Els combats es disputen sobre un quadrilàter limitat per dotze cordes. La direcció del combat i la decisió respecte al guanyador recauen en un àrbitre, que és assistit algunes vegades per un nombre variable de jutges. Els combats es divideixen en una sèrie de represes d’uns tres minuts de durada. La victòria pot ésser obtinguda per punts, per knock-out(KO), per desqualificació, per abandó o per inferioritat del contrari. Per a la puntuació dels púgils es tenen en compte els atacs efectius amb totes dues mans, la defensa, la tècnica en general, la potència dels cops, la resistència física i la correcció reglamentària. És derrotat per knock-outel púgil que ha caigut per l’efecte d’un cop legal i no s’aixeca abans d’acabar el compte de deu segons. L’abandó es produeix quan un dels pugilistes refusa de continuar el combat i aixeca la mà, o el seu mànager llança la tovallola al ring com a senyal equivalent.
Cartell informant del combat d’exhibició entre el campió mundial de pes pesant Jack Johnson i el poeta Arthur Cravan a la Sala Iris (1916)
Federació Catalana de Boxa
La inferioritat o knock-outtècnic (KOT) es produeix quan, a judici de l’àrbitre, un dels contendents no es troba en condicions físiques de continuar el combat. L’esgrima en boxa divideix els cops d’atac en dues sèries: els cops per línia interna i els cops per línia externa. Els primers entren dins la guàrdia del contrari: els directes de dreta (cross) i d’esquerra (jab) al cos i al rostre i l’uppercut, cop potent i precís de baix a dalt dirigit a l’estómac o al mentó. Els cops externs s’apliquen envoltant la guàrdia adversària; els més característics són el swingi el ganxo (hook). Els moviments i les fintes defensives més importants són el duckling, l’slipping, el blocking, el side-stepping, el clinching, i el més espectacular i difícil, el weaving.
La pràctica de la boxa exigeix una escrupolosa atenció mèdica i una preparació física acurada. Es distingeix entre pràctica amateuri professional. En la primera, la que es disputa en els jocs olímpics a tres represes, es valora més el nombre de cops nets aterrats i és obligatori l’ús de casc protector. La segona se centra a posar fora de combat l’adversari, normalment en un màxim de dotze represes, i és prohibit l’ús de casc. Existeixen les següents categories reglamentàries en funció del pes dels púgils: mosca lleugera (menys de 48 kg), mosca (48-51 kg), gall (51-54 kg), ploma (54-57 kg), lleuger (57-60 kg), superlleuger (60-63,5 kg), wèlter (63,5-67 kg), superwèlter (67-71 kg), mitjà (71-75 kg), semipesant (75-81 kg), pesant (81-85 kg) i superpesant (més de 85 kg).
La boxa constituïa per als grecs una de les principals proves atlètiques i formava part dels jocs olímpics antics. A Roma la pràctica del pugilatusadquirí una espectacular popularitat, però perdé la seva qualitat esportiva.
En l’època moderna, la pràctica de la boxa començà a Anglaterra (vers la fi del segle XVIII), vorejant sovint la il·legalitat i sostinguda per l’atractiu de les fortes juguesques. Aviat interessà determinats cercles aristocràtics. El primer campió fou James Figgs, imbatut del 1719 al 1730, en la modalitat inicial de punys nus. El marquès de Queensberry (1865) feu reglamentar l’ús dels guants protectors, introduïts per Jack Broughton, i limità els combats a un nombre convenient de represes, ja que fins aleshores es combatia sense límit.
D’Anglaterra, la boxa s’estengué ràpidament a Europa i als EUA. En aquest primer període destacaren Jacob i Tom Hyer, John L. Sullivan, James J. Corbett, Robert L. Fitzsimmons, James J. Jeffries i Tommy Burns. La darrera dècada del segle XIX es començaren a disputar els primers Campionats del Món segons les regles de Queensberry. Als jocs olímpics del 1904 s’incorporà la boxa com a esport olímpic.
Els principals organismes que regeixen la boxa professional són la World Boxing Council (WBC), la World Boxing Association (WBA) i la New York State Athletic Commission (NYSAC). L’Association Internationale de Boxe Amateur (AIBA) dirigeix, com a únic organisme internacional, la boxa amateur.
