L'escultura aplicada a l'arquitectura

La decoració escultòrica aplicada a l’arquitectura al final del segle XVIII i inici del XIX està constituïda fonamentalment per obres importades d’Itàlia, i tot i així fou molt escassa. Durant la primera meitat del segle XIX en un nou context polític, Barcelona va trobar l’ocasió per a l’enlairament d’una nova ciutat en què es realitzaren obres importants. Tant els edificis públics com els privats reclamaren la participació de l’art escultòric. Es va treballar principalment en terracuita verge, sense vernís ni esmalt, encara que hi hagué excepcions. En algunes ocasions s’utilitzà el ferro colat, que substituí el bronze.

La raó del gran impuls de l’arquitectura i de l’escultura aplicada a final del segle XIX va estar estretament relacionada amb el desenvolupament i renovació de les ciutats espanyoles i sud-americanes. Fou per tant durant l’últim quart del segle XIX que es començaren a realitzar obres importants que tingueren una gran presència pública en localitzar-se en un notable nombre de monuments, esglésies, edificis i cases particulars. En són un exemple la cascada monumental del Parc de la Ciutadella (de l’any 1882) projectada per Josep Fontserè i Mestre, el monument a Cristòfor Colom (1886-88), de Gaietà Buïgas i Monravà i l’Arc de Triomf (1888), de Josep Vilaseca i Casanovas.

Eusebi Arnau (1863-1933): Casa Coll i Regàs (1897-98), obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Mataró (Maresme).

R.M.

L’escultura no trobà, però, la sortida que li permeté d’expandir-se fins que no es promogué la urbanització de l’Eixample. Arribà l’ocasió del desenvolupament de l’art escultòric. L’Exposició Universal de l’any 1888 donà una empenta decisiva que féu canviar la situació. Poc temps abans, Barcelona ja es veia capacitada per produir tota l’escultura necessària per al gran esdeveniment, i la societat confiava ja els seus encàrrecs a escultors locals. Els anys 1886-88 foren els de màxima expansió escultòrica; sobresurten en aquesta època Rossend Nobas i Agapit i Venanci Vallmitjana –autors del Crist i els apòstols de la Seu de Barcelona i de la nova façana de l’església del Monestir de Montserrat–, que intervingueren molt directament en l’Exposició Universal. Els escultors que també hi col·laboraren, i que sobresurten a partir d’aquesta fita històrica són Josep Reynés, Josep Llimona, Manuel Fuxà, Eusebi Arnau... alguns dels quals serien després destacats modernistes. Són escultors que treballaren al Parc de la Ciutadella, en obres efímeres per a l’Exposició, a l’Arc de Triomf, en estàtues de personatges i relleus de fets destacats de la història de Catalunya, al Palau de Justícia, una de les grans obres civils d’aquell moment, i a la façana i al cimbori de la Seu. Són per tant, obres molt importants que agrupen els millors escultors catalans. Barcelona començava, doncs, a assimilar bona part de la producció pròpia, absorció que augmentà al ritme del creixement de l’Eixample. Opisso comentava l’any 1900: «Nada pierde la escultura con su subordinación a la arquitectura, antes al contrario.»Segons aquest autor, llueix més aplicada que a la cruïlla de dos carrers o al passeig d’un jardí. Hem de ressaltar l’obra d’importants escultors: Agustí Querol i Subirats (1860-1909) és el creador d’una obra monumental multitudinària, molt efectista i ampul·losa, però aquest fet no es fa tan palès en l’escultura aplicada a l’arquitectura. Entre la seva gran producció hi ha fragments de gran vàlua. La revista Àlbum Salon del 1906 comenta: «En los comienzos su labor sorprendió por realista; y en efecto, ha sido en España el campeón del realismo». Va realitzar el frontó de la Biblioteca Nacional de Madrid i els grups que coronen l’edifici del Ministeri de Foment, compostos, el central per tres figures: «La Glòria coronant a les Ciències i a les Arts», i als laterals «Pegaso» i els genis de «l’Art i el Comerç»; «Moisès i les lleis», grup colossal que corona la façana del Palau de Justícia, obra dels arquitectes Domènech i Estapà i Enric Sagnier; Sant Feliu i Santa Eulàlia, a la façana de la Seu, i estàtues a la façana del Palau de Justícia de Barcelona. Luis Ma Cabello y Lapiedra comenta a Arquitectura y Construcción de maig del 1902: el geni potent de Querol –creador de figures al·legòriques sublims–, el grandiós moviment de línies, la valentia en l’execució, el caràcter personal i la facilitat en el modelat. Un any després, al setembre del 1903, la mateixa revista fa referència al concurs per al frontó de la Biblioteca i diu textualment: «... al Frontón sólo acudieron tres, y entre ellos uno dispuesto á llevárselo como artista popular y de recursos sociales. Trilles, Marinas y Querol, fueron los autores de los tres proyectos. [...] Querol era entonces lo que todavía es, hombre capaz en otro medio de hacer grandes cosas. Sólo de la obra de Querol había que ocuparse. Su proyecto era malo, pero no habia otro y á él tocaba el triunfo, discernido por los organizadores y jaleadores del Centenario, políticos, tertulios y gomosos, con la complicidad de la prensa, que se deja conquistar aquí de la manera más cándida. [...] Complicó más el enredo de la circunstancia de que Suñol, imposibilitado de ir al Concurso como perteneciente á la Academia, preparase un proyecto con la enemiga de compañeros de Corporación y de los concursantes. [...] Aquí se pueden hacer en material de arte, todas las atrocidades imaginables, sin que haya medio de evitarlas.

Agustí Querol (1860-1909): «Moisès i les lleis», grup colossal que corona la façana del Palau de Justícia de Barcelona, obra dels arquitectes Domènech Estapà i Enric Sagnier.

M. Isabel Marin

»Lo de menos sería que hubiese hasta destrozado el edificio al instalar sus estatuas, lo malo es que obra tan monstruosa, tan poco meditada, y que tanto desdén arguye hacia cuanto es de suponer exista de serio en una sociedad que quiera diferenciarse de las hordas, esté donde está proclamando nuestra barbarie, hasta que se derrumbe, que por desgracia no será pronto. Allí está como perenne testimonio de nuestro desbarajuste y decadencia». Malgrat aquests comentaris del 1903, la revista Album Salon del 1906 li dedicà un monogràfic:

«N° dedicado al eminente escultor Agustín Querol». La seva fama s’extingí amb la seva prematura mort, però ens va deixar una àmplia mostra del gust de molts sectors socials i oficials de l’època.

Jeroni Miquel Suñol i Pujol (1839-1902) va realitzar el grup de «Les Tres Nobles Arts» que corona el pòrtic nord del Museu del Prado, i «Al·legoria de les Arts i les Ciències» que havia de decorar el frontó de la Biblioteca i dels Museus Nacionals de Madrid, projecte de frontó que, com hem dit en parlar d’Agustí Querol, no va ser designat per realitzar-lo.

