La història de la informàtica a Catalunya i a Espanya

De la investigació a la indústria

Primera instal·lació de control de semàfors a Barcelona.

ECSA

La història de la informàtica a Espanya comença en realitat amb Leonardo Torres Quevedo, el qual, a l’inici del segle XX, establí els principis teòrics de l’automàtica i solucionà els problemes mecànics fonamentals de les màquines de càlcul planejades per Charles Babbage. Davant la impossibilitat mecànica de reproduir les concepcions matemàtiques de Babbage, Torres Quevedo se serví dels relés electromecànics per a resoldre els inconvenients que presentava el moviment mecànic de rodes dentades i polispasts. Desgraciadament, Torres Quevedo no considerà l’aplicació industrial de les seves troballes en el camp de l’automàtica. Tot i la prominència de la seva figura, però, abans que ell i contemporàniament hi hagué un petit grup d’investigadors interessats per les matèries relacionades amb el càlcul automàtic. Per exemple, Paulí Castells Vidal patentà al principi del XX la seva “balança algebraica” (1908), i uns quants anys després, el 1932, presentà l’últim i més perfeccionat dels seus artefactes, el “polispast algèbric”. Molt més destacat resulta Francisco Campos Campaña, que el 1920 patentà a Alemanya, el Regne Unit, Àustria, els Estats Units i Suïssa una màquina calculadora que permetia fer diversos comptes alhora i coordinadament, de manera que resultava una innovació. Més tard es millorà i donà origen a iniciatives empresarials per a la seva explotació comercial a Alemanya, el Regne Unit i especialment a França, on els anys trenta el mateix Campos Campaña contribuí a la creació de l’empresa Logabax.

Gairebé coincidint amb l’inici de Logabax es produí la defunció, el 1936, de Leonardo Torres Quevedo sense que hagués format cap escola d’investigadors en el terreny de l’automàtica. No fou fins a les investigacions d’Ángel González del Valle, al final dels anys quaranta, que la tradició en l’automàtica es recuperà parcialment i des del punt de vista acadèmic. Aquest professor es guanyà el respecte de la posterior generació d’autèntics innovadors, entre els quals havien de sobresortir José García Santesmases, Gabriel Ferraté i, en un pla més acadèmic, Ignacio Lana Sarrate. L. Arroyo també destaca en aquesta època la figura de J. Castilla Arias (1878-1964).

García Santesmases (director de l’Instituto de Electricidad y Automática del Patronato Juan de la Cierva del CSIC –Consell Superior d’Investigacions Científiques–) desenvolupà a l’inici dels anys cinquanta els circuits ferroressonants aplicables a màquines de càlcul i control. Tres països s’interessaren per aquesta tecnologia informàtica: els Estats Units, el Japó i Espanya. Els circuits ferroressonants eren elements superiors a les vàlvules de buit, les quals continuaven essent components essencials de molts ordinadors. Eren més petits i fiables que les vàlvules, i a més no s’escalfaven tant, però tan sols resultaren vàlids fins la irrupció industrial dels transistors al principi dels anys seixanta. Els assoliments tecnològics de l’Instituto de Electricidad y Automática foren sorprenents respecte a les possibilitats industrials del país. No solament dissenyaren els circuits ferroressonants, sinó que construïren els prototips de dos ordinadors, un d’analògic i l’altre de digital, d’acord amb les tendències tecnològiques del moment. Però a Espanya no hi havia cap empresa capaç d’emprendre la fabricació d’ordinadors i, el que és més important, la demanda era tan reduïda i tan poc qualificada que no permetia aventurar-se en la fabricació per al mercat nacional.

