Els aliments entren a l’intestí prim en forma de quim, és a dir, parcialment digerits i aglomerats en una massa gairebé líquida. Tanmateix, però, la matèria que surt de l’intestí prim per entrar al gros, o matèria fecal, és una massa semilíquida, en bona mesura des-mineralitzada, i que conté bàsicament aigua, restes cel·lulars, bacteris morts, aliments no digeribles com la cel·lulosa i petites proporcions d’hidrats de carboni, lípids i proteïnes. Aquesta modificació substancial del quim en matèria fecal és deguda bàsicament a dues circumstàncies. D’una banda, al fet que l’intestí prim rebi les secrecions digestives procedents del pàncrees i del fetge, que es responsabilitzen de la part més important de la digestió de les substàncies nutritives. I, de l’altra, al fet que la immensa majoria de les substàncies nutritives són absorbides a l’intestí prim, un òrgan d’uns 6 m o 7 de llargada, la superfície interna del qual, especialment concebuda amb aquest objectiu, es troba incrementada milers de vegades per la presència de les vàlvules connivents, les vellositats i les microvellositats.
Motilitat i evacuació de l’intestí prim
Durant els moments de dejuni, les parets de l’intestí prim es contreuen seqüencialment, des del duodè fins a la vàlvula íleo-cecal, guiades pel complex motor migratori interdigestiu; aquestes contraccions tenen diverses freqüències i intensitats, i els correspon la funció d’expulsar de l’òrgan restes cel·lulars, microorganismes o partícules no digeribles. En canvi, amb l’arribada del quim al duodè, s’estableixen esquemàticament tres tipus de contraccions: les contraccions d’un sol segment o nansa intestinal, que endureixen i trituren el quim que s’hi localitza; les contraccions en sentit oposat de dues nanses intestinals adjacents que ocasionen un moviment de vaivé del quim allotjat en aquestes nanses; i les contraccions seqüencials de les nanses intestinals en direcció a l’intestí gros, que propulsen lentament i de manera progressiva el quim en aquesta direcció. Quan el quim arriba al segment final de Fili, la vàlvula íleo-cecal s’obre moguda per un increment sobtat de la pressió en aquest segment; aleshores el quim entra al cec o primera porció de l’intestí gros i després la vàlvula es torna a tancar i impedeix que la matèria fecal rellueixi anormalment a l’intestí prim.
Secrecions pròpies de l’intestí prim
La mucosa de l’intestí prim secreta quantitats importants de moc, bicarbonat de sodi i aigua, que, d’una banda, serveixen per a vehicular el quim i, de l’altra, per a protegir la pròpia mucosa intestinal de l’efecte corrosiu del suc gàstric, que normalment és evacuat, per bé que en quantitats no gaire importants, a través de l’esfínter pilòric.
Algunes cèl·lules distribuïdes en la mucosa intestinal elaboren diverses hormones, que són abocades a la circulació sanguínia quan entren en contacte amb el quim o algun dels seus components, i estimulen la secreció dels elements que s’encarreguen de la digestió. Actualment s’han individualitzat desenes d’hormones d’aquest tipus. Les més importants són la gastrina ja esmentada, que estimula la secreció clorhídro-pèptica, i la secretina i l’anomenada colecistocinina-pancreozimina, que estimulen la contracció de la vesícula biliar i la secreció de suc pancreàtic.
Finalment, la mucosa de l’intestí prim secreta alguns enzims, com ara l’amilasa entèrica o la lipasa entèrica, que contribueixen directament al procés digestiu dels hidrats de carboni i els greixos, respectivament, i altres elements, com per exemple l’anomenada enterocinasa, que tenen la funció d’activar els potents enzims digestius continguts al suc pancreàtic.
La bilis
La bilis és una secreció elaborada contínuament pels hepatòcits o cèl·lules hepàtiques, que és abocada permanentment a les vies biliars; durant els moments de dejuni és emmagatzemada i concentrada en la vesícula biliar, i finalment és evacuada fins a l’intestí prim, on fonamentalment té l’objectiu d’accelerar i ampliar el procés digestiu dels greixos. Cada dia les cèl·lules hepàtiques produeixen al voltant de 600 ml de bilis.
La bilis es compon bàsicament d’aigua i diverses substàncies grasses, com àcids biliars, colesterol i lecitina, per bé que en menors proporcions conté alguns pigments, com la bilirubina, que li confereix la tonalitat entre groc i verdosa que n’és característica; determinats minerals com el calci; electròlits, com ara potassi o sodi; cèl·lules immunitàries, i, eventualment, substàncies tòxiques, com ara medicaments o drogues, que el fetge depura de la sang.
