La prevenció d’accidents es basa fonamentalment en tres tipus de mesures: l’educació, l’adopció de determinades precaucions i la utilització dels dispositius tècnics adequats.

Els pares i altres adults responsables de l’educació del nen han de responsabilitzar-se que vagi aprenent a identificar les situacions de perill i a protegir-se’n. Això no vol pas dir que s’hagi de coartar per complet la llibertat del nen. No es pot pretendre que l’infant s’allunyi del perill amb ordres autoritàries, com "No facis... perquè ho dic jo, i prou!". D’aquesta manera només s’aconsegueix que el nen perdi la seva curiositat natural, o bé que faci allò que li ha estat prohibit quan no se’l vigili.

Perquè l’infant comprengui que una determinada acció pot ésser perillosa, se li ha d’explicar sempre el motiu perquè se li recomana evitar-la, al nivell que ell pugui entendre-ho. De vegades, pot ésser positiu que experimenti ell mateix el resultat d’una determinada acció, sempre que no li pugui produir lesions i s’hi estigui vigilant, per a ajudar-lo. Per exemple, perquè comprengui que ha d’allunyar-se d’una piscina, si no sap nedar, se’l pot deixar que s’enfonsi en l’aigua un moment, i de seguida treure-l’en.

Com a part de l’educació del nen, és molt important que els adults li donin bon exemple. Per aquest motiu, mai no s’han de fer, davant seu, accions perilloses, que un adult pot controlar però el nen no. L’exemple més clar és que no es pot pretendre que el nen aprengui a respectar l’ús del semàfor per a creuar els carrers, si els adults no ho fan.

En cada situació concreta s’han d’adoptar les precaucions necessàries per a evitar els perills que pot representar. Cal, per tant, anticipar-se sempre a l’acció del nen, preveient quins poden ésser en cada cas els perills que hi pot haver, segons l’edat. El nen té una curiositat enorme per a conèixer el món que l’envolta, i no sap res dels perills que hi pot haver darrere d’allò que pretén investigar. És responsabilitat dels adults preveure les accions del nen en una determinada situació, i evitar-li el perill que puguin representar. El món que l’envolta no està, en general, adaptat a la seva proporció i les seves capacitats, sinó a les dels adults. Moltes circumstàncies que són generalment innòcues per als adults són extremament perilloses per als infants. Per a prevenir els accidents infantils, cal identificar aquestes situacions i adoptar les mesures necessàries per a reduir o eliminar el perill que poden representar. També, convé fer algunes adaptacions, mentre a casa hi hagi infants petits.

Per a prevenir els accidents, actualment es disposa de diversos dispositius tècnics que augmenten la seguretat de determinades circumstàncies. Convé utilitzar-los adequadament, perquè poden reduir les probabilitats d’un accident, o les seves conseqüències.

A la llar

La majoria dels accidents infantils tenen lloc a la pròpia llar, per la qual cosa les mesures preventives han de començar en l’estructura física de la casa i en les activitats quotidianes.

A la llar és on es produeix la majoria d’accidents per caigudes, la causa de les quals varia segons l’edat del nen. Per exemple, el nodrissó pot caure del lloc on l’estan canviant, o del propi bressol. Per a evitar-ho, convé canviar el nen només en un canviador adequat, que tingui baranes. Si, per algun motiu, s’ha de canviar el nen fora de casa, és preferible de fer-ho en un lloc poc alt i prou ample, perquè el nen no en caigui si es tomba, com per exemple un llit. En qualsevol cas, mai no s’ha de deixar sol el nen.

El bressol ha d’ésser suficientment estable perquè no pugui bolcar-se, si el nen s’hi belluga. A més, ha de tenir una barana prou alta, perquè l’infant no pugui saltar ni posar-se dempeus. Com que convé que el bressol no estigui tancat i que impedeixi la visió exterior, cal tenir en compte que disposi de barrots verticals que no estiguin separats més de 10-12 cm, perquè el nen no pugui passar per entremig.

A partir del moment que ja camina, s’han d’adoptar precaucions per a evitar les caigudes provocades en ensopegar mentre camina o corre, en caure d’un lloc alt, o per les escales.

