Les berguedanes i les primeres màquines de filar

Com a moltes altres regions europees, la filatura fou també a Catalunya l’assignatura pendent de la manufactura cotonera. Durant la major part del segle XVIII, la indústria de les indianes es desenvolupà al Principat sobre la base de la integració en una mateixa unitat productiva de les fases del tissatge i de l’estampació de les teles, però no de la filatura. La primera matèria utilitzada era el cotó ja filat, procedent sobretot de Malta i, en menor proporció, d’Anglaterra i Suïssa.

Rebut de Benet Ardit per la venda de sis màquines de filar a la Companyia de Filats (18-5-1789).

BC

Aquesta situació només començà a canviar durant el darrer quart de segle, quan, com a resultat de la confluència d’interessos entre la Corona i els fabricants d’indianes, s’impulsà activament la filatura a Catalunya. Per a la monarquia, decidida a potenciar les relacions comercials amb les colònies americanes, el cotó esdevingué un producte estratègic. L’objectiu era posar fi a les importacions de filats de Malta, que constituïen una partida molt gravosa per a la balança comercial del país, i substituir-los per cotó en floca americà. Per als fabricants, el problema era el monopoli que exercien els comerciants maltesos en la provisió del cotó filat, que es manifestava en preus elevats i baixes qualitats, al qual difícilment podien enfrontar-se si la primera matèria americana no arribava a Barcelona en quantitat suficient i amb la qualitat adequada. La creació de la Reial Companyia de Filats de Cotó d’Amèrica el 1772 fou un primer pas per a eliminar aquesta dependència i fomentar a Catalunya el filat del cotó procedent de les colònies. Però el veritable impuls arribà a partir del 1783, com a conseqüència de l’activitat de la Companyia (reconstituïda aquest any) i de la gran expansió del comerç colonial que es donà arran del final de la guerra de la Independència dels Estats Units.

Durant gairebé quinze anys, del 1783 al 1796, l’exportació massiva de llenços pintats a les colònies permeté importar, en contrapartida, cotó en floca en condicions cada vegada més avantatjoses. Aquest cotó fou la base sobre la qual es desenvolupà una indústria del filat que, sota la forma de manufactura rural dispersa, s’estengué per bona part de la geografia catalana, especialment en aquelles zones on ja hi havia una tradició tèxtil prèvia, i adquirí cada cop més importància. Per això no és estrany que fos durant aquests anys i en aquest context que feren aparició a Catalunya les primeres màquines de filar, aquells ginys mecànics que estaven revolucionant la indústria cotonera a la Gran Bretanya.

La introducció de la jenny

Una llarga tradició historiogràfica, que arrenca de la literatura econòmica del segle XIX, ha donat el 1780 com a data d’introducció de la primera màquina de filar, la jenny de Hargreaves. No obstant això, no hi ha proves concloents d’aquest fet, tan sols alguns indicis que a Puigcerdà i Olot es podien haver conegut màquines de filar pels volts d’aquesta data. Francisco de Zamora, en el seu Diario de los Viajes hechos en Cataluña, afirmava, el 1787, que a Puigcerdà: “De 7 o 8 años a esta parte se han puesto telares de medias y máquinas para hilar algodón”, si bé a continuació afegia: “me temo que sólo son pretexto para contrabando, pues uno de los mejores fabricantes es francés”. També els Annales de Olot, recollint el testimoni d’Esteban Palouzie, asseguraven que la filatura s’inicià en aquesta vila simultàniament amb la fabricació de mitges i gorres de cotó, cosa que portà Maria de Bolós a considerar que la màquina de filar s’utilitzà a Olot al voltant del 1774. Una afirmació que no sembla versemblant, ja que suposaria que la màquina s’havia introduït a Catalunya gairebé al mateix temps que a França. A més, Zamora, en la seva visita a Olot el 1787, es queixava que les mitges i mussolines que s’elaboraven a les fàbriques de la ciutat ho eren amb filats “de fuera del Reyno”.

Aquests indicis no són, per tant, concloents, però no s’ha de descartar la possibilitat que entorn del 1780 s’hagués conegut la jenny en aquestes zones frontereres amb França, on s’havia desenvolupat una important indústria dedicada a la fabricació de gorres i mitges de cotó. El que sí que sembla clar és que, cas d’haver-se utilitzat, la màquina de Hargreaves hauria tingut un ús molt restringit, ja que el 1786 la Junta de Comerç de Barcelona afirmava que no coneixia l’existència de màquines de filar amb anterioritat a aquesta data.

De fet, les primeres notícies contrastades i fidedignes sobre la introducció de la jenny ens situen a Barcelona al final del 1784. En aquest moment, dos maquinistes francesos, Bartomeu Pontet i un altre cognomenat Pradel, foren contractats per un aristòcrata també francès, però establert a Catalunya, el marquès de Goubert, per a construir, en una casa llogada al carrer d’Escudellers, una màquina “en la cual una sola persona puede hilar treinta y seis hilos de algodón de buena calidad”. Al llarg del 1785, aquests maquinistes construïren catorze d’aquestes màquines, un cop solucionats els problemes que havien sorgit amb la preparació del cotó abans d’introduir-lo a la màquina, cosa que hauria requerit un viatge a França per a adquirir-ne el “secret”. El cost de tot plegat ascendia a 4.380 lliures, que, almenys en part, havia finançat la companyia comercial, també d’origen francès però installada a Barcelona, Laforge y Comadurand.

Aquestes màquines foren ofertes pel marquès de Goubert a la Junta de Comerç, que immediatament en comunicà l’existència i sol·licità opinió a la Companyia de Filats. Al febrer del 1786, tant els vocals de la Junta encarregats d’informar-ne, com els directors de la Companyia que els acompanyaren a visitar-les, coincidiren a valorar-les molt positivament. Els primers afirmaven que la qualitat del fil era bona i que la seva productivitat era de vuit a onze vegades superior a la del torn –d’una i mitja a dues lliures diàries davant de dues unces–, per la qual cosa resultaven de “suma importancia y utilidad para las Fábricas de Algodón, para el bien público y el Estado”. Per la seva banda, els segons les consideraren de tan “importantísima utilidad” per a la Companyia, que decidiren comprar-les.

Efectivament, les catorze màquines foren adquirides per la Companyia de Filats el 1786 i, en principi, s’instal·laren disperses als diversos magatzems que la societat tenia a Barcelona. El seu rendiment no fou inicialment l’esperat. Les tasques preparatòries de la fibra encara no estaven ben resoltes i el fil sortia molt car. Al març del 1788, la diferència entre el filat a màquina i el de primera classe filat al torn era de 33 sous la lliura davant de 24 sous i 6 diners. Amb tot, això no desanimà els directors de la Companyia, que es decantaren clarament per les noves màquines. Per a reduir costos decidiren augmentar el nombre de màquines, introduir millores en les fases preparatòries i concentrar la producció en un sol edifici. Així, al desembre del 1788, la societat aprovà “mandar hacer cuantas (màquines) fuese fácil añadir en las piezas a tal efecto destinadas”; quatre mesos després es llogava una casa al carrer de Santa Anna, adequada per a “la hilaza del algodón en Máquinas”, i un any més tard es comprava una màquina de cardar, semblant a la que Jacint Ramon tenia instal·lada a la seva fàbrica, el rendiment de la qual afirmaven que era “excelente”. El resultat fou positiu i el preu del cotó filat començà a baixar. Al juliol del 1791, el fil produït per les 21 màquines que tenia en aquell moment la Companyia s’havia reduït a 28 sous la lliura, mentre que el filat al torn només havia baixat un sou, i se situava en 23 sous i 6 diners.

