Josep Bonaplata i l’adopció de la màquina de vapor

La manufactura mecanitzada, que era la fàbrica del segle XIX, es movia sota l’impuls d’un motor més potent, més constant i més regular que els motors tradicionals: els molins d’aigua i de vent (incloses les veles marineres) i, sobretot, la força muscular dels homes i dels animals, els anomenats “motors de sang”. En la primera fase de la industrialització moderna, el motor per excel·lència va ser la màquina de vapor, l’aparell que, per mitjà del vapor d’aigua, convertia l’energia calòrica o tèrmica del carbó mineral en energia cinètica o motriu. Primer, en la bomba atmosfèrica de Newcomen, aquesta energia tenia un ús indirecte, en aplicar-se a la roda hidràulica. Més tard, en el giny rotatiu de Watt, l’impuls del vapor era directe, actuant sense mediacions, com una força motriu aplicable a tota mena de maquinària. En associació amb Boulton, Watt conservà l’exclusiva del seu invent durant un període de 25 anys, del 1775 al 1799. Al llarg d’aquest quart de segle, els tallers de Watt i Boulton, a Soho (Birmingham), van lliurar a l’estranger un total de 24 vapors. D’aquests vapors, tres anaren a la Baixa Andalusia i dos més a altres terres hispàniques. Però a Catalunya no en vingué cap; la màquina de vapor no hi arribà fins el 1830 (per a moure la draga del port de Barcelona) i, d’una manera més significativa, el 1833, la data en què un giny de 30 CV posà en funcionament les pues de filar i els telers de la fàbrica cotonera instal·lada per Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia. al Raval barceloní. L’ànima d’aquesta empresa emblemàtica fou Josep Bonaplata i Corriol. Val la pena reconstruir la trajectòria de la seva vida.

L’exili d’un industrial compromès

Josep Bonaplata i Corriol.

ECSA

Nascut a Barcelona el 1795, el nostre protagonista era el segon dels cinc fills, tots mascles, del matrimoni format per Ramon Bonaplata i Roig, indianaire del barri de Sant Pere, i Teresa Corriol i Sala, provinent d’una nissaga de moliners de Breda. Els nois només se’ns faran visibles a partir del 1820, sota la llum de l’anomenat Trienni Constitucional.

La família Bonaplata era de tradició liberal. El cap de casa havia estat regidor de l’Ajuntament barceloní el 1812, el temps de l’ocupació napoleònica. Els seus fills simpatitzaven, des del 1814, amb aquella fracció de la burgesia catalana que, tant per raons ideològiques com per raons econòmiques, abominava el retorn de l’absolutisme. Tres d’aquests fills apareixeran compromesos, sis anys més tard, amb el segon parèntesi constitucional. Sabem, per les recriminacions que li adreça el seu pare, que en Narcís, el més petit de la colla, és un lector assidu d’“El Zurriago” i “La Tercerola”, que formen la premsa més exaltada del Trienni. Assegura la crònica familiar que en Ramon ha estat, a Barcelona, un dels assaltants de la Casa de la Inquisició, el 10 de març de 1820, abans de formar part del nou Ajuntament. Tenim proves, sobretot, de la determinació d’en Josep al capdavant d’uns escamots de miquelets a la primavera del 1823. L’escenari és conegut. Cedint a la pressió de França, temorosa que la revolució espanyola traspassi la frontera, el Congrés de Verona decideix enviar una força armada a la Península, amb la comesa de restablir-hi el poder absolut de Ferran VII. Cal prevenir-se’n. A Catalunya, “a fin de sustraer a la rapacidad de un ejército invasor los efectos y alhajas que más pudieran cebarla”, la “Gefatura Política” decideix la requisa dels objectes litúrgics “que no sean de absoluta necesidad para el culto”. El comandant de miquelets Josep Bonaplata ha rebut l’ordre d’executar-la en certes localitats del Vallès. En els dos primers casos –els dels municipis de “les Parròquies i les Franqueses” i Montseny– la milícia topa amb la resistència dels rectors respectius, que són arrestats i “atropellats”. En els tres darrers –els de Santa Maria de Palautordera, Sant Celoni i Collsabadell– la fama que ara envolta al comandant Bonaplata li estalvia qualsevol incident.

