Funció i activitat de l’intestí gros

A l’intestí gros cada dia arriben aproximadament 500 ml d’una matèria fecal parcialment deshidratada i desmineralitzada, i d’una consistència semilíquida. Al contrari, d’aquest òrgan s’evacuen cada dia entre 50 i 225 g d’unes matèries fecals en bona mesura deshidratades i sòlides, per bé que la composició que presenten és similar a la matèria fecal evacuada per l’intestí prim, ja que contenen, bàsicament, bacteris morts, restes cel·lulars, cel·lulosa i petites quantitats de proteïnes, grasses i hidrats de carboni.

Motilitat de l’intestí gros

Durant els moments de dejuni el còlon es troba sotmès a un ritme de contraccions poc intenses i poc freqüents que s’originen a la capa muscular del còlon transvers, i des d’aquí es desplacen en ambdues direccions, és a dir, fins al cec i fins al recte. Probablement la finalitat d’aquestes contraccions rítmiques és netejar la superfície de l’òrgan aprofitant la força de gravetat i empenyent bacteris morts i restes cel·lulars i d’aliments fins al cec, que durant la digestió es contreu amb una freqüència i una intensitat especials, i cap al còlon sigmoide, que es troba pròxim al recte.

Després de la digestió, quan la matèria fecal arriba a l’intestí gros, es produeixen tres tipus de ritmes de contraccions en aquest òrgan. Un d’ells és lent i segmentari, i permet que a cada haustre de l’intestí gros la matèria fecal quedi detinguda un cert temps, barrejant-se i formant una massa. Un altre, de contraccions freqüents i intenses i que es produeix exclusivament al cec, fa possible que la matèria fecal que hi ha en aquest òrgan es trobi sotmesa a una acció de barreja i trituració especial. El tercer ritme de contraccions és també d’alta freqüència i intensitat, però s’estén per tot l’òrgan, començant pel cec i acabant al recte, i és el que permet que la matèria fecal avanci cap al punt d’evacuació. Aquest ritme de contraccions s’incrementa de manera directament proporcional al volum de la matèria fecal que ateny l’òrgan. D’aquí que quan la dieta conté importants proporcions de cel·lulosa o fibra vegetal —que pràcticament no es digereixen ni s’absorbeixen, i per tant incrementen el volum de la matèria fecal—, es produeix una acceleració del trànsit en l’intestí gros.

La motilitat de l’intestí gros és regulada bàsicament pels plexes de Meissner i d’Auerbach. Tanmateix, però, com que aquests plexes són regulats al seu torn pel sistema nerviós autònom, diverses circumstàncies extradigestives poden accelerar o alentir el trànsit de la matèria fecal al llarg d’aquest òrgan.

Secrecions, digestió i absorció a l’intestí gros

La mucosa de l’intestí gros secreta de manera continuada aigua, electròlits i moc a la llum de l’òrgan, secrecions que serveixen fonamentalment per a vehi-cular i lubrificar la matèria fecal, i que són reabsorbides a l’organisme majoritàriament als primers segments del còlon. És per aquesta raó que la matèria fecal que ja ha arribat als trams més avançats de l’intestí gros es troba en estat sòlid. Quan per alguna raó disminueix la motilitat de l’intestí gros, s’incrementa també la solidesa de la matèria fecal, és a dir, es produeix restrenyiment. Quan, al contrari, augmenta la motilitat de l’intestí gros disminueix l’absorció de líquids i electròlits, i per tant les deposicions esdevenen més fluides, és a dir que es produeix diarrea.

A l’intestí gros gairebé no hi ha activitat digestiva. Això no obstant, la flora bacteriana d’aquest òrgan és capaç de digerir petites quantitats de cel·lulosa i de produir petites quantitats de vitamina K i complex vitamínic B. Aquests elements poden ésser absorbits en la mucosa de l’intestí gros, per bé que, a causa de l’escassa quantitat en què es presenten, tenen poca importància des d’un punt de vista nutritiu. Aquests bacteris, d’altra banda, són els responsables dels gasos que es formen a l’interior d’aquest òrgan i que en condicions normals són reab-sorbits a la circulació sanguínia o bé eliminats en forma de ventositats a través del conducte anal.

La coloració de la matèria fecal és deguda a l’es-tercobilina i l’urobilina ja esmentades; l’olor, a diversos elements, com indole, escatole, mercaptans o hidrogen sulfurat, que produeixen els bacteris en diverses proporcions segons les persones i la dieta.

La defecació

En general, la matèria fecal roman emmagatzemada al còlon sigmoide i el recte, gràcies al fet que els esfínters anals intern i extern es mantenen tancats. Al contrari, la defecació o acte defecatori, que consisteix en l’evacuació de la matèria fecal a través del conducte anal, es produeix quan, a conseqüència del progressiu emmagatzemament de matèria fecal al recte, les parets d’aquest òrgan es contreuen amb intensitat, alhora que els esfínters anals es relaxen.

La defecació és produïda i regulada per dos mecanismes. El primer dels quals, anomenat reflex de la defecació, es produeix quan els plexes de Meissner i d’Auerbach són estimulats a conseqüència de la distensió del recte i ordenen a les parets del còlon descendent, el sigma i el recte que es contreguin; paral·lelament, l’augment de la pressió interna del recte, ocasionat tant per aquestes contraccions com per la presència d’importants volums de matèria fecal, provoca, per un mecanisme nerviós reflex, la relaxació i la dilatació dels esfínters anals. En general, el reflex de la defecació no sol ésser prou intens per a determinar efectivament l’evacuació de les matèries fecals. Això succeeix, en canvi, quan a partir d’una distensió més intensa de la paret del recte, també per un mecanisme reflex, és estimulat el sistema nerviós autònom, en el qual s’involucren els centres nerviosos de la zona sacra de la medul·la espinal i els nervis que des del còlon descendent, el sigma i el recte arriben a aquests centres i en surten. En aquestes circumstàncies, doncs, les contraccions del còlon descendent, el sigma i el recte solen ésser molt intenses. D’altra banda, diverses maniobres voluntàries, com ara la contractura dels músculs abdominals, incrementen la pressió efectuada sobre el recte i, per tant, faciliten l’expulsió de la matèria fecal.

L’última fase de la defecació, és a dir, la relaxació de l’esfínter anal extern, té lloc d’una manera voluntària, ja que aquest esfínter es compon de fibres musculars estriades, la contracció i la relaxació de les quals es poden controlar, fins un cert punt, voluntàriament. En general, quan es desperta el desig o la necessitat de defecar, amb la contracció voluntària de l’esfínter anal extern es pot endarrerir la defecació unes quantes hores. Això no obstant, passat un límit determinat, quan la pressió i l’estímul que exerceix la matèria fecal acumulada al recte excedeix la capacitat de contenció de l’esfínter anal extern, aquest es relaxa involuntàriament i es produeix la defecació. L’hàbit d’endarrerir sistemàticament la defecació sol provocar restrenyiment.