La spinning jenny de Hargreaves.

Album

La jenny havia arribat, per tant, a Catalunya des de França, inaugurant el que havia de ser la principal via de transferència de tecnologia en la primera fase del procés d’industrialització del Principat. No obstant això, un cop coneguda la màquina no fou difícil fer-la aquí. Des del 1788, fusters, ferrers i serrallers foren els primers que en construïren. Aquestes jennies, que eren mogudes a mà i tenien entre 36 i 40 fusos, s’estengueren amb relativa rapidesa. Així, sabem que el 1791 n’hi havia, com a mínim, 60 a Barcelona, 24 a Olot, 14 a Berga i 10 a Girona. El que no sabem és si la difusió es produí a partir de la capital o si hi hagué altres vies.

Si bé la jenny era una màquina pensada inicialment per a ser utilitzada a domicili, a Catalunya també afavorí la creació de tallers centralitzats. La Companyia de Filats fou la primera que recorregué a aquesta forma d’organització de la producció, però no l’única. A partir del 1788, es constituïren diverses societats per a la fabricació de filats en aquesta mateixa línia, la major part impulsades per emigrants i exiliats francesos. Si bé quasi totes elles tingueren una existència efímera, contribuïren a la introducció de la nova maquinària i donaren a conèixer pautes organitzatives als fabricants locals, i això no tan sols a Barcelona sinó també en altres poblacions, com Ripoll, on, com es recull a la descripció de la vila feta per Eduard Miralpeix, la Revolució Francesa fou favorable “a la industria, pues algunos emigrados de aquella nación introdujeron máquinas de hilar y tejidos de algodón que han llegado al admirable estado de perfección que vemos hoy en día”.

La primera temptativa (fallida) d’introducció de la water-frame

Just quan la jenny iniciava la seva marxa, fou coneguda també a Catalunya la màquina de filar per mitjà de cilindres de Richard Arkwright. La water-frame arribà a Barcelona el 1789 per obra de dos mecànics anglesos, John Waddle i Joseph Caldwell, que prèviament havien intentat establir-se a França. Davant les circumstàncies per què passava en aquests moments el país veí, recorregueren a l’ambaixador espanyol a París, el qual els envià a Madrid, on s’estigueren quasi un any esperant que el govern mostrés alguna mena d’interès per les seves habilitats com a constructors de màquines. Finalment foren autoritzats a viatjar a Barcelona, on, atès el desenvolupament que havia assolit la manufactura cotonera, els seus serveis podien ser més útils.

Els anglesos arribaren a Barcelona a la primeria de novembre del 1789, tot portant entre els 120 quilos d’equipatge amb què feren el viatge un model reduït de sis fusos de la màquina de filar contínua. Acollits per la Junta de Comerç, feren diverses demostracions del funcionament de la màquina davant els fabricants de la ciutat, amb resultats molt satisfactoris. El seu objectiu era instal·lar una fàbrica de filar capaç d’allotjar un conjunt de màquines compost per 10 de cardar, 3 d’estirar, 3 de tòrcer i 18 de filar de 56 fusos cadascuna, que havien de funcionar per mitjà de l’aigua. Segons els càlculs dels mateixos anglesos, amb aquesta maquinària la producció diària seria de 114 lliures de cotó fi, que podrien vendre’s a meitat de preu del que s’importava de Suïssa. Per a fer-ho realitat, demanaven que se’ls proporcionessin les persones, els materials i els capitals necessaris. En definitiva, el que estaven proposant era aplicar aquí el model de fàbrica que Arkwrigth havia popularitzat a Anglaterra, basat en unitats productives estàndard de 1.000 fusos.

Els problemes sorgiren en intentar concretar la forma d’explotar comercialment les noves màquines. Al principi, tant la Junta de Comerç com els fabricants cotoners coincidiren a intentar reunir els fons necessaris per a crear l’empresa que proposaven els mecànics anglesos. Per a això calien 70.000 lliures, que acordaren dividir en cent participacions de 700 lliures cadascuna, les quals serien adquirides pels fabricants de la ciutat. Però aquests posaren com a condició per a impulsar la societat que aquesta tingués el monopoli d’utilització de les màquines durant deu anys. L’oposició de la Junta a atorgar monopolis d’aquest tipus, que era la seva política des de feia molt de temps, la portà a proposar un nou projecte, que consistia a comprar el “secret” de la construcció de les màquines als anglesos, fabricar-les i vendre-les a raó de 200 pesos per cada unitat de 56 fusos. En definitiva, fer-se càrrec la Junta de la fabricació i comercialització de les màquines.

Com que en última instància qualsevol dels projectes que s’acordés havia de ser aprovat per la monarquia, es decidí enviar a Madrid totes dues propostes perquè el govern n’escollís la més adequada. Fins al juny del 1791, gairebé un any i mig més tard, no hi hagué resposta per part de l’administració, i aquesta consistí a ordenar que les màquines fossin enviades a la Real Fábrica de Algodón d’Àvila “a fin de hacer comparación con las de la misma clase que hay (allí), y saber las que se han de preferir”. Però el temps no havia passat debades i els anglesos, farts d’esperar, havien marxat de Barcelona emportant-se els models de les màquines i els secrets de la seva construcció, que sempre guardaren molt zelosament. Com afirmava la Junta de Comerç, els mecànics anglesos les havien fet funcionar “con cierto modo cauteloso, para que se viesen los buenos efectos de su Máquina, y no se pudiesen comprender, en su construcción, ni su manejo, y jamás quisieron permitir se sacase modelo de ella”.

Bé que oficialment les culpes d’aquest fracàs foren atribuïdes a Waddle i Caldwell, la veritat és que ni la Junta ni els empresaris cotoners no saberen estar a l’altura de les circumstàncies. Ningú no estigué disposat en aquell moment a arriscar-se en el projecte del nou tipus d’empresa que proposaven els anglesos, probablement perquè ningú no era conscient de la seva transcendència. La filatura del cotó es trobava encara en els seus inicis a Catalunya i per als fabricants era una activitat que calia fomentar a través d’iniciatives col·lectives emparades per les institucions.

Aquesta situació, però, aviat havia de canviar. Si les primeres màquines havien arribat per iniciativa d’empresaris o mecànics estrangers, que les havien donat a conèixer a través de la Junta de Comerç, des del principi dels anys noranta del segle XVIII els protagonistes actius en la introducció i difusió de les noves màquines foren els mateixos fabricants. Recorrent, això sí, a tècnics estrangers i cercant, sempre que era possible, el suport de les institucions.

