Assistència prioritària de la persona presumptivament inconscient

Qualsevol persona aparentment inconscient cal que sigui atesa com més aviat millor, i en tot cas amb prioritat a una persona que estigui conscient, per diversos motius.

En primer lloc, es recomana seguir aquest criteri perquè és segur que si una persona està conscient, almenys el cervell està actiu, i perquè això sigui possible, el cor i l’aparell respiratori han d’estar funcionant. En canvi, tal com ha estat explicat abans, la inconsciència pot ésser deguda precisament a una greu alteració de la funció cardíaca o respiratòria que ocasioni una falta d’oxigenació cerebral. Alguns d’aquests trastorns causants de pèrdua de consciència constitueixen una autèntica emergència mèdica, ja que poden causar la mort de la persona afectada si no s’actua immediatament.

D’altra banda, encara que la pèrdua de consciència sigui deguda a un trastorn banal, si persisteix durant alguns minuts, pot causar complicacions. La més greu d’aquestes és l’obstrucció de la via aèria per la pròpia llengua. En una persona inconscient, segons la posició que adopti el cap, la llengua pot caure cap endarrere i arribar a obturar l’accés de la via aèria. Com a conseqüència, es pot interrompre el pas de l’aire, la qual cosa dóna lloc a una aturada respiratòria, que al cap de poca estona es converteix en una aturada càrdio-respiratòria. Aquest greu problema no pot succeir mai en una persona conscient, ni en una d’inconscient que es recuperi al cap de pocs segons.

Pels motius esmentats, la primera cosa que cal fer davant de qualsevol persona presumptivament inconscient és determinar si realment ha perdut la consciència. Per a això, cal comprovar si respon als estímuls externs. Inicialment, s’han d’utilitzar estímuls verbals, com ara preguntar-li què li passa, com es troba, com es diu, o si li fa mal alguna cosa. Si no respon, es poden emprar estímuls físics, com donar-li uns cops suaus a la cara o, en darrer terme, pessigar-lo, però sense necessitat d’efectuar maniobres agressives ni de moure’l exageradament.

Si en efectuar els estímuls esmentats, la persona que és atesa respon verbalment o per mitjà de gestos, això vol dir que està conscient. És possible que hagi sofert una pèrdua de consciència transitòria, de la qual s’estigui recuperant, o bé que tingui una alteració parcial de la consciència, sense arribar a la inconsciència total.

Cura inicial de la persona inconscient: posició

Abans que res, cal destacar que l’actuació immediata davant d’una persona inconscient és sempre la mateixa, independentment de la causa que li hagi provocat la pèrdua de consciència.

Si la persona atesa no respon als estímuls esmentats, es considera que està inconscient. En aquest cas, sempre que sigui possible, cal demanar ajut amb veus i gestos, però sense abandonar la víctima.

La primera cosa que cal fer davant d’una persona inconscient és posar-la en posició de decúbit supí, és a dir, ajaguda boca per amunt, amb el cap i el tronc al mateix nivell, i amb el coll ben alineat respecte a la línia mitjana del tòrax.

Aquesta posició és la més adequada per diversos motius. En primer lloc, perquè en aquesta posició l’encèfal queda al mateix nivell que el cor i, per tant, es facilita l’accés de la sang oxigenada al cervell. En segon lloc, perquè hi ha el perill que la persona inconscient sofreixi una obstrucció respiratòria, pel mecanisme esmentat més amunt, i en aquest cas aquesta posició és la més convenient per a actuar. En definitiva, la posició en decúbit supí és la més adient per a evitar l’obstrucció, examinar la respiració, i, en cas d’aturada càrdio-respiratòria, poder efectuar les maniobres adequades.

No s’ha de col·locar mai un coixí o un altre objecte sota el cap, ja que si es fa això es flecteix el coll i es dificulta l’accés a la via aèria. És convenient col·locar la víctima sobre una superfície llisa, dura i ferma, i a un nivell inferior al de la pelvis del socorrista. Fora d’un medi sanitari, la cosa més adequada sol ésser posar-lo a terra. No convé deixar-lo al llit, si no es col·loca una fusta sota el tronc i el socorrista disposa d’algun objecte per pujar-s’hi. En tot cas, el socorrista s’ha de col·locar a un costat de la víctima, a l’alçada de les espatlles.

Obertura de la via aèria

Qualsevol persona inconscient pot tenir la via aèria obstruïda per la pròpia llengua. Per aquest motiu, cal efectuar immediatament alguna maniobra eficaç per separar la llengua de les parets posteriors de la faringe i assegurar la màxima permeabilitat de la via aèria. Hi ha diverses maniobres que poden ésser eficaces, però la que se sol recomanar actualment per a les persones que no tenen una formació específica és la maniobra “front-mentó”. Per tal d’efectuar-la, es col·loca sobre el front de la víctima la mà que és més a prop d’ell i els dits de l’altra mà sota la barbeta. En aquesta posició, hom efectua un desplaçament del front cap avall i enrere, i es tira de la barbeta cap amunt i endavant. D’aquesta manera, s’aconsegueix estendre al màxim la via aèria superior, i es tira de la llengua cap endavant i amunt, ja que és unida a la mandíbula.

Examen de la respiració

Un cop s’ha obert bé la via aèria, cal comprovar si la víctima respira. No té sentit examinar abans la respiració, ja que pot succeir que no respiri a causa d’una obstrucció de la pròpia llengua, i encara que respiri cal practicar l’obertura de la via aèria per tal de prevenir aquesta eventualitat.

Per a verificar la respiració no és adequat utilitzar mètodes com ara col·locar un mirall o una flama davant de la boca de la víctima, o posar-li un got sobre el pit. El més eficaç en la RCP bàsica és utilitzar els propis sentits per comprovar si la víctima efectua moviments respiratoris que desplacin l’aire a través de la via aèria. Per a això, el socorrista ha d’apropar la cara a la de la víctima, de manera que la seva galta quedi junt a la boca de la víctima i la seva orella junt al nas, dirigint la mirada cap al pit. En aquesta posició, el socorrista pot percebre la respiració de la víctima per mitjà de tres sentits: mirant si el pit puja i baixa rítmicament; escoltant si es produeix el soroll de l’aire en passar pel nas i la boca; i sentint a la seva galta l’escalfor de l’aire exhalat en cada respiració.

L’examen de la respiració no s’ha de prolongar més de 5 segons. Si en aquest temps es determina que la víctima respira, i per tant no ha sofert una aturada càrdio-respiratòria, hom procedeix a les cures adients per a una persona inconscient que respira, com s’indica més endavant.

Si després de mantenir-se en la posició indicada durant 5 segons, no es perceben signes que assenyalin que la víctima respira, es considera que sofreix almenys una aturada respiratòria, i probablement també una aturada cardíaca. En aquest cas, cal efectuar les maniobres adequades per restaurar les funcions vitals, com s’indica més endavant.