El caçador Joan Urpina, de la Societat de Caçadors L’Alzina de Palau-solità i Plegamans, després de caçar un senglar de 100 kg
Federació Catalana de Caça
Comprèn moltes modalitats i molt variades, en funció del tipus d’animal caçat, el procediment de caça utilitzat o el tipus de competició. La distinció entre caça major i caça menor rau en l’espècie d’animal objecte de cacera. El primer tipus de caça engloba les captures dels grans mamífers, que a Catalunya són el senglar, el cabirol, la cabra salvatge, l’isard, el mufló, el cérvol i la daina, i el segon tipus comprèn els petits mamífers, principalment llebres i conills, i els ocells. Els principals mètodes de caça es diferencien pel tipus d’instruments utilitzats (armes, paranys, reclams) i l’ús d’animals (gossos, fures, ocells rapinyaires) convenientment ensinistrats, que faciliten la tasca als caçadors. La caça al rastre consisteix a menar un grup de gossos de races seleccionades que poden sentir i seguir el rastre que deixen els animals que es pretén caçar, generalment porcs senglars, amb la finalitat de trobar-los, aixecar-los i fer-los passar pels llocs on estan apostats els diferents caçadors que esperen per disparar-los. Quan la recerca i la localització de la presa les fa únicament el caçador, que abat la peça sense provocar-li gaire sofriment, es denomina caça per acostament. La caça a l’aguait (o a l’espera) pot tenir un procediment similar a l’anterior, fet que implica un cert coneixement de l’hàbitat i dels costums de la presa; el caçador, però, no persegueix l’animal, sinó que s’espera que passi a prop per abatre’l. Aquest mètode d’espera en un amagatall també s’aplica a la caça en batuda, en què els caçadors es divideixen en dos grups: els que resten apostats per disparar i els que dirigeixen convenientment les preses (batedors). La caça a mà consisteix a trescar armat i amb l’ajuda d’un gos per intentar aixecar les peces. Es pot practicar de forma individual (popularment, caça al salt) o en grup (caça en ala). Altres modalitats tradicionals de caça són la caça amb arc; la caça amb parany, basada en la col·locació d’estructures específiques en un lloc freqüentat per l’animal; la caça amb reclam, que utilitza un instrument que generalment imita els sons característics dels animals per atreure’ls i capturar-los; la caça amb fura, que requereix d’un permís especial per a poder introduir una fura en un cau de conills per forçar-los a sortir, i la falconeria, basada en la cria i l’ensinistrament d’un ocell rapinyaire (àguila, falcó) que caça al vol les peces que normalment fa saltar un gos.
HistòriaEl concepte caçaengloba tota la sèrie d’accions, plans i estratègies, fetes tant per l’home com pels animals depredadors, en què s’aprofita la seva condició física, intel·ligència i sentits més desenvolupats (vista, oïda, olfacte) per a perseguir i atrapar altres animals. La supervivència de l’espècie humana s’ha basat en la caça durant centenars de milers d’anys. La seva dependència fou total fins que l’home aprengué a cultivar plantes i criar animals en captivitat, per tal d’alimentar-se. Tot i això, la caça continuà essent un recurs alimentari de cabdal importància. Ara no es considera un recurs alimentari, sinó una eina de gestió de la fauna salvatge. Quan l’home inicià l’aprofitament dels animals de manera organitzada, buscà eines per aconseguir que fossin més assequibles i inventà les armes. Aquest és l’origen de les competicions: els homes convertiren la caça en un mitjà per veure qui era el millor.
L’evolució de la caça ha estat determinada per la història de la humanitat. En cada època l’home ha desenvolupat les tècniques i ha construït les armes que ha necessitat. Durant la prehistòria, la caça era l’activitat més important per a la supervivència, i els tipus d’eines i armes que s’utilitzaven marcaren les diferents eres: de pedra, de bronze, de ferro, etc. En aquest temps és quan s’esdevé l’aliança més important per al caçador: a l’home, l’acompanya el gos, des de llavors fidel company i amic. Aquesta aliança ha perdurat en el temps fins avui dia, i difícilment es podria entendre la caça sense aquesta.