Joan Roig i Solé (1835-1918) va realitzar diverses obres per al Palau del marquès de Comillas, la Immaculada, Santa Eulàlia i les setanta-sis estatuetes d’àngels, patriarques i profetes que decoren l’arquivolta de la porta principal de la façana de la Seu de Barcelona. Els relleus «Progrés», «Comerç», «Indústria» i «Navegació» per a la Casa Vidal i Ribas, i l’al·legoria de la «Indústria» del frontispici del Casino Mercantil de Barcelona. Els últims anys d’activitat artística coincideixen amb l’edificació de l’Eixample, i té escultures en nombrosos edificis.

Josep Reynés i Gurguí (1850-1926) va realitzar el relleu «Barcelona rep les nacions» (1887) per a l’Arc de Triomf de Barcelona.

Manuel Fuxà i Leal (1850-1927) sobresurt en gran manera. Segons Feliu Elias, la majoria de les seves estàtues i alts i baixos relleus de marbre i de pedra calissa són d’una forta dignitat i d’una distinció adequadíssima a l’arquitectura que realcen. L’estatuària de Fuxà és simple, admirablement proporcionada, rítmica i serena, condicions aquestes –que s’adiuen admirablement amb l’arquitectura–, que ningú no ha sabut conjugar amb tanta perfecció. Va realitzar estàtues al·legòriques a l’Arc de Triomf, i les estàtues de Josep Finestres, Pablo de Castro, José Moñino i Gaspar Melchor de Jovellanos i tres alts relleus per a la façana del Palau de Justícia: «Els furs de Catalunya», «El Consolat de Mar» i «Primera pedra del Palau de Justícia»; el grup «La previsió» a la façana de la Caixa d’Estalvis de la Via Laietana, obra de Sagnier; Sant Jaume Apòstol, estàtua eqüestre a la façana de la Caixa d’Estalvis de la Plaça de Sant Jaume, obra de l’arquitecte August Font i Carreras, edifici premiat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 1902; «La Indústria i el Comerç», a la façana de la casa Vidal; «La Marina», «La Ciència», «El Telègraf» i «El Correu», quatre estàtues a la façana de l’edifici de Correus, i quatre heralds en marbre per al retaule del Saló de Cent.

Francesc Pagès i Serratosa (1852-1899) va realitzar Sant Roc per la Seu (1890), i les estàtues de Pedro Gómez de la Serna, Francisco Ferrer Nogués, Vidal de Cañellas i Manuel Alonso Martínez per a la façana del Palau de Justícia de Barcelona.

Rafael Atché i Farré (1854-1923) va tenir una producció molt important. És un típic representant de l’escultura anecdòtica vuitcentista aplicada a l’arquitectura. Treballà a la cascada del Parc de la Ciutadella i és l’autor de l’alt relleu del frontó de la Facultat de Medicina (Hospital Clínic), obra de l’arquitecte Domènech Estapà, en el qual es perpetua la història de la medicina catalana. Al Palau de Justícia va realitzar quatre relleus: «El regnat de Jaume I», «La Generalitat», i també «L’Exposició de Barcelona», «El Tribunal de Comerç», i les estàtues de Bonifaci VIII, Justinià I, i Pedro Rodríguez. És autor dels Genis de la façana de l’Acadèmia de Ciències; de Sant Francesc de Paula i Sant Sebastià a la façana de la Seu; de l’Àngel del coronament de l’edifici de l’Escola de Comerç, dels relleus de la façana del Seminari de Barcelona, de la imatge de la façana de l’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, i de la Verge del timpà de la porta de l’església de les Corts de Sarrià.

Pere Carbonell i Huguet (1854-1927) col·laborà en la decoració escultòrica de l’Arc de Triomf (1887), realitzant les al·legories de pedra que decoren les torres. Va escolpir Santa Isabel i Sant Francesc de la façana de la Seu, i tres alts relleus per a la façana del Palau de Justícia: «Les Corts Catalanes», «L’arribada de Colom a Barcelona», i «Concessió del privilegi “Recognoverunt Proceres”», i les estàtues de Gabriel Berast, Jacobo Ruiz, Gregori Mayans i Tomas Mieres.

Enric Clarasó i Daudí (1857- 1941), durant els primers anys de la seva trajectòria creà nombroses obres d’escultura aplicada, i va dur a terme treballs decoratius amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona. Va realitzar el grup «Justícia» que corona el Palau de Justícia de Pamplona; «Treball i Comerç» a la façana del Crèdit Mutu, i «Justícia» al Palau de Justícia de Barcelona.

Josep Llimona (1864-1934): «La Feina», figura al·legòrica de la façana de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1906), obra de l’arquitecte Jeroni Martorell Terrats.

R.M.

Josep Llimona i Bruguera (1864-1934), segurament el més gran escultor del Modernisme català, s’inicià en treballs aplicats a l’arquitectura amb els relleus de l’Arc de Triomf. Realitzà les estàtues de Pere Nolasc Vives, Jaume Callis, Berenguer el Vell i Pedro Sainz de Andino del Palau de Justícia de Barcelona; «Els pescadors» per a la portada de l’església de Sant Nicolau de Bilbao, gran relleu amb figures de mida natural: Sant Nicolau, amb mitra i bàcul, ocupa el centre, i als costats les figures dels pescadors i pescadores. Opisso explica que la figura del bisbe es veu eclipsada per la profunda impressió que produeix l’escena; per a la Cova de Sant Ignasi a Manresa, els àngels del vestíbul; «Jesús i els nois», el relleu del timpà de la capella del col·legi d’Orfes Pobres de Sant Julià de Vilatorta, obra de l’arquitecte Manuel Vega i March (1904). També va realitzar les figures al·legòriques de «La Virtut» i «La Feina» de la façana de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1906). Per al temple de Nostra Senyora del Roser de Pompeia –obra de l’arquitecte Enric Sagnier (1909)–, el baix relleu que representa la Verge amb els doctors Sant Bonaventura i Sant Tomàs, i el Sant Francesc d’Assís de la façana. La imatge de Nostra Senyora de Pompeia a l’altar major i les escultures i baixos relleus de tres altars laterals, i altres treballs no aplicats a l’arquitectura, i el fris «Catalunya i les Ciències» (1912) per a l’antiga porta de la Biblioteca de Catalunya, avui al vestíbul de l’Institut d’Estudis Catalans.

Josep Monserrat i Portella (1864-1923) va realitzar l’estàtua de Peguera per a la façana del Palau de Justícia de Barcelona.

Anselm Nogués i Garcia (1864-1937) va realitzar Antoni Agustí per a la Biblioteca Nacional de Madrid, i al Palau de Justícia de Barcelona, un relleu al·lusiu al metereòleg P. Frederic Faura i l’estàtua d’Antoni Agustí Albanell.

Al final del segle XIX i principi del XX l’art català entrà en un període d’autorecerca; concretament, pel que fa a l’escultura aplicada a l’arquitectura, les primeres creacions interessants i pròpies del període que revisem es donen a partir del 1890.

Eusebi Arnau (1863-1933): Casa Amatller (1899-1900), obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch.

