Els hàbits alimentaris durant la vellesa condicionen en gran mesura l’estat de salut de la persona d’edat. Un excés de nutrients energètics l’abocarà a un excés de pes o una obesitat que li comportarà múltiples perjudicis. Per contra, una mancança nutritiva, per exemple derivada d’una deficient aportació de minerals o vitamines, pot donar peu a un deteriorament orgànic precipitat, o fins i tot a l’aparició de complicacions que empitjorin greument la qualitat de vida.
En realitat, els requeriments nutritius de les persones d’edat no es modifiquen tant, per comparació amb els dels adults. El canvi més significatiu és que s’hi observa progressivament una menor aportació calòrica, ja que, entre altres raons, minva el metabolisme basal, com també la massa de teixits orgànics. Per això, si es manté la mateixa aportació calòrica, especialment si al mateix temps minva la demanda derivada de l’activitat física, lògicament es produirà d’una manera progressiva una acumulació exagerada de teixit adipós. Es calcula que un home de 65 anys i d’uns 70 Kg de pes requereix una aportació energètica diària d’entre 2.000 i 2.500 Kcal, i una dona d’aquesta edat, amb uns 55 Kg de pes, entre 1.500 i 2.000 Kcal. És clar que les demandes són diferents segons les particularitats físiques i les activitats que es desenvolupin en cada cas; en aquesta obra, tot això consta en el capítol dedicat a l’alimentació, en el volum 9.
D’altra banda, qualitativament els requeriments no difereixen dels que corresponen als adults; aquestes característiques s’expliquen, també, en el capítol dedicat a l’alimentació. Per terme mitjà, es considera que el 50% de l’aportació calòrica ha de provenir dels hidrats de carboni, el 30% de les proteïnes i el 20% dels greixos. I, evidentment, la dieta ha d’ésser com més variada millor, a fi i efecte de cobrir l’aportació necessària de vitamines i minerals. En realitat, una dieta equilibrada i variada, amb l’aportació energètica esmentada, cobreix totes les necessitats de l’ancià, i no cal recórrer a cap complement especial.
No obstant això, malgrat que mantenir una alimentació adequada sembla tan simple, el cert és que diverses raons fan que molta gent gran pateixi desnutrició, amb mancança de certs productes.
Per començar, els qui viuen sols, per diferents motius, no solen parar gaire esment de l’alimentació. S’ha constatat, per exemple, que les vídues que viuen soles mengen menys que les dones que viuen amb el marit; també s’ha comprovat la relació entre el menjar i les amistats: mengen més quan són en grup o quan tenen companyia. Cal afegir-hi, en el cas de molts homes que viuen sols, que mai no s’han ocupat del menjar i que no saben cuinar. Altrament, si hi ha un estat depressiu, el menjar es deixarà de banda amb tota probabilitat. A més, com que amb l’edat minven l’olfacte i el gust, moltes vegades el menjar no ve de gust. I si a això s’afegeix l’existència de limitacions físiques que predisposin a satisfer la gana amb productes senzills, com ara el pa, la desnutrició no és rara. Finalment, cal destacar que, davant d’una manca de recursos econòmics, el primer que se’n ressentirà serà l’alimentació del vell.
Així, doncs, sempre és convenient de supervisar l’alimentació de la persona d’edat, en especial perquè segueixi una dieta variada, en què no hi faltin productes rics en fibra vegetal, ni tampoc proteïnes d’alt valor biològic, com les de la carn, o les de la llet, que és un aliment molt beneficiós per a la gent gran, ja que conté diversos minerals i proteïnes.
Cal també tenir en consideració l’estat de la dentadura. Si està en mal estat, és comú que l’ancià eviti aliments durs, com ara les carns, o els frescos, com les verdures. Així és com se sol canviar la carn pels embotits o les hortalisses per les sopes de fàcil preparació, pobres en substàncies nutritives. En aquest sentit, cal procurar de resoldre les alteracions dentàries, avui perfectament possible en tots els casos, per tal que no suposi un obstacle per a mantenir una alimentació variada.