Proves diagnòstiques de les malalties de l’aparell locomotor

En la diagnosi de les malalties de l’aparell locomotor, hom considera fonamental l’anàlisi de les dades obtingudes mitjançant una història clínica detallada i una exploració física minuciosa. Gràcies a aquesta anàlisi, es poden establir unes hipòtesis determinades sobre el tipus d’afecció responsable de les alteracions. A l’hora de confirmar la diagnosi, però, en general cal efectuar algunes proves o exploracions complementàries, d’entre les quals, n’hi ha que són específiques per a la diagnosi d’alteracions de l’aparell locomotor, i n’hi ha que tenen una utilitat general i són també sol·licitades per a la diagnosi d’afeccions d’altres aparells i sistemes orgànics. Les proves més emprades són les de laboratori, l’examen del líquid sinó vial, la biòpsia, les radiografies, la tomografia axial computada i l’artroscòpia.

De totes maneres, malgrat la utilitat innegable de les exploracions complementàries, els resultats obtinguts només poden ésser interpretats tenint en compte les característiques clíniques de la malaltia.

Proves de laboratori

En el procés de diagnosi de les malalties de l’aparell locomotor, en general hom sol·licita proves de laboratori per tal de determinar la composició de la sang, l’orina o altres fluids. Habitualment, hom sol·licita anàlisis de sang i orina en què s’efectuen unes determinacions rutinàries, útils per a l’estudi de nombrosos trastorns. En alguns casos, se sol·liciten determinacions més específiques o menys per a les malalties de l’aparell locomotor.

Rutinàriament, en l’anàlisi de sang es realitza un hemograma, és a dir, un compte de les diverses cèl·lules sanguínies; un proteïnograma, que consisteix en un compte de les proteïnes que es troben en el plasma sanguini, entre les quals hi ha, per exemple, els anticossos; la determinació de la glucosa en la sang, és a dir, la glucèmia, i la determinació d’altres elements com ara els lípids o la urea. La interpretació d’aquestes dades permet de constatar algun valor alterat que podrà ésser útil en la diagnosi de la malaltia investigada i fer una valoració de l’estat general del pacient.

Una bona part de les malalties de l’aparell locomotor provoquen alguna alteració en la concentració dels diversos elements que componen la sang, o bé generen elements estranys que s’incorporen a la circulació sanguínia. En aquests casos, les proves de laboratori són útils per a detectar les alteracions i quantificar-les. Hi ha proves específiques per a diagnosticar una malaltia en concret, mentre que n’hi ha d’altres que són inespecífiques i determinen alteracions comunes a diverses malalties.

Algunes proves de laboratori serveixen per a descobrir l’existència de processos inflamatoris, molt habituals en les malalties de l’aparell locomotor. A més, llur quantificació permet de valorar-ne la intensitat. Així, la presència de la proteïna C reactiva i la determinació de la velocitat de sedimentació globular tenen un gran valor orientatiu per a diagnosticar i controlar el tractament i l’evolució de les malalties inflamatòries cròniques com l’artritis reumatoide, l’espondilitis anquilosant o el lupus eritematós sistèmic.

La determinació de la proteïna C reactiva en la sang és una prova inespecífica que hom utilitza com a índex de processos inflamatoris. La proteïna C és una substància proteica que, juntament amb d’altres proteïnes, és elaborada durant les fases agudes dels processos inflamatoris, sobretot per part de les cèl·lules hepàtiques. És possible de detectar i quantificar la concentració d’aquesta substància en la sang a través de tècniques d’aglutinació, és a dir, posant en contacte amb la mostra elements que reaccionen amb la substància i es manifesten en agrupar-se entre si, o a través de tècniques d’immunofluorescència, en què es posen en contacte amb la mostra elements que reaccionen amb la substància i provoquen una fluorescència característica que pot ésser captada amb aparells especials. Com que es tracta d’una prova inespecífica, la valoració s’ha de fer en relació a les manifestacions clíniques de l’alteració.

