Símptomes i signes patològics de l’orella

Les malalties de l’orella poden causar diverses manifestacions. N’hi ha que són considerades inespecífiques perquè no són característiques de les malalties otològiques, com és el cas de la febre. En canvi, n’hi ha d’altres que en general corresponen a trastorns de l’orella per bé que es poden presentar com a resultat d’alteracions en altres estructures. Així, entre els símptomes de les afeccions ètiques, és a dir les molèsties subjectives, cal destacar l’otàlgia o dolor que afecta l’orella, la sordesa, els acúfens o zumzeigs i el vertigen. Entre els signes, és a dir, les manifestacions objectives, destaca l’otorrea o supuració de l’orella.

Otàlgia

És anomenat otàlgia el dolor que es percep localitzat en la zona de l’orella. La intensitat del dolor i l’evolució que segueix és molt variable segons els casos, d’acord amb l’alteració causal i l’estructura que n’és afectada. Així, per exemple, és habitual que quan el dolor és degut a una infecció de l’orella mitjana la molèstia sigui permanent i la intensitat s’incrementi progressivament o, en altres casos, amb punxades intermitents. En canvi, sol ésser sobtat i violent quan és provocat pel trencament del timpà degut a una explosió propera. En qualsevol cas, és habitual que arribi a ésser intens perquè l’orella té una innervació sensitiva molt rica. D’altra banda, també és habitual que l’otàlgia pugui provocar un malestar general, amb agitació i ansietat, especialment en els infants. Fins i tot sovint impedeix de dormir d’una manera satisfactòria.

La intensitat del dolor no sempre es relaciona amb la gravetat del procés que l’origina. L’otàlgia és un símptoma molt freqüent, en la majoria dels casos provocat per alteracions que en un principi no són greus, com pot ésser una inflamació en el conducte auditiu extern. De totes maneres, davant l’aparició d’una otàlgia, sobretot si és persistent, cal identificar-ne l’alteració causal, perquè l’origen pot ésser molt divers i és possible que es tracti d’una infecció que requereixi tractament.

L’otàlgia sol ésser deguda a una malaltia de la mateixa orella, bé que no és estrany que alguns trastorns localitzats a prop de l’òrgan reflecteixin el dolor en la regió de l’orella. Les malalties de l’orella que causen dolor solen ésser les localitzades en l’orella externa i l’orella mitjana. Les més freqüents són la pericondritis del pavelló, és a dir, la inflamació del cartílag, i les otitis, és a dir les inflamacions. Quan el dolor no és provocat per un trastorn de l’orella mateixa, és molt freqüent que sigui degut a una malaltia dental. Igualment, pot ésser causat per altres malalties, com inflamacions de la laringe o de la part alta de la faringe, entre d’altres alteracions.

De vegades el dolor no es localitza exactament en l’orella sinó als voltants. En aquest cas s’anomena otàlgia periauricular. Se sol presentar per la inflamació d’estructures properes com l’artritis de l’articulació témporo-maxil·lar o per la parotiditis.

Sordesa

La sordesa consisteix en la impossibilitat de sentir-hi bé. La disminució de l’audició s’anomena també hipoacúsia.

Per tal d’ésser percebut per l’orella humana, el so ha de presentar unes característiques determinades pel que fa a la intensitat i la freqüència de les ones sonores. La freqüència correspon a la periodicitat amb què se succeeixen les ones sonores. D’altra banda, per a quantificar la freqüència hom empra una mesura, l’hertz o Hz, que correspon a 1 vibració per segon. L’oïda humana és capaç de captar sons d’una freqüència compresa entre 20 i 20.000 Hz. En realitat, l’orella és adaptada especialment per a percebre les freqüències que sol tenir la veu humana, entre els 1.000 i els 4.000 Hz. Els sons d’alta freqüència són percebuts com a sons aguts, i els de baixa freqüència com a sons greus. Si els sons tenen una freqüència menor a 20 Hz són anomenats infrasons i si és superior als 20.000 s’anomenen ultrasons. La intensitat del so depèn de l’amplitud de l’ona sonora i varia segons l’energia sonora que l’ha originat, com també segons la distància que separa la persona del punt d’origen del so. La unitat emprada per a quantificar la intensitat és el decibel, o dB que correspon aproximadament a la diferència mínima d’intensitat que pot ésser percebuda. La capacitat de percepció mínima de l’ésser humà s’ha establert convencionalment a zero decibels i correspon al que hom anomena llindar sonor. Una conversa normal té una intensitat que oscil·la entre els 40 decibels i els 60, i en condicions normals pot ésser perfectament percebuda. Quan el so és molt intens genera un estímul dolorós. Així s’esdevé per exemple en percebre de prop el so pro vinent d’un avió en enlairar-se, amb una intensitat de 120 decibels.

