El gas natural és l’energia fòssil disponible més neta. Els governs s’esforcen per assegurar-ne la difusió com a substitutiu del carbó i dels derivats del petroli. Espanya és avui encara un país endarrerit pel que fa a l’ús del gas natural, que només hi representa entorn del 10% de l’oferta total d’energia primària, mentre que a la Gran Bretanya hi aporta un 33%, a Itàlia un 30% i a Alemanya un 21%. La situació a Catalunya és una mica millor que a la del conjunt de l’Estat: la proporció se situava el 1995 entorn del 12%. La xifra és, però, una mica enganyosa. Si ens fixem en el consum final d’energia per a aquest mateix any, la part corresponent al gas natural era el 18% a Catalunya, per un 9% a Espanya. Aquest avantatge català té raons històriques. Catalunya ha estat un dels països pioners en l’adopció del gas natural gràcies a l’arrelament que havia tingut aquí el vell gas d’hulla i també gràcies a la capacitat d’iniciativa d’alguns homes d’empresa innovadors.
Retrat de Pere Duran i Farell aparegut en la revista “Actualidad Económica” (1969).
ECSA
Al final de la dècada del 1950, Catalunya disposava d’una infraestructura gasística relativament densa, tot i que notablement envellida. Com s’explica en un altre apartat d’aquest llibre, el gas d’hulla canalitzat hi havia tingut una presència molt més destacada que a la resta d’Espanya i semblant a la d’altres països europeus. L’encariment del preu del carbó va abocar aquesta indústria a una reconversió forçada. La sortida d’urgència –adoptada entorn del 1960– va ser la substitució del carbó per naftes petrolíferes, més barates i més fàcils de manipular. La veritable solució, però, estava en un altre hidrocarbur: el gas natural. La qüestió era com portar-lo a Catalunya.
El gas natural, com el seu nom indica, és un hidrocarbur que es troba a la natura en forma gasosa. La seva composició habitual inclou essencialment metà i età, a més d’altres gasos. La seva extracció és barata perquè és essencialment espontània, un cop s’ha aconseguit perforar la bossa on es troba encabit. Grans jaciments de gas natural s’han trobat, entre altres llocs, al nord d’Àfrica, a Holanda, a Sibèria i, més recentment, a la mar del Nord. La utilització massiva del gas natural en el consum domèstic i industrial només havia estat possible, tradicionalment, als països que disposaven de jaciments propis. L’exemple més conegut eren els Estats Units.
Al final de la dècada del 1950 va començar a albirar-se una possibilitat fins llavors impensable: el transport marítim de gas natural mitjançant la seva liquació a baixes temperatures. La liquació s’obté a temperatures de 160ºC sota zero, i el volum del gas queda reduït 600 vegades. Un cop transportat en un vaixell especial, es procedeix a la regasificació del producte en el port de destí. La Gran Bretanya va ser el país pioner en el transport de gas natural. El 1959 va arribar a port britànic el primer vaixell metaner. En pocs anys, les antigues xarxes de distribució urbana es van interconnectar i es va substituir el gas manufacturat per gas natural. El nou combustible va exigir l’adaptació dels aparells i dels tubs de transport, però això es va poder fer de forma progressiva i amb notable èxit.
L’edifici de la Catalana de Gas a Barcelona.
ECSA / Foto: P.V.
L’experiència britànica va trobar un ressò immediat en la primera companyia catalana i espanyola del sector: Catalana de Gas i Electricitat. Catalana de Gas era ja llavors una empresa centenària. Dominava la producció de gas canalitzat a Catalunya i, sobretot, com ja hem dit, mantenia una xarxa de distribució bastant densa a Barcelona i poblacions veïnes. Aquesta densitat i l’accés a la mar feien possible plantejar-se l’adopció del gas natural. Es tractava, primer, d’establir acords estables amb algun país productor; segon, d’organitzar un sistema de transport marítim amb vaixells especials; i, finalment, de construir una planta regasificadora al port de Barcelona des de la qual fos possible distribuir el gas per la xarxa existent. La inversió hauria de ser notable i també ho serien les exigències tècniques del projecte. El seu inspirador i el màxim responsable de l’operació era Pere Duran i Farell, el president de Catalana de Gas. Per a dur-la a terme, Catalana va crear, el 1965, una filial, Gas Natural, SA, que es va fer càrrec de la gestió de les compres de gas i del transport i emmagatzematge del nou producte.
El primer carregament de gas natural liquat va arribar al port de Barcelona el 1969, procedent de Líbia, concretament dels camps que Exxon Líbia tenia a Zaltan i Raquba. Des del punt d’extracció, el gas era enviat mitjançant un gasoducte al port de Mars¯a al-Burayqa, a 170 quilòmetres de distància. Allí era liquat i carregat en els vaixells que el transportaven a Barcelona. En poc temps van ser quatre els vaixells encarregats del servei. El 1972 Gas Natural va signar un altre contracte amb l’empresa pública argelina SONATRACH que va venir a complementar el vigent amb Exxon Líbia.