Per a evitar ensopegades i relliscades, convé que el terra sigui adequat i que no hi hagi obstacles. Pot ésser perillós d’encerar el terra amb productes que el deixin Uiscós, especialment les escales: és preferible evitar-ne l’ús. En qualsevol cas, convé acostumar el nen que no trepitgi un terra acabat de fregar, fins que no estigui sec. Per a incrementar l’adherència de les escales, és útil col·locar-hi una moqueta. Si s’hi col·loquen catifes, convé fixar-les ben bé al terra, per a evitar que s’hi formin arrugues i que el nen hi pugui ensopegar. Les pròpies joguines del nen poden constituir obstacles que el facin caure, i per això cal acostumar-lo a endreçar-les quan acabi de jugar. També convé que tota la casa estigui ben il·luminada, ja que la manca de visibilitat pot ésser causa de caigudes.

Les caigudes del llit són relativament freqüents, per bé que no solen causar lesions importants. Per a evitar-les, no hi ha d’haver a prop mobles d’arestes vives o cap altre objecte que pugui fer mal al nen, si cau. Si dorm en lliteres, cal col·locar-hi baranes perquè aleshores les caigudes sí que podrien produir lesions greus.

Per a evitar les caigudes d’altures considerables, que poden produir lesions molt serioses, cal adoptar precaucions especials en les finestres i els balcons. Tant les finestres com les baranes dels balcons i terrasses haurien de tenir una alçada mínima de 90 cm. Si són més baixes, s’hi pot afegir una barana suplementària. A més, els barrots han d’ésser verticals, ja que, si són horitzontals, el nen s’hi pot enfilar, com si fossin una escala; els barrots verticals han de tenir una separació màxima de 10 cm. En qualsevol cas, a prop de les obertures mai no s’han de deixar cadires, testos o altres mobles en què el nen es pugui enfilar.

La banyera és un lloc on són freqüents les caigudes per relliscada, especialment en entrar-hi i sortir-ne. Per a evitar-les, pot ésser útil col·locar adhesius apropiats, o bé una estora de goma en la banyera, o una altra de rus, per a sortir-ne. En tot cas, convé ajudar el nen a entrar i sortir de la banyera, fins que no sigui prou alt per a fer-ho sense dificultats.

A més de les caigudes, a la banyera també es poden produir altres tipus d’accidents; principalment, per la seva gravetat, els ofegaments. L’ofegament a la banyera pot produir-se si el nen s’hi endormisca, o bé si hi cau i es dóna un cop que li faci perdre els sentits. Per a evitar-ho, mai no se l’ha de deixar sol a la banyera, com a mínim fins després dels set anys.

A la llar, també poden produir-se uns altres tipus d’ofegaments. Un dels més freqüents és l’asfíxia produïda perquè el nen es posa al cap una bossa de plàstic. Per a evitar-ho, mai no s’han de deixar bosses de plàstic en un lloc a l’abast dels nens, perquè tot jugant poden fer-les servir d’escafandre o de caputxa.

Més rarament, els infants més petits poden sofrir una asfíxia mentre dormen, en enfonsar el cap en el coixí. Per a evitar-ho és preferible que els infants petits dormin boca avall, amb el cap de costat i sense coixí.

També és un accident relativament freqüent l’aspiració d’objectes estranys, que, en els casos més greus, pot arribar a provocar l’asfíxia. Aquest tipus d’accidents són els que més sovint causen la mort en accidents d’infants petits ocorreguts a la llar i representen, en conjunt, la tercera causa de mort per accidents infantils. Els objectes aspirats poden ésser d’allò més divers, ja que fins als dos o tres anys el nen tot s’ho fica a la boca. Segons les característiques de l’objecte, les conseqüències poden ésser diverses: una simple ennuegada, una lesió de les vies respiratòries o digestives, una infecció crònica, o una asfíxia de conseqüències fatals, si no s’actua d’immediat.

