Els aliments que entren a la cavitat bucal experimenten el doble procés de masticació i insalivació, al llarg del qual són triturats, barrejats, humectats i exposats a una primera fase de digestió. La funció digestiva de la cavitat bucal acaba quan els aliments ingerits, esdevinguts ja el bol alimentari, una massa semilíquida, són empassats, és a dir, impulsats cap a la faringe i l’esófag, i introduïts a l’estómac.
La masticació
La masticació és un moviment cíclic d’aproximació i d’allunyament entre la mandíbula superior i la inferior, amb el qual es tanca i s’obre la dentadura. La masticació s’inicia com un acte voluntari quan el cervell, a través del nervi trigemin, estimula la contracció dels músculs masticatoris. Tanmateix, però, una vegada iniciada, se sol desencadenar el reflex masticatori, que inclou la següent seqüència: el contacte del bol alimentari amb la mucosa bucal ocasiona una relaxació dels músculs masticatoris, de manera que la mandíbula inferior cau; aquesta caiguda brusca de la mandíbula inferior origina un efecte de rebot reflex, gràcies al qual aquests músculs es contreuen novament estirant la mandíbula inferior cap amunt altra vegada. Finalment, el procés es torna a iniciar quan el bol alimentari, tancat i premut a la cavitat oral, estimula novament la relaxació dels músculs masticatoris.
La masticació inclou una acció tallant, protagonitzada per les dents incisives i canines, i una acció de mòlta, de la qual s’encarreguen les pre-molars i les molars, és a dir, els queixals. La funció de la masticació és trossejar i triturar els aliments per a evitar que danyin la mucosa digestiva i alhora obtenir-ne unitats més petites, per tal d’incrementar la superfície sobre la qual més endavant actuaran els sucs digestius. L’acció trossejadora té una importància especial amb relació als aliments durs, com trossos de carn o de pa, mentre que Facció trituradora la té respecte a les llavors, les verdures, la fruita i els llegums, els elements nutritius dels quals es troben embolcallats per membranes no digeribles de cel·lulosa.
La secreció salival
La saliva, és a dir, el conjunt de les secrecions de totes les glàndules salivals, és un líquid que bàsicament conté aigua, restes cel·lulars, moc, minerals, cèl·lules immunitàries i un enzim digestiu anomenat amilasa salival o ptialina, que contribueix al fraccionament del midó. En l’adult, les glàndules salivals elaboren i secreten entre 1.000 i 1.500 ml de saliva cada dia. De dia, i en condicions normals, la saliva és secretada sense interrupció. Durant el repòs nocturn la secreció salival, però, s’atura. La major part de la saliva secretada és empassada, ja sigui sola o amb el bol alimentari; la resta s’evapora.
La salivació o secreció de saliva és regulada pels anomenats nuclis salivals, que es troben a l’encèfal, al límit de la protuberància i el bulb raquidi. Aquests nuclis, a través del sistema nerviós autònom, poden estimular o inhibir les glàndules salivals. Bàsicament, el sistema parasimpàtic estimula la secreció salival, mentre que el sistema simpàtic la inhibeix. Entre les diverses circumstàncies que estimulen l’elaboració i la secreció de saliva cal destacar la percepció de gustos a través de les papil·les gustatives de la llengua, el contacte dels aliments amb la mucosa bucal i la visió dels aliments i la percepció de les olors que fan.
Les funcions més importants de la saliva són humectar i lubrificar la mucosa oral i els llavis per a afavorir la pronunciació dels sons i l’articulació de les paraules; netejar la boca de restes alimentàries i bacteris, i humectar els aliments ingerits transformant-los en una massa semilíquida que pugui lliscar fàcilment de manera innòcua per la faringe i l’esòfag. En menor mesura, la salivació contribueix a la digestió dels midons, gràcies a l’acció de l’amilasa salival; a l’eliminació d’alguns elements de l’organisme, com determinats medicaments o metalls pesants, i a la regulació de la concentració de líquids a l’organisme.
La deglució
La deglució és un acte complex que consisteix en la introducció i el pas del bol alimentari des de la cavitat bucal fins a la faringe, des d’aquesta fins l’esòfag i des d’aquest fins a l’estómac. Hom considera, esquemàticament, que la deglució comprèn dos períodes: el buco-faringi i l’esofàgic.
El període buco-faringi de la deglució s’inicia amb l’acte voluntari d’impulsar amb l’arrel de la llengua el bol alimentari cap a la paret posterior de l’oro-faringe i finalitza quan, a conseqüència del contacte d’aquests dos elements, es desencadena el reflex de la deglució, gràcies al qual la paret de la faringe es contreu seqüencialment de dalt a baix i impulsa el bol alimentari cap a l’esòfag. Igualment, durant aquest període de la deglució el vel del paladar s’eleva per evitar el pas del bol alimentari cap a les fosses nasals; la laringe també s’eleva, alhora que l’epiglotis tanca l’orifici d’entrada que la comunica amb la faringe i impedeix així que el bol alimentari s’introdueixi a les vies respiratòries; i l’esfínter esofàgic superior, que normalment es troba tancat, s’obre.
El període esofàgic de la deglució s’inicia quan el bol alimentari entra a l’esòfag i acaba quan és expulsat a l’estómac. El període esofàgic de la deglució és completament involuntari i constitueix la continuació del reflex de deglució que s’inicia a la faringe. En general, les parets de l’esòfag es troben en repòs i els esfínters esofàgics tancats. El tancament de l’esfínter esofàgic superior impedeix l’entrada d’aire des de la cavitat bucal fins a l’esòfag. D’altra banda, el tancament de l’esfínter esofàgic inferior impedeix que el suc gàstric pugi anormalment cap a l’esòfag i en corroeixi la mucosa. Això no obstant, quan el bol alimentari entra en contacte amb la paret de la faringe, gràcies al reflex de deglució, l’esfínter esofàgic superior s’obre i permet l’entrada del bol alimentari a l’esófag; les parets d’aquest òrgan experimenten una sèrie de contraccions seqüencials, de tipus peristàltic o propulsiu, que empenyen el bol alimentari de dalt a baix, i finalment l’esfínter esofàgic inferior s’obre igualment i deixa caure el bol a l’interior de l’estómac.
Durant la deglució, que es realitza normalment en 6 o 7 segons, no es pot inspirar aire, perquè l’accés a la laringe es troba blocat.