Candidiasi cutànio-mucosa

Definició

Les candidiasis cutànio-mucoses, també anomenades moniliasis, són infeccions de la pell o de les mucoses degudes a fongs microscòpics del gènere Candida, que afecten predominantment les zones humides del cos i provoquen manifestacions molt diverses segons la localització.

Causes i incidència

La candidiasi és causada per fongs microscòpics del gènere Candida, en general per l’espècie Candida albicans. Aquest fong es troba habitualment en la superfície de les mucoses, a l’interior del tub digestiu i a la vagina, sense causar molèsties. Això no obstant, quan es donen les circumstàncies favorables a llur desenvolupament, aquests microorganismes causen una infecció.

Els factors locals que afavoreixen la proliferació de les càndides i la infecció que provoquen en la pell o les mucoses són l’escalfor, la humitat, la maceració dels teixits i l’alteració de la barrera protectora epidèrmica. Quan es donen aquestes circumstàncies favorables, les càndides envaeixen els teixits, n’alteren l’estructura i es presenten els símptomes típics de les candidiasis.

D’altra banda, també hi ha factors generals que afavoreixen l’aparició del trastorn. Així, aquestes infeccions són especialment freqüents en el nounat, l’organisme del qual és més vulnerable, perquè no té el sistema immunitari del tot desenvolupat. Les dones en pateixen sobretot durant l’embaràs, els dies previs a la menstruació o bé quan prenen uns determinats anticonceptius orals, perquè els canvis hormonals que s’esdevenen en aquestes circumstàncies poden modificar la composició de la capa que cobreix la pell i afavorir el desenvolupament de les càndides.

La diabetis i altres malalties de les glàndules endrocrines incrementen la concentració de glucosa als teixits, la qual cosa facilita també el desenvolupament de les càndides. Igualment, aquestes infeccions afecten amb més freqüència les persones el sistema immunitari de les quals està deprimit a causa d’una malaltia o un tractament. Igualment, l’administració d’antibiòtics potents pot predisposar a l’aparició de candidiasis, ja que és possible que alterin l’equilibri de la flora de gèrmens que hi ha habitualment al tub digestiu i que afavoreixin el desenvolupament dels fongs.

Tipus i manifestacions

Les manifestacions de les candidiasis varien segons la localització que presenten.

Quan les càndides infecten la mucosa de l’interior de la boca, la malaltia és anomenada candidiasi oral o muguet. Aquest tipus de candidiasi afecta especialment els infants. D’un 5% a un 10% dels nounats pateixen candidiasis orals. Aquest trastorn és més aviat estrany entre els adults, els quals afecta solament quan presenten alguna malaltia que els afebleix, o bé alteracions del sistema immunitari, o quan segueixen un tractament prolongat amb antibiòtics potents. El muguet comença amb la presentació de pàpules petites i envermellides, que creixen i s’uneixen entre si, tot formant plaques. Al cap de pocs dies, les plaques es cobreixen d’una capa de color blanquinós i consistència cremosa. Si es desprèn aquesta capa, la superfície de la placa presenta un color vermell viu i sagna fàcilment. Amb el tractament adequat, la candidiasi oral sol guarir espontàniament sense complicacions passats uns set o vuit dies.

Les càndides poden afectar també les comissures bucals i donar lloc a la quilitis angular, que es caracteritza per l’envermelliment, la maceració i la fissuració d’aquesta zona dels llavis. Es presenta sobretot en infants, o bé en persones grans que fan servir pròtesis dentals mal ajustades, que provoquen retenció de saliva en aquesta zona de manera constant. Sense el tractament adequat, aquest tipus de candidiasi persisteix durant molt de temps.

Una altra zona del cos que és afectada sovint per la candidiasi és l’àrea genital. En la dona, provoca una vulvovaginitis, infecció de la vagina i els genitals externs que causa un fluix blanc i espès, amb molta coïssor. Com a conseqüència del desenvolupament de les càndides, la mucosa dels llavis de la vulva i de l’interior de la vagina s’envermelleix i s’hi formen plaques blanques. Si no rep tractament, la vulvovaginitis causada per càndides pot persistir durant molt de temps, tot i que hi poden haver períodes en què no provoqui símptomes. La infecció candidiàsica genital pròpia de l’home s’anomena balanitis si afecta només el gland o balanopostitis si a més s’estén al prepuci. A diferència del que s’esdevé a d’altres zones de l’organisme, en condicions normals no es troben càndides en els genitals masculins, i això fa que la presència d’aquests fongs hi provoqui trastorns. La infecció se sol transmetre per contacte sexual. Al cap de vint-i-quatre hores a quaranta-vuit del contagi es presenten les manifestacions de la candidiasi, que sempre provoca una coïssor intensa. Les lesions causades per les càndides són, en general, pàpules envermellides que es descarnen, cobertes d’una pel·lícula blanquinosa. De vegades, es formen vesícules i pústules al plec que hi ha entre el gland i el prepuci. La balanitis candidiàsica sol ésser persistent si hom no hi efectua el tractament adequat.

