El seu nom deriva de l’afició que es desenvolupà al massís dels Alps a partir del final del segle XVIII i durant el XIX, vinculada en part al desig de coneixement científic impulsat per investigadors com Horace-Bénédict de Saussure, que el 1787 feu la segona ascensió al Mont Blanc, després d’haver promocionat la primera, realitzada per Jacques Balmat i el doctor Michel-Gabriel Paccard (1786).
Durant la primera meitat del segle XIX es conqueriren els cims d’accés més fàcil, i a partir dels anys cinquanta d’aquella centúria es començaren a fundar els primers clubs alpins: Alpin Club (1857), Österreichischer Alpenverein (1862), Schweizer Alpen-Club (1863), Club Alpino Italiano(1863), Deutscher Alpenverein i Club Alpin Français (1874). Després de la conquesta dels principals cims alpins, arribà el moment de la recerca de la dificultat, amb personatges com Edward Whymper o Albert Frederick Mummery, i un clar distanciament de les posicions cientifistes anteriors.
La creació, el 1932, de la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme(UIAA) donà una dimensió internacional a aquesta pràctica. Cal remarcar que l’excursionisme català estigué present en el naixement d’aquesta institució, ja que el Centre Excursionista de Catalunya en fou un dels membres fundadors.
Després d’aconseguir superar les parets més importants i emblemàtiques dels Alps al final dels anys trenta del segle XX, els esforços se centraren en l’Himàlaia, on s’assoliren l’Annapurna (1950) i l’Everest (1953).
Els anys seixanta es tancà l’època de la conquesta dels cims principals i s’obrí la fase actual, amb ascensions a pics no valorats fins aleshores, parets cada vegada més compromeses i l’acceptació del repte d’assolir els catorze cims principals de més de 8.000 m (el primer que ho aconseguí fou Reinhold Messner el 1986, i la primera dona, Edurne Pasaban el 2010). Aquests cims tradicionalment havien estat conquerits amb l’ajuda d’oxigen suplementari, però la ratificació de la UIAA del codi mundial antidopatge el 2003 i el canvi de filosofia en l’himalaisme ha donat lloc a expedicions més lleugeres (de tipus alpí) sense el suport de l’oxigen, oficialment prohibit en les activitats competitives.
Tot i que etimològicament alpinisme deriva del massís dels Alps, ja fa uns quants anys que s’accepta aquest concepte per parlar també de les ascensions a altres massissos. A l’Amèrica del Sud, però, no és estrany referir-s’hi com a andinisme, una activitat desenvolupada a l’últim terç del segle XIX i que culminà el 1897 amb l’ascensió a l’Aconcagua (6.959 m) realitzada per l’expedició encapçalada per Edward A. Fitzgerald.
L’alpinista Enric Lucas escalant l'Annapurna per la cara sud (1984)
Nil Bohigas
Pel que fa a Catalunya, es pot prendre l’any 1908 i la creació de la Secció d’Esports de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya com a moment estel·lar en l’inici de l’alpinisme. Abans d’això, caldria destacar la figura de Ramon Arabia, que el 1879 assistí a una reunió de clubs alpins a Ginebra. Passada la Guerra Civil es crearen grups especialitzats d’escalada i alpinisme dins alguns centres, els més destacables dels quals foren el Grup d’Alta Muntanya (GAM, 1940), el Grup Especial d’Escalada (GEDE, 1941) i el Centre Acadèmic d’Escalada (CADE, 1942).
Els anys seixanta s’iniciaren les exploracions asiàtiques (Iran), africanes i sud-americanes a cims relativament accessibles de 5.000 a 6.000 m d’altitud. Mentrestant, els anomenats darrers problemes dels Alps (les cares nord del mont Cerví, l'Eiger i les Grans Jorasses), foren progressivament aconseguits per alpinistes catalans. El 1974 Josep Manuel Anglada, Emili Civís i Jordi Pons assoliren el primer 8.000 català, el cim verge de l’Annapurna Est (8.026 m). L’Everest (8.848 m) fou conquerit per Òscar Cadiach, Toni Sors i Carles Vallès el 1985 i després vingueren d’altres ascensions himalaienques d’estil purament alpí. El 1989 Mònica Verge i Magda Nos foren les primeres alpinistes catalanes en assolir un cim de 8.000, el Cho Oyu (8.201 m), mentre que el 1996 Araceli Segarra fou la primera alpinista catalana en assolir l'Everest.
Els darrers anys l’alpinisme català ha incrementat notablement les expedicions, ha assolit ascensions de gran dificultat i, d’altra banda, ha vist com apareixien les primeres expedicions comercials als grans cims del planeta. La seva evolució, finalment, l’ha dut a un terreny esportiu en què fins i tot s’ha subscrit a la convenció mundial antidopatge. D’aquesta manera, la utilització d’oxigen suplementari ha estat relegada al camp de les tècniques que no es poden utilitzar en la pràctica esportiva.