Reacció de rebuig a l’empelt o a l’òrgan trasplantat

Definició

S’anomena reacció de rebuig a l’empelt o a l’òrgan trasplantat la resposta immunitària desenvolupada en l’organisme d’un individu receptor d’un teixit procedent d’un altre individu, que pot destruir el teixit implantat i fer fracassar aquesta pràctica terapèutica.

Causes

El rebuig no és sinó una reacció normal del sistema immunitari de la persona receptora del trasplantament que actua amb els diversos mecanismes de què disposa en reconèixer el teixit estrany procedent del donant. Així, doncs, no es tracta d’una eventualitat que s’esdevé esporàdicament davant un trasplantament sinó que cal comptar-hi en tot trasplantament d’òrgans o empelt de teixits, a fi de prendre determinades mesures preventives.

El sistema immunitari de cada persona és capaç de reconèixer els antígens pertanyents al seu propi organisme, sobretot els que corresponen als grups sanguinis ABO i l’anomenat complex major d’histocompatibilitat o sistema HLA, grup de molècules antigèniques situades en la superfície dels leucòcits i de pràcticament totes les cèl·lules orgàniques. D’aquesta manera, si un individu rep un empelt d’un teixit amb un tipus de HLA incompatible amb el seu, el sistema immunitari desencadenarà una resposta defensiva, talment com si es tractés d’un agent estrany potencialment nociu. Això s’esdevé pràcticament en tot tipus de trasplantament, llevat de l’empelt de còrnia, ja que aquest teixit no rep circulació sanguínia i no es posa en contacte amb les cèl·lules immunitàries.

Tipus

Existeixen diversos tipus de reaccions de rebuig.

En primer lloc, hom distingeix el rebuig primari, que es produeix quan el sistema immunitari del receptor reacciona per primera vegada contra teixits procedents d’un individu determinat, del rebuig secundari, que s’esdevé quan el receptor experimenta un nou trasplantament de teixits procedents del mateix donant. En aquest cas, a causa de les facultats de memòria i especificitat del sistema immunitari, la reacció es produeix de manera més brusca i més intensa, tot i que això no implica que passi el mateix amb teixits procedents d’altres donants.

D’altra banda, segons la part del sistema immunitari més afectada per la reacció, es produeixen rebuigs en diversos moments posteriors al trasplantament. Així, el més greu, si bé el menys freqüent, és el rebuig hiperagut, que té lloc immediatament després del trasplantament, al cap d’alguns minuts o algunes hores, fruit d’una reacció immunitària brusca produïda per anticossos preexistents que reconeixen com a estrany el teixit implantat i en causen la destrucció. És més freqüent el rebuig agut, que es presenta en el transcurs del primer mes després de la intervenció, fonamentalment per mitjà de la resposta immunitària cel·lular i la producció d’anticossos. En darrer lloc, també es pot presentar un rebuig crònic, desenvolupat després de tres mesos del trasplantament, fonamentalment per mitjà de dipòsits d’immunocomplexos i d’altres reaccions d’hipersensibilitat contra el teixit trasplantat.

En el cas de trasplantament de medul·la òssia, pot donar-se una reacció especial, anomenada malaltia de l’empelt contra l’hoste, provocada per la introducció de cèl·lules immunitàries actives del donant en l’organisme del receptor, que poden atacar-li els teixits.

Prevenció

Com que la reacció de rebuig depèn de l’absència d’histocompatibilitat entre donant i receptor, hom podria evitar-la si els teixits d’ambdós fossin del tot compatibles. Tanmateix, això només és possible entre bessons monozigòtics, que comparteixen tota la dotació genètica. Fins i tot entre parents propers, per exemple germans, hi ha diferències en la histocompatibilitat, de manera que, si bé és preferible que el donant sigui un familiar en el cas de trasplantament de medul·la òssia, pel que fa a trasplantaments d’altres òrgans no hi ha una preferència especial, i s’empren més sovint òrgans procedents de cadàvers.

De totes maneres, sempre es procura que hi hagi el màxim grau d’histocompatibilitat possible entre receptor i donant. Així, tots els candidats a un trasplantament són sotmesos a una anàlisi de sang per a determinar fonamentalment dos factors: el grup sanguini i el tipus HLA. Les mateixes determinacions s’efectuen en els possibles donants i, si són compatibles, s’efectua una prova creuada que consisteix a barrejar sèrum del receptor amb leucòcits del donant, per a comprovar si es produeix una reacció immunitària; només es procedeix al trasplantament si aquesta prova resulta negativa.

D’altra banda, hom recorre a diversos procediments destinats a deprimir el sistema immunitari del receptor per tal que no actuï contra els teixits trasplantats que, en grau més o menys elevat, presenten diferències en el tipus de HLA; així, s’intenta que l’organisme del receptor desenvolupi una tolerància davant dels teixits empeltats. Abans del trasplantament hom pot recórrer a la radioteràpia, o també a l’administració de medicaments immunosupressors, com ara corticoesteroides, azatioprina, gammaglobulina antileucocítica i, especialment, ciclosporina A. El tractament amb aquests fàrmacs s’inicia en dosis elevades, que es redueixen progressivament si després dels primers mesos no s’ha produït un rebuig.

D’altra banda, si bé aquest tractament és imprescindible per a augmentar les possibilitats de supervivència del teixit trasplantat, cal tenir en compte que pot originar complicacions, sobretot de tipus infecciós, per l’efecte supressor de l’activitat immunitària. Així, cal que durant el temps que es manté la immunosupressió el receptor s’estigui en recintes estèrils, especialment condicionats per a evitar l’entrada de tota mena de gèrmens.