Per a prevenir aquests accidents cal escollir amb molt de compte les joguines per al nen, comprovar que no tinguin peces menudes, soltes o que el nen pugui arrencar, com a mínim fins als tres anys. A més, així que el nen comença a desplaçar-se, encara que al començament només gategi, cal evitar que quedin al seu abast objectes petits, com ara monedes, botons o imperdibles.

Els infants també poden aspirar els aliments; per aquesta raó és important que el nen mengi a cada edat d’acord amb el seu grau de control de la masticació. No convé, per exemple, que mengi llavors de gira-sol, avellanes ni altra mena de fruits secs abans dels cinc anys. Se li han de donar els aliments tallats o bocins petits, i se li ha d’ensenyar a mastegar bé cada mos. En tot cas, no se l’ha de distreure, ni fer-lo riure, ni permetre que faci cap activitat diferent de menjar a l’hora dels àpats, i encara menys córrer amb la boca plena.

Un altre tipus d’accidents infantils relativament freqüent, que tenen lloc sobretot a la llar, són les cremades. Les més greus solen ésser produïdes directament per les flames. Per a evitar-les cal adoptar les mesures habituals de prevenció d’incendis, i a més a més algunes precaucions específiques pel que fa als nens. Mai no s’hauria de deixar llumins ni encenedors a l’abast dels infants, i així que puguin entendre-ho, explicar-los el perill que representa la seva manipulació. Així i tot, mai no s’han de deixar els nens petits sols a casa, i encara menys permetre que juguin amb cap mena de focs artificials. Els més grandets, és preferible que només els manipulin davant d’un adult, fins que no n’assoleixin l’habilitat i la prudència necessàries.

Solen ésser menys greus, però tanmateix molt freqüents, les cremades provocades per líquids calents. Per exemple, es poden produir a la banyera, en especial, si primer s’hi posa l’aigua calenta, ja que el nen s’hi pot submergir, en un moment de distracció, abans que no se n’hagi afegida de freda. Per a evitar-ho, convé ficar-hi l’aigua barrejada des del primer moment, o bé primer la freda i després la calenta. A més, és una mesura molt eficaç que l’escalfador disposi d’un termòstat que permeti de graduar la temperatura de l’aigua a un màxim de 55 °C.

De tota manera, el lloc de la casa on hi ha més perill de cremades és la cuina, on sovint hi ha aliments en cocció que poden caure damunt del nen. Per a evitar-les convé impedir que els nens entrin a la cuina, com a mínim durant les hores en què s’hi prepara el menjar. Així i tot, per a evitar un accident en cas que el nen arribi a entrar-hi, convé adoptar certes precaucions. Si fos possible, s’hauria de fixar la cuina al terra o a la paret, perquè no es balancegi, si el nen se’n penjava o si intentava obrir el forn, amb el perill que li caiguin els recipients al damunt. En tot cas, els mànecs de les paelles o cassoles sempre s’han de col·locar cap endins, per a evitar que sobre-surtin fora de la cuina i que l’infant els abasti. A més, sempre que s’hagi de transportar un recipient amb líquid calent cal comprovar que en el trajecte no hi hagi cap objecte amb què es pugui ensopegar i vessar-ne el contingut damunt del nen. Una altra precaució aconsellable és no posar a taula estovalles que pengin gaire, ja que el nen podria estirar-les i caure-li al damunt tot el menjar i la vaixella.

Els sistemes de calefacció també poden causar cremades. Per impedir-les convé evitar que el nen pugui acostar-se a la font de calor, si cal posant-hi una barana protectora.

Una altra causa de cremades a la llar és la planxa: cal evitar que el nen s’acosti a la post de planxar i que pugui estirar-ne el cordó. És, doncs, convenient situar el cable a l’esquena del qui està planxant, i molt a prop d’una paret.

Les intoxicacions constitueixen un altre tipus d’accidents infantils molt freqüents, que representen un 10% del total. La majoria ocorren a la llar, a causa de la ingestió de diverses substàncies, com ara medicaments —especialment analgèsics i tranquil·litzants—, productes de neteja, pintures, insecticides i alcohol.