García Santesmases, Lana Sarrate i Ferraté foren els tres professors que formaren els professionals i els grups d’investigació universitaris que difongueren l’automàtica i la informàtica des de l’inici dels anys setanta. De fet, ja el 1975 hi havia quasi una desena de grups d’investigació: Grup d’Automàtica de l’ETSII (Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial) de Barcelona i l’Institut de Cibernètica del CSIC, dirigits per G. Ferraté; Grupo de Electrónica Semiconductores, de l’ETSIT (Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Telecomunicació) de Madrid, dirigit per A. Luque; Grupo de Automática de l’ETSII de Madrid, dirigit per A. Puente; Grupo de Electromagnetismo de l’ETSIT de Madrid, dirigit per J. Sánchez Miñana i V. Ortega; Grup d’Electrònica de l’ETSII de Barcelona, dirigit per J. Peracaula; Grupo de Transmisión de Datos de l’ETSIT de Madrid, dirigit per J.M. Hernando Rábanos; Laboratorio de Semiconductores y Componentes Electrónicos del Departament de Física de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), dirigit per N. Cabrera Sánchez, i els grups hereus de J. García Santesmases amb dos vessants: d’una banda, l’universitari, que estava centrat en la facultat de matemàtiques de Madrid, amb M. Rodríguez Vidal al capdavant, i, de l’altra, el del CSIC (Instituto de Automática Industrial), que tenia A. Alique com a responsable.

Una indústria naixent

En bona mesura la formació acadèmica del personal informàtic que necessitaven les empreses al principi dels anys setanta anà a càrrec del Centro de Cálculo de la Universidad Complutense de Madrid i de l’Escola d’Administració d’Empreses de Barcelona, a més d’un alt grau d’autoformació a través de la pràctica quotidiana o, en el millor dels casos, dels cursos d’empreses com IBM. En aquelles dates hi havia uns 50.000 informàtics a Espanya. La situació es regulà quan el 1976 s’estructurà l’ensenyament de la informàtica a la Universitat i als centres oficials de formació professional.

Si bé J. García Santesmases no aconseguí realitzar industrialment els seus assoliments tecnològics, G. Ferraté sempre tingué la perícia de combinar la seva tasca educativa i investigadora amb la industrial. De fet, el seu Institut de Cibernètica, creat el 1975 però que era hereu del Laboratori de Càlcul de l’ETSII (Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials) de Barcelona fundat el 1958, actuà com el centre d’innovació per al departament tècnic de les empreses que creà o contribuí a crear. La més important d’aquestes companyies havia de ser Enclavamientos y Señales SA (EYSSA). Darrere del seu departament tècnic hi havia G. Ferraté, el qual essent encara estudiant, al principi dels anys cinquanta, fundà la seva pròpia firma —Indústria Electrònica Ciber—, que al cap de poc temps fou subcontractada per EYSSA fins que aquesta l’absorbí, i G. Ferraté passà a ser-ne el director tècnic. L’enlairament d’EYSSA arribà el 1968, quan G. Ferraté portà a terme la realització d’una petita xarxa de semàfors amb comandaments electromecànics en alguns carrers de Barcelona. El 1955 milloraren els sistemes i el 1958 es resolgué amb èxit la implantació de xarxes de control de trànsit en àrees reduïdes de la ciutat. L’automatització del control del trànsit donà pas a la formació d’una extensa i complexa xarxa capaç de controlar tot el trànsit urbà. El projecte s’anà desenvolupant des del 1962, fins que el 1965 quedà enllestit. Els sistemes de control de trànsit dissenyats per G. Ferraté es revelaren innovadors i competitius, tant tecnològicament com econòmicament, perquè la seva estructura de funcionament era molt més flexible que les d’empreses punteres en aquest tipus de serveis, com era el cas de Siemens. Totes les grans ciutats espanyoles es dotaren del nou sistema; el seu mercat, però, no acabà aquí. S’introduí ràpidament a les ciutats de països del mateix nivell tecnològic que Espanya (Portugal, el Marroc, Mèxic i Puerto Rico) i d’un nivell superior (França –Tolosa– i l’URSS –Moscou–), fins a tocar quasi el cor de la Siemens, ja que EYSSA li arrabassà el contracte per a la regulació del trànsit de la ciutat de Zuric.

