren resultant determinants dos elements heterogenis: teològic l’un; pagès, l’altre: el designi diví –és a dir, el pla de la Creació– i l’agricultura i ramaderia de subsistència com a forma secular de vida des del neolític.

De la Creació, l’home se’n sent el rei: posat per a fer-hi i desfer-hi. En el domini de les idees –i aleshores, com fa l’Antic Testament, considera impurs els animals que no s’ajusten del tot a aquell designi (per exemple, els que tot i tenir plomes no volen; els que essent terrestres s’arrosseguen en lloc de caminar, o els aquàtics que no tenen escates). En el terreny de les idees, sí, però també en el dels interessos materials on hi haurà –durant segles i més segles!– animals útils i animals perjudicials. Perquè al pagès i al criador, els cal combatre no tan sols tot allò que malmet collites i ramats, sinó qualsevol manifestació de vida que, alimentant-se’n, els fa la competència. I per a aquell combat, la primera arma és la interdicció, la maledicció per als uns i la lloa per als altres: garrotada a la cuca que es menja les messes i afalacs per aquells que se les cruspeixen. I si és precís, en aquest combat a mort contra la cuca, es demana l’ajut celestial per mitjà de pregàries i processons, freqüentment per combatre o “comunir” la llagosta. I si s’aconsegueix d’evitar-la, es fan aplecs per a celebrar-ho. De rogatives, també se n’havien fet, a manera d’exorcisme, en no saber com interpretar les “pluges de sang” quan, arran d’una eclosió massiva de crisàlides d’alguna espècie concreta de lepidòpter, les fulles de la vegetació d’algun rodal apareixien tenyides d’un meconi vermellenc. Les d’alguns nimfàlids que s’alimenten d’ortigues foren ben probablement de les més habituals a l’hora de donar feina als comunidors de Catalunya.

De manera que els animals que ajuden l’home rural a fer la viu-viu feinejant de valent o, simplement, distraient-lo amb les seves cabrioles són associats amb els fets evangèlics, i gaudiran d’estatus. Així les orenetes –que porten la felicitat a la casa on cria i és pecat mortal de matar-les– són ocells sagrats perquè van arrencar les espines de la corona de Nostre Senyor (i tenen per advocada la Mare de Déu de Montserrat). Com ho és la pastorella (o cuereta), perquè quan la Mare de Déu fugia cap a Egipte, la va acompanyar tot el camí, saltironant al seu voltant per alegrar-la i aixecant de tant en tant el vol per si veia venir el rei Herodes; “per això –anotà C. Gomis– és un ocell beneït i respectat dels pagesos catalans, quins camps neteja de tota mena de cuques”. A diferència de l’aqueferat ciutadà, l’home rústic mirava permanentment cap al cel. Només així (i per la importància extrema dels sembrats) s’explica que la referència fenològica al pas de les grues –un ocell d’altra banda poc present als terrers del Principat– hagi estat tan general entre nosaltres. El següent n’és, entre molts de semblants, un exemple procedent del Vallès: “Quan la grua va a Ponent,/ pagès, sembra el teu forment;/ quan la grua va a Llevant,/ pagès, cava amb tot l’afany.”

Cap de cànid en el forrellat de l’església de Sant Joan de l’Albera.

Enciclopèdia Catalana – Andreu Roura

En la iconografia del dimoni no hi poden faltar les banyes, perquè són un símbol de poder. Sovint sol ser també negre, brut, nocturn, carronyaire, pelut, lleig i luxuriós. A més, mata. De manera que qualsevol animal que tingui alguna –o molt millor, algunes– d’aquestes característiques és potencial disfressa o receptacle de l’àngel merlenc, l’esperit de les tenebres. És clar que cal conèixer-ne el motiu, i si el corb –C. Gomis reporta com, només de veure’ls, la quitxalla empordanesa els blastomava amb imprecacions del tipus “corb, corb,/ mala barra se te’n port”– va ser maleït per Déu perquè no va tornar a l’arca quan Noè el va deixar anar, l’òliba és l’ocell de les bruixes i els bruixots perquè xucla l’oli de les llànties de les esglésies. De la seva part, el ratpenat –símbol, pel seu aspecte equívoc, de perdurabilitat caòtica i de transformisme, per bé que també de voluntat de superació– és un animal maleït de Déu perquè es va burlar del seu sacratíssim Fill, i per això renega en lloc de cantar com fan els ocells.

La serp –animal impur– és punt i a part: desperta pors atàviques i carrega amb els neulers de l’expulsió del paradís. Polivalent i ambivalent, l’ofidi –“el més espiritual dels animals”– és símbol per antonomàsia de la força i l’energia, i se li atribuí un poder hipnòtic capaç de paralitzar les seves víctimes. Es creia que, en fer-se vells, als serpents els creix una mata de cabells enmig de la qual se’ls fa un “brillant de serp”, pedra lluentíssima “que porta la fortuna i tota mena de benaurances”; de la serp també porta sort –si bé en menor mesura– la pell, emblema de renovació i ressuscitació (per bé que qui en té una no l’ha de guardar a casa si vol evitar les baralles domèstiques). Entre moltíssimes maldats, a les serps se’ls ha atribuït un gust malaltís per la llet, especialment per la de la dona, fins al punt que, si poden, en trobar un infant que mama li entren per la boca “de reculons, ficant-hi primer la cua i fent-se endins fins a quedar amb la boca ran de la gargamella del nen, i tota la llet que aquest xucla, va a parar la boca de la serp”.

En altres ocasions l’animal sospitós és la pobra bèstia esguerrada, com afirma la dita comuna “de bèstia senyalada, libera nos Domine” inspirada per la teoria de la signatura. En efecte, conten els folkloristes que es creia que Déu, en ser preguntat pels homes sobre quins eren els éssers de què s’havien de protegir i sobre com els coneixerien, va respondre: “ja els deixaré senyalats”, en la cruel suposició que el defecte o la singularitat física n’amaga de morals (la qual arrela en la creença de l’alt poder d’allò que és anormal, deforme). Certament, l’home antic, sempre atent als senyals de la natura, considerava que els monstres tenen molt a dir, que no és que siguin “contraris a la natura, perquè estan fets per voluntat divina i la naturalesa de tota cosa creada és per la voluntat del Creador […]. El portent, doncs, no és contra la naturalesa, sinó contra la naturalesa coneguda. De manera que els portents, els ostents, els monstres i els prodigis es diuen així perquè portendunt anuncien, ostendunt manifesten, monstrant, mostren, praedicunt, prediuen el futur”, en paraules –del tombant del segle VI– de sant Isidor.

Amb l’adveniment de la ciència moderna i la secularització del pensament, el món vivent deixarà –començarà a deixar– de ser un sistema de regulació externa, de manera que la necessitat derivada de l’harmonia preestablerta serà, finalment, substituïda per la contingència que implica el pensament evolutiu. Però el secular trànsit no fou fàcil, ni ràpid. Ja al segle XVI, un dels innovadors més destacats de la pràctica mèdica, el cirurgià francès Ambroise Paré, publicà Monstres et prodiges (1573), obra en què es pot llegir aquesta sorprenent asserció: “La natura sempre tracta de fer un ésser similar; s’ha vist un be amb cap de bacó, perquè un porc s’havia ajuntat amb una ovella”. D’acord, la natura ha substituït el designi del creador, però el monstre encara té un rol essencial en la interpretació dels fets naturals (de fet, l’estrafolari –per a nosaltres– raonament de Paré no mostra sinó que encara faltaven tres segles per a conèixer i comprendre els processos biològics de la reproducció dels organismes).