La jenny perfeccionada de Haley

Efectivament, el fracàs inicial en la introducció de la màquina d’Arkwrigth no frenà el procés de millora de la tecnologia de la filatura. L’important és que durant els anys noranta les principals innovacions no es donaren tant a Barcelona com en altres zones de Catalunya, principalment de l’interior, on la filatura del cotó s’havia estès notablement. Per això no és estrany que fos aquí on s’introduïren les modificacions a la jenny que són a l’origen de la berguedana.

Ara bé, aquestes no tingueren lloc inicialment a Berga sinó en altres poblacions properes. Josep Ferrer i Vidal assenyalà ja fa molt temps, en les seves famoses Conferencias sobre el arte de hilar y tejer, que “a Sallent, Berga y Manresa cabe la gloria de haberla perfeccionado (la jenny) y aumentado sus husos desde 24 hasta 120”. Aquesta afirmació, a la qual gairebé no s’ha fet atenció, no està ni molt menys desencaminada. Pot equivocar-se pel que fa als llocs concrets, però encerta plenament el sentit històric. La primera notícia que tenim d’aquesta nova màquina que millora substancialment la jenny ens situa el 1792 a la vila de Cardona. Un comerciant i fabricant local, Manuel Flotats, i un altre natural de la Seu de Urgell, Salvador Pallarola, contractaren aquest any un mecànic de Manchester, Bernard Young, perquè els construís diverses màquines per a la fàbrica de teixits de cotó que tenien a la població. Aquest, que juntament amb dos maquinistes anglesos més, “uno de los cuales es el que inventó la máquina para pintar indianas”, havien estat contractats per Calonne per a treballar a França, sense que hagués estat possible per la retirada del ministre francès, es traslladà des del país veí a Cardona, on construí, els primers mesos del 1792, tres màquines: una de cardar, amb 98 parells de cardes i capaç, amb l’ajut de dos homes i dos nois, de cardar 100 lliures diàries de cotó; una altra de filar, que atesa per una sola dona era capaç de filar 9 lliures de cotó per dia, i una altra de desgranar, que netejava 100 lliures de fibra diàries.

El bon rendimient d’aquestes màquines féu que Flotats i Pallarola en sol·licitessin a la Junta General de Comerç la privativa de construcció i venda per un espai de sis anys. Com era preceptiu, la Junta General, abans de prendre una resolució, demanà un informe a la Junta de Comerç de Barcelona, la qual encarregà a dos dels seus principals dirigents, Antoni Bonaventura Gassó i Francesc Espar, que, juntament amb dos fabricants d’indianes experts en el tema de la filatura, Jacint Ramon i Ramon Bosch, visitessin les màquines i emetessin un informe. Datat el 9 d’agost de 1792, l’informe fou molt positiu. Sobre la màquina de filar, que és la que aquí ens interessa, els comissionats afirmaven que tenia 78 fusos i “era muy superior a las que están aquí corrientes en términos de quasi duplicar, o por lo menos aumentar en dos tercios, el trabajo de las regulares de 40 husos”. Capaç de producir de 6 a 7 lliures diàries d’un fil idoni per a fabricar les indianes 14enes, presentava una sèrie de característiques que suposaven una clara millora sobre la jenny. Les més importants eren, al seu parer: la millor col·locació de la filadora “en un punto céntrico en la parte superior de la máquina, desde el cual mueve con una mano la rueda y con la otra la guía o hilera, reuniendo también sin moverse los hilos que se rompen”, el major diàmetre de la roda i la seva millor situació (en posició vertical), “un juego excelente, pero muy sencillo, entre los husos y la mecha”, el seu baix cost –“apenas llega a 500 reales”– i la possibilitat de ser utilitzada tant a les fàbriques com al domicili de les filadores. Unes característiques que feien que la màquina, com assenyalaven els mateixos comissionats, no pogués “considerarse enteramente nueva, sino como una mejora sobre las antiguas”. En definitiva, el que havia construït Young a Cardona era la versió millorada per Haley de la jenny, que ja s’utilitzava a Anglaterra des de feia uns quants anys.

Malgrat els avantatges que presentava la nova màquina, que els delegats de la Junta ponderaven fins al punt de considerar-la com la millor prova de “los notorios progresos que se han hecho en la Maquinaria aplicable al Algodón en cosa de 4 años, aumentando considerablemente el número de los husos y por consiguiente la cantidad del trabajo”, la posició d’aquests fou contrària a la concessió dels privilegis que sol·licitaven Flotats i Pallarola. Proposaven que se’ls concedís una sola indemnització de 60.000 rals i l’escut d’armes, però rebutjaven la privativa de construcció i venda per sis anys cobrant un cànon o premi per cada màquina venuda, a raó de 1.500 rals per les màquines de cardar i de 300 rals per les de filar, com demanaven els propietaris. Entre els arguments esgrimits per a aquesta oposició, a part de considerar que aquests privilegis eren contraris “al bien del Estado, y al fomento que se desea y busca de la industria nacional”, ressaltaven també el fet que ja hi havia al Principat màquines semblants a la seva. Entre aquestes esmentaven la que dos comerciants de Berga, Ramon Farguell i Canadell i Francesc Anglerill, afirmaven tenir corrent “de sesenta y quatro usos que hila para trecenos una libra catalana, que son 14 onzas castellanas de algodón por ora”, i una altra de 80 fusos, semblant a la de Cardona, que un tal Josep Serraíma tenia a la Barceloneta, si bé en aquest cas la màquina no estava del tot enllestida. A pesar d’aquestes recomanacions en contra, que féu seves la Junta de Comerç de Barcelona, la Junta General de Comerç concedí a Flotats i Pallarola, el 9 de març de 1793, privilegi exclusiu per sis anys per a la construcció i venda de les màquines amb preus lliurement designats.

La trajectòria seguida posteriorment per aquesta màquina la coneixem perquè, quatre anys després, la Junta General sol·licità a la de Barcelona informació sobre el progrés experimentat per les màquines de Cardona. Preguntats directament per aquesta, els empresaris Flotats i Pallarola, contestaren, el 25 de setembre de 1796, afirmant: “Que las dos primeras (hilar y cardar) corresponden exactamente a las ventajas que se habían calculado desde el principio de su establecimiento, por lo que se han extendido bastante por este Principado donde habrá ya como unas doscientas cincuenta de las de hilar y apenas hay ninguna de las de cardar que no hayan imitado a las nuestras, pero sería mas general el uso de las de hilar y estarían abandonadas enteramente todas las antiguas, si la fraudulencia de los fabricantes no las huviese desacreditado en mucha parte, con gran perjuicio nuestro y de toda la Provincia, pues por no pagar el moderado precio de ciento y sesenta reales de vellón por máquina, que acordamos exigir en virtud de la Real Cédula y privilegio exclusivo de 9 de marzo de 1793, de los que quisieron usar de dichas máquinas en estos seis años, se valían de malos modelos, o de operarios ignorantes, resultando de aquí la imperfección de ellas y por consiguiente su descrédito y abandono.”

