Cura del malalt a la llar

El propi domicili és considerat el lloc més idoni per a una persona malalta, sempre que això no limiti el restabliment de la seva salut. En realitat, la majoria de les persones malaltes s’estimen més romandre a casa seva mentre es recuperen, i són relativament pocs els casos en què són necessàries atencions o procediments especials, que només puguin ésser prestats si el malalt està ingressat en un hospital. Habitualment, el malalt pot romandre a casa seva, o hi pot tornar un cop la seva malaltia ha estat diagnosticada i se n’ha establert un tractament que no necessiti de mitjans hospitalaris continuats. Però malgrat tot això, la persona malalta que es troba a casa seva pot necessitar unes atencions concretes, necessàries per a facilitar el guariment de la malaltia i la prevenció de complicacions, o que senzillament són útils per a millorar el seu benestar. En aquests casos, els propis familiars o aquells que conviuen amb el malalt poden fer-se càrrec d’aquestes atencions, ja que se sol tractar de procediments relativament senzills, que qualsevol amb sentit comú i amb bona voluntat pot dur a terme amb eficàcia. Tret de les cures específiques de cada malaltia, algunes de les quals han d’ésser realitzades per personal sanitari, poden aplicar-se d’altres de més generals, útils per a ajudar qualsevol persona que tingui algunes funcions del seu cos disminuïdes. Si bé no es tracta estrictament d’uns primers auxilis, convé tractar aquest tema juntament als altres que conformen el present capítol, ja que els principis bàsics de l’actuació són comuns per a totes aquelles persones que necessiten ajuda.

Higiene dels ventiladors. Prevenció de contagis

Quan s’intenti ajudar un malalt, cal tenir en compte, en primer terme i d’una manera general, l’observació d’algunes normes higièniques bàsiques per tal d’evitar una eventual transmissió d’infeccions, tant de les persones que en tenen cura al malalt mateix, com a l’inrevés. Cal tenir en compte que, encara que ni el malalt ni el vetllador tinguin símptomes de patir una malaltia infecciosa, poden transmetre microorganismes. Al seu torn, la persona eventualment contagiada, encara que tampoc presenti símptomes de malaltia, pot transmetre la infecció a altres persones, i d’aquesta manera col·laborar-ne involuntàriament a la propagació.

Evidentment, és fonamental evitar que una persona malalta agafi altres malalties, a més de la que ja pateix, perquè això podria complicar-ne l’evolució. Per això, si una persona pateix una malaltia infecciosa, encara que no sigui greu, és preferible que no tingui cura d’un malalt, ja que la hi podria encomanar, i la mateixa malaltia que no produïa grans trastorns en el vetllador podria tenir més transcendència si afecta un individu que ja presenta un mal estat orgànic previ.

D’altra banda, per la mateixa raó, sempre s’ha de tenir en compte que la roba i el calçat que s’hagi utilitzat a la feina o pel carrer poden portar pols o poden estar contaminats per microorganismes diferents dels que hi hagi a la llar. Per això, si s’ha d’atendre un malalt, és preferible canviar-se les sabates i posar-se un vestit que només es faci servir a casa.

Així mateix, abans de proporcionar atencions a un malalt, cal rentar-se bé les mans. La mateixa precaució s’adoptarà quan es vagi a preparar el seu menjar, i abans de manipular qualsevol objecte que hagi d’entrar en contacte amb el malalt, com és ara la seva roba, els seus estris de neteja o el material per a curar-lo. De la mateixa manera, convé rentar-se les mans després d’haver estat en contacte amb el malalt o d’haver manipulat els objectes o materials que ell hagi utilitzat. Si hom té cura de més d’un malalt, cal que repeteixi la rentada de les mans entre les atencions que presti a cada un d’ells. No es tracta d’una mesura irrellevant, i per això val la pena d’emprar tot el temps que calgui per tal de tenir en tot moment les mans ben netes.