Tornant de nou enrere, no deixa de ser curiós que molt sovint, quan es tractava de representar els monstres, o el seu cappare infernal –un àngel caigut que no per casualitat sovint és animalesc–, se’ls pintés amb l’atribut de l’animal aposemàtic, abillats amb la coloració advertidora d’aquest. Aquella manera de fer, tan pròpia de la pintura romànica i, especialment, la gòtica, es manifesta notablement –com deliciosament exposava el professor Ramon Margalef (vegeu la seva Ecologia)– en la representació, a més de la del dimoni, del drac i de la víbria, meitat drac, meitat serpent, vençuts pel llegendari sant Jordi: lliurees acolorides de vermell i negre –o de groc i negre–, ocel·les i taques de color n’acompanyen les armes vulnerants: banyes, ullals i urpes esmolades. En la seva creació mental, els homes que així els volien pintats conjuminaven alhora l’atenta observació de la natura amb la creença en la finalitat pedagògica del monstre, el que mostra.

Bona i mala astrugància: remeis, amulets i seguitoris

Aquella bonicor dels animals tocats de la gràcia divina o la lletjor dels que no són sinó escolans d’amén del diable interaccionà amb l’anar i venir, aqueferat o no, del rústic que hi veu indicis que porten bona sort i d’altres que són malastrucs, i dels quals mil·lennis enrere ja s’havia ocupat l’activitat “professional” dels àugurs que, des dels altars, i començant pels arúspexs del Creixent Fèrtil, escorcollaven les entranyes de les bèsties i els ocells i interpretaven somnis i presències. Hi ha, també, precaucions que cal prendre i ocasions a evitar i, molt en especial, pràctiques i apòzemes guaridores per si es cau malalt.

Així, no és bo que la gallina canti amb veu de gall, s’ha de vendre o matar perquè porta malastrugança; el gall blanc, per la seva banda, crida les bruixes; en canvi, el primer ou post per una gallina negra allarga la vida de qui se’l menja. I és que el negre no sempre vol dir dolent, ja que la gallina d’aquest color cura la trencadura. Pel que fa al primer brou que ha de prendre la partera, C. Gomis assenyalava com en alguns rodals catalans havia de ser de gallina blanca; i en d’altres, negra. Això sí, l’una i l’altra, del tot! Per bé que també el dístic popular sembla aprofundir, amb un cert surrealisme, en la manca de rigor cromàtic: “Gallina negra, tot ho arreplega; gallina blanca, tot ho escampa”.

Ara, d’alguns animals, més val fugir-ne, perquè com diu la dita, “del llop, ni l’amistat”. I és que, a banda dels esperits malèfics, en la natura animada de l’antigor hi havia també animals amb mala estrella. Entre les bèsties malignes a sou de l’àngel merlenc, la palma se l’endugué el llop: perquè feia molts mals, i encara n’hi atribuïen molts més. Hi havia animals que més valia ni veure’ls, si més no en determinades circumstàncies, com el gat negre o el gos pelut; o com quan anant per un camí es veu passar una llebre corrents. Però el pitjor continuava essent veure el llop, perquè qui l’ha vist queda enrogallat sense poder dir res; però si és l’home el primer a advertir la presència de l’altre, llavors sí que pot cridar. Ara bé, atesa la temàtica, on set senalles no són sempre catorze anses, no es pot esperar pas la unanimitat; al contrari, hi ha versions i versions: a la Segarra deien que quan el llop veu un home abans que aquest a ell, l’home se sent amb coratge per empaitar-lo, en canvi, si és a l’inrevés, l’home, per més valent que sigui, se sent acovardit i esborronat; també creien que quan el llop veu el ramat abans de veure al pastor, aquest pot acaçar-lo, però no si el llop l’ha vist a ell abans que al ramat.

D’altra banda, la tradició segons la qual la presència o, encara millor, el cant de certs ocells porta desgràcies –o les evita, per transferència– és amplíssima: així, les tórtores duen infortuni a qui en té, igual que les plomes de paó reial o el cantar de la xibeca; el cant del mussol, l’òliba o el duc prop d’una casa augura la mort pròxima d’un dels seus habitants, per bé que si és el duc petit qui canta a la vora d’on viu una parella jove anuncia el prenys de la dona. Quan, lluny de casa, el pinsà canta seguit prop de l’home que treballa el terrós li vol indicar que a algú de la seva família li ha succeït alguna calamitat. Però hi ha també cants bellíssims i, en concordança, als seus tenors se’ls ha atribuït –i encara més si són d’aparença discreta– el fet de ser missatgers de bones noves. Notablement els rossinyols són presents, gairebé sempre positivament –bé que sovint amb un toc de melangia–, en el cançoner, des del renaixentista Si em lleví a la Cançó del rossinyol.

En ocasions, per a protegir-se dels mals, calia usar armes simbòliques. És per aquest motiu que les defenses dels animals han estat considerades armes potents; els ullals de senglar, les banyes de brau o de carner o, fins i tot, la pota de conill han estat amulets freqüents al costat de la crisàlide –gatzoneta– de papallona, emblema de renovació i de permanència, o l’ullal de gos negre i el de porc que protegien del mal de queixal. Més poètica, per bé que terrenal, és la protecció del cucut: si en sentir-lo cantar per primer cop en començar la primavera es posava una moneda entre les dents s’evitaven les penúries econòmiques durant tot l’any, mentre que si, en oir-lo, es deixa caure d’esquena en un terramper l’assegurança anyal protegeix de la llomadura.

Tanmateix, d’entremig de l’amplíssima nòmina de creences i preocupacions –el clau de ferro, o la ferradura, que no han de faltar al covador per a afavorir la posta; la cua del llop penjada al corral per a foragitar-lo…–, allò que més sobresurt –per la seva extravagància manifesta– són els remeis animals, com beure sang de bou per curar la tisi o tants d’altres provinents de la tradició oral recollida per Cels Gomis arreu de Catalunya tot just fa un segle. Heus aquí alguns exemples: per a facilitar el part, excrements frescos de cavall ben deixatats amb vi i ben colats; per a fer venir la llet a la partera que no en té, fer bavejar un bocí de pa per una cabra lletera i donar-li-ho a la dona –si se’l menja, la partera té llet i la cabra, per transferència, la perd–; per a depilar el cutis, excrements de gat negre deixatats amb aigua i vinagre del més fort; per a curar el tifus, obrir un conill de viu en viu i aplicar-lo sobre el ventre del malalt; per als cadarns de les criatures, trinxar la carn d’un esquirol a bocins petits i rostir-la fins a la carbonització –reduïda a pólvores, se’n posen miques al menjar de l’infant–; per a fer sortir les dents, pólvores de cervell de llebre o cervell de pardal; per a evitar que els nens es pixin al llit, caldo de rates; per a curar l’accident cerebral, s’obre un colom de viu en viu i s’aplica al cap del pacient; per a tornar en si un ofegat, se li fica el bec d’una gallina al cul i, com que aquesta es mor, se n’hi fica un altre i encara un altre, fins que aquella persona torna en si; per a curar o reduir una trencadura, portar durant nou dies seguits una gallina negra, morta i sense plomar, damunt de la fractura, per bé que també valia quelcom de més higiènic, com és un ou de gallina negra post en Dijous o Divendres Sant (de la mateixa manera que els ous que ponen les gallines mentre Nostre Senyor és al Monument, menjats el dia de Pasqua Florida, guarden de lladres si es diuen tres parenostres a la Santíssima Trinitat).

