És anomenat infart agut d’intestí prim, o infart intestinal agut, la necrosi o mort d’un sector més o menys ampli d’aquest òrgan, que s’esdevé a conseqüència d’un episodi d’isquèmia intestinal aguda, és a dir, una disminució sobtada de la irrigació sanguínia d’aquest òrgan. Així, en aquestes circumstàncies, els teixits afectats per la isquèmia no reben l’aportació d’oxigen que els és necessària per a mantenir el metabolisme i per tant es necrosen.
Aproximadament en un 90% dels casos, la isquèmia intestinal aguda, i per tant l’infart intestinal agut, es produeixen a conseqüència d’una obstrucció de les artèries que irriguen l’intestí prim. L’obstrucció d’aquestes artèries, al seu torn, sol ésser deguda a una trombosi, és a dir, la formació anormal de coàguls de sang a l’interior dels vasos sanguinis, i s’esdevé en general en persones d’edat, que pateixen d’aterosclerosi molt evolucionada. Tanmateix, de vegades, l’obstrucció d’aquestes artèries és deguda a una embòlia intestinal, és a dir, a l’impacte d’un coàgul sanguini que s’ha format en un altre sector de l’aparell circulatori i que amb la circulació arriba fins a una artèria intestinal.
Aproximadament en un 10% dels casos, la isquèmia intestinal aguda és causada per la formació d’un trombe a l’interior de la vena mesentèrica, una vena cabalosa que drena un extens sector de l’intestí prim. Quan aquesta vena s’obstrueix, com s’esdevé en el cas de trombosi, la sang que hauria d’ésser evacuada s’acumula als teixits intestinals i hi impedeix l’accés de sang oxigenada.
Les manifestacions de l’infart intestinal agut solen presentar-se en forma brusca i s’intensifiquen acceleradament. El símptoma més freqüent, i en general el més precoç, és el dolor abdominal. Durant les primeres hores, aquest dolor es localitza al voltant del llombrígol i es presenta de manera intermitent. En canvi, al cap d’una estona, s’irradia cap a tota la paret anterior de l’abdomen, s’intensifica i esdevé constant. D’altres símptomes freqüents són nàusees, vòmits que sovint contenen sang, pèrdua de sang a través de l’esfínter anal, diarrea i restrenyiment.
En alguns casos, igualment, al cap d’unes quantes hores o alguns dies, la paret intestinal, que ha quedat molt debilitada per la necrosi dels teixits, es fragmenta. En aquestes circumstàncies, doncs, es produeix una peritonitis, és a dir, una inflamació de la membrana serosa que cobreix els òrgans abdominals i que s’estén a tota la cavitat abdominal; aquesta alteració, que en aquests casos és provocada pels bacteris i enzims digestius que traspassen la paret intestinal, sovint constitueix causa de mort.
Hom efectua la diagnosi d’aquesta malaltia a partir de la ràpida evolució dels símptomes, i es confirma amb diverses exploracions complementàries, com ara radiografia simple d’abdomen, arteriografia o exploració radiològica de les artèries, o tomografia axial computada de la regió abdominal. De vegades, però, cal recórrer a una laparotomia, és a dir, l’obertura quirúrgica de la cavitat abdominal, per tal d’inspeccionar-ne l’interior i determinar l’origen de l’alteració.
El tractament requereix l’hospitalització immediata del malalt i consisteix bàsicament en l’extracció quirúrgica del segment intestinal necrosat. Igualment, mentre es prepara el pacient per a aquesta intervenció, hom intenta de millorar-ne l’estat físic amb transfusions de sang i l’administració d’antibiòtics.
El pronòstic d’aquest trastorn és greu, per bé que varia segons l’extensió del segment intestinal necrosat i l’estat físic del malalt.