Per bé que davant d’una urgència mèdica són fonamentals els primers auxilis prestats per qui es trobi en presència dels fets, una de les principals funcions del socorrista és sol·licitar l’assistència sanitària adient per a resoldre eficaçment la situació. I per tal que una urgència mèdica pugui ésser solucionada de la manera més eficaç, és convenient que cada cas sigui atès pel sistema d’assistència mèdica més adequat segons quina sigui la gravetat de la situació. Per això, és molt important que quan es presenta una urgència mèdica no es recorri a qualsevol servei sanitari, sinó que s’utilitzin les vies més adequades perquè cada cas sigui resolt amb la rapidesa necessària i amb els mitjans més específics. L’ús inadequat dels serveis sanitaris pot ocasionar una assistència ineficaç, tant de les urgències més greus com dels trastorns més lleus. Així, per exemple, és inadequat requerir directament la visita urgent del metge de capçalera quan una persona sofreix una emergència vital, ja que aquest professional té altres funcions, que poden retardar molt l’assistència del malalt. De la mateixa manera, tampoc és adequat anar en un servei d’urgències d’un hospital especialitzat per un trastorn lleu, ja que el més probable és que el malalt hagi d’esperar molt de temps fins que l’assisteixin, ja que hom atén primer els casos més urgents.
En la majoria dels països desenvolupats es disposa de sistemes unificats d’assistència mèdica urgent o d’ajut per a qualsevol tipus d’emergències, que coordinen tots els recursos assistencials disponibles. En les àrees on funciona un d’aquests sistemes, a la persona que necessita assistència per una urgència o emergència no li cal més que marcar un únic número de telèfon i informar de la situació. Amb la informació facilitada, el personal especialitzat de la central coordinadora avalua la gravetat de cada cas i decideix quin és el mitjà més adequat per a resoldre’l. Així, per exemple, segons quina sigui la causa de la urgència, potser se li indicarà a la persona sol·licitant que es dirigeixi a un determinat servei mèdic, o potser el mateix centre avisarà una unitat mòbil d’assistència perquè vagi urgentment al lloc de la urgència.
Al nostre país s’està posant en marxa un sistema unificat d’assistència d’urgències mèdiques com el que hem descrit. Així, a la ciutat de Barcelona hom ja pot recórrer a un telèfon de tres xifres, el 061. Aquest sistema, progressivament, anirà cobrint tot el territori de Catalunya. Fins i tot, està en estudi la implantació d’un número telefònic d’urgències per a tota la Comunitat Europea.
En l’actualitat, en els municipis més petits són els mateixos metges de capçalera els qui atenen les urgències a qualsevol hora, i el sistema per a demanar assistència és diferent en cada localitat. A les poblacions més grans, hi solen haver serveis d’urgències que presten assistència durant les 24 hores, o si més no des de les 5 de la tarda a les 9 del matí. En tots dos casos l’assistència es presta en el consultori corresponent, o en el domicili del malalt si aquest està impossibilitat per a desplaçar-se. En qualsevol cas, en el document que proporciona la Seguretat Social, on s’indica el metge que correspon a cada usuari, també s’indica què cal fer quan es necessiti assistència urgent.
En algunes localitats, com és el cas de Girona i de Lloret de Mar, on la freqüència de les emergències no justificaria l’existència d’unitats exclusivament sanitàries, la policia local disposa d’unitats formades per policies especialment entrenats en l’assistència mèdica urgent i dotades amb l’equip necessari, els serveis de les quals es poden sol·licitar directament trucant al telèfon 092. En les localitats respectives, aquestes unitats especialitzades s’han mostrat com el mitjà més idoni per a assistir les emergències i traslladar les víctimes al centre sanitari més adequat.
Els serveis d’urgències d’assistència primària poden atendre adequadament la majoria de les urgències. Només en alguns casos, quan es necessiten mitjans de diagnosi o de tractament especials, o quan la urgència és greu, pot ésser necessari recórrer als serveis d’urgències dels hospitals. De qualsevol manera, sempre és preferible que la persona afectada no es dirigeixi directament a un hospital especialitzat, sinó que prèviament sigui atesa en el mateix lloc de la urgència o en el centre sanitari més proper, per tal de rebre les primeres cures i poder efectuar el trasllat sense perill.
Si es produeix una emergència en un lloc on no es pot disposar d’assistència sanitària immediata, es pot sol·licitar directament un mitjà de transport sanitari, per a traslladar la víctima al centre sanitari més proper. En aquests casos, es pot recórrer als serveis d’ambulància més propers, que habitualment són els de la Creu Roja. La Creu Roja disposa, a més, de llocs de socors, on es poden efectuar uns primers auxilis bàsics. Si es tracta d’un accident de trànsit i no es coneix el telèfon del lloc de la Creu Roja més proper, es pot avisar el Servei d’Ajut en Carretera de la Direcció General de Trànsit, trucant al telèfon 91 — 742 12 13. Cal destacar que en les autopistes i en algunes carreteres nacionals es disposa de serveis SOS, des d’on es pot demanar una assistència immediata.
A més dels sistemes d’assistència mèdica que depenen d’institucions públiques, diverses entitats privades ofereixen serveis d’urgències de característiques diferents, que poden utilitzar tant les persones abonades a aquestes entitats com qualsevol particular. En tot cas, en el moment de contractar un d’aquests serveis és convenient informar-se bé de l’assistència que presten, del mètode d’utilització i de l’àrea geogràfica que abasten.
Mentre no hi hagi un sistema unificat per a sol·licitar assistència mèdica urgent, és convenient estar prèviament informat del que cal fer en cas d’urgència, segons quina sigui la localitat on es trobi la persona. En cas de viatge o de canvi de residència, una de les primeres coses que caldria fer en arribar a una població és indagar el sistema d’accés als serveis d’urgències locals. Aquesta informació pot ésser facilitada pels centres del Servei Català de la Salut de cada zona o per l’ajuntament respectiu.