La Velocitat de Sedimentació Globular o VSG és una altra prova inespecífica que indica l’existència d’un procés inflamatori. Per tal d’efectuar-la, hom afegeix una solució anticoagulant a la mostra de sang, i tot plegat es diposita en una pipeta mil·limetrada del 0 al 200. En repòs, els glòbuls vermells tendeixen a baixar per l’interior de la pipeta tot formant un sediment visible a ull nu. En condicions normals, al cap d’una hora el precipitat mesura menys de 15 mm d’altura per als homes i menys de 12 mm per a les dones. Aquests valors s’alteren en les fases agudes dels processos inflamatoris, ja que les proteïnes reactives elaborades aleshores, especialment el fibrinogen, aglutinen els eritròcits, i, en formar-se masses més grans, la velocitat de sedimentació globular augmenta. Així, al cap d’una hora el precipitat recorre més mil·límetres en l’escala, perquè els eritròcits sedimenten més de pressa. Aquesta prova és molt sensible, i per això la VSG es troba incrementada o accelerada en gairebé totes les afeccions que produeixen una inflamació, com és el cas de l’artritis reumatoide, l’espondilitis anquilosant, l’osteomielitis o el lupus eritematós sistèmic.

La determinació de l’anomenat factor reumatoide és un estudi complementari útil en la diagnosi de diverses malalties articulars, com per exemple l’artritis reumatoide, o del teixit conjuntiu, com el lupus eritematós sistèmic. S’anomena factor reumatoide una substància proteica del grup de les gammaglobulines, és a dir, les substàncies que formen els anticossos. Aquest tipus de gammaglobulina és elaborada per les cèl·lules immunitàries en el transcurs d’alguns processos inflamatoris, especialment en els que afecten la membrana sinovial. No se sap exactament quina és la funció d’aquest factor, però, com que la seva detecció és útil en la valoració de les malalties en què es presenta, és molt freqüent que hom en comprovi l’existència en la sang o el líquid sinovial del malalt. Per a detectar-lo, hom efectua proves basades en una de les propietats del factor reumatoide que consisteix a reaccionar amb unes determinades gammaglobulines o anticossos i afavorir-ne la unió o aglutinació. Però com que és difícil d’observar F aglutinació dels anticossos, hom fa servir diversos procediments destinats a posar-la de manifest. Així, es recorre a la utilització d’altres elements, com ara eritròcits o partícules de làtex que, units als anticossos, s’aglutinen per la presència del factor reumatoide. En la prova de Waaler-Rose, s’utilitzen eritròcits de moltó units a uns anticossos determinats que davant el factor reumatoide reaccionen i s’aglutinen. Per a efectuar aquesta prova, en una primera fase es col·loquen en un tub d’assaig els eritròcits de moltó i anticossos de conill sensibles al factor reumatoide. Aquests elements, en trobar-se, s’uneixen entre si de manera que els eritròcits queden sensibilitzats i s’aglutinen en presència del factor reumatoide. En una segona fase, els eritròcits de moltó es col·loquen en un tub d’assaig que conté la mostra de sang o líquid articular del malalt. Si aquests fluids orgànics contenen el factor reumatoide, s’esdevé llur aglutinació, i, per tant, el resultat de la prova és positiu. En la prova del làtex, hom segueix un procediment similar, però s’utilitzen partícules de làtex i anticossos que hi reaccionen. Així, el resultat és positiu quan s’esdevé Faglutinació de partícules de làtex sensibilitzades per gammaglobulina humana, per la presència del factor reumatoide. El resultat positiu d’aquestes proves determina l’existència del factor reumatoide, però no serveix per a diagnosticar una malaltia concreta, sinó que cal que sigui contrastat amb d’altres dades en cada cas. La detecció d’uns determinats anticossos antinuclears en la sang és útil per a l’estudi d’alteracions del teixit conjuntiu, l’origen del qual sembla que és un trastorn autoimmune. Aquests anticossos són fabricats anormalment pel sistema immunitari, perquè agredeixen elements del mateix organisme presents als nuclis cel·lulars. La determinació efectuada amb tècniques d’immunofluorescència pot col·laborar o ésser decisiva en la diagnosi del lupus eritematós sistèmic o d’altres malalties del teixit conjuntiu caracteritzades per una resposta immunològica anormal.

La determinació de la uricèmia, és a dir, la concentració d’àcid úric en la sang, és útil en la diagnosi i el control de l’evolució de la gota, malaltia en què aquesta dada és més elevada del que és habitual.