M. Isabel Marin

La col·laboració entre arquitecte i escultor fou intensa, i va donar lloc a una escultura decorativa de gran qualitat. Tots sabem que l’arquitectura modernista proposava la total integració de les arts, un interès que va fer indispensable la creació d’un nou llenguatge que, amb una extraordinària adequació, aconseguí obres de gran unitat. Una font fidedigna per a l’estudi de l’escultura aplicada són les revistes il·lustrades de l’època. La importància de la participació de l’escultor en l’arquitectura es fa palesa en un article d’Arquitectura y Construcción de l’any 1906: «[...] Son más que un auxiliar, un colaborador de la arquitectura, hasta el punto de que una buena parte de los efectos conseguidos por las mismas edificaciones a que nos referimos, sufrirían una transformación capitalísima si la obra [...] fuese substituida por otra menos valiosa o menos en consonancia con las corrientes del gusto de nuestros días. Este carácter de colaboración entre la obra del escultor y la del arquitecto [...] ha hecho su labor tanto más apreciable y estimada siendo su objetivo cooperar al efecto de la producción arquitectónica, es evidente que sus cualidades fundamentales han de ser las mismas que avalaran la obra arquitectónica.»Segons Heilmeyer hi ha punts de transició i reciprocitat que influeixen en cert grau sobre cada un dels gèneres artístics enriquint-los. Certament, la relació de l’escultura amb l’arquitectura és un camp molt ampli de processos sense límits que condueixen d’una d’aquestes arts a l’altra i al contrari, aconseguint-se una íntima unió i correspondència entre les dues parts. Aquest concepte queda de manifest en un article publicat el mes d’octubre a Arquitectura y Construcción. L’escrit es refereix a la Casa Amatller de Barcelona: «En una obra de esta índole adquieren relieve con el arquitecto todas las labores de ejecución e interpretación que realizan los artistas e industriales encargados de su respectiva especialidad. La integración de la ornamentación escultórica en un edificio proporciona dinamismo a la arquitectura en la distribución de los espacios, irrumpiendo en las superficies con la decoración de capiteles, columnas, arcos, chimeneas, sobrepuertas, [...] y llega a ser en la arquitectura modernista uno de los ámbitos más característicos de las artes decorativas.»

L’escultura és una manifestació artística que té els seus propis condicionaments, i que no és fàcil de desenvolupar. En el cas de l’escultura aplicada, aquesta llibertat està encara molt més condicionada; però la forma escultòrica –a causa del seu alt grau d’integració– ajuda tot sovint a l’expressió simbòlica de l’arquitectura.

Anteriorment, l’arquitecte reservava per a l’escultura peanyes i dosserets en els quals col·locava les estàtues; en el Modernisme l’escultura es fon en els murs de l’edifici.

Molts escultors van col·laborar amb arquitectes, i molt d’ells –sobretot els qui es dedicaven a l’ornamentació–, d’una manera molt anònima. En són un exemple els que van treballar amb Antoni Gaudí en l’exuberant decoració de la porta del Naixement de la Sagrada Família. Altres –els modelistes–, van aconseguir al llarg de la seva trajectòria el reconeixement de la crítica i del públic. Eren escultors que s’adaptaven al pla general de l’arquitecte creador de l’obra; en són un exemple Querol, Blay i sobretot Arnau. Alguns fan compatible aquests tipus d’encàrrec ornamental amb treballs propis. En moltes ocasions, quan als diaris i revistes de l’època s’informava de les obres arquitectòniques, es valorava exclusivament l’arquitecte, sense considerar suficientment el treball dels altres professionals. Així doncs, és just apreciar el treball de l’arquitecte projectista, però sense oblidar la intel·ligent disciplina dels escultors i altres col·laboradors més anònims.

Encara que no podem parlar d’una escola d’escultura modernista per ser aplicada a l’arquitectura, sí que podem dir que van sorgir treballs de composició molt complexa, d’alt nivell, amb unes escultures o uns relleus que s’acomodaven perfectament a les superfícies. Un exemple clar és la Casa Lleó Morera. Per a un bon resultat final, a banda de la importància de l’adequació de l’estil i l’assoliment de bones proporcions, és fonamental saber valorar el lloc al qual va destinada una escultura concreta i buscar-ne el millor plantejament. Un dels qui millor va entendre aquest plantejament fou Eusebi Arnau, dotat d’un gran sentit de l’ornamentació, i amb capacitat per unir d’una manera excepcional la tècnica i els temes suggerits per a cada obra. Iconogràficament, en el Modernisme hi ha una espectacular incorporació d’elements del món vegetal i simbòlic, una iconografia que requeria la intervenció d’artistes qualificats en un moment en què encara era freqüent que la decoració escultòrica convencional es fes de forma seriada a partir de models. Hi ha edificis en què l’escultura es fa intel·ligible: hi trobem transcripcions literàries, seqüències narratives... Amb el temps s’abandonen les figures anecdòtiques i es tendeix a les representacions al·legòriques i simbòliques.

Escultors i arquitectes aconsegueixen sobresortir a dins i a fora de Catalunya. Ens satisfà reconèixer en algunes revistes estrangeres reproduccions de les seves obres. Academy Architecture aporta referències gràfiques d’obres de Josep Puig i Cadafalch i de Lluís Domènech i Montaner, amb aplicacions escultòriques d’Eusebi Arnau: és una mostra més del reconeixement que aquest estil tenia i té a Europa, i que considera Catalunya com un dels punts bàsics per al coneixement de l’art modernista.

Madrid i Barcelona estan plenes d’obres dels escultors catalans. El més sumptuós urbanisme modern d’aquestes dues ciutats fou esculpit pels mestres de l’escultura valenciana i catalana, segons ens indica Feliu Elias. Utilitzant els termes d’aquest autor, a Agustí Querol li retreu tot sovint que treballés brutalment a l’engròs, organitzant la tasca com una gran indústria, amb brigades de col·laboradors.

Lluís Domènech i Montaner va ser un dels pioners de l’arquitectura modernista per la seva actitud renovadora. Feia una nova arquitectura que amb el temps anà integrant d’una manera progressiva i generosa totes les arts plàstiques en conjunts cada vegada més complexos. Domènech va persistir, es va mantenir en l’estil que havia creat, cosa que es fa molt evident en el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau. D’altres com Josep Puig i Cadafalch abandonaren l’estil en què es van iniciar.

Hi ha un marcat caràcter nacionalista en les obres d’aquests arquitectes; la figura de Sant Jordi fou una constant que restà present en totes les obres dels últims anys del segle XIX i principi del XX, sobretot en les edificacions de Puig i Cadafalch (Casa Martí i Puig, Casa Garí, Casa Amatller, Casa Quadras...), i en algunes de Domènech i Montaner (Casa Lleó Morera).

No va ser fins al final del segle que la iniciativa privada donaria feina abundant. La burgesia es va convertir en el principal client; però fou en ple Modernisme, durant la primera dècada del segle XX –anys en què s’inicià el Noucentisme–, que sorgiren les obres més plenament modernistes. Les obres dels escultors esdevingueren durant aquests anys l’època més florent de la seva trajectòria artística. N’hi ha que van tenir una trajectòria coherent, mostrant grans aptituds tècniques: Josep Llimona, Eusebi Arnau i Miquel Blay són escultors que van realitzar escultura aplicada segurament pels seus profunds coneixements, tots tres fortament influïts per August Rodin i Constantin Meunier.

Eusebi Arnau (1893-1933): Fris en alt relleu de la Casa de la Lactància (1909-12), obra de l'arquitecte Antoni de Falguera i Sivilla.