Usar els animals de viu en viu era costum reiterat també a l’hora de preparar les apòzemes remeieres i les mil variants dels ungüents de contracop. Era el cas de l’oli de serp (“es prepara tirant dins una botella d’oli en fred una serp viva, agafada en el mes de maig”) i de l’oli d’orenetes que preparaven al Maresme i al Vallès: “Agafan una cria d’aurenetes, generalment la segona, quan encara es al niu, y la fan bullir ab oli. Uns plomen les aurenetes y altres les bullen ab ploma y tot. Aquest oli s’usa per a fer fregues al coll del pacient”, sense oblidar altres “fàrmacs” usuals, com la carn de lluert, l’oli de sangonera o la cresta del gall.

De la caça i la pesca a l’observació d’ocells

Segle rere segle, portats de la seva dèria, caçadors i pescadors han aguditzat les capacitats d’observació per tal d’obtenir més eficiència. A hores d’ara, una bona part dels sistemes tradicionals de pesca i de cacera són interdits per raons òbvies de sostenibilitat que topen amb els usos tradicionals (el 2007 s’han celebrat a Catalunya els primers judicis per via penal a caçadors barraquers). Molts d’aquells sistemes constitueixen, en la seva concepció, ús i disseny, un monument al coneixement etològic. És el cas de les arts de la pesca marítima: des del simple pescar robant, volantins, fitores, fluixes i salabres o palangres, boteres, nanses (gambines, guissoteres, bogueres, porrusseres, xucleres…), les xarxes (borratxines, ralls, sardinals…) fins a la mil·lenària almadrava, així com la pesca a l’encesa o al bou. Per la seva part, pescar a mans o a sarpades o usant hamperols, forquilles i foixes, cordes, vergats –i bertrols–, ralls, esparvers, ròssecs, ancorades i botirons, filats i filatons en són algunes de les variants clàssiques pel que fa a la pesca fluvial, que també s’havia practicat emmetzinant les aigues amb croca o amb herba sabonera.

De la mateixa manera, el caçador, sia d’abeurada, barraqueta, talaquet o parany, caci a l’esquivada, amb reclam o a fallar, amb filat o a l’envescada, se les ha enginyat per a dissenyar lloses i lluelles (de pot, de dues o de tres canyes o amb espiga de nus escorredor, bastonet o pitral), llaços, llacerons i bargelles, escripets, talperes i rateres de dents o de comet (amb forat, de fusta plana, de gàbia, de mig tord, de tord, de perdiu, de conill, per a rabosa o porc senglar…). El caçador a l’envescada sabia que a primers de novembre ja han acabat de passar els ocells octubrencs i, per tant, ja no se n’agafen: “Per Tots Sants, caçador aplega els rams”, diu la dita bagenca. Arribats a la tardor de tantes coses naturals, cal també aplegar alguns vells costums.

Perquè la proliferació dels encalçadors i tants d’anys de només escopeta i parany, de primer disparar per guaitar després, junt amb el perfeccionament de les tècniques i de les armes de foc, han portat moltes poblacions animals a tocar de l’extermini, dependents de les reintroduccions periòdiques, en un equilibri tutelat, vigilat, que no amaga, però, la rellevància socioeconòmica d’aquelles pràctiques. Sortosament, d’uns quants decennis ençà –juntament amb les mesures de protecció del medi i de la fauna–, la cacera fotogràfica i, especialment, el civilitzat birdwatching –l’observació d’ocells– s’estenen a hores d’ara com una aproximació a l’entorn natural, culta i sostenible molt més generalitzable i amb un notable potencial educatiu, fascinació ambiental, se n’ha dit.

Els animals i la festa

Dels animals fantàstics als fabulosos animals festius

A part els de carn i ossos, els animals fabulosos –en l’antic zoomorfisme– donaren molt de joc, perquè ocupaven en el cosmos simbòlic un ordre intermedi entre els éssers definits i el món informe. Alguns dels animals fabulosos més importants de la tradició són: les harpies, filles de Neptú i el mar, al·legories dels vicis; el basilisc, serp, o gall, amb tres apèndixs al cap, animal terrorífic, per bé que petit, que mata amb l’esguard i que neix d’un ou sense rovell post per un gall i covat per un gripau sobre fem; l’esfinx, de cap humà i cos amb parts de diferents animals; el fènix, ocell meitat àguila meitat paó que, en envellir, basteix un niu i, prenent-li foc, ressorgeix de les cendres; el griu, meitat lleó, meitat àguila i cua semblant a la de serp; les làmies, cruels devoradores de criatures, en ocasions properes a les sirenes; el minotaure, meitat home, meitat brau; el pegàs, cavall alat nat de la sang de la medusa Gorgona; la quimera, amb cap de lleó, cos de cabra i cua de lleó que treu foc per la boca; les sirenes, amb semblança de dona peix, o també de dona ocell, i l’unicorn o licorn, cavallet, o boc, blanc amb una llarga i recta banya al front, feríssim i infatigable, que només s’amanseix en veure i flairar una jove verge, ardit amb què es caça. Juntament amb panteres, pelicans, tritons, hidres, rèmores i dracs, o l’hipogriu –mescla de cavall i griu, cavalcadura d’alguns herois cavallerescos– i les virgílies –mena de dracs marins, velocíssims– i altres éssers encara més llibrescs, com el catoblepes (un cert tipus de búfal negre, de cap tan pesat que sempre l’arrossega, que mata tothom que el veu) o la mantícora –de rostre humà, amb tres fileres de dents i cos de lleó, àvida de carn humana.

Semblantment imaginàries són bona part de les carcasses animals o hemianimals que transiten –o transitaren– pels carrers en processons, seguicis i jornades festives, perquè no hi ha a penes festa popular sense el seu corresponent bestiari, des de les cuques feres de les comarques meridionals fins a les tarasques o l’àliga de la Patum de Berga. Els animals tampoc no falten a les celebracions del Carnestoltes, la representació –precisament– de la part carnal de l’home, de la seva animalitat. Hi figuren, en forma de ballades i disfresses, des dels purament canònics –els cavallets, l’ase, el burro o la mula– fins als més imaginatius, del tipus –a més de l’esmentada víbria– de lo marraco, la mulassa, el monoi o la momerota, sovint amb capteniments mansois i agradosos, per bé que no hi falten les conductes més càustiques, com la de més d’una mula guita. D’acord amb la interpretació etnogràfica tradicional, aquells testimonis animals serien una presència residual de velles cerimònies venatòries, pesqueres i ramaderes basades en hàbits profunds de l’esperit humà, la pèrdua i destrucció completa dels quals esdevenen gairebé impossibles i –en paraules de Joan Amades– “sobreviuen a través de segles i més segles, més o menys adulterats i adaptats al corrent dels temps”.

