Les afeccions de l’aparell locomotor es poden manifestar de diverses maneres. Així, es poden presentar sensacions subjectives o símptomes, d’entre els quals el més habitual és el dolor. Igualment, es poden manifestar alteracions objectives o signes, dels quals cal destacar la inflamació, les deformacions òssies i articulars, els sorolls articulars, les alteracions de la mobilitat de l’articulació, la tumefacció òssia i les fractures òssies patològiques. La forma i el moment d’aparició, i la intensitat i la durada d’aquests símptomes i signes són molt variables segons l’afecció de què es tracta. A més, molt sovint, els uns acompanyen els altres o s’hi sobreposen.

Dolor

El dolor és una sensació desplaent o penosa que s’origina en un sector determinat de l’organisme i es transmet per les fibres nervioses sensitives fins a l’escorça cerebral, on esdevé conscient.

És el símptoma més important de les malalties de l’aparell locomotor, i es presenta en gairebé totes les alteracions que l’afecten. Això no obstant, les característiques poden ésser diverses. Des d’un punt de vista fisiològic, el dolor es pot classificar en superficial o cutani, profund, referit o irradiat.

El dolor superficial o cutani és provocat per una irritació o un excés de pressió sobre els receptors nerviosos del dolor de la pell o les mucoses corporals. Es percep com una sensació punyent o com una cremor, localitzada a la zona afectada, i sovint s’exacerba en exercir la més petita pressió sobre la zona afectada. Igualment, és possible que s’acompanyi d’altres alteracions sensitives, com ara formigueig o augment de la sensibilitat. Aquest tipus de dolor se sol presentar en les malalties de l’aparell locomotor que generen una inflamació de la pell o dels teixits circumdants, com ara la gota o l’artritis reumatoide.

El dolor profund és degut a la irritació o la compressió dels receptors nerviosos del dolor dels teixits interns de l’organisme, com ara les articulacions, els músculs, els ossos o les vísceres. A diferència del dolor cutani, el dolor profund és de caràcter difús, i, sovint, és difícil de localitzar-lo amb precisió. Aquest tipus de dolor es presenta en totes les afeccions que produeixen una inflamació d’articulacions profundes com l’espondilitis anquilosant; les inflamacions òssies, com ara les originades per l’osteomielitis o els tumors d’os, i les malalties de la columna vertebral, com és el cas de l’artrosi que s’hi pot presentar.

Sovint, el dolor profund es percep en una regió corporal diferent de la que és afectada per la lesió que el provoca. Aquesta extensió del dolor profund s’anomena dolor referit. Sempre hi ha una correlació anatòmica entre la zona on realment s’origina el dolor i la regió a què es refereix la sensació dolorosa. En els trastorns de l’aparell locomotor, la correlació és aquesta: el dolor originat a les dues primeres vèrtebres cervicals de la columna vertebral pot ésser percebut al clatell i el crani; el dolor provocat a les vèrtebres cervicals baixes es manifesta a les espatlles, els braços i els avantbraços; el dolor originat a la part baixa de l’esquena es percep a les natges i els membres inferiors; el dolor que prové de les estructures profundes de l’espatlla, al braç i l’avantbraç corresponents; i el dolor originat al maluc, afecta l’engonal, la cuixa i el genoll corresponents.

La compressió d’un tronc o una arrel nerviosa, i per tant l’estimulació de les fibres sensitives que es localitzen al seu interior, provoca un tipus de dolor anomenat dolor irradiat. Així, independentment del sector de l’arrel nerviosa que sigui comprimit, el dolor es percebrà al llarg de tot el seu recorregut. És el cas de la ciàtica, en què el dolor es percep al membre inferior a conseqüència de la compressió de l’arrel sensitiva del nervi ciàtic, a nivell de les últimes vèrtebres lumbars.