Per tal que la rentada de les mans sigui eficaç, cal utilitzar aigua corrent i sabó. És preferible fer servir sabó líquid, ja que és fàcil d’emprar la quantitat estrictament necessària i no hi ha risc de contaminar-ne la resta. Si s’utilitza sabó sòlid, cal rentar la pastilla abans i després de fer-ne ús, i guardar-la de manera que pugui escórrer bé l’aigua i es mantingui seca. Només en cas que no es disposi d’aquests elements es pot recórrer a altres mètodes, com és ara fregar-se les mans amb alcohol o amb tovalloletes humitejades. Per tal d’efectuar bé la rentada, convé treure’s qualsevol objecte que li pugui restar eficàcia, com és ara anells, rellotge o braçalets, i arremangar-se fins als colzes. S’ha de fer un ensabonat acurat, mirant que s’estengui a tota la superfície de la pell dels dits, mans i avantbraços. Per tal de treure bé la brutícia i diferents partícules de les ungles i plecs de la pell dels dits i de les mans, convé utilitzar un raspall. Quan s’esbandeixen les mans, s’ha d’eliminar completament el sabó i les restes de brutícia. S’ha de repetir tot el procés si més no una altra vegada, o fins que la pell quedi completament neta. A continuació, s’ha d’eixugar bé la pell, fent servir una tovallola neta.

Respecte a la cura directa del malalt, cal pensar que un eventual contagi d’aquest al vetllador podria provenir d’un contacte inadequat amb les seves secrecions, que poden estar contaminades. Així, doncs, és preferible no tocar directament la sang i les secrecions del malalt. Per això, s’han d’emprar pinces, o formar una bona barrera amb gases, quan es curen ferides o úlceres, o les mucoses; en qualsevol cas, si són les persones properes al malalt les que s’han d’encarregar habitualment de proporcionar aquestes atencions, convé que demanin les explicacions adequades al personal sanitari que hagi indicat el tractament i en controli l’evolució.

Cal extremar les normes higièniques sempre que el malalt pateixi una malaltia infecciosa, ja que la podria transmetre als seus vetlladors, i d’aquests a d’altres persones. Així, per a eixugar-se després de rentar-se les mans, es faran servir tovalloles de paper d’un sol ús, o bé es llençarà o rentarà la tovallola que s’hagi utilitzat. També convé que la roba, personal i de llit, i els estris utilitzats pel malalt, tant per a menjar com els de neteja, no siguin emprats per ningú més, i es rentin a part. En cas de malalties digestives infeccioses, si a la llar hi ha més d’un lavabo, pot ésser útil que se’n reservi un per a ús exclusiu del malalt, i si això no és possible, consultar amb el personal sanitari que l’atengui si convé netejar el wàter amb lleixiu després de fer-lo servir. Per a netejar els utensilis emprats pel malalt és convenient utilitzar uns guants de goma que no es facin servir per a res més. En determinats casos, pot ésser útil que el vetllador es posi una bata o davantal per a atendre el malalt, o fins i tot que utilitzi guants d’un sol ús per a efectuar les cures en què pugui entrar en contacte amb secrecions o amb sang. En qualsevol cas, les mesures emprades no s’han de portar a l’extrem d’aïllar el malalt, ja que si se li permet romandre a casa és, entre altres raons, perquè no necessita estar aïllat.

Posició i mobilització del malalt allitat

Algunes persones malaltes han de romandre al llit molt de temps o permanentment, sia perquè es troben molt afeblides o perquè el guariment de la malaltia requereix repòs més o menys absolut. En aquests casos, s’ha de procurar que el malalt allitat estigui còmode, i a més, si aquesta situació es manté, cal adoptar algunes precaucions per tal d’evitar que sofreixi trastorns com a resultat de la immobilitat.

La posició més adequada per a cada malalt pot variar, segons quins siguin els trastorns que pateix. En general, la posició més còmoda per a una persona allitada, mentre no dorm, és la posició semiasseguda. Per a col·locar un malalt en aquesta posició s’ha de fer un suport sota la seva esquena, a base de coixins, o preferiblement amb un dispositiu rígid especial, si se’n disposa. En qualsevol cas, l’esquena del malalt ha de formar un angle d’uns 45° respecte al matalàs, sense que es doblegui el coll, i tant el cap com l’esquena han d’estar completament recolzats. Per tal de millorar la comoditat, es poden col·locar altres coixins sota els avantbraços, sota les cuixes i davant de les plantes dels peus.

