Existeixen moltes modalitats d’arts marcials, però totes comparteixen com a objectiu la protecció de la integritat física personal. En alguns casos, com el taitxitxuan, també poden ser emprades per a millorar la salut i la manera com flueix el qi.
Les arts marcials es poden classificar en funció de si emfasitzen l’atac per derrotar el contrincant o aborden l’oponent de manera menys agressiva, valent-se fins i tot de la força d’aquest per a sotmetre’l. I també segons les tècniques aplicades en el combat, és a dir, si utilitzen agafades, cops de puny o puntades de peu, i també si usen armes o no.
Es poden establir tres grans agrupacions tipològiques, les arts marcials de lluita cos a cos (jujutsu, judo, aikido, taijutsu, nihon taijutsu i kendo), les que són bàsicament d’autodefensa (karate, kenpo, kenpo karate, wushu, kungfu i taekwondo) i aquelles en què predominen les tècniques ofensives (kick-boxing, boxa tailandesa, boxa xinesa i full-contact).
Arts marcials de lluita cos a cos
Jujutsu
D’origen japonès i tradició mil·lenària, fou el precursor del judo. Es basa en una filosofia inspirada en el Shintô, molt eficaç com a defensa personal, que consta d’un programa tècnic (gokyo), i té competició en dos vessants: el tècnic per parelles (duo-kata) i el de lluita (kumite), aquest últim és un híbrid entre la competició de judo i karate, però amb la prohibició de determinades luxacions per evitar lesions al contrincant. El jujutsu arribà a Catalunya a mitjan segle XX, a través de l’escola de judo i jujutsu del professor Henri Birnbaum, i es consolidà durant la dècada de 1980, a partir de la creació de l’Associació Espanyola de Jujutsu.
Judo
Creat pel japonès Jigoro Kano a la fi del segle XIX, es basa en l’aprofitament de la força de l’adversari i en l’aplicació d’una sèrie de projeccions, immobilitzacions, luxacions i estrangulacions per reduir-lo. Esdevingué esport olímpic en els Jocs de Tòquio (1964). A Catalunya, el judo es començà a practicar els anys cinquanta, amb la creació a Barcelona de l’escola de judo i jujutsu del professor Henri Birnbaum. Té federació catalana pròpia des del 1986.
Aikido
Art marcial japonesa basada en el moviment circular, que no es focalitza en colpejar a l’oponent, sinó que utilitza la seva pròpia energia per guanyar control sobre un mateix. S’entén com un exercici de recerca que intenta proporcionar sempre una explicació i ple de significat en la seva gestualitat. Pel que fa a Catalunya, l’aikido es desenvolupà al principi de la dècada de 1970 a partir de la creació de tres escoles (dojo): una a Mataró i dues a Barcelona, de les quals la més destacada fou el Club de Judo Sant Jordi.
Taijutsu
Originari del Japó, es basa en diverses tècniques practicades en les arts marcials més antigues, desenvolupades i utilitzades pels samurais. Sense utilitzar armes, pretén reduir el contrincant a partir d’habilitats com esquivar, luxar, projectar, tombar, estrangular i immobilitzar, entre d’altres. Exigeix destresa física, habilitat tècnica i gran disciplina mental. A Catalunya, s’ha començat a competir en aquesta especialitat al principi del segle XXI.
Nihon Taijutsu
Prové de l’antic art de lluita cos a cos utilitzat pels guerrers samurais. És molt utilitzat per a la defensa personal. Arribà a Catalunya al final del segle XX, i a partir de la primera dècada del xxi s’organitzaren els primers campionats d’aquesta especialitat.
Kendo
Nascut al segle XVIII, és l’equivalent japonès de l’esgrima occidental i era practicat pels samurais. Els practicants, equipats amb armadura (bogu) i un sabre de bambú (shinai), s’ataquen i es defensen l’un de l’altre. Arribà a Catalunya durant la dècada de 1980, principalment de la mà del mestre Kozo Takizawa, i anys després s’organitzaren els primers campionats i torneigs oficials.
Arts marcials d’autodefensa
Karate
Karate
Mundo Deportivo / Pere Puntí
Originari de les illes Ryukyu, l’actual Okinawa (Japó) al segle XIX, es va desenvolupar a partir de les arts marcials xineses. Es basa a bloquejar els atacs de l’oponent i colpejar-lo amb la mà oberta o el puny, els colzes, genolls o peus. En alguns estils també són permeses les claus, els sistemes de retenció o els cops a punts vitals. En l’àmbit esportiu es diferencia la tècnica (kata) i el combat (kumité). L’establiment a Catalunya, durant la dècada de 1960, de diversos mestres xinesos i del professor francès Raymond Thomas afavorí el desenvolupament d’aquesta pràctica esportiva i la formació dels primers mestres catalans. El 1995 es creà la Federació Catalana de Karate, que regula l’aspecte competitiu.
Kenpo
També anomenat kempo. És una mena d’art marcial híbrid entre formes de combat xineses i japoneses. És similar al karate, però inclou més cops de puny i puntades de peu que preses o claus de lluita. S’introduí a Catalunya durant la dècada de 1980 a través del mestre Pedro Rojas i la seva escola.
