Tumor benigne d’os

Definició

El tumor d’os és constituït per un conjunt de cèl·lules, provinents dels diversos teixits que formen l’estructura òssia, que, per raons desconegudes, en un moment determinat experimenten una alteració del material genètic i es comencen a reproduir a un ritme superior al normal. Es considera que el tumor és benigne quan les cèl·lules que el conformen, observades al microscopi, presenten un aspecte similar a les del teixit del qual procedeixen. En aquest cas, les cèl·lules del tumor continuen unides entre elles amb una gran cohesió i es mantenen nítidament separades de l’os que les envolta, sense envair-lo. Alhora, no solen erosionar vasos sanguinis o limfàtics en desplaçar-se, a través de la sang o la limfa, a zones allunyades del tumor per a reproduir-se.

Causes

No es coneix la causa per la qual cèl·lules dels teixits de l’os experimenten les transformacions de llur material genètic que provoquen la formació d’un tumor. Els estudis estadístics assenyalen que diversos tumors, com l’osteoma osteoide i el tumor de cèl·lules gegants, es presenten amb una certa assiduïtat un quant temps després d’haver patit un traumatisme, però en realitat no s’ha pogut establir una relació causal entre els dos fets.

Evolució i símptomes

En general, els tumors benignes d’os es desenvolupen molt lentament i fins al cap d’uns quants anys no han crescut prou per a provocar símptomes. De fet, de vegades no causen cap mena de molèstia. El símptoma més habitual, quan n’hi ha, és el dolor local més o menys intens, causat per la compressió que efectua la massa tumoral sobre les parts sensibles de l’os, com el periosti, que és la capa externa que el cobreix. Quan el tumor es localitza a l’epífisi o extrem d’un os llarg, pot arribar a comprimir les estructures articulars i ocasionar una limitació del moviment, en general lleu.

Quan el tumor arriba a tenir una grandària important, o bé si es localitza a les zones superficials de l’os, pot provocar un engrossiment per sota de la pell i els teixits adjacents. De vegades l’engrossiment és visible i es pot palpar.

Els tumors que afecten o comprimeixen els teixits ossis més durs, com la capa cortical o escorça, determinen una fragilitat anormal en l’os, el qual, en conseqüència, tendeix a fracturar-se amb més facilitat del que és habitual, bé per un cop fluix o bé sense que hi hagi cap mena de traumatisme. En aquests casos es parla de fractures patològiques.

Hi ha alguns tipus de tumors benignes que amb el temps poden arribar a transformar-se en malignes seguint un procés anomenat malignització. En aquests casos, les cèl·lules tumorals comencen a reproduir-se més ràpidament, perden la cohesió que les mantenia unides i passen a infiltrar i destruir el teixit circumdant, o bé es desplacen a través de la sang o la limfa cap a d’altres zones de l’organisme on poden establir colonitzacions o metàstasis que donaran lloc a nous tumors.

Diagnosi

És possible de sospitar la presència d’un tumor pels símptomes que provoca: dolor local, tumefacció subcutània o fractures que es produeixen a causa de traumatismes molt lleus o sense que n’hi hagi. Per tal de confirmar l’existència del tumor i determinar si es tracta d’un tumor benigne o maligne, es practicarà un estudi radiològic, un estudi amb escànner o una biòpsia, si es considera necessari.

Les radiografies dels ossos permeten de saber la grandària dels tumors amb bastant de precisió. Sovint, es poden observar característiques pròpies dels tumors benignes, com la reacció periòstica, una mena de barrera òssia que l’os genera tot fabricant teixit a partir de la capa més externa, el periosti, davant la presència de cèl·lules tumorals per tal d’aïllar-les. Aquesta reacció pot ésser desencadenada per l’existència d’un tumor benigne que creix lentament. En canvi, quan es tracta d’un tumor maligne, l’os no disposa del temps necessari per a fabricar una barrera prou eficaç que aïlli el tumor.

Mitjançant l’escànner s’obtenen imatges molt nítides de les zones explorades, la qual cosa és molt útil per a precisar la grandària i la forma dels tumors. L’estudi es realitza sobretot quan cal identificar tumors que, per llur localització, sia al tòrax, sia al crani o les vèrtebres, poden ocasionar compressions importants en estructures nervioses o vísceres.