D’altra banda, la determinació de la calcèmia, la fosfatèmia i la fosfatasa alcalina, és a dir, les concentracions sanguínies dels minerals calci i fòsfor, i de l’enzim fosfatasa alcalina, respectivament, és important en la diagnosi de diverses malalties dels ossos. Així, aquests valors solen presentar-se alterats en malalties com l’osteomalàcia o la malaltia de Paget.

Examen del líquid sinovial

L’examen del líquid sinovial consisteix en la determinació de les característiques químiques, físiques i biològiques del líquid que es localitza a la cavitat articular. Aquest estudi és molt útil en la diagnosi de diverses malalties articulars.

Per tal d’obtenir la mostra de líquid sinovial, cal realitzar una artrocentesi, és a dir, una punció de l’articulació. En primer lloc, hom aplica anestèsia local a la pell de l’articulació que es vol explorar. A continuació, s’introdueix una agulla especial a través de la pell fins que s’arriba a la cavitat articular i s’aspira una mostra del líquid que hi ha a l’interior.

Quan ja s’ha obtingut la mostra, es procedeix a l’estudi dels seus caràcters físics. En condicions normals, el líquid sinovial és d’un color groc pàl·lid, transparent i viscós. Quan hi ha processos inflamatoris o infecciosos, en canvi, presenta un aspecte tèrbol i la viscositat disminueix.

Posteriorment, hom sol realitzar exàmens diversos. Els més habituals són el compte cel·lular i l’examen citològic, l’examen en fresc, l’anàlisi bacteriològica, l’anàlisi bioquímica i l’anàlisi immunològica.

El compte cel·lular i l’examen citològic serveixen, respectivament, per a determinar la proporció i el tipus de cèl·lules que conté la mostra. En les persones sanes, el líquid articular conté menys de 200 cèl·lules per litre, de les quals menys del 30% corresponen a un tipus particular de glòbuls blancs, els polimorfo-nuclears. Quan es tracta d’alteracions articulars mecàniques, com és el cas de l’artrosi o els traumatismes, el líquid sinovial conté menys de 2 000 cèl·lules per litre. En canvi, en els processos inflamatoris, com ara s’esdevé en molts casos d’artritis reumatoide, gota o malaltia de Reiter, el contingut cel·lular s’eleva fins a 50 000 cèl·lules per litre, i la proporció de polimorfonuclears sol ultrapassar el 50%. En els processos infecciosos importants, com sol ocórrer en les artritis infeccioses, el contingut cel·lular supera habitualment les 50 000 cèl·lules per litre, i la proporció de polimorfonuclears ateny aproximadament el 90%.

L’examen en fresc consisteix en l’observació d’una gota de líquid articular amb un microscopi de llum polaritzada, i serveix per a detectar la presència de diversos microcristalls, com ara els d’urat monosòdic, que són característics de la gota, o els cristalls de pirofosfat càlcic, típics de la condrocalcinosi.

D’altra banda, l’anàlisi bacteriològica permet de detectar gèrmens en el líquid sinovial, que en condicions normals no conté cap microorganisme. La detecció de gèrmens confirma l’existència d’un procés infecciós. Amb la tinció de la mostra efectuada amb diversos colorants i la posterior observació microscòpica es poden detectar bacteris i identificar-los segons les característiques que presenten. Igualment, es duu a terme un cultiu del líquid en uns medis adequats al creixement bacterià per tal que, si hi ha una quantitat mínima de gèrmens, puguin proliferar i posar de manifest llurs característiques. Quan el cultiu té un resultat positiu, a més d’identificar el germen hom procedeix a efectuar l’antibiograma. Així, els microorganismes són posats en contacte amb diversos antibiòtics per tal d’identificar quin d’ells és més eficaç per a combatre la infecció.

L’anàlisi bioquímica serveix bàsicament per a valorar la concentració de glucosa i proteïnes. Habitualment, el líquid articular conté una proporció de glucosa similar a la de la sang, i la tercera part de proteïnes. En els processos infecciosos de les articulacions, aquestes proporcions s’alteren, i així, per exemple, la concentració de glucosa disminueix.