El consum de gas natural es va incrementar de forma espectacular: 59 milers de tones equivalents de petroli (tep), el 1969; 380, el 1970; 788, el 1972; 1.232 el 1975. En aquest darrer any representava ja el 15,5% del consum total d’energia primària a Catalunya. Aquest creixement s’explica essencialment per la fulgurant entrada que el nou combustible va protagonitzar en la producció d’electricitat i en la indústria. Mentre que l’antic gas d’hulla havia quedat confinat al consum domèstic, el nou gas natural podia competir amb els derivats del petroli en usos industrials de tota mena. El 1975 un 65% del consum de gas natural el feia el sector industrial, i un 16% les fàbriques d’electricitat.
Anunci de Catalana de Gas en l’“Àlbum Franco”, l’any 1940.
ECSA
El gran èxit tècnic i econòmic de l’arribada del gas natural s’ha d’atribuir als homes de Catalana de Gas, encapçalats per Pere Duran, però no en van poder gaudir gaire temps. El 1972 el braç empresarial de l’Estat, l’Institut Nacional d’Indústria (INI), va crear l’Empresa Nacional del Gas (ENAGAS). El decret fundacional no deixava cap dubte sobre les pretensions del govern. Es tractava de nacionalitzar la importació, transformació i transport a l’engròs del gas natural. Les empreses privades quedaven relegades a l’explotació de les xarxes secundàries regionals o locals, amb la concessió prèvia del Ministeri d’Indústria. En el fons es reclamava l’aplicació estricta del monopoli de l’Estat sobre els hidrocarburs que s’havia establert el 1927. Una pugna desigual entre Catalana de Gas i l’INI va durar fins el 1975. Finalment, el primer de desembre d’aquest any se signava l’acord mitjançant el qual Gas Natural, SA cedia a ENAGAS les concessions administratives, els contractes de subministrament, les instal·lacions i els estocs existents.
Anunci de Gas Natural, SA, publicat en “Destino” (1967).
ECSA
Aquests darrers moviments es produïen mentre el món entrava de ple en la primera gran crisi energètica. La multiplicació dels preus del petroli com a conseqüència de la guerra araboisraeliana del 1973 va abocar tots els països a adoptar mesures dràstiques d’estalvi d’energia i de diversificació de fonts i de subministradors. Constrenyits per les urgències de la transició política, la gestió que els governs espanyols d’aquests anys van fer de la crisi energètica va ser molt deficient. En el cas del gas, l’objectiu bàsic va ser augmentar-ne el consum. Era una pretensió àmpliament compartida per tots els governs occidentals. El gas natural era més barat i tenia subministraments més variats i no tan vulnerables com el petroli. El problema en el cas espanyol va ser la manca de realisme. Els contractes de subministrament signats per ENAGAS amb Algèria van resultar del tot excessius, de tal manera que l’empresa va ser incapaç de retirar les quantitats de gas acordades i que, en tot cas, s’havien de pagar. El primer govern socialista del 1982 va haver de renegociar el contracte i assumir-ne les pèrdues.
Des de llavors la política gasística s’ha dissenyat de forma més coherent, mantenint-se sempre l’objectiu d’augmentar la participació del gas natural en el consum global d’energia. Les fites més importants d’aquesta política han estat la construcció d’una xarxa espanyola de gasoductes que avui dia ja abasta la major part de la Península i la realització d’una connexió fixa amb els jaciments algerians a través de l’estret de Gibraltar. Aquesta connexió, inaugurada recent-ment, posarà fi en poc temps al que havia estat la innovació pionera dels anys 1960: el transport marítim de gas natural liquat.
Comptador de gas.
ECSA
Del 1975 ençà la xarxa de gas natural i el seu consum no han deixat d’augmentar a Catalunya. Els 1,2 milions de tep consumits aquell any es convertiren en 1,7 milions el 1979; 1,9 milions el 1991 i 2,2 milions el 1995. El gas natural ha esdevingut la font d’energia principal per a la indústria. El 1995 aquest combustible representava un 34% del consum final d’energia del sector industrial, per davant de l’electricitat (32%) i del coc de petroli (16%).
Val la pena esmentar un darrer punt. En un procés peculiar i força significatiu, la iniciativa privada catalana ha tornat a fer-se càrrec de la gestió del subministrament de gas a Espanya. El 1991 el govern espanyol va decidir reorganitzar el sector gasístic en el marc de la privatització de l’empresa Repsol, en la qual s’havien concentrat els interessos de l’Estat en l’àmbit dels hidrocarburs. Catalana de Gas va absorbir Gas Madrid –la segona distribuïdora més important– i va aconseguir els actius gasístics de Repsol, agrupats bàsicament a ENAGAS. Immediatament, Catalana va canviar el seu nom pel de Gas Natural SDG. La nova empresa, amb seu a Catalunya, va quedar participada per Repsol (45,3%) i per la Caixa (25,5%), però amb la gestió encomanada a aquesta darrera. El primer president va tornar a ser Pere Duran i Farell, en una mena d’acte de reconeixement i de restitució per a qui havia estat l’introductor del gas natural a Espanya.