L’experiència en el control del trànsit permeté considerar la regulació d’altres processos d’activitat. Fou així com EYSSA entrà en el camp de l’electromedicina i, posteriorment, en el del control del trànsit ferroviari. A la meitat dels anys setanta, EYSSA era una empresa amb més de 600 treballadors, el 20% dels quals es dedicaven a tasques de recerca i desenvolupament (R+D). Tenia filials a Portugal, Itàlia, el Marroc, Puerto Rico (EUA) i Mèxic, i els seus productes relacionats amb el trànsit urbà eren reconeguts pels organismes internacionals com a norma de fabricació. Des de l’inici dels anys seixanta, a EYSSA li havien sortit competidors, entre els quals destacava Telesincro. Aquesta empresa es dedicà inicialment als sistemes de control d’ascensors, llums de trànsit i semàfors. No obstant això, rebé l’encàrrec de l’empresa Jumberca, fabricant tradicional català de telers, de realitzar la part de control automàtic dels seus telers de “teixit canonada”. La companyia estava en disposició de convertir-se en la primera empresa espanyola fabricant d’ordinadors. El repte fou assumit en crear un grup de treball que el 1967 dissenyà el “Factor P”, el primer ordinador espanyol. En realitat, es tractava d’una facturadora programable amb vocació de miniordinador que tenia notables similituds amb la facturadora “Prima” de la companyia Philips.

A partir del “Factor P”, Telesincro pogué desenvolupar els seus propis ordinadors i fou així com el 1968 nasqué la segona generació, la del “Factor Q”, que ja es basava en transistors. Els clients començaren a comptar-se per centenars. Les delegacions per les ciutats d’Espanya se succeïren. Com en el cas d’EYSSA, arribà el moment de sortir fora, i el primer pas fou Portugal, on Tecniconta es féu distribuïdora de Telesincro. El 1969 treia al mercat el “Factor R”, que assegurava la seva posició en el segment dels miniordinadors. Les vendes del “Factor R” i els seus diferents models arribaren al miler els anys següents, però tecnològicament el “Factor R” es quedà relativament antiquat al cap de poc de la seva aparició. Els transistors, dels quals es valia, estaven essent escombrats al mercat internacional pels primers circuits integrats.

En un segon nivell respecte de Telesincro, EYSSA i Standard Eléctrica, hi havia empreses dedicades al control automàtic i les telecomunicacions que ràpidament utilitzaren circuits integrats. Entre altres destacaren: Taxitronic, la primera firma al món que dissenyà taxímetres electrònics; MØBBA, que revolucionà la vida quotidiana a les botigues i els mercats espanyols amb les seves balances electròniques; ITASA, amb les seves bàscules electròniques; Abengoa, en automatismes i ascensors, i Amper i Sitre, en material de telecomunicacions.

Anunci de l’ordinador “Factor S” de Telesincro.

ECSA

Malgrat això, la potència tecnològica de Telesincro féu possible que el 1971 la firma donés una resposta al seu relatiu retard. Fabricaren el miniordinador “Factor S”, basat en circuits integrats de tecnologia DTL i posteriorment TTL, que el 1972 arribà a ser el tercer model més venut al mercat espanyol. Les bones perspectives, però, es veieren truncades amb la crisi internacional del 1973, per la manca d’inversors capaços d’arriscar el seu capital i per la incoherència de la política aranzelària espanyola, que no posava barreres als ordinadors però sí als circuits. Les expectatives posades en el model fabricat a partir del 1973, el “Factor T”, no s’acompliren. La situació s’aguditzà en haver de conjuminar la situació de crisi amb la de l’acceleració en l’aparició de nous processadors (Telesincro dissenyà la “Serie 10”, basada en l’“Intel 8080”). El 1974 la direcció decidí sol·licitar ajut al holding estatal de l’Institut Nacional d’Indústria (INI), el qual ja havia començat a concebre la idea de crear una companyia espanyola d’informàtica, unint algunes de les empreses privades existents sota el paraigua comú de la CTNE i el mateix INI, mentre es buscava un soci tecnològic estranger disposat a una àmplia transferència de tecnologia.