Animals i festa; de la intersecció dels dos conjunts, i un cop cristianitzada aquesta, en sobresurten –a banda el Carnaval– les del Corpus i de Sant Antoni Abat, dit també dels ases o del porquet. Bacó aquest que, com assenyala J. Amades i vol la tradició, “és barceloní i no és tal porquet, sinó una truja” perquè, quan aquell portentós miracler de la Tebaida va venir a la ciutat comtal –enfilat dalt d’un nuvolet– per a guarir la filla del governador, va aprofitar de passada per sanar-hi el porcell, esguerrat i camatort, d’una gardenya; de manera que la verra, agraïda, va seguir per sempre més el sant volador, tingut per patró dels animals. Precisament qui va descobrir la gràcia protectora del sant –segons llegenda que conta Joan Amades– fou un altre animal: un jument atrotinat que ja duien a ca l’escorxa-ròsses i que va salvar la vida in extremis resant de genolls davant de la imatge del sant (el qual –compadit– li conferí vigoria). En el dia de la seva festivitat és costum arreu del país de guarnir i enflocar els animals i en ronda xiroia cercar la protecció no tan sols del sant de la Tebaida, sinó també de la de la resta dels cercles celestials.

A Barcelona, els antics gremis dels llogaters de mules, dels traginers i dels bastaixos organitzaven un seguici el dia de sant Antoni per dur a beneir les bèsties de peu rodó, el qual ben aviat incorporà els Tres Tombs, la cavalcada dels genets a la cerca de la benedicció. Una de les singularitats del tradicionari festiu barceloní és l’ou com balla, el costum de fer dansar un ou damunt el raig d’un brollador d’aigua del qual ja hi ha indicis des del segle XV. Tradició de significat o simbologia incerta, però en qualsevol cas no la de l’ou, ja present en les mitologies antigues com a principi fecundant de la natura, que el cristianisme acceptà com a símbol de la creació i que en forma d’ou de Pasqua ha donat lloc a un dels costums més dolços: la comuníssima mona de Pasqua.

Tanmateix, l’ou com balla és una tradició pròpia de la diada de Corpus, i per aquest motiu hi ha qui hi vol veure l’exaltació de l’Eucaristia on d’altres veuen la de la fecunda primavera, mentre que per a uns tercers no seria sinó una faceciosa manera de matar el temps dels patricis del carrer de Montcada tot esperant el pas de la processó en diada tan celebrada. En efecte, la del Corpus és una festivitat medieval –patrocinada per santa Juliana de Lieja– establerta el 1262 per Urbà IV, i universalitzada al començament del segle XIV per Joan XXII, per celebrar el Cos de Déu i, de retruc, fer front a la zoolatria i els ritus adreçats a antigues divinitats d’aparença zoològica que persistien sota formes ben diverses i, en tot cas, doncs, per a cristianitzar-los. És per aquesta raó que molts dels més antics testimonis documentals fefaents d’aquelles carcasses i figures animalesques festives procedeixen de les primitives celebracions del Corpus Christi; des dels dracs, les àguiles o la mulassa presents gairebé arreu fins a les particularitats de festes singulars com la Patum de Berga. Perquè la processó del Corpus fou –parla Joan Amades– un pretext i una ocasió “que van conduir a l’aplegament de tot un seguit d’elements dispersos, molt anteriors a la seva institució i de sentit i origen que li eren ben estranys”. Durant molt de temps aquells seguicis processionals, rígidament reglamentats, anaven precedits pels entremesos mentre no van ser interdits i per la fauna animalesca, mig mitològica mig monstruosa; un ramat de bèsties –ara en paraules de X. Fàbregas– “que cuiten a fer genuflexions i reverències a la representació del Déu Veritable”.

Matar l’ós i domar la bèstia

Un dels animals més presents en el costumari de Catalunya i altres terres properes és l’ós. Hi són múltiples les celebracions de la cacera (que, com les d’altres feres depredadores, tenia un sentit joiós que explica el captiri que, tradicionalment, en feien els caçadors). En uns indrets, per la Candelera; en altres, més pròpies del Carnaval i aleshores identificant-la amb la mort de l’hivernàs.

L’ós ha estat temut i identificat amb els aspectes perillosos de l’inconscient i amb la crueltat, i és segurament per la seva admirable potència que les urpes d’aquest animal formen part de la bèstia apocalíptica. És, al mateix temps, considerat primari, per bé que símbol de perfeccionament: “Si vols expressar home que neix al principi amorf però després pren forma, pinta una óssa embarassada”, diu un dels jeroglífics d’Horapolus. Perquè si l’ós ha estat temut i considerat primitiu, ho és també per les seves similituds amb els humans, físiques i de capteniment. D’antic, aquests s’han sorprès per la capacitat de l’animal de dreçar-se sobre les potes posteriors i per la petja que deixen, com humana; així s’ha vist també la seva intel·ligència i murrieria, la capacitar de jugar, d’agombolar amb manifesta tendresa les cries i al temps la feresa, la potència matant. També se n’ha dit golut –pel seu deler per la mel– i lasciu. En suma, massa humà. Tant que, sovint i més que amb un zoònim, se l’ha conegut com l’altre (considerat, en ocasions, un semidéu, com s’esdevé en el conte de Joan de l’Ós).

Un altre que s’ha negat de sempre a sotmetre’s; amagat, amb orgull i tossuderia, al més profund de les garrotxes abruptes i inextricables. I, per això, matar l’ós ha esdevingut la metàfora i la prova de l’heroi. L’úrsid ha estat empaitat, caçat, gairebé exterminat. “Hom l’ha agafat de cadell –recorda X. Fàbregas– i l’ha fet ballar, després, de manera ignominiosa, de poble en poble; però el que l’home no ha aconseguit mai és fer-li ajupir l’esquena i junyir-lo al jou”. Vet aquí allò que –juntament amb els perills– també costà de pair.

Dominar la bèstia ferotge, lluitar-hi. Però l’antic anhel humà per guanyar no en té prou amb plantar cara, persegueix també la dominació. D’aquí l’afany de fer ballar l’animal salvatge, de trencar-li la girada. I com s’esdevé amb el sant Jordi llegendari, aquella lluita pot acabar amb la mort o amb la domesticació i la submissió de l’animal (com la del dragó o la víbria vençuts pel cavaller). I, de tot plegat, fer-ne una atracció. A més de les lluites amb feres a l’amfiteatre, al circ romà l’espectacle consistia en curses de quadrigues que es dividien en equips assenyalats per colors. Cada equip representava una estació i tenia un déu protector; així, blanc: hivern i Júpiter; verd: primavera i Venus; vermell: estiu i Mart, i blau: tardor i Neptú. Posteriorment aquells espectacles es perllongaren durant l’imperi Bizantí –perquè, a diferència del teatre i dels jocs de l’amfiteatre, l’església no s’hi oposà– al temps que, a l’escalf de l’admiració pels èquids, evolucionaren i es diversificaren les proves hípiques, a més de l’àmplia nòmina i varietat de curses i competicions amb altres animals. Precisament d’aquell gust per l’hípica, a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XVIII nasqué el circ modern amb exhibicions de genets, mentre que el circ nòmada –que aparegué als EUA cap al final del segle XIX– es caracteritzà ben aviat per l’ostentació combinada de destreses humanes fora del comú amb l’espectacle de les bèsties ensinistrades, en un marc colossalista i monumental. A Barcelona, el primer circ estable fou una petita pista per a espectacles eqüestres inaugurada el 1853. Al darrer terç del segle XIX hi obriren les portes el Price i el Circ Alegria, i el 1924 l’Olímpia, on fins el 1946 tingueren lloc les principals atraccions del moment; després s’anaren succeint pel país les gires dels circs ambulants que –transformant-se, els que pogueren– han hagut d’adaptar-se a les dificultats econòmiques que plantejaven aquelles enormes baluernes i reorientar l’espectacle d’acord amb les mesures i disposicions per a la protecció de la fauna.