Tot, però, va ser en va. La capitulació de Barcelona davant els Cent mil Fills de Sant Lluís, el 3 de novembre de 1823, clausurà, de manera poc gloriosa aquesta vegada, el Trienni Constitucional. La situació quedà capgirada. Es restaurà per segona vegada l’absolutisme monàrquic i es produí un daltabaix en l’escala ciutadana. Milers de patriotes es convertiren en traïdors. Començà una llarga etapa de processos i persecucions, només temperada per la permanència de les tropes franceses, resoltes a evitar un bany de sang. La millor manera d’aconseguir-ho era facilitar l’exili dels liberals més notoris. Una primera llista, rebuda pel Préfet des Pyrénnées Orientales quatre dies després de la capitulació, incloïa el nom de dos “Buena Plata”: “José, employé dans les bureaux du Chef politique” i “Ramon, ex-regidor de Barcelone, négociant”. Tots dos van desembarcar a Portvendres (Rosselló) el 19 del mateix mes. El seu desig era continuar fins a Marsella. El destí que els reservava l’autoritat era ben diferent: les ciutats de Montbrison (Loira) o d’Alençon (Orne, a la Baixa Normandia), que van ser designades per al confinament dels refugiats polítics espanyols. En no avenir-s’hi, els dos germans decidiren fer un cop de cap i negociar de casa estant els permisos necessaris per a establir-se a la capital de la Provença. El 26 de desembre, la policia detectà la seva presència a Perpinyà, de retorn cap a Barcelona.

Es tractava d’una opció arriscada, especialment per a en Josep, que, havent estat “officier dans les milices actives, se trouve compromis de manière à n’avoir pas l’espoir d’être, de quelque temps au moins, en sûreté dans son pays”. Acabà essent també una opció inútil, ja que les autoritats franceses continuaven entestades a denegar les sol·licituds dels Bonaplata. Cansat d’esperar, al començament d’abril del 1824 en Ramon aprofità un viatge del xabec “San José”, patronejat per Francesc Pons, per plantar-se a Marsella. Allí, després de patir força, l’aval d’alguns dels membres més conspicus del milieu d’affaires acabà procurant-li els papers tan desitjats: permís de residència temporal, al juliol; permís de permanència indefinida, al setembre. Les raons adduïdes pel Préfet davant els seus superiors eren de pes:

“Cet individu s’est toujours fait remarquer parmi ses compatriotes réfugiés, par ses soins constants à éviter tout ce qui pourrait le compromettre aux yeux de l’autorité en éveillant des soupçons qui pussent faire douter de ses intentions de tranquillité, et du désir qu’il paraît avoir de se rendre digne de l’hospitalité qui lui est accordée. Ces précautions sont poussées, a cet égard, jusques à la pusillanimité (sic), à fin de ne pas inspirer de la méfiance. Cette disposition d’esprit, résultat, sans doute, d’une faible organisation, est bien prope à rassurer et, j’ose dire, exclure toutes les craintes que sa présence à Marseille a pû faire naître un instant”.

“D’autre part, il ne paraît pas indifférent, sous le point de vue commercial, d’éloigner le sieur Bonaplata de Marseille. Cet étranger a établi des rapports avec plusieurs maisons de commerce, il a versé des capitaux sur la place. Son départ ne pourrait donc avoir pour résultat que de mettre du désordre dans les affaires, et compromettre peut-être les intérêts de ces coassociés”.

En Josep ho tenia més difícil. La inseguretat dels primers mesos, a Barcelona, es tornà insostenible arran de la seva exclusió de l’amnistia decretada el primer de maig del 1824. Va haver de fugir. D’incògnit, se’n va anar a Perpinyà, on suplicà un passi per a Marsella, amb la promesa de continuar cap a Gènova. El 15 de juny, el prefecte de les Bouches-du-Rhône avisà que “une indisposition –del viatger– a mis obstacle à ce que son départ s’opére aussitôt”. El 2 de juliol, “José Bonaplata vient de faire viser son passeport pour Lörrach, duché de Baden, par Gênes”. El 8 del mateix, “le comte de Villele –encarregat dels Afers Estrangers– a prévenu le ministre du Roi à Calsruhe et le consul de France à Gênes relativement au sieur José Bonaplata”. El 10 d’agost, el català “est arrivé à Gênes et en est reparti le 12 pour Milan”. A partir de Milà, no hi ha més notícies. Cal creure que, travessant Suïssa, es dirigí efectivament a Lörrach.