La crisi de la indústria naixent i la presa de posicions de les grans companyies internacionals

La situació de crisi de Telesincro coincidí amb l’obertura el 1974, a la Pobla de Vallbona (València), de la fàbrica espanyola d’ordinadors d’IBM. Aquest fet reforçà la posició d’aquells que veien en el suport a Telesincro un cost innecessari de desenvolupament de tecnologia, sobretot quan IBM assegurava una fabricació puntera i efectes d’arrossegament positiu per a les empreses auxiliars espanyoles. IBM, però, limità la seva fabricació a Espanya a algunes gammes altes de la seva producció per a cobrir el mercat europeu i del Pròxim Orient, cosa que deixava la seva planta gairebé com una illa dins la indústria espanyola. Els efectes positius que s’esperaven trigaren a arribar, perquè en realitat es tractava d’una planta ensambladora dels components de les fàbriques d’IBM a Europa, i la indústria auxiliar espanyola era molt lluny d’oferir els nivells de qualitat dels components que IBM necessitava. No obstant això, amb el temps foren sorgint empreses espanyoles capaces de cobrir part de la demanda d’IBM, encara que només dels productes de menor valor afegit, com carcasses i motors elèctrics.

Ja amb Telesincro dins de l’INI començaren les negociacions amb la CTNE i la japonesa Fujitsu per a crear una gran empresa estatal de construcció d’ordinadors. El 1975 es fundà Secoinsa (Sociedad Española de Comunicaciones e Informática SA). Els principals accionistes de la nova empresa es repartien de la següent manera: 27% INI, 27% CTNE, 30% Fujitsu. El 16% restant era en mans dels més notables bancs espanyols, que aviat abandonaren la companyia, i hi havia una mínima participació de PIHER, en aquell moment la principal empresa espanyola de components capaç de fabricar circuits integrats, que ja havia intentat la fusió amb Telesincro alguns anys enrere. Telesincro sobrevisqué com a companyia associada dins de Secoinsa, però de fet passà a ser un dels dos centres de R+D dins de la nova firma. En aquesta operació Telesincro perdé la seva xarxa de distribució en favor de Secoinsa, i a la llarga en favor de Fujitsu, que immediatament havia de deixar clar que les seves intencions no eren altres que tenir a Espanya una xarxa de distribució dels seus productes. Fujitsu impulsà la producció dels seus models, cosa que provocà recels entre els enginyers i dissenyadors procedents de Telesincro. Per als executius de Fujitsu, Secoinsa serví com a primera introductora dels seus productes. El 1977 tragueren al mercat els models “Facom-190” i posteriorment el “200”, tots dos de tecnologia japonesa, que resultaven plenament competitius respecte a l’“IBM 370-163”. Amb la tecnologia del “Factor T” i la “Serie 10”, la CTNE, utilitzant Secoinsa desenvolupà el 1980 el sistema “Tesys” de comunicació digitalitzada de dades. Per la seva banda, l’INI secundà la fabricació d’ordinadors i nasqué la “Serie 20” de Secoinsa. La empresa se situà entre les cinc primeres companyies amb major facturació en informàtica d’Espanya entre el 1981 i el 1985.

Tot i que les estimacions inicials es veieren molt superades, els enginyers de Secoinsa no se’n sabien avenir: al final de cada exercici el dèficit de la companyia cada cop era més gran. Si bé quan començà la crisi el mercat s’havia relaxat, aquest no s’havia paralitzat; de fet, el segon assalt del 1979 no afectà la recuperació de la tendència de duplicar el parc d’ordinadors cada any, fet aquest que es constatà de nou entre el 1981 i el 1982. Davant l’oposició dels directius procedents de Fujitsu, la decisió dels enginyers de Secoinsa fou anar-se’n. Al cap de poc menys de tres anys, el departament de R+D de Secoinsa tan sols existia nominalment, el capital humà havia fugit. De la fugida, i a l’empara de les bones expectatives del mercat i del primer pla del govern en matèria d’electrònica i informàtica –PEIN (Pla Electrònic i Informàtic Nacional), 1983-86–, nasqueren diverses empreses petites de construcció d’ordinadors –Diseda, Eina, CTE i Investrónica– que gaudien de la presència i del lideratge d’alguns dels enginyers de Secoinsa. Davant el continu desmantellament del capital humà a Secoinsa, a Fujitsu no li costà gaire alienar Secoinsa el 1986 i, com a efecte colateral, tornar a Telesincro la seva identitat com a empresa privada.