En altres ocasions ben diferents, l’espectacle animalesc és un corol·lari –no previst en principi– de l’estreta relació mútua de l’home i la bèstia, com és el cas dels concursos de gossos d’atura, en què la necessitat que té l’ésser humà de servir-se d’un ajudant caní per tal de poder fer creure el bestiar i la intel·ligència, juntament amb l’afany del cànid d’integració a la canilla, converteixen la secular relació en un ballet de coreografia complexa i, sovint, més o menys exacta en què –en paraules novament de X. Fàbregas: “El ramat d’ovelles, taujà i desconcertat, fa en aquest concert el paper de la pilota en un joc malabar. Les proves que el gos d’atura ha de passar en el concurs tenen caràcter d’eliminatòria. El pastor ha de manar al gos que s’acosti al ramat fent una gran volta, que hi corri de dret, que s’aturi en sec […], fer passar les ovelles, una a una, a través d’un portal molt estret […], posar-les dins la cleda […]. El pastor ha de romandre allunyat de l’escenari de la facècia: els gestos, la modulació de la veu, la paraula de significat precís i imperatiu o la salmòdia manyaga, són els recursos que té per indicar al gos allò que desitja.”

Corridas i correbous

Ben arrelats a la tradició festiva del país –notablement per a celebrar la fi de les messes i les festes majors– són així mateix els jocs de bous o correbous (corre de bous, toros, bou per la vila, córrer la vaca, vaquetes o com s’escaigui que se’n digui a cada lloc), és a dir, el cós de bous per places i carrers (vegeu el volum 4 del Tradicionari), ja sigui en forma de bous tancats o amb animals enflocats, bous amb corda o capllaçats, bou de foc o embolat o bous a l’aigua. O, també, la tancada, és a dir, l’encorralament del bestiar per un circuit urbà per on –a diferència d’altres espectacles mediàtics actuals– a Catalunya era més freqüent de fer-los córrer d’un en un.

Segons Antoni Gonzàlez (Bous, toros i braus. Una tauromàquia catalana, 1996) no hi ha notícies de correbous catalans amb mort de l’animal a mans del públic, perquè d’acord amb aquest autor el corre de bou de Cardona era una festa mixta de correbou i corrida en què –com a qualsevol altra plaça de toros– el bou era mort per matadors més o menys professionals. I és que, en efecte, la corrida –que caracteritza la tauromàquia moderna i s’originà a Andalusia al final del segle XVIII– no arribà a Catalunya fins al començament del segle XIX.

En canvi, el primer espectacle taurí que tingué lloc a Barcelona del qual es té notícia fou organitzat el 1387 a la plaça del Rei per Joan I. També hi ha constància d’altres de celebrats al Born, el 1554 i el 1560. En la tradició secular del pa i circ, aquells espectacles continuaren essent organitzats pel poder civil o militar. O l’eclesiàstic: el primer correbou documentat d’Olot, el 8 de setembre de 1636, ho fou amb motiu de l’acabament de les obres de la renovada església de Sant Maria del Tura, mentre que els del 1770 i el 1763 celebraven, respectivament, la col·locació de la primera pedra i la inauguració de l’ampliada església parroquial de Sant Esteve i el del 1778 la inauguració d’una ermita al Montsacopa.

Amb el pas del temps i l’adveniment de la moderna tauromàquia amb toreros arribà també la construcció a Catalunya de la primera plaça de toros, promoguda el 1827 per la Casa de la Caritat de Barcelona amb l’objectiu d’obtenir fons per a la beneficència. A mitjan segle, la fiesta s’estengué per Catalunya. Fins que, en arribar el segon terç del segle XX, Barcelona es convertí en una de les capitals del món taurí i la controvèrsia entre taurins i antitaurins s’estengué alhora pel país. A Manresa, el 22 de juliol de 1932 –escriví Josep Maria Gasol a Història de la Ciutat de Manresa 1900-1950–, l’ajuntament, en sentir-se pressionat per la polèmica suscitada arran de la construcció de la Plaça d’Espectacles Monumental, “acordà per majoria autoritzar la construcció de la plaça… i, de passada, sol·licitar a la Generalitat la suspensió de les curses de braus”. Entre les figures catalanes més destacades de la corrida caldria fer esment, ja al segle XX, del vigatà Josep Boixader i Españó, el Niño de la Brocha i, posteriorment, del barceloní Mario Cabré i Esteve, com també –i encara amb més projecció– del fill de Santa Coloma de Gramenet Joaquim Bernadó i Bartomeu. Una variant de la festa de braus foren els espectacles comicotaurins, més coneguts popularment com xarlotades, en les quals destacà el barceloní Carmelo Tusquellas, considerat el millor torero còmic del segle XX. C. Tusquellas, juntament amb el Llapisera i Josep Colomer, el Botones, va formar la quadrilla dels “charlots” amb què van protagonitzar més de 1 700 d’aquells espectacles.

La zoologia recreativa: la coneixença, el joc i el lleure

Innocència i bretolades de mainada

“L’Homo sapiens, en la seva subtil subvarietat catalanesca […], ha experimentat davant l’animal uns comportaments diversos. El més durador d’aquests comportaments, i el més antic, és el d’empaitar l’animal i exterminar-lo. En aquesta activitat els catalans hem obtingut, ni més ni menys que els pobles que ens són veïns, èxits importants”. A les iròniques paraules de X. Fàbregas, s’hi pot afegit encara quelcom més de picant. A l’igual que els nostres veïns, també ens hem portat l’oli pel que fa a l’estultícia i la crueltat doloses, pel tracte ignominiós que s’ha dispensat als animals, començant pels divertiments festius –com el ruc de Solsona que es pujava al campanar– i acabant amb els jocs de la mainada.

Felip Fucho (El llibre de la caça, 1998) explica un divertiment faceciós referit a la Fatarella que –per bé que menor, si voleu– resumeix, per analogia, la tradició d’irrespectuós i deixat capteniment envers la vida animal (i amb el que encara ara es permet, per negligència, que morin a milers atropellats, enverinats…). Es tractava –explica F. Fucho– de capar llagosts: “Primer es caçava un llagost viu, tot seguit se’l traspassava amb un totxet petit i es feia aguantar entre el palmell de les dues mans a la persona que havia de rebre la broma. Acte seguit, el bromista li picava les dues mans entre si, i el llagost s’empastifava a les mans de l’altra persona i… a riure.”