L’anàlisi immunològica de la mostra de líquid articular serveix per a demostrar la presència del factor reumatoide o d’altres anticossos anormals, com ara s’esdevé en molts casos d’artritis reumatoide i malalties del teixit conjuntiu.

Biòpsies

La biòpsia consisteix en l’extirpació de petits fragments de teixit viu per tal d’observar-los posteriorment al microscopi. Per a la diagnosi de diverses malalties de l’aparell locomotor, són útils les biòpsies d’os, múscul i teixit sinovial.

La biòpsia d’os es realitza amb una agulla especial o llevabocins, que té als extrems un orifici de caires tallants. En primer lloc, s’administra anestèsia local, i tot seguit s’introdueix el llevabocins o l’agulla a través de la pell fins arribar a l’os, i, finalment, hom extreu una petita mostra de teixit. La biòpsia s’utilitza sobretot en la diagnosi de tumors ossis, perquè l’estudi al microscopi de la mostra obtinguda permet de confirmar-ne l’existència, diferenciar-ne la natura benigna o maligna i establir el tipus de tumor de què es tracta. En aquests casos, la mostra s’extreu de l’os que hom suposa afectat. Igualment, la biòpsia òssia és indicada en la diagnosi de diverses malalties que afecten el conjunt dels ossos, com ara la malaltia de Paget, l’osteomalàcia o el raquitisme, quan d’altres mètodes exploratoris no hi han reeixit. En aquests casos, hom sol extreure la mostra de les zones més accessibles de l’esquelet, com ara la cresta ilíaca de la pelvis.

D’altra banda, la biòpsia muscular consisteix en la introducció, a través de la pell i el teixit cel·lular subcutani, d’unes pinces especials anomenades pinces llevabocins. També es pot efectuar amb un bisturí. És un procediment senzill i breu que només requereix l’administració d’anestèsia local. La biòpsia muscular és un pas fonamental en la diagnosi de diverses malalties generalitzades del teixit conjuntiu, com la poliarteritis nodosa, l’esclerodèrmia o la dèrmato-miositis, ja que les lesions musculars que aquestes afeccions generen solen presentar característiques molt específiques i identificables microscòpicament. Hom extreu la mostra dels músculs que en l’exploració física s’han detectat anormalment febles, dolorosos o amb signes d’inflamació.

La biòpsia sinovial consisteix en l’extirpació d’una petita porció de la membrana sinovial per tal que pugui ésser observada al microscopi. Perquè l’estudi de la mostra sigui efectiu, cal triar una porció de teixit aparentment lesionat. Com que el teixit sinovial no es pot identificar amb claredat en les imatges radiogràfiques, per realitzar una biòpsia sinovial cal recórrer a algun procediment adequat, bé obrint quirúrgicament l’articulació o bé introduint-hi un artroscopi que permeti de veure la cavitat articular des de l’exterior, és a dir, efectuant una artroscòpia. En el primer cas, la mostra s’extreu en el transcurs de la intervenció, i en el segon, mitjançant la introducció d’un llevabocins que llisca per l’interior de l’artroscopi fins atènyer la membrana sinovial. L’estudi microscòpic del teixit sinovial és molt útil en la diagnosi d’algunes lesions específiques com les originades pels tumors, diversos tipus d’infeccions o el dipòsit de microcristalls, com és el cas de la gota i la condrocalcinosi.

Estudis amb raigs x. Radiografies

Els raigs X són una radiació electromagnètica de freqüència superior a la visible emesa per un àtom en produir-se el salt d’un electró d’una òrbita externa a una d’interna, pel fet d’haver perdut aquesta un electró per efecte d’una excitació exterior o d’una absorció per part del nucli (captura K). En l’espectre de les ones electromagnètiques els raigs X es troben en la franja de longituds d’ona compresa entre 100 Å i 10-6 Å. El nom de raigs X els fou donat per W. C. Ròntgen el 1895, en descobrir-los i desconèixer-ne la natura. Correntment hom els obté per impacte sobre un fito metàl·lic (de platí o tungstè) d’electrons accelerats mitjançant una diferència de potencial d’uns quants milers de volts; això té lloc a l’interior d’un tub de vidre tancat on ha estat fet un buit elevat.