Les principals complicacions que poden sorgir com a resultat d’un allitament prolongat, si no s’adopten precaucions, són la formació d’úlceres de decúbit, l’anquilosi de les articulacions, la pèrdua de força muscular i la formació de trombosis a les venes de les extremitats inferiors. La probabilitat que es produeixi qualsevol d’aquestes complicacions augmenta com més temps seguit romangui una persona al llit, com més immòbil s’hi estigui i com més avançada sigui la seva edat. Rarament es presenta en persones joves que pateixen una malaltia sense invalidesa de curta durada, sinó que són més freqüents en persones grans incapacitades per malalties cròniques.

Les úlceres de decúbit són lesions caracteritzades per una destrucció progressiva de la pell, del teixit subcutani, i de vegades fins i tot dels teixits subjacents, que es produeixen a les zones del cos que estan contínuament recolzades sobre el llit o una altra superfície. Es produeixen quan una persona es manté durant molt de temps en la mateixa posició, com a resultat de la pressió que el pes del seu propi cos exerceix sobre les zones afectades.

La pèrdua de força muscular i l’anquilosi de les articulacions es produeixen com a conseqüència de la manca d’activitat muscular i l’absència de moviments de les articulacions. La mateixa manca de mobilitat alenteix la circulació sanguínia i afavoreix la trombosi venosa, que pot causar complicacions com ara el tromboembolisme pulmonar. El desenvolupament d’aquestes complicacions depèn també d’altres factors, com és ara la nutrició, la higiene o els efectes de les malalties. Tanmateix, en qualsevol cas, aquestes complicacions acostumen a sorgir només si el malalt roman immòbil en una posició inadequada. Per tant, per tal d’evitar-les cal col·locar el malalt en una posició adequada i procurar la seva mobilització, dins del possible.

És convenient que al llarg del dia el malalt vagi canviant de posició, si més no cada 2 hores. Les posicions que cal anar alternant són principalment 4: decúbit supí, o ajagut boca per amunt; decúbit lateral dret, o recolzat sobre el costat dret; decúbit pron, o ajagut boca per avall, i decúbit lateral esquerre, o recolzat sobre el costat esquerre. Per tal de col·locar una persona malalta en qualsevol d’aquestes posicions, cal assegurar-se que el cap queda ben alineat amb la columna, sense flexions del coll. En la posició de decúbit supí, el malalt es pot trobar més còmode si el tronc es manté una mica aixecat, però per a això cal posar sota el tors i sota el cap tants coixins com calgui per tal que tot el cos quedi ben recolzat. Així mateix, és convenient col·locar un coixí sota el cap en la posició de decúbit pron, en què el cap s’ha de posar de costat. En el decúbit lateral, pot ésser necessari col·locar diferents coixins als costats del malalt, per tal de mantenir-lo en aquesta posició i perquè pugui recolzar les extremitats que queden a sobre. A més, si el malalt ha de romandre molt de temps allitat, és convenient evitar específicament el recolzament directe sobre el llit de parts del cos prominents. Així, per exemple, en el decúbit supí pot col·locar-se una tovallola doblegada sota la zona sacra i sota les cames, que eviti que els talons facin contacte amb el llit. O bé, en el decúbit pron, pot col·locar-se una tovallola enrotllada sota els peus.

En efectuar mobilitzacions del malalt allitat, cal evitar els moviments bruscs i els que puguin resultar-li dolorosos, o que obliguin el vetllador a un sobre-esforç. Per tal de desplaçar-lo cap amunt al llit és convenient agafar-lo per sota del braç, de manera que el mateix malalt s’agafi al braç del vetllador. Per a posar-lo de costat, pot ésser útil estirar del llençol que té a sota.