I quants segles d’esbarts de noiets entestats a afollar nius i a pegar foc als caus, afonar moixons a cops de pedra o amb l’escopeta de balins, escuar sargantanes, fer enrabiar gossos i gats… o lapidar galls; tal era la mort ritual que –quan no era abatut a cops d’espasa– esperava al pollastre que els vailets occien per Sant Nicolau (tradició que malgrat la data calendària també sembla entroncar amb el Carnestoltes). O pel pur plaer de la bretolada. Fa poc més d’un segle Cels Gomis ja ho havia escrit, en aquest cas a propòsit dels estols de menuda bretolalla que “persegueixen la ratapinyada a cops de canya y, quan ne poden agafar una, la claven per les ales a una porta, li fiquen foch al cul y li fan cent mil vituperis, sols per ferla renegar”. En altres ocasions la brivallada, més que recaure sobre l’animal, se’n serveix com a pretext. Es tracta de convidar un vailet o una noieta innocents a anar a caçar xibeques “fent-li creure que es tracta d’una mena de bestiola estranya que sol surt durant la nit”. Ja posats, algú dels de la colla marxa davant i amb una borrassa o una sàrria de ruc al damunt –o tapat amb un llençol que amaga un fanal– apareix de cop rere una mata i pega un ensurt del dimoni a la ingènua criatura, que, enmig de la foscor, es troba sola davant l’aparició lluminosa i fantasmal.

De l’estima i de la dèria

Però hi ha també esperits més delicats i moments més propicis per a escoltar. Arribats a l’estiu, i si més no d’ençà del segle XIX, sovintejaven els concursos de grills, els quals, amb un palet, els menuts feien sortir destrament del cau i conservaven en gabiones fetes ad hoc i, en ocasions, ben primoteres. Però els fets són els fets, i entre els grills només són els mascles els que canten, com també s’esdevé en el cas de les més cridaneres cigales que entabanant a l’estiu han donat peu a poètics rodolins com els de Josep Carner –“diu la cigala al marit:/ voldria fer migdiada,/ i no puc, amb el teu crit”–, però també al sexisme literari que ja expressà, més de cinc-cents anys abans de Crist, el grec Xenarc “sortoses les cigales, que tenen les femelles mudes”. Un sexisme i una aversió que afloren clarament en la tradició paremiològica catalana, també en la referida als animals, com ho palesen aquests exemples: “el pagès només té tres dies bons: el dia que es casa, el dia que mata el porc i el dia que se li mor la dona”, “les dones a casa, com els gats; i els homes al carrer, com els gossos”, “llaurat de vaques i cavat de dones, mal treballat i ben trepitjat” o “ni ruc de traginer, ni filla d’hostaler”.

Sovint, l’ésser humà ha sumat dues dèries afegint, a la de competir, la seva estima per alguna facció concreta de la zoologia. En moltes d’aquelles passions hi havia –hi ha encara, per bé que, en ocasions, poden adir-se o no amb la sostenibilitat i la sensibilitat proteccionista– una tercera fal·lera: l’afany naturista, una mena de germanor ecologista avant la lettre (l’animalisme com a estat larvari de l’ecologisme) com el que solia acompanyar moltes de les manifestacions del món dels ocellaires.

Des de mitjan segle XIX les exposicions i els concursos d’ocells cantors ja eren habituals en diversos indrets de la Catalunya central (Manlleu, Manresa, Vic…) o també de la del sud; tradicions que, lluny de perdre volada, es veieren refermades amb l’arribada de les diferents onades d’immigrants intrapeninsulars que se succeïren durant el segle XX. L’ocellaire complet caçava amb reclams i a l’envescada, i encara caça aquelles espècies no interdites per llei: entre els ocells octubrencs, els mascles dels fringíl·lids cantors, actualment cadernera, passerell, pinsà i verdum. Seguidament, bo i engabiats, procedeix a acostumar-los a la presència i al brogit dels humans; se’ls agombola cap aquí i cap allí amb la gàbia coberta amb la característica funda (que ha substituït al no menys conspicu mocador de fer farcells) i els habitua a cantar –si cal, com s’esdevé en el cas dels passerells, amb el magisteri d’altres congèneres. Tot aquest entrenament té una finalitat: el concurs en què els moixons desplegaran el seu instint territorial i sexual quan, arrenglerats damunt la taula de competició i al crit de cartons fora!, descobriran la presència d’altres mascles i en què només aquells que no se sentiran intimidats superaran les diferents mànegues mentre els jutges aniran col·locant sobre les gàbies les successives agulles que marquen el nombre de cantades de cadascun dels ocells. És clar que hi ha, paral·lelament, altres manifestacions ocellaires, com és la cria i selecció d’altres ocells, canaris i periquitos així com, modernament, moltes altres espècies exòtiques.

Sense deixar les aus –i a banda de la residual falconeria–, cal fer esment també de la columbofília, és a dir, l’activitat del colombaire especialitzat a fer volar els coloms missatgers. Fou Diego de la Llave qui, el 1889, fundà la Societat Columbòfila de Catalunya, la primera de la Península, i, pocs anys més tard, La Paloma mensajera, òrgan de la federació espanyola del ram, mentre a la mateixa època Salvador Castelló contribuïa notablement a la difusió d’aquest art per mitjà dels seus escrits, entre els quals destacà Colombofília (1894). Els colomaires (que saben de les minves del seu negoci perquè “lo colom menja plata i caga plom”) sempre han temut els falcons, i repetidament havien maldat per eradicar-los al temps que cercaven d’obtenir colúmbids més valents i més destres a escapolir-se’n. Aquest és el cas dels mallorquins i menorquins coloms d’escampadissa, tresor preciós dels destres columbòfils illencs fins al punt que l’any 1921, quan l’ajuntament de Ciutadella de Menorca va manar de tancar els colomars per por d’infeccions a les cisternes “tal va ésser la malaitura dels colombòfils que van posar un petard a ca el batle”, en paraules de Pere Melis (Espipollant, 1996).

Altres –cadascú per on l’enfila– s’aproximen al cor de la zoologia per la fal·lera d’elaborar la llista d’aquelles criatures que alenen d’una determinada manera. I moguts per un esperit col·leccionista es deixen portar pel somni –més o menys contemplatiu– d’arranjar la natura en calaixets. Val a dir que –a banda de les destrosses que solen comportar les passions dutes al límit– el col·leccionisme científic, zoològic en aquest cas, ha estat durant segles una forma immillorable d’apropar-se i d’arribar al coneixement científic. I és precís de recordar-ho: encara ara –en l’època dels audiovisuals, la informació en línia i la lògica imperiosa de les espècies protegides– qui vol endinsar-se en el coneixement d’un grup animal precisa immergir-se en les col·leccions museístiques, perquè ni que sigui “insecte petit, per al savi és molt gran”.

Petxines, és a dir mol·luscs, escarabats o papallones són només la punta més visible d’un col·leccionisme de bon gruix que, en l’època de la Renaixença, ja havia superat els reductes acadèmics i contagià molts dels conreadors de l’excursionisme científic, aplegats, a les acaballes del segle XIX, en una diversitat de societats d’estudi i lleure, notablement l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i l’Associació d’Excursions Catalana, germen de la Institució Catalana d’Història Natural fundada el 1899 enmig de la controvèrsia suscitada per l’arribada del pensament evolucionista. Una ICHN, filial de l’IEC, que l’any 1972 reprengué amb força i que ara articula socialment –juntament amb els de la resta de les ciències de la natura– bona part dels aficionats a l’estudi dels animals per mitjà de delegacions (del Bages, Osona, la Franja de Ponent, la Garrotxa…), societats adherides –com la Societat Catalana de Lepidopterologia (SCL)– i grups de treball, com Oxygastra.