La reestructuració i l’opció per la internacionalització

Quan Telesincro tornà al mercat trobà empreses que havien desenvolupat capacitats similars a les seves: bona capacitat tecnològica i intens coneixement de les necessitats de les petites empreses espanyoles. D’aquell grup aviat destacà Investrónica. El seu origen es trobava a Induico –l’empresa de confecció tèxtil d’El Corte Inglés–, que arran de la crisi petroliera disposava d’un excés de capacitat i de plantilla. Davant la nova situació decidí ampliar l’àmbit dels negocis d’Induico aprofitant els coneixements adquirits en automatització de telers i màquines de confecció tèxtil. Fou així com l’empresa entrà en el mercat del CAD/CAM i de la informàtica personal. Des de la presentació a Espanya, el 1983, dels PC per part d’IBM la seva demanda s’havia disparat i el 1984 se n’havien arribat a vendre 9.000 unitats. Davant un pastís suculent, el mercat es duplicava cada any. El Corte Inglés potencià la secció d’informàtica personal a Investrónica, la qual el 1984 ja facturava 3.250 milions de pessetes venent ordinadors domèstics “Sinclair”. Investrónica es plantejà el 1985 la possibilitat de fabricar sota la seva pròpia marca partint de la millor xarxa de distribució possible d’Espanya.

No obstant això, d’aquelles quatre companyies, la que havia de recollir més clarament la tradició de la “Serie 20” era Diseda amb el model “Europa”. Aquesta empresa fou fundada per Juan Tejero i Felipe Flores, dos enginyers que havien entrat a Telesincro quan s’estava enllestint el “Factor S”. Havien passat pels moments baixos de l’empresa, i després havien treballat en els projectes “Tesys” a Telefónica i la “Serie 20” de Secoinsa. Entraren en contacte amb una distribuïdora d’ordinadors, APD, i li proposaren que s’associés per a comercialitzar els ordinadors que ells construirien sota el nom d’“Europa” i amb marca APD. El suport financer provingué del CDTI (Centro de Desarrollo Tecnológico e Industrial, dependent del Ministeri d’Indústria), i el tecnològic, de l’Escuela Superior de Telecomunicaciones de Madrid i de la seva pròpia trajectòria. Els “Europa” foren els darrers hereus del “Factor P”.

Part d’aquestes empreses tenien una estructura dominada pels tecnòlegs més que pels empresaris, i això ocasionà que quan es formalitzaren els grans projectes europeus, com Eureka, decidissin abandonar el seu caràcter de constructores i passar a treballar com a consultores dins dels atractius i segurs projectes europeus. Telesincro pervisqué, si bé integrant-se en el grup de la francesa Bull, i especialitzant-se en terminals de telecompra, caixers automàtics i targetes amb xips. Per la seva banda, Investrónica s’havia situat el 1985 en l’onzè lloc en vendes de petits ordinadors competint favorablement amb marques internacionals.

Circuit integrat dissenyat per Standard Eléctrica.

ECSA

El mercat espanyol tornà a ser un mercat tan interessant per a les companyies estrangeres com ho havia estat abans de la crisi del 1973. Aquest fet coincidí amb el procés internacional de fusió de les grans companyies d’informàtica que des de mitjan decenni dels vuitanta es disputaven els mercats estatals, com era el cas de l’espanyol. A més, en aquell moment la integració d’Espanya en el mercat de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) feia doblement atractiva l’entrada d’empreses no europees. Així, per exemple, Fujitsu, que volia entrar en el futur Mercat Únic Europeu aconseguint les companyies bandera més febles dels països membres, absorbí ICL a la Gran Bretanya i Secoinsa a Espanya. Nixdorf s’integrà a Siemens, i aixecaren noves seus als parcs tecnològics dels països on abans era present una de les dues. La ITT, amb presència a Espanya a través de Standard Eléctrica, es disgregà entre la CGE i Alcatel. La Bull francesa anà comprant o arribant a acords amb companyies mitjanes de diversos països, entre altres el ja esmentat amb Telesincro. Els mals moments de la RCA acabaren amb la seva integració a Thomson. El mateix passaria amb Sinclair quan Amstrad anà en ajut seu. Mentre passava això, AT&T presentà batalla a IBM en el terreny d’aquesta última. Al final dels vuitanta la lluita d’IBM i AT&T acabà en empat, però nasqueren consorcis com Olivetti-AT&T i AT&T Microelectrónica de España (AT&T-Telefónica) i intents d’acord entre IBM i Siemens, o entre IBM i Appel. Aquests moviments en el mercat mundial acabarien provocant el repartiment dels mercats estatals, com l’espanyol, entre les grans empreses d’informàtica d’àmplia gamma de models –a Espanya destacaren IBM, Siemens-Nixdorf i Hewlett-Packard– i empreses locals dedicades a fabricar PC o similars, com en el cas d’Investrónica i Eina i APD.