Després d’aquest primer panorama bastant descoratjador, aportaven algunes informacions interessants sobre el que havia passat realment. El primer que deien era que el mecànic anglès s’havia traslladat a París amb l’objectiu de cercar els dos companys amb qui havia subscrit el contracte amb Calonne i que necessitava per a construir màquines de “distinta clase y mayor importancia (…), una para hilar algodón con 300 hasta 3.000 usos, que al mismo tiempo hará también el cardado (…) pudiendo darsele el curso con agua o con uno o dos animales en forma de taona”, però no havia tornat. L’última notícia que en tenien era del final del 1793, per la qual cosa suposaven que “habría perecido en las turbulencias que entonces agitaban la Francia”. El fet era lamentable no solament en el pla personal, sinó també en l’econòmic i tecnològic, ja que Young, com es dedueix de la cita anterior, tenia pel que sembla la intenció de construir màquines del tipus water-frame i d’instal·lar a la fàbrica de Cardona un conjunt de màquines del sistema Arkwright. Aquesta possibilitat desaparegué amb ell, i el 1796 la fàbrica estava equipada amb 30 màquines de filar i 4 de cardar del tipus de les construïdes quatre anys abans.

També informaven que tan sols havien venut directament vuit màquines, raó per la qual els guanys, malgrat la privativa, eren mínims. A l’actitud fraudulenta dels fabricants que denunciaven a l’inici del seu escrit, calia afegir un fet que, com veurem més endavant, havia de tenir importants conseqüències. Ells el consideraven clau per a entendre per què no havia funcionat el privilegi reial i ho explicaven així: “…a pesar de las precauciones que dictaba la prudencia, el carpintero de quien nos valimos para que aprendiese del inglés la construcción de dichas máquinas, aunque nos prometió el secreto, movido del interés faltó a su palabra, construyendo varias otras para Berga y otras partes”, i evidentment els fabricants que compraren aquestes màquines es negaren a pagar el cànon. En uns moments en què l’interès per la filatura i, en especial, per les màquines de filar creixia ràpidament a Catalunya, resultava molt difícil, i segurament molt car, monopolitzar els secrets de la nova tecnologia. La mateixa Junta de Comerç, contrària per principi a les privatives i privilegis, ja havia intuït el 1793 el que els passaria a Flotats i Pallarola, quan, després d’assenyalar l’existència de màquines semblants a les d’aquests, insinuava que això podia haver-se produït “por infidelidad de los Artistas de quienes se valieron Pallarola y Flotats para la construcción de las piezas, por la de los mismos operarios que han hilado con sus Máquinas, ó por condescendencia ó sorpresa en los mismos Interesados prestándose a enseñarlas á sugetos que aparentando una mera curiosidad, llevarían quisás la mira de copiarlas, y las copiaron; ó tal vez porque los ha habido que han sabido por otros medios nada irregulares ú onerosos procurarse algunas noticias y construido una que se aproxima a las circunstancias o ventajas de ésta”.

Seguint aquestes vies, o unes altres, el cert és que durant els anys noranta la màquina de Cardona es difongué àmpliament pel Principat, tant en la seva versió original com en les imitacions que se’n feren. La ruta que seguí aquesta difusió no la coneixem en detall, però sabem que començà a Berga. Així, doncs, hi hagué alguna relació entre aquesta màquina i la famosa berguedana?

La berguedana

Esquema d’una berguedana.

ECSA

La berguedana és una màquina que ha seguit una curiosa trajectòria historiogràfica, en la qual s’ha establert una relació directament proporcional entre el desconeixement que se’n tenia i la importància que se li atribuïa. En realitat, i malgrat els esforços que s’han fet per a documentar-ne l’existència, continua essent una gran desconeguda. I potser el més significatiu de tot és que, tractant-se d’una versió millorada de la jenny, construïda, segons diu la tradició, al final del segle XVIII, no fos batejada fins ben entrat el segle XIX. Pel que sabem fins ara, la primera vegada que apareix el terme “berguedana” és en un document de la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó datat el 1826.

De fet, la seva història comença a forjar-se cap al final dels anys vuitanta del segle XVIII, quan Berga, com ha demostrat Àngels Solà, es convertí en una de les poblacions pioneres en la utilització de màquines de filar. Són poques les notícies que en tenim, però significatives. El 1789, eren 14 “las máquinas de hilar algodón nuevamente inventadas” que, segons la Respuesta al Cuestionario de Francisco de Zamora, redactada pel comerciant Ramon Farguell i Canadell, hi havia a la vila. Aquestes màquines, que devien ser del tipus de la jenny de 36 fusos que tenia a Barcelona la Companyia de Filats, permetien a una dona filar una lliura de cotó cada dia. Tres anys després, com hem vist, el mateix Farguell i el seu soci Francesc Anglerill presentaven a la Junta de Comerç una màquina de 64 fusos capaç de filar una lliura de cotó per hora. En un espai de temps molt curt, les màquines de filar havien quasi doblat el nombre de fusos i multiplicat per més de set la seva productivitat. Com s’explica un progrés tan espectacular? ¿Per un simple procés de millora de les màquines velles desenvolupat a la mateixa vila?

La resposta a aquest interrogant creiem que té alguna relació amb el que passava a Cardona en aquells moments. Com hem vist anteriorment, en el seu escrit a la Junta del 1796 Flotats i Pallarola es queixaven que el fuster que havia construït les màquines, sota la direcció del mecànic anglès, els havia traït, construint-ne unes quantes per a Berga. L’afirmació és rigorosament certa, i gràcies a Àngels Solà disposem del testimoni documental que ho prova. Es tracta d’un conveni, registrat a la Comptadoria d’Hipoteques de Berga i datat al març del 1792, entre Martí Vinyas, fuster de Cardona, i el comerciant de Berga Jacint Anglerill, pel qual el primer es compromet, una vegada “que haya servido en el encargo tiene de continuar las Máquinas de hilar algodón, que un Fabricante Inglés le ha encargado por la fábrica de Manuel Flotats fabricante de Indianas de dicha villa de Cardona”, a construir per al segon “ocho máquinas de igual condición que se nombran a la Nova Inglesa, y que son aquellas que el dicho Inglés en un día hila quinze libras de algodón, y las mugeres de ocho a nueve libras, poniendo en cada una de setenta y cinco a ochenta Puas”. Aquestes màquines s’havien de començar a construir al mes de juliol i entrar totes en funcionament a casa d’Anglerill al setembre. En contrapartida, Vinyas rebria 720 lliures. Tenint en compte que Jacint Anglerill era parent directe de Francesc Anglerill, el soci de Ramon Farguell i Canadell, i que la presentació per part d’aquests a la Junta de Comerç de la màquina de filar de 64 fusos fou justament al juliol del 1792, podria tractar-se en realitat d’una versió una mica reduïda de la màquina de Cardona. De fet, la Junta així ho creia.

Maqueta d’una berguedana.

ECSA

Per tant, és factible formular la hipòtesi que a l’origen de la berguedana es troba la jenny de Haley que l’anglès Young havia construït a Cardona. Això encaixa tant amb l’opinió de Josep Ferrer i Vidal, que hem esmentat anteriorment, en què atribuïa a diverses poblacions del Berguedà i l’Anoia el mèrit d’haver inventat la berguedana, com amb l’antiga creença que fou un francès el primer que dissenyà la nova màquina a Berga. Evidentment, no en els detalls, però sí en la idea de fons que el model vingué de fora i que al seu desenvolupament contribuïren altres poblacions de la zona. La màquina de Cardona, present a Berga des de l’estiu del 1792, reunia aquestes condicions, a més de compartir moltes característiques tècniques que s’atribueixen a la berguedana.