Entre les moltes excel·lents col·leccions zoològiques privades, no és fàcil de destacar-ne alguna, per bé que en qualsevol relació de les que encara conserven la identitat (la perdurabilitat en sol ser el taló d’Aquil·les) no es pot deixar d’esmentar les col·leccions entomològiques aplegades al marc incomparable del mas de Torrellebreta –al municipi osonenc de Malla– pels germans Vilarrúbia, entre els quals Joaquim fou l’autor, el 1961, d’un notable manual didàctic d’entomologia –Els nostres insectes–, ni la immensa col·lecció malacològica que Jaume Bot i Arenas aplegà a El Cau del Cargol, a Vilassar de Dalt.

Els zoològics

És clar que, posats a aplegar, hi ha qui s’ha estimat més fer-ho a l’engròs i col·leccionar lleons i altres feres corrúpies. Notablement els magnats i, fins que fa quatre dies la llei hi posà fre, també més d’un nou-ric. I, per damunt de tots ells, les persones règies. En efecte, al segle XIV, i potser abans, ja hi havia lleons al Palau Reial de Barcelona. Com que mantenir-los era un dispendi considerable, l’autoritat ideà la forma de fer-ho sense contrariar els estaments més fidels, de manera que es feia pagar als jueus la carn que endrapaven aquells felins. Concretament, del 1448 és la primera notícia de les col·leccions d’aus –eixalades i encadenades– que durant generacions han poblat el claustre de la catedral, on arribà a haver-hi no solament les tradicionals oques, sinó bernats pescaires, cignes, voltors, mussols, gavines, aligots, estruços, polles d’aigua o esparvers.

El Parc Zoològic de la Ciutadella de Barcelona tingué el seu origen en la col·lecció de quadrúpedes que el banquer Lluís Martí i Codolar anà aplegant a la vila d’Horta a partir del 1865 i que, passats els anys, donà a l’Ajuntament de Barcelona. Fou el dia de la Mercè del 1892 quan les gàbies, amb els 41 mamífers davallats d’Horta, foren presentades al públic arrenglerades al Parc de la Ciutadella. Aviat alguns d’aquells animals n’esdevingueren emblemàtics, especialment l’Avi –un elefant de tarannà mansoi que es guanyà els favors del públic (com al darrer terç del segle XX ho va fer un goril·la albí, Floquet de Neu). El cas és que bona part d’aquells animals del zoològic havien estat importats des de diferents capitals europees per Francesc Darder –que l’any 1893 en seria nomenat primer director–, i la seva arribada a Barcelona en ferrocarril ja havia constituït tot un espectacle, qui sap si comparable al de l’enrenou que suscitaven les arribades per mar dels lleons medievals per al Palau Reial. Durant els primers anys, aquell jardí zoològic complí –al costat de les funcions recreatives i pedagògiques– d’altres avui dia impensades: subhasta dominical d’animals, en particular de gossos de raça, guarderia de bestioles domèstiques, el servei de remunta o la venda d’ous de gallina.

Francesc Darder i Llimona i la zoologia popular del segle XIX

El veterinari i professor de l’Escola d’Agricultura de Barcelona Francesc Darder i Llimona desenvolupà una extensa i polifacètica activitat de notable projecció pública al tombant del segle XIX. “La quitxalla s’aturava al seu pas –en va escriure Ramon Turró a “La Veu de Catalunya”– i els uns deien als altres a cau d’orella, amb els ulls molt oberts i admiratius: és el domador del Parc! […] Tothom el coneixia […] era un naturalista de debò, però ho era d’una manera molt especial. Les classificacions dels animals, la memòria ordenada dels caràcters de les espècies i fixació de l’última diferència, àdhuc les teories noves de l’evolució el fastiguejaven sobiranament. Se li donava però una ploma, coneguda en el mercat, i tot seguit us explicava a quina au pertanyia, el seu valor, les empreses mercantils que les explotaven, els costums d’aquelles aus, els països on vivien, si emigraven i on i en quina època, què menjaven, quans ous feien […] Era un tafaner, un savi i admirable tafaner de la vida dels animals sempre que aquesta vida podia perjudicar o ésser útil al llinatge humà. De la ciència formulista i sense ànima que no té finalitat humana de què es vanten una altra mena de savis no en volia saber res. Recordo que un dia li parlava d’un botànic que tenia al cap quatre mil espècies i ell em digué, somrient: que n’ha d’ésser, d’ase!” En efecte, F. Darder trobava massa erudit el tarannà dels naturalistes de gabinet. “No m’hi puc entendre, amb els savis”, repetia.

Portada d’un recull d’articles amb el títol Serie piscicultura, que inclou treballs ictiològics de Francesc Darder i del seu pare, Jeroni Darder.

Enciclopèdia Catalana – Jordi Vidal/Adolf de Sostoa

Amb el pas dels anys, Francesc Darder abandonà la pràctica de la manescalia i, al temps que obria botiga d’història natural (els seus comerços –del carrer de la Cadena i del número 11 del carrer de Jaume I– foren anteriors en el temps al recordat Museu de Ciències Naturals de la plaça Reial), va emprendre un seguit de projectes comercials innovadors que fracassaren l’un rere l’altre, com una granja –al número 9 del carrer d’Aldana– de nom altiloqüent, El Conejar modelo barcelonès. Fou aleshores també que adquirí una gran popularitat en l’embalsamament de cadàvers humans, afer en què demostrà públicament molta perícia. També contribuí a la difusió d’algunes de les primeres publicacions naturalistes no acadèmiques, com “El Zookeryx” (després “Revista Universal Ilustrada”) i “El Naturalista” (“Revista Ilustrada”), que tenien “por primordial objeto la propagación de conocimientos en Historia Natural, Zootecnia, Agricultura y Sport; viniendo a ser un verdadero órgano de estos ramos para las personas que á ellos se dedican, y un medio, además, de contacto entre coleccionadores y aficionados”.

L’any 1889 F. Darder traslladà el seu comerç al número 125 de la Diagonal, on –en un solar ara ocupat per una sala de cinema– havia aixecat –sota la direcció de l’arquitecte Joan Feu i Puig– un edifici de nova planta: el Museu Darder. Allí, el seu propietari embalsamava i venia espècimens preservats, estris per a la taxidèrmia i la microscòpia, material escolar i per a col·leccionistes (motlles anatòmics, làmines murals, muntatges didàctics…) fins que, entrat el segle XX i ja dedicat de ple a la ictiologia, F. Darder, que feia temporades cada cop més llargues a Banyoles, fa donació a aquella vila de totes les col·leccions del seu negoci. Col·leccions que integraren el gros del Museu Darder de la capital del Pla de l’Estany i entre les quals hi havia el negre de Banyoles, un betxuana dissecat que, després d’adquirit als magatzems Deyrolle de París, F. Darder ja havia exhibit a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal del 1888.

A través de la Junta Tècnica de Museus, de la qual depenia orgànicament el Parc Zoològic, s’anà inclinant de manera gradual cap a l’estudi de la ictiologia, sobretot a partir del 1906, quan amb motiu de la remodelació de la Junta –que es convertí en Junta Municipal de Ciències Naturals– es feren freqüents les seves topades amb l’ordenancisme municipal –més d’un cop havia hagut de pagar de la seva butxaca el menjar dels animals–. Fou ell qui fundà el Laboratori Ictiològic i qui revifà l’Aquàrium, i els seus darrers anys esdevingué un gran divulgador d’aquella disciplina.