En el terreny de la medicina, la característica més destacada dels raigs X és que tenen un poder de penetració en la matèria relatiu, és a dir, que fins a un cert punt són capaços de travessar les estructures orgàniques. Llur capacitat de penetració depèn de la longitud d’ona i el pes atòmic dels elements que s’interposin en llur trajectòria. Així, els raigs X tenen una capacitat de penetració superior quan la longitud d’ona és menor i quan el pes atòmic dels elements amb què es troben és baix, i viceversa, llur capacitat de penetració és menor quan la longitud d’ona és més gran i quan s’interposen matèries d’un pes atòmic elevat. En penetrar en l’organisme, algunes radiacions són aturades, mentre que d’altres aconsegueixen de travessar-lo. En general, són les estructures que contenen elements amb més pes atòmic, com ara els minerals de l’os, qui les aturen, i en canvi travessen més els teixits tous. Si hom quantifica la proporció de raigs X que travessen els dos tipus de teixit, és possible de deduir-ne les diferents densitats. El registre i la interpretació d’aquestes diferències permet de reconstruir les estructures orgàniques. En aquest principi es basen tots els mètodes d’exploració radiològica, des dels més senzills, com ara les radiografies simples, fins als més complexos i sofisticats, com és la tomografia axial computada.

L’estudi radiològic requereix una font generadora i emissora de raigs X, com també un sistema que permeti l’enregistrament de les diverses densitats del segment del cos que hom explora. En les radiografies, la font generadora i emissora de raigs X és l’anomenat tub de raigs X, i les diferències de densitats dels teixits corporals es reflecteixen en una imatge de diverses tonalitats de gris sobre una placa radiogràfica.

Quan els raigs X travessen el segment corporal sotmès a estudi, perden una part de llur capacitat de penetració, en un sentit inversament proporcional a la densitat de la massa que han travessat. Així, per exemple, els raigs que han traspassat una massa de teixit ossi queden més atenuats que els que han travessat una massa de teixit pulmonar d’iguals dimensions, perquè aquest tipus de teixit té una densitat molt inferior.

Després de travessar la massa de teixits corporals, les radiacions arriben a una placa radiogràfica, una pel·lícula fotogràfica coberta per una emulsió de sals d’argent. En rebre les radiacions, les sals d’argent precipiten en forma d’argent negre. Quan ja s’ha fet el revelatge, les zones que han rebut un menor impacte de raigs X es veuen més blanques, mentre que les que han rebut més radiació són més fosques. Així, les imatges en diverses tonalitats de grisos reflecteixen la densitat de les estructures. Convencionalment, hom diu que els teixits més densos, com el dels ossos, són radioopacs i donen lloc a imatges radiogràfiques opaques que es veuen més blanques, i que l’aire contingut en les vísceres buides o els pulmons és radio-transparent i genera imatges radiogràfiques transparents, que es veuen més fosques, de color negre. L’os és fàcilment identificable en les imatges radiogràfiques, perquè la seva radioopacitat és molt superior a la dels músculs i els altres teixits que l’envolten. Igualment, les radiografies permeten de distingir els pulmons, perquè llur alt grau de radiotransparència contrasta amb l’opacitat dels ossos del tòrax.

Per destacar el contrast radiogràfic entre els teixits, de vegades cal recórrer a uns procediments determinats, com ara la ingestió d’una substància radioopaca en l’exploració radiogràfica de l’estómac i el duodè, o la injecció intravenosa d’una substància de contrast per efectuar una urografia intravenosa. En canvi, en les radiografies simples hom no utilitza cap mètode de contrast artificial, i no són gaire útils en les exploracions de vísceres toves i compactes com ara el fetge o el cervell. D’altra banda, són molt valuoses en la diagnosi de nombroses malalties dels ossos i les articulacions, perquè permeten de reconèixer-ne la grandària, la forma, la ubicació, els límits i la densitat dels teixits.

