Sovint hi ha una certa confusió terminològica a l’hora de referir les diferents activitats subaquàtiques, es barregen el busseig, el submarinisme, l’escafandrisme i altres termes que cal discriminar bé, ja que es tracta d’especialitats diferents relacionades amb la immersió. La immersió en apnea, la pesca submarina i l’escafandrisme en són les principals, però en l’àmbit de la competició també es practiquen altres especialitats com la natació amb aletes, l’orientació subaquàtica, l’hoquei i el rugbi subaquàtics, i el tir (activitat d’entrenament relacionada amb la pesca submarina). D’altra banda, determinades activitats subaquàtiques s’escapen de la pràctica esportiva i són més aviat activitats de lleure o científiques realitzades sota l’aigua amb l’ús de tècniques prèviament desenvolupades: arqueologia, biologia, espeleologia, pintura, imatge subaquàtica, fixa o en moviment (en apnea o amb escafandre). Aquest conjunt rep sovint el nom de busseig científic.
A mitjan segle XX, l’esport subaquàtic català va tenir un paper pioner fonamental en el seu desenvolupament a l’Estat espanyol. El 1967 es fundà la Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques, que amb el temps emparà pràctiques noves i més diverses. El 2010 aquesta federació agrupava més de 130 clubs i tenia més d’11.000 llicències.
La immersió en apnea, o immersió a pulmó lliure, és la pràctica subaquàtica més antiga. Consisteix a cobrir la màxima distància o el màxim temps possible dintre l’aigua, contenint la respiració. Per a aconseguir-ho, els esportistes es preparen físicament i psíquicament amb tècniques de relaxació i respiració que els permeten augmentar la capacitat pulmonar i alentir el ritme cardíac. Més enllà de l’apnea, la primera activitat que va desenvolupar unes tècniques pròpies va ser la pesca submarina, activitat d’esbarjo i sense finalitat de lucre que ha de ser diferenciada de la pesca professional. Es caracteritza perquè el pescador captura el peix, submergit ell mateix dins l’aigua, utilitzant un equip que ha anat evolucionant al llarg del temps.
D’altra banda, l’activitat subaquàtica amb més practicants i amb una tècnica més complexa és l’escafandrisme o immersió amb escafandre autònom, és a dir, amb un aparell proveït d’un sistema independent de subministrament d’aire o de mescla de gasos compost per una botella i un regulador. L’escafandrisme o busseig pur és un esport individual, on l’aspecte competitiu té una presència molt escassa.
Per contra, l’ús d’escafandre autònom és imprescindible en les altres tres especialitats subaquàtiques de caràcter més competitiu. La primera és el busseig de competició, en el qual es combinen habilitats com ara el salt, el rescat, el treball en parella, etc. Inicialment era un entrenament, però amb el temps ha esdevingut una pràctica de competició. La segona és la denominada orientació subaquàtica, una especialitat practicada per equips o de forma individual, principalment en llacs i pantans, i que consisteix a seguir un recorregut determinat sota l’aigua amb l’ajut d’un mapa i un aparell d’orientació. Hi ha diferents varietats en les proves (amb referències o sense, en estel, etc.). A l’Estat espanyol aquest esport va començar a Sabadell el 1960. Els primers Campionats d’Espanya i d’Europa d’orientació es van fer el 1967, i el primer del món, el 1973. Una tercera especialitat és l’espeleobusseig, una varietat de l’espeleologia consistent a explorar els trams inundats d’avencs i coves per mitjà de tècniques pròpies del submarinisme. Aquesta activitat, practicada per primer cop a Catalunya el 1953 –amb l’exploració del riuet del Garraf–, es podria classificar com un esport d’aventura que combina tècniques d’ambdues especialitats.
Una especialitat de difícil classificació és la natació amb aletes, una varietat de la natació que es practica al mar o a la piscina, utilitzant una aleta de propulsió d’una sola pala o monoaleta que pot millorar la velocitat dins l’aigua fins el 60%. Es competeix, tant de forma individual com per equips, en superfície (amb l’ajut d’un tub respirador), en apnea, amb escafandre i en aigües lliures. El primer Campionat de Catalunya es va fer el 1967 i el primer d’Espanya es va disputar l’any següent, també a Catalunya. Dos anys més tard, el 1970, es disputà a Vilanova i la Geltrú un doble Campionat d’Europa, de busseig i de natació amb aletes. Malgrat la seva relació directa amb la natació, a Catalunya aquesta pràctica queda aixoplugada sota la Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques, ja que algunes variants combinen clarament la natació amb l’apnea.
També hi ha altres disciplines nascudes com a combinació d’activitats subaquàtiques, com la immersió en apnea amb esports terrestres molt arrelats. La més destacada, tot i que és força minoritària, és l’hoquei subaquàtic. Es tracta d’un esport de competició que es juga en apnea en el fons d’una piscina de 12 a 15 m d’ample, de 20 a 25 m de llarg i de 2 a 3 m de fondària. Les porteries són al fons de la piscina i tenen una longitud de 3 m. Els equips són formats per sis jugadors equipats amb ulleres, tub, aletes, estic de fusta, casquet de bany i guants, que miren d’introduir un disc de plom (d’1,3 kg) dins la porteria contrària.
Encara més limitat pel que fa al nombre de practicants hi ha el rugbi subaquàtic. Malgrat la seva denominació, la semblança amb el rugbi tradicional és gairebé nul·la. Va néixer a Alemanya durant la dècada de 1960 com una forma de preparació física. La primera competició internacional es va fer el 1978. Es juga en una piscina amb una profunditat d’entre 3,5 i 5 m i consisteix a introduir una pilota (plena de solució salina per tal de tenir una flotabilitat negativa) en unes cistelles fixes al fons de la piscina. La pilota no pot sortir en cap moment a la superfície. El joc es desenvolupa entre dos equips, cadascun amb dotze jugadors, sovint d’ambdós sexes.