Festa del Peix

Entre totes, l’activitat de més abast geogràfic de les patrocinades per la Junta de Ciències Naturals fou la repetida celebració de les Festes del Peix, la primera de les quals fou el 22 d’octubre de 1910 a Banyoles. La Festa del Peix, l’ànima de la qual fou sempre Francesc Darder, consistia en una celebració cívica i festiva de repoblació de rius i llacs amb milers d’exemplars de peixos –no importava si d’espècies autòctones o al·lòctones– que havien estat criats al Laboratori Ictiològic del Parc de la Ciutadella o a l’estació de Sant Joan les Fonts. D’aquesta darrera sortí una de les repoblacions més extravagants: la que pel maig del 1916 partí amb 400 exemplars de truita irisada, dels quals només sobrevisqueren 38, per a repoblar la llacuna de la Renclusa, al peu de la Maladeta, després d’un viatge, passant per Barcelona, de més de 36 hores i que, sota els auspicis del Centre Excursionista de Catalunya, comptà amb la col·laboració de Catalana de Gas i Electricitat i de mossèn Jaume Oliveras, el supervivent de l’Aneto.

Les Festes del Peix se celebraren a Banyoles, Manresa, Olot, Ripoll, Roda de Ter, Sant Sadurní d’Anoia, Terrassa i Torelló. Enmig d’una munió d’actes festius –missa solemne i dinar d’autoritats, partit de futbol, concurs de pesca amb canya, fira de mostres i exposicions de piscicultura, conferències pedagògiques per als pescadors, castell de focs i interpretació per un orfeó de l’himne de la festa, el Cant dels pescayres, amb música del mestre Mas i Serracant i lletra del poeta Alabert, desfilades i concert a càrrec de la banda del batalló local…–, el nucli de la celebració consistia en l’alliberament dels peixos transportats en bocois mentre els escolars feien també la seva ofrena, portant cadascun d’ells una bola de vidre amb un peixet i cantant: “[…] si fins avui tots hem estat/ amics fidels dels ocells i plantes/ també hem de ser-ho dels peixets/ que poblaran les nostres aigües”. Perquè “una de les coses que amb més gust ha fet sempre la Junta de Ciències Naturals –afirmava Francesc Puig i Alonso, comissionat de l’esmentada Junta a la Festa de Ripoll (1915)– ha sigut el facilitar a tots els que li han demanat, la quantitat de peix necessaria per a la repoblació […] Convençuda […] que hi havia necessitat d’organitzar paral·lelament una campanya educadora […] va creure arribada l’hora d’instituir una festa anomenada del peix […] per estimular al poble, per a allisonar-lo i per a fer-li entendre el respecte que deu haver de tenir a totes les coses creades”. Vet aquí la intenció amb què s’introduïen al començament del segle XX la truita irisada, el gardí, les carpes al·lòctones o els ecotips exòtics de truita comuna.

El món editorial del segle XIX

Amb el pas del temps, aquella preocupació cristal·litzà en iniciatives de l’un i l’altre costat, de manera que la preocupació per la didàctica de les ciències naturals esdevingué consubstancial amb empreses pedagògiques com ara la del Col·legi Sant Jordi (1898), de Francesc Flos i Calcat, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1899) o l’Escola Horaciana (1905), creada per Pau Vila i Dinarés, d’una banda, i la de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1909) i l’Escola Moderna (1901), creada per Francesc Ferrer i Guàrdia, de l’altra. Precisament, amb relació a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, cal esmentar igualment la tasca didàctica del també catedràtic de la Universitat de Barcelona Odón de Buen i Cos, autor d’una notable sèrie de textos per a l’ensenyament i la divulgació de les ciències naturals, com ara els sis petits volums Las ciencias naturales en la Escuela Moderna (1905) que, pel seu enfocament didàctic –partint sempre de la pràctica, mitjançant la referència a l’experimentació o a l’observació– i la concepció evolucionista que n’inspirava el discurs, se situen a anys llum dels encarcaraments de la universitat de l’època i de moltes de les produccions tipogràfiques que se’n solien derivar.

També cal donar notícia de conjunt de l’abundantíssima florida editorial del segle XIX adreçada a un públic burgès i més o menys cultivat i benestant: productes tipogràfics, sovint editats amb delicadesa i finor i, en ocasions, amb acompanyament de cromos i làmines acolorides que, per primera vegada, posaven a l’abast d’un ampli ventall de lectors la diversitat icònica de la natura. Algunes d’aquelles obres, entre les quals hi havia moltes de les de la casa editorial Montaner i Simón, ja es venien, ara fa més de cent anys, per fascicles i lliuraments periòdics. Qualsevol selecció que s’intenti de fer-ne hauria de començar per les múltiples edicions de la Història natural del comte de Buffon i les diverses versions, més o menys lliures, que en portaren el nom des que Joaquín Ibarra en començà a publicar a Madrid, l’any 1785, la traducció de José Clavijo y Fajardo. A Barcelona, l’edició de Bergnes y Cía. es publicà entre el 1832 i el 1836. Així mateix, de l’anomenat El Buffon de los niños es feren –a banda de les abundants versions parisenques en llengua castellana– nombroses edicions locals. És clar que també cal no oblidar la Historia natural en vuit volums dirigida pel valencià Joan Vilanova i Piera (1872-1876) o els sis volums de La vida de los animales, d’Alfred Edmund Brehm, publicats a Barcelona entre el 1880 i el 1883.

Però al mateix temps, la difusió de la faula clàssica tampoc no parà d’augmentar durant el segle XIX. Si és cert que des de l’època moderna s’havien succeït, segle rere segle, les impressions d’Isop i Fedre, amb el XIX tota aquella tradició animalesca s’estengué encara més àmpliament i en un doble vessant editorial: un de més popular i un altre de més exquisit; aquest especialment a partir de la renovació del gènere iniciada pel narrador francès del XVII Jean de La Fontaine i els seus epígons. També francès i del mateix segle és Charles Perrault, autor de Contes de ma mère l’Oye (Le chat botté, La belle au bois dormant, Le petit chaperon rouge…) adreçats al seu fill, amb els quals donà a la zoologia parlant una nova volada i que, vist a posteriori, han tingut una gran importància a l’hora de fixar literàriament –com feren, més tard i en el seu àmbit, els germans Jacob i Wilhelm Grimm– les rondalles populars europees. Però al costat de tantes reedicions i reelaboracions també hi hagué intents –com aquells, més o menys reeixits– d’originalitat. Entre els més renovadors relats faulístics del segle XIX en llengua catalana cal esmentar el Primer llibret de faulas (1888) i el Segon llibret de faulas (1892), de l’escriptor barceloní Felip Jacint Sala.

Val a dir, finalment, per bé que ja ha estat comentat a bastament en aquesta obra, que el segle XIX és també el segle d’esplendor final de la literatura de canya i cordill, des dels romanços fins als abecedaris, i les auques –educatius i de lleure–, que generaven una demanda i una producció editorial singulars tot seguint l’actualitat, i que eren difoses –presentades– pels auquers allí on hi havia concurrència de persones (notablement, a la porxada de l’església i al mercat). Aquella rondallística zoològica fou estudiada, entre d’altres, pels germans Francesc i Pilar Maspons i Labrós –conjuntament amb el marit d’aquesta darrera, l’escriptor i folklorista Francesc Pelagi Briz–, Jaume Massó i Torrents i Ramon Miquel i Planas, i, més modernament, Joan Amades i Gelat.