En l’època dels romans, la península Ibèrica presentava tanta abundància de conills que és fàcil suposar que els seus pobladors desenvoluparen sistemes de caça adients, alguns dels quals han arribat fins als nostres dies.
La falconeria aprofita les habilitats caçadores dels rapinyaires, que ensinistra adequadament, per a caçar les peces
Federació Catalana de Caça
Aquí és quan apareix un nou sistema de caça amb l’auxili d’un ocell rapinyaire: la falconeria. Es pot assegurar que els romans no coneixien aquest sistema abans de l’emperador Vespasià. Plini el Vell, en la seva Història Natural, tracta els ocells rapinyaires i només diu que s’utilitzaven per a caçar en certs llocs de Tràcia. Es creu que a la península la portaren els visigots. D’altra banda, la llei sàlica conté extenses disposicions sobre la caça amb gossos llebrers. És aleshores quan la caça esdevé una activitat de lleure per a l’aristocràcia i passa a considerar-se un esport. Es té constància d’una donació feta pel rei Jaume II de la seva possessió de Valldaura, en què cedeix les terres amb l’excepció del dret a caçar, que es reserva per a ell i per a cent homes que l’acompanyarien en el gaudi d’aquesta pràctica. Aquest és el primer vedat que es coneix a Catalunya. La tala dels boscos per guanyar superfície de conreu i la desforestació per a la producció de llenya i carbó anaren creixent fins entrat el segle XVI. Aquest fet i la gana que passaven els homes provocaren la pràctica desaparició dels grans mamífers (cérvols, senglars, cabirols, etc.) i, en canvi, potenciaren les perdius, les guatlles i els conills, que els caçadors capturaven amb trampes i llaços per guarnir les cassoles.
La caça sempre es desenvolupa al món rural i, a mesura que els homes van a viure majoritàriament a la ciutat, les coses van canviant. A partir dels anys setanta del segle XX, la cacera passà de ser una important ajuda al rebost familiar a esdevenir una activitat general de lleure. Cal destacar dos factors en aquest procés, la generalització de l’ús de les armes de foc, fins aleshores reservades a uns pocs a causa de l’elevat cost de la munició, i la socialització que se’n donà en aquell moment. A Catalunya, on l’associacionisme és un dels fets més representatius de la cultura, començaren a sorgir societats de caçadors a pràcticament tots els pobles, fins arribar a gairebé el miler des de fa bastants anys. És un dels teixits socials més organitzat i important del nostre país. Les primeres societats ocellaires sorgiren cap a la meitat del segle XIX, com les de Torelló (1845) o Roda de Ter (1851), malgrat que la pionera fou l’Agrupació Ocellaire de Sant Vicenç de Torelló (1838). Cap al tombant del segle XX es fundaren les primeres societats de caçadors, com l’Associació de Munters de Catalunya i la Germandat de Sant Hubert.
Especialitats i competicionsLes múltiples combinacions d’espècies cinegètiques i de sistemes de cacera utilitzats al llarg de la història han donat lloc a una gran varietat d’especialitats de caça amb les seves variants corresponents. Alguns exemples són la caça amb vesc, una cola natural que provoca que s’hi enganxin els ocells que es volen capturar, o la de la becada, que se centra en la captura d’aquesta au (becada) per gossos de mostra, especialment ensinistrats. El barreig és un exemple de caça molt antiga i tradicional a les terres de l’Ebre. Consisteix a encerclar els ocells aquàtics, sobretot ànecs i fotges, amb unes barquetes de fons pla anomenades pontones, amb les quals els barquers (o barrejadors) empenyen les preses cap als caçadors que esperen apostats en els seus llocs (o tines, dipòsits de ciment situats dins l’aigua).