Kenpo karate
Art marcial creat pel gran mestre Edmund Parker a Hawaii, a mijan segle XX. És el resultat de la fusió del wushu xinès i del pragmatisme nord-americà. Es basa en la defensa personal i és obert a l’evolució constant. Al final del segle XX es començà a practicar a Catalunya.
Wushu
Esport d’exhibició i de contacte, derivat de les arts marcials xineses. És compost per dues disciplines: taolu (rutines) i sanda (combat). Arribà a Catalunya a l’últim terç del segle XX, potenciat juntament amb altres arts marcials xineses. Un dels màxims exponents és l’Institut Wu Shu San Chai de Barcelona.
Kungfu
Originari de la Xina, es basa en la rapidesa dels moviments, tant en defensa com en atac. Es pot colpejar amb les mans i amb les cames. Entre els seus practicants destaquen els monjos Shaolin. A Catalunya arribà també al final del segle XX.
Taekwondo
Taekwondo
Fundació Barcelona Olímpica
D’origen coreà i de tradició antiga, s’ha adaptat als temps moderns. Destaca per la varietat i l’espectacularitat de les seves tècniques de puntada. Esdevingué esport olímpic en els Jocs de Sydney (2000), malgrat que ja s’havien fet exhibicions a Seül (1988) i Barcelona (1992). Durant la dècada de 1960, arribaren a Catalunya els primers mestres coreansa impartir classes. Amb els anys augmentà el nivell tècnic i competitiu, i el 1987 es creà la Federació Catalana de Taekwondo.
Arts marcials on predominen les tècniques ofensives
Kick-boxing
Boxa tailandesa
César Córdoba
Creat pel mestre japonès Kurosaki durant la dècada de 1960, com a resultat de barrejar diferents tècniques del karate i el muay thai, però suprimint els cops de colze i genoll. Pràctica d’estil agressiu que combina els cops de peu i de punys com il·lustra el mateix nom: kick (picar) boxing (boxejar). A Catalunya es va començar a practicar els anys vuitanta, i anys més tard es creà la Federació Catalana de Kick-boxing i Muay-thai.
Boxa tailandesa
Originària de l’actual Tailàndia i els països veïns, permet l’ús de les mans, els peus, els colzes i els genolls per a colpejar l’adversari. Durant la competició, el participant fa una cerimònia llarga i segueix un ritual abans del combat. Això té un origen religiós, però també serveix per a estirar els músculs i fer escalfaments. Arribà a Catalunya al final del segle XX i té federació juntament amb el kick-boxing.
Boxa xinesa
Creada al temple Shaolin, barreja la defensa personal i els sistemes de combat sense armes. Existeixen dues varietats: sanshou i sanda. A Catalunya va arribar al final del segle XX i forma part de la Federació Catalana de Kick-boxing i Muay-thai.
Full-contact
Full-contact
Mundo Deportivo / Pep Morata
També conegut com a boxa americana. És un esport de combat similar a la boxa on els participants, a més de cops de puny, empren puntades i altres tècniques d’arts marcials com el karate i el taekwondo. És similar al kick-boxing japonès, amb la diferència que no es permet colpejar amb el peu les cuixes de l’oponent, de manera que només són permeses les puntades per damunt de la cintura. A Catalunya s’organitzen campionats des de la dècada de 1980.
Història
El concepte d’art marcial apareix per primera vegada en l’edició del 1920 del Takenobu’s Japanese-English Dictionary com una traducció del terme bu-gei o bu-jutsu, que significa ‘art o resolució dels assumptes militars’. Però la seva història és extensa i va paral·lela al desenvolupament dels sistemes de combat i les estratègies bèl·liques.
La gran majoria s’originaren antigament a l’Àsia, anaren perfeccionant les seves tècniques i, amb el temps, es difongueren al món occidental.
Part del material escrit més antic sobre el tema data del segle XV a Europa i l’autoria correspon a mestres notables, com Hans Talhoffer i George Silver. També han arribat als nostres dies transcripcions de textos encara més antics, un dels quals és un manuscrit denominat I.33, que data del final del segle XIII.
La majoria d’arts marcials arribaren a Catalunya al llarg de l’últim terç del segle XX. La vinguda de grans mestres estrangers que s’establiren a Catalunya a partir dels anys setanta serví d’impuls i de promoció d’aquests esports de lluita. Així, es començaren a crear gimnasos i centres on practicar aquests esports marcials. Fou el 1986 quan es creà la Federació Catalana de Judo i Disciplines Associades, la pionera d’aquests esports a Catalunya. Un any més tard, el 1987, es creà la Federació Catalana de Taekwondo. Però, no fou fins el 1992 que es fundà la Federació d’Arts Marcials de Catalunya, per professors, directors de clubs i esportistes de diferents especialitats amb una llarga i reconeguda trajectòria pràctica. D’altra banda, el 1995 es creà la Federació Catalana de Karate, i el 1998 es creà la Federació Catalana de Kick-boxing i Muay-thai, a partir de l’Associació Kick-boxing i Muay-thai de Catalunya. Els més practicats a Catalunya, segons el nombre de llicències federatives, són el taekwondo i el karate.