De fet, els primers passos per a aconseguir màquines més perfeccionades i amb un nombre major de fusos que la jenny es feren ja a mitjan dècada dels anys noranta del segle XVIII. Així es dedueix d’un informe de la Junta de Comerç de Barcelona, datat el 13 de març de 1797, en què s’afirmava que les màquines de Flotats i Pallarola no eren ja “del mejor invento, ni son las que hilan en un dia más hilo, respecto que se han ya inventado otras semejantes de mejor perfección”. És possible que algunes d’aquestes noves màquines fossin construïdes a Berga i que Ramon Farguell i Montorcí, àlies el Maixerí, fuster d’ofici, hi hagués participat activament. Això, almenys, és el que afirma la historiografia tradicional. Però no en tenim cap prova concloent. L’únic que sabem, gràcies a Àngels Solà, és que Ramon havia aconseguit els primers anys del nou segle un reconegut prestigi pels seus amplis coneixements en maquinària tèxtil. Tampoc no disposem de cap evidència que abans de la guerra del Francès hi hagués a Catalunya màquines de filar del tipus jenny de 120 fusos, que és la que posteriorment s’havia de popularitzar amb el nom de berguedana. Només tenim constància, per un inventari del 1808, de l’existència a Berga de dues màquines de filar de 110 fusos. És possible, per tant, que també se n’haguessin construït de 120 fusos però, en tot cas, no eren conegudes com a berguedanes. El nom habitual que se’ls aplicava era simplement el de màquines o el de màquines de filar amb especificació del nombre de fusos. Això ens obliga a ser prudents i a compartir la conclusió d’Àngels Solà: “De moment, però, no es pot afirmar que (abans de la guerra del Francès) ja n’hi hagués (de berguedanes)”.

El que sí que hi havia eren diferents versions més o menys perfeccionades de la jenny, dotades d’un nombre de fusos variable que anava des de 36 fins a 110, si bé la major part se situava entre 60 i 80. Aquestes foren les màquines que, mogudes bàsicament a mà, es difongueren a Catalunya entre el 1792 i el 1808. Hi contribuïren diversos factors, entre els quals cal destacar el seu baix preu, la possibilitat de ser utilitzades al domicili de les filadores o en petits tallers i la relativa senzillesa de la seva tecnologia, que permeté a nombrosos artesans especialitzar-se en la seva construcció. El preu d’aquestes màquines oscil·lava entre les 30 i les 60 lliures catalanes, en funció bàsicament del nombre de fusos que incorporaven, i la seva construcció es concentrava principalment a Barcelona, Reus, Olot i Vic. Aquestes poblacions reunien els primers anys del segle XIX la major part, al voltant del 80%, dels prop de 90.000 fusos manuals que hi havia al Principat, però també funcionaven màquines de filar d’aquest tipus en localitats com Manresa, Girona, Sallent, Cardona o Berga. Fins i tot a la zona de Sabadell, tradicional feu llaner, el cotó estava guanyant terreny al final dels anys noranta, ajudat per l’ús de “muchas máquinas de todas especies más o menos simplificadas y manejables por una niña, o por una bestia”. Entre elles és possible que estiguessin les berguedanes, però ningú no les identificà com a tals abans de la guerra del Francès.

La introducció de la water-frame

La màquina d’Arkwright, dissenyada el 1767.

Prisma

Malgrat que, com hem vist, el primer intent d’introduir la màquina d’Arkwright acabà el 1789 amb un sonat fracàs, la filatura mecànica no trigà gaire a fer acte de presència a Catalunya. Si bé el 1792 Antoni Bonaventura Gassó, el secretari de la Junta de Comerç, afirmava que la màquina de filar “que con tan buen éxito ha establecido S.M. en Avila, no lo está ahún (a Catalunya), parte por su coste, y también porque los Maquinistas del Pais, no han tenido ocasión de procurarse el diseño de ella”, un any després la water-frame arribava al Principat i ho feia procedent justament d’Àvila.

Aquesta procedència no té res d’estrany, ja que fou a la capital avilesa on primer s’utilitzà el sistema de filar continu. Allí s’instal·là el 1788 la Real Fábrica de Algodón, una manufactura estatal dotada de la tecnologia de la filatura més avançada que hi havia en aquells moments a l’Europa continental i la història de la qual coneixem bé gràcies a l’excel·lent llibre que li ha dedicat Gonzalo Martín García. Els tècnics que la dirigien eren anglesos, però tant ells com les màquines que s’instal·laren a la fàbrica procedien de França. També en aquest cas la tecnologia britànica arribava a Espanya a través del país veí. I en aquest cas ho feia guiada per una de les famílies més importants de mecànics anglesos installades al continent, els Milne. James Milne era l’introductor a França de la water-frame i el principal subministrador d’aquest tipus de màquines als fabricants de filats francesos, des de la seva fàbrica de Passy, a la rodalia de París. I foren dos dels seus fills, Thomas i Charles, els encarregats, juntament amb John Berry, d’aixecar la fàbrica i construir, a partir dels plànols portats de Passy, les màquines.

Com era d’esperar, l’existència d’aquestes màquines fou immediatament coneguda a Catalunya, però fins el 1793 no fou possible portar-ne les primeres. I arribaren per on menys es podia esperar, per Tarragona. La història és interessant, encara que tingué poca transcendència. En aquesta ciutat hi havia des del 1786 un petit taller de fabricació de mussolines i teixits fins de cotó que, sota la protecció del bisbe Armanyà, dirigia el racioner de l’Església Metropolitana Sever Vila. Aquest havia inventat un sistema nou i molt senzill de filar al torn que li permetia fabricar mussolines d’alta qualitat, algunes de les quals foren enviades al comte de Floridablanca acompanyades d’una petició d’ajut per a ampliar l’empresa. El govern li concedí un préstec de 60.000 rals, que permeté comprar 12 telers i donar feina a prop de 130 persones. Animat pel vol que començava a adquirir la fàbrica i desitjós que els teixits s’elaboressin amb filats nacionals, Sever Vila sol·licità al govern que se li proporcionés un joc de màquines de les de la Real Fábrica d’Àvila que, pel que sembla, ell ja coneixia, comprometent-se en canvi a donar-les a conèixer a tot aquell qui ho volgués. La seva petició fou acceptada el 14 de abril de 1792 i s’encarregà a Charles Milne que construís un joc de màquines, integrat per una de cardar, una d’adobar, una de tòrcer, quatre de filar i una de debanar –el típic conjunt de màquines del sistema Arkwright–, per a la fàbrica de Tarragona. Les màquines foren muntades a Madrid pel mateix Vila sota les instruccions dels tècnics de la fàbrica d’Àvila i arribaren a Tarragona al principi del 1793. Per a explotar-les Vila s’associà, segons sembla, amb un fabricant d’indianes barceloní, Gaspar Cuyós, que aportà el capital necessari per a donar un gir més gran a la fàbrica de filats i teixits, però els resultats no foren els esperats i el 1798 ja havia tancat.