Cada punt de la imatge radiogràfica expressa la densitat del conjunt de teixits travessat per un feix de raigs X. Per tant, només reflecteix la imatge de l’estructura més densa d’aquest punt, sense suggerir si es localitza en la superfície o bé a l’interior del cos. Així, amb una sola imatge radiogràfica, hom no pot determinar amb exactitud a quina profunditat es troba una determinada lesió o alteració. Per aquesta raó, en l’exploració d’un segment corporal determinat, hom sol·licita diverses projeccions, és a dir, radiografies en què les radiacions incideixen des de diversos angles. En la majoria dels casos, el conjunt de les dades aportades per una projecció de cara i perfil permet localitzar la situació d’una lesió o alteració eventual. De vegades, però, cal disposar d’una projecció obliqua.

En l’exploració de les extremitats, convé comparar la imatge radiogràfica d’un segment determinat amb la del seu homònim a l’altra banda del cos. Així, per exemple, en general, hom sol·licita radiografies dels dos colzes, les dues espatlles o els dos peus.

La interpretació d’una radiografia s’efectua d’una manera sistematitzada. Pel que fa a la diagnosi de les malalties de l’aparell locomotor, s’observa especialment la forma dels ossos, la posició que adopten, les característiques de les diverses parts de l’os, el contorn, l’amplada de les zones compacta i esponjosa, la forma i les vores dels extrems ossis intraarticulars, com també la forma i la densitat dels teixits tous que envolten les articulacions.

Quan les lesions dels teixits comporten una alteració en la grandària, la forma, la localització, les vores o la densitat, aquesta alteració es reflecteix en els signes radiografics. De vegades, els signes són del tot concloents, com és el cas de les fractures òssies, en què sobre la imatge de l’os es pot veure clarament una línia que defineix el trencament. En altres casos, els signes no són concloents, però sí prou clars i específics, i orienten la diagnosi envers una malaltia determinada. Així, per exemple, l’estrenyiment de la línia que separa els extrems ossis articulars, anomenat pinçament de la interlínia articular, juntament amb la presència d’excrescències o osteòfits a les vores articulars de l’os, suggereixen l’existència d’una artrosi; o bé la presència d’una taca transparent ben delimitada a l’interior d’un os pot indicar l’existència d’un quist ossi. En canvi, hi ha d’altres malalties òssies que són molt difícils d’avaluar amb les radiografies, per exemple quan s’altera la densitat òssia, com ara és el cas de l’osteoporosi, perquè aquest mètode només palesa la disminució de la densitat òssia quan és un 30% més petita del que és habitual.

D’altra banda, les imatges radiogràfiques tan sols permeten de detectar alteracions en les estructures orgàniques i no aporten cap dada específica sobre l’origen de l’alteració.

Tomografia axial computada

La tomografía axial computada és una tècnica relativament moderna d’exploració radiològica anomenada també escànner. En aquest estudi, els raigs X travessen les estructures corporals en diversos sentits, ja que l’aparell emissor efectua un gir transversal al voltant del segment corporal que és objecte d’estudi. Les nombroses incidències són captades i processades per un ordinador, que pot confeccionar imatges de colors i tonalitats diversos en una pantalla. En general, hom fotografia aquestes imatges per tal de poder-les estudiar detalladament. El principal avantatge d’aquesta tècnica és que l’ordinador pot proporcionar imatges molt nítides d’un seguit de talls transversals de l’organisme, i, per tant, permet l’anàlisi en tres dimensions. Aquest mètode, però, té un cost molt elevat, i per això només és emprat en la diagnosi d’unes malalties determinades i quan d’altres mètodes més senzills no han estat del tot eficaços. En un primer moment, la tomografia només s’utilitzava exclusivament per a explorar les estructures nervioses intracranials, però darrerament se n’ha estès l’ús en d’altres sistemes, com ara l’aparell locomotor.

Per la precisió de les imatges que ofereix, la tomografia ha esdevingut un mètode d’elecció per a detectar la localització dels tumors ossis i diversos trastorns de la columna vertebral, com ara l’hèrnia discal.