Per tal d’evitar les complicacions de l’aparell locomotor i de la circulació, és convenient que el malalt efectuï mobilitzacions de tota la musculatura i de totes les articulacions. Sempre que sigui possible, i si no sofreix cap lesió que ho contraindiqui, cal que sigui ell mateix qui faci regularment moviments voluntaris del cap, de les extremitats i del tronc. Si el malalt està incapacitat per a efectuar algun moviment, cal que sigui una altra persona qui li faci fer mobilitzacions acuradament de totes les articulacions que ell no pugui utilitzar.

Per tal d’afavorir la circulació sanguínia i de confortar el malalt allitat, també és convenient fer-li massatges suaus, si més no un cop al dia. Per a efectuar el massatge, el vetllador s’ha de lubrificar les mans amb pólvores de talc o amb una crema o loció. La colònia i l’alcohol no són recomanables, perquè ressequen la pell. El massatge es pot fer a l’esquena i a les extremitats inferiors. En tots dos casos, consistirà en moviments de fricció ferms i llargs, fets en direcció de baix a dalt. Cal evitar fer massatge directament a les zones lesionades o enrogides, però s’hi pot fer la frega al voltant.

Identificació precoç i cura de les úlceres de decúbit

És convenient detectar tan aviat com sigui possible la formació d’una úlcera de decúbit, ja que com més aviat es comenci a tractar, més fàcil n’és el guariment. Per això, convé examinar diàriament amb cura les zones del cos que recolzen més contínuament sobre el llit. És característic que les úlceres es formin a les parts del cos més prominents, com és ara la zona sacra, els malucs, els colzes, o els talons.

El primer signe que indica que s’està formant una úlcera de decúbit sol ésser l’envermelliment. Si al cap de 5 minuts d’haver canviat el malalt de posició, una zona de la pell que recolzava sobre el llit continua envermellida, és probable que s’estigui començant a formar una úlcera. En aquest cas, cal extremar les mesures per tal d’evitar que aquesta part del cos recolzi sobre el llit, i fins i tot pot ésser convenient protegir-la mitjançant un embenat encoixinat amb cotó fluix, que no faci compressió.

Si la lesió progressa, es pot formar una butllofa o una erosió a la pell. Finalment es forma una zona de pell seca i ennegrida, que es desprèn i deixa una úlcera. En aquests casos, és convenient que el malalt sigui atès per un professional sanitari, que sigui qui indiqui les mesures que cal aplicar. En principi, els primers auxilis que es poden efectuar davant una úlcera són fonamentalment els mateixos que els d’una ferida accidental, i per tant cal mantenir-la molt neta per tal d’evitar que s’infecti.

El llit del malalt

Al malalt se li ha de preparar el llit de manera adequada perquè s’hi trobi còmode. És convenient que, tant el matalàs com el somier siguin ferms però flexibles, de manera que permetin el recolzament de la major part possible del cos sobre la superfície del matalàs, però sense que es doblegui l’esquena. Si el llit és molt tou, és convenient col·locar una fusta entre el somier i el matalàs, per tal d’evitar els mals d’esquena que solen aparèixer en aquests casos després d’estar molt de temps al llit. La roba d’abric ha d’ésser adequada a la temperatura ambient, i com més lleugera millor, ja que el pes de les flassades pot arribar a ésser molt molest per a una persona que hi hagi de romandre tot el dia a sota.

En cas que el malalt sofreixi una incontinència urinària o fecal, i embruti el llit, el matalàs es pot protegir cobrint-lo amb un hule. Cal que el plàstic sigui prou ample perquè es pugui fixar bé a les vores del matalàs, però només ha de cobrir la part central del llit, ja que pot ésser molt molest per al malalt.

Per tal d’evitar que s’hagi de canviar tota la roba del llit molt sovint, pot ésser útil posar un llençol petit creuat sobre el llençol de sota. Aquest llençol és el que estarà en contacte directe amb el tronc del malalt, i el que s’haurà de canviar més sovint.

Quan es fa el llit del malalt s’han d’airejar bé els llençols i les flassades, i és convenient deixar una estona el matalàs descobert abans de tornar-hi a posar la roba. Cal anar amb compte a col·locar tots els elements ben tibants, i evitar així les arrugues que farien nosa al malalt i facilitarien la formació d’úlceres.