Per a evitar que el nen s’intoxiqui amb medicaments, convé que a la llar hi hagi només els fàrmacs imprescindibles; se n’haurien de llençar els caducats i tots aquells que no és previsible que s’hagin d’utilitzar habitualment. En qualsevol cas, l’armari on es desin ha de situar-se en un lloc alt, on el nen no pugui arribar, i és preferible que estigui tancat amb clau. A més, cal educar els infants en la utilització de medicaments, tot ensenyant-los que es prenen per guarir d’una malaltia i no perquè siguin llaminadures agradables. En tot cas, per a evitar que vulguin imitar els adults, és preferible no prendre medicaments davant dels infants.

Tots els productes tòxics que hi pugui haver a la llar, com ara el lleixiu, els detergents, desgreixadors, pintures i dissolvents, també haurien d’estar desats en un lloc inacessible per al nen. A més, cal evitar de conservar-los en envasos diferents dels originals, per exemple en ampolles d’aigua mineral o de refresc, per a evitar-ne la ingestió per error. Caldria observar aquestes mateixes precaucions amb les begudes alcohòliques, perquè el nen també s’hi pot intoxicar.

Els accidents infantils causats per electricitat cada dia són més freqüents, especialment a la llar. En molts casos només produeixen una descàrrega o una cremada lleu, però gairebé una quarta part dels que requereixen assistència mèdica arriben a ésser mortals. Per tal d’evitar els accidents greus, la primera mesura que caldria adoptar en totes les llars és la instal·lació d’un interruptor diferencial, obligatori en tots els habitatges construïts d’ençà del 1974. Aquest dispositiu interromp el corrent elèctric en cas que s’arribi a produir un curt circuit, com pot succeir en produir-se una descàrrega elèctrica. Una altra precaució molt útil és instal·lar-hi endolls de seguretat, que només permeten el pas del corrent després de girar-los. A més, és convenient cobrir sistemàticament els endolls amb unes plaques especials que es venen als comerços. Per a evitar els accidents no és aconsellable la utilització d’allargadors, i molt menys unir cables elèctrics amb cinta aïllant.

En les activitats de lleure

És relativament freqüent que els infants sofreixin un accident en el decurs de diverses activitats de lleure, ja sigui en un parc infantil, a l’escola o practicant algun esport. Això no significa pas que s’hagin de restringir aquestes activitats, que contribueixen molt positivament al desenvolupament psicomotor del nen. La majoria d’aquests accidents són lleus, però cal adoptar algunes precaucions per a reduir les probabilitats que es presentin.

En els parcs infantils, convé de comprovar que tots els aparells estan en les condicions adequades, com ara mirar que els gronxadors estiguin ben subjectes, que els tobogans no tinguin estelles i que arribin fins al terra. En qualsevol cas, no convé deixar que el nen utilitzi tot sol els aparells fins que no tingui més de tres anys d’edat. Mentrestant, se l’ha de vigilar de prop, ensenyar-lo a utilitzar-los correctament i a mesurar les pròpies limitacions.

Per a evitar els accidents en la pràctica esportiva és important disposar de la supervisió de persones expertes, que guiïn el nen per a adaptar-ne l’activitat al seu grau de maduresa. Sempre s’ha d’utilitzar el material adequat per a la pràctica de cada esport, que en determinats casos inclou proteccions especials.

Al carrer, la carretera i l’automòbil

Els accidents de circulació són els que solen tenir conseqüències més greus. En tot el territori de l’Estat espanyol provoquen anualment la mort de més de 700 nens. De tots els accidents de circulació, els més freqüents en els infants són els atropellaments, que en representen el 60%; en la resta, el nen resulta accidentat en la seva condició de viatger d’un vehicle. Per a evitar els accidents de circulació, o les seves conseqüències, convé adoptar diverses precaucions, quan el nen es desplaça com a vianant o en bicicleta, i quan viatja en automòbil.

