El gas d’hulla, la llum de la primera industrialització
Il·luminació de la Rambla amb gas durant les festes de la Mercè del 1888.
ECSA
El gas d’hulla és una de les grans innovacions que van configurar la primera Revolució Industrial. La seva adopció va canviar les condicions de vida a les cases i a les fàbriques i va alterar de forma significativa els costums socials a les ciutats. La principal utilitat del gas d’hulla fins a la darreria del segle XIX va ser la il·luminació. Els sistemes d’enllumenat que s’empraven abans de la introducció del gas tenien nombrosos problemes i limitacions. A les cases de certa qualitat i en algunes vies públiques predominaven els llums d’oli. Malgrat la substancial millora que va significar la làmpada d’Argaud (1783), el clàssic quinqué, aquesta mena de llums oferia una intensitat lumínica molt pobra que els feia inútils per a espais mitjans o grans. El mateix passava amb les espelmes de cera, que a més tenien l’inconvenient de resultar molt cares. L’enllumenat de fàbriques i places es feia amb candeles de sèu. Eren més econòmiques, però tenien l’inconvenient de fer calor i fum i, sobretot, de desprendre espurnes que podien produir incendis.
El gas d’hulla és un complex de productes gasosos format essencialment per hidrogen, òxid de carboni i metà, que s’obté per destil·lació seca del carbó d’hulla. La seva principal qualitat és la de cremar sense fer espurnes ni deixar residus però produint importants emanacions lumíniques i calòriques. El procediment tècnic de producció del gas d’hulla va romandre pràcticament inalterat fins a mitjan segle XX. Consistia en la destil·lació mitjançant la calor, però en sec (sense combustió), de l’hulla comuna. Del primer escalf en cambra tancada s’obtenia, d’una banda, coc, o sia carbó purificat, i de l’altra, un vapor enquitranat i amb contingut d’amoníac i d’àcids sulfhídric i cianhídric. Hom procedia a l’eliminació d’aquestes impureses per procediments físics (rentatges) i químics, que permetien obtenir quantitats aprofitables de quitrà i d’aigües amoniacals.
Philippe Lebon.
ECSA
La presència de substàncies volàtils inflamables en qualsevol procés de combustió era coneguda d’antic. Al final del segle XVIII hom va aconseguir gas mitjançant la destil·lació de l’hulla. Es tractava, però, d’experiments de laboratori sense una aplicació pràctica immediata. Va ser l’enginyer francès Philippe Lebon qui, els primers anys del segle XIX, va presentar públicament un procediment de producció industrialment viable. Malauradament, Lebon va morir assassinat el 1804, el mateix dia en què havia de presentar el seu invent davant Napoleó. Mentre a París Lebon lluitava per veure acceptat el seu invent, a Anglaterra William Murdock –un empleat de Bulton & Watt, els constructors de màquines de vapor– avançava pel mateix camí. El 1802 va aconseguir il·luminar amb llums de gas la fàbrica principal dels seus patrons, situada al Soho de Birmingham. La instal·lació tenia encara alguns problemes, però aquest va ser un pas decisiu. Els anys immediatament posteriors l’empresa Bulton & Watt va aconseguir millorar el procés i va instal·lar sistemes d’enllumenat per gas en un bon nombre de fàbriques britàniques. L’impuls per convertir el gas d’hulla en un servei públic va venir d’un empresari alemany anomenat Winzer. Després d’haver fracassat en l’intent d’introduir l’invent de Lebon en diversos estats germànics, es va establir a Londres, on, amb el nom de Frederik Albert Winsor, va crear, el 1812, la London and Westminster Chartered Gas Light and Coke Company, la primera companyia de subministrament públic de gas d’hulla.