El trajecte que efectua la bilis, des del moment que és secretada pels hepatòcits fins que arriba a l’interior del duodè és diferent si la persona es troba dejuna o en un procés de digestió. Durant els moments de dejuni, l’esfínter d’Oddi, és a dir, l’esfínter que es localitza al punt de desembocadura del colèdoc al duodè, es manté tancat i bloca l’accés de la bilis a aquest òrgan. Per tant, en dejú, la bilis secretada pels hepatòcits ha d’ésser desviada cap al conducte cístic i entrar a la vesícula biliar, on és emmagatzemada. D’altra banda, la bilis emmagatzemada a la vesícula biliar experimenta un procés de deshidratació i concentració, ja que les microvellositats que cobreixen l’epiteli superficial d’aquest òrgan absorbeixen una proporció elevada de l’aigua continguda a les secrecions biliars. Al contrari, durant la digestió, les contraccions peristàltiques de la primera porció del duodè se segueixen d’una relaxació de l’esfínter d’Oddi i, per tant, la bilis procedent del fetge pot entrar al duodè. Alhora, el contacte dels greixos del quim amb la mucosa duodenal desencadena l’alliberament cap a la sang de la colecistocimina-pancreozimina, la qual cosa provoca intenses contraccions de la paret de la vesícula biliar i, per tant, l’arribada d’importants quantitats de bilis concentrada a l’intestí prim.
L’acció digestiva de la bilis és determinada per la formació de micel·les digestives, unes partícules microscòpiques que formen els àcids biliars, el colesterol i la lecitina, ja que emulsionen els greixos continguts al quim amb un efecte similar al dels detergents. Així, els greixos emulsionats deixen exposada una superfície molt més extensa sobre la qual els enzims del suc pancreàtic poden exercir els efectes digestius de manera més ràpida i completa.
Després de la digestió, la major part de cadascun dels elements que componen la bilis són reab-sorbits a l’organisme en el mateix intestí prim, per bé que experimenten diverses modificacions. Així, doncs, aquests elements estableixen un cicle, anomenat cicle èntero-hepàtic de les secrecions biliars, gràcies al qual successivament són abocats a la bilis, entren a l’intestí prim, són absorbits per la mucosa d’aquest òrgan, posteriorment són abocats a la circulació sanguínia i, finalment, són captats pels hepatòcits, per tal de formar part novament de la bilis. Tanmateix, però, una petita proporció de cadascun dels elements que componen la bilis s’aparta del cicle èntero-hepàtic de les secrecions biliars i és eliminada definitivament de l’organisme amb les matèries fecals o l’orina. Aquest és el destí de l’estercobilina i l’urobilina, uns pigments marronosos derivats de la bili-rubina que confereixen a la matèria fecal la coloració que li és característica.
El suc pancreàtic
És anomenada suc pancreàtic la secreció digestiva que elabora i aboca el pàncrees a la segona porció del duodè, a través dels conductes de Wirsung i de Santorini. El suc pancreàtic es compon fonamentalment d’aigua, diversos elements com ara sodi, potassi o calci i una gran varietat d’enzims digestius. L’aigua i els altres elements anteriorment esmentats tenen la funció de vehicular els enzims digestius; aquests, per la seva banda, són els responsables del procés digestiu de la major part de les substàncies nutritives.
El suc pancreàtic conté, esquemàticament, tres tipus d’enzims digestius: els proteolítics, que desdoblen les proteïnes i entre els quals els més importants són la tripsina i la quimiotripsina; els lipolítics, que fragmenten els greixos i entre els quals el més important és la lipasa pancreàtica, i els glucolítics, que fraccionen els hidrats de carboni i entre els quals cal destacar l’anomenat amilasa pancreàtica.
La tripsina i la quimiotripsina són secretades en forma de tripsinogen i quimiotripsinogen, respectivament, i solament s’hi transformen quan en arribar al duodè entren en contacte i són activades per l’enterocinasa elaborada per la mucosa intestinal, i per la bilis. Aquest mecanisme retardat d’activació dels enzims proteolítics del pàncrees impedeix que aquests enzims actuïn sobre el mateix pàncrees, circumstància que desencadenaria una pancreatitis o inflamació d’aquest òrgan.
