L’esòfag és un conducte músculo-membranós d’uns 23 a 25 cm de llarg, la llum del qual fa entre 1,5 i 2 cm de diàmetre, i que s’estén des de la faringe, amb la qual connecta a nivell de la setena vèrtebra cervical, fins a l’estómac, on desemboca a nivell de l’onzena vèrtebra dorsal. L’esòfag se situa al llarg del coll i la cavitat toràcica, per darrere de la laringe i la tràquea, i per davant dels grans vasos sanguinis i de la columna vertebral. Posteriorment, entra a la cavitat abdominal a través de l’anell, hiat o orifici esofàgic que presenta el diafragma, és a dir, el múscul que separa la cavitat toràcica de l’abdominal.
La paret de l’esòfag presenta algunes característiques especials. En primer lloc, el terç superior de la seva capa muscular es compon de múscul estriat i no llis com és el que correspon a la resta del tub digestiu pròpiament dit; aquesta circumstància permet que la deglució s’efectuï voluntàriament. En segon lloc, la llum de l’esòfag presenta tres estretors que es localitzen al començament de l’òrgan, a la meitat del recorregut que segueix i al final del conducte. En tercer lloc, l’esòfag té dos esfínters formats per espessiments de la capa muscular: l’esfínter esofàgic superior, que es localitza immediatament per sota de la faringe, i l’esfínter esofàgic inferior, que es troba a l’altura de l’anell esofàgic del diafragma.
La irrigació sanguínia de l’esòfag correspon a les artèries esofàgiques superiors, branques de les tiroides inferiors; les artèries esofàgiques mitjanes, branques de l’aorta, i les artèries esofàgiques inferiors, branques de les artèries diafragmàtiques inferiors i de l’artèria coronària estomàquica. Els capil·lars sanguinis formen una ampla xarxa de petites venes o plexes venosos a la capa submucosa, o plexe venós submucós, i al voltant de l’esòfag, o plexe venós periesofàgic, que poden arribar a tenir un gruix de fins a dos centímetres i desemboquen a les venes tiroides, bronquials, àzigues, pericàrdiques, diafragmàtiques i coronària estomàquica.
La innervació de l’esòfag depèn del sistema nerviós autònom, a través de diversos nervis raquidis i del nervi vague.