La sordesa pot ésser parcial, quan hi ha algun grau de percepció de sons, o completa, quan la pèrdua auditiva és total. D’altra banda, pot ésser unilateral, quan n’és afectada l’audició d’una sola orella, o bilateral, quan compromet l’audició d’ambdós òrgans. A més, pot ésser transitòria, és a dir, que la dificultat auditiva se soluciona quan guareix l’alteració causal, o permanent si la pèrdua auditiva és definitiva.

La sordesa és un símptoma molt freqüent que pot ésser degut a causes molt diverses. La repercussió que pot tenir en tots els aspectes de la vida d’una persona és molt variable segons el grau de pèrdua auditiva, si és unilateral o bilateral, o si és transitòria o permanent. En general, les sordeses que influeixen de manera important en l’activitat normal són les bilaterals, sobretot les permanents o les que es mantenen durant períodes llargs de temps. Quan una sordesa permanent afecta un infant, en pot alterar el procés d’aprenentatge. La sordesa, però, sovint és transitòria, és a dir, cedeix quan es resol la causa que l’ha motivada. Així, la sordesa causada per un tap de cerumen en el conducte auditiu extern desapareix quan hom l’extreu i la deguda a una otitis sol desaparèixer quan es guareix la infecció.

La forma en què es presenta la sordesa també és variable perquè pot fer-ho sobtadament, com ara s’esdevé amb l’obstrucció del conducte extern per un tap de cerumen, o va augmentant progressivament, com és habitual en el cas de la presbiacúsia, un trastorn caracteritzat per una sordesa lentament progressiva a partir de cinquanta anys.

De vegades la sordesa es presenta com un símptoma aïllat, però sovint s’acompanya d’altres manifestacions com zumzeigs d’orella i vertigen.

El grau de sordesa és molt variable en cada cas. Pot constituir simplement una lleu disminució de la capacitat auditiva o arribar a una sordesa completa. En general, la persona que n’és afectada s’adona de la pèrdua auditiva, però de vegades és escassa i és possible que no s’observi. En aquests casos solen ésser els altres els qui detecten la pèrdua d’audició. Quan es tracta d’infants la sordesa se sol observar perquè no responen normalment a diversos estímuls sonors, com ara les paraules de la mare o el so d’alguna joguina, o bé perquè es dóna un endarreriment escolar. Així, no és estrany que hom arribi a considerar que un infant té problemes d’atenció i que és distret quan en realitat té problemes d’audició.

Les malalties que poden provocar sordesa són diverses i poden afectar unes parts de l’orella o unes altres, perquè les ones sonores segueixen un recorregut llarg. De fet, penetren com a vibracions mecàniques en el conducte auditiu extern i es transformen en estímuls nerviosos en l’orella interna, tot essent descodificades en el cervell. Quan l’alteració afecta l’orella externa o l’orella mitjana dificulta o impedeix la transmissió de les ones sonores cap a l’orella interna. En aquest cas es parla de sordesa de transmissió. Quan n’és alterada la còclea, el nervi acústic o la zona del cervell responsable de l’audició, s’esdevé una dificultat en la percepció del so i s’anomena sordesa de percepció. De vegades hi ha malalties que afecten diverses estructures, i en aquest cas es pot provocar una sordesa mixta, de transmissió i de percepció alhora.

Les causes més freqüents de sordesa de transmissió són les obstruccions del conducte auditiu extern degut a taps de cerumen o cossos estranys, otitis, obstruccions de la trompa d’Eustaqui i algunes malalties que alteren la cadena ossicular de l’orella mitjana com l’otosclerosi. La sordesa de percepció pot ésser causada per diverses alteracions com la malaltia de Ménière o la presbiacúsia. Algunes substàncies químiques, com ara uns medicaments determinats, tenen efectes tòxics en l’orella interna, de manera que la seva administració de vegades pot alterar la funció de la còclea i causar sordesa de percepció.