A partir d’aquest moment l’expansió del nou invent per Gran Bretanya i pels països del nord d’Europa no va trobar aturador. Cap al 1830 totes les ciutats britàniques de més de 20.000 habitants tenien fàbriques de gas. A mitjan segle el nou invent havia arribat a gairebé totes les poblacions amb més de 2.500 habitants. A Alemanya, la primera instal·lació de gas de subministrament públic es va inaugurar a Hamburg el 1826. A París, la primera fàbrica francesa va començar a funcionar el 1829. Al principi del segle XX hi havia més de 1.700 fàbriques a Gran Bretanya i prop d’un miler a França i Alemanya.
Fanal de gas utilitzat per Josep Roura.
ECSA
A Espanya, la primera experiència d’utilització del gas d’hulla va tenir lloc a Barcelona el mes de juny del 1826. Josep Roura, professor al servei de la Junta Particular de Comerç, va aconseguir il·luminar mitjançant el gas d’hulla l’aula de dibuix de l’escola industrial instal·lada al palau de la Llotja. L’experiment es va repetir amb èxit en festes i recepcions. El 1829 hom registrava el funcionament de 700 punts de llum en aquesta primera instal·lació. Alguns anys més tard, el 1832, el mateix Roura va dirigir un projecte per a il·luminar una zona del centre de Madrid. Es va construir una petita fàbrica al Campo del Moro que donava servei a alguns carrers propers al Palau Reial. Després d’aquestes experiències exploratòries, la primera iniciativa d’introduir el gas d’hulla com a servei públic generalitzat la va adoptar l’Ajuntament de Barcelona. Al desembre del 1840 el consistori barceloní va convocar un concurs per a la contractació de l’enllumenat per gas dels principals carrers de la ciutat amb dret a servir també abonats particulars. A l’abril del 1841 aquest servei va ser adjudicat al negociant francès Charles Lebon. Començava l’etapa decisiva de la difusió del gas d’hulla a Catalunya.
Casa del gas Lebon al carrer de Balmes de Barcelona, en una fotografia publicada en “Barcelona a la vista” (1897).
ECSA
Per a dur a terme l’encàrrec rebut, Lebon va recórrer al capital barceloní. Va constituir una aliança amb el banquer Pere Gil i Babot i els seus fills, Josep, Pere i Pau Gil i Serra. La fàbrica es va situar a la Barceloneta, prop de la muralla de mar. El 7 d’agost de 1842 se’n va fer la primera prova amb uns fanals situats a la placeta de Santa Maria del Mar, i el 3 de novembre s’estrenava el nou enllumenat a la Rambla barcelonina. El “Diario de Barcelona” se’n feia ressò: “Hoy las calles de Barcelona han estado cuajadas de gente. Al anochecer la Rambla ha aparecido alumbrada por primera vez por el gas, y el resplandor de los candelabros daba a este paseo el aspecto de una iluminación de fiesta… al lado de estos candelabros, los faroles antiguos parecen moribundos”.
L’empresa que havia de gestionar el nou servei es va constituir al gener del 1843 en forma de societat anònima sota el nom de Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas. Els primers anys de vida de l’entitat no van ser pas tranquils. Aviat va haver-hi discrepàncies entre els socis catalans de l’empresa i Charles Lebon, que van acabar als tribunals. També van sorgir desavinences entre la companyia i els seus abonats sobre el preu i la qualitat del servei. El 1863 l’Ajuntament de Barcelona va acordar impulsar la formació d’una nova companyia, que va començar les seves activitats el 1866. L’encarregat de posar-la en marxa va ser, una altra vegada, Charles Lebon. La subsegüent competència entre les dues empreses va ajudar a la difusió de la nova energia a la ciutat. En 35 anys, entre el 1865 i el 1901, es va passar de 4 a 40 milions de metres cúbics de subministrament, això és, de 20 a 75 m3 per habitant. Aquesta darrera xifra estava encara lluny de la que atenyien en iniciar-se el segle XX les grans ciutats angleses o franceses (entre 120 i 200 m3 per habitant), però era molt superior a les altres ciutats espanyoles (Madrid, 21; València, 34; Sevilla, 39).
Localitats amb servei públic de gas d’hulla, 1861-1960.
