Definició
És anomenada tumor benigne d’estómac i tumor benigne de duodè la proliferació anormal d’un grup de cèl·lules que pertanyen a aquestes estructures respectivament i que tendeixen a reproduir-se més ràpidament del que és habitual formant una massa o tumor. Aquests tumors benignes es caracteritzen pel fet que, a diferència dels malignes, no envaeixen els teixits sans més propers ni originen metàstasis o disseminacions en altres òrgans. Els tumors benignes d’estómac i duodè solen ésser asimptomàtics i, per tant, en general, passen desapercebuts. Tanmateix, però, de vegades són advertits perquè ocasionen dolor o hemorràgies, o bé perquè representen un obstacle per al pas del bol alimentari. Igualment, hi ha tumors benignes que, amb el pas dels anys, i per raons desconegudes, es poden malignitzar, és a dir, esdevenir malignes. Així, quan són diagnosticats, hom sol recomanar-ne l’extirpació quirúrgica.
Freqüència
Els tumors benignes d’estómac i duodè són relativament poc freqüents. De totes maneres, la incidència real que presenten és desconeguda ja que en la majoria dels casos són asimptomàtics i passen desapercebuts.
Tipus
Segons el teixit a partir del qual s’originen, hom diferencia diversos tipus de tumors benignes d’estómac i duodè.
Els tumors més freqüents són els anomenats adenomes, originaris de les glàndules de la paret gàstrica o duodenal; els liomiomes, formats a partir del teixit muscular; els lipomes, procedents del teixit adipós o greixós, i els fibromes, formats bàsicament per teixit fibrós.
Igualment, segons la forma que adopten en desenvolupar-se, hom diferencia bàsicament dos tipus de tumors benignes d’estómac i duodè: els tumors pediculats i els tumors sèssils.
Els tumors pediculats, anomenats també pòlips es desenvolupen fonamentalment cap a l’interior de la cavitat gàstrica o duodenal constituint una massa estreta i allargada, en forma de dit de guant, l’extrem lliure del qual, en general més gruixut, es troba subjecte a la paret de l’òrgan a través d’un pedicle prim. Aquests tumors solen ésser múltiples, és a dir que en general se’n formen uns quants a la vegada, i la grandària no sobrepassa en general els 15 mm de llarg i els 10 mm d’amplada, per bé que amb el pas del temps n’hi ha que arriben a tenir un volum molt més considerable.
Els tumors sèssils creixen sobretot cap a l’interior de la paret gàstrica o duodenal, per bé que també solen formar una excrescència cap a la llum d’aquests òrgans.
Causes
Hom encara no ha pogut establir actualment quines són les causes i els mecanismes que provoquen l’aparició d’aquests tumors.
Alguns investigadors consideren probable l’existència d’una predisposició genètica que n’afavoreix l’aparició. Aquesta hipòtesi es basa en el fet que alguns d’aquests tumors es presenten amb més freqüència en les persones d’unes famílies determinades que en la resta de la població, i que es desenvolupen sovint en persones que pateixen de poliposi familiar múltiple de còlon, un trastorn que es transmet hereditàriament. Tanmateix, però, aquesta hipòtesi no ha pogut ésser confirmada perquè encara no s’ha identificat un gen específic que es pugui fer responsable de la transmissió d’aquest trastorn.
Manifestacions, evolució i complicacions
En la majoria dels casos els tumors benignes d’estómac i duodè són del tot asimptomàtics i només es detecten quan per alguna altra raó s’efectua una exploració radiogràfica o endoscòpica d’aquests òrgans. De vegades, però, causen alguns símptomes o bé originen algunes complicacions.
Quan són asimptomàtics, la manifestació més freqüent i precoç és el dolor, que en general és moderat i es localitza a la part superior de l’abdomen. Aquest dolor, a diferència de l’ocasionat per l’úlcera pèptica, no es relaciona amb els horaris dels menjars ni cedeix en general amb la ingestió d’aliments o medicaments antiàcids. D’altra banda, sol ésser intermitent, s’accentua durant alguns períodes i desapareix completament durant d’altres, a diferència del dolor ocasionat pels tumors malignes d’estómac i duodè, que s’intensifica progressivament.
Hi ha persones que perden la gana o presenten un estat nauseabund. Aquests símptomes no són gaire freqüents, i s’admet que apareixen quan els tumors són voluminosos o bé quan, per llur localització, alteren el ritme de contracció normal de la paret gàstrica.
Les manifestacions més importants es produeixen quan hi ha alguna complicació.
Entre les complicacions, les més freqüents són les hemorràgies digestives. Les hemorràgies es presenten quan, a causa del poder corrosiu del suc gàstric, es lesiona el teixit mucós que cobreix el tumor i s’esquincen els vasos sanguinis que es troben immediatament per sota. Quan els vasos sanguinis lesionats són petits, com s’esdevé en la majoria dels casos, la sang que es perd s’evacua inadvertidament amb les matèries fecals, per bé que com que l’hemorràgia sol persistir durant alguns dies o setmanes, fins que la lesió cicatritza, en general la persona que n’és afectada apareix pàl·lida i debilitada, a causa d’una anèmia. En canvi, quan els vasos sanguinis que s’esquincen són cabalosos, la qual cosa s’esdevé amb menys freqüència, l’hemorràgia és advertida perquè la sang que es perd és expulsada amb vòmits sangonosos, o bé perquè es presenta un signe anomenat melena, que consisteix en una coloració negrosa de les matèries fecals deguda a la presència de quantitats importants de sang procedent de l’estómac.