Els orígens de la boxa a Catalunya
Ramon Larruy, figura clau per a l’arrelament de la boxa a Catalunya
Federació Catalana de Boxa
A Catalunya la boxa s’introduí al final del 1909 a Barcelona, ciutat a partir de la qual s’estengué a la resta de l’Estat espanyol a principi dels anys vint. Tot i això, la primera referència que se’n té data del 1876, quan arribà a la ciutat un mariner de Maó, tripulant d’un vaixell britànic, que en les seves estades a la Gran Bretanya aprengué les nocions bàsiques de la boxa i les transmeté, en les curtes escales a Barcelona, a l’únic deixeble que va poder formar, Bergé. Aquest deixeble va ensenyar boxa en una sala de la Barceloneta i un dels seus alumnes, Frederic González, es dedicà a difondre les regles d’aquest esport en una sèrie de sales de curta vida (carrer de la Cera el 1884, carrer de Jupí el 1889, carrer del Dr. Dou el 1897 i al gimnàs Bricall el 1904).
El primer combat amb públic del qual es té constància fou a l’Sportmen’s Club. Posteriorment, el Teatre Soriano i el Frontó Condal foren escenaris d’algunes exhibicions boxístiques entre el 1908 i el 1909.
Són dues les figures clau per a l’arrelament d’aquest esport a Catalunya: Ramon Larruy i Joan Casanova. El primer fou el fundador de la Federació Espanyola d’Esports de Defensa (1921), que més endavant es convertí en la de Boxa, i en fou el primer president (1921-23) i col·laborà en la creació de la Federació Catalana (1923). S’inicià com a púgil a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on fou soci fundador de la secció de boxa (1909) i més endavant n’exercí de promotor. A l’inici participava en combats clandestins i no va parar fins aconseguir que la boxa fos legalitzada. El 1910 va fundar juntament amb Casanova el Barcelona Boxing Club i el Club Pugilista (Boxing Club), que fou el primer a organitzar vetllades públiques. El 1926 fundà el Palace Sporting Club (1926) i el Price Sporting Club (1933). També va ser redactor d’aquest esport a les pàgines del Mundo Deportivo, La Vanguardia, Sports, La Jornada Deportivai Boxeo. Joan Casanova fou l’altre gran impulsor de la boxa catalana. És considerat el millor àrbitre català de la història i un dels millors del món. Arbitrà uns tres mil combats en els 37 anys en què exercí d’àrbitre.
Al principi de la dècada de 1910 les vetllades de boxa tenien lloc de manera intermitent i sense cap control esportiu. Les troupesestrangeres que actuaven en music-hallsno van tenir l’acollida esperada, però la irrupció del nord-americà Tony Berton fou decisiva per començar a aplicar l’ortodòxia d’aquest esport, i es va convertir en el millor professor de boxa de la ciutat. Els gimnasos i els clubs on es practicava la boxa van proliferar i van tenir una gran acceptació, i el nombre d’associats augmentà notablement en poc temps.
La Bohèmia Modernista i La Paloma foren els escenaris de les primeres vetllades amb públic, amb nombrosos púgils entrenats en els incipients clubs esmentats anteriorment. A vegades, aquestes reunions combinaven combats de lluita grecoromana i boxa, i molts dels seus protagonistes practicaven ambdues modalitats.
El 1913, sota els auspicis del Club Pugilista, s’organitzaren al seu local de l’Esquerra de l’Eixample vetllades setmanals i es disputaren les eliminatòries del primer Campionat d’Espanya, malgrat la inexistència d’una federació i que els combats es disputaven sense tenir en compte el pes dels contrincants. La Junta de Defensa, creada de feia poc i formada per aficionats, intentava, amb un èxit variable, controlar els combats basant-se en les normes de la federació francesa. En aquest any proliferaren les vetllades i va créixer l’afició, alimentada sens dubte per les notícies que arribaven dels combats importants de París amb Georges Carpentier, Billi Papke, Marcel Moreau i altres pesos pesants. El Teatre Tívoli i la Sala Iris (carrer de València), entre d’altres, van acollir vetllades fins que al novembre del 1914 una ordre governativa prohibí la pràctica de la boxa a Barcelona.
La causa fou una denúncia en la qual es descrivien les vetllades com a espectacles bàrbars en què es lluitava amb els punys descoberts i es produïen greus accidents. Larruy i un grup de periodistes esportius s’encarregaren de demostrar a les autoritats la falsedat d’aquesta denúncia i al cap d’un mes es reprengué l’activitat.