Un cop arrelada a Barcelona, la bona nova del gas d’hulla va arribar de forma prou ràpida a altres ciutats catalanes. El 1861 ja hi havia vuit fàbriques fora de la capital. Eren les de Reus, Tarragona, Mataró, Manresa, Sabadell, Igualada, Figueres i Terrassa. El 1901 el servei de gas arribava a 28 localitats, inclosa Barcelona (vegeu el mapa), i gairebé tots els municipis de més de 5.000 habitants (21 de 27) en gaudien.
L’expansió havia estat molt notable, però cal tenir present que, per les seves pròpies característiques de producció i especialment de distribució, el gas d’hulla només podia implantar-se en poblacions de certa dimensió. Com que la població catalana era encara predominantment rural, el fet és que el mateix 1901 només el 40% del total dels residents a Catalunya vivia en municipis on hi havia fàbriques de gas de servei públic (845.000 habitants sobre un total de 2,1 milions). La producció total de gas d’hulla a Catalunya va passar d’uns 8 milions de m3 el 1865 a 49 milions el 1901.
No disposem d’informació fiable sobre el nombre d’abonats, però sí que sabem que des dels anys 1880 el gas s’utilitzava cada vegada més en activitats industrials. La raó d’això cal trobar-la en l’èxit que van tenir els motors de gas perfeccionats al final dels anys 1870 per l’alemany Nicolau August Otto. Es tractava d’uns motors que funcionaven d’una forma similar als motors d’explosió convencionals, dels quals, de fet, van ser els predecessors. Resultaven molt més flexibles que la màquina de vapor i, sobretot, eren molt més eficients per a potències petites i mitjanes. Resultaven ideals per a petits tallers, ascensors i altres usos de caràcter intermitent. A Catalunya van sorgir diversos fabricants que van aconseguir certa anomenada. La Maquinista va arribar a construir més de 200 d’aquests motors entre el 1901 i el 1920.
Paradoxalment, en els mateixos moments que aquestes millores semblaven obrir una nova porta a l’aprofitament del gas d’hulla, una innovació tecnològica de primer ordre va alterar la situació: l’electricitat. Des d’aquells anys del final del segle XIX fins a la seva desaparició –la dècada del 1960–, la història del gas d’hulla va estar marcada per la competència amb aquesta nova energia que havia de perdurar fins els nostres dies.
Competència de l’electricitat i predomini dels usos calòrics
L’expansió de l’electricitat va afectar el consum de gas d’hulla en dues fases successives. Durant la primera, iniciada en la segona meitat dels anys 1880, la competència es va establir en l’àmbit de l’enllumenat. En general, la llum elèctrica no era en aquells moments més barata que la de gas, però sí més còmoda i més neta. De la mateixa manera que havia succeït quaranta anys abans amb el gas, van ser els Ajuntaments els qui van impulsar la implantació de la nova tecnologia mitjançant la convocatòria de concursos per a la instal·lació d’enllumenat públic. El subministrament elèctric privat va arribar acompanyant el dels carrers, però centrat inicialment en teatres, cafès i altres locals públics. La resposta de la indústria del gas va ser doble. D’una banda, com veurem, les companyies de gas van introduir-se en la producció d’electricitat per tal de conservar les quotes de mercat. D’altra banda, l’estímul de la competència va esperonar la millora tècnica en el mateix sector. La innovació més remarcable va ser l’anomenada “samarreta d’Auer”. Es tractava d’una volva de cotó impregnada d’una solució d’òxids de tori i de ceri i posteriorment calcificada que es posava incandescent i que produïa una llum molt intensa amb un consum de gas més reduït. Aquesta troballa va diferir el triomf de l’electricitat en l’enllumenat, però a la llarga no el va poder impedir. Es van introduir novetats també en la producció del gas. La més important va ser l’adopció de forns de retortes inclinades tipus “COZE” en lloc dels tradicionals de retortes horitzontals.