Desconeixem què passà amb les màquines, tot i que és molt probable que Cuyós acabés emportant-se-les a Barcelona, ja que quan el 1800 morí Sever Vila i les màquines foren reclamades des d’Àvila, Cuyós demanà que li foren cedides a ell, perquè, com afirmava, amb uns petits retocs “serían tan buenas como las mejores que se usaban en Cataluña”. Tot sembla indicar que l’existència d’aquestes màquines amb prou feines despertà interès fora de Tarragona. I és molt possible que això fos degut al fet que, molt poc temps després de la seva arribada a la capital tarragonina, la nova màquina també fos coneguda a Barcelona i a Olot. El 1793 es constituïa la societat Serra, Torruella i Cia. amb la intenció d’instal·lar fàbriques de filar i teixir cotó a Barcelona i a Olot. Aquesta empresa encarregà la construcció de quatre “máquinas de hilar inglesas”, el cost de les quals pujà a 3.280 lliures, que foren enviades a Olot entre l’agost del 1793 i el març del 1794 (tornaren a Barcelona el 1795). Tant per la denominació com pel preu, no hi ha dubte que es tractava de màquines water-frame, però no sabem on ni per qui foren construïdes. El fet que durant algun temps Pablo Serrano, un mecànic madrileny de reconegut prestigi i que probablement coneixia les màquines d’Àvila, treballés a l’empresa com a tècnic assalariat, ens porta a pensar que bé pogué ser ell qui construís les màquines, si no les primeres, almenys les que la societat anà incorporant a la fàbrica els anys successius –el 1799 en tenia 23.

Sigui com vulgui, el fet important és que, abans d’acabar el segle, la water-frame ja era present a Catalunya. Això és el que asegurava la Junta de Comerç quan afirmava, el 1797, que entre les màquines que hi havia al Principat destacaven unes “que de una vez sacan el algodón desde cardas con todas las operaciones juntas perfectamente hilado”. Encara que la prova més contundent la dóna la mateixa companyia de Serra i Torruella. Quan el 1799 es procedí a la seva divisió, segons l’inventari a la fàbrica hi havia: 23 màquines de filar angleses, 35 màquines de filar senzilles, 10 cardes de cilindres angleses, 10 metxeres, 10 màquines de manuar, 7 de debanar i 17 telers, tot plegat mogut per “3 bogits i 6 mules”. Solament el valor de les màquines de filar i de cardar angleses pujava a 12.050 lliures. No era únicament la màquina water-frame la que ja funcionava a Catalunya, era tot el sistema continu de filar de les fàbriques tipus Arkwrigth el que era present.

Probablement aquest fou un cas excepcional a la dècada dels noranta del segle XVIII, però també és cert que molt aviat ho deixaria de ser. La filatura mecànica tingué els primers anys del segle XIX la seva primera fase d’expansió. La water-frame, coneguda a Catalunya com a “máquina inglesa”, fou la protagonista destacada d’aquest procés de creixement, que es veié afavorit per la prohibició d’importar filats de cotó decretada el 1802 i pel curt, però molt intens, cicle expansiu que visqué l’economia catalana entre el 1802 i el 1804. La seva difusió, a més, implicà canvis importants tant en el pla tècnic com en l’organitzatiu, que, al seu torn, condicionaren la localització de les empreses.

La màquina d’Arkwright, si bé podia ser moguda per motors de sang, estava pensada per a utilitzar l’energia hidràulica. Fins al principi del segle XIX la manufactura cotonera catalana havia emprat l’aigua bàsicament per a moure màquines de cardar. Només tenim notícia d’un cas en què s’utilitzés per a la filatura, el del fabricant de Banyoles Agustí Masmitjà i Serratosa, que el 1793 afirmava tenir “una maquina de hilar Algodón que obra por impulso del Agua”. Les jennies i les primeres water-frames, com acabem de veure, es movien per mitjà de la força humana o animal. Però a partir del 1803 els fabricants començaren a sol·licitar al Reial Patrimoni la concessió de l’ús de l’aigua per a fer funcionar màquines de filar. Entre el 1803 i el 1807 hem comptabilitzat 15 concessions, vuit de les quals corresponen a Manresa, tres a Sallent, dues a Barcelona i les restants a Ripoll i la Pobla de Lillet. Si bé això no vol dir que fossin les úniques poblacions on s’utilitzaren màquines hidràuliques. Ens consta que també funcionaren a Sabadell, Martorell, Vic i Olot.

L’accés a l’energia hidràulica es convertí, per tant, en el principal factor de localització aquests anys. La ubicació d’aquestes primeres filatures mecàniques seguint els cursos dels principals rius del Principat avança ja el que havia de ser el mapa de la indústria catalana al segle XIX. Fins i tot a Barcelona s’intentà aprofitar al màxim les escasses possibilitats que oferien les sèquies. El 1804 el baró de Maldà, en el seu Calaix de Sastre, es feia ressò de la “roda molt gran” que s’havia instal·lat a la fàbrica de filats de cotó que tenia Magí Pujadas al Clot per a moure 16 màquines de filar, substituint els dos mossos i dos cavalls que les movien abans, i assenyalava sobretot “lo ahorro gran que hu resulta a dit Pujadas, no tenint que pagar los salaris ques feya de mossos y caballs, ab lo auxili tant sols de la roda gran a la aigua de la Azequia per conduhirla a les Maquines de Filar”. I Jacint Ramon, el fabricant d’indianes a qui Francesc Santponts, director d’Estàtica i Hidrostàtica de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, atribuïa “la introdución y perfección del metodo de hilar algodon con maquinas inglesas que descubrió a fuerza de mucha aplicacion, gastos y desvelos”, conscient també de l’escassesa de recursos hídrics de la capital, destinà una de les dues màquines de vapor que féu construir a Sanponts el 1805 a treure aigua d’un pou i amb ella “procurarse un salto continuo de agua que cayendo sobre una rueda caxoncitos mantubiese por este medio en movimiento cierto numero de maquinas volviendo a servir la misma agua, aun que fuese con algun desperdicio de fuerza por parte del motor, como es regular”. Aquest problema, com veurem després, havia de condicionar el model de mecanització seguit a Barcelona.