Per tal d’aclarir amb exactitud si es tracta d’un tumor benigne o maligne i classificar-lo detalladament, cal fer una biòpsia del teixit afectat. La mostra obtinguda és analitzada al laboratori, on s’estudia al microscopi per tal de determinar-ne les característiques i classificar el tumor.

Tractament i pronòstic

En gairebé tots els casos, es procedeix a l’extirpació del tumor benigne, tant per suprimir els símptomes com per evitar que el creixement pugui causar la compressió dels teixits veïns, o que amb el pas del temps arribi a malignitzar-se. L’extirpació s’efectua a través d’una intervenció quirúrgica, la tècnica de la qual depèn de la localització i el tipus de tumor. Amb aquest mètode s’aconsegueix habitualment el guariment definitiu.

Tipus

Els tumors benignes es classifiquen segons el tipus de teixit a partir del qual es desenvolupen.

Entre els tumors benignes originaris del teixit ossi, els més habituals són l’osteoma, l’osteoma osteoide i l’osteoblastoma; entre els del teixit cartilaginós, que són els més freqüents de tots els tumors benignes d’os, trobem l’encondroma i l’osteocondroma; entre els del teixit conjuntiu, el tumor de cèl·lules gegants; entre els dels vasos sanguinis, l’hemangioma. D’altra banda, hom sol incloure, entre els tumors benignes d’os, l’anomenat quist solitari.

L’osteoma és un tumor benigne poc freqüent, format exclusivament a partir del teixit ossi. En general, es localitza als ossos del crani, la pelvis i els omòplats. El creixement és lent i pot provocar dolor i una tumefacció palpable. No es malignitza mai. D’altra banda, en el seu desenvolupament pot comprimir estructures nervioses importants, com les intracranials.

L’osteoma osteoide és un tumor benigne integrat per osteoblasts, que són les cèl·lules encarregades de la formació del teixit ossi. Es presenta especialment entre 10 anys i 25, més sovint en homes que en dones. La localització més habitual se situa als ossos llargs de les extremitats inferiors i, amb menys freqüència, a les vèrtebres. De vegades es constata que la formació del tumor ha estat precedida per un traumatisme. L’osteoma osteoide es caracteritza perquè té una zona central, anomenada nidus, on predomina la destrucció del teixit ossi, i que és envoltada per una barrera defensiva força gruixuda. El tumor creix lentament i no acostuma a superar 1 cm de diàmetre. Malgrat tot, provoca un dolor localitzat i intens que s’incrementà ala nit, de manera que no deixa dormir. El dolor es pot alleujar amb l’administració d’àcid acetilsalicílic.

L’osteoblastoma és un tumor benigne provinent del teixit ossi, que també és integrat per osteoblasts. Es presenta entre 10 anys i 35. És més freqüent en els homes que en les dones. En general, es localitza sobretot a la columna vertebral i els ossos de les extremitats, amb preferència al fèmur i la tíbia, tot i que també es pot situar al crani, les costelles i la pelvis. L’aspecte d’aquest tumor és semblant al de l’osteoma osteoide, però la zona central o nidus, acostuma a ésser més voluminosa i pot arribar a fer uns quants centímetres de diàmetre, i la barrera defensiva és més estreta. El símptoma més precoç és el dolor que, a diferència del provocat per l’osteoma osteoide, no s’intensifica a la nit ni es calma amb àcid acetilsalicílic. Quan afecta les vèrtebres o els ossos del crani, causa compressions de les estructures nervioses contigües.

L’encondroma és un tumor benigne de creixement molt lent caracteritzat per la formació de teixit cartilaginós. Gairebé sempre es presenta abans de vint anys. La seva localització més habitual és la dels ossos de les mans i els peus. En general, provoca un dolor local, inflamació i, de vegades, és causa de fractures. En alguns casos, es presenten alhora diversos encondromes en un mateix os o en alguns ossos, i aleshores es tracta d’una encondromatosi. La localització més habitual dels encondromes múltiples se situa als ossos llargs de les extremitats inferiors. En una tercera part de les encondromatosis, alguns dels tumors es malignitzen després d’uns quants anys d’evolució.