La tecnologia de la informació com a prioritat de l’Estat

El creixement del mercat espanyol, per sobre dels índexs europeus, i fins i tot dels nord-americans, des de la meitat dels anys vuitanta, deixava clar que Espanya havia tornat a cremar etapes en el seu interès de posar-se al dia. Al final dels vuitanta les anomenades indústries de la informació –telecomunicacions, components electrònics, electrònica de consum, automatització, defensa, informàtica, hardware i electromedicina– assolien el 4% del Producte Interior Brut enfront dels països més desenvolupats, que se situaven entre el 6 i el 7%.

CAD/CAM.

ECSA

Part d’aquest èxit fou deguda a la planificació portada a terme per l’Estat mitjançant els PEIN (Pla Electrònic i Informàtic Nacional). Aquests plans de suport al sector informàtic i electrònic partien de la idea que Espanya gaudia del relatiu avantatge d’haver arribat tard a la informatització de la indústria –per culpa de la manca d’una política econòmica en informàtica els anys de la crisi–, cosa que permetia a la meitat de la dècada dels vuitanta no cometre els errors dels predecessors europeus, que havien creat grans indústries informàtiques nacionals poc flexibles, com era el cas de França i Anglaterra. Als PEIN s’afegiren el Pla Quadriennal de compres de Telefónica i les expectatives de compres de material informàtic i electrònic derivades de la LOT (Llei d’Ordenació de les Telecomunicacions). Les companyies internacionals coneixedores dels plans d’ordenació del sector, juntament amb el bon comportament del mercat espanyol, llançaren o milloraren els seus projectes de fabricació a Espanya. Nixdorf començà els treballs per a ampliar la seva planta de Toledo, i Olivetti presentà el projecte d’una fàbrica a Barcelona, a l’igual de Hewlett-Packard. IBM prometé engrandir la seva factoria de València, i ICS, iniciar la producció dels microordinadors “Dragon” a Càceres –que havia d’acabar en fallida–. Per la seva banda, Bull arribava a un acord amb Telesincro perquè aquesta fabriqués components dels seus equips. Ni tan sols Telefónica no dubtava a entrar en contacte amb l’INI perquè aquest li vengués la totalitat de Secoinsa.

Telefónica, immersa en la realització del seu Pla Quadriennal, aconseguí Secoinsa, amb la qual cosa creia que s’assegurava un equip capaç de resoldre les mancances tecnològiques de la digitalització de la xarxa. Però tot i tenir Fujitsu, i poder comptar amb la debilitada Secoinsa i amb la resta de les empreses industrials del grup de Telefónica, l’ampliació i millora de la xarxa integrada de comunicacions necessitava el suport d’una companyia especialista en microelectrònica aplicada a les telecomunicacions, i la millor opció era la número u mundial: AT&T. Al juliol del 1984, Telefónica i AT&T firmaren al Ministeri d’Indústria i Energia un acord de cooperació entre totes dues companyies. El govern posà a disposició d’AT&T 60 milions de dòlars de subvenció, però un any després el projecte estava paralitzat. El problema provenia, segons els empresaris i part dels professionals, de les reticències del govern a incorporar-se plenament al sistema de defensa occidental i a firmar el COCOM (tractat informal imposat pels Estats Units durant la guerra freda, gràcies al qual podien controlar tota transferència de tecnologia de doble ús). Finalment, Espanya modificà el marc jurídic regulador d’aquesta qüestió i es realitzà la inversió, si bé amb una minva dels objectius inicials de transferència de tecnologia.

