Reflex d’innovacions artístiques i inquietuds socials, d’ençà del perfeccionament de la litografia al darrer tram del segle XIX foren molts els productes, els actes, les convocatòries, etc., que s’anunciaren mitjançant el cartellisme, que aleshores viuria la seva millor època, i l’esport, naturalment, no quedà al marge d’aquell nou i vistós sistema de cridar l’atenció sobre les coses. En temps del Modernisme, Alexandre de Riquer feu cartells de tema ciclista (Salon Pedal. Carreras diarias, vers 1897), com també ho feu Adrià Gual (Fiesta benéfica. Velódromo de Barcelona, 1898); Antoni Utrillo anuncià les curses del velòdrom de Barcelona (1898), regates (1899) o un partit de pilota basca (1905); Joan Llaverias anuncià les Regatas internacionales al remo(1902); Josep Cusachs, el Concurso hípico internacional(1903); Jaume Llongueras dibuixà el cartell per al 2n concurs català de luges(1910) i anuncià la Gran setmana de sports d’hivern(1911); Ramon Casas en feu sobre l’automobilisme (Copa Catalunya, 1908, o Real Automóvil Club de Cataluña. Copa Tibidabo, 1914); Ismael Smith, un d’esgrima (Concurso nacional de esgrima, 1910), i Dionís Baixeras creà tardanament elegants cartells d’automobilisme (1927-29).
Cartell signat per Ricard Fàbregas anunciant la Copa Barcelona d’automobilisme del 1933
Postermil
També del començament de segle són els cartells de la Copa Catalunya d’automobilisme del 1910 i de la Setmana Nàutica del 1911, o el del Concurs d’esquí del 1912, que demostren que els seus autors –Pere Muntanya, creador dels dos primers, i F. Blanch, del darrer– formen part d’un contingent de bons cartellistes encara per descobrir que no surten biografiats enlloc.
Ja del Noucentisme destaca alguna peça de Josep Obiols, realitzada amb el coneixement de l’art cubista, sense deixar-se, però, embriagar. Francesc d’A. Galí anuncià els Campionats d’Europa de Remdel 1922, com Ramon Rigol i Ricard Canals havien anunciat els de Catalunya del 1917 i el 1918, respectivament. En un altre registre, l’inclassificable Josep Segrelles, il·lustrador de dimensió internacional, feu obres esplendoroses, esclatants de formes i colors, per a l’AeroClub de Catalunya (1920), l’autòdrom de Sitges (1923), el Barça (1924-49) o el Reial Moto Club de Catalunya (1930), expressió perfecta del seu potent dinamisme i de la seva desacomplexada exuberància valenciana; la mateixa exuberància que Pasqual Capuz, en canvi, es volia treure de sobre en benefici d’un concepte més "modern" en el cartell Grandes Festivales Deportivosdel 1929.
Ball dels esports. La bohèmia modernista, dels anys trenta, a part de ser un rar espècimen de cartell fet pel famós ninotaire Valentí Castanys, exemplifica molt bé com habitualment cada especialista sol aplicar el seu concepte, encara que, ocasionalment, abordi un gènere diferent del que li és comú: en aquest cas Castanys, en lloc de fer un veritable cartell, fa un acudit dels seus ampliat a la mida de cartell, que conceptualment no és la mateixa cosa, evidentment.
L’art-déco, o les seves seqüeles, són presents també en el cartell del Gran Premi d’Europa de motociclisme (1929) fet per Lluís Muntané, amb una extraordinària il·lusió de dinamisme, i en diversos cartells dels anys trenta, entre els quals destaquen els de Jener, Jan (Joan Seix), Karel Cerny, Jacint Bofarull, Ricard Fàbregas o un expressiu Martí Bas, anterior a la seva més coneguda etapa de producció de cartellisme de guerra. El gran Josep Morell començà a donar senyals de vida amb el cartell del Campionat de Tenis de les comarques de Girona (vers 1930). Enric Moneny anuncià els campionats d’esquí de 1934-35 amb el contrapicat d’un esquiador. De Fritz Lewy, que signava LY –no fa gaires anys identificat entre nosaltres i també recentment reivindicat a la seva Alemanya–, hi ha el seu clàssic cartell anunciador de la després no nata Olimpíada Popular de Barcelona del 1936, obra d’un esquematisme claríssim al servei d’un missatge multiracial. Henry (Enrique Ballesteros), un altre nom destacat del cartellisme de guerra i secretari general de l’influent Sindicat de Dibuixants Professionals, dissenyà un cartell d’atletisme universitari just abans de la Guerra Civil.
La Volta Ciclista a Catalunya té cartells anunciadors des del 1911, com aquest del 1935
Enciclopèdia Catalana / AHC
La llarga postguerra veié produccions molt adotzenades, refregits d’estils anteriors, però també l’ús decidit de la fotografia al cartell i, especialment des dels anys seixanta, l’inici d’un nou disseny modern, que ja es comença a albirar en algun full dels anys cinquanta, com el de la inauguració del nou estadi del Barça (1957), de Moneny, i fins i tot produït dins l’àmbit oficial, com el dedicat als Jocs Mediterranis de Barcelona del 1955, obra d’un mal conegut Josep Bort. Un gran especialista com Amand Domènech feu el cartell de les noces d’or de l’Espanyol (1953) i el de les del Club Natació Barcelona (1957).