L’osteocondroma, anomenat també exostosi, és un tumor de teixit mixt, és a dir, que es forma a partir de teixit ossi i cartilaginós, i creix a partir de la superfície de l’os. Hi ha dues presentacions del tumor: l’exostosi solitària, en la qual només hi ha un tumor, i l’exostosi múltiple, una malaltia hereditària caracteritzada per la presència de diversos tumors d’aquest tipus. En general, es presenta durant les dues primeres dècades de la vida, i l’increment de grandària coincideix amb el creixement esquelètic característic de la infantesa i l’adolescència. Els osteocondromes no solen provocar dolor, i el símptoma més habitual consisteix en la presentació d’un engrossiment que es pot tocar. El tumor pot adoptar la forma d’un monticle sobre la superfície de l’os, o bé la d’una massa més o menys arrodonida que s’uneix a l’os a través d’un pedicle. En aquests casos, la massa tumoral pot distanciar-se diversos centímetres de la superfície de l’os i comprimir o esquinçar els nervis i els petits vasos sanguinis de la zona, a causa del fregament continu que exerceix. La fractura del pedicle és una complicació molt freqüent. Els osteocondromes es poden malignitzar. Aquesta complicació només s’esdevé entre un 1% i un 3% de les exostosis solitàries, però és més habitual en les exostosis múltiples, en les quals, segons algunes estadístiques, la malignització afecta el 25% dels casos. Si és així, és molt típica l’aparició i l’accentuació del dolor i el creixement ràpid de la tumoració.

El tumor de cèl·lules gegants és un tumor en el qual predominen els osteoclasts, que són les cèl·lules encarregades de la destrucció del teixit ossi que en aquest cas es transformen i arriben a assolir grans dimensions. El tumor s’anomena també osteoclastoma. En general, es presenta entre 20 anys i 30 i es localitza habitualment als extrems dels ossos llargs, com ara el fèmur, la tíbia o el radi. Es manifesta gairebé sempre amb dolor, que en general cedeix amb repòs, i amb una tumefacció palpable que, quan comprimeix les estructures articulars, arriba a limitar el moviment. De vegades, el tumor es guareix sense tractament, però el més habitual és que continuï creixent i destruint el teixit ossi. Aproximadament un 15% d’aquests tumors es fan malignes.

L’hemangioma és un tumor benigne format per vasos sanguinis que desplacen i substitueixen de manera anormal el teixit ossi. Es manifesta en general entre 40 anys i 50, i es localitza especialment a les vèrtebres. En general, no provoca símptomes, tot i que de vegades causa dolor o dóna lloc a fractures. El tractament sol consistir en l’aplicació de radioteràpia durant unes quantes setmanes.

El quist ossi solitari és una cavitat que es forma a l’interior de l’os, envoltada d’una coberta llisa que el separa del teixit sa. No se’n coneix la procedència, tot i que hom creu que és deguda a un defecte del creixement de l’os. La cavitat és ocupada per un líquid clar. Acostuma a presentar-se entre 5 anys i 15, i es localitza sobretot als ossos llargs. El creixement és lent i en general provoca l’aprimament de la capa cortical de l’os, la qual cosa afavoreix les fractures. El tractament consisteix en l’extirpació i l’ompliment posterior de la cavitat amb una implantació de teixit ossi.

Principals tumors benignes d’os
Nom Localització preferent Edat d’aparició Símptomes més freqüents
Osteoma crani, pelvis, omòplats totes dolor, tumefacció
Osteoma osteoide ossos llargs 10 anys a 25 dolor intens
Osteoblastoma vèrtebres, fèmur, tíbia, crani, costelles, pelvis 10 anys a 35 dolor
Encondroma mans, peus abans de 20 anys dolor, inflamació, fractures
Osteocondroma ossos llargs 10 anys a 20 tumefacció
Tumor de cèl·lules gegants ossos llargs 20 anys a 30 dolor, tumefacció
Hemangioma vèrtebres 40 anys a 50 dolor, fractures
Quist ossi solitari ossos llargs 5 anys a 15 fractures