Sempre és preferible que el malalt s’aixequi quan se li ha de fer el llit, ja que així és més fàcil de fer-lo i a més és una justificació perquè el malalt es mobilitzi. Tanmateix, de vegades cal fer el llit sense aixecar el malalt, sia perquè aquest hagi de romandre en posició horitzontal o bé perquè estigui impossibilitat i no es disposi d’ajut per a aixecar-lo. En aquests casos, es pot fer el llit en dues fases. En primer lloc, es desplaça el malalt cap a un costat del llit, i s’arregla la roba de l’altra meitat. A continuació, es canvia el malalt de costat i s’arregla l’altra part del llit. Quan s’acaba tot aquest procés, cal comprovar que la roba ha quedat ben llisa.

En els casos que es prevegi que una persona haurà de romandre molt de temps al llit, pot ésser convenient instal·lar un llit especial articulat. Aquesta mena de llits tenen un somier que es pot plegar per dos o tres llocs, la qual cosa facilita la col·locació còmoda del malalt en diferents posicions. En cas de persones immobilitzades, pot ésser útil la col·locació d’un matalàs especial per prevenir les úlceres de decúbit. Aquests matalassos, que poden ésser d’aigua, d’aire o de boles de poliuretà, s’adapten a la forma del cos, i permeten així el repartiment del seu pes.

Mobilització del malalt incapacitat

El malalt incapacitat, és a dir, la persona que té alterada en mesura més o menys gran i de manera temporal o permanent la capacitat de moure’s, necessita l’ajut d’altres persones o de mitjans físics per a poder desenvolupar determinats actes físics. El tipus d’ajut i els dispositius especials necessaris varien molt en funció del nivell i de les característiques de la incapacitat del malalt.

Un dels actes que pot ésser difícil per a un malalt incapacitat és el de llevar-se del llit. Per tal d’ajudar-lo a fer-ho, es poden efectuar diverses maniobres Un procediment útil pot ésser començar per posar-se el malalt, de costat, a la vora del llit, recolzat sobre el costat que tingui més dificultat a bellugar, i amb les cames doblegades. A continuació, la persona que l’auxilia l’ha d’ajudar a asseure’s, posant un braç per darrere dels seus genolls i l’altre per darrere del seu coll. Mentre amb el braç situat al cap li va aixecant el tronc, amb l’altre li posa les cames fora del llit. El malalt pot ajudar en aquesta maniobra si amb el seu braç lliure es repenja a l’espatlla del vetllador. Un cop assegut al llit, se’l pot ajudar a aixecar-se posant-se davant d’ell i passant els dos braços per sota de les seves aixelles per tal de subjectar-lo per l’esquena, mentre el malalt es repenja amb les mans a les espatlles del vetllador. Des d’aquesta posició, el malalt pot passar a una cadira que s’hagi posat al costat del llit, o es pot quedar dempeus i desplaçar-se amb l’ajut que necessiti. La mateixa maniobra, però en sentit contrari, es pot utilitzar per ajudar el malalt a asseure’s a la tassa del wàter o en una cadira, o a tornar al llit.

Per a les persones amb una incapacitat important, que els impedeix de mantenir-se dretes fins i tot amb ajut, la utilització d’una cadira de rodes pot ésser el mitjà que li permeti de desplaçar-se i mantenir una activitat social pràcticament normal. Tanmateix, aquest sistema s’ha de reservar sempre com a últim recurs, ja que quan una persona utilitza durant molt de temps una cadira de rodes va perdent la capacitat motora que tenia a les extremitats inferiors. Sempre que tingui una mica de força a les extremitats, és preferible que es desplaci sostenint-se amb les seves pròpies cames, amb l’ajut dels mitjans de suport que calgui.