M. Isabel Marin

Eusebi Arnau Mascort (1863-1933) fou l’autor més destacat en escultura decorativa aplicada a l’arquitectura, i és en aquest vessant que més sel coneix. Es va iniciar en aquesta especialitat al «Castell dels Tres Dragons», on Domènech i Montaner, junt amb Antoni M. Gallissà, instal·là un important taller per recuperar les arts decoratives. Col·laborà assíduament amb molts arquitectes modernistes, professionals en qui tenia absoluta confiança per desenvolupar les seves composicions. El Taller del «Castell dels Tres Dragons» representà per a Eusebi Arnau l’inici d’una llarga i important trajectòria en la seva vida professional, que el portà a relacionar-se amb els arquitectes més prestigiosos del Modernisme. Els primers treballs procediren, doncs, de Lluís Domènech i Montaner i d’Antoni M. Gallissà. El seu treball és un factor imprescindible en la qualitat artística de les obres, en paraules de Ràfols: «[...] quin valuós cooperant de l’èxit decorativo-arquitectònic de Lluís Domènech i Montaner, de Josep Puig i Cadafalch, d’Enric Sagnier, [...] sense ell ni la Casa Lleó Morera no hauria estat el que fou, ni la Casa Amatller o la Casa Fabra serien el que són». La labor d’Eusebi Arnau en escultura és copiosíssima. La seva escultura aplicada a l’arquitectura és sempre de caràcter figuratiu i podem dir que va fer la millor escultura decorativa de l’època. Opisso li demanà l’any 1900 que aparegués la seva pròpia personalitat, absorbida massa temps en temes forçats. En les obres realitzades entre el 1910-18 aplicades a l’arquitectura, observem una gran influència de Meunier. La primera dècada del segle XX és la millor de la seva trajectòria artística i és la que millor encaixa en la seva creativitat. Va fer una obra elegant, de modelat suau, sobretot en els darrers anys del Modernisme. Per a Antoni M. Gallissà i Soqué realitzà els treballs escultòrics de la façana de l’església de Sant Esteve de Cervelló (1899-1900), en la qual participà Josep Font i Gumà, gran amic i company de Gallissà, amb qui col·laborà tot sovint acabant algunes obres incompletes à la seva mort. Per a Gallissà realitzà sempre treballs molt determinats, d’estil medievalista; les seves figures no evolucionen, encaixen sempre dins un marcat estil neogoticista: n’és un exemple la tribuna de la casa de la comtesa de Siaart al carrer Fontanella (cap al 1902). Al principi els treballs d’Arnau no eren gaire refinats, però l’any 1903 els seus treballs eren acurats. En Gallissà es donen figures heràldiques pròpies de l’art medieval amb molta exornació.

Per a Josep Puig i Cadafalch, les seves construccions tenen una empremta molt personal adornades dins un estil goticista flamenquitzant: Joieria Macià del carrer Ferran (1894), Casa Martí i Puig del carrer Montsió (1896), Casa Coll i Regàs de Mataró (l897-98), Casa Garí d’Argentona (1899), amb repertoris figuratius molt interessants i nombrosos: personatges populars, polítics, grotescos simbòlics, heràldics, mitològics, al·legòrics, animalístics... Casa Amatller (1899-1900), Casa Macaya (1900), Casa Quadras (1904). En d’altres cases els programes són més unitaris i fan referència a la música, la literatura, l’art, com la Casa Lleó Morera, o la Casa Serte realitzada a l’entorn del 1902, inspirant-se per a la portada plateresca en la de la Casa Gralla.

Posteriorment, a partir del 1904, va passar del caràcter goticista de les seves obres a d’altres que ens recorden les masies barroques catalanes, com la desapareguda Casa Trinxet (1904).

Arrimador de fusta i ceràmica, de la Fonda Espanya (1902-03), de Lluís Domènech i Montaner. Barcelona.

R.M.

El primer treball d’Arnau per a Lluís Domènech i Montaner foren les portes de bronze per al Seminari de Comillas, esplèndid treball en alt relleu (1889-93). Arnau va començar els treballs d’escultura aplicada concretament amb aquests models figuratius que representen les set virtuts capitals. L’escultor idealitza en aquests treballs dels seus inicis la figura ,de la dona, tema que fou una constant en la seva obra. Aquest treball, si no coneguéssim els models per fotografies que es conserven i observem que estan signats, restaria més anònim, ja que les portes definitives de bronze estan signades per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i la casa de foneria Masriera i Campins. També realitzà els models escultòrics de la llinda de la porta d’entrada al jardí del mateix Seminari l’any 1892. A l’entorn del 1893-95 col·laborà en la decoració escultòrica del Palau Montaner i en la de la façana del Gran Hotel de Palma de Mallorca (1901-02). L’any 1903, Domènech i Montaner va obtenir el premi de l’Ajuntament per la Fonda Espanya, en la qual Arnau havia fet la xemeneia de la sala de lectures.

La Casa Lleó Morera, acabada l’any 1905 –conjunt significatiu de l’art modernista–, va guanyar el premi de l’Ajuntament. Sobresurt entre moltes altres pel seu programa escultòric, i és interessant d’assenyalar que posteriorment no hi hagué manifestacions escultòriques d’aquesta talla. En aquesta casa Eusebi Arnau demostra la seva capacitat de narrativa plàstica, en esculpir una cançó popular catalana en un interior, que resulta una traducció escultòrica perfecta. És una manifestació de la literatura popular: Arnau va transcriure quasi literalment en pedra la cançó popular catalana «La dida de l’infant rei» en onze grans relleus dels arcs del passadís i sobreportes de les habitacions del pis principal. La complexitat del conjunt i la factura en fan una peça extraordinària del Modernisme, una veritable obra mestra. Modela les conegudes figures de la planta baixa de la façana (desaparegudes), i altres figures femenines no tan comentades que fan al·lusió als avenços de la tècnica.

Eusebi Arnau (1863-1933): Figures de mig cos en alt relleu que ornamenten l’hemicicle de la sala de concerts del Palau de la Música Catalana, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

R.M.

El Palau de la Música Catalana és una obra que sobresurt per la unitat estilística que es creà juntament amb Blay i Gargallo (1905-08). Va obtenir el premi atorgat per l’Ajuntament al millor edifici acabat l’any 1908. A Eusebi Arnau li van encarregar els quatre bustos que decoren la façana anterior i lateral: Palestrina, Bach, Beethoven i Wagner i les divuit figures femenines de mig cos en alt relleu que ornamenten l’hemicicle de la sala de concerts.

A l’Hospital de Sant Pau (1905-16) va fer trenta-vuit escultures, distribuïdes entre el Pavelló d’Administració, pavellons d’Infermeria (de la Puríssima, de la Mare de Déu del Carme, de la Mare de Déu de la Mercè, de Sant Salvador, de Sant Leopold i de la Verge de Montserrat), del Pavelló d’Operacions i del tancament exterior. L’any 1911 es va inaugurar la primera part de la construcció que suposen les obres més originals de Domènech i Montaner.

També dugué a terme treballs escultòrics a la sala del Col·legi d’Advocats del Palau de Justícia de Barcelona (1908), les escultures del Panteó de Jaume I a la catedral de Tarragona (1908), i dues figures femenines a la planta baixa de la Casa Solà-Morales d’Olot (1913-16).

