S’inicià a la Penya Montserrat i, el 1924, passà a l’equip infantil del Reial Club Deportiu Espanyol. La temporada 1933-34 debutà amb el primer equip, amb el qual guanyà el Campionat de Catalunya (1937). Romangué a l’Espanyol fins el 1945 i disputà 121 partits de Lliga. La temporada 1939-40 fou sancionat sense jugar per la Delegación Nacional de Deportes acusat de no passar al bàndol franquista arran de l’Olimpíada Popular d’Anvers (1937). La intervenció de Genaro de la Riva possibilità que fos rehabilitat a mitjan temporada 1940-41. També formà part de la selecció catalana en set ocasions. Ja retirat, al desembre del 1946 fou objecte d’un partit d’homenatge a Sarrià. Practicà altres esports, i fou diverses vegades campió de Catalunya i d’Espanya de tennis per equips veterans amb el Club Tennis Barcino, que presidí (1971-77). Formà part de la junta del RCD Espanyol (1946-47, 1963-66) i del Panatló Club de Barcelona (1964-68, 1971-86). Publicà Veinte años de fútbol me enseñaron que... (1945) i Mi carnet de deportista (1968). Rebé la medalla de plata al mèrit esportiu pel Consejo Superior de Deportes (1978), les insígnies d’or de la Federació Catalana de Tennis i del CT Barcino, que el nomenà president d’honor (1977), i la medalla Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya (1989).