L’anàlisi de la secreció gàstrica o quimisme gàstric, consisteix en el mesurament de la quantitat d’àcid clorhídric que secreta la mucosa gàstrica d’una persona.
Per tal que el mesurament del quimisme gàstric sigui valorat correctament, la persona que se sotmet a la prova s’ha de presentar en dejú, sense haver pres medicaments —d’ençà d’un parell de dies enrere—, que en podrien interferir els resultats, i havent fet la nit abans un sopar líquid, tot plegat perquè l’estómac es trobi ben net.
Així, s’introdueix una sonda d’uns 120 cm de llargada a l’estómac, ja sigui a través de la cavitat bucal o bé a través de les fosses nasals. Prèviament, s’administra anestèsia local a la faringe per a evitar molèsties innecessàries.
La funció de la sonda és d’aspirar el contingut gàstric en diferents moments d’un període que, en total, dura unes dues hores. En una primera fase, destinada a valorar la secreció gàstrica basal, es procedeix a aspirar el contingut gàstric que es produeix o que hi ha espontàniament en dejú. En una segona fase, destinada a avaluar la secreció gàstrica estimulada, s’aspira el contingut gàstric després de l’administració per via subcutània de diverses substàncies que estimulen la secreció d’àcid clorhídric per part de la mucosa gàstrica. La substància estimulant més utilitzada actualment és la pentagastrina, una hormona sintètica d’estructura similar a la gastrina, que, com aquesta, incrementa la secreció d’àcid clorhídric. La comparació de les dades obtingudes en ambdues fases del quimisme gàstric permet de detectar i valorar amb més precisió els resultats de la prova.
En l’actualitat, el quimisme gàstric se sol·licita bàsicament per a la diagnosi de la síndrome de Zollinger-Ellison, en què aquesta secreció és molt elevada, i en el cas de gastritis atròfica i anèmia perniciosa, en què aquesta secreció és molt reduïda o fins i tot nul·la.