Dins les ciències socials de l’esport, l’antropologia es caracteritza sobretot pel mètode etnogràfic (treball de camp, observació participant, diari, entrevistes obertes en profunditat i informants clau); la vocació holística, integradora i transdisciplinària; la metodologia comparativa; l’interès pels aspectes liminars i menys institucionalitzats; i per la "mirada distant" sobre els aspectes més normalitzats de la pràctica esportiva.
Els inicis de la preocupació de l’antropologia per l’esport s’han de buscar al segle XIX i s’emmarquen dins la problemàtica de la difusió dels trets culturals, on destaquen les obres etnogràfiques dedicades a la recopilació de jocs. Al segle XX s’imposà una nova orientació, menys descriptiva i més teòrica, preocupada per recrear els sistemes de relacions socials. A mitjan segle XX, l’article "Games in Cultures", de John Roberts, Malcolm Arth i Robert Bush, intentava sistematitzar el punt de vista de l’antropologia sobre el joc i l’esport. L’obra de referència a Catalunya ha estat la dels nord-americans Kendall Blanchard i Alyce Cheska, Antropología del deporte (Barcelona, 1986), en la qual, des d’una perspectiva neoevolucionista, es revisaven els àmbits d’aplicació, com també altres models teòrics.
No obstant això, a partir de la dècada de 1990 la principal influència ha estat l’europea, per mitjà de Vincenzo Padiglione, Pierre Bourdieu –i la seva aplicació a la sociologia de l’esport francesa– i Christian Bromberger, amb els seus estudis sobre el futbol. Recentment també existeix una influència llatinoamericana en la qual destaquen els argentins Eduardo Archetti i Pablo Alabarces, els mexicans Fernando Huerta Rojas i Andrés Fábregas –fill de catalans exiliats–, i també el català Miguel Lisbona i els seus treballs sobre l’esport a Chiapas.
En aquests mateixos anys, l’antropologia de l’esport es comença a consolidar a Catalunya per l’interès suscitat pels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. El 1988 –un cop designada Barcelona com a capital olímpica– Carles Feixa organitza per primer cop a Catalunya un col·loqui sobre antropologia de l’esport, sota el títol: "Antropologia de l’esport. Vers l’estudi sociocultural dels Jocs Olímpics", amb la participació dels italians Vincenzo Padiglione i Massimo Canevacci, i ell mateix. El 1990 apareixen sengles articles d’Alberto Cardín i de Jorge Gascón sobre la violència en el món del futbol i l’any següent Ricardo Sánchez publica el primer article en català sobre la importància de l’esport com a mecanisme ritual. L’any 1992 es publica el monogràfic sobre Cultura i Esport, que coordina Ricardo Sánchez en el primer número de la Revista d’Etnologia de Catalunya, dirigida per Lluís Calvo. El 1993 el mateix autor, Ricardo Sánchez, redacta per primera vegada el concepte "Esport" dins el Diccionario Temático de Antropología, editat a Barcelona. Durant aquests anys, també es publica en la revista Quaderns de l’ICA (1994) un petit dossier sobre esport i cultura (basat en el col·loqui del 1988 coordinat per Carles Feixa). La revista Apunts. Educació física i esports va publicar el 1995 un monogràfic sobre les activitats físiques d’aventura en la natura amb la col·laboració, novament, de Vincenzo Padiglione i Carles Feixa.
Portades de tres obres de referència de l'antropologia de l'esport: el llibre Futbol, metàfora d'una guerra freda (2005) de Jordi Salvador Duch, el núm. 1 de la Revista d'etnologia de Catalunya (1992) i el llibre Culturas en juego (2003) de F.X. Medina i R. Sánchez
Enciclopèdia Catalana
El 1995, Guillermo Alonso Meneses llegeix a la Universitat de Barcelona la primera tesi doctoral en antropologia de l’esport: un estudi sobre el futbol aficionat del Raval barceloní. Altrament, la tesi doctoral de Gaspar Maza (2000) sobre joventut i marginació urbana al barri del Raval utilitza l’àmbit esportiu com a referent constant i inicia una línia d’investigació en l’esport urbà. També hi ha la tesi doctoral de F. Xavier Medina (2000) sobre la immigració basca a Catalunya, que estableix una forta vinculació esportiva lligada a les identitats i a la construcció de l’espai urbà. Resultat de tesis doctorals més recents també són les de Jordi Salvador Duch (2004), sobre el Futbol Club Barcelona, i Francesc Roma (2010), sobre l’excursionisme 2.0 a Catalunya.
L’any 2003 apareix la primera obra de referència sobre l’antropologia de l’esport a Espanya: Culturas en juego, de F. Xavier Medina i Ricardo Sánchez, en la qual més de la meitat dels autors són catalans. Això permet una visió de conjunt sobre l’activitat antropològica espanyola relacionada amb l’esport i l’activitat fisicoesportiva.
La implantació en l’àmbit universitari de l’antropologia esportiva és gairebé nul·la, tot i iniciatives com la de la Universitat Ramon Llull (Barcelona), que introdueix aquesta assignatura com a obligatòria en el primer cicle de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, i la de l’INEFC-Barcelona, que ha fet un curs de doctorat sobre Esport i Espai Urbà. Més important és la producció dels grups de recerca. Així, des del Laboratori de CCSS del mateix INEFC-Barcelona s’ha generat una línia d’investigació dirigida per Núria Puig i Gaspar Maza sobre la temàtica anteriorment esmentada. També el GRIES (Grup de Recerca i Innovació en Esport i Societat) de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna de la Universitat Ramon Llull va iniciar el 2002 una línia d’investigació sobre la complexitat del fenomen esportiu urbà i l’ús de l’espai públic (Xavier Pujadas i Ricardo Sánchez), així com d’estudis antropològics en el camp de la immigració, el desenvolupament social i l’avaluació dels programes d’intervenció social a través de l’esport (Ricardo Sánchez, F. Xavier Medina, Jaume Bantulà). El 2008 es va celebrar a Barcelona l’exposició "Esport i construcció de ciutadania", coordinada per la sociòloga Núria Puig i l’antropòleg Gaspar Maza, que va culminar amb la jornada "Esport i Immigració". El mateix Gaspar Maza coordina des del 2009 el grup d’experts que treballen la temàtica Esport i Integració Social per al Consejo Superior de Deportes.
L’impacte de l’antropologia de l’esport a Catalunya també s’observa en la utilització des d’altres ciències socials del mètode etnogràfic i dels conceptes i marcs teòrics generats en l’àmbit de la reflexió antropològica. En definitiva, ens trobem amb una antropologia catalana de l’esport en desenvolupament amb nous investigadors (Xavi Camino, Elena Espeitx, Juanjo Cáceres i David Fornons, entre d’altres), noves temàtiques i perspectives de futur prometedores.