Eusebi Arnau va col·laborar en un gran nombre d’obres d’Enric Sagnier i Villavecchia. En són un exemple les quatre cartel·les decoratives de la Casa Garriga Nogués del carrer Diputació (1902), i les figures de la façana de la cripta del temple del Sagrat Cor al Tibidabo (1908-11).

Antoni de Falguera i Sivilla va ser col·laborador de Josep Puig i Cadafalch. Arnau treballà per a aquest arquitecte el fris en alt relleu de la Casa de la Lactància (1909-12), un dels millors treballs de l’escultor, clarament influït per Meunier, i els relleus de l’entrada principal del Conservatori Municipal de Música de Barcelona (cap al 1916).

Per a Alexandre Soler i March va treballar a la Casa d’Heribert Pons, considerada una de les obres més clarament sezessionista de Catalunya. Emplaçada a la rambla de Catalunya, Arnau en féu els treballs figuratius, entre els quals sobresurten quatre al·legories de les arts: Pintura, Escultura, Arquitectura i Música (1909).

Entre altres obres d’ escultura aplicada d’Arnau sobresurten: les àligues de la façana de la Duana de Barcelona (cap al 1902), obra de Pere Garcia Faria i Enric Sagnier; els dos capitells de la porta principal de l’edifici de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1906); Santa Eulàlia i Sant Jordi, peanyes del cimbori de la catedral de Barcelona, obra de l’arquitecte August Font (1907); dos grius del Palau de Justícia de Barcelona (cap al 1907), obra de Josep Domènech i Estapà i Enric Sagnier; la decoració escultòrica de la façana del Casino de Madrid (1907), i el «Baptisme de Crist», relleu del timpà de la porta de la capella del baptisteri, a la façana principal de l’església de la Puríssima Concepció de Barcelona (cap al 1912-20).

Miquel Blay (1866-1936): «La Cançó Popular» (1907-08) a la façana del Palau de la Música Catalana, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

R.M.

Alexandre Soler i March afirmava que Arnau era un bon decorador: «Molts creuen que la decoració és una art menor que es confon amb les industrials. Desconeixen que la decoració representa la plenitud de l’art, el seu punt culminant. Els grans decoradors són artistes extraordinaris que assoleixen pluralitat d’aptitud i mitjans d’expressió. [...] L’arquitectura és l’única de les belles arts que indefectiblement és sempre decorativa [...]. Arnau [...] esdevingué el contista de la moderna arquitectura catalana; al seu conjur màgic, els guerrers i les princeses, les nimfes i les bruixes, els centaures i les sirenes sorgien del fang original i passaven a ocupar exactament el lloc i l’espai que els corresponia. Sovint amb dues o tres ditades apareixia ja la forma gentil.»

Miquel Blay i Fàbregas (1866-1936) fou, en paraules de Ràfols: «[...] olotí amb dots evidents de dolcesa i de perfecció formal anàlegs als de Josep Llimona, es perd en la seva celebritat que li dóna peu a la glorificació de tots els generals o de tots els presidents de les repúbliques sud-americanes». Tot i que va dedicar-se a l’escultura exempta, va fer per a la façana del Palau de Justícia de Barcelona l’alt relleu en pedra «La Reial Audiència de Catalunya» i un grup simbòlic que corona el Palau de Justícia de Madrid. Per a la façana del Palau de la Música Catalana, el grup «La Cançó Popular» (1907-08), reproduït en pedra i de mida superior al natural per Frederic Bechini, col·locat l’any 1909, treball que representa un grup unit pel desig de la cançó que neix del poble. Sota la figura de Sant Jordi, sobresurten del bloc de pedra obrers, pagesos, dones i nens, guiats per una figura femenina que possiblement és una al·legoria de la música. Està considerada l’obra cabdal de l’escultor. El treball és molt fos –factura molt pròpia de l’escultor–, que obté un conjunt de gran harmonia. És una obra amb sensibilitat social que sublima la idealització. És un escultor que no cau mai en la vulgaritat, el seu treball és sempre molt elegant. Sobresurt en la seva trajectòria aquest treball tan pròpiament modernista, ja que en l’escultura oficial es mostra més realista, i pensem que aquests tipus d’encàrrec li restaren llibertat per desenvolupar noves possibilitats o formes d’expressió. Ocupà un lloc destacat a nivell estatal, equiparable a Marià Benlliure i Agustí Querol, i també va tenir un gran reconeixement a nivell internacional.

Josep M. Barnadas i Mestres (1867-1939) realitzà l’estàtua de Miquel Ferrer per a la façana del Palau de Justícia de Barcelona, el treball del timpà de l’església del Sagrat Cor de Maria a Gràcia, la decoració escultòrica de la Casa de Miquel Blanxart a Granollers (1904-05), i tota l’escultura de pedra per a la biblioteca, sala d’exposicions, escala i sala de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1906-15), obres de l’arquitecte Jeroni Martorell Terrats.

Pau Gargallo i Catalán (1881-1934) fou deixeble d’Eusebi Arnau. Les seves produccions d’aquell temps tenen una gran influència del seu mestre. N’és un exemple la xemeneia del Dr. Petit a la Garriga (cap al 1904), que ens recorda la que va fer Arnau per a la sala de lectura de la Fonda Espanya. Posteriorment va treballar amb Querol a Madrid. Tot i això Gargallo posseeix un sentit de la plasticitat que és la condició essencial de la seva obra, característica que ja posseïa des de la seva joventut. A la Gaseta de les Arts del 1924, J. Llorens Artigas escriu: «Àdhuc en aquelles produccions de l’artista realitzades sota la direcció eminentment limitativa d’arquitectes i enmig de doloroses desventures, l’observador experimentat hi trobarà sempre la gràcia dels volums a lloc i el brillant espurneig de l’emoció estètica transpirant a través de les dificultats més agudes». Pels volts del 1904 acceptà diversos encàrrecs d’escultura ornamental al Teatre Principal de Terrassa i a Barcelona. L’aportació de Gargallo a l’Hospital de Sant Pau (cap al 1906) és de dos relleus a la façana sud del Pavelló d’Administració, Sant Martí i Sant Jordi i els àngels que l’envolten, i els quatre que representen les virtuts teologals. A la façana nord un conjunt de dotze àngels, a més dels del vestíbul i la creu d’entrada, entre d’altres treballs decoratius. Per al Palau de la Música Catalana dugué a terme la decoració escultòrica de l’embocadura de l’escenari: a l’esquerra el bust d’Anselm Clavé i un grup femení que interpreta «Les flors de Maig», i a la dreta el bust de Beethoven i la cavalcada de les valkíries (1905-08). A la façana del Teatre del Bosc (1907), es conserven in situ –malgrat la reforma–, uns baixos relleus que són retrats dels seus amics Picasso, Nonell i Ramon Raventós i, també s’autorretratà. L’any 1910 va fer un segon treball decoratiu per a l’ampliació del mateix Teatre del Bosc amb quatre grups al·legòrics de «La Comedia del Arte», «La tragedia griega», «El teatro del siglo xviii», i «Los trovadores», que van ser destruïts. Gargallo és un escultor de forta personalitat artística –que seria un dels grans creadors de l’escultura vanguardista–. Els seus inicis estan molt vinculats al Modernisme, moltes vegades a les ordres d’arquitectes importants, com ara Domènech i Montaner. L’aportació de Gargallo al Modernisme és important. En el ja esmentat Hospital de Sant Pau, nombrosos elements decoratius fan preveure que es convertiria en un gran escultor. En algunes ocasions se li han atribuït erròniament treballs realitzats pel seu mestre Eusebi Arnau; n’és un exemple la xemeneia de la Fonda Espanya comentada anteriorment. El Modernisme va ser una etapa molt curta de la seva producció, i posteriorment va evolucionar cap a formes d’expressió molt personals.