Començaren a despuntar púgils locals com l’esmentat Larruy, Fèlix de Pomés, mestre d’esgrima reconegut, Bonifaci Benages (Stanley) i Àngel Artero, que després fou un dels millors preparadors. Dos dels seus deixebles, Josep Gironès i Carles Flix, arribaren a ser campions d’Europa. A més, la boxa va començar a arrelar en el jovent barceloní, i fins i tot alguns clubs de futbol, com el Tibidabo, o gimnasos com el Catalunya Atlètic Club, es convertiren en centres d’incipients boxadors. També es va donar el cas d’esportistes que compaginaven la seva especialitat amb el ring, com els ciclistes Rubio, que després fou mànager de Miguel Poblet quan va guanyar la Milà-Sanremo, Martínez i Duarte, o el futbolista Pomés. Combinar boxa i lluita lliure o esgrima era molt més freqüent.
Consolidació (dècada de 1920) i puixança (darrers anys vint i primers anys trenta)
Caricatura del boxejador Lluís Rayo, campió europeu del pes lleuger (1927)
Federació Catalana de Boxa
La Primera Guerra Mundial envià molts púgils francesos al front i altres a l’exili. Alguns exiliats que s’establiren a Barcelona contribuïren a perfeccionar la tècnica dels aficionats locals i també participaren en les vetllades. El més destacat de tots fou el francès Frank Hoche, que residia a Barcelona i participà en molts combats.
Com que no hi havia cap federació que en regulés les normes, l’organització de la boxa era completament espontània, assumida pels ja nombrosos practicants d’aquest esport, que es repartien les tasques: boxador, preparador, àrbitre o cronometrador. De la mateixa manera es convocaven combats eliminatoris per als Campionats d’Espanya d’aficionats, i així es donava l’oportunitat de participar a púgils de fora de Barcelona.
El 1916 la boxa continuava creixent i l’esdeveniment més notable fou la vetllada del 23 d’abril a la Monumental, amb Jack Johnson, que l’any anterior havia perdut el títol mundial del pes pesant contra Jess Willard. Però una ordre governativa impedí lluitar l’excampió, amb la qual cosa va fer un combat d’exhibició contra el poeta Arthur Cravan, que protagonitzà un lamentable espectacle refusant la lluita, de manera que Johnson no se’l va prendre seriosament, i se’n burlà durant els cinc primers assalts. En el sisè i darrer assalt el va deixar fora de combat. A continuació, Johnson proseguí amb dos combats més d’exhibició. La boxa es va consolidar amb una gran rapidesa, gràcies als esforços d’alguns emprenedors (Larruy, Casanovas) i amb el suport de la premsa especialitzada, que es feia ressò de les vetllades més importants. Els llocs que acollien vetllades pugilístiques o entrenaments públics ja eren nombrosos: l’Iris Park, la Monumental i les Arenes, el Frontó Condal, el Luna Park, la Bohèmia Modernista (on després hi hauria el Price), els teatres Tívoli, Novedades i Còmic o els jardins del parc de la Ciutadella. Fora de Barcelona la boxa gaudia també d’èxit, i se celebraven vetllades matinals a Mataró, Terrassa, Badalona i el Prat de Llobregat, principalment.
El 1921 es creà la Federació Espanyola d’Esports de Defensa (1921), embrió de la que seria la de boxa dos anys després, amb Ramon Larruy com a president. S’iniciava així una època esplendorosa, especialment per a la boxa catalana, que va arribar a tenir cinc campions d’Europa. La boxa abandonà definitivament els music-halls, i les vetllades passaren a ser eminentment esportives. Van començar a sorgir púgils de qualitat, capaços d’enfrontar-se als millors especialistes. Aquest fou el cas de Víctor Ferrand, Josep Gironès, Hilari Martínez, Pere Sáez, Josep Teixidó (Kamaloff), Ricard Alís, Frederic Zaldívar, Lluís Vallespín i Torelló, entre d’altres, que començaren a guanyar títols estatals, a combatre a l’estranger. Al mateix temps també vingueren a combatre a Barcelona un nombre important de bons púgils forans. Les organitzacions de les vetllades esdevingueren cada vegada més professionals, i fins i tot hi hagué mànagers francesos, com el cas de Monsieur Leclerc, al capdavant del Royal Boxing Hispano-Francès.