Una altra especialitat és l’ocellaire, pràctica amb una llarga tradició a Catalunya que consisteix a caçar ocells per tal d’ensinistrar-los en el cant. Es permet la captura de quatre espècies de fringíl·lids: el pinsà, la cadernera, el passerell i el verdum. Aquests es cacen de dues maneres: amb rams i creueres o amb xarxes abatibles. Cal compaginar la destresa de l’ocellaire a l’hora de preparar la parada i la qualitat dels reclams que utilitza per a atreure els ocells dels voltants. És un sistema de caça totalment innocu per als animals i molt regulat, en què s’alliberen immediatament els ocells que no està autoritzat capturar. També es fixen uns períodes de cacera: els novells es capturen entre l’agost i el setembre, i els de passa, entre l’octubre i el desembre, quan té lloc la migració. Amb posterioritat, els ocells ensinistrats són presentats als concursos que organitzen les societats ocellaires i la federació. L’ordenació de la socialització creixent i del fenomen d’esportivització de la pràctica de la caça fan plantejar-se la necessitat de crear institucions reguladores. El 1913 s’inicià el procés per a constituïr una federació estatal que culminà el 1940 amb la creació de la Federació Espanyola de Caça, que agrupava diferents federacions regionals. El mateix any, Catalunya quedà englobada en la III Federación Regional de Caza, que donà lloc a la Federació Catalana a l’inici dels anys vuitanta, moment en què la Generalitat va rebre les competències en matèria de caça. Francesc Ordeig en fou el primer president (1981-86).
El compak sporting és una modalitat de caça de competició practicada en un camp de tir que consisteix a disparar des de determinades posicions contra els plats projectats per cinc màquines llançaplats
Federació Catalana de Caça
La Federació Catalana de Caça (FCC) regula deu tipus de competicions relacionades amb les diferents especialitats de caça existents. A banda dels ocellaires, que iniciaren els Campionats de Catalunya el 1970, s’organitzen altres competicions en què els animals que han ensinistrat els caçadors són els protagonistes. En són exemples la falconeria, que presenta dues categories de concurs que es diferencien per l’altura a la qual volen els rapinyaires (vol ras i alt vol), i que des del 2010 forma part del patrimoni cultural immaterial de la humanitat; els gossos de mostra o caça pràctica, en què es valora l’ensinistrament del gos i les seves aptituds, i els podencs eivissencs, en què aquesta raça de gos captura conills vius. Els Campionats de Catalunya de podencs i falconeria són els més novells (2009), mentre els gossos de mostra competeixen des del 2005. La caça menor amb gos, la becada i el Sant Hubert són competicions que combinen les habilitats dels gossos i dels caçadors. La darrera és una prova d’alt nivell organitzada des del 2003 en categoria masculina i el 2009 en la femenina –com en el cas de la caça menor amb gos–, que consisteix a capturar determinades espècies d’ocells (perdius, guatlles, faisans, etc.) en un temps limitat amb l’ajut d’un gos de mostra. Finalment, s’organitzen campionats de caça simulada ideats especialment per a les temporades de veda, en què no es permet practicar la caça. N’hi ha dues modalitats: els recorreguts de caça i el compak sporting, que permeten als caçadors exercitar les seves habilitats en disparar sobre uns blancs, generalment plats de diferents mides i densitats, que simulen el moviment dels animals. Totalment adaptades al tipus d’armes i de municions utilitzades pels caçadors, la principal diferència entre les dues modalitats es troba en les dimensions del terreny on té lloc la competició. Els recorreguts de caça es desenvolupen en espais més amplis als quals s’adapten diferents màquines llançadores, tant de mòbils aeris com de terrestres, mentre que en el compak sporting es redueix el camp d’acció per tal de simplificar l’organització de les proves, i s’hi poden utilitzar màquines automàtiques. En el primer cas se celebren Campionats de Catalunya des del 1981, i en el segon, des del 1997. També se celebren competicions de recorreguts de caça amb arc per disparar fletxes sobre figures d’animals planes o en tres dimensions, col·locades a determinades distàncies del lloc de llançament. En l’àmbit català aquestes s’iniciaren el 2008.
Totes aquestes competicions es disputen en l’àmbit català, organitzades per la mateixa federació o per societats de caçadors, i també en l’estatal, excepte les d’ocellaires, que només es duen a terme a Catalunya.
Més enllà de l’aspecte competitiu, malgrat que la FCC organitza concursos regularment, també es practica la caça fotogràfica. Com que l’època de veda es fa molt llarga, els caçadors busquen sistemes per a poder entrenar-se i divertir-se, i la caça fotogràfica és una manera d’utilitzar els coneixements que tenen sobre els animals i la natura per aconseguir bones instantànies.