Hi ha també una sèrie de cartells de la Volta Ciclista a Catalunya, iniciada el 1911, que representa, tota sola, un recorregut pel cartellisme català de tot un segle, i on es pot trobar de tot: des de fulls anònims i convencionals fins a cartells "d’autor", des d’enfocaments documentals fins a humorístics, passant pels èpics i els purament artístics (Tharrats, Miró, Cuixart, Hernández Pijuan, Tàpies, Alumà, Barceló, etc.). Entre aquests darrers destaca el que realitzà la pintora Montserrat Gudiol el 1988, que sabé prescindir de les seves figures habituals i resoldre l’encàrrec amb una simplicíssima composició geomètrica on la roda radial de la bicicleta es desplaça lateralment del cercle que l’emmarcava.
Aquí es comprova que havia aparegut un nou fenomen que anà en augment: oblidar-se de tant en tant dels cartellistes professionals i recórrer a artistes consagrats en altres arts per a concebre cartells i beneficiar-se així de la fama i prestigi que aquells autors tenien en els cercles més selectes: se’n troben exemples de Jordi Alumà, de Joan-Josep Tharrats i, ja als límits de l’etapa franquista, de Joan Miró, amb el seu famós cartell del setanta-cinquè aniversari del Futbol Club Barcelona (1974). Extraordinari, contundent i sintètic és el cartell que Tomàs Vellvé feu per al 75 aniversari del Club de Tennis Barcelona (1974). Ja en època de la monarquia constitucional Miró continuà fent cartells d’esports, i altres artistes coneguts, com Cuixart, Tàpies, Jordi o Abelló, entre molts més, també seguiren l’exemple del mestre.
El cartellisme del tram final del segle XX és variadíssim, tant de conceptes com d’enfocaments. És l’època en què la Biblioteca de l’Esport, de la Generalitat de Catalunya, la institució que organitza els testimonis de l’esport català, ha pogut ja recollir conscientment aquesta part del patrimoni documental que, en el passat, només se salvava de retruc; alhora s’han incorporat al fons els cartells de la Generalitat de Catalunya, primer a través de la Direcció General de l’Esport i, després, de la Secretaria General homònima.
En aquest punt sobresurten la sèrie sobre els Campionats Mundials de Futbol del 1982, amb la presència inevitable d’un conjunt de noms importants de l’art de galeria, encapçalats per un Miró ja a les acaballes. Un altre cartell del mateix campionat, a càrrec d’Antoni Tàpies (1982), o un dels Campionats d’Europa de tennis de Jordi Alumà (1985) són altres mostres representatives d’aquesta època. La Generalitat també avalà des del 1986 una Biennal Internacional Esportistes en l’Art, que generà cartells de Jordi Mercadé, Modest Cuixart o Josep Maria Subirachs.
Més nombrosa encara és la sèrie de cartells propis i relacionats amb els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. Cal destacar-ne la sèrie realitzada per Josep M. Trias i Xavier Mariscal, els guanyadors, respectivament, dels concursos per a l’emblema i la mascota dels Jocs, i la sèrie encomanada novament a artistes consagrats, especialment rellevant per la col·lecció de noms coneguts que reuní. Amb tot i això, no sempre saberen aconseguir, com feien el grafistes professionals –que, en definitiva, són els que dominen els recursos per a atreure l’espectador mitjançant la gràfica–, el caràcter essencial d’un cartell, que és la seva capacitat de reclam clar i directe. Dels cartells dels Jocs Olímpics val la pena ressaltar el de Ricard Giralt i Miracle, un dels últims que feu aquest creador, que uní en la seva figura l’efectivitat del professional cartellista, la sensibilitat del veritable artista i una modernitat decidida, o els d’Enric Huguet i Pla Narbona, entre d’altres.
El corpus complet dels cartells catalans encara no està fet, però entre altres publicacions –com el llibre de Joaquim Molas Passió i mite de l’esport, editat per la Diputació de Barcelona el 1986, que ja en reproduí uns quants; o el catàleg de l’exposició Art i esport a Catalunyadel 1992, organitzada per la Generalitat–, hi ha diversos volums editats, promoguts i recopilats per Jordi Carulla i editats per Postermil, SL –com Catalunya en 1000 cartells, des dels orígens fins a la Guerra Civil, Barcelona 1994–, que contenen una gran quantitat d’aquest tipus de fulls anunciadors, pertanyents en aquest cas a la col·lecció privada del recopilador. En aquest ampli recull es reuneix una representació molt vasta de cartells catalans històrics, entre els quals un bon apartat és dedicat a l’esport. La Secretaria General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, publicà L’esport s’anuncia 1912-2002(2003), on es cataloguen els cartells del fons d’aquesta institució.