El creixement de l’organisme i la maduració de les funcions mentals i motores són processos íntimament units, ja que es desenvolupen de manera paral·lela i depenen, en general, dels mateixos factors. L’herència rebuda a través dels gens, per exemple, pot determinar el ritme de creixement de l’infant, la velocitat del seu desenvolupament psicomotor i els límits que es poden assolir en ambdós processos. Alguns trastorns genètics poden causar retard mental, i d’altres poden impedir que un nen assoleixi una talla normal. No obstant això, en general l’herència no estableix de forma absolutament invariable les característiques del desenvolupament, sinó que determina unes traces generals de l’individu, que poden ésser modificades per molts altres factors.
Un dels factors que més influeix en el creixement i desenvolupament psicomotor és la nutrició. L’infant ha de rebre en tot moment les substàncies nutritives necessàries perquè els seus teixits puguin anar guanyant grandària i es puguin anar establint correctament les funcions dels òrgans. Si no rep la nutrició adequada, l’infant sofrirà un retard en la creixença, i probablement també en la maduració del sistema nerviós, que causarà una alteració del desenvolupament psicomotor.
Tot i que l’infant no tingui cap trastorn genètic i rebi una nutrició adequada, el procés de creixement i desenvolupament funcional pot veure’s alterat, eventualment o definitiva, per múltiples i variades malalties. En termes generals, es pot afirmar que els efectes nocius d’una determinada malaltia solen ésser menors com més aviat es diagnostica i tracta. És, doncs, important efectuar freqüents exàmens durant la infància, per tal de poder detectar precoçment els trastorns que puguin alterar-ne el desenvolupament i deixar-hi seqüeles per a tota la vida.
D’altra banda, per tal que les funcions psicomotores es desenvolupin adequadament, no n’hi ha prou que les condicions físiques de l’organisme siguin correctes. Cal, també, que el sistema nerviós rebi estímuls externs que activin les funcions. Per això, les relacions afectives i l’entorn social exerceixen una gran influència sobre el desenvolupament psicomotor. En diversos estudis s’ha pogut comprovar que, si un nen no rep afecte, el desenvolupament psicomotor s’endarrereix. Amb freqüència, el retard no queda restringit al procés de maduració nerviosa, sinó que el trastorn psíquic altera la nutrició, i en conseqüència es produeixen trastorns del desenvolupament físic.
Mitjançant diversos estudis, s’ha comprovat també que l’entorn social influeix en el desenvolupament psicomotor de l’infant. Es tendeix a adoptar una conducta en concordança amb la de les persones que l’envolten, per la qual cosa el seu comportament és distint segons la cultura en què creixi. Per aquesta raó, per a avaluar el grau de desenvolupament d’un nen, cal comparar-lo amb els paràmetres de normalitat establerts mitjançant estudis realitzats en la mateixa comunitat.