Com a vianants, els infants tenen una sèrie de limitacions que els fan especialment vulnerables als accidents i que cal tenir presents. La seva alçada reduïda els impedeix de veure per sobre dels cotxes estacionats, quan van a passar un carrer, i són incapaços de determinar amb precisió a quina distància es troba un vehicle. A més, abans dels vuit o nou anys no poden fixar l’atenció en més de dues coses alhora, i no tenen gaire clar quin és el costat dret i quin l’esquerre. Per aquests motius, els infants tenen dificultats per a orientar-se adequadament en la via pública i prendre les decisions oportunes, com pot ésser el moment adequat per a travessar un carrer. Per això, mentre són petits, no els són de gaire ajut els dispositius —semàfors o senyals de trànsit—, el significat dels quals encara no entenen.

Tenint en compte aquestes limitacions, els conductors haurien d’extremar les precaucions, sempre que prevegin que algun nen pot travessar el carrer. Han de reduir la velocitat i circular amb cautela, a les hores de les entrades i sortides del col·legis, prop dels parcs infantils i sempre que hi hagi infants al carrer jugant. La irrupció sobtada d’una pilota al mig del  carrer s’hauria de  prendre  com  un  senyal d’alarma, ja que al darrere sol sortir corrent un nen que va a cercar-la.

Per a evitar que un nen salti sobtadament al mig de la calçada, els adults haurien de dur els nens petits sempre agafats de la mà. Mentrestant, perquè el nen aprengui de moure’s entre el trànsit, se li han d’ensenyar les normes de circulació. És molt important l’exemple dels adults, raó per la qual s’ha d’ésser extremament rigorós en el compliment de les normes sempre que es vagi amb un nen. A poc a poc, se l’ha d’ensenyar a mirar a ambdós costats abans de travessar un carrer, a fer-ho només pels llocs senyalitzats, a no passar corrent, a caminar únicament per les voreres, i a respectar els senyals de trànsit. Segons on visqui, pot ésser necessari ensenyar-li determinades precaucions. Així, en el medi rural, si ha d’anar per una carretera, el nen ha d’aprendre d’anar sempre pel cantó esquerre, per a veure els cotxes que vinguin de front.

Abans de deixar que el nen vagi sol pel carrer o la carretera, és convenient acompanyar-lo, però deixant que sigui ell qui prengui les decisions. Només quan és comprova que el nen és capaç de fer tot un trajecte sense equivocacions ni imprudències, se’l pot deixar anar sol.

Les precaucions esmentades s’han d’extremar quan el nen es desplaça en bicicleta, ja que la quarta part dels accidents infantils de circulació es produeixen en aquestes circumstàncies. Molts d’aquests accidents són caigudes que es produeixen per una pèrdua de control de la bicicleta. Per a evitar-les cal que el nen utilitzi sempre una bicicleta de dimensions adequades a la seva talla, per tal que pugui dominar-la bé. A més, s’han d’efectuar revisions regulars de la mecànica de la bicicleta, especialment dels frens.

Els accidents de bicicleta més greus solen ésser els que es produeixen per col·lisió directa amb un automòbil, que solen ésser provocats per alguna infracció del codi de circulació per part del nen. Per a evitar-los, no s’ha de permetre que el nen vagi sol pel carrer en bicicleta fins que no aprengui i respecti les normes de circulació. Generalment, no és capaç de circular amb la prudència necessària abans dels vuit o nou anys. Mentrestant, cal ensenyar-li quines són les situacions més perilloses, com ara el moment d’entrar en la circulació, de girar o de baixar d’una vorera. A més, convé ensenyar bé al nen que ha de circular sempre per un carril determinat, preferentment el de més cap a la dreta, sense fer-hi ziga-zagues, i que ha de subjectar sempre el manillar amb les dues mans, i no deixar-lo anar.

Els infants també poden sofrir un accident de bicicleta com a viatgers. Així, no és convenient portar el nen sobre qualsevol element de la bicicleta, i encara menys si el nen és petit o pesa massa. Només hi haurien de viatjar com a viatgers els infants més grans d’un any i de menys de 20 quilos de pes, i sempre sobre una cadireta especial, col·locada sobre la roda del darrere, amb una protecció especial per a evitar que el nen fiqui els peus entre els radis de la roda.