La puixança de l’esport en la societat catalana no passà desapercebuda a l’estranger i el Congrés Olímpic va decidir el 1922 atorgar la Copa Olímpica a la Confederació Esportiva de Catalunya, que aglutinava i regia l’esport català. El 1924 Ricard Alís es convertí en el primer català que disputà un títol europeu, el del pes wèlter, contra el campió Piet Hoban. D’aquesta manera, el camp de les Corts del FC Barcelona, club en què militava Alís, fou el primer escenari a l’Estat espanyol de la disputa d’un títol europeu. Alís perdé per punts al final dels vint assalts. El mateix any es disputaren al parc de la Ciutadella els primers Campionats d’Espanya de la categoria amateur. Altres púgils catalans, com Vitrià, Valdero, Brú, Sánchez Díetz –el que va arribar més lluny, a quarts de final–, representaren l’Estat espanyol en els jocs de París del 1924, en la primera participació boxística espanyola en un esdeveniment olímpic. El combat de revenja entre Gironès i Vallespín (el primer havia guanyat la primera confrontació), el resultat del qual fou la victòria per punts de Vallespín, fou un altre esdeveniment en un any en què la boxa catalana era ja en plena efervescència, amb l’obertura de locals nous com l’Sportmen’s Park i el Mundial Esport.
En aquesta època Barcelona era, després de París, la capital europea de la boxa. A la capital catalana, les vetllades de boxa se celebraven setmanalment. Aquest auge de la boxa catalana es reflectí en l’obertura d’una nova sala d’espectacles, l’Olimpia (ronda de Sant Pau), que acollí regularment vetllades de boxa amb la presència cada vegada més freqüent de les grans figures del panorama estatal, com Paulino Uzcudun o Antonio Ruiz –que es proclamà campió d’Europa de pes ploma en vèncer a Madrid el belga Henri Hebrans, i aconseguí d’aquesta manera el primer títol continental per a l’Estat espanyol.
El 1926, el mallorquí Gregori Vidal (Young Marty) fou el primer espanyol a disputar un títol mundial, el del pes gall. Combaté amb Al Brown i perdé per punts. El 18 de maig, a la Monumental, el basc Paulino Uzcudun es proclamà campió d’Europa de totes les categories en derrotar per punts l’italià Herminio Spalla. Gairebé simultàniament la federació espanyola ingressà com a membre de ple dret a l’International Boxing Union i Víctor Ferrand fou nomenat aspirant oficial al títol europeu del pes mosca. El 14 d’abril de 1927 fou proclamat campió sense haver lluitat, ja que el detentor del títol, Elky Klark, esgotà una sèrie de pròrrogues sense haver comparegut. Per la seva banda, Lluís Rayo conquerí el títol continental del pes lleuger en batre el campió Lucien Vinez, el 3 d’agost de 1927, en el camp de futbol de Gràcia, amb la qual cosa quatre dels vuit campions d’Europa eren espanyols (Ruiz, Ferrand, Rayo i Uzcudun), tres del quals eren catalans o formats pugilísticament a Catalunya. El mateix any, Tomás Cola va aspirar al títol europeu del pes lleuger dos mesos després de guanyar Lluís Rayo el títol espanyol vacant a l’Olimpia. Cola perdé per punts a París contra Lucien Vinez. La primera defensa del títol europeu de Rayo fou contra Cola, al qual derrotà per punts al mes d’octubre a l’Olimpia.
El paper dels boxadors espanyols en els jocs d’Amsterdam del 1928 fou mediocre i els eliminaren a la primera. Ruiz perdé el títol continental contra l’italià Luigi Quadrini i Ferrand fou desposseït del seu per la IBU en no defensar-lo perquè era de gira per l’Amèrica del Sud.
El 1930 Carles Flix aconseguí el títol continental del pes gall en vèncer a les Arenes l’italià Domenico Bernasconi, i Josep Gironès confirmà la seva imparable ascensió l’1 de desembre a l’estadi de Montjuïc en proclamar-se campió europeu del pes ploma contra el danès Knud Larsen. El pugilisme català continuà creixent i una nova fornada de boxadors s’obria camí; dels vuit pesos en disputa en el Campionat d’Espanya, Catalunya se n’adjudicà set. La categoria amateurgaudia de molt bona salut i els que més despuntaven passaven al camp professional.
