Coincidint amb el climateri, alguns trastorns de l’aparell locomotor es fan més freqüents. Per exemple, a partir dels 50 anys és més comú patir d’artrosi, una afecció crònica caracteritzada per una degeneració dels cartílags articulars, que es fa més freqüent en el sexe femení que no pas en el masculí. Tanmateix, per bé que les modificacions hormonals climatèriques puguin estar-hi implicades, no són decisives en el desenvolupament del trastorn. En canvi, el progressiu dèficit d’hormones femenines sí que pot tenir una gran incidència en un altre trastorn dels ossos, l’osteoporosi, afecció caracteritzada per una minva en la densitat del teixit ossi.
Cal assenyalar que l’os és un teixit viu, que constantment renova els seus components gràcies a l’acció equilibrada entre determinades cèl·lules que destrueixen el teixit ossi desvitalitzat i d’altres, formadores d’os, que elaboren la matriu proteica sobre la qual es dipositen els minerals que confereixen duresa a l’os. Aquesta activitat òssia és controlada per múltiples factors, per bé que en la seva regulació destaca l’acció d’algunes hormones, entre les quals es troben les hormones sexuals —els estrògens exerceixen una acció estimulant sobre les cèl·lules formadores d’os—. La interrelació entre els nivells de totes les hormones implicades en la regulació de l’activitat òssia guarda un delicat equilibri, del qual depèn la remodelació òssia; per tant, un desequilibri hormonal pot originar una pèrdua accelerada o molt manifesta de massa òssia. Això és, precisament, el que passa en la denominada osteoporosi postmenopàusica, una alteració que consisteix en una reducció de la densitat òssia, el factor desencadenant de la qual és la disminució sobtada de la producció d’estrògens per part dels ovaris; això passa després de la menopausa natural, i també després de l’extirpació quirúrgica dels ovaris a qualsevol edat. A partir de la disminució de les concentracions d’estrògens, es produeix una ràpida pèrdua de la massa òssia, fins que l’organisme s’adapta a la nova circumstància.
L’osteoporosi comporta una major fragilitat òssia, ja que els ossos poden fracturar-se en traumatismes poc importants o, fins i tot en casos extrems, de manera espontània. És clar que les repercussions d’aquest trastorn no es produeixen en totes les dones, perquè la intensitat amb què s’alteri l’activitat òssia és molt variable en cada cas. Hi ha, doncs, dones en les quals, després d’alguns anys de la menopausa, pot evidenciar-se una minva en la densitat òssia, en una radiografia o amb altres proves, però que no presenten fractures patològiques ni cap altra molèstia de tipus osteoarticular. No obstant això, en algunes dones el dèficit estrogènic provoca en pocs anys un deteriorament del teixit ossi, fins al punt que poden arribar-se a produir aixafaments espontanis de les vèrtebres, amb la consegüent reducció d’estatura, l’aparició de deformitats de la columna vertebral i la presentació d’episodis dolorosos de tipus lumbago, com també el risc que en pugui resultar afectada la medul·la espinal.