Quan viatgen en automòbil, els infants són, en general, més vulnerables que els adults, i poden sofrir lesions més greus, ja que l’impacte d’un accident pot desplaçar-los amb força i fer que el seu cos surti llançat a l’exterior o col·lideixi amb parts del vehicle. Per a evitar aquestes greus conseqüències, els conductors haurien d’adoptar una cautela especial. A més, cal establir certes mesures per a reduir la probabilitat que el nen sofreixi lesions greus en cas d’accident.

Així, cal evitar que els infants viatgin en el seient del davant, al costat del conductor, perquè està comprovat que és el més perillós en cas d’accident. Els infants sempre haurien de viatjar en els seients del darrere, que també haurien d’anar equipats amb cinturons de seguretat.

Per reduir al màxim el desplaçament del nen, en cas de col·lisió, ha de viatjar sempre subjecte amb el dispositiu més adequat per a la seva edat. Fins als nou mesos d’edat, o els deu quilos de pes, convé que el nen hi viatgi en un bressol especial, que disposi d’un sistema de corretges que el subjecti sòlidament al xassís de l’automòbil. Des d’aquesta edat fins als 4-5 anys convé utilitzar una cadira especial per a automòbil, que es col·loca sobre el seient del darrere i també cal fixar mitjançant unes corretges al xassís del vehicle. Posteriorment, i fins als 11-12 anys d’edat, pot subjectar-se el nen mitjançant dues corretges longitudinals i una de transversal, que també van fixades al vehicle. Com a alternativa, es pot utilitzar un cinturó de seguretat d’adult, però col·locant el nen sobre un coixí, preferentment fixat al seient, perquè el cinturó quedi a l’altura adequada.

Si s’arriba a donar el cas de viatjar en un vehicle que no tingui els dispositius adequats per al nen, s’han d’adoptar altres mesures. Si no es disposa de cinturons de seguretat, és preferible que el nen viatgi al seient del davant, ben subjecte amb el cenyidor. És un error fer viatjar els nens a la falda d’un adult, perquè en cas de col·lisió és probable que en surtin llançats.

A la platja o la piscina

Els ofegaments per immersió en l’aigua són accidents relativament poc freqüents, però habitualment molt greus, ja que representen la segona causa de mort infantil per accident. A Catalunya, cada any s’ofeguen uns trenta infants, dels quals, de mitjana, només se salva un. Tot i que aquesta mena d’accident es pot presentar en una banyera, el més comú és que es produeixi al mar o en una piscina. La millor mesura preventiva per a reduir la possibilitat que el nen s’ofegui és ensenyar-li de nedar com més aviat millor; tot i així, però, el perill no està per complet allunyat.

Molts accidents per immersió s’evitarien si totes les piscines privades estiguessin envoltades per una tanca, la porta de la qual es tanqués automàticament amb un dispositiu que un nen petit no fos capaç de manipular. Per a oferir una bona protecció, aquesta tanca no hauria de tenir menys de 90 cm d’alçada, i hauria d’estar formada per barrots verticals separats menys de 10 cm cadascun.

No s’ha de deixar els infants petits jugant en l’aigua, o a prop, ni que només es tracti d’una piscineta o d’un rierol. És convenient que sempre hi hagi un adult que els pugui socórrer, en cas que es trobin amb problemes. Mentre no sàpiga nedar amb cert deseiximent, per entrar en l’aigua el nen sempre ha d’anar equipat amb uns bons flotadors. I encara que l’infant ja sàpiga nedar també convé adoptar algunes precaucions, ja que pot sofrir accidents per esgotament, per insolació o per un tall de digestió. Per a evitar-los convé que no s’estigui massa estona exposat al sol, que no nedi després d’haver fet un àpat abundós i que, abans de submergir-se, es dutxi amb aigua freda, o es vagi mullant a poc a poc, per acostumar-se al canvi de temperatura. En qualsevol cas, no s’hauria de permetre que s’allunyés massa de la platja. D’altra banda, mentre es banya, cal que sempre estigui sota el control d’un adult.