Desenvolupament de l’embaràs normal

La fecundació, o concepció, és el punt inicial de l’embaràs i correspon a la fusió d’una cèl·lula germinal femenina, o òvul, amb una cèl·lula germinal masculina, o espermatozoide; d’aquesta unió resulta la denominada cèl·lula ou, o zigot, que constitueix el punt de partida de la formació del nou ésser.

L’òvul i l’espermatozoide que s’uneixen en aquest procés provenen de les glàndules germinals dels progenitors, és a dir, de l’ovari femení i del testicle masculí, respectivament, l’estructura i la funció dels quals són descrits amb detall en el volum 6, en el capítol corresponent a l’aparell reproductor.

Ambdues cèl·lules germinals, o gametòcits, contenen els gens que codifiquen la informació necessària per al desenvolupament del nou ésser. En cada una de les cèl·lules germinals, els gens estan continguts en vint-i-tres cromosomes, vint-i-dos dels quals són coneguts com a autosomes i el que resta com a cromosoma sexual, o gonosoma. Així, doncs, en unir-se una cèl·lula germinal de cada sexe, se’n constitueix una de quaranta-sis cromosomes, a partir de la qual es desenvoluparan les estructures de l’embrió, mitjançant successives divisions que donaran pas a nous elements cel·lulars semblants. D’aquesta manera, pràcticament totes les cèl·lules de l’organisme humà resultant tindran quaranta-sis cromosomes, en les quals un element de cada parell prové de l’òvul i l’altre de l’espermatozoide. En vint-i-dos dels parells, els autosomes, els cromosomes són semblants entre ells, i en l’altre parell, el dels cromosomes sexuals, els elements constituents poden ésser-hi semblants o diferents; en cas que siguin iguals, que correspondrà a dos cromosomes X, el sexe del nou ésser serà femení, mentre que si són diferents, un cromosoma X i un cromosoma Y, el producte de la gestació serà de sexe masculí. Les úniques cèl·lules que no disposen de quaranta-sis cromosomes són, precisament, les germinals, destinades a formar un nou ésser, ja que es reprodueixen de manera diferent a les restants cèl·lules de l’organisme, mitjançant un procés denominat meiosi, la finalitat del qual es reduir el nombre de cromosomes, per tal que cada gametòcit només en tingui vint-i-tres. A més, la formació d’aquestes cèl·lules té característiques diferents en cada sexe.

La formació dels espermatozoides s’inicia en la pubertat. En les primeres fases de maduració, les cèl·lules germinals dupliquen el seu material cromosòmic, abans de dividir-se, per la qual cosa les cèl·lules resultants disposen de quaranta-sis cromosomes. Tanmateix, durant la darrera fase es reprodueixen mitjançant el procés de la meiosi, en què el material cromosòmic no s’hi duplica abans de la divisió, i per aquesta raó cadascuna de les cèl·lules resultants disposa de la meitat dels cromosomes de la cèl·lula original; el resultat és que els espermatozoides madurs només contenen vint-i-tres cromosomes. Com que les cèl·lules masculines tenen un cromosoma sexual X i un altre Y, la meitat dels espermatozoides disposaran d’un tipus de cromosoma sexual i la resta en disposarà de l’altre. El procés d’elaboració i maduració d’espermatozoides es desenvolupa de forma constant des que s’inicia en la pubertat, i els exemplars madurs romanen emmagatzemats en les ampolles dels conductes deferents fins que, o bé són substituïts per altres de nous, o bé són evacuats, juntament amb el líquid seminal, durant l’ejaculació.

El procés de formació de cèl·lules germinals femenines s’inicia durant el desenvolupament embrionari, però no es completa fins a la pubertat. En el transcurs del desenvolupament fetal, les cèl·lules germinals femenines inicials, o oòcits de primer ordre, comencen un procés de divisió per meiosi, igual que les cèl·lules germinals masculines, però no el completen. En el moment de la naixença, cada ovari conté aproximadament uns 400.000 oòcits de primer ordre estabilitzats en una fase de la meiosi, cadascun dels quals és inclòs en un conjunt de cèl·lules que constitueixen un fol·licle primitiu. A partir de la pubertat, s’inicien els cicles característics de l’aparell reproductor femení, en cadascun dels quals comença la maduració de diversos fol·licles primitius. Generalment, en cada cicle només arriba a madurar totalment un fol·licle, i l’oòcit de primer ordre que conté acaba de completar el procés de divisió cel·lular en què estava aturat. La meiosi de l’oòcit de primer ordre dóna lloc a un oòcit de segon ordre, una cèl·lula completa de grans proporcions i amb vint-i-tres cromosomes, i a un corpuscle polar, una estructura residual a l’interior de la qual hi ha els vint-i-tres cromosomes restants, i que ben aviat degenera. L’oòcit de segon ordre inicia un nou procés de divisió cel·lular, que de nou torna a aturar-se en una de les fases de la meiosi, i que només es completarà si es produeix la fecundació. El procés de maduració del fol·licle culmina aproximadament a les dues setmanes, amb l’ovulació, que dóna pas a la sortida de l’oòcit just al davant de l’obertura de la trompa de Fal·lopi, una estructura tubular que té com a funció de conduir-lo fins a l’interior de l’úter. Una vegada que s’ha produït l’ovulació, les cèl·lules constituents del fol·licle es transformen en una estructura denominada cos luti, que elabora l’hormona progestacional, la funció principal de la qual és preparar l’úter perquè hi pugui rebre un eventual òvul fecundat.