La water-frame no solament requeria més energia que la jenny, també implicà noves formes d’organització de la producció. Aquesta màquina, per la seva complexitat tècnica i elevat preu –costava 10 vegades més de mitjana que les millors jennies–, difícilment podia ser utilitzada a domicili. A més, el seu millor rendiment s’assolia integrada en l’assortiment de màquines del sistema continu ideat per Arkwright, mogut per energia hidràulica. Això explica que hagi estat considerada com el punt de partida del modern sistema fabril. A Catalunya, l’adopció de la màquina també contribuí decisivament a fer que la filatura es convertís, d’una indústria popular, en una indústria de fàbrica. Amb ella sorgiren les primeres unitats productives a les quals es pot aplicar el qualificatiu de fàbriques modernes. La major part eren empreses de dimensions modestes, que de vegades compartien instal·lacions bàsiques com la roda hidràulica, però no totes. Els pocs inventaris que hem pogut trobar demostren que algunes assoliren ja una certa envergadura aquests anys, i permeten comprovar també que la partida més important de la inversió corresponia al capital fix. És el cas, per exemple, de la societat manresana Codina, Dalmau, Martí i Serrano, constituïda el 1801 i que cinc anys després posseïa dues fàbriques de filats mogudes per aigua. El valor de la maquinària, entre la qual destacaven 37 màquines de filar angleses, 32 de simples i 10 màquines de cardar angleses, s’acostava a les 50.000 lliures i representava quasi el 60% del total invertit segons el balanç del 1806. Una inversió molt respectable, en la qual no estaven incloses les gairebé 20.000 lliures que s’havia gastat l’empresa en la construcció de les rodes hidràuliques i les transmissions. O el de Joan Vilaregut, un dels més importants fabricants de filats i teixits de la Barcelona de principi de segle, que quan féu fallida el 1808 tenia, segons l’inventari que es prengué dels seus béns, una filatura hidràulica a Martorell –la maquinària de la qual, on es destacaven 16 màquines de filar angleses, estava valorada en 21.000 lliures–, una fàbrica de filats i teixits a Barcelona –moguda per força animal i dotada amb 46 màquines de filar simples i 100 telers, estimada en 26.474 lliures–, una fàbrica de teixits també a Barcelona amb 26 telers i un prat d’indianes.

En definitiva, en vigílies de la guerra del Francès, la water-frame havia iniciat un prometedor procés de difusió. Amb aproximadament uns 12.000 fusos repartits per diverses poblacions del Principat, la filatura mecànica era molt lluny encara de poder disputar la supremacia al filat fet amb màquines mogudes a mà, però havia aconseguit una cosa molt important, iniciar el procés de modernització de la manufactura cotonera. A ella li correspon, per tant, el mèrit de l’arrencada inicial, a la qual molt aviat s’havia de sumar la màquina per excel·lència de la primera industrialització catalana, la mule-jenny.

La mule de Crompton

La mule-jenny, inventada per Samuel Crompton el 1775, fou l’última de les màquines de filar de la revolució industrial britànica que arribà a Catalunya. Ho féu molt poc abans de l’inici de la guerra del Francès i amb prou feines se’n difongué l’ús. Encara més, ni tan sols se’n conegué l’existència més enllà d’un cercle molt reduït de fabricants. De fet, només tres empreses, dues a Barcelona i una a Manresa, l’arribaren a utilitzar.

Esquema d’una mule-jenny segons l’Atlas de hilatura de algodón, de N. Arnau.

ECSA

A l’igual de la water-frame, la mule no entrà a Espanya per Catalunya sinó per Àvila. Però en aquest cas la diferència de temps fou mínima. La Real Fábrica de Algodón d’Àvila, que havia exercit un paper pioner en la mecanització de la filatura durant la dècada dels noranta del segle XVIII, ho continuà fent els primers anys del nou segle. Dirigida ara per Agustín de Bethancourt, i gaudint de la inestimable col·laboració de Bartomeu Sureda, la fàbrica experimentà un important procés de renovació tecnològica. Les antigues màquines de Milne foren substituïdes per altres de noves portades de França, que en opinió del mateix Bethancourt eren “diversas de quantas había en ningún establecimiento de España y hasta quatro años ha no las había mejores ni mas perfectas en Francia ni en Inglaterra”. Aquest, decidit a renovar a fons la secció de filats, envià Sureda a París perquè es procurés els dissenys de les màquines de filar més modernes del moment. La missió tingué èxit i Sureda construí a la capital francesa les peces de ferro i bronze de les màquines, que posterioment foren muntades, sota la direcció de Bethancourt, als tallers del Palacio del Buen Retiro de Madrid. Així, el 1806 funcionaven a la fàbrica: 2 màquines anomenades medios carros o mules amb 54 fusos cadascuna i 4 mules grans per a filar trames en fi, que eren descrites així: “un armazón de nogal de treinta y tres pies de largo y ocho de ancho, doscientos dieciséis husos de hierro torneados, tres filas de cilindros de madera forrados de piel para apretar los hilos, ruedas y piñones de bronce, cilindros y poleas de madera y cuerdas para dar la proporcionada velocidad a cada movimiento”. Algunes d’aquestes màquines foren enviades a Catalunya un any després, però llavors la mule ja havia arribat per un altre camí.

A Catalunya, l’interès per la màquina de Crompton existia almenys des del 1802. I estava estretament lligat amb les limitacions energètiques que tenia Barcelona. Els fabricants de la ciutat aviat foren conscients que, ateses les escasses possibilitats que tenien d’utilitzar l’energia hidràulica, era molt difícil fer funcionar de manera eficient les “máquinas inglesas”. Per a desenvolupar la filatura mecànica a la capital calia trobar una alternativa al sistema continu i per això posaren la vista a Anglaterra. El 2 de novembre de 1802, els comissionats del Cos de Fàbriques de Filats i Pintats de Barcelona, que no era altra cosa que la Companyia de Filats de Cotó, sol·licitaren al govern que els proporcionés, bé a càrrec del Real Herario o de la “Corporación que representan”, el model de la nova màquina de filar que utilitzaven els fabricants de Manchester i de la bomba de foc que servia per a donar-li moviment. En el seu escrit, els comissionats, entre els quals hi havia alguns dels més importants fabricants de Barcelona com Erasme de Gònima, Jacint Ramon o Llorenç Claròs, ho justificaven en els següents termes: “Que siendo así que han hecho algun adelantamiento en las maniobras de hilados, carecen de una de aquellas Maquinas con que se hila el hilo más delgado hasta para las moselinas mas finas que se trabajan en Europa, las que unicamente las poseen los Ingleses en sus Fabricas de Manchester. Las otras con que se hila el hilo menos fino, y que son iguales a las de la Fabrica que establecieron dos Individuos Ingleses en Avila de los caballeros de cuenta de S.M., están ya en uso en esta de Barcelona, y en la ciudad de Manresa; pero como estas suelen andar con agua, y principalmente por medio de la Bomba de Fuego, sería este ultimo movil el mas a proposito en esta capital.” El problema que calia resoldre està clarament formulat, i la solució també: davant el sistema Arkwrigth –màquina contínua moguda per energia hidràulica–, l’opció Crompton –máquina intermitent moguda per vapor.

El govern no accedí a aquesta petició, i probablement això féu decidir un dels sol·licitants, Jacint Ramon, a intentar l’aventura per compte propi. La màquina de vapor que Francesc Sanponts construí el 1805 per a la fàbrica de Ramon fou el primer intent de plasmar aquesta alternativa tecnològica. El seu fracàs demostrà que encara no es donaven les condicions per a fer-la efectiva. Quan la mule arribà finalment a Barcelona, quedà clar que l’opció Crompton funcionaria en la seva versió més pobra o menys eficient, la que es basava en l’energia animal.

