Les botxes és un joc practicat entre dos equips d’un a quatre jugadors
Federació Catalana de Petanca
Diferents troballes arqueològiques són testimoni que les boles i els objectes esfèrics ja eren presents fa 5.000 anys a Egipte.
Posteriorment, a la Grècia clàssica, personalitats com Hipòcrates, Galè i Oribasi de Pèrgam cap a l’any 300 aC recomanaren practicar jocs de boles per mantenir i millorar la salut. Una de les versions més populars entre els grecs consistia a allunyar el màxim possible unes boles de pes considerable; en canvi, els romans, entre les diferents modalitats de jocs amb boles, tenien molta afició a fer proves de precisió acostant els objectes esfèrics a un punt fix. Per aquest motiu, els estudiosos situen en la cultura romana el naixement dels actuals jocs de boles, del tipus botxes o petanca. Es diu que foren les legions romanes i els navegants els qui introduïren el joc en la zona de la Provença, cap al 600 aC, època en la qual nasqué Marsella. En localitats com ara Lió i Marsella mantenen una tradició del joc de boles molt pròspera.
A l’edat mitjana les boles també eren una pràctica habitual. El joc fou una pràctica de nobles en el segle XVI i també patí èpoques de prohibicions com moltes altres diversions. Al final del segle XVIII les boles començaren a estar molt presents en el continent europeu, especialment a França i al nord d’Itàlia, encara que a Catalunya també foren molt populars algunes modalitats com les botxes. Moltes d’aquestes modalitats iniciaren el seu camí cap a la institucionalització esportiva, i a França es produí el naixement de les primeres associacions i federacions de boles, entre les quals hi havia la bola lionesa i el joc provençal, que es pensa que és l’antecedent més directe de la petanca.
Alguns autors situen el naixement de la petanca l’any 1910 en el port La Ciotat, situat entre Marsella i Toló, on es practicava el joc de boles provençal, les regles del qual establien que per a llançar la bola els jugadors havien de donar una o dues passes per guanyar velocitat i millorar l’impuls de l’objecte esfèric. La versió més acceptada explica que, en aquell indret, un gran entusiasta del joc, Jules LeNoir, a causa d’un accident havia d’emprar una cadira de rodes per a desplaçar-se. No obstant això, els seus amics proposaren i aprovaren incorporar una nova regla per tal que ell pogués jugar sense desavantatges. S’establia que els jugadors haurien de posar els dos peus en un cercle d’aproximadament 60 cm (dos peus) de diàmetre, i que caldria llançar la bola amb els peus junts, acció que en occità es denominà jugar amb els pés tanques(’peus tancats’), origen del naixement de la petanca. L’any 1927 es codificà esportivament aquest joc i posteriorment, el 1945, nasqué la federació francesa d’aquest esport.
Ara bé, a Catalunya, durant la primera meitat del segle XX i abans que la pràctica esportiva de la petanca s’incorporés amb força i tingués una acceptació extraordinària entre la gent gran, es coneixien diferents versions de jocs de boles o botxes. En moltes localitats es jugava amb pedres de la mateixa plaça o carrer; si alguna pedra rodolava bé llavors es guardava com a llançadora per a les següents ocasions. De fet, el mot botxar, que significava ‘canviar les pedres del lloc que ocupaven abans’, en alguns jocs de botxes donava nom a una jugada molt difícil en la qual es tirava la bola contra la que romania al costat del bolig perquè aquella se separés i quedés la tirada al costat del bolig.
Fins fa poques dècades en alguns carrers era possible llegir en alguna paret "prohibit jugar a les botxes" per tal de garantir que l’empedrat del terra per on havien de passar les cavalleries i els ramats restés ben cuidat. Val a dir que per a jugar a les botxes sovint se cercaven les pedres més rodones, que es desprenien del lloc on eren, cosa que feia que amb el temps el carrer fos intransitable. Amb el pas dels anys, les boles de pedra foren substituïdes per les de fusta, a les quals els clavaven claus per augmentar-ne el pes, fins a arribar a les actuals boles de bronze o d’acer. La pràctica dels jocs de boles convivia amb altres tradicions lúdiques, la qual cosa es constata amb el testimoni que mostra la denominació d’alguns indrets. A tall d’exemple, a Sant Antoni de Vilamajor es troba el parc de les Botxes, a Girona la plaça de les Botxes i a Lleida un dels carrers porta el nom de Joc de la Bola.
Diferents maneres de jugar amb les boles
Els documents sobre les formes de jugar d’aquella època expliquen diferents tipus de regles. Rafael García Serrano, estudiós dels jocs i esports tradicionals a Espanya, afirma que el joc de les botxes es juga entre dues o més persones i consisteix a tirar a certa distància unes boles mitjanes i una altra de més petita, i guanya qui s’acosti més a aquesta amb les altres. A més a més, indica que "és un joc molt característic de Girona i província, on es denomina Botxer". Segons l’autor, l’any 1962 la població gironina acollí els Campionats d’Europa de botxes. El mateix autor indica que el Diccionari català-valencià-baleard’Alcover i Moll en registra dues modalitats: una versió que es fa amb bolles, és a dir, amb un cos esfèric de fusta o d’altra matèria dura que serveix per a jugar tirant-lo a un altre i procurant tocar-lo o acostar-s’hi com més millor, i l’altra modalitat localitzada a Olot, que correspon a un joc practicat amb monedes i bastonets amb un funcionament molt diferent d’aquests tipus d’entreteniments.
Antoni Costes descriu amb més precisió el joc de les botxes practicat al Montsià al principi de segle XX. Deia que en aquest joc jugaven quatre persones per parella, és a dir, dues contra dues. Aquestes tenien tres botxes cada una. La botxa era una esfera de fusta de carrasca, de la mida d’una magrana. El joc consistia a tirar un bolig, que era una boleta petita de lledoner, a unes sis o vuit braces. Llavors els jugadors tiraven la seva botxa per tal que quedés al més acostada possible al bolig. Qui ho aconseguia guanyava la partida. Per a tirar, hi havia un ordre establert: primer tirava un, després el contrincant, després el company i per últim l’altre contrincant. Guanyava la partida la parella que aconseguia primer els 15 punts.
Segons Joan Amades, el joc de les botxes és una extensió del joc de bales per a persones grans, i s’havia jugat molt a Barcelona quan aquesta estava murallada i els glacis de les muralles oferien espais lliures i plans a propòsit per al desenvolupament del joc. El billar és una aristocratització i una forma senyora de la vella pisomància i dels jocs de bales i botxes.
R. Vidal Valenciano explica que a Catalunya, cap al final del 1800, es jugava també a les botxes amb pilotes. Descriu una forma de jugar en la qual un jugador tirava la pilota des d’un punt anomenat marro, procurant que quedés bastant lluny. El segon jugador tirava des del marro contra la primera pilota; si la tocava s’apuntava un tret, si no la tocava deixava la pilota allí on quedava i des del marro en tirava un tercer. Si aquest tocava la primera, des del punt on era, tirava sobre la segona i, si feia blanc sobre aquesta, s’agafaven les pilotes i tornava a començar el joc; però si no tocava la segona pilota quedava la tercera i un quart jugador les tirava des del marro contra les pilotes que restaven a terra, però sempre contra les que tenien el número més baix de sortida. L’autor apunta que era un joc molt divertit ja que hi podien prendre part molts jugadors alhora i oferia gran varietat de situacions i estratègies.
Manel Serrabona, en el seu recull de jocs tradicionals a la Vall d’Aran, descriu la pràctica denominada es bòleslocalitzada a Naut Aran i que consisteix a dibuixar un quadrat al terra, envoltat de boles de pedra pels quatre costats. Els participants, com a mínim tres jugadors, llançaven des de 3 m de distància un mateix nombre de boles, generalment dues, intentant treure les boles del quadrat, però sense que la bola llançada s’aturés dins d’aquesta superfície, ja que si això succeïa passava el torn al següent. Guanyava qui aconseguia treure un major nombre de boles.
La proliferació d’aquesta família de jocs per tot Europa i especialment per França ha originat iniciatives turístiques i recreatives com la boulolimpiadeque se celebra cada dos anys a Fontaine-Guérin, al Loira francès. En aquest encontre participen una gran varietat de delegacions europees que acudeixen amb els seus jocs de boles (botxes), també de bitlles, i també amb altres productes típics de la seva tradició local, com la música o la gastronomia.