Les exploracions radiològiques, basades en l’ús dels raigs X, tenen diverses aplicacions en l’estudi de les malalties de l’aparell digestiu. Aquestes exploracions consisteixen, bàsicament, a irradiar una part determinada del cos amb raigs X, posant per darrere de la zona estudiada una pel·lícula fotogràfica sensible a aquestes radiacions. Els raigs X tenen la propietat de travessar l’organisme, de manera que en part són retinguts segons la densitat dels teixits sobre els quals incideixen. Així, quan atenyen la placa radiogràfica reflecteixen les diferents estructures orgàniques en una tonalitat de gris d’una intensitat que és inversament proporcional a la densitat dels teixits que han travessat. Per tant, a les imatges radiogràfiques, els teixits més densos, com els ossos, es veuen més clars, mentre que els menys densos, com el teixit pulmonar, es veuen més foscos.
Els teixits que formen les parets o la massa de les vísceres digestives tenen una densitat similar als del seu entorn. Així, en les imatges de les radiografies simples, és a dir, les exploracions radiològiques en què no s’utilitzen mètodes auxiliars, no es pot veure prou clarament el contorn de les vísceres de l’aparell digestiu i, per tant, tampoc no es poden detectar la majoria de les lesions que l’afecten.
Així, per tal d’obtenir imatges radiològiques més precises d’aquests òrgans, en la majoria de les exploracions radiològiques de l’aparell digestiu s’empren diverses substàncies de contrast, que són opaques als raigs X, és a dir que com que tenen una densitat alta, aturen el pas de les radiacions i apareixen amb una tonalitat clara a les plaques radiogràfiques; així, introduïdes a l’interior de les vísceres buides, destaquen la forma de les parets internes. Aquestes substàncies de contrast, innòcues per a l’organisme, poden ésser administrades, segons l’òrgan que hom vulgui explorar, per via oral, amb un ènema, per via intravenosa, a través de la pell o bé amb diversos tipus de sondes que s’introdueixen al tub digestiu amb aquesta finalitat.
Les exploracions radiològiques més emprades en la diagnosi de les malalties i els trastorns de l’aparell digestiu, són la radiografia simple d’abdomen, la seriada esòfago-gastro-duodenal, el trànsit baritat intestinal, l’ènema opac, la colecistografia oral, la colangiografia intravenosa, la colangiografia instrumental i la pancreatografia retrògrada.
La radiografia simple d’abdomen, l’estudi radiològic més senzill emprat en la diagnosi de les afeccions digestives, consisteix en l’obtenció d’una placa radiogràfica amb la irradiació amb raigs X sobre l’abdomen. La utilitat d’aquesta exploració està en el fet que, sense necessitat d’administrar una substància de contrast, les imatges que aporta permeten de detectar o inferir la presència d’algunes anomalies, com per exemple s’esdevé en el cas de càlculs biliars calcificats, o la presència d’importants volums de gas al tub digestiu, com és ara el cas de meteorisme.
La seriada esòfago-gastro-duodenal és un estudi radiològic contrastat de l’esòfag, l’estómac i el duodè, en la realització de la qual s’administra prèviament per via oral una suspensió baritada —anomenada popularment farinetes—, que es compon de sulfat de bari, com a substància de contrast. El terme seriada s’explica perquè les diverses radiografies es prenen mentre el puré va passant al llarg de l’esòfag, l’estómac i el duodè. La utilitat d’aquest estudi radiològic està en el fet que les imatges que se n’obtenen són prou clares per a evidenciar anomalies en la velocitat amb què els aliments es mouen en la part alta del tub digestiu, en la regularitat de la mucosa eso-fàgica, la gàstrica i la duodenal, i en la forma, la situació i la grandària d’aquests òrgans. Igualment, per fer destacar el contorn de les mucoses d’aquests òrgans, de vegades s’introdueix artificialment una altra substància de contrast, i s’indica al pacient que ingereixi begudes gasoses, en una prova anomenada radiologia de doble contrast. Amb la seriada esòfago-gastro-esofàgica, hom sol inferir o detectar la majoria dels trastorns d’aquests òrgans, com ara espasme esofàgic difús, acalàsia, divertides esofàgics, hèrnia de hiat, úlcera pèptica o tumors.
L’anomenat trànsit baritat intestinal és un estudi radiològic contrastat de l’intestí prim, en el qual s’empren igualment una suspensió baritada de bari com a substància de contrast, per bé que per a aquesta exploració el puré s’ha d’ingerir algunes hores abans de la prova. Amb aquest estudi es poden detectar algunes anomalies en la velocitat amb què es mou el contingut intestinal, en la mucosa intestinal i en la forma i la situació de les nanses intestinals. En la pràctica, el trànsit baritat intestinal es pot sol·licitar per a la diagnosi de processos inflamatoris erosius, desenvolupaments tumorals intestinals i síndrome de malabsorció.