Per què Lörrach, a l’extrem sud-oest de la Confederació germànica? La nostra font omet l’objecte del viatge. Podem imaginar-lo. Lörrach, a una passa de la Baixa Alsàcia i a una altra de Suïssa, albergava la gran fàbrica cotonera de Nicolas Koechlin, membre d’una de les nissagues pioneres de la industrialització de Mulhouse. En estar-li prohibida aquesta ciutat, l’exiliat s’hauria fixat en la població del ducat de Baden, que des del punt de vista industrial era fillola seva. La fàbrica de Lörrach, dotada amb pues i telers mecànics i cilindres d’estampar, era un model de modernitat. La visita que estem suposant representaria la voluntat de l’indianaire barceloní de conèixer les últimes novetats de l’ofici. Potser es pensà que el retorn definitiu a casa era a tocar.

Si hagués estat així, anava errat. El seu viacrucis particular li reservava noves estacions. El panorama polític espanyol no s’aclarí. La residència a França l’obtingué, finalment, per motius de salut. Al novembre del 1824, quan “une maladie assez grave” el tenia prostrat en un hotel de Lió, Josep Bonaplata era encara una persona malfamada, “qui dans les derniers evènements de la Péninsule a tenu une conduite très repréhensible”. A mitjan març del 1825, quan vivia a Marsella, era un mer “négociant, qui travaille avec son frère et n’a jusqu’ici donné lieu à aucune observation défavorable”. L’asma, que havia obrat el miracle, es feia cada dia més present i opressiva. La crònica policíaca esdevé crònica mèdica. A la fi d’abril, consigna que Josep Bonaplata ha estat autoritzat a anar a Perpinyà, a trobar-s’hi amb el seu pare i a “prendre les eaux thermales d’une des sources du Département”. L’onze de juliol reporta que, de retorn a Marsella, és previsible que Josep Bonaplata es deturi a Montpeller “à fin de consulter la Faculté de Médecine”. El 18 d’agost confirma que l’aturada ha estat real, però no pas per raó d’una simple consulta sinó “par suite d’une maladie grave”. El 16 de novembre apunta que “Don José Bonaplata est atteint d’une affection de poitrine, qui fait chaque jour des progrés considerables et qui paraît devoir le conduire au tombeau”.

Pel març del 1826, en una carta que li havia estat segrestada a Calais, Josep Bonaplata manifestava “qu’il n’espère point voir jamais ce qu’ils espèrent tous”. El 4 de març de 1827 escrivia que, “sur l’avis des médecins”, li havia estat concedit un visat “pour se rendre à Barcelone, par Perpignan, à l’effet de respirer l’air natal et de s’y réunir à sa famille”. La policia francesa no tenia el menor interès a retenir el moriturus.

Retorn a casa i lideratge industrial

En companyia d’en Ramon, que un any abans havia vist sobresseguda la causa que tenia oberta al Principat, el malalt emprengué el camí a l’abril del 1827. Abans de passar la frontera, els nostres viatgers feren parada i fonda a la capital rossellonesa “à cause des mouvements séditieux qui avaient lieu en Catalogne” (els preliminars de l’anomenada guerra dels Malcontents, d’inspiració carlina). En el moment de finalitzar l’exili, Josep Bonaplata posà la màxima cura a mostrar-se aliè a tota vel·leïtat política. Per tal d’evitar qualsevol incidència durant el trajecte, rebutjà el camí per terra, que havia triat en Ramon, i s’embarcà tot sol a Portvendres.

Reintegrat a la societat barcelonina, l’antic revolucionari no semblà haver tingut problemes ni amb l’autoritat francesa, a punt d’abandonar el territori, ni amb l’autoritat espanyola, en procés d’afirmació i enduriment. La seva presència, al costat del pare i els germans (exceptuat en Ramon, retornat a Marsella), en l’acte de la visita dels reis Ferran i Maria Josefa Amàlia a la fàbrica paterna, el 27 de març de 1828, s’ha d’entendre com una prova de submissió definitiva. Com han fet tants catalans en èpoques de desencís, el repatriat centrà en el treball les il·lusions perdudes en la política. Ramon Bonaplata i Roig, el patriarca, era a punt de retirar-se; el negoci familiar passaria al primogènit, Salvador. En Josep va sentir arribada l’hora de preocupar-se del destí propi i dels germans menors. Oblidà les injustícies, els anacronismes i les limitacions inherents a l’antic règim i es mostrà disposat a especular amb el sistema de privilegis i favors que també l’acompanyaven. De bon començament, l’aventura industrial dels germans Bonaplata i altres socis es presentà amb rivets antics i moderns a la vegada.