A més dels aspectes fisiològics, el dolor té sempre un component psicològic. Així, en resposta a una sensació dolorosa determinada, en cada persona es genera una reacció subjectiva amb característiques especials. Fins i tot, una mateixa persona pot reaccionar de manera diferent al mateix tipus de dolor segons les circumstàncies psicològiques i emocionals en què es troba. Aquests aspectes són d’una especial transcendència en la persona que pateix una malaltia crònica, que sovint es troba sotmesa a estats de depressió o ansietat, perquè la intensitat o la importància que es dóna al dolor depèn de la pròpia valoració subjectiva. D’altra banda, el component psicològic determina que la magnitud del dolor no sempre es relacioni directament amb la gravetat de les lesions que l’ocasionen.

Signes d’inflamació articular

La inflamació articular és la resposta del sistema immunològic que es dóna per la presència d’agents nocius a l’interior d’una articulació, com ara els gèrmens si es tracta d’infeccions, o bé pel dipòsit de diverses substàncies irritants, com els cristalls d’urat en el cas de la gota. Igualment, la inflamació articular pot ésser conseqüència d’una reacció anòmala del sistema immunològic, que agredeix els elements de l’organisme com si fossin agents nocius. Així, en l’artritis reumatoide, el lupus eritematós sistèmic o altres malalties considerades autoimmunes, s’elaboren anticossos anormals que reaccionen contra diversos components del teixit conjuntiu articular, com si es tractés d’elements estranys a l’organisme.

En la reacció inflamatòria s’esdevé un augment de l’aportació sanguínia per tal de facilitar l’arribada de les cèl·lules de defensa a l’articulació afectada. En conseqüència, es presenten els signes d’inflamació articular: tumefacció, dolor, envermelliment i increment de la temperatura de la pell que cobreix l’articulació afectada.

El dolor articular que provoca la inflamació pot ésser de tipus superficial o profund, segons la situació de l’articulació, i sovint s’acompanya de dolor referit. Se sol exacerbar per qualsevol fregament o pressió sobre l’articulació afectada, i de vegades és tan intens que impedeix el moviment normal. De fet, però, la intensitat del dolor no manté sempre una relació directa amb la gravetat del procés inflamatori.

La tumefacció articular consisteix en l’augment de volum d’una articulació ocasionat per la inflamació dels teixits tous articulars, és a dir, la càpsula articular i els lligaments. Qualsevol articulació pot presentar una tumefacció, però és més freqüent i evident en les articulacions de la mà, el peu, el genoll i el colze. Si es vol valorar la tumefacció, cal mesurar el perímetre de l’articulació afectada i comparar-lo amb el de l’articulació homòloga sana. La intensitat de la tumefacció és un paràmetre especialment útil en la valoració de la gravetat del procés inflamatori, perquè generalment mantenen una relació directa.

El rubor articular, és a dir, la modificació del color de la pell que cobreix l’articulació, pot adoptar una tonalitat molt variable. Així, és possible que es tracti d’un color rosat suau, o bé d’un color vermell fosc, com és característic de la gota. En general, s’observa una relació directa entre la intensitat de la coloració i la gravetat de la inflamació. Però, de vegades, la inflamació articular no s’acompanya necessàriament de rubor, com ara s’esdevé en l’artritis reumatoide.

L’augment de temperatura articular se sol presentar en el moment en què el procés inflamatori és més actiu, ja que depèn de l’augment de l’aportació sanguínia en la zona.

En la majoria d’inflamacions articulars que es presenten, es produeix un vessament articular, és a dir, un augment de la quantitat de líquid sinovial a l’interior de l’articulació. En general, aquest vessament és de característiques moderades, però de vegades, com per exemple en alguns casos d’inflamació del genoll en malalts d’artritis reumatoide, provoca un augment de volum de l’articulació considerable.

Amb una certa freqüència, la inflamació articular també afecta els teixits tous veïns, com les bosses seroses, els tendons musculars o fins i tot els músculs. Aquesta reacció periarticular se sol presentar en els moments evolutius en què la inflamació és més intensa, com ara s’esdevé en els atacs aguts de gota o en les artritis infeccioses. Però la inflamació dels teixits tous es pot donar també sense que l’articulació més propera en sigui afectada, com és el cas de la bursitis i la tenonitis, és a dir, en la inflamació de les bosses seroses i els tendons musculars, respectivament.