L’exploració del còlon per ènema o ènema opac és un estudi radiològic contrastat de l’intestí gros en què la substància de contrast, també sulfat de bari, s’administra amb un ènema. Per netejar l’interior de l’òrgan, el dia previ a l’exploració s’administren laxants i s’efectuen lavatives. Amb aquest estudi és possible de detectar les anomalies en la regularitat de la mucosa intestinal i en la posició i la forma de l’intestí gros. Igualment, per fer destacar encara més la substància de contrast, de vegades es practica un pneumocòlon, és a dir que s’injecta aire a l’intestí gros fent lliscar una sonda al recte. En la pràctica, el còlon per ènema és emprat en la diagnosi de la majoria de trastorns de l’intestí gros, com ara còlon irritable, megacòlon, dolicocòlon, colitis ulcerosa, malaltia de Crohn, diverticulosi i tumors.
La colecistografia oral és un estudi radiològic contrastat de la vesícula i les vies biliars en què la substància de contrast, generalment algun compost de iode en forma de pastilles, és administrat la nit abans per via oral; aquesta substància de contrast, en primer lloc, és absorbida per l’organisme a l’intestí prim; posteriorment és captada pel fetge i abocada a les vies biliars i, finalment, és emmagatzemada durant algunes hores en la vesícula biliar. Així, les radiografies s’efectuen unes dotze hores després de la ingestió de les pastilles, quan la substància de contrast ja es troba emmagatzemada a la vesícula biliar. De vegades, a més, abans de practicar l’estudi s’indica al pacient que faci un àpat ric en greixos, per exemple extractes de rovell d’ou, per tal d’estimular les contraccions de la vesícula biliar. La finalitat d’aquesta exploració és de detectar la presència de càlculs en la vesícula biliar, com també anomalies en la funció que els correspon.
La colangiografia intravenosa és un estudi radiològic contrastat de les vies biliars en què la substància de contrast, també un compost iodat, s’administra per via intravenosa abans d’efectuar les radiografies. La substància de contrast és captada pel fetge i abocada posteriorment a les vies biliars dissolta en la bilis; així, si hom efectua una radiografia cada trenta minuts es pot observar que la bilis amb la substància de contrast omple l’interior dels conductes hepàtics, el conducte cístic i el colèdoc, i al cap de dues hores omple la vesícula biliar. En general, aquest estudi és emprat per a detectar la presència de càlculs o d’altres anomalies en les vies biliars.
La colangiografia instrumental és un estudi radiològic contrastat de les vies biliars en què la substància de contrast es pot introduir directament en les estructures hepàtiques, a través de la pell, exploració que s’anomena colangiografia transhepàtica percutània, o bé directament al colèdoc, fent lliscar prèviament una sonda especial fins al duodè que s’introdueix a l’interior i desemboca a la paret intestinal, exploració anomenada colangiografia retrògrada endoscòpica. Aquestes exploracions radiològiques de les vies biliars són més complexes i costoses que la colecistografia oral i la colangiografia intravenosa. Tanmateix, però, són molt útils perquè aporten imatges més precises de les vies biliars i perquè poden ésser emprades en persones en què la colangiografia intravenosa o la colecistografia oral són contraindi-cades, com s’esdevé per exemple en el cas d’icterícia pronunciada. En la pràctica, la colangiografia instrumental és emprada sobretot per a detectar quines són les causes d’una obstrucció de les vies biliars, com per exemple un càlcul situat al colèdoc o un tumor que comprimeix aquest conducte.
La pancreatografia retrògrada o pancreatograma és un estudi radiològic contrastat dels conductes pancreàtics en què la substància de contrast, també generalment compostos iodats, s’injecta directament a l’interior d’aquests conductes, fent lliscar prèviament una sonda especial fins al duodè que desemboca a la paret digestiva. Les imatges obtingudes amb aquesta exploració permeten de detectar anomalies als conductes pancreàtics com ara estretors o dilatacions, característics en casos de pancrea-titis crònica i càncer de pàncrees.
Una altra exploració radiològica, molt més sofisticada que les anteriors, és la tomografia axial computada, o escànner. En aquest cas s’irradia un sector determinat del cos amb raigs X amb un emissor que efectua nombroses preses des d’angles diversos. Després de travessar l’organisme, els raigs X són captats per uns sensors especials que envien la informació a un ordinador, que els processa i pot confeccionar imatges molt precises semblants a les que hom obtindria tallant el cos en llesques fines. Aquest estudi, si bé és costós, presenta l’avantatge que permet de detectar fàcilment la presència de petites anomalies en la densitat, la forma, la grandària i la situació dels òrgans i els teixits, en aquest cas de la cavitat abdominal. En la pràctica, la tomografia axial computada de l’abdomen s’acostuma a sol·licitar per descartar o confirmar la presència de processos inflamatoris i tumorals als òrgans i a la cavitat abdominals.