Josep Bonaplata inicià la seva carrera d’empresari com a filador d’estam (llana llarga), formant companyia amb el prevere Silvestre Puig i emprant unes màquines “de sistema perfeccionado” introduïdes, amb privilegi d’exclusivitat, de l’estranger, però somiava el muntatge d’una fàbrica cotonera integral i moderna, és a dir, moguda per una força inanimada. L’envit el va portar a associar-se amb els seus germans menors i, molt especialment, amb Joan Vilaregut, fabricant de filats i teixits per compte propi al poble de Gràcia, i Joan Rull, antic exiliat a França com ell mateix i introductor del primer cilindre d’estampar indianes, el 1817. Dos viatges a Anglaterra –”el taller del món”– el posaren al corrent de la tecnologia d’última hora. Del primer, realitzat al novembre del 1828 en companyia de Joan Vilaregut, n’havia dut “unas máquinas para urdir, adovar y tejer los hilos mecánicamente”. El segon, a la primavera del 1830, en companyia de Joan Rull, li serví per a una nova compra de maquinària, introduir un obrer espia en una fàbrica de Manchester –un tal Camps– i guanyar-se les simpaties de l’ambaixador espanyol a Londres, D. Francisco de Cea Bermúdez.

El Sr. Cea, diuen les fonts policíaques franceses, que també l’havien tingut sota vigilància, “est un homme de beaucoup d’esprit”, amb un caràcter “très pronnoncé”, “un des meilleurs diplomates de l’Espagne”. Els “dos industriosos catalanes” el van impressionar per “la mucha actividad, tino, perseverancia y trabajo”, a més dels “costosos desembolsos pecuniarios”, que havien emprat en l’adquisició de les màquines i, “lo que es más dificil y laudable”, a l’hora d’esquivar la prohibició de treure-les de l’estranger. Així, “en bien de las manufacturas e industria españolas”, Cea Bermúdez decidí recomanar el projecte industrial de Bonaplata al ministre d’Hisenda, López Ballesteros, i demanà al conde de Ofalia, el seu homòleg a París, que fes el mateix. En aquell moment –octubre del 1830– el projecte s’havia ampliat amb una foneria de ferro i un taller de construccions mecàniques. El rigor britànic i l’auge de la indústria catalana van donar ales al nostre protagonista. Comptant amb l’ajut oficial, podria construir a Catalunya la maquinària moderna, tan imprescindible com difícil d’obtenir.

Sostingut pels cercles diplomàtics, Bonaplata elevà la seva proposta al govern de Madrid al final del 1830 o començament del 1831. El document incloïa la sol·licitud d’un subsidi econòmic i de diverses franquícies duaneres, tant per a la fàbrica tèxtil (lliure entrada de primeres matèries, productes químics i matèries tintòries) com per a l’oficina metallúrgica (carbó, coure i ferro). L’establiment va ser concebut, doncs, com a privilegiat. La Junta de Comerç de Barcelona, que tenia l’encàrrec de vetllar per l’interès comú, es creia en l’obligació d’oposar-s’hi: amb la finalitat de no deixar “desnivelada la clase general”, “por ningún estilo debe accederse a los proyectos de Bonaplata”.

L’empresari feia veure que se sotmetia. Josep i els seus socis van aparentar una renúncia al complex fabril barceloní per a replegar-se sobre una empresa exclusivament cotonera, amb les seccions de filatura i teixits al poble de Sallent, a la riba del Llobregat, i la d’estampats a Barcelona. L’establiment sallentí, mogut per una roda hidràulica, s’instal·là a l’anomenada “fàbrica del tint”, llogada per un període de cinc anys (del primer d’abril de 1830 al 31 de març de 1835) a la família Torres Amat, que l’havia construïda el 1816 per a donar alberg a la manufactura de “panyos” (draps) del manresà Pau Miralda i Cia.; el taller d’estampació va ser el del carrer de Còdols, a Barcelona, que Rull aportà a la societat. El muntatge i l’explotació d’un i altre van ser l’objectiu exclusiu de la comandita Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia., escripturada el 30 de setembre de 1831 amb un capital de 150.000 lliures catalanes, equivalents a 1.600.000 rals. L’empresa gaudí del privilegi atorgat a Josep Bonaplata i Joan Vilaregut per la Cèdula Reial de 26 de novembre de 1829, que concedia l’exclusiva d’explotació durant un quinquenni d’aquelles “máquinas para urdir, adovar y tejer los hilos mecanicamente” que havien portat d’Anglaterra.