El mitjà de suport més comú és la crossa, una mena de bastó que permet al malalt descarregar el seu pes recolzant-se en un element que agafa amb la seva mà, i que és subjectat mitjançant un altre element sobre el qual s’hi recolza per l’avantbraç o l’aixella, segons del tipus que sigui. El nombre de crosses necessari i el mètode d’utilització pot variar segons la incapacitat que tingui el malalt. En qualsevol cas, és molt important adaptar la mida de la crossa a l’alçada del malalt. Per a això, s’ha de comprovar que quan agafa les crosses que estan recolzades a terra, els colzes del malalt quedin en una petita flexió, i que les seves espatlles no s’aixequin.

Quan el malalt té una dificultat parcial per a bellugar les dues cames o no pot utilitzar gens una d’elles, ha de fer servir dues crosses. El mètode per a desplaçar-se una persona amb una deficiència parcial bilateral varia segons el trastorn que pateixi. Si una persona només pot emprar una cama, per tal de desplaçar-se ha de recolzar simultàniament les dues crosses a terra per davant d’ella, llavors repenjar-s’hi per a desplaçar la cama sana, i un cop afermat el peu ha de fer avançar altre cop les dues crosses.

Quan el malalt només té una dificultat parcial per a recolzar-se sobre una cama, pot utilitzar una sola crossa, o fins i tot un bastó. En aquest cas, el bastó s’ha de col·locar justament del costat sa. D’aquesta manera, quan es faci un pas amb el peu sa, el pes del cos es repartirà entre el bastó i el peu afectat. A continuació, repenjant el pes sobre el peu sa, es podrà fer un pas amb el peu afectat i avançar el bastó.

Els malalts que estan més afeblits poden ésser incapaços d’utilitzar crosses, però en canvi poden fer servir els caminadors, que són uns dispositius amb quatre punts de recolzament. Aquests dispositius s’aguanten sols, i el malalt hi pot recolzar el seu pes a sobre, agafant-se amb les dues mans.

Higiene del malalt incapacitat

Les persones que es troben allitades o incapacitades a causa d’una malaltia poden tenir dificultats per a mantenir llur higiene. Tanmateix, és important que la persona malalta observi una higiene rigorosa, ja que el manteniment del cos net i arreglat millora el benestar, i la brutícia afavoreix el desenvolupament de complicacions infeccioses. Per aquests motius, cal proporcionar a la persona malalta les atencions necessàries per tal de mantenir la seva higiene. És convenient planificar aquestes atencions, tenint en compte els següents aspectes: rentada de tot el cos, cura del cabell, de la boca, de les ungles i higiene de les evacuacions. En el cas dels homes, cal no oblidar a més la barba; i en el de les dones, el maquillatge i la depilació, si acostumen a emprar-los.

En general, hom recomana efectuar una neteja completa un cop al dia. Si el malalt pot desplaçar-se, és preferible fer-la a la dutxa o al bany. Un malalt afeblit pot dutxar-se assegut en un tamboret o en una cadira de plàstic. Si el malalt ha de romandre al llit, se li pot rentar tot el cos al llit mateix, protegint el matalàs amb un plàstic, que es cobrirà amb una tovallola o un llençol. Per fer la rentada es pot utilitzar una esponja mullada amb aigua tèbia sabonosa, que es transportarà en una palangana. Després de l’ensabonada, s’ha d’esbandir bé amb aigua sola, i eixugar-li la pell completament. Sempre que sigui possible, és convenient permetre que el mateix malalt es renti les parts del cos que pugui, especialment els genitals.

La rentada del cap també es pot fer al llit mateix, quan sigui necessari. Per a això, s’ha de desplaçar el malalt fins a l’extrem del llit, de manera que el cap li quedi per fora. Sota el coll i les espatlles cal col·locar un protector impermeable, i a terra, sota el cap, una palangana. Amb una gerra s’hi pot tirar l’aigua necessària per a ensabonar i esbandir el cap.

La rentada de la boca s’ha de fer després de cada àpat, o almenys al matí i al vespre. Sempre que sigui possible, és convenient raspallar les dents, però si les genives estan inflamades o sagnen amb facilitat, pot ésser preferible netejar la boca amb gases impregnades amb una solució antisèptica. En qualsevol cas, cal eliminar bé les restes de menjar i les crostes que s’hi puguin haver format.