D’ençà que és alliberat, l’oòcit de segon ordre conserva durant unes 24 hores la capacitat de reproduir-se, durant les quals avança per l’interior de la trompa de Fal·lopi, en direcció a l’úter. Si en aquest període es produeix l’encontre de l’oòcit amb espermatozoides, pot produir-se la fecundació, a partir de la qual s’iniciarà el desenvolupament de l’embaràs. Aquest encontre només pot tenir lloc si es produeix una entrada d’espermatozoides a les trompes de Fal·lopi, el que en condicions normals ocorre a conseqüència d’un coit. En el coit, els espermatozoides atenyen l’interior dels òrgans genitals femenins, suspesos en el líquid seminal, mitjançant l’ejaculació. Immersos en la secreció, els espermatozoides poden arribar a sobreviure a l’interior dels òrgans genitals femenins entre 24 hores i 72. A conseqüència d’això, poden donar lloc a una fecundació les activitats sexuals sostingudes d’ençà tres dies abans i fins a un dia després de l’ovulació: és el període fèrtil de cada cicle menstrual.

En una ejaculació es produeix l’expulsió de centenars de milions d’espermatozoides, que queden dipositats al fons de la vagina i el coll de l’úter, aproximadament a uns 15 cm d’on es pot trobar l’òvul. La major part dels espermatozoides moren al cap de poc de l’ejaculació, ja que l’acidesa de les secrecions vaginals en dificulta la supervivència. Aquells que penetren directament al canal del coll de l’úter són els que més possibilitats tenen de sobreviure, ja que les secrecions de les glàndules cervicals creen un medi que els és propici. Immediatament, la cua de cada un dels espermatozoides supervivents comença a moure’s d’un cantó a l’altre, la qual cosa fa que la cèl·lula es desplaci de manera semblant a com ho fa un rèptil. Gràcies a aquests moviments, els espermatozoides es poden desplaçar uns 3 mm per minut, que en teoria els permetria abastar l’òvul en poc més d’una hora. Això no obstant, una vegada que han sortit del coll de l’úter, la major part dels espermatozoides segueixen rumbs erràtics, fins que es desactiven. En el millor dels casos, només unes dotzenes travessen la cavitat uterina, s’internen a les trompes de Fal·lopi i n’abasten el terç extern, on pot trobar-se l’oòcit.

Una vegada assolida aquesta situació, perquè els espermatozoides puguin entrar en contacte amb l’oòcit han de travessar algunes membranes i capes de cèl·lules que l’envolten d’ençà que es va desprendre, en l’ovulació. Per tal de travessar aquesta barrera, l’espermatozoide sofreix un procés d’activació, desencadenat per substàncies produïdes per l’oòcit mateix. L’activació comença amb l’alliberament, per part del cap de l’espermatozoide, d’espermolisines, substàncies capaces de dissoldre la barrera que envolta l’oòcit. Tot seguit, s’hi forma un filament acrosòmic, una prolongació del cap de l’espermatozoide que es dirigeix vers la membrana cel·lular de l’oòcit. Empès pels moviments de la cua de l’espermatozoide, el filament acrosòmic arriba a establir contacte amb l’oòcit, en un punt en què la membrana en forma una protrusió denominada con de fertilització. En aquest punt, les membranes d’ambdues cèl·lules germinals es fonen i l’espermatozoide penetra l’interior de l’oòcit. Generalment, només s’hi forma un con de fertilització, i només pot penetrar un espermatozoide.

En produir-se la fecundació per un espermatozoide, es reactiva el procés de divisió cel·lular de l’oòcit de segon ordre, que estava interromput. En conseqüència, se’n completa la segona divisió meiòtica, que és irregular, com la primera, i dóna lloc a la formació d’un òvul madur, una cèl·lula de grans proporcions, i a una estructura residual inactiva denominada corpuscle polar secundari. El material de l’òvul madur, conjuntament amb el de l’espermatozoide que el va penetrar, constitueix la cèl·lula ou, o zigot.

El zigot, doncs, conté quaranta-sis cromosomes, que corresponen, com ja ha estat dit, a vint-i-tres parells, cadascun dels quals és constituït per un cromosoma de l’espermatozoide i un altre de l’oòcit. Les característiques de cadascuna de les parts del nou ésser seran determinades per la combinació dels gens de cadascun d’aquests parells. Un d’ells, el dels cromosomes sexuals, serà el que en determinarà el sexe: si els dos cromosomes sexuals del zigot són X, el sexe serà femení; si l’un és X i l’altre Y, serà masculí. Totes les cèl·lules no germinals de l’organisme femení tenen, doncs, un parell de cromosomes XX; en canvi, les de l’organisme masculí tenen un parell de cromosomes sexuals XY. Com que les cèl·lules germinals, formades per meiosi, només contenen un cromosoma de cada parell, en el cas de l’oòcit el cromosoma sexual només pot ésser del tipus X; en canvi, els espermatozoides poden disposar d’un cromosoma X o bé d’un del tipus Y. Així, doncs, un dels cromosomes sexuals del zigot, el que prové de l’oòcit, serà sempre del tipus X; l’altre cromosoma sexual, el que prové de l’espermatozoide, tant pot ésser X com Y i és, en definitiva, el que determina el sexe del futur ésser.