Una altra complicació freqüent és l’estenosi pilòrica, és a dir, l’estretor del pílor, l’última porció de l’estómac, que a manera de conducte comunica aquest òrgan amb el duodè. Aquesta complicació es produeix quan els tumors es localitzen al mateix pílor, o bé hi són propers, i esdevenen voluminosos. La conseqüència principal de l’estenosi pilòrica és l’obstrucció que representa per al pas adequat dels aliments cap al duodè i, per tant, la seva manifestació més freqüent són les nàusees i els vòmits. Una característica típica de l’estenosi pilòrica, quan és provocada per un tumor benigne, és que els vòmits es produeixen intermitentment, per exemple alguns dies sí i d’altres no. Això és degut al fet que la majoria d’aquests tumors són pediculats i el seu extrem lliure en modifica la situació, de manera que en algunes circumstàncies obstrueixen el pílor i en d’altres no.
En darrer lloc, una altra complicació és la malignització tumoral, és a dir, la transformació d’un tumor, que fins a un moment determinat havia estat benigne, en maligne o cancerós. En aquests casos, les cèl·lules que formen el tumor es comencen a reproduir molt ràpidament i de manera desordenada, envaeixen els teixits sans més propers i s’introdueixen en els vasos limfàtics i sanguinis originant metàstasis o disseminacions a distància als ganglis limfàtics i a d’altres òrgans o teixits més o menys allunyats de l’estómac i el duodè, com ara el pulmó, els ossos o el cervell. Segons dades estadístiques, la malignització es produeix solament en un 10% dels tumors benignes d’estómac o duodè de llarga evolució.
Diagnosi
L’existència d’un tumor a l’estómac o el duodè es pot expressar amb l’aparició d’algunes manifestacions com ara dolor a la part superior de l’abdomen, vòmits o hemorràgies digestives. Així, davant aquesta simptomatologia se solen sol·licitar algunes exploracions complementàries, amb les quals es poden diagnosticar els tumors benignes d’aquests òrgans o bé d’altres trastorns que originin manifestacions semblants.
En general se sol·licita un estudi radiogràfic d’estómac i duodè, ja que en les imatges obtingudes es pot observar l’eventual presència d’una massa anormal o tumor.
Igualment, es procedeix a realitzar una fibroscòpia gastro-duodenal, és a dir que s’introdueix a l’interior de l’estómac i el duodè una sonda especial proveïda d’un sistema òptic, per l’extrem del qual es poden visualitzar directament les parets internes d’aquests òrgans i detectar eventualment la presència d’un tumor i la forma, la grandària i l’aspecte que presenta.
De vegades la primera manifestació del trastorn és una anèmia, que es detecta tant per les manifestacions típiques d’aquesta alteració, com per l’anàlisi de sang. En aquests casos, i amb l’objectiu de detectar-ne l’origen, hom sol·licita una anàlisi de les matèries fecals recollides durant els dies successius. Si les matèries fecals contenen sang, hom dedueix que s’ha esdevingut una hemorràgia digestiva i s’efectua una fibroscòpia gastro-duodenal per tal d’esbrinar-ne l’origen.
Per confirmar-ne la diagnosi i identificar si es tracta d’un tumor benigne o maligne, en efectuar la fibroscòpia gastro-duodenal es realitza una biòpsia, és a dir, s’extreu una mostra del tumor que posteriorment és analitzada al laboratori.
Tractament
El tractament que s’hi aplica és gairebé sempre quirúrgic i consisteix en l’extirpació del tumor. Amb aquesta mesura es prevé la possible malignització del trastorn.
Les tècniques quirúrgiques són variables. Quan el tumor és petit i es troba en una zona accessible, es pot extreure amb la introducció d’unes pinces especials en el fibroscopi. Quan el tumor és massa voluminós, es troba en una zona inaccessible amb el fibroscopi o bé hi ha nombrosos tumors alhora, per a extirpar-los cal practicar una incisió a la paret anterior de l’abdomen i obrir l’estómac o el duodè.
En cas d’anèmia, i fins que no es procedeixi a l’extirpació del tumor, s’administren preparats de ferro o, eventualment, es realitza alguna transfusió de sang o derivats.
Quan hi ha contraindicacions per a realitzar una intervenció quirúrgica, per exemple a causa del fet que el pacient és molt gran i el seu estat físic general no ho permet, s’efectuen controls mèdics periòdics, en general anuals. En aquests controls se sol·liciten les exploracions complementàries esmentades anteriorment. Si després de la realització d’algun control se sospita que el tumor s’ha malignitzat, s’avaluen els avantatges i els inconvenients de la cirurgia en cada cas concret i es procedeix al tractament més adequat.