Les ungles s’han de netejar bé en efectuar la neteja diària, eliminant la brutícia que s’hi acumula a les vores. Quan siguin massa llargues, s’han de retallar amb unes tisores corbes o un tallaungles.

El malalt allitat pot fer les evacuacions al llit mateix, amb l’ajut d’estris especials. Els homes poden utilitzar per efectuar la micció un orinal especial, que és una mena d’ampolla amb un costat pla, per a ésser posada sobre el llit, i un coll ample, on s’ha d’introduir el penis. Per a l’evacuació de la femta, i la micció de les dones, cal utilitzar un orinal pla. Es tracta d’un recipient pla, tapat en una de les seves meitats i obert a l’altra. Per tal de col·locar-lo, s’han d’aixecar els malucs del malalt, i posar-lo de manera que les seves natges recolzin a les vores de l’orinal i la zona sacra ho faci sobre la part coberta de l’orinal. En qualsevol cas, després de la deposició s’ha de fer una neteja acurada de la zona anal i genital, i també de l’estri emprat.

Alimentació del malalt

Cal adaptar l’alimentació a les necessitats del malalt, bé perquè hagi de seguir una dieta especial, o perquè la malaltia disminueixi l’apetit o dificulti la nutrició. En general, quan una persona es posa malalta, les seves necessitats energètiques disminueixen, ja que l’activitat física està limitada per la malaltia. Per tant, no s’ha de pretendre que el malalt mengi igual que quan estava sa i actiu, perquè necessita ingerir menys quantitat total de menjar.

Si la malaltia és de curta durada, no té importància que el malalt mengi molt poc, ja que en general l’organisme té prou reserves per a cobrir les necessitats nutritives durant uns dies. De l’única cosa que l’organisme no té reserves és d’aigua. Per aquest motiu, és important procurar que el malalt ingereixi una quantitat suficient d’aigua per tal que no es deshidrati. Les necessitats d’aigua estan especialment augmentades en els malalts que tenen febre o que suen molt, i en els que tenen diarrea o vòmits. La beguda es tolera molt millor si es va repartint al llarg del dia en quantitats petites. Principalment, el malalt ha de beure aigua, però també pot prendre qualsevol altra beguda que li agradi, a excepció de les begudes alcohòliques. A més de l’aigua, és convenient que els aliments que prengui el malalt siguin de fàcil assimilació i digestió. Generalment són adequats els aliments rics en hidrats de carboni, com ara la pasta, l’arròs, el pa, les melmelades i la fruita.

Si la malaltia és de llarga durada, s’ha de procurar que l’alimentació sigui equilibrada i variada, per tal que aporti tots els nutrients necessaris. Si el malalt no pot portar a terme una alimentació completa, pot ésser necessari que prengui algun preparat farmacèutic especial per tal de complementar-la, que cal que sigui específicament indicat pel metge que l’atén. En qualsevol cas, és important que l’alimentació sigui rica en aliments amb fibra vegetal, com ara les verdures, les hortalisses i les fruites. Així s’evita el restrenyiment, que és molt freqüent en els malalts amb poca mobilitat, sobretot si estan al llit.

Per tal d’afavorir l’alimentació del malalt, és molt important que el seu menjar sigui agradable als sentits. Cal evitar, sempre que sigui possible, els menjars d’aspecte uniforme i indefinit, ja que és molt més atractiu un menjar on es puguin distingir diferents colors, olors i sabors. Igualment, la temperatura ha d’ésser l’adequada a cada plat, per la qual cosa el menjar s’ha de preparar abans de servir-lo.

Sempre que sigui possible, és convenient que el malalt mengi a taula amb els altres, o si més no que s’aixequi del llit per menjar. D’aquesta manera, el malalt pot menjar amb més comoditat, i s’evita embrutar el llit amb molles de pa o restes de menjar. Si el malalt està realment tan afeblit que cal servir-li el menjar al llit, convé disposar d’una tauleta especial per tal de no posar-li la safata a sobre. A més, cal que el malalt s’incorpori i s’assegui al llit, perquè es pugui empassar el menjar amb comoditat.