La segona fase d’avenç de l’electricitat, la més decisiva, va començar dues dècades més tard, al principi del segle XX, i va estar marcada per dos fets fonamentals: el desenvolupament del motor elèctric i la possibilitat de transportar el fluid elèctric a llargues distàncies. El motor elèctric significava una competència directa i decisiva per al motor de gas. La possibilitat del transport a alta tensió havia de comportar una reducció radical dels preus de l’electricitat, que ara podia produir-se a partir de l’energia hidràulica de l’alta muntanya. Arribats els anys 1920, el gas s’havia convertit en una tecnologia en franca retirada en l’àmbit de l’enllumenat i de la generació de força per a ús industrial. El seu ús principal seria, a partir d’ara, la cuina i la calefacció.
Litografia de la Llotja il·luminada amb gas, obra d’Onofre Alsamora.
ECSA
Aquest procés de canvi va anar acompanyat, a Catalunya, d’una profunda transformació del sector gasístic. Amenaçades per l’aparició de l’electricitat, les companyies de gas van optar, primerament, per mirar de controlar la nova tecnologia. A Barcelona, la vella Catalana de Gas i la companyia Lebon, que havien subscrit un pacte sobre les tarifes el 1893, van crear conjuntament, el 1896, una companyia elèctrica, la Central Catalana d’Electricitat. El 1911 aquesta empresa va quedar incorporada a la Societat General de Forces Hidroelèctriques que tenia com a finalitat l’aprofitament d’alguns salts dels Pirineus. La retirada de la companyia Lebon va comportar –el 1912– la fusió de la companyia elèctrica amb la seva matriu, l’antiga Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, per a donar lloc a Catalana de Gas i Electricitat. Aquests esforços en l’àmbit elèctric van tenir uns resultats mediocres. Catalana va topar amb la presència dominant del conglomerat empresarial constituït a l’entorn de la Barcelona Traction Light and Power, La Canadenca, davant del qual es va haver de conformar amb una presència gairebé marginal.
Els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial els canvis van continuar. L’element fonamental va ser, en aquest cas, un intens procés de concentració. La companyia Lebon, titular de la segona xarxa de servei públic de Barcelona i amb fàbriques en diverses localitats espanyoles, va decidir abandonar la seva presència a Espanya. Les traves legals imposades a les empreses estrangeres i la conveniència d’emprendre nous negocis al nord d’Àfrica van ser les raons allegades. Primer, el 1923, va vendre a Catalana de Gas les dues fàbriques que tenia a Barcelona: la vella de l’Arenal i la nova construïda a Sant Martí. El subministrament de gas a la Ciutat Comtal tornava a ser un monopoli. Amb les fàbriques de la resta d’Espanya el grup Lebon va constituir una empresa autònoma, la Compañía Española de Electricidad y Gas Lebon, les accions de la qual va acabar venent el 1925 a la Societat General d’Aigües de Barcelona. El 1965 l’empresa, que llavors duia el nom de Compañía Española de Gas, va passar a mans de Catalana de Gas.
Un procés de concentració igualment intens va tenir lloc a les fàbriques de la resta de Catalunya. En aquest cas hi va haver dos protagonistes. D’una banda, la mateixa Catalana de Gas, que el 1935 era propietària de les quatre fàbriques de més producció (Badalona, Sabadell, Terrassa i Premià); de l’altra, La Canadenca, que en controlava sis de menors (Igualada, Mataró, Arenys, Calella, la Garriga i Girona).
Gasòmetre construït al barri de la Barceloneta, a Barcelona.