L’elaboració i la secreció del suc pancreàtic $ón produïdes i regulades per dos mecanismes: un d’inicial, protagonitzat pel sistema nerviós autònom, i un de posterior, de tipus hormonal. El mecanisme inicial, mediatitzat pel sistema parasimpàtic, s’activa per la visió i la percepció de l’aroma i el gust dels aliments, i provoca solament l’elaboració dels enzims digestius pancreàtics. El mecanisme de tipus hormonal correspon a la colecistocinina-pancreozimina i la secretina, dues hormones que són elaborades per la mucosa intestinal i que són abocades a la sang quan el quim entra a l’intestí prim. L’efecte d’aquestes hormones al pàncrees és doble, ja que alhora que estimulen la producció dels enzims digestius, provoquen la secreció d’importants quantitats de suc pancreàtic. Diàriament s’aboquen al duodè aproximadament 1 200 ml de suc pancreàtic.
La digestió i l’absorció de les substàncies nutritives a l’intestí prim
A l’intestí prim es produeix la part més important del procés digestiu de les substàncies nutritives. Aquest procés inclou una fase intraluminal, que s’esdevé a l’interior de la llum de l’òrgan, gràcies a la qual es transformen les substàncies nutritives contingudes al quim en partícules assimilables, i una fase parietal, que té lloc a l’interior de la mateixa mucosa intestinal, gràcies a la qual algunes de les partícules absorbides experimenten diverses modificacions abans que siguin abocades a la circulació sanguínia.
En l’anomenada fase intraluminal de la digestió tenen un paper molt important les contraccions segmentaries i els moviments de vaivé de les nanses intestinals, que continuen triturant i fraccionant el quim en partícules cada vegada més petites. Tanmateix, però, els protagonistes d’aquesta fase són els enzims digestius, especialment els del suc pancreàtic, i la bilis. Gràcies a l’acció de l’amilasa pancreàtica i l’amilasa entèrica, els hidrats de carboni són desdoblats en sucres o monosacàrids, fonamentalment glucosa, galactosa i fructosa, i són immediatament absorbits. Gràcies a l’acció de la tripsina i la quimio-tripsina, la major part de les proteïnes són fraccionades en aminoàcids, dipèptids o tripèptids, que també són absorbits immediatament. I gràcies a l’acció emulsionant de la bilis i l’acció fragmentadora de la lipasa pancreàtica i la lipasa entèrica, la major part dels greixos són transformats en àcids grassos i glicerol absorbibles.
En la digestió intraluminal dels greixos, hi té un paper secundari l’anomenada flora intestinal, és a dir, el conjunt de bacteris que es localitzen a l’interior de l’intestí prim i de l’intestí gros, i que en condicions normals no són nocius. Aquest paper consisteix, concretament, en el fet que aquests bacteris modifiquen algunes característiques dels àcids biliars continguts a la bilis, de manera que, segons la composició i el nombre de bacteris que formen la flora intestinal d’una persona en un moment determinat, la digestió dels greixos es pot accelerar o bé alentir.
L’assimilació de les substàncies nutritives es realitza fonamentalment a partir d’un procés de transport actiu. Els carbohidrats són absorbits en forma de monosacàrids, és a dir glucosa, galactosa i fructosa; només en una petita proporció són assimilats en forma de disacàrids. Les proteïnes són absorbides en forma d’aminoàcids, per bé que en una petita proporció són assimilades com a dipèptids o tripèptids. Els greixos són assimilats fonamentalment en forma d’àcids grassos i glicerol, per bé que n’hi ha que són absorbits en forma de triglicèrids i el colesterol és absorbit sense modificacions.
En l’anomenada fase parietal de la digestió, les molècules nutritives més voluminoses són desdoblades en molècules més senzilles gràcies a l’acció de diversos enzims que hi ha a l’interior de les cèl·lules de l’epiteli intestinal. Així, els disacàrids són convertits en monosacàrids, i els dipèptids, els tripèptids i les proteïnes senceres que han estat absorbides per pinocitosi són transformats en aminoàcids. Després d’aquest procés, els productes finals de la digestió són abocats a les vènules centrals de les vellositats intestinals i entren a la vena porta. Durant la fase parietal de la digestió, la major part de les substàncies grasses assimilades són transformades en unes partícules relativament voluminoses de 0,5 micres de diàmetre, que són anomenades quilomicrons i es componen bàsicament de triglicèrids, fosfolípids i colesterol. Els quilomicrons no són abocats a les vènules centrals de les vellositats, sinó als quilífers centrals, des d’on entren a la circulació limfàtica, per tal d’atènyer finalment els troncs venosos del coll. Només una petita porció d’àcids grassos són abocats directament a les vènules centrals de les vellositats i entren posteriorment a la vena porta.