Didac Massana va realitzar treballs escultòrics a l’embocadura de l’escenari del Palau de la Música Catalana i a l’establiment Torino –juntament amb Buzzi–, sota la direcció de Ricard Capmany

Alfons Juyol, escultor especialitzat en la decoració d’elements arquitectònics, va col·laborar amb Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Enric Sagnier, en moltes ocasions juntament amb Eusebi Arnau (Casa Amatller). Entre les seves obres citarem el model de capitell de les columnes de la sastreria d’Enric Morell a la plaça del Teatre/Escudellers, reforma de l’arquitecte Serrallach (1903).

Lambert Escaler i Milà (1874-1957) féu obres decoratives destinades al complement artístic d’habitatges, i figures ornamentals per a diversos edificis, entre els quals el Palau de la Generalitat de Catalunya i la Casa Damians de Barcelona. Domina en les seves peces la línia fluctuant, aconseguint formes enormement decoratives. Encara que no fou gaire conegut com a modelista, va realitzar projectes i dissenys de xemeneies que coneixem per la revista Arquitectura y Construcción de l’any 1902.

En el portal del Naixement de la Sagrada Família –de complexa escultura–, intervingué Llorenç Matamala i Pinyol (1856-1925). Escultor i amic d’Antoni Gaudí i Cornet esdevingué l’ajudant més essencial. Dins el realisme que exigia l’arquitecte realitzà diverses obres, moltes de les quals eren emmotllades de models naturals.

Joan Flotats i Llucià (1847-1917), que va portar a terme «Danae» i diversos grups de nens per a la cascada del Parc de la Ciutadella, per a Gaudí esculpí l’Anunciació de la clau de volta de la cripta de la Sagrada Família.

Carles Mani i Roig (1866-1911) va conèixer Gaudí i entrà a col·laborar amb ell en l’obra de la Sagrada Família. Aquesta col·laboració durà vuit o nou anys, fins a la mort de Mani. Segons Feliu Elias, aconseguí dissuadir Gaudí de decorar el temple amb escultura emmotllada del natural. Algunes de les estàtues i grups de la porta de la Glòria són segurament de Mani. Elias remarca la gràcia i la força de les escultures i les contrasta amb les altres obres, molt inferiors. També comenta que les obres atribuïdes a Mani serien emmotllades del natural i després estilitzades per ell: «Aquesta estilització que Gaudí no devia haver practicat abans, seria tota la revolució escultòrica que el nostre artista aportaria en la col·laboració amb Gaudí». Les principals obres de Mani en tornar de París foren, doncs, les de modelar les escultures de la Sagrada Família: «La fugida a Egipte», «La degollado dels Innocents», «Sant Josep i l’Infant». També realitzà la maqueta de la monumental imatge de la Verge del Roser flanquejada d’àngels, que havia de coronar la Pedrera i que no s’arribà a fer.

Emili Fontbona i Ventosa (1879-1938), que fou deixeble d’Eusebi Arnau, va col·laborar com a modelista amb Antoni Gaudí a la secció de reproducció de pedra l’any 1905. Admirava incondicionalment Gaudí, però va haver de deixar la tasca incompleta per incompatibilitat de criteris amb l’arquitecte. No va poder perseverar en aquesta col·laboració, i abans d’un any va abandonar l’obra de la Sagrada Família. Fontbona partí de formes modernistes que aviat rebutjaria per seguir un estil propi. L’any 1906 abandonà l’escultura.

Josep Maria Camps i Arnau (1879-1968) que, segons Feliu Elias, les necessitats de la vida l’obligaren a fer escultura aplicada a l’arquitectura, realitzà un art harmònic, bell i honest. Són obres seves: el timpà de pedra de l’església de la Soledat a Igualada, el timpà de la porta de l’epístola de la parròquia de la Mercè; quatre sants a la galeria del Palau de la Generalitat; cariàtides a la llar de foc del despatx presidencial de la Generalitat, i «La Beneficència», «La Cultura» i un relleu que representa les Obres Públiques, al Palau de la Generalitat.

El darrer moment del Modernisme català fou el més creatiu. Els arquitectes introduïren les formes de l’Art Nouveau internacional i es produí quan la presència noucentista era evident. Diríem que el Modernisme tardà és el més ple, i que es perllonga d’una manera paral·lela al Noucentisme.

Bibliografia

Bibliografia general

  • Alcolea Gil, S.: «Els edificis de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Una mostra del Modernisme català», Fundació Caixa de Sabadell, Sabadell, 1994.
  • Anguera, J.: «Gargallo», Editions Carmen Martínez, París, 1979.
  • Clarasó, E.: «Escultures», Pròleg de Santiago Rusiñol, Antoni López, llibreter, Barcelona.
  • Duran Cañameras, F.: «El Palau de Justícia de Barcelona i els seus arxius», dins Estudis Universitaris Catalans, XVII, Barcelona, 1932.
  • Duran Cañameras, F.: «El Palau de Justícia de Barcelona», Impremta i relleus Lluis Torns, Barcelona, 1937.
  • Elías i Bracons, F.: «Procés evolutiu», dins L’escultura catalana moderna, vol. I, Editorial Barcino, Barcelona, 1926.
  • Elias i Bracons, F.: «Els artistes», dins L’escultura catalana moderna, vol. II, Editorial Barcino, Barcelona, 1928.
  • Elias i Bracons, F: «La catedral de Barcelona», dins col·lecció Sant Jordi, vol. III, Editorial Barcino, Barcelona, 1926.
  • García-Martín, M.: «Relleus escultòrics de Barcelona», pròleg de Joan Bassegoda Nonell. Catalana de Gas y Electricidad, S. A., Barcelona, 1983.
  • García-Martín, M.: «Estatuaria pública de Barcelona», vol. I, pròleg de Francesc Fontbona, Catalana de Gas y Electricidad, S. A., Barcelona, 1984.
  • García-Martín, M.: «Estatuaria pública de Barcelona», vol. II, Catalana de Gas y Electricidad. S. A., Barcelona, 1985.
  • García-Martín, M.: «Estatuaria pública de Barcelona», vol. III, Catalana de Gas y Electricidad. S. A., Barcelona, 1985.
  • García-Martín, M.: «Benvolgut Palau de la Música Catalana», Catalana de Gas. S. A., Barcelona, 1987.
  • García-Martín, M.: «La Casa Lleó Morera», Catalana de Gas. S. A., Barcelona, 1988.
  • García-Martín, M.: «L’Hospital de Sant Pau», Catalana de Gas. S. A., Martin editor, Barcelona, 1990.
  • García-Martín, M.: «Fonda de España», Catalana de Gas. S. A., Barcelona, 1991.
  • Girona Vidal, M. i Ana: «Memoria sobre la construcción del cimborio de la catedral Basílica de Barcelona, dirigida al Excmo. Cabildo de la misma», Imp. Henrich i Ca, Barcelona, 1915.
  • Heilmeyer, A.: «La escultura moderna y contemporánea» i l’apèndix «Facetas post-rodinianas» de Rafael Benet, Editorial Labor. S. A., Barcelona, 1928.
  • Iglesies, J.: «L’escultor Joan Roig Solé. 1835-1918», Asociación de Estudios Reusenses, Edicions Rosa de Reus, Reus, 1955.
  • Infiesta Monterde, J. M.: «Un siglo de escultura catalana», Ed. Aura, Barcelona, 1975.
  • Marín Silvestre, M. I.: «L’escultor Eusebi Arnau i Mascort (1863-1933)», Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, juliol, 1993.
  • Monedero Puig, M.: «José Llimona, escultor», Editora Nacional, Madrid, 1966.
  • Moragas Spa, A. de. «L’Antoni Ma Gallissà Soqué, arquitecte (1861-1885-1903). Biografia. Anàlisi de l’obra i recuperació gràfica», Tesi doctoral de l’arquitecte, Barcelona, juliol de 1985.
  • Opisso, A.: «Arte y artistas catalanes», Biblioteca de la Vanguardia, 1900.
  • Ordal, J. de: «El Santuario de Nuestra Señora del Rosario de Pompeya en Barcelona», Editorial Franciscana, Barcelona, 1966.
  • Ordóñez Fernández, R.: «Museo Pablo Gargallo». Electa. S. A., Ajuntament de Saragossa, 1994.
  • Roca Garriga, P.: «La Caja de Ahorros de Sabadell», MCMLIX, Año del Centenario, Tallers Gràfics de Joan Sallent, Sucr., Sabadell, 1959.