La sordesa presenta característiques especials segons que es tracti d’una sordesa de percepció o de transmissió. Així, les persones afectades per una sordesa de transmissió tenen dificultat a sentir un so d’un volum determinat, però el poden arribar a sentir a una intensitat superior, per exemple si hom intensifica el volum de la ràdio o la televisió. En canvi, si es pateix una sordesa de percepció, la dificultat d’audició no millora tan notablement amb un augment de la intensitat del volum. A més, és característic que en la sordesa de percepció es trobi alterada especialment la percepció de sons de to agut, com el d’unes consonants determinades. Així, hom percep bé les vocals, però no identifica amb precisió totes les consonants, la qual cosa provoca un cert problema de discriminació de les paraules, i per tant no se sent bé el que es diu. Aleshores els qui en són afectats tenen dificultat a seguir una conversa o bé els costa d’entendre el que senten a la televisió o la ràdio encara que el volum sigui molt alt. D’altra banda, en la sordesa de transmissió s’esdevé una millora de la capacitat auditiva en ambients sorollosos, perquè el soroll ambiental no molesta la persona que n’és afectada, que no hi sent bé, però en canvi obliga la persona que hi parla a alçar el to de veu, de vegades fins i tot a cridar.

En la sordesa de percepció hom perd abans la capacitat auditiva pels tons aguts com ara els timbres, i sovint resulten desagradables els sons intensos. En canvi, les persones que tenen una sordesa de transmissió perden abans la capacitat auditiva per als sons greus i de vegades els molesta la veu pròpia. Una sordesa de percepció intensa pot alterar el to de veu de la persona que n’és afectada.

Acúfens

Hom anomena acúfens o zumzeigs la percepció de sons sense que hi hagi un estímul sonor que els origini, és a dir, són una impressió subjectiva de la persona que en pateix, i és impossible que cap altra persona els percebi. Un acufen pot ésser de tonalitat greu o aguda, intensa o dèbil. De vegades es perceben com a sons semblants al d’un timbre, un escapament d’aire, un motor o un xiulet. De vegades són ininterromputs, però en altres casos apareixen de manera intermitent.

Els trastorns que poden generar acúfens són molt diversos. Gairebé totes les malalties de l’orella els poden provocar, però les causes més freqüents són els taps de cerumen, l’otosclerosi, els trastorns del laberint i els traumatismes de l’orella. En general, els acúfens s’acompanyen sempre de sordesa, i les causes que en provoquen són gairebé les mateixes. De vegades hi ha acúfens permanents que no s’acompanyen de sordesa, i que són possiblement d’origen psicogen.

Els acúfens no solen ésser molt intensos, però de vegades poden arribar a impedir l’audició normal. Hi ha casos en què es toleren bé i no representen una molèstia important. En canvi, de vegades també són molestos i provoquen agitació i ansietat.

No hi ha un tractament concret per a eliminar els acúfens. En general desapareixen quan es guareix la malaltia que els ha provocat. Com que de vegades són molt molestos és útil de dissimular-los escoltant música. Igualment, les persones que tenen dificultat a agafar el son a causa dels zumzeigs se solen sentir millor si se’n van a dormir amb la ràdio engegada.

Vertigen

El vertigen constitueix una sensació de desequilibri o de desplaçament, bé d’un mateix respecte l’entorn o de l’entorn respecte un mateix. Pot ésser degut a un trastorn de l’orella interna o del sistema nerviós central. El vertigen causat per un trastorn de l’aparell vestibular de l’orella interna és anomenat vertigen perifèric. El que es presenta per alteració de les estructures del sistema nerviós central responsables del manteniment de l’equilibri és anomenat vertigen central.

Hi ha un tercer grup de vertígens que en realitat no són considerats com a tals. Aquests falsos vertígens són de fet sensacions vertiginoses degudes a trastorns que no tenen res a veure amb una malaltia del sistema equilibrador de l’organisme. S’inclou en aquest grup l’atracció del buit o vertigen d’altura, que s’esdevé per la manca d’un punt de referència visual proper. També hi ha l’anomenat vertigen del viatger o cinetosi, que és el típic mareig que es presenta quan hom va amb cotxe o vaixell. D’altres malalties poden també causar sensacions vertiginoses que s’identifiquen com a mareig, com ara s’esdevé en alguns trastorns digestius o vasculars. Així, una alteració digestiva o una disminució de la tensió arterial poden provocar un fals vertigen.