El mateix any un combat tingué un gran protagonisme: el 30 de novembre més de 80.000 aficionats es van reunir a la Monumental per presenciar el combat entre Paulino Uzcudun i Primo Carnera, que finalitzà amb la victòria per punts de l’italià. L’entrada registrada aquell dia continua com a rècord europeu vigent d’assistència a un combat de boxa. Altres combats importants foren els que van enfrontar Gironès amb Al Brown, amb el resultat de combat nul, i el de Carles Flix, que reconquerí el títol europeu de pes gall en guanyar per punts el belga Petit Biquet a les Arenes. Aquest any morí de malaltia el boxador Lluís Rayo. En els Campionats d’Espanya, els boxadors catalans guanyaren els vuit títols en disputa. El 1931 arribà a Barcelona Evelio Mustelier, conegut com a Kid Tunero, un pes mitjà cubà, que s’establí a la ciutat i més endavant se n’anà a París. Durant la postguerra aquest boxador fou un dels impulsors a l’hora d’aixecar de nou aquest esport. No va aconseguir mai un títol internacional, però va derrotar campions de la talla de Marcel Thill, Anton Christifodis, Ken Overlin i Ezzard Charles.
El 1931 Barcelona era la capital de la boxa europea i acollí el primer combat per un títol mundial, el del pes mosca, al qual aspirava Víctor Ferrand contra Frank Genaro. Els àrbitres el van declarar combat nul en una decisió més que polèmica. El mateix any Gironès reconqueria el títol europeu per quarta vegada i Flix perdia per punts el seu del pes gall a Bucarest amb Lucian Popescu. Gironès, conegut com el crackde Gràcia o el Canari, va disputar deu combats contra primeres figures internacionals i vencé vuit vegades per KO i dues per punts. El 1932 debutà l’aragonès Ignacio Ara, que va fer de Barcelona la seva residència. Martín Oroz, nascut a Saragossa però criat al Born, fou campió d’Espanya de pes wèlter el 1932, després d’una gira de tres anys pels Estats Units, Cuba, Panamà, Equador, Puerto Rico i Veneçuela, on es proclamà campió del pes wèlter. El títol espanyol el perdé al desembre del 1934 a l’Olimpia contra Hilario Martínez en el que fou el seu darrer combat.
Max Schmelling (a l’esquerra) i P. Uzcudun (al mig) abans de començar el combat de fons de pes pesant a l’estadi de Montjuïc el 13 de maig de 1934
Federació Catalana de Boxa
La vetllada del 13 de maig de 1934 demostra que Barcelona era la capital europea de la boxa. Amb el combat de fons de revenja entre Uzcudun i Max Schmelling, l’estadi de Montjuïc acollí tres rings i 35 combats en una reunió de matí, tarda i nit. Tres mesos abans, el valencià Martínez de Alfara El Tigreguanyava a l’Olimpia el títol europeu dels semipesants en vèncer el belga Jules Steyaert. Al desembre, Gironès perdé l’oportunitat de ser campió del món en ser desqualificat per donar un cop baix al campió Freddie Miller.
El 1935, als terrenys que ocupava la Bohèmia Modernista s’inaugurà el Price, a la ronda de Sant Antoni, la catedral de la Boxa, local mític que aglutinà el bo i millor de la boxa catalana i espanyola durant dècades fins a la seva demolició el 1972.
Gironès va tornar a aspirar al títol mundial, però no tingué opció davant Freddie Miller, que el va noquejar al primer assalt a la Monumental, fet que representà la retirada definitiva del boxador gracienc després de tretze anys de triomfs als quadrilàters. Qui sí aconseguí ser campió del món, el primer espanyol en ser coronat, fou el valencià Baltasar Belenguer, Sangchilli, en derrotar el panameny Al Brown i guanyar el ceptre del pes gall.
L’ensulsiada (la postguerra)
La Guerra Civil trencà moltes coses i la boxa no en fou una excepció. Els púgils foren mobilitzats al front, els sindicats requisaren la federació i les sales que albergaven les vetllades van ser escenari de reunions amb caràcter solidari i benèfic per als qui lluitaven a les trinxeres. L’activitat boxística no va decaure malgrat la contesa i, per comparació amb altres esports, les vetllades s’anaven succeint, tot i que moltes de les quals se celebraven amb dificultats davant la incompareixença dels boxadors, el uns al front, els altres recuperant-se de les ferides i altres en la clandestinitat.
