Luxació o dislocació

Definició

La luxació, anomenada també dislocació, consisteix en el desplaçament de les estructures òssies que formen una articulació, de manera que els ossos se separen i perden llur relació normal.

Causes

La luxació és deguda a una fallada dels elements de contenció articular que, en condicions normals, garanteixen l’encaix dels ossos articulats i limiten la capacitat de moviment. Aquests elements són els lligaments, la càpsula sinó vial, els tendons, els músculs i la pell que cobreix l’articulació. Si el conjunt de contenció falla, a causa d’una malformació o una lesió d’aquests elements, els extrems ossis que estan junts es poden desplaçar i perdre la mobilitat articular normal.

Sovint, la luxació és deguda a un traumatisme violent que esquinça els elements de contenció i força el desplaçament dels ossos. És possible que es tracti d’un traumatisme directe en un os o en l’articulació, o bé d’un traumatisme indirecte, com s’esdevé en les caigudes en què hom para el cop amb les mans o els colzes i que poden provocar la luxació de l’articulació de l’espatlla. En canvi, és menys freqüent que una contracció muscular violenta i incoordinada produeixi una luxació, com ara quan hom badalla exageradament i en resulta afectada l’articulació témporo-maxil·lar. En altres casos, pot ésser deguda a una alteració dels elements de contenció articular de causa congènita o a una malaltia articular, com és el cas de les alteracions del desenvolupament fetal que originen una luxació congènita de maluc.

Freqüència i localitzacions

Les luxacions traumàtiques poden tenir lloc en qualsevol accident. Són més habituals en persones que desenvolupen activitats físiques intenses i en esportistes. D’altra banda, afecten sobretot els adults joves i molt estranyament les persones d’edat, els ossos de les quals són més rígids i, davant d’un traumatisme, tendeixen més aviat a fracturar-se.

La localització més habitual és l’espatlla, perquè es tracta d’una articulació amb una gran activitat funcional, molt superficial i poc protegida muscularment. En canvi, és menys freqüent al colze, l’articulació témporo-maxil·lar, el maluc, la columna vertebral, el turmell, la mà i el peu.

Símptomes

De vegades, durant el traumatisme, la persona té la sensació que l’os s’ha desplaçat. En general, però, el símptoma més precoç és el dolor que es presenta immediatament després del traumatisme i dificulta o impedeix el moviment de l’articulació que n’és afectada. Sol minvar durant un espai de temps curt i despres s’intensifica a causa de la reacció inflamatòria de la zona alterada, que es presenta tumefacta, envermellida i calenta.

En la majoria de les luxacions, el segment ossi afectat adopta una posició anormal i, per tant, apareixen deformitats més o menys importants que sovint poden ésser observades a ull nu. És el cas d’una luxació a l’espatlla, en què el braç afectat és més curt que l’altre, o una luxació de maluc, en què la cuixa afectada és més curta que l’altra. D’altra banda, el desplaçament ossi altera la mobilitat de l’articulació.

Tipus, evolució i complicacions

En tots els casos de luxació traumàtica hi ha un esquinçament, una ruptura o una desinserció d’un lligament o de la càpsula sinovial. De manera que en totes les luxacions traumàtiques es presenta alhora un esquinç. Fins i tot, de vegades, l’extrem ossi que ha estat desplaçat pel traumatisme es torna a col·locar espontàniament en la posició normal per l’acció dels músculs i els lligaments que no han estat afectats, i només es manté l’esquinç. Aquest tipus de luxació és anomenada luxació fugaç.

Quan les superfícies òssies de l’articulació afectada queden del tot separades, es parla de luxació completa. I si encara mantenen el contacte entre si, es tracta d’una subluxació.

Les complicacions pròpies d’aquesta afecció depenen bàsicament del trajecte que segueix l’extrem ossi en desplaçar-se. En la luxació intracapsular, l’extrem ossi es manté a l’interior de l’articulació, i pot arribar a comprimir o desprendre els cartílags intraarticulars. Quan es tracta d’una luxació extracapsular, l’extrem ossi perfora la càpsula sinovial, queda situat fora de l’articulació i en la trajectòria que segueix pot comprimir, esquinçar o desinserir els teixits propers, com ara músculs, tendons, artèries, venes i nervis, de manera que es poden presentar hemorràgies o alteracions neurològiques. En la luxació oberta, l’extrem ossi arriba a esquinçar la pell i queda en contacte amb l’exterior de l’organisme, la qual cosa n’afavoreix la contaminació i predisposa al desenvolupament d’una infecció.

Les complicacions també es poden presentar durant l’evolució de la lesió. Després que s’ha produït, la zona afectada s’inflama, i als set dies o deu es comença a formar teixit cicatricial, que repara progressivament els elements lesionats. Amb el tractament adequat, çl teixit cicatricial contribueix a fixar la posició normal de les estructures intraarticulars. En canvi, sense tractament, la cicatriu es forma al voltant de l’extrem ossi desplaçat i el fixa en una posició anormal. En aquest cas és anomenada luxació inveterada, i totes les estructures de la zona s’adapten a aquesta posició anormal, de manera que l’articulació queda deformada i la capacitat de moviments limitada.

Quan el tractament aconsegueix la reducció de l’extrem ossi desplaçat, però no immobilitza l’articulació de manera adequada, és possible que els elements de contenció no es recuperin bé i que l’articulació quedi inestable. Aleshores, traumatismes petits són capaços de desencadenar una altra luxació, la luxació recidivant. Amb el pas del temps, i si no rep tractament, fins i tot simples contraccions musculars en provocaran d’altres que seran anomenades luxacions habituals.

Diagnosi

Hom estableix la diagnosi per l’antecedent d’un traumatisme i l’exploració física que posa de manifest el desplaçament ossi. Es confirma mitjançant les radiografies de l’articulació afectada, en les imatges de la qual hom pot observar clarament la situació anormal dels extrems ossis.

Tractament

El tractament de la luxació consisteix en la reducció o restitució dels extrems ossis a la posició normal i la immobilització de l’articulació afectada per impedir-ne el desplaçament i afavorir una correcció adequada dels elements articulars lesionats.

En general, la reducció s’efectua amb diverses maniobres manuals, prèvia aplicació d’anestèsia local. De vegades, però, la reducció no és possible, perquè s’interposen trossos de cartílag, músculs, tendons o càpsula sinovial a l’interior de l’articulació. En aquests casos, generalment cal recórrer a una intervenció quirúrgica per tal de col·locar novament l’extrem ossi luxat en la posició que li correspon.

A continuació, hom procedeix a la immobilització de la part afectada. Quan la luxació és lleu, el repòs durant tres setmanes o quatre sol ésser suficient per a garantir el guariment. Quan no es pot fer un repòs adequat, hom sol recórrer al guix, els embenats o d’altres elements ortopèdics durant un període de temps semblant.

Després del període d’immobilització, hom sol recomanar que s’efectuïn alguns exercicis físics especials, amb l’objectiu d’assolir una recuperació funcional completa, que es dóna al cap de dos mesos o tres del traumatisme, quan no es presenten complicacions.

Les luxacions que causen la destrucció de teixits tous propers solen requerir una intervenció quirúrgica. Quan es tracta d’una luxació oberta, cal una desinfecció de la zona i l’administració de medicaments antibiòtics.

Si les luxacions són inveterades, recidivants o habituals, hom sol recórrer a la cirurgia per efectuar la reducció del fragment ossi luxat i reparar els teixits intraarticulars.