La detecció de tots aquests signes i símptomes, com també el moment en què es presenten i la intensitat amb què ho fan, constitueixen un aspecte fonamental de la diagnosi i el control de l’evolució de la majoria de les malalties de l’aparell locomotor. En general, els processos infecciosos aguts, com els generats per les artritis infeccioses i els atacs aguts de gota, es caracteritzen per l’aparició de tots els signes d’inflamació articular.

Deformació articular

La deformació articular és una alteració en el volum, la forma o la posició dels extrems ossis d’una articulació.

Les deformitats articulars s’esdevenen, en general, a conseqüència d’una malaltia articular crònica, després d’uns anys d’evolució. Aquest és el cas, per exemple, de les deformitats de la mà o el genoll característiques de les etapes avançades de l’artritis reumatoide, o de l’aixafament del tòrax i l’exageració de la curvatura dorsal de la columna vertebral en el cas d’espondilitis anquilosant de llarga evolució.

També és possible que es presenti una deformació articular ja des del naixement, arran de diversos trastorns congènits, a causa dels quals algunes estructures articulars es desenvolupen anormalment. Aquest és el cas del peu varus, la luxació congènita de maluc o alguns casos de desviacions dels genolls.

La deformació d’una articulació provoca una postura atípica de la zona i la limitació d’uns moviments determinats. A més, però, la persona afectada sol modificar involuntàriament la postura per tal d’atenuar les molèsties o facilitar els moviments, anomenada actitud viciosa. De vegades, aquesta mateixa actitud genera alteracions que s’afegeixen a les de la deformació articular. Aquest és el cas dels malalts d’artrosi de maluc de molts anys d’evolució, que habitualment adopten una actitud viciosa tot allunyant el cos i girant cap enfora el membre inferior afectat, de manera que incrementen les dificultats de caminar degudes a la mateixa deformitat; i també el de les persones que, afectades per una artritis reumatoide, pateixen una deformitat als genolls i flecteixen la cama, la qual cosa exagera la disminució de la mobilitat articular que la deformitat provoca.

Sorolls articulars

En general, els moviments articulars són silenciosos. Això no obstant, de vegades s’acompanyen de sorolls de diversa tonalitat i magnitud, anomenats sorolls articulars.

Els més freqüents són els esclafits, que es caracteritzen pel fet que són de to alt i durada breu. Habitualment, es manifesten de manera aïllada, és a dir, només un esclafit per a cada moviment. En general, la presència d’aquests esclafits no implica que hi hagi cap procés patològic. Aquest és el cas, per exemple, de moltes persones sanes quan s’estiren els dits de les mans, o quan efectuen uns moviments determinats amb d’altres articulacions. Però de vegades els sorolls són deguts a la presència anormal de petits segments de teixit ossi o cartilaginós a l’interior de la cavitat articular, com s’esdevé en l’artrosi o les lesions de menisc. En aquests casos, els esclafits poden ésser gairebé inoïbles o de tonalitat baixa, però és possible de detectar-los tot recolzant el palmell damunt l’articulació.

D’altres sorolls articulars freqüents, els cruixits, són d’una tonalitat més baixa i menys sobtats que els esclafits, i en general són múltiples en cada moviment. Els cruixits són deguts al fregament entre les superfícies desgastades i rugoses dels cartílags articulars, com ara s’esdevé en algunes malalties articulars cròniques com l’artrosi o l’artritis reumatoide.

Alteracions de la mobilitat articular

Els tipus de moviments que pot efectuar una articulació, com també l’amplària, són condicionats per la forma dels ossos i pels elements de contenció, com la càpsula articular i els lligaments. Els moviments poden ésser alterats bé perquè hi ha una dificultat o una impossibilitat d’efectuar-los, o bé perquè l’articulació permet la realització d’amplis moviments anormals.