Finalitzada la guerra, la federació espanyola va ser trasllada a Madrid, la gran part dels púgils catalans que van sobreviure indemnes a la guerra van optar per l’exili (Gironès va viure a Mèxic, on va morir el 1982), altres foren depurats i torturats (a Àngel Artero li van trencar els canells) o van desaparèixer (Francesc Ros, campió d’Espanya wèlter) i altres van ser condemnats a mort i executats, com Carles Flix. Entre els exiliats destacà Pere Sáez Peret, campió d’Espanya superwèlter, que va obtenir un gran èxit com a seleccionador soviètic, i els seus pupils obtingueren triomfs notables als jocs olímpics. L’inici de la Segona Guerra Mundial no va millorar el panorama, i impedí que els púgils d’aquí poguessin lluitar amb els de l’estranger. A Barcelona, l’Olimpia i el Price foren els únics recintes que continuaren celebrant vetllades. Però l’auge del final dels anys vint i de la dècada dels trenta ja no es tornaria a recuperar. La boxa catalana va iniciar una lenta davallada i només figures puntuals d’aquest esport van aconseguir mantenir un cert nivell. La profusió de vetllades, l’atracció del públic (en una batalla que definitivament va guanyar el futbol) i la quantitat i qualitat de púgils catalans havia passat a la història. Això no obstant, Josep Ferrer fou el primer a disputar un títol europeu després de la guerra. Fou el 30 de setembre de 1942, a París, però va abandonar al primer assalt contra el gran Marcel Cerdan. El camp amateurcatalà va progressar més que el professional, però sense arribar al nivell d’abans de la Guerra Civil. Això, juntament amb la política centralista de la federació espanyola, que no va dotar de mitjans suficients les regionals, va provocar una crisi de la qual la boxa catalana i espanyola en van sortir fortament perjudicades. Les reunions del Price eren una ombra de les que s’havien celebrat en les èpoques d’esplendor, i malgrat la fidelitat de l’afició, els combats es van tornar previsibles per la repetició d’enfrontaments entre els mateixos púgils. En aquests anys van destacar Lluís Romero en l’àmbit professional i Lluís Martínez en l’amateur, després de guanyar el títol europeu del pes mosca i d’obtenir a Chicago el Guant d’Or, el guardó de més reputació de la categoria.
El 1946 representà una revitalització d’aquest esport a Barcelona, ja que es tornà a obrir l’Olimpia (que fou desmantellat l’any següent), el Frontón Colón i l’Iris Park i les places de toros tornaren a ser escenari de reunions boxístiques. La visita d’un equip italià va animar l’ambient, com també l’actuació de Marcel Cerdan a la Monumental, on guanyà per KO Josep Ferrer.
Lluís Romero es proclamà campió d’Europa del pes gall el 10 d’agost de 1949 a la Monumental, després de vèncer per KO Guido Ferracin, i fou així el primer espanyol a aconseguir una corona continental en quinze anys. La dècada dels anys quaranta fou de crisi i transició. Els anys cinquanta van començar amb un auge de la boxa amateur, en contrast amb la professional, que romania estancada, i Lluís Romero en fou l’excepció. Només Exuperancio FredGaliana i Manel García donaven una certa esperança de futur. A Romero li va arribar l’hora de l’adeu el 3 de setembre de 1954 a Manchester, en perdre per segona vegada, en aquesta ocasió per punts, contra Kid Bassey. Penjà els guants, però dos anys després tornà a combatre amb púgils de segona fila.
La boxa va continuar una lenta decadència, interrompuda per alguna espurna aïllada, com la consecució del títol europeu del pes ploma de Fred Galiana, que s’imposà per inferioritat a Ray Famenchon, o el madrileny Martín Marco, conegut com a Young Martin, que, al segon intent, el 3 d’octubre de 1955 aconseguí la corona continental del pes mosca en vèncer a Nottingham per KO el gal·lès Dai Dower. Va defensar el títol amb èxit en dues ocasions i va aspirar al Mundial al desembre del 1957, derrotat per KO per l’argentí Pascual Pérez.
