Definició
En un sentit ampli, hom parla de planificació familiar fent referència al conjunt de mesures que pot adoptar una parella per a intentar tenir el nombre de fills que ambdós membres considerin adequat i de manera que la gestació i el naixement de cadascun d’ells es produeixi quan ho considerin oportú. Aquest concepte inclou, per tant, les mesures adreçades a limitar els embarassos i els naixements i les adreçades al fet que les parelles amb problemes d’esterilitat puguin tenir fills.
Tanmateix, en molts casos el terme planificació familiar se sol utilitzar per a fer referència únicament als mètodes i les tècniques emprats perquè una parella
pugui mantenir relacions sexuals satisfactòries lliurement, de manera que solament permetin la consecució d’un embaràs quan es consideri oportú, la qual cosa, en general, s’anomena anticoncepció.
D’altra banda, el terme planificació familiar no és equivalent al de control de la natalitat, tot i que ambdós es troben molt relacionats. Així, el terme control de la natalitat s’empra per a fer referència a les mesures adoptades per un estat a fi d’adaptar el nombre de naixements a les necessitats socioeconòmiques de la població. Pot incloure diversos tipus d’actuacions, com ara campanyes publicitàries, educació sanitària, compensacions socioeconòmiques a les famílies d’una grandària determinada, o creació de centres de planificació familiar.
Justificació. Centres d’orientació i planificació familiar
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la planificació familiar és una de les mesures útils i necessàries per a atènyer l’objectiu de la salut en el seu concepte més ampli, definit per aquesta entitat com l’estat de benestar físic, psíquic i social. Així, en l’aspecte físic, la planificació familiar pot evitar, per exemple, el desenvolupament d’un embaràs quan una dona pateix d’una malaltia que es podria agreujar a causa de la gestació; a més, pot prevenir el naixement d’infants amb defectes congènits o hereditaris que es vegin incapacitats de dur a terme una vida normal i satisfactòria. En l’aspecte psíquic, la planificació familiar evita el naixement de fills no desitjats, la qual cosa ocasiona conflictes emocionals tant als pares com al fill, i en molts casos desestabilitza una família. En l’aspecte social, la planificació familiar permet que el creixement d’una família es produeixi de manera que els seus membres es puguin anar integrant adequadament en la societat i puguin cobrir les seves necessitats amb els recursos econòmics familiars.
A més, des d’una perspectiva socioeconòmica, la planificació familiar es considera una necessitat per a limitar el creixement desmesurat de la població. Aquesta necessitat no ha existit durant la major part de la història de la humanitat perquè la població mundial creixia molt lentament a causa de la gran mortalitat deguda a diversos factors, com ara la gana, les epidèmies o les guerres prolongades. Així, es calcula que la població mundial era aproximadament d’uns 250 milions d’habitants al principi de l’era actual, xifra que es va duplicar en uns quinze segles. Els progressos socioeconòmics i sanitaris dels darrers decennis han fet, però, que el creixement demogràfic s’acceleri progressivament: en l’actualitat, el planeta és habitat per uns 5 000 milions de persones i si segueix a aquest ritme de creixement la xifra s’haurà duplicat l’any 2020 aproximadament. Els experts consideren que els recursos naturals del nostre planeta no seran suficients per a mantenir una població d’aquestes dimensions i, per tant, que és imprescindible d’adoptar mesures per a controlar la natalitat. Aquestes mesures correctores no poden ésser homogènies per a tot el món, sinó que s’han d’adaptar a les possibilitats reals de cada país i al seu ritme de creixement demogràfic, però en qualsevol cas es basen en la planificació familiar.
Considerant ambdós enfocaments de la planificació familiar, com a mesura per a atènyer la salut i com a necessitat socioeconòmica, el comitè d’experts de l’OMS indicà que fonamentalment es planteja tres objectius: respectar el dret humà de les persones, les parelles i les famílies pel que fa al seu desig de tenir fills; regular el creixement demogràfic de la població i millorar la salut de la família i la comunitat.
Una de les mesures adoptades per a potenciar la planificació familiar per diversos països, entre ells el nostre, duta a terme tant per institucions públiques com per iniciatives privades, ha estat la creació de centres d’orientació i planificació familiar. En aquests centres hi ha un equip de professionals experts en aquestes qüestions: ginecòlegs, llevadores, sexòlegs i assistents socials, els quals tenen la funció bàsica d’informar els usuaris sobre els avantatges i els inconvenients dels mètodes disponibles, efectuar els exàmens mèdics necessaris per a la utilització del que es tria lliurement i orientar sobre qualsevol dubte que es pugui presentar en aquest sentit.
Recomanacions de l’OMS
La planificació familiar s’ha d’adaptar a la situació particular de cada parella. Tanmateix, però, hom disposa actualment de diversos estudis en què s’ha demostrat que determinades edats o situacions són especialment favorables o perilloses perquè la reproducció humana es realitzi de manera que no alteri la salut de la mare ni la del fill. Basant-se en aquest estudi, un comitè d’experts de l’OMS elaborà una sèrie de recomanacions en aquest sentit.
La primera és que els embarassos se situïn entre els 20 i els 30 anys, o com a màxim els 35, ja que fora d’aquest període d’edats hi ha un risc superior que es presentin complicacions durant l’embaràs o el part i que l’infant neixi amb defectes congènits.
També es recomana que es deixi un interval de dos a cinc anys entre gestacions, perquè s’ha comprovat que si és més curt o més prolongat la mortalitat infantil és superior.
Es considera, a més, que els fills no desitjats representen un risc, ja que la mortalitat infantil en aquests casos és més alta, i que igualment solen tenir una qualitat de vida inadequada. Per tant, hom recomana d’evitar el naixement de fills no desitjats.
Per a poder seguir aquestes recomanacions de l’OMS les parelles poden recórrer a diversos mètodes anticonceptius. No es coneix per ara cap mètode ideal universal, de manera que cada parella o cada persona ha de valorar els avantatges i els inconvenients de cadascun d’ells i triar el més adequat a les seves necessitats.