D’altra banda, els vertígens veritables, centrals o perifèrics, s’esdevenen per una distorsió de la informació que arriba al cervell pel que fa a la posició del cos i el cap. Per tant, la resposta que es desencadena és també incorrecta i les sensacions que corresponen a l’equilibri, que normalment són inconscients, esdevenen conscients i provoquen el vertigen. Un signe que sol acompanyar-lo és el nistagme, consistent en un moviment oscil·latori i rítmic dels ulls en una direcció determinada. Les característiques del nistagme varien segons que es tracti d’un vertigen perifèric o central.

El vertigen perifèric sol ésser de tipus rotatori, i hom té la sensació d’estar girant o que l’entorn gira al voltant d’un mateix. Sovint es presenta de manera intermitent, en forma de crisis, i en general s’acompanya d’altres manifestacions com ara nàusees, vòmits, sudació freda abundant, acúfens o sordesa. La causa més habitual d’aquests vertígens és la malaltia de Ménière. El vertigen central es caracteritza per una sensació d’inestabilitat o desequilibri que predomina sobre la sensació de rotació. Aquest vertigen sol ésser permanent, és a dir, hi ha una sensació constant d’inestabilitat, bé que la intensitat pot ésser variable. És possible que s’acompanyi de manifestacions pròpies de l’afecció neurològica que l’origina.

Per tal d’establir l’origen del vertigen pot caldre realitzar exploracions complementàries. L’otoscòpia i l’audiometria són les proves més emprades perquè aporten informació sobre les possibles malalties de l’orella. Igualment són utilitzades les proves o estimulacions de l’aparell vestibular, com ara les rotatòries o les calòriques.

Otorrea

És anomenada otorrea o supuració de l’orella la sortida de líquid des de l’orella fins a l’exterior a través del conducte auditiu extern. L’aspecte de la supuració pot variar segons la composició. Quan es tracta de sang o secreció sanguinolenta de l’orella es parla d’otorràgia. Si la supuració és aquosa i molt clara, com aigua, és probable que es tracti de líquid cèfaloraquidi i s’anomena liquorrea. La supuració serosa, mucosa o purulenta és la més habitual i la que és anomenada otorrea pròpiament dita.

L’otorràgia no sol constituir un símptoma de gravetat malgrat que en aparença resulta molt alarmant. Les causes més freqüents de pèrdua de sang per l’orella són els traumatismes, com ara fractures del penyal del temporal o ferides de l’orella externa o la mitjana. També la solen causar algunes otitis o diversos tumors. Si és deguda a una fractura cranial o. un tumor, l’otorràgia pot ésser greu.

Però, en canvi, la liquorrea és un símptoma que sovint indica gravetat, encara que no s’acompanyi d’altres manifestacions perquè la causa més freqüent són les fractures dels ossos que componen la base del crani. Si es fractura el penyal del temporal, que conté les estructures de l’orella, és possible que passi líquid cèfaloraquidi per la línia de fractura des de la cavitat cranial a l’orella, amb afluència a l’exterior.

L’otorrea pròpiament dita és un símptoma molt freqüent que es presenta en nombroses malalties de l’orella. En general és deguda a trastorns inflamatoris o infecciosos del conducte auditiu extern o de l’orella mitjana. Les característiques de la supuració són diverses segons l’origen que presenta. Així, quan és degut a un procés inflamatori del conducte auditiu extern, l’otorrea sol ésser serosa, d’aspecte líquid i clar; pot ésser també sero-purulenta, una mica més fosca i espessa. Quan l’origen de la supuració és una otitis mitjana sol contenir pus, i aleshores és muco-purulenta i és més espessa, groguenca i fa pudor. De vegades es compon gairebé exclusivament de pus, rep el nom de purulenta i té un aspecte brut, com deslligat i d’olor fètida més intensa que la muco-purulenta. L’otorrea purulenta es presenta sobretot en l’otitis mitjana crònica.