La política federativa era el principal obstacle per al desenvolupament de l’esport i la federació catalana no tenia gaire marge de maniobra a causa de la línia centralista imposada, els presidents territorials s’anaven succeint i acabaven dimitint o essent cessats. Vicente Gil, metge personal de Franco, es va acarnissar amb la boxa catalana, pionera a l’Estat espanyol, i va fer cendres el que havia estat el bressol de la boxa estatal. Catalunya i Espanya van anar perdent importància en el concert internacional. Els diners arribaven amb comptagotes, no sorgien noves figures i, malgrat la profusió de vetllades i el fidel interès de l’afició, no solament a Barcelona sinó a tot Catalunya, el panorama boxístic feia anys que estava estancat, sobretot en el vessant professional. Els púgils de primera línia acceptaven ofertes per fer llargues gires a l’estranger i només Domingo Caparrós, conegut com a Bobby Ros, apuntava condicions per a brillar al nivell més alt. Però va penjar els guants el 1965 després d’haver estat campió d’Espanya del pes lleuger.
L’inici dels anys seixanta no va aportar cap millora. Només Mimoun Ben Alí, nascut a Melilla i criat esportivament a Barcelona, apuntava alguna esperança en el pes gall, mentre que Fred Galiana iniciava la davallada. El 1962 es fundà l’Agrupació d’Exboxejadors de Catalunya, al mateix temps, però, la federació espanyola torpedinava la ja limitada activitat de la catalana, i ordenà "a su presidencia la reorganización total de la misma, la cual se ha de efectuar en breves días". Madrid assumí la capitalitat de la boxa i va acollir el combat pel títol europeu del pes mitjà. Però al segon intent de Ben Alí de proclamar-se campió d’Europa (el primer el perdé a Itàlia contra Salvatore Burruni), la federació espanyola va decidir que havia de combatre a Madrid contra Piero Rollo. Ben Alí va guanyar per punts i la corona li va durar només cinc mesos, ja que la va perdre per punts al desembre del 1963 a Hèlsinki contra el local Risto Luukkonen. Ben Alí ho va tornar a intentar al febrer del 1965, aquesta vegada a Barcelona, i va guanyar el títol vacant per punts contra Pierre Vetroff. El va perdre a l’agost d’aquell any a Sanremo contra Tommaso Galli i el recuperà contra el mateix púgil al juny del 1966 a Barcelona. El va tornar a perdre, una altra vegada amb Burruni, al gener del 1968 i al desembre del 1969 ho va tornar a intentar contra Franco Zurlo. Va perdre per punts i va abandonar la boxa.
Luis Folledo, un madrileny del pes mitjà, va actuar en moltes ocasions a Barcelona i va aspirar dues vegades al títol europeu, en les quals fou derrotat per KO per Nino Benvenuti i Juan Carlos Durán. Els púgils de fora de Catalunya ostentaven en aquests moments la supremacia que abans tenia la boxa catalana, i així Pedro Carrasco guanyà el títol europeu dels pesos lleugers, que després defensaria amb èxit contra un altre espanyol, Miguel Velázquez, i José Legrá el del pes ploma, ambdós a Madrid. Legrá, un cubà que va arribar a Barcelona de la mà de Kid Tunero, tot i que posteriorment es traslladaria a Madrid obligat per Vicente Gil, es proclamà l’any següent campió del món CMB del pes ploma, a pesar que el seu regnat només li durà cinc mesos. Quatre anys més tard el tornà a recuperar per mantenir-lo uns altres cinc mesos.
El 1968 presentà la dimissió com a president de la federació espanyola Vicente Gil. Aquest mateix any debutà com a professional el basc José Manuel Ibar Urtain, que guanyà el títol europeu del pes pesant el 1970 a Peter Weiland. El mateix any va defensar la corona a Barcelona contra Juergen Blin i s’endugué la victòria per punts. El mateix Blin li arrabassà la corona després que el basc la perdés contra Henry Cooper i la recuperés contra Jack Bodell. El seu darrer combat, en un intent de tornar a ser campió d’Europa, el perdé el 1977 per KO contra Jean Pierre Coopman.
Josep Hernández, campió europeu de pes superwèlter el 1970
Federació Catalana de Boxa
També el 1970, a més del títol d’Urtain, el sordmut de Santa Coloma de Gramenet, Josep Hernández, aconseguí el títol europeu de pes superwèlter al Palau dels Esports de Barcelona en vèncer Gerard Piaskowi per inferioritat. Va aspirar al ceptre mundial CMB a Madrid contra Carmelo Bossi, però els jutges van donar un combat nul dubtós que permeté al milanès retenir el títol. El 1971 el canari Miguel Velázquez va aconseguir el títol continental del pes lleuger i el 1976 va guanyar per punts la corona mundial CMB contra el tailandès Saensak Muangsurin, el qual quatre mesos després li va arrabassar el títol en el darrer combat.