Les primeres mules que s’instal·laren a la capital catalana al final del 1806 procedien de França. El seu introductor fou el comte de Cabarrús a través d’una societat, escripturada a Barcelona el 7 de juny de 1806, que, sota la raó social de Joumard, Cramps y Cía., tenia com a objectiu “establecer (…) 24 máquinas de hilar algodón por el movimiento del agua o por el vapor o por caballos (…) según el método más moderno y perfecto que se conozca”. Els socis eren tres francesos, el comerciant Jacques Joumard, un mariscal de camp exiliat a Espanya, el marquès de Sabran, i un artesà de Tolosa, Jean Cramps, tots ells relacionats per vincles econòmics amb Cabarrús, que era el vertader impulsor de l’empresa. Per a portar a terme els seus plans, llogaren la fàbrica de filats que al carrer de Sant Pau tenia Manuel Torruella i contractaren un tècnic solvent, de cognom Ovide, que havia treballat amb el fabricant parisenc de màquines de vapor Jacques Constantin Perier i amb Boyer-Fonfrede, un important fabricant de filats de Tolosa, perquè es fes càrrec de la part tècnica de la fàbrica. Ovide fou enviat a París al principi del 1806 per a comprar les màquines i contractar alguns mecànics capaços de muntar-les i fer-les funcionar. A la capital francesa adquirí 12 màquines que sumaven un total de 1.500 fusos, i d’allí viatjà a Rouen, on comprà altres màquines les característiques de les quals desconeixem. Mentrestant, Cabarrús escrivia a Perier demanant-li informació sobre una màquina de vapor de 12 a 15 cavalls de potència. La resposta d’aquest, en què informava que el preu de la màquina era de 12.000 francs més les despeses de transport i instal·lació, unida a la poc satisfactòria experiència de Jacint Ramon amb la seva màquina, és segurament el que explica que la idea d’utilitzar el vapor fos rebutjada. Les màquines de filar foren finalment mogudes per cavalleries.

La prova que aquestes màquines eren mules ens la proporciona un informe de la Junta de Comerç enviat a Manuel del Burgo el 1815. Hi afirmaven que era el comte de Cabarrús qui el 1806 havia introduït unes “máquinas francesas (…) que al principio eran un misterio (però que ara) están ya corrientes en muchas de las fábricas no sólo de la capital sino también de las poblaciones subalternas”. Màquines que havia portat clandestinament de París juntament amb alguns operaris, gastant-se en l’operació entre 6.000 i 8.000 duros. No solament la referència al fet que aquestes màquines començaren a difondre’s després de la guerra indica que som davant la mule, també la mateixa denominació de “máquinas francesas” és concloent. Aquest fou a partir de llavors el nom amb què s’havia de conèixer la mule a Catalunya.

Però aquesta no fou l’única via d’entrada de la màquina de Crompton a Catalunya. Com hem assenyalat anteriorment, d’Àvila arribaren molt poc temps després algunes mules. Quan Bethancourt deixà la fàbrica d’Àvila el 1807, la Secretaria d’Hisenda, coherent amb el seu objectiu de divulgar les noves tecnologies que havia contribuït a finançar, decidí distribuir alguns jocs de màquines entre els fabricants més importants del país. En concret, foren tres jocs –entre els quals s’incloïen dues mules, una de 54 fusos i una altra de 216 fusos– els que es lliuraren, dos dels quals a fabricants catalans. Un, a una denominada Companyia de Fabricants de Filats de Manresa, que no era sinó la societat Dalmau i Codina, resultant de la divisió que s’havia produït un any abans de l’empresa Codina, Dalmau, Martí i Serrano de la qual ja hem parlat anteriorment. L’altre, a Jacint Ramon, la fama del qual com a empresari innovador no havia passat per alt a la Secretaria d’Hisenda: “Además de esta que se lleve a Manresa conviene también que haya otra que se lleve a Barcelona y seguramente quien parece que se ha distinguido mas entre los fabricantes de aquella ciudad es don Jacinto Ramon que fue el que costeó la Bomba de Fuego que con el fin de destinarla a estas hilaturas construyó don Francisco Sampons”. Les màquines arribaren a Catalunya al final del 1807 sense cap cost per als fabricants que les reberen, però amb la condició, imposada per Hisenda, que les donessin a conèixer tot permetent que servissin de model per a construir-ne de semblants.

La guerra impedí que això es dugués a terme de manera efectiva, dificultant, així, la divulgació de la nova màquina. Abans que esclatés el conflicte bèl·lic, el nombre de fusos de mule estava entorn dels 2.000. Eren pocs, evidentment, però l’important en aquells moments no era la quantitat sinó la qualitat. Algunes de les mules que havien arribat a Catalunya eren màquines de gran envergadura –de 120 i 216 fusos– i es consideraven les més modernes i perfectes que es coneixien.

Segurament això facilità la seva ràpida difusió després de la guerra. Ja hem vist que la Junta afirmava el 1815 que les “máquinas francesas” eren ja corrents en moltes fàbriques. Probablement el terme “moltes” és exagerat, però a partir de 1818-19 començaren a abundar les informacions que mostren la creixent presència de la mule a Catalunya, i especialment a Barcelona. I no tan sols en la seva versió estàndard de 120 fusos, sinó també en les de major dimensió. El 1820, la fàbrica de filats que Joan Rull havia muntat dos anys abans a Santa Eugènia, prop de Girona, tenia vuit mules, una de 144 fusos, cinc de 216 i dues de 240 fusos. En aquest cas les màquines eren mogudes per aigua, però a Barcelona i en altres poblacions sense accés a aquest tipus d’energia les mules foren mogudes per animals, cosa que condicionà la seva mida, tot imposant el model clàssic de 120 fusos. Però la seva difusió continuà imparable i el 1829 ja hi havia a Barcelona més mules –410– que simples, berguedanes i maixerines juntes –323–. A la resta del Principat, la situació era diferent, però la mule li disputava ja el terreny a la contínua o Throstle, la versió millorada el 1815 de la vella water-frame.

En definitiva, amb la mule s’acaba el procés d’introducció a Catalunya de la tecnologia bàsica de la filatura. Vint anys havia costat completar el cicle que portava de la jenny a la mule. Un període de temps relativament llarg, però comprensible si tenim en compte que coincideix cronològicament amb el procés d’implantació de la filatura del cotó a Catalunya. Aquí no hi hagué una indústria prèvia de la filatura que pel seu propi desenvolupament demanés innovacions tecnològiques. Com afirmava el 1815 la Junta de Comerç: “Hace medio siglo ni aun para torcidos se hilaba el algodón aquí ni en ninguna parte del Reyno y era Malta la que se aprovechaba con sus introducciones de una desidia tan perjudicial como ruborosa”. Les màquines, per tant, acompanyaren i estimularen el procés de nacionalització de la filatura. No sempre amb la diligència que hauria estat desitjable, però tampoc amb endarreriments excessius. De fet, s’havia produït a ritme continental. És a dir, amb un retard de 20 a 25 anys respecte d’Anglaterra i d’uns 10 respecte de França, que fou la veritable intermediària en el procés de transferència de la tecnologia anglesa al continent, però coincidint en el temps amb la resta de països i regions d’Europa.