Cal remarcar, d’altra banda, que la societat no va prendre el seu primer nom de Josep Bonaplata, com caldria suposar, sinó d’en Ramon, que en el moment de l’escriptura seguia residint a Marsella i era, dels nous socis, qui hi feia una aportació de capital més petita. La mala salut del primer i el seu desig d’atreure el segon expliquen aquesta anomalia, que tanmateix no privava als estatuts de confiar al germà gran la direcció general del negoci (“empleará sus conocimientos para la mejor marcha y fomento de los establecimientos”) i de reservar a Ramon l’administració de la fàbrica sallentina.

El replegament sobre Sallent havia estat una finta. Les converses amb Madrid, que no s’havien interromput mai, culminaren el dia 22 de desembre de 1831 amb el pacte, tan desitjat, entre Josep Bonaplata i la Dirección General de Rentas. Aquest acord feia possible la realització del somni industrial del nostre heroi: la fàbrica tèxtil al vapor, més el taller mecànic i la foneria annexa. La primera, dedicada especialment al cotó, atendria també el lli i la llana “a fin de que prácticamente se convenza todo fabricante de la aplicación ventajosa de estas máquinas a todas materias”. Els segons –el taller mecànic i la foneria–, “dirigidos desde luego por ingleses y por el sistema inglés, deberán construir doscientos telares mecánicos y cuarenta máquinas de hilar al año por lo menos, para los fabricantes que quisieren surtirse”, i “a los precios señalados en los prospectos de los fabricantes maquinistas de París”.

L’acord precisava encara que la totalitat de l’establiment hauria d’obrir-se a la curiositat de terceres persones: “se permitirá la entrada libre y franca a la fábrica a todos los fabricantes y artistas que quisieran enterarse del mecanismo y de los métodos, pues la idea es y debe ser generalizar su uso en el Reino”. L’Administració apostava pel foment d’una empresa dinàmica, generadora d’externalitats que, en introduir i divulgar la nova tecnologia del vapor, tenia com a últim objectiu la promoció de l’interès general (una política molt escaient que després no fou mantinguda). Com a contrapartida d’aquests compromisos, l’empresari rebria una indemnització de 65.000 duros (1.300.000 rals) i gaudiria de l’entrada lliure, sense pagar cap dret del ferro colat, coure i carbó de pedra estrangers que jutgés necessaris per al seu taller i foneria, durant un període de cinc anys. En canvi, el protocol limitava a l’“estambre inglés y peinado” l’entrada, amb drets, de les matèries tèxtils sol·licitades per Bonaplata. Sens dubte, una manera de no deixar completament desairada la Junta de Comerç de Barcelona.

El projecte, tal com havia estat aprovat, exigia la mobilització de recursos més quantiosos que els de la societat escripturada al setembre anterior. Per tal d’aconseguir-la, Josep invità els seus consocis a dissoldre la companyia i formar-ne una de nova, amb el mateix nom i els mateixos partícips, però més ben dotada. La segona Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia. va néixer el 24 de juliol de 1832, amb un capital de 318.750 lliures, o 3.400.000 rals, aportats pels quatre germans Bonaplata (Salvador, l’hereu, Josep, Ramon i Narcís), Josep Giralt (comerciant a Barcelona), Josep Colomer (comerciant a Madrid), Valentí Esparó (gendre de Salvador Bonaplata, cosí de Giralt i nebot de Colomer), Joan Rull i Joan Vilaregut. Vuit mesos més tard, l’empresa havia construït, en un terreny del carrer de Tallers adossat a la muralla, “un edificio muy capaz y a tres cuerpos para el establecimiento –tèxtil– contratado con el Gobierno”, i transformat en foneria el local que, dins el mateix recinte, havia ocupat fins aleshores la filatura d’estam d’en Josep.

En aquell moment –inici de març del 1833– la fàbrica tèxtil tenia poca activitat, perquè encara no tenia muntada la màquina de vapor, mentre que a la foneria ja s’observava “la fundición de varias piezas, algunas de ellas primorosas y otras de bastante magnitud y trabajadas con aquel temple o dulzura necesarias para hacerlas accesibles al torno y a la lima, circunstancias y ventajas importantes desconocidas hasta ahora en este Principado”. Mig any més tard, el 29 de novembre, la fàbrica Bonaplata anuncià per mitjà del diari “El Vapor” l’obertura de les seves portes: amb concertació prèvia, un màxim de deu fabricants i “artistes” podria visitar-la cada dia. Feia deu mesos que l’empresa havia renunciat a continuar explotant la factoria de Sallent, tot arrendant-la a Joan Vilaregut, un dels seus socis. La resta dels partícips devia estar molt convençuda de les perspectives obertes a Barcelona.