ECSA
En conjunt, el 1935 hi havia a Catalunya 23 poblacions amb fàbrica de gas, cinc menys que el 1901. S’havia reduït l’abast del servei, però n’havia augmentat la intensitat. Els 49 milions de m3 produïts el 1901 s’havien convertit en 89 milions de m3 el 1935. La gran concentració a la capital es mantenia. A Barcelona es produïen 70 milions de m3, mentre que fora de la capital només tres fàbriques, les de Badalona, Terrassa i Sabadell, arribaven als 2 milions de m3 anuals. En aquests mateixos anys la producció de gas d’hulla per habitant se situava a Catalunya en 28 m3, un punt intermedi entre els països de gran tradició gasística, com Gran Bretanya (196), Alemanya (51) o França (45), i els d’industrialització tardana, com Itàlia (12), el Japó (12) o el conjunt d’Espanya (7). En definitiva, hom pot qualificar l’expansió del gas d’hulla a Catalunya en aquesta segona etapa com a mediocre, tot i que Barcelona era, segurament, una de les ciutats europees amb més densitat de servei. Aquest panorama havia de resultar del tot alterat els anys immediatament posteriors a la Guerra Civil.
La crisi de la postguerra i la desaparició del gas d’hulla
L’entrebanc principal que van haver d’afrontar les empreses gasístiques catalanes durant la guerra i en la immediata postguerra va ser el subministrament de carbó. Abans del conflicte, el carbó consumit per les fàbriques de gas catalanes era essencialment asturià. La protecció aranzelària sobre el carbó espanyol s’havia accentuat des dels anys 1920 i havia forçat les empreses gasístiques a deixar de banda el tradicional proveïment britànic. Per a assegurar-se’n el subministrament, el 1923 Catalana de Gas havia adquirit a uns industrials bascos la Compañía de Carbones Asturianos, que va quedar convertida des d’aquell moment en el seu principal proveïdor.
Durant la guerra les dificultats de connexió amb Astúries van obligar a recórrer de nou al carbó estranger. En els primers mesos del conflicte, paradoxalment, el combustible va venir en gran part de l’Alemanya nazi. Durant el 1937 i el 1938, en canvi, l’hegemonia va correspondre al carbó britànic. Pel que sembla, aquesta reorganització forçada del proveïment es va fer amb prou èxit malgrat totes les dificultats. La producció de Catalana de Gas –l’única empresa per a la qual tenim dades– va disminuir, però no de forma dràstica: va passar d’uns 70 milions de m3 anuals abans del conflicte a uns 50 milions de m3 els anys 1937, 1938 i 1939.
Les dificultats més greus van venir un cop acabada la conflagració. El govern imposat per les forces vencedores va situar el sector carboner sota un control estricte. La producció, la distribució i el consum van quedar sota supervisió directa de l’Estat. Les autoritats establien els “cupos” de carbó a què cada empresa consumidora tenia dret. L’assignació es feia en funció de les disponibilitats i tenint en compte el consum anterior de l’empresa i les prioritats que el mateix govern establia. A l’hora de la veritat, a més, els subministraments s’incomplien sovint, cosa que ocasionava problemes addicionals. Sota aquestes circumstàncies, la indústria gasística catalana va veure’s en una situació molt complicada. La producció habitual en la primera meitat dels anys 1930 no va poder-se recuperar fins el 1947.
Els efectes d’aquesta situació sobre el servei públic de gas van ser, naturalment, desastrosos. Durant la major part del 1941, Catalana de Gas només va poder atendre hospitals, clíniques i altres serveis essencials. L’enllumenat públic i el subministrament particular es van haver d’interrompre. Els anys següents les restriccions van ser menys dràstiques, però molts usuaris van seguir sense servei o en van patir contínues interrupcions. Per tal de regularitzar el subministrament fins on fos possible i d’aprofitar les economies d’escala en la producció, Catalana va integrar la xarxa de Barcelona amb les de Premià, Badalona, Sabadell i Terrassa mitjançant canalitzacions d’alta pressió. En altres localitats catalanes les dificultats no van ser menors. Algunes fàbriques locals van veure’s obligades en alguns casos a interrompre totalment el subministrament durant mesos i fins i tot anys sencers.
