Definició
És anomenada interrupció voluntària de l’embaràs, avortament induït o provocat, l’aplicació de diversos mètodes per a evitar el desenvolupament complet d’un embaràs i el consegüent naixement d’un fill, després que s’ha produït la fecundació i implantació de la cèl·lula ou a l’úter de la dona.
Indicacions
La interrupció voluntària de l’embaràs es planteja fonamentalment en dues situacions: l’embaràs no desitjat i l’embaràs que pot originar greus trastorns a la dona o el futur fill. L’embaràs no desitjat es pot produir com a resultat d’una relació sexual en què no s’hagin emprat mètodes anticonceptius, o bé quan fracassa el mètode emprat. Les situacions en què el desenvolupament de l’embaràs pot ésser perillós són diverses, però en qualsevol cas s’han de valorar individualment en cada cas concret. Així, pot ésser perillós per a les dones que pateixen de determinats trastorns, com ara afeccions psiquiàtriques greus, malalties renals cròniques, determinades afeccions cardíaques, certes malalties bronco-pulmonars o hipertensió arterial greu. Hi ha d’altres circumstàncies en què hi ha un perill que el fetus no es desenvolupi adequadament, i per tant es recorre a les tècniques de diagnosi prenatal adequades; en aquests casos si s’estableix que l’embrió o el fetus en desenvolupament té alguna alteració greu es pot plantejar l’avortament induït.
En qualsevol cas, la pràctica de l’avortament induït és regulada en la major part dels països del món per normatives legals. Al nostre país, des de l’agost del 1985 hi ha vigent la llei de despenalització de l’avortament, que permet de practicar-lo solament fins a la vint-i-dosena setmana de l’embaràs i en tres circumstàncies: quan calgui per a evitar un greu perill per a la vida o la salut física o psíquica de l’embarassada, segons criteri mèdic; quan l’embaràs sigui conseqüència d’una violació prèviament denunciada; o quan se suposi que el fetus naixerà amb greus problemes físics o psíquics, segons criteri mèdic. La normativa legal exigeix, a més, diverses garanties legals que confirmin aquestes circumstàncies i limita la pràctica de l’avortament induït a determinats centres especialment acreditats.
Mètodes
La interrupció voluntària de l’embaràs es pot practicar amb diverses tècniques, d’entre les quals hom selecciona la més adequada en cada cas, segons el moment de l’embaràs en què es decideix d’efectuar-la i les característiques individuals de cada dona.
Així, hom pot recórrer a la inducció de l’avortament per mètodes medicamentosos amb l’administració de prostaglandines, substàncies que maduren el coll uterí i estimulen les contraccions uterines. Aquests medicaments es poden administrar, especialment, en la primera meitat de la gestació, en forma d’òvuls vaginals o, més habitualment, en forma de gel que s’aplica al coll uterí. Amb menys freqüència, hom recorre a la seva utilització intravenosa o de forma intraamniòtica, ja que en aquest cas tenen l’inconvenient que les dosis eficaces solen causar efectes secundaris, com ara nàusees, vòmits i diarrea.
En l’actualitat s’assaja la utilització d’un altre medicament que pot ésser útil en les primeres setmanes d’embaràs, el RU-486, substància inhibidora de l’acció de l’hormona progesterona, que pot administrar-se en forma de píndola. Després que ha estat administrada, bloca l’acció de la progesterona de la qual depèn el desenvolupament de l’embaràs, i, per tant, l’embaràs s’interromp. A més, aquest medicament estimula la producció de prostaglandines en l’organisme mateix, de manera que indueix les contraccions uterines i l’expulsió del producte de l’embaràs. Tanmateix, però, en alguns casos, a més de la píndola cal administrar una dosi de prostaglandines per a aconseguir d’expulsar completament el contingut uterí.
Actualment, la interrupció de l’embaràs durant les primeres setmanes se sol fer amb el mètode d’aspiració, o mètode de Karman, consistent en l’aspiració del contingut de l’úter amb una cànula introduïda al seu interior. La intervenció s’efectua en general sense necessitat d’anestèsia, ja que les molèsties que ocasiona són escasses, i se solen evitar administrant prèviament un sedant i un antispasmòdic. La intervenció es basa a introduir a través de l’orifici extern de l’úter una cànula de plàstic que es connecta a una bomba de buit o una xeringa especial de succió. Fins a la sisena setmana de gestació s’empren cànules de menys de 6 mm de diàmetre, que s’introdueixen directament a l’úter. En canvi, després de la setena setmana en general cal utilitzar cànules més gruixudes i per a introduir-les cal dilatar prèviament el conducte del coll uterí, amb dispositius especials. En qualsevol cas, després que s’ha introduït la cànula, s’aspira el contingut de l’úter durant uns 2 a 5 minuts fins que s’extreu el sac gestacional i els seus annexos. Després que s’ha acabat la intervenció no cal que la dona sigui hospitalitzada, ja que no se solen presentar complicacions greus.