Bibliografia específica

  • Alcántara, F.: «La Exposición Nacional de Bellas Artes» (ressenya crítica), dins Quadern, IV, 1897.
  • Alix Trueba, J.: «Escultura española 1900-1936», Palacio de Velázquez, Palacio de Cristal, Parque del Retiro, Ministerio de Cultura, Dirección General de Bellas Artes y Archivos, Madrid, maig-juliol del 1985.
  • Borràs i Feliu, A.: «La cova de Sant Ignasi a Manresa, i el Modernisme», dins Catalunya i la Restauració, Actes del Congrés Internacional d’Història, Centre d’Estudis del Bages, Manresa, maig del 1992.
  • Certificacions d’obres de l’Hospital de Sant Pau.
  • Documents d’obres de l’Hospital de Sant Pau.
  • Doñate, M.: «El Modernisme», dins El Modernisme (catàleg d’exposició), Museu d’Art Modern, Parc de la Ciutadella, Olimpíada Cultural. Barcelona 92. Lunwerg Editores, S. A., Barcelona, 1990.
  • Doñate, M.: «L’escultura modernista», dins El Modernisme (catàleg d’exposició), Museu d’Art Modern, Parc de la Ciutadella, Olimpíada Cultural. Barcelona 92. Lundwerg Editores, S. A., Barcelona, 1990.
  • Doñate, M.: «La escultura modernista», dins El Modernismo catalán un entusiasmo (catàleg d’exposició), Fundación Santander Central Hispano, Artes Gráficas, S. A., Madrid, febrer-abril del 2000, pàg. 74-79.
  • Expedient núm. 3.657 de l’any 1889, Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona.
  • Fontbona, F.; Jardí, E.; Navas Ferrer; T., Pons i Gurí; J. M., Montobbio, B.: El Col·legi d’Advocats de Barcelona. El seu patrimoni artístic i monumental, Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, Barcelona, 1993.
  • Giralt-Miracle, D.: «El Modernismo más que un estilo», dins Modernismo catalán, Aula de Cultura Ourense, Caixavigo e Ourense, desembre 1999-gener 2000.
  • González Navarro, M. I.: «La escultura en el Modernismo», dins Modernismo catalán, Aula de Cultura Ourense, Caixavigo e Ourense, desembre 1999-gener 2000.
  • Marín Silvestre M. I.: «La escultura aplicada a la arquitectura modernista», dins Henares Cuéllar, L; Gallego Aranda, S. (ed.): Arquitectura y Modernismo: del historicismo a la modernidad, Departamento de Historia del Arte. Universidad de Granada.
  • Melilla EMVISMESA, Granada, 2000. Actas del Congreso Nacional de Arquitectura Modernista, Melilla, 1997, pàg. 141-148.
  • Montobbio, B.: «El patrimoni mobiliari i artístic», dins La parròquia de la Puríssima Concepció en el seu 125è aniversari. Barcelona 1871-1996, Viena Serveis Editorial S. L., Barcelona, 1997, pàg. 47.
  • Navas, T.: «Les arts aplicades en la formulació de l’arquitectura modernista», dins El Modernisme (catàleg d’exposició), Museu d’Art Modern, Parc de la Ciutadella, Olimpíada Cultural. Barcelona 92. Lundwerg Editores, S. A., Barcelona, 1990.
  • Sala, T. M.: «Tallers i artífexs en el Modernisme», dins El Modernisme (catàleg d’exposició). Museu d’Art Modern, Parc de la Ciutadella, Olimpíada Cultural. Barcelona 92. Lundwerg Editores, S. A. Barcelona, 1990.
  • Tusell, J.; Tusell, G.: «Un recorrido por el Modernismo a través de la Exposición», dins El Modernismo catalán un entusiasmo (catàleg d’exposició), Fundación Santander Central Hispano, Artes Gráficas, S. A., Madrid, febrer-abril del 2000, pàg. 117-118.
  • Vélez, P.: «Emili Fontbona, escultor postmodernista», dins «Emili Fontbona 1879-1938 escultor», Quaderns del Museu Frederic Marès, Exposicions 4, Museu Frederic Marès, Barcelona, desembre 1999-març 2000, pàg. 50.

Diaris

  • Folch i Torres, L. M.: «Carnet d’Art. Exposició Eusebi Arnau», dins El Matí, 7 de novembre de 1933, pàg. 9.
  • Opisso, A.: «Arte y artistas catalanes. Eusebio Arnau», dins La Vanguardia, divendres, 24 de març de 1898, pàg. 4.
  • Permanyer, Ll.: «Vivir en Barcelona», dins La Vanguardia, diumenge, 26 de juliol de 1998, pàg. 7.
  • Sacs, J.: «Eusebi Arnau», dins La Publicidad, Barcelona, 4 de juliol de 1933, pàg. 3-4.
  • Soler i March, A.: «Eusebi Arnau, I», dins La Veu de Catalunya, 9 de novembre de 1933.
  • Soler i March, A.: «Eusebi Arnau, II», dins La Veu de Catalunya, 10 de novembre de 1933.