Les candidiasis genitals es presenten de vegades acompanyades de candidiasis anals, és a dir, de la infecció candidiàsica de l’anus, que provoca una pruïja intensa i, en alguns casos, formació de fissures, vesícules o pústules. Si la candidiasi anal no és tractada al mateix temps que la genital, els genitals es poden tornar a infectar.

L’intertrigen és la infecció candidiàsica dels plecs cutanis que afecta especialment l’engonal, l’aixella, el plec que hi ha entre les natges, els plecs que es formen sota els pits i, en les persones obeses, els plecs de l’abdomen. En totes aquestes zones, la suor pot quedar-hi retinguda, i així es creen unes condicions d’humitat i escalfor favorables al desenvolupament dels fongs. És més aviat estrany que l’intertrigen es localitzi als plecs que hi ha entre els dits de les mans, tan sols és possible quan per motius laborals hom té les mans mullades moltes hores cada dia. La manifestació principal de l’intertrigen és la coïssor. Les lesions acostumen a ésser vesícules i pústules, que apareixen en una àrea de la pell envermellida. Les vesícules i les pústules tendeixen a trencar-se i ajuntar-se, tot donant lloc a la formació de plaques vermelles i brillants, d’un aspecte envernissat. A l’exterior de la vora de les plaques, es formen més pústules que originen noves plaques. Sovint es formen fissures al fons del plec afectat. L’evolució de l’intertrigen és molt lenta. Si no es tracta, va progressant i es pot estendre a d’altres zones del cos sense arribar a desaparèixer.

Les càndides també poden afectar les ungles, tant dels peus com de les mans, i aleshores el trastorn s’anomena paroníquia. La candidiasi de les ungles no és gaire freqüent i afecta sobretot persones que tenen les mans humides durant moltes hores cada dia per motius laborals. La infecció sol començar al voltant de l’ungla. La pell d’aquesta zona s’inflama i es torna vermella, brillant i dolorosa. Si hom no hi aplica un tractament, la infecció envaeix l’ungla, que es fa més gruixuda i es deforma, i fins i tot és possible que arribi a caure. Sense el tractament adequat, la paroníquia candidiàsica persisteix durant anys.

Diagnosi

Habitualment, la diagnosi de les candidiasis s’estableix a partir de l’aspecte de les lesions i l’evolució que presenten.

Per tal de confirmar la diagnosi, es pot efectuar un examen microscòpic d’una mostra de les secrecions produïdes per la infecció, o bé un cultiu en què es desenvolupin els fongs. Tanmateix, la presència de càndides no significa necessàriament que hom en pateixi, ja que se’n poden tenir sense presentar lesions. El valor dels resultats de les proves practicades depèn de la seva correlació amb els símptomes.

Tractament

L’eficàcia del tractament de les candidiasis es basa en l’eliminació dels factors que han afavorit el desenvolupament de la infecció. Així, és fonamental, per exemple, corregir les pròtesis dentals defectuoses, controlar adequadament les malalties endocrines i evitar tant com sigui possible mantenir humides durant molt de temps les mans o d’altres parts del cos afectades.

Per a eliminar les càndides s’utilitzen medicaments antifungies. En general, sobre les lesions apliquem localment substàncies com ara la nistatina, l’amfotericina B o derivats de l’imidazole. Segons la localització de la lesió, hom utilitza la via més adequada: cremes, òvuls vaginals o gel d’aplicació bucal, entre d’altres.

Quan la infecció és resistent al tractament local, o bé si es repeteix sovint, se solen administrar antif ungies per via oral, per tal d’eliminar les càndides que pugui haver a l’interior de l’intestí i que podrien actuar com a focus infecciós.