Al final, la internacionalització del mercat espanyol acabà relegant la indústria informàtica nacional a nínxols molt específics dins el mercat mundial de productes informàtics. De fet, entre el 1984 i el 1986, en el mercat espanyol més del 86% de les inversions, el 95% de la producció i el 97% de les exportacions, relacionades amb la promoció oficial, corresponien a empreses filials de grups estrangers, principalment d’AT&T, Fujitsu, Hewlett-Packard, Ericsson i ITT.

El PEIN-2 (1987-90) posà més èmfasi en el finançament de la R+D i relaxà les pretensions de crear una indústria espanyola d’informàtica. Encara més, el suport a l’entrada d’empreses internacionals es considerava l’alternativa més lògica. Si bé en termes agregats les previsions es compliren, el cert és que la indústria pròpiament estatal creixia molt lentament. El PEIN-3 (1991-93) s’emmarcà en el Pla Nacional d’Investigació Científica i Desenvolupament Tecnològic aprovat el 1988. El PEIN-3 seguia els pressupòsits dels anteriors, reconeixent que l’esforç en R+D era petit i que l’única manera de pal·liar-lo requeria aplicar les estratègies que reforçaven els projectes relacionats amb els programes d’investigació i promoció empresarial de la CEE.

El procés d’internacionalització ha seguit fins avui, de manera que el sector de les tecnologies de la informació ha trobat els seus avantatges comparatius en funció de les seves capacitats. De fet, el panorama actual indica que aquest sector ha assolit una xifra de negoci de 6,7 bilions de pessetes, cosa que significa que en el seu gènere està entre els deu més grans del món. A més, es troba immers en un dels més profunds processos de liberalització econòmica a Europa. En aquest ambient canviant, però, es manté la constant històrica que les importacions dupliquen les exportacions, si bé aquestes últimes mantenen una de les taxes de creixement més altes de l’economia espanyola (el 15% per a l’any 1998) i la destinació majoritària de les exportacions són els països tecnològicament superiors a Espanya. Especialment en el subsector de components electrònics ens trobem que, a diferència del que passa a la major part dels països europeus, la nostra indústria no depèn d’un mercat intern consolidat, sinó que sobreviu gràcies al fet que s’exporta el 50% de la producció.

Podríem acabar dient que l’ambigua situació actual és tant un indicador de fortalesa, per a alguns, com de feblesa, per a d’altres; el cert és que, perquè a Espanya s’haguessin desenvolupat plenament les expectatives tecnològiques i industrials nacionals, hauríem necessitat ser una mica més grans, bé a conseqüència d’una població quantitativament superior, o simplement per ser més rics i formats. Altres països han suplert algun d’aquests problemes amb la col·laboració i la intervenció estatal, sigui a favor de la tecnologia i la indústria pròpies, sigui amb ajuts a l’exportació. En uns casos això ha tingut recompenses positives, com a Finlàndia amb Nokia o a Corea del Sud amb LG, però en altres nacions els fracassos han estat notoris –recordem per exemple la ICL al Regne Unit–. A Espanya la producció estatal en les tecnologies de la informació no ha estat considerada com una indústria naixent a la qual s’hagués de donar suport en els aspectes de desenvolupament tecnològic. Fins i tot els PEIN perderen aquesta vocació inicial en favor d’altres objectius com els ajuts a l’exportació i a la instal·lació de filials. A més, l’Estat, en la seva política de promoció d’aquest sector, ha romàs “capturat” pels interessos de la seva companyia Telefónica –almenys fins a l’inici dels actuals processos de liberalització de les telecomunicacions i de privatització de la mateixa empresa–, cosa que ha distorsionat les decisions. Han pesat més els interessos de Telefónica que criteris com premiar la productivitat o la capacitat innovadora. Davant aquesta negligència, el millor del nostre capital humà en el sector ha optat, bé per integrar-se en els grans projectes europeus d’investigació, bé per treballar per a les grans empreses internacionals, en què la seva capacitat d’acomodació i el seu coneixement d’un mercat gran i petit alhora el condueix a ocupar llocs de responsabilitat, tal com passa a IBM, Hewlett-Packard, NCR i AT&T, on trobem relativament “massa” noms espanyols al capdamunt de l’staff: a mitjan any 1996, executius espanyols ocupaven càrrecs de vicepresidents mundials a Hewlett-Packard, IBM i AT&T.