És una activitat física en grup que consisteix a fer estiraments, exercicis amb corda o amb altres complements, seguint el ritme de la música. La intensitat de les sessions és determinada per la música i varia en funció de l’edat dels practicants.
L’exercici aeròbic estimula l’activitat cardiovascular i respiratòria i quan es practica de manera continuada aporta al cos tota una sèrie de beneficis. A més d’augmentar l’energia i la resistència, s’entrena la força, la flexibilitat, la coordinació i el tacte. Per a poder gaudir d’aquests beneficis, és necessari practicar-lo durant un temps relativament llarg. El motiu d’això és que l’organisme necessita un període en el qual els pulmons, el cor i la sang augmentin el seu ritme per adaptar-se a l’esforç de l’exercici. En aquest punt, en el qual el cor batega més ràpid, bombeja més sang i la freqüència respiratòria és més alta, s’inicia un segon període en el qual s’ha de mantenir el ritme, ja que és a partir d’aquest moment que el cos comença a beneficiar-se realment de l’exercici.
El terme aeròbic procedeix etimològicament del grec aer, que significa ‘aire’. Quan s’utilitza en el terreny esportiu, el terme s’aplica als exercicis que poden realitzar-se durant períodes de temps relativament llargs i a una intensitat moderada, i que necessiten una considerable quantitat d’oxigen per a ser executats.
Els orígens d’aquesta pràctica esportiva se situen cap al 1968, quan es publicà per primer cop als Estats Units un llibre titulat Aerobics. El seu autor, el Dr. Kenneth H. Cooper, metge de les forces aèries dels Estats Units, exposava en l’obra un programa d’entrenament que ell mateix dissenyà per als membres de les forces aèries del seu país.
El programa consistia a fer esforços durant períodes de temps perllongats, amb la finalitat d’augmentar el rendiment i la resistència dels practicants. Així es disminueix el percentatge de risc de patir malalties cardíaques i circulatòries (infart, arterioesclerosi...), i s’augmenta la resistència.
A partir de les teories de Cooper, va aparèixer primer als Estats Units i posteriorment a altres països del món la moda del jòguing, que és la forma més popular de practicar un entrenament aeròbic de resistència. Amb el pas dels anys, es va pensar en la possibilitat d’introduir música i combinar-ho amb altres disciplines com la gimnàstica i el ball.
Com que és un esport recent, les seves competicions també ho són. Els principals protagonistes en aquest camp foren Howard i Karen Schwartz i Debbie Ridde, vinculats al món del fitnes. El 1983 els germans Schwartz desenvoluparen l’especialitat sportaerobics i, un any després, organitzaren el primer campionat estatal. Així va néixer als Estats Units el National Aerobic Championship. La competició es dividia en quatre categories: individual masculí i femení, parelles mixtes i trios, i des del 2002, es començà a competir per grups de sis gimnastes. A partir d’una rutina que dura 1.45 min, els jutges valoren el mèrit artístic i tècnic amb una puntuació sobre 10.
Posteriorment altres països com el Japó, el Brasil, el Canadà i Austràlia van començar a interessar-se per l’aeròbic com a esport de competició.
Actualment, hi ha moltes especialitats aeròbiques, les principals són: l’aquaeròbic, el cardiofunk, els circuits d’aeròbic, el fitnes, el funky, els intervals, el crema calories, la salsa, l’slide, els graons, l’stretching, el ioga aeròbic, l’aeròbic amb boxa i l’aeròbic amb bicicleta.
L’aeròbic a Catalunya
Durant la dècada de 1980 s’inicià la pràctica de l’aeròbic a Catalunya. Principalment a les ciutats més importants, i en especial a Barcelona, on arribà una instructora d’aeròbic procedent de Boston, anomenada Gurudass Kaur Kalsha. La seva experiència en aquest camp fou revolucionària, tant en l’àmbit català com l’espanyol, i una de les seves primeres iniciatives fou la creació de l’Associació Catalana d’Aeròbic (1985). Aquesta començà a promocionar ràpidament aquest nou esport arreu de l’Estat, i organitzà estades, workshops, seminaris i cursets. A partir dels anys noranta, molts gimnasos catalans començaren a oferir classes d’aeròbic, fet que augmentà el nombre de practicants d’aquest esport.
La Federació Catalana de Gimnàstica considera la gimnàstica aeròbica com una especialitat de gimnàstica de competició i darrerament s’encarrega d’organitzar diferents campionats en totes les categories.