Gammagrafia isotòpica òssia

La gammagrafia o escintigrafia isotòpica és una tècnica diagnostica basada en l’enregistrament de les radiacions gamma que emeten uns determinats elements anomenats isòtops radioactius, després d’haver estat introduïts en l’organisme. Els isòtops radioactius que són emprats tenen una afinitat específica amb els òrgans o els teixits que hom desitja explorar, o bé s’uneixen a compostos que presenten aquesta afinitat. Quan ja s’han introduït en l’organisme a través d’una injecció intravenosa, els isòtops radioactius atenyen les estructures afins a través de la circulació sanguínia i s’hi concentren. Les radiacions gamma que emeten són captades des de l’exterior a través d’una cambra especial que les enregistra en una placa, o bé en passa les dades a un ordinador. Així, hom pot obtenir imatges de l’òrgan o el teixit que es vol estudiar.

La utilitat principal de la gammagrafia isotòpica és que permet de detectar precoçment moltes malalties o lesions que comprometen la funció dels teixits, però que encara no s’han desenvolupat prou per a modificar-ne la forma o la densitat. En condicions normals, un teixit capta una quantitat determinada d’un isòtop radioactiu que li és afí, però, quan la funció és alterada, en sol captar una quantitat superior o bé inferior al que és habitual. Les lesions que provoquen una captació d’isòtops radioactius superior al nivell considerat normal són anomenades hipercaptadores i les que originen una captació menor, hipocaptadores.

La gammagrafia isotòpica òssia consisteix en l’aplicació de la gammagrafia isotòpica en l’estudi del teixit ossi. En la seva realització, hom sol utilitzar l’isòtop radioactiu tecneci-99m unit a un compost que conté fòsfor. Així, el compost utilitzat és el metilen-difosfonat de tecneci-99m. Com que el fòsfor és emprat en l’elaboració del teixit ossi, és captat en una proporció més elevada pel teixit ossi en formació. Aquest radioisòtop és administrat per via intravenosa, i gairebé dues hores després ja s’ha distribuït per l’organisme i s’ha concentrat als ossos.

La majoria de les lesions òssies són hipercaptadores, i n’hi ha que són difuses, com les originades per la malaltia de Paget. D’altres, en canvi, són més o menys circumscrites, com ara s’esdevé en les generades per diversos tumors, l’osteomielitis, o les fractures òssies. D’altres lesions menys freqüents, com les provocades pel mieloma o el sarcoma d’Ewing, són hipocaptadores.

Bé que la gammagrafia isotòpica òssia permet de confirmar precoçment l’existència de lesions als ossos, les imatges que aporta no són prou clares i específiques. Així, per a efectuar una diagnosi precisa cal recórrer a d’altres mètodes.

Artroscòpia

L’artroscòpia és un mètode de diagnosi que consisteix en la introducció d’un instrument anomenat artroscopi a l’interior d’una articulació. A través d’aquest aparell, hom pot observar els teixits que cobreixen l’interior de la cavitat articular. L’artro-fibroscopi o artroscopi és un tub cilíndric i allargat, de material flexible, que té un sistema d’il·luminació i lents idoni per a l’exploració de la cavitat articular.

L’artroscòpia és efectuada amb anestèsia local, general o epidural, segons l’articulació que calgui estudiar, per aconseguir una relaxació completa de l’articulació. Així, hom practica una petita incisió en la pell i el teixit cel·lular subcutani. A continuació, se separen els fascicles musculars, els tendons, els lligaments i la càpsula articular mateixa, i finalment s’introdueix l’artroscopi en la cavitat articular. Tot i que és considerada una intervenció senzilla, per tal d’evitar la possible penetració de gèrmens a l’interior de l’articulació, l’artroscòpia s’efectua amb rigoroses mesures d’asèpsia, i per això es practica en un quiròfan. La tècnica utilitzada per a accedir a la cavitat articular depèn de l’articulació que hom vol explorar, però en general és senzilla i no requereix l’hospitalització del malalt. L’artroscòpia es practica més sovint als genolls i les espatlles, però de vegades també s’aplica en d’altres articulacions.

L’observació de la cavitat articular és especialment útil en la detecció de la presència i l’extensió de nombroses lesions, com ara la sinovitis, la degeneració del cartílag articular, les excrescències òssies intraarticulars o osteòfits, els cossos lliures intraarticulars o les lesions dels meniscs dels genolls.

Igualment, la visualització de l’interior d’una articulació proporciona un suport essencial per a la realització d’una biòpsia sinovial, perquè d’aquesta manera es pot triar adequadament la porció de teixit que hom extreu.