El 1947 es va recuperar el nivell de producció del 1935, però el servei no va començar a normalitzar-se fins el 1951. Des d’aquell any tots els abonats van tornar a rebre gas de forma regular. Les dificultats, de tota manera, van continuar. La pressió de subministrament era sovint tan baixa que impedia el funcionament normal de molts aparells domèstics. Només molt a poc a poc es van tornar a assolir els nivells de qualitat exigibles. En aquest procés algunes fàbriques menors van desaparèixer. És el cas de les d’Arenys de Mar, Calella, la Garriga i l’Arboç. En canvi, Vic, Lleida i Tarragona, que havien perdut el servei abans de la guerra, el van recuperar aquests anys.
Els anys de la postguerra, en resum, havien estat de prova per a la indústria gasística. La recuperació aconseguida amb penes i treballs en la segona meitat dels anys 1950 es mostraria efímera. Una sèrie de canvis tecnològics i econòmics vindrien aviat a relegar el gas d’hulla a les vitrines de la història.
Exterior de la Llotja il·luminada, segons una litografia d’Onofre Alsamora.
ECSA
Una primera fase d’aquests canvis va estar marcada per l’evolució contraposada que van experimentar a escala internacional els preus del carbó mineral i els del petroli. La mineria del carbó era una indústria intensiva en treball que es va veure molt afectada per l’increment dels salaris reals que es va donar a tot arreu des dels primers anys 1950. Simultàniament, la millora del transport marítim amb l’aparició de grans vaixells cisterna va fer possible l’arribada massiva al mercat europeu del petroli cru extret a l’Orient Pròxim. L’efecte combinat d’aquests dos fenòmens va ser un abaratiment molt intens del petroli i dels seus derivats amb relació al carbó mineral. A Espanya, això es va concretar en l’aparició en el mercat de gasos liquats derivats del petroli (butà, propà) que es distribuïen envasats. S’albirava un nou repte per al vell gas d’hulla.
El punt d’arrencada de la nova situació va ser la creació, el 1957, de l’empresa pública Butano SA. Tenint en compte el feble nivell de desenvolupament que havia aconseguit a Espanya el gas d’hulla, era d’esperar una expansió molt ràpida del nou producte. Més encara si tenim en compte que el país entrava en aquells moments en una fase de fort creixement econòmic i d’intensa urbanització, unes condicions que afavorien l’increment de la demanda d’una energia còmoda i neta. La presència del butà no es va notar només en les zones on no hi havia xarxa de gas canalitzat, sinó que també va competir directament amb el gas d’hulla en els seus feus tradicionals.
La reacció de les empreses gasístiques va consistir a substituir el carbó per derivats del petroli com a primera matèria. El 1956 Catalana de Gas va començar a fer proves a petita escala amb diferents tipus de naftes petrolíferes lleugeres. La veritable transformació de l’aparell productiu de la companyia va tenir lloc, però, a partir del 1961. El repte va resultar massa difícil per a les petites fàbriques. Els anys immediatament posteriors es va produir un nou moviment de concentració que va donar com a resultat l’adquisició per part de Catalana de Gas de la majoria de les altres fàbriques catalanes, incloses les que encara romanien en mans de FECSA com a hereva de la vella Barcelona Traction.
Un cop iniciat, el procés de desaparició del gas d’hulla va ser rapidíssim. El consum de carbó de les fàbriques catalanes de gas va passar de 200.000 t el 1960 a només 11.000 t el 1965. El 1972 cap fàbrica no utilitzava ja el vell combustible. Una de les innovacions que havien definit la primera Revolució Industrial passava definitivament a la història. De fet, havia resistit molt més que altres innovacions de la mateixa fornada. A més, el seu llegat s’havia de mostrar ben aviat molt important. Aquelles zones on el gas d’hulla havia arrelat disposaven d’una xarxa de distribució i d’uns hàbits de consum que pocs anys més tard van resultar decisius per a la introducció d’una nova energia de gran importància estratègica: el gas natural. La història del gas d’hulla es tancava, doncs, deixant la porta oberta a una altra transformació transcendental.