Revistes

  • «Agustí Querol», dins Album Salon, any 1901, pàg. 116-123.
  • «Antoni M. Gallissà i Soqué, 1861-1903», dins Foment de les Arts Decoratives, Barcelona, 1921, pàg. 47-48.
  • «Antonio M. Gallissà arquitecto», dins Hispania, núm. 12, 2a. època, any I, Barcelona, 30 de juny de 1903, pàg. 243-246.
  • Arnau, E.: «Carteles decoratives casa Garriga Nogués», dins Ilustració Catalana, núm. 13, any I, Barcelona, 30 d’agost de 1903, pàg. 198-199.
  • Arnau, E.: «Obras de escultura decorativa», dins Arquitectura y Construcción, núm. 167, any X, Madrid-Barcelona, juny del 1906, pàg. 161, 170, 181-183, 185-187, 189 i 192.
  • «Arquitectura española contemporánea. Casa Amatller», dins Arquitectura y Construcción, núm. 111, any V, Barcelona, octubre del 1901, pàg. 303-309 i 311.
  • «Arquitectura española contemporánea. La nueva Aduana de Barcelona», dins Arquitectura y Construcción, núm. 120, any VI, Madrid-Barcelona, agost del 1902, pàg. 197-199.
  • «Arquitectura española contemporánea. Caixa d’Estalvis de Barcelona», dins Arquitectura y Construcción, núm. 136, any VII, Madrid-Barcelona, novembre del 1903, pàg. 325.
  • «Art modern», dins Foment de les Arts Decoratives, Grup escultòric de Manuel Fuxà, Barcelona, 1919, pàg. 49.
  • «Artes Decorativas e Industriales. Decoración del establecimiento de bebidas “Torino” en Barcelona», dins Arquitectura y Construcción, núm. 125, any VI, Madrid-Barcelona, desembre del 1902, pàg. 357-359, 361, 363 i 374.
  • Artigas, J. Ll.: «Aptitud i mestratge de Pau Gargallo », dins Gaseta de les Arts, any I, núm. 12, 1 de novembre de 1924, pàg. 1.
  • Bassegoda, B.: «Escultors catalans. Eusebi Arnau», dins Ilustració Catalana, núm. 289, any VI, 13 de desembre de 1908, pàg. 809-812.
  • «Bellas Artes Suñol», dins Arquitectura y Construcción, núm. 128, any VII, Madrid-Barcelona, març del 1903, pàg. 80-87.
  • «Bellas Artes. El frontón del Palacio de Bibliotecas y Museos», dins Arquitectura y Construcción, núm. 134, any VII, Madrid-Barcelona, setembre del 1903, pàg. 260-264.
  • Bohigas, O.: «El Hospital de San Pablo», dins Cuadernos de Arquitectura, núm. 52-53, 2n i 3r trimestres del 1963.
  • Bohigas O.: «Apéndice biográfico. Los colaboradores», dins Cuadernos de Arquitectura, núm. 52-53, 2n i 3r trimestres del 1963.
  • Cabello y Lapiedra, L. M.: «Arte e industria. Agustín Querol», dins Arquitectura y Construcción, núm. 118, any VI, Madrid-Barcelona, maig del 1902, pàg. 132-134.
  • Casellas, R.: «Josep Puig i Cadafalch», dins Hispània, núm. 73, 28 de febrer de 1903, pàg. 77-88.
  • «Casa Lleó Morera», dins Ilustració Catalana, núm. 161, any IV, Barcelona, 1 de juliol de 1906, pàg. 405-408.
  • Domènech i Montaner, LL: «Antonio María Gallissà», dins Arquitectura y Construcción, núm. 131, any VII, Madrid-Barcelona, juny del 1903, pàg. 164-189.
  • Domènech i Montaner, L.; Arnau, E.: «Sculptures», dins Academy Architecture, 1901, pàg. 80.
  • «El II Saló Nacional d’Arquitectura», dins Vell i Nou, núm. 26, any II, 31 de maig de 1916, pàg. 46.
  • «Escultura de Manuel Fuxà», dins Ilustració Catalana, núm. 8, any I, Barcelona, 26 de juliol de 1903, pàg. 122.
  • «Establiment Torino», dins Álbum Salón, any 1906, pàg. 62-63 i 66.
  • Giraldos, E: «Gent notable de Catalunya, Eusebi Arnau», dins Catalunya Artística, núm. 115, any III, 28 d’agost de 1902, pàg. 556-557, 559-560 i 563.
  • «L’oeuvre de Puig i Cadafalch architecte», dins Forma, vol. 1, any 1904, pàg. 99.
  • «La Sastreria del Sr. Morell. Model de capitell d’Alfons Juyol», dins Ilustració Catalana, núm. 28, any I, Barcelona, 13 de desembre de 1903.
  • «Les noves cases de Barcelona», dins Pèl & Ploma, núm. 60, Barcelona, 15 de setembre de 1900, pàg. 10.
  • «Lo colegi d’orfens pobres de S. Julià de Vilatorta», dins Ilustració Catalana, núm. 59, any II, Barcelona, 17 de juliol de 1904, pàg. 467-469.
  • Mackay, D.: «El Palau de la Música Catalana», dins Cuadernos de Arquitectura, núm. 52-53, 2n i 3r trimestres del 1963.
  • «N° dedicado al eminente escultor Agustín Querol», dins Album Salon, any 1906.
  • «Nuevo Hospital Clínico y Facultad de Medicina», dins Album Salon, any 1906, pàg. 178-182.
  • «Obres d’escultura aplicada a l’arquitectura d’Eusebi Arnau», dins Forma, vol. 2, any 1907, pàg. 21 i 27.
  • «Palau de Justícia de Barcelona», dins Ilustració Catalana, núm. 78, any II, Barcelona, 27 de novembre de 1904, pàg. 796.
  • Puig i Cadafalch, J.: «Sculptures», dins Academy Architecture, vol. 18, 1900, pàg. 60.
  • Puig i Cadafalch, J.: «D. Domènech i Montaner», dins Hispania, núm. 93, 30 de desembre de 1902, pàg. 540-555.
  • Puig i Cadafalch: «Domènech i Montaner», dins Cuadernos de Arquitectura, núm. 52-53, 2n i 3r trimestres del 1963.
  • Pujol i Brull, J.: «Montserrat», dins Arquitectura y Construcción, núm. 114, any VI, Barcelona, gener del 1902, pàg. 9, 11 i 15-19.
  • Pujol i Brull, J.: «Arte e industria. Escultura decorativa», dins Arquitectura y Construcción, núm. 117, any VI, Madrid-Barcelona, abril del 1902, pàg. 108-109.
  • Pujol i Brull, J.: «Arte e industria. Esculturas decorativas de Lamberto Escaler», dins Arquitectura y Construcción, núm. 121, any VI, Madrid-Barcelona, agost del 1902, pàg. 247, 251, 254 i 255.
  • «Querol», dins Album Salon, Grup Palau de Justícia de Barcelona, any 1902, pàg. 54.
  • Sellés i Baró, S.: «Gallissà y Soqué, Antoni Ma», dins Anuari de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, 1904-1905, pàg. 425.
  • «Vermouth Torino», dins Hispania, núm. 76, 15 d’abril de 1902, pàg. 161-162.
  • «Vermouth Torino. Cartel·les d’Eusebi Arnau», dins Hojas Selectas, núm. 11, novembre de 1902, pàg. 1027 i 1029.