La Bonaplata només es mantingué plenament activa durant els vint mesos transcorreguts entre el 29 de novembre de 1833 i el 5 d’agost de 1835. Tot i una vida tan curta, la seva influència va ser extraordinària. El testimoni coetani d’un home tan entès com Pascual Madoz és insubstituïble. El 1835, quan l’establiment es trobava en plena activitat, el navarrès escriví:

“La fábrica de Bonaplata y Compañía (…) es la primera que armó telares de tejer mecanicamente y que introdujo asimismo el uso del hierro colado, planteando la fundición y construcción de máquinas”. Però, “no solamente pueden construirse –a la fàbrica– todas las máquinas necesarias para sus talleres, sino que, recibiendo el algodón de Motril en rama, sale de ellos pintado y dispuesto para ser cortado para vestidos en competencia con los extranjeros. Tiene empleadas de seis a setecientas personas. La utilidad que este establecimiento ha producido a la provincia es imponderable; pues, separando el proporcionar la subsistencia a muchas familias ha servido como de modelo para propagar los conocimientos y mejoras en una infinidad de ramos. Los maquinistas, cerrajeros, carpinteros han visto y cogido allí ideas que sólo un largo y dispendioso viaje les hubiera tal vez proporcionado.” (…) “A partir de él, la filatura de algodones ha hecho una verdadera revolución, los tejidos ganan considerablemente en finura y economía, las máquinas para pintar telas se propagan y vemos hoy en la provincia a una porción de máquinas de vapor, unas marchando, otras planteándose, cuando el año 30 se creía imposible su plantificación en este país”.

L’assalt, seguit d’incendi i destrucció de la “fàbrica del vapor”

Inventari de la fàbrica Bonaplata immediatament abans i després de l’incendi.

“El mejor establecimiento –fabril– que tenemos en España” (segons el diari madrileny “El Eco del Comercio”), “joya y blasón del emprendedor conato de los catalanes” (segons el diari barceloní “El Vapor”), va ser destruït per un incendi la nit del 5 al 6 d’agost de 1835. El foc no fou fortuït. Ben al contrari, la fàbrica Bonaplata fou víctima d’un assalt multitudinari, les causes del qual encara no s’han aclarit. Per al nostre objecte n’hi ha prou a dir que el sinistre tingué lloc en unes circumstàncies politicosocials (primera guerra Carlina i epidèmia de còlera) i econòmiques (atur i salaris a la baixa) especialment adverses, i que no li mancaren els presagis. És necessari, en canvi, aturar-se en la descripció i avaluació de les pèrdues. L’inventari dels arquitectes Josep Nolla i Josep Villar, del “serraller maquinista” i vocal de la Junta de Comerç Josep Prat, i del professor de mecànica Hilarión Bordege, que resumeix el quadre adjunt, és estremidor.

La “fàbrica gran”, dedicada al tèxtil (cotó i altres matèries) i erigida de nova planta, “ha perecido enteramente; las paredes están cuarteadas y el valor de sus ruinas no puede compensar el trabajo de quitarlas; por eso no se le puede dar valor alguno”. El mateix dictamen es feia extensible a la casa adquirida juntament amb el terreny. Les restes de la maquinària de filar i teixir, que havien quedat sepultades i foses sota les runes, es valoren en 30.000 rals, als quals s’afegeixen altres partides petites, corresponents a diversos utensilis, i molt especialment una de 180.000 rals relativa a la màquina de vapor de 30 cavalls (amb dues calderes, dos jocs de pistons i altres complements) que, pel fet de trobar-se en un pavelló a part, havia resultat indemne. També es van salvar les primeres matèries, formades per 3.200 quintars de carbó per a les calderes (19.200 rals) i 179 bales de cotó en floca (143.441 rals), així com una petita part dels productes manufacturats (108 peces d’empesa, per un import de 13.011 rals) i semimanufacturats (diverses quantitats de fil de cotó i estam, per 13.688 rals) emmagatzemats a la factoria. En total, descomptat el terreny, que és incombustible, el foc destruí el 85% dels actius físics de la fàbrica.

La foneria i el taller de construccions mecàniques sofriren uns danys moderats en els edificis i les mercaderies, i altres molt més considerables en la maquinària i els instruments (tanmateix es van salvar els dos forns de fondre ferro i el forn de fondre coure). Les pèrdues sumaren, en aquest cas, el 38% de tot l’haver.