En molts casos hom recorre encara, durant el primer trimestre, a la provocació de l’avortament amb el raspament quirúrgic. Aquest mètode consisteix à introduir a la cavitat uterina una cullereta metàl·lica amb la qual es raspa tota la superfície interior de l’úter fins a eliminar tot el producte de l’embaràs. Per a introduir la cullereta de raspament cal dilatar prèviament el coll uterí. En aquest sentit es poden utilitzar tiges seques de laminaria, una alga marina, que, en introduir-se al coll uterí absorbeix la humitat, s’infla i produeix d’aquesta manera una dilatació gradual, sense molèsties.
En fases avançades de la gestació, a la catorzena setmana, es pot induir l’avortament amb una injecció intraamniòtica. Aquest procediment consisteix a efectuar una punció del sac amniòtic que envolta el fetus amb una agulla llarga que s’introdueix a través de la paret abdominal. Amb aquesta agulla s’extreu el líquid amniòtic i s’injecta lentament una solució de sèrum hipertònic, que té un alt contingut de sal. El sèrum hipertònic provoca una alteració dels teixits placentaris que n’origina el despreniment i l’expulsió, amb contraccions uterines, mitjançant el mateix mecanisme que un avortament espontani. En l’actualitat aquest procediment es practica també injectant prostaglandines en lloc de sèrum hipertònic.
A més d’aquests mètodes científics, en ambients de clandestinitat se solen provocar avortaments amb d’altres mètodes, que presenten un risc elevat de provocar complicacions importants. Un d’aquests mètodes és la punció del sac amniòtic amb un objecte llarg i punxegut, com una agulla de fer mitja; aquest mètode pot causar la perforació de l’úter i infeccions greus. Un altre mètode utilitzat és la injecció de substàncies sabonoses a l’interior de la cavitat uterina, la qual cosa sovint causa la penetració d’aire o d’altres substàncies en la sang i pot originar complicacions mortals.
Cures, efectes secundaris i complicacions
L’avortament induït, com tot procediment mèdic, pot ocasionar diversos efectes secundaris de diversa gravetat. En general, les complicacions són més freqüents com més avançada és la fase de la gestació en què s’efectua la interrupció i com més complexa és la tècnica adoptada. Així, la interrupció per mètodes exclusivament medicamentosos efectuada en les primeres setmanes d’embaràs no sol presentar complicacions importants, que són més freqüents quan l’embaràs es troba en la fase avançada i es practica un avortament per dilatació i raspament quirúrgic. En qualsevol cas, les complicacions són molt més freqüents i més greus quan l’avortament es practica de manera clandestina, per persones no professionals o en centres inadequats.
Després de l’aspiració es poden produir petites pèrdues de sang i també contraccions uterines, especialment durant els vuit dies següents a la intervenció. En general, les molèsties causades per les contraccions cedeixen amb l’administració de medicaments analgèsics. Si les hemorràgies són molt abundants cal efectuar un control mèdic per tal d’esbrinar-ne la causa i adoptar les mesures adequades.
En general, després de la pràctica de l’avortament se sol presentar la menstruació al cap de 5 o 6 setmanes, que sol ésser més abundant del que es considera habitual. Si no es presenta cal practicar una prova d’embaràs per a comprovar que realment s’hagi interromput la gestació.
Per tal de reduir el risc que es produeixin infeccions és aconsellable que no s’utilitzin tampons vaginals i s’evitin els banys, les irrigacions vaginals i el coit vaginal, almenys durant una setmana. Per a diagnosticar a temps qualsevol infecció que es podria presentar és aconsellable de mesurar la temperatura corporal cada dia, i en el cas que aparegui febre cal efectuar un examen mèdic per tal de determinar-ne l’origen i actuar adequadament.
D’altres complicacions més greus són molt estranyes si l’avortament es practica amb mètodes científics i en un centre adequadament equipat. Una d’aquestes complicacions és la perforació de l’úter, que pot ocasionar una infecció pèlvica greu. Una altra complicació poc freqüent és la retenció de fragments de placenta, que ocasiona infeccions amb febre elevada, contraccions doloroses i hemorràgia abundant i amb mala olor. En aquests casos cal efectuar una intervenció quirúrgica i administrar antibiòtics adequats.
Les complicacions d’ordre psíquic són relativament freqüents, a causa de l’impacte emocional que provoca la decisió d’avortar, especialment quan l’embaràs era prèviament desitjat i quan la interrupció es practica en fases avançades de la gestació. En molts casos es produeix una reacció depressiva, però en general és transitòria i no deixa seqüeles psíquiques importants.