La limitació del moviment consisteix en la impossibilitat d’efectuar moviments amb la facilitat i l’amplitud que caracteritzen una articulació determinada.

En algunes malalties, com ara l’artritis reumatoide i Partrosi, se sol manifestar una dificultat per iniciar els moviments, l’anomenada rigidesa articular. Aquesta manifestació se sol presentar després d’un període de repòs articular, com ara en llevar-se als matins, i aleshores s’anomena rigidesa matutina. En general, s’atenua després d’un temps variable, entre una mitja hora i una hora, i posteriorment, a poc a poc, es recupera una mobilitat normal. Per escurçar aquesta estona, convé aplicar escalfor a l’articulació que n’és afectada.

En algunes malalties inflamatòries cròniques, després de molts anys d’evolució, es pot presentar una anul·lació total dels moviments o anquilosi, deguda a una fusió dels extrems ossis intraarticulars. Aquesta alteració se sol presentar en l’espondilitis anquilosant, en què les articulacions de la columna vertebral perden parcialment o del tot la capacitat de moviment.

El bloqueig articular consisteix en la fixació sobtada d’una articulació mentre s’efectua un moviment, de manera que hom no pot ni completar el moviment ni tornar al punt de partida. El bloqueig articular es manifesta especialment al genoll i el colze. L’alteració és deguda a la presència de trossos de cartílag o teixit ossi a l’interior de la cavitat articular, com s’esdevé en l’artrosi o les lesions de menisc. En general, el bloqueig articular és transitori, i l’articulació es pot moure espontàniament al cap d’un període de temps variable. En altres casos, cal recórrer a maniobres específiques per tal de recuperar la mobilitat.

L’augment de la mobilitat articular, és a dir, la possibilitat d’efectuar algun tipus de moviment que l’articulació nòrriialment no permet o d’una amplitud anormal, sempre és provocat per una lesió d’algun element articular. Així, quan es tracta de fractures òssies, és possible que la lesió de Tos permeti moviments anormals. D’altra banda, també pot ésser degut a una laxitud excessiva dels lligaments articulars, com ara de vegades s’esdevé en el peu pla.

L’estudi del moviment articular s’efectua observant la mobilització activa de l’articulació, és a dir, la que pot efectuar la persona voluntàriament, i duent a terme també una mobilització passiva, la que realitza l’especialista imprimint moviment al segment esquelètic que es vol estudiar. L’avaluació correcta de les dades s’estableix habitualment amb la comparació d’una articulació determinada amb l’homòloga indemne.

Deformacions òssies

Les deformacions òssies se solen presentar en les fases avançades de diverses afeccions cròniques, com l’osteoporosi, la malaltia de Paget o l’osteomalàcia i el raquitisme. Llur importància, des d’un punt de vista mèdic, depèn de la localització, la magnitud i la causa que les ha provocades, però en tots els casos es tracta de lesions irreversibles. En aquestes circumstàncies, la fisioteràpia i la cirurgia solen ésser mesures atenuants molt importants.

Fractures òssies patològiques

La fractura òssia patològica consisteix en el trencament d’un os sense que s’hagi presentat cap traumatisme que el justifiqui. Aquestes fractures són degudes a una fragilitat anormal de l’os originada per afeccions diverses, com ara la malaltia de Paget, l’osteoporosi o els tumors d’os.

Tumefacció òssia

La tumefacció òssia és un augment de volum circumscrit en un os que, segons la localització, es pot manifestar per una tumoració sota la pell. Es presenta a conseqüència d’algunes infeccions dels ossos, com ara l’osteomielitis, la malaltia de Paget o els tumors. El ritme de creixement, la grandària, la localització i la consistència de les tumefaccions òssies poden ésser molt variables, segons l’afecció que les origina. Igualment, de vegades, la pell que cobreix una tumefacció òssia es presenta envermellida, prima o bé ulcerada.