Es tracta d’unes diferències fonamentals. Mentre que l’establiment tèxtil no era recuperable, el metal·lúrgic sí que ho era. La catàstrofe privà la Fàbrica del Vapor del seu component cotoner; a partir d’aleshores, fou un establiment de foneria i construccions mecàniques. Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia. hagué de comprar a altres fabricants l’empesa necessària per a alimentar el taller d’estampació que seguia en peu, aquest sí, al carrer dels Còdols.

Els darrers anys, a Madrid

Josep Bonaplata visqué de lluny la crema i l’anorreament de la seva obra. Per raons desconegudes, que possiblement s’han de relacionar amb la seva malaltia (el clima de Barcelona, tan humit, és poc escaient per als asmàtics) i amb les primeres desavinences amb una part dels socis (tots, exceptuats els seus germans Ramon i Narcís), el factòtum de l’empresa havia traslladat el seu domicili a Madrid la primavera del 1834. Això no el privava de vetllar pels interessos col·lectius. En nom de la societat, elevà a la reina una sol·licitud d’indemnització. El seu argument era que el desastre s’havia produït a conseqüència “de los trastornos políticos que no supieron contener las autoridades políticas y militares”. La demanda va seguir un curs sinuós fins que “oída por S.M., la Diputación provincial de Barcelona y el Consejo Real que entonces havia, en cuyos informes se recomienda la justicia de la indemnización, el Excmo. Sr. Secretario del despacho de la Gobernación, con fecha 3 de enero de este presente año –1837– y de orden de S.M. pasó a las Cortes el expediente para que, en virtud de su estado y progreso, se sirvieran autorizar al Gobierno para que, segun lo permitiese la escasez del Tesoro Público, diese la devida indemnización a la sociedad”. Aquesta referència a “la escasez del Tesoro Público” va resultar premonitòria. En el seu testament, fet al maig del 1840, Josep Bonaplata llegava als seus germans Ramon i Narcís “lo que pueda provenirme de la solicitud de indemnización sobre la quema de la fábrica de Barcelona, ya sea en este concepto o ya como recompensa por el establecimiento montado en Madrid”.

Novament posseït per la dèria industrialista, el nostre home havia decidit satisfer-la a la “Villa y Corte”. El 2 de maig de 1837, abans de la resolució governamental, Josep Bonaplata s’associà amb un maquinista anglès per a formar la Bonaplata, Sanford y Cia. La foneria i el taller mecànic que muntaren a l’antic convent de Santa Bárbara, de mercedaris descalços, al barri d’Hortaleza, amb el compromís d’un ajut governamental (que no es materialitzà mai), esdevingueren ràpidament els més importants de la capital. Josep Bonaplata, que continuava solter, hi acomodà la seva llar.

Salvador Bonaplata i Corriol.

ECSA

Aquest canvi de rumb irrità profundament els seus consocis de Barcelona. Salvador Bonaplata, Valentí Esparó, Josep Colomer, Josep Giralt, Joan Rull i Joan Vilaregut (Ramon i Narcís Bonaplata s’havien separat de l’empresa el 9 de maig de 1836) desaprovaven els pactes amb el govern i persistien a reclamar la indemnització en metàl·lic. La situació féu crisi a la fi del 1837 en expirar el termini de cinc anys acordat en el moment de la constitució de Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia. Hi havia poques ganes de continuar; era preferible liquidar i vendre l’empresa. Després de diverses subhastes que no atreien cap licitador, els sis socis barcelonins acordaren adjudicar-la a un d’ells, Valentí Esparó, que havia ofert una suma de 166.800 lliures catalanes (1.779.200 rals), en metàl·lic, per tot l’haver social, incloses unes partides de ferro colat, carbó i coc que estaven en camí des d’Anglaterra. L’objector aquesta vegada fou Josep Bonaplata, que no volia renunciar a la part alíquota d’aquestes primeres matèries, ja que les necessitava per a “la fundería que por su contrato con el Gobierno se obliga a plantificar en Madrid”. La corda es tensava cada dia més. “Para acabar tan desagradables disputas”, Josep Bonaplata proposà “una reunión amigable” en la qual ell es va fer representar pel seu germà Narcís. La proposta té l’interès afegit d’assabentar-nos que la malaltia antany tan present en els reports de la policia francesa no l’havia abandonat: “no me permite la flaqueza de mi pecho sostener, sin que mi salud se resienta, conversaciones largas y que por su interés toma siempre uno con algún calor”. El litigi acabà mitjançant una concòrdia, el 26 d’octubre de 1838.

L’etapa madrilenya de Josep Bonaplata es va estendre des de la primavera del 1834 fins al maig del 1843. Als cinc anys d’iniciada, van acudir a fer-li costat en Ramon i en Narcís. Aquesta presència comportà una remodelació de la societat que, de Bonaplata, Sanford y Cia, es convertí en Bonaplata Hermanos, en la qual l’anglès va ser rebaixat a la condició de simple tècnic. La nova firma naixia amb el propòsit de reforçar la factoria madrilenya i crear-ne una de nova a Sevilla. L’escriptura de constitució preveia que en Ramon es fes càrrec de la primera i en Narcís de la segona. Autorelegat a la condició de soci passiu, sense sou, Josep Bonaplata només imposà als seus germans l’obligació de consultar-li “toda duda que sobre la marcha de la fábrica ocurra” i demanar-li consentiment “para hacerse sustituir en aquellos encargos personales que por este contrato se imponen a cada uno de los directores por alguna otra persona”. Malgrat això, va ser encara Josep Bonaplata qui va signar i presentar la primera sol·licitud espanyola de privilegi d’introducció i propietat “de una máquina o sea nuevo motor hidráulico, llamado también turbina de reacción, aplicable a cualquier industria con ventajas considerables sobre las ruedas hidráulicas de varios sistemas conocidas hasta el día”. Es tractava de la turbina dels francesos Pierre-Lucien Fontaine i Alexandre Brault, que començava a triomfar arreu del món. Diu molt a favor de l’esperit d’iniciativa de Josep Bonaplata el fet que, després de construir i perdre de mala manera el primer vapor català, hagués promogut la introducció del motor altematiu, la turbina, en territori espanyol.

Bonaplata Hermanos havia previst una durada de deu anys. Quan solament n’havien corregut dos, en Narcís va expressar el desig de separar-se’n, obligant a refer els pactes. D’una banda, el “dissident” passava a ser l’únic propietari de l’establiment que ell mateix havia muntat a la capital andalusa. De l’altra, en Ramon i en Josep es quedaven amb la foneria i el taller de Madrid i amb l’ús exclusiu de la marca. L’escriptura de reconstitució de Bonaplata Hnos., signada el 10 de maig de 1843, confiava l’administració de l’empresa a en Ramon sol, per bé que amb el compromís de compartir-la amb en Josep “en cualquier caso que a éste le acomode”.

Aquella marginació era un indici més de la precària condició física del germà gran. La malaltia respiratòria que arrossegava de feia tants anys no tenia aturador. El seu temperament el duia a involucrar-se més enllà del que era convenient i del pactat en els afers. La pèrdua de Sofia, l’infant nascut el 1839 de la unió il·legítima amb la senyora Jesusa Romero de Oliván i mort el 3 de juny de 1840, li va causar una ferida irreparable. Per a distreure’s, prodigava tant com podia les escapades a la finca El Espinar, en el terme de Llíria, al País Valencià, antiga pertinença del monestir de Sant Miquel dels Reis, que havia comprat, un cop desamortitzada, al novembre del 1835. El 30 de maig de 1843, en el moment d’iniciar un d’aquests viatges, prengué la cautela de lliurar el seu testament a un marmessor. Els presagis no l’enganyaren. Tres dies més tard, el 2 de juny, quan era a Bunyol, a les envistes del seu estimat refugi, el darrer atac d’asma acabà llevant-li la vida. Tenia quaranta-vuit anys.

La curta durada i la tràgica fi del Vapor Bonaplata poden fer pensar en un fracàs sense pal·liatius. Aquest balanç, que és innegable en termes de negoci o d’empresa, canvia de signe quan es considera des del punt de vista de l’interès col·lectiu. Com ja constatava Madoz el 1834, la Bonaplata va servir de canal per a la divulgació d’una energia i d’una tecnologia noves autènticament revolucionàries, que marcaren un nou rumb a la industrialització catalana i espanyola. De primer antuvi la violència i la quantia de les pèrdues causades per l’incendi provocaren la por i la reserva dels emprenedors. La seva reacció, però, no es va fer esperar. Només dins el clos emmurallat de Barcelona, les màquines de vapor, que no passaven d’una dotzena el 1840, havien pujat a 69 el 1849. I seguiren pujant encara més de pressa els anys posteriors.