El que cal saber de la malaltia d’Addison

  • La malaltia d’Addison és una alteració crònica que es produeix per la destrucció de l’escorça suprarenal, la qual cosa determina una producció insuficient de les diverses hormones suprarenals —especialment el cortisol— i es manifesta amb trastorns molt diversos, com ara sensació de cansament, enfosquiment de la pell, pèrdua de pes, trastorns digestius i hipotensió arterial.
  • La manifestació inicial de la malaltia és una sensació de cansament que, en un primer moment, es manifesta de manera esporàdica, però que a poc a poc esdevé permanent, es troba present quan hom es desperta i s’incrementa al llarg del dia.
  • Si una persona, a més de sentir-se una mica feble, nota que la coloració de la pell s’enfosqueix i esdevé més morena del que es correspondria amb els banys de sol eventuals, o bé que es presenta també en zones del cos que habitualment estan cobertes pels vestits, cal que consulti el metge perquè es podria tractar d’una de les manifestacions de la malaltia d’Addison.
  • El tractament d’aquesta malaltia es basa en l’administració quotidiana de les hormones que falten en l’organisme, la qual cosa cal continuar durant tota la vida. Els resultats del tractament són excel·lents i el pacient pot fer una vida absolutament normal i sense molèsties.
  • Cal que es practiquin controls periòdics per a ajustar el tractament, ja que les dosis d’hormones s’han de regular segons diverses variables.
  • Com que les necessitats orgàniques d’hormones suprarenals s’incrementen per qualsevol circumstància que representi un estrès, quan hom preveu que s’esdevindrà una situació d’aquesta mena convé de tenir-ho en compte i augmentar proporcionalment la medicació. Així, quan el pacient s’ha de sotmetre a una situació estressant com pot ésser una intervenció quirúrgica cal que ho comenti al metge per tal que ajusti la dosificació dels medicaments.
  • Si se suspèn la medicació bruscament es poden manifestar símptomes d’una insuficiència suprarenal aguda que, entre altres trastorns, provoca una hipotensió intensa que pot comportar un xoc cardiocirculatori greu. Així, convé que tots els malalts duguin permanentment una identificació que indiqui que pateixen d’aquesta malaltia i el tractament que segueixen per tal que, per exemple per un accident, els metges que l’atenguin sàpiguen que ho han de tenir en compte.