Algunes persones incapacitades necessiten que algú els doni el menjar. Quan es vagi a donar el menjar a un malalt, s’ha de comprovar que es troba a la temperatura adequada, posant-ne una petita quantitat sobre el propi canell. Cal assegurar-se que el malalt pot deglutir bé, per tal d’evitar que s’ennuegui, i per a això és important que estigui ben assegut. S’ha de donar el menjar a cullerades petites, i esperar que el malalt s’hagi empassat completament l’anterior. Un cop hagi acabat, cal seguir les normes higièniques necessàries, amb la rentada de la boca i de les mans.

En alguns casos, la malaltia impossibilita la deglució d’aliments, i l’alimentació s’ha de fer mitjançant una sonda introduïda a través del nas fins a l’estómac, o sonda naso-gàstrica. L’alimentació que és administrada amb aquest mètode pot consistir en aliments naturals liquats o en preparats farmacèutics. En qualsevol cas, s’ha de procurar que estiguin a una temperatura adequada, que no li causi al malalt sensació de fred ni de calor en atènyer l’estómac directament. L’aliment és introduït en la sonda mitjançant una xeringa gran, i s’hi va passant lentament. Abans i després de cada menjar, s’ha de passar una xeringa amb aigua sola, per tal de netejar la sonda. Entre els menjars, la sonda es manté tapada amb un tap.

Cura de la incontinència urinària i fecal

Alguns malalts sofreixen una pèrdua de control de les evacuacions, per la qual cosa presenten una incontinència urinària o fecal, o totes dues. En aquests casos, es poden adoptar diverses solucions per tal que el malalt se senti còmode i evitar que sofreixi trastorns. Cal tenir en compte que el contacte continuat de les deposicions o de l’orina amb la pell causa irritacions de la pell i afavoreix la formació d’úlceres de decúbit i llur infecció.

Si el malalt sofreix una incontinència fecal, pot utilitzar compreses d’un sol ús, que s’aguanten amb l’ajut unes calces impermeables. Hi ha també una mena de compreses que per la banda de fora són impermeables i s’aguanten per si soles mitjançant un sistema adhesiu. Aquests mateixos mètodes poden ésser emprats si el malalt sofreix una incontinència urinària parcial, que fa que en determinats moments tingui pèrdues d’orina. En qualsevol cas, cada cop que el malalt s’embruta, se li ha de canviar la compresa i rentar-lo bé, per tal d’evitar el contacte de les evacuacions amb la pell.

Si el malalt sofreix una incontinència urinària total, pot ésser necessari que utilitzi un mètode de recollida d’orina permanent. El mètode més habitual és la col·locació d’una sonda vesical permanent, que és introduïda a través de la uretra fins a la bufeta urinària. Els homes, poden utilitzar també col·lectors d’orina externs, que són uns dispositius semblants a un condom, que s’apliquen sobre el penis i que estan oberts per l’extrem. Aquests dispositius externs poden ésser més còmodes i fàcils de col·locar, però tenen l’inconvenient que poden produir irritacions de la pell del penis.

El dispositiu extern o la sonda vesical es connecten generalment a un sistema de drenatge tancat, acabat en una bossa, on es va recollint l’orina. Si el malalt camina, la bossa es pot fixar a la cuixa per mitjà d’unes cintes. Per tal d’evitar que el drenatge sigui continu, i que a conseqüència d’això la bufeta no s’ompli mai i es retregui, es pot regular el pas de l’orina pinçant amb un dispositiu el tub de drenatge i obrint-lo només a intervals regulars. La bossa d’orina es pot buidar mitjançant una vàlvula que hi ha a la part inferior, sense necessitat de desconnectar-la de la sonda. S’ha d’evitar obrir el sistema de drenatge, per tal d’impedir que hi penetrin els microorganismes que podrien causar una infecció urinària. A més, per tal d’impedir el reflux d’orina que es pot haver contaminat a l’exterior, cal evitar posar la bossa col·lectora a més alçada que la uretra.