El 1972 la boxa catalana va patir cops durs, com la desaparició del Price i l’Iris Park, dos recintes històrics on es va escriure bona part de la història d’aquest esport al nostre país. L’èxode dels púgils catalans no va parar. Malgrat això, el 1974 el madrileny José Durán guanyà el títol d’Europa dels pesos superwèlter i Perico Fernández el Mundial de superlleuger. El púgil aragonès va defensar el seu títol a Barcelona el 1975 contra Joao Henrique i d’aquesta manera un combat per un títol mundial tornà a la capital catalana quaranta anys després. José Durán va guanyar el Mundial AMB superwèlter, dos anys després de fracassar en l’intent del títol AMB contra Miguel De Oliveira. El 1976 Durán i Fernández perderen els títols mundials.
En el panorama professional català els tres púgils més notables del moment eren Antoni Guinaldo, Manuel Massó i Francesc León. Guinaldo va guanyar el títol europeu dels superlleugers, Massó el del pes ploma i León el dels lleugers a Terrassa contra Giancarlo Usai, tot i que el va perdre en la primera defensa. Però Barcelona continuava sense locals per a organitzar vetllades.
El 1981 no s’organitzà cap vetllada a Barcelona, un fet inèdit que reflectia la gravetat de la crisi originada, principalment, per la manca de suport econòmic a la federació catalana, completament oblidada per l’espanyola. Sí que es va mantenir l’activitat boxística en moltes poblacions catalanes, malgrat que el nivell del passat era ja un record. Antonio Tejeda, un apassionat per la boxa, es va llançar a organitzar vetllades al final dels anys setanta. Però com que li mancava experiència, moltes vetllades foren suspeses i els seus intents només van quallar quan va trobar lloc a la sala de ball La Paloma.
L’escissió
El 4 de octubre de 1985 Josep Julià del Valle, exboxador amateur i àrbitre, va ser escollit president de la federació catalana en substiució de Joaquim Pujolar. Del Valle estava en contra de vetllades professionals mentre no hi hagués púgils d’un nivell mínim en aquesta categoria. Ja hi havia hagut moltes vetllades, gran part de les quals a La Paloma, en què les decisions arbitrals havien donat la victòria a velles glòries (Perico Fernández, Evangelista) pel fet de ser qui eren, malgrat que pujaven al ring en lamentables condicions físiques.
El 4 de octubre de 1987, Del Valle va ser apunyalat al carrer i dimití. En les eleccions següents va sortir vencedor Josep Claramunt, que només va durar un mes en el càrrec i fou succeït per Joan Antoni Fuertes. La boxa catalana estava ferida de mort, la federació catalana ja ho era només de la boxa amateur, i la professional va passar a mans de l’espanyola. Ni tan sols els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 van reactivar aquest esport.
Al principi dels anys noranta torna l’activitat professional a Barcelona i en els Jocs Olímpics del 1992 l’Estat espanyol aconseguí una sola medalla, de plata, guanyada per l’andalús Faustino Reyes. Un esdeveniment important a la Barcelona del 1992 va ser també la celebració del torneig BOXAM per a amateurs, al qual participaren púgils de 86 països. La boxa semblava que es reactivava, tot i que la manca d’un local adequat obligà els promotors a celebrar vetllades en discoteques i altres recintes no del tot adequats.
Malgrat això, va aparèixer una nova fornada de professionals catalans, brillants en el camp amateur, com eren Josep A. Solé, Rubén Solé, Jordi Almagro, Óscar García Cano, Xavi Moya i Sergio Selma, tots de curt recorregut a excepció de Moya i García Cano.
Xavi Moya va ser un pes mitjà que va aconseguir un títol menor, l’intercontinental de l’IBF (Federació Internacional de Boxa), i que va aspirar en dues ocasions al títol vacant europeu, però les perdé totes dues, la darrera el 2003 a l’Hospitalet de Llobregat contra el català Jordi Sendra, últim campió continental català fins a l’actualitat. Quant a Óscar García Cano, un aragonès resident a Esparreguera, aconseguí el títol europeu vacant del pes lleuger a París al novembre del 1999, en el seu penúltim combat de la carrera, que perdé a la primera defensa, també a París al gener del 2000.
La primera dècada del segle XIX, la boxa catalana sembla que inicià una lenta recuperació gràcies a iniciatives privades de clubs o